dimecres, 15 de juny de 2011

Distrito Federal - DF

Avui fa una setmana que estic a Distrito Federal (DF) i ja em veig capaç d’escriure una mica sobre aquesta megalopolis de 25 milions d’habitants (oficials).
Primer que res, quan estas passejant pels carrers, no acabes de ser concient de les dimensions de la ciutat, tot i que pel bullici de gent que hi ha a tot arreu i pels gratacels que s’alcen al barri financer, pots entreveure que estas en una gran ciutat, encara que mai diries que té 25 milions d’habitants.Tant sols quan t’enfiles per damunt d’una planta 10 d’un edifici ets conscient que la ciutat és infinita, que és una ciutat sense límits. I axó és encara més exagerat de nit. De nit, des del gimnàs de l’hotel a la planta 15, sembla que el món s’hagi invertit i que el cel ple d’estrelles estigui als teus peus, mentre que per damunt del teu cap no hi ha res més que foscor. És espectacular veure un mar de llums infinit…..
La zona on estic allotjat, barri Rosa – Cuauthémoc, està molt a prop del Paseo de la Reforma, el principal eix de negocis de DF i on tinc l’oficina. Aquí hi ha gratacels altíssims, tothom va encorbatat, hi ha un munt de restaurants i cafès, hotels, oficines… i les voreres plenes de gent que corre amunt i avall. El diumenge pel matí, el Paseo de la Reforma queda tallat i milers de famílies mexicanes aprofiten per córrer i anar en bici al llarg d’aquests passeig, que connecta amb el parc més important de la ciutat, el Bosque de Chapultepec.
El centre de Mèxic, urbanísticament parlant no és espectacular. Està format per una malla quadriculada de carrers amb edificis alts, alguns colonials, però no s’entreveu, enlloc, una malla o reducte de carrers antics. Es el que té ser de la mediterrània, que ens agraden els casc antics angostos, de carrers petits i assolellats.
Ara bé, al centre de Mèxic hi ha quatre o cinc perles arquitectòniques que cal mencionar. Laprimera es la gran plaça del Zócalo, que si li traguessin algun dels 6 carrils de circulació que té, seria molt més agradable. Al ser una plaça tant gran és el lloc idoni per a fer concerts, manifestacions….A l’est de la placa del Zócalo hi ha el Palacio Nacional, amb els espectaculars murals de Diego Rivera representant la história de Mèxic. Només per veure’ls, ja paga la pena entrar al Palau. Al nord del Zócalo hi ha la catedral. Molt barroca i com ja sabeu, a mi el barroc no m’agrada, així que visita ràpida i de nou al carrer. Entre la catedral i el Palau hi ha el Templo Mayor, l’únic jaciment azteca de Tenochtitlán que queda a la ciutat. Hernán Cortés, se’l va carregar. I parlant del famós conqueridor, es digne de visitar els dos claustres de l’Hospital de Jesús, fundat per Cortés. Aquest personatge està enterrat a l’església del costat, sense cap floritura. Suposo que institucionalment no saben que fer amb les seves restes i allà les tenen.
Un cop vist el que arquitectònicament s’ha de veure la primera vegada que es trepitja DF, em vaig dedicar a passejar pel centre, pels principals carrers comercials darrera del Palau Nacional (Moneda, Corregidoria, Roldán...) i els que connecten el Zócalo amb l’Alameda (Cinco de Mayo, Bolívar, Guatemala, Allende..). Els primers són comerços de roba, menjar, teles, negocis molt populars, mentre que els segons estan dirigits a la classe benestant mexicana. En aquest darrers, les actuacions musicals al carrer (bandes amb bateria inclosa) eren constants. Em va sorprendre, sobretot, la quantitat de gent que hi ha al carrer i la vida que es respira. Per acabar el dia, vaig dirigir-me cap a la plaça Garibaldi, punt de trobada de Mariachis. I allà estaven ells, tots xulos i ben vestits, a l’espera de que alguna parella d’enamorats els contractes per a cantar alguna cançó d’amor!
Per moure’m per Mèxic, el sistema de metro va molt bé. Es ràpid, molt econòmic (un bitllet senzill 20 cèntims d’euro) i t’entretens molt, doncs en cada parada entre algú a vendre’t alguna cosa, des de coses de menjar a música. La SGAE aquí es posaria dels nervis. Entra al metro un noi amb una motxilla – altaveu, endolla la música a tot drap i et ven CD’s en MP3 amb la millor música hispanoamericana, rock, balades....Tot per 10 pesos (0,60 cèntims d’euro). Per cert, el metro de Mèxic té les rodes neumàtiques!
El diumenge el vaig dedicar al museu d’Antropologia. Arquitectònicament és espectacular (pot fins i tot eclipsar el contingut del museu) i didàcticament també està molt ben dissenyat. L’únic problema es la mida. És tant gran que no ets capaç d’assimilar el que allà hi ha en un matí o un dia. Del Museu d’antropologia, vaig dirigir-me cap a la parada de metro de Constituyentes, tot creuant el Bosque de Chapultepec. Vaig anar al barri de Coyoacán, un bonic barri de cases baixes pintades de colors càlids i places plenes de gent. Després d’un bon dinar reparador, vaig anar a visitar la casa Azul, la casa museu on vivien Frida Kalho i Diego Rivera. Allà hi ha una petita mostra d’obres seves i es pot visitar les estances on feien vida (cuina, habitacions, estudi...). És una vista recomanable, tant com la que cal fer a la casa de l’exili de León Trotsky. Trotsky es va exiliar e l’URSS quan Stalin va accedir al poder i la Frida Kalho i en Diego Rivera l’acolliren a la casa Azul. Un any després, 1940, es mudava a una casa propera, al mateix barri de Coyoacan. A la casa museu de Trotsky es pot veure un recull de fotos i cartells de l’ideòleg soviètic durant la seva estada a Mèxic, així com les dependències de la casa. En l’estudi d’aquesta casa va ser on en Ramon Mercader va assassinar a en Trotsky d’un cop un piolet al cap. Les restes del polític soviètic estan enterrades al pati de la casa. Per acabar la jornada a Coyoacan, un “jugo” al mercat del barri i una passejada cap al metro a través del parc de Viveros.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Increïble tot el que contes. 25 milions d'habitants? com s'aclareixen? Ací, a pobles de 1000 habitants es posen tots a discutir. I el museu d'antropologia? quina disciplina abasta?
Que fort, que fort...
Espere que estigues bé xiquet. Per ací fa una calor que flipes ja.

sergi

Arnau Boix i Pla ha dit...

L'escala d'aquestes megaciutats és acollonant. Jo recorde, ja fa temps, a Mumbai, començar a ser conscient de la seua extensió quan vaig haver de travessar-la en un viatge interminable... Sort a Mèxic company!