Fouché, retrat d’un home polític, de Stefan Sweig

Vaig conèixer el personatge (o la figura política) de Joseph Fouché gràcies a “La cena”, la magnífica obra de teatre interpretada per Josep Maria Flotats i Carmelo Gómez. Més tard, a la biblioteca de l’àvia, vaig trobar un llibre vell de l’Stefan Sweig: Fouché, retrat d’un home polític. No m’ho vaig pensar.

El nom de Fouché és capaç de portar-me a la ment el millor i el pitjor de l’espècie humana en general i en particular de l’espècie política. Fouché va ser un gran estratega, tenia una visió política de 360 graus sobre tot allò que l’envoltava i sobretot, tenia la perícia d’endevinar cap a on bufava el vent. El problema es que aquestes virtuts no les va utilitzar per defensar uns ideals polítics, sinó per saber en cada moment, de quin costat devia estar: La República, Napoleó Bonaparte o Lluis XVIII. El que ell volia era poder, estar a l’ombra del que mana, per acabar manant més que ell.... i en el moment precís del canvi, ser el suficientment hàbil per donar l’estocada al caigut i pujar-se al carro del vencedor.

Va començar en política de la mà de Robespierre, amb la República francesa de finals del XVIII. Però la primera acta de diputat (1792) l’obté com a moderat-girondí, ja que a Nantes, aquests eren el majoritaris. Ja a Paris vota amb els “jacobis” enviar a la guillotina a Lluis XVI. Un any més tard es converteix en el màxim exponent dels radicals, i arrasa la ciutat de Lió per tal d’acabar amb un petit aixecament contra la República. Crema esglésies i afusella a més de mil persones a canonades. Es guanya el sobrenom de el “mitrailleur de Lyon”. Quan es cridat de nou a Paris, xoca amb Robespierre. Qualsevol excusa es bona per posar el cap del contrincant polític sota la guillotina, i Fouché tem pel seu cap. Però sap moure els fils i fer veure a la cambra que Robespierre està agafant massa poder i que els té a tots atemorits. Finalment, és el cap de Robespierre el que rodola cap a la cistella.

Al 1798 Barras dona un cop d’Estat i recupera de l’ostracisme la figura de Fouché, que després de les matances de Lió i del desgast amb Robespierre, desapareix del taulell polític tres anys. Barras el nomena ministre de la policia. Ja comencen a ser conegudes (i temudes) les xarxes d’informació que teixeix Fouché. Aconsegueix saber el que es palpa al carrer i als passadissos de les Tulleries abans que Barras i sempre utilitza la informació pel seu benefici, mesurant amb comptagotes la informació que filtra cap al President. Així s’assabenta de que Barras vol vendre la República a Lluís XVIII (el germà del guillotinat), però també sap dels moviments del General Napoleó Bonaparte. Es troba d’amagat amb Napoleó i espera fins l’últim moment per abandonar Barras. Quan Napoleó es anomenat Cònsol i Sobirà de França, Fouché ja és al seu costat. I aquí comença una relació d’amor – odi completament destructiva.

Del 1804 al 1810, Fouché exerceix com a Ministre de la Policia del ja Emperador Bonaparte, que finalment es malfia d’ell i se’l treu del damunt, donant-li el títol nobiliari de Duc D’Otranto. Més tard l’Emperador Napoleó es deposat per Lluís XVIII, que governa malament i poc. Fouché ofereix els seus serveis al Rei, però aquest l’ignora. Napoleó s’ha escapat del seu exili a Elba i en un tres i no res, recupera Paris. I a qui troba Napoleó disposat a servir-lo? A Fouché. Aquesta segona relació, igual que la primera, està plena d’espies, de informacions i contrainformacions, que Fouché gestiona a plaer. Napoleó està acabat. És un home de guerra i França ja en te prou. Fouché, a esquenes de Napoleó, negocia amb anglesos i holandesos una treva, un període de Pau. Veient els fets amb antelació, Fouché promou que la cambra de Diputats obligui a abdicar a Napoleó. L’entrada de les forces estrangeres a Paris i la total deslleialtat de diputats i ministres l’obliguen a donar el pas. És la fi de Napoleó, però no la de Fouché, que aconsegueix ser anomenat President. Per fi, Fouché està per damunt de tots. És el 1815.

Tot i això la situació de la República és lamentable. Les forces estrangeres a les portes de Paris i un govern sense marge de maniobra. És aleshores quan Fouché demana de veure’s amb Lluis XVIII i li ofereix recuperar el tron de França. A canvi, un simple ministeri, un lloc, de nou, a l’ombra. Lluis XVIII, per accedir al tron, s’empassa el fet de que Fouché votés a favor de la decapitació del seu germà. Fouché ha signat l’acta de defunció de la República i sense saber-ho, la seva mateixa. Lluis XVIII accedeix al tron (1815) i Fouché exerceix de Ministre fins que la situació social i econòmica del país s’estabilitza. Arribats a aquest punt, el rei, empès per la seva neboda, la duquessa d’Angulleme (filla dels decapitats Lluis XVI i Maria Antonieta) es desfà de Fouché i l’envia a l’exili, primer a Àustria i després a Itàlia. Al desembre de 1820, mor, a la ciutat de Trieste, un Fouché solitari i oblidat.

Aquesta curta biografia de Fouché (són 280 pàgines, però vista l’activitat política del protagonista i el moment històric, donaria per escriure’n milers) és llegeix molt bé. Stefan Sweig descriu amb pluma àgil la vida d’un personatge que no permet mitges tintes. O l’adores per com li pren el pél a tothom o l’odies per la manca d’escrúpols i moralitat política. Sigui com sigui, un personatge que recomano conèixer, i una bona manera de fer-ho és de la mà del Stefan Sweig.

Stefan Zweig. Fouché. Retrat d'un home polític (2004). Ed. Quaderns crema. Barcelona