És una pena que ara, en plena crisis econòmica, tothom (o gairebé tothom) critiqui el model de desenvolupament infraestructural portat a terme pels diferents governs espanyols durant les darreres dècades. I dic que és una pena perquè ara és molt fàcil criticar-ho, però quan els diners brollaven a dojo (amb ajudes europees) les entitats ecologistes que criticaven aquest model eren titllades de retrogrades i d’estar en contra del desenvolupament econòmic del país. Però el pas dels anys i la greu crisi econòmica ha acabat donant la raó a David sobre Goliat.
La editorial de Ecologistes en Acció ha publicat un interessant llibre d’en Paco Segura titulat “Infraestructuras de transporte y crisis. Grandes obres en tiempos de recortes sociales”. I no hi ha res millor per a demostrar que hem llençat els diners construint grans infraestructures que comparar-nos amb altres països més avançats. Els números són irrefutables, per molt que un intenti, a vegades, defensar allò indefensable.
El model espanyol de construcció de grans infraestructures s’ha sustentat sobre dos pilars. El primer ha estat la construcció de mites falsos, com el de que patim un greu dèficit infraestructural. Ens han parlat tantes vegades de dèficit infraestructural que hem donat per fet que vertaderament teníem una manca d’infraestructures i hem estat incapaços de comparar-nos amb altres països per trencar aquest mite. A més a més ens han venut que aquestes infraestructures desenvoluparan el teixit econòmic del territori, crearan llocs de treball i equilibraran el territori. I ja s’ha demostrat que a vegades no han exercit aquest paper i a més a més han estat perjudicials per al territori i les arques públiques. I les entitats que ho han denunciat han estat ignorades i criticades.
L’altre pilar que ha sustentat aquest model de desenvolupament infraestructural ha estat el de “jo més”. Ens hem sentit molt orgullosos quan el ministre de torn cridava als quatre vents que érem el país amb més kilòmetres d’alta velocitat del món després de Xina. Han aconseguit que tot municipi es senti orgullós de tenir una estació d’AVE que no fa servir, un aeroport on no aterren avions o un palau de congressos completament fora de lloc.
En aquest sentit, alguns números prou irrefutables: Espanya és el país europeu amb més kilòmetres d’autovies i autopistes. Més que França, que té una major extensió i una major població. Només Xina i els Estats Units tenen més kilòmetres que Espanya. A Espanya hi ha 48 aeroports públics. Alemanya, amb gairebé el doble de població, en té 24. A més a més del ser segon país del món amb més kilòmetres d’alta velocitat (després de Xina), els pressupostos d’aquest 2012 encara preveuen 2.000 milions per a la construcció de l’AVE a Galicia i tant sols 28 per a millorar les rodalies de Madrid i Barcelona. Rodalies Renfe mou el 80% dels passatgers, mentre que Renfe mitja i llarga distància (AVE) tant sols mou el 20% restant. Alguna cosa estem fent malament no?
La construcció social d’aquest dos pilars ha provocat que perdem una oportunitat d’or per construir infraestructura productiva, una infraestructura lligada a les necessitats reals de cada territori i de la seva gent.
“Infraestructuras de transporte y crisis. Grandes obres en tiempos de recortes sociales” destrueix amb números aquests mites, analitza la situació infraestructural a Espanya i fa un balanç econòmic del cost real d’aquesta política de desenvolupament infraestructural. Per acabar reflexiona sobre la necessitat d’un canvi de discurs i per tant d’un canvi en les polítiques infraestructurals.
Infraestructuras de transporte i crisis. Grandes obres en tiempos de recortes sociales. Paco Segura. Ed. Libros en Acción. Madrid. 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada