Aquest mes de febrer l’Institut del Territori està organitzant el seminari Ciutats_011, centrat en la planificació i gestió de la mobilitat a les ciutats. Hi ha hagut dos ponències molt interessants que conviden a la reflexió sobre com estant fent les coses a la ciutat de València. Diuen que les comparacions sempre són odioses, però a vegades cal fer-les per comprendre la magnitud de la tragèdia a la nostra ciutat.
En Ricardo Marques, de la universitat de Sevilla, ens va parlar del cas d’èxit del foment de la bicicleta a Sevilla. En 4 anys han passat de 6.000 usos diaris a gairebé 70.000. En aquests 4 anys, Sevilla ha implantat 120 quilòmetres de carrils bici segregats eliminant carrils de circulació o estacionament, ha posat en funcionament el sistema de lloguer de bicicleta pública “Sebici” i ha aprovat una nova ordenança de circulació. Però es que han anat més enllà. Han convertit en carrers de vianants bona part del centre històric, per l’avinguda de la Constitució, on fa quatre anys circulaven 20.000 vehicles, ara només hi circula el tramvia, els vianants i les bicis. Sevilla té una estratègia de mobilitat i el que és més important, té un projecte clar de ciutat.
Ahir ens van explicar el cas de Donostia. Des de fa anys, l’equip de govern amb Odón Elorza al capdavant, aposta pel que ells anomenen “Estímul i dissuasió”. Estimular entre la població l’ús de modes de transport sostenibles (anar a peu, bicicleta i transport públic) i dissuadir el vehicle privat del centre. De nou, una estratègia de ciutat que obliga a actuar en diferents fronts, no en un de sol. Han reduït carrils de circulació al centre, han implantat una potent xarxa de transport públic d’autobusos amb prioritat semafòrica (mouen 29 milions de passatgers a l’any), han potenciat l’ús de la bicicleta amb una bona xarxa de bidegorris i un sistema de lloguer de bicicleta pública i han portat a terme una potent actuació d’estacionaments dissuasoris i estacionaments per a residents. La senyora Dafauce (regidora de mobilitat de Donostia) va acabar la xerrada dient que el més important de tot per a planificar i gestionar la mobilitat en una ciutat és tenir un pla, un projecte de ciutat que et marqui el camí a seguir.
Després d’aquestes dos xerrades, és necessari i urgent preguntar-se quin pla té la ciutat de València. Quin és el projecte de ciutat? Hi ha algun projecte de ciutat? València no té un Pla de Mobilitat (ni se l’espera). Fa actuacions soltes, descoordinades, a vegades contradictòries unes amb les altres. Implanta una xarxa de carrils bici allà on no molesti als vehicles, sense eliminar estacionament ni carrils de circulació, implanta una zona 30 al Carme quan el que s’hauria de fer es tancar-lo al trànsit, construeix aparcaments soterrats per a residents però com permet l’estacionament en doble fila en superfície aquests es queden buits (qui paga el dèficit?), EMT transporta 90 milions de passatgers a l’any (si funcionés igual de bé que el bus de Donostia hauria de transportar 126 milions), cada anys perd més passatgers, té una velocitat comercial baixa i unes freqüències millorables.
A València li fa falta un Pla de Mobilitat i el que encara és més important, una estratègia de ciutat. S’ha preguntat mai Rita quina és la València que ella vol o s’imagina per al 2020? Jo si, i no anem per bon camí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada