dimecres, 16 de setembre de 2015

27S. No és normal

El proper 27 de setembre hi ha eleccions al Parlament de Catalunya i encara que alguns ens vulguin fer pensar que són unes eleccions autonòmiques qualsevols, no és pas així. Només llegint els titulars dels diaris (tots), escoltant la bilis que brolla per la boca dels tertulians (en totes les cadenes) i posant l’orella en les tertúlies de cafè, un s’adona que les eleccions del proper 27S no són normals. I el que passarà a partir del 28S, sigui el que sigui, tampoc serà normal.

Com tampoc és normal que a Catalunya, en tant sols 5 anys, s’hagin celebrat tres eleccions al parlament. Tampoc és normal que ERC, que es defineix com un partit d’esquerres, s’ajunti en una llista unitària amb la Convergència d’en Mas que, a poc a poc, s’ha anat immolant. Dels 62 parlamentaris del 2010 va passar als 50 al 2012 i ves a saber quins resultats trauria ara si no camuflés el seu desgavell sota el paraigua de “junts pel sí”. Tampoc és normal que ERC, un partit que anava cap amunt, li faci d’aquesta manera el joc a Convergència. Un error estratègic descomunal, per molta pressió que hagin tingut per part de l’ANC i Òmnium Cultural. Tampoc és normal que el cap de llista de Junts pel sí no sigui el que opti a presidir la Generalitat. Més protecció a cost zero per a en Mas. Si guanya serà President, si perd, la culpa serà d’en Romeva. Tampoc és normal la deixadesa política del PP a Catalunya. No és normal que a dos mesos d’unes eleccions la senyora Camacho abandoni el vaixell, com tampoc és normal que l’únic candidat que trobin per a la Generalitat sigui el xenòfob de l’Albiol.  Després ploraran pels catastròfics resultats que trauran. Qui no treballa no cull. Tampoc és normal que els que no han deixat comptar vots fent una consulta ara demanin comptar-los fent unes eleccions parlamentàries. Tampoc és normal que el PSC – PSOE defensi sempre aferrissadament el federalisme quan està a l’oposició i que després, quan governa, s’oblidi del tema. Hi ho fet tantes vegades que ja ningú se’ls creu, ni a ells ni a la possibilitat de construir un estat federal. I si no, pregunteu-li a en Maragall. Tampoc és molt normal que el pobre Joan Herrera o la Camats defensin el dret a decidir mentre comparteixen tarima amb un Pablo Iglesias que cridant demana que els catalans votin per a quedar-se dins d’Espanya. Així, “Catalunya si que es pot” quedar ben esquizofrènica. De Ciutadans no en parlo perquè aquests, de veritat, no són normals i em generen pànic. Els resultats que trauran gràcies a la no normalitat del PP tampoc seran normals. Els d’Unió tampoc són normals perquè es pensen que encara són la burgesia catalana del XIX i que per tant poden anar a Madrid (dormint al Palace) a demanar. En fi, una espècie en extinció. I dins d’un món tant poc normal, sobta trobar-se amb una colla de gent normal com tu, que mantenint un discurs senzill i clar trauran uns resultats que a Madrid no trobaran normals. Caminen lents perquè van lluny.