diumenge, 17 de setembre de 2017

Els infants i el carrer, un tàndem a recuperar

Desayuno con Viandantes. Mercat del Grau. 2015
Els nens no poden sortir al carrer sense risc; els adolescents no saben què fer al carrer; els grans no tenen temps de posar-hi els peus i transiten amb l'auto propi, o el metro, o la tartana col·lectiva. El carrer no existeix". Aixo ho deia Joan Fuster l'any 1972 i des d’aleshores ha plogut bastant. Comencen a canviar alguns paradigmes però encara resten d’empeus alguns actes de Fe que col·loquen al vehícle privat en una posició dominant que ja no li correspon.
Per què el carrer segueix sent perillos per als infants? Per què els pares i mares no ens atrevim a que els nostres fills vagin sols a l’escola o a comprar el pa al forn del barri? Una de les principals respostes que solen donar mares i pares és que hi ha molts cotxes. Jo afegiria que, a més a més de molts cotxes, el problema és l’elevada velocitat d’aquests. Molts cotxes i molta velocitat. Aquest tàndem, hegemònic les darreres dècades, va expulsar els ciutadans dels carrers. Les voreres o les places ja no eren llocs de trobada sinó simplement espais de pas i aixi ens vam tancar als nostres pisos i vam deixar de conversar amb el vei. Els carrers buits semblaven més insegurs i per tant, vam prohibir baixar als nens a la plaça. Què hi faràs allà si no hi ha ningu? La Jane Jacobs (Muerte y vida de las grandes ciudades), als anys 60, demanava carrers vius, plens de gent on els ulls dels veïns fossin la millor garantia de carrers segurs. Fa més de 50 anys que sabem el que necessiten els nostres carrers per ser amables, segurs, pràctics i tanmateix, les males praxis han persistit.
Reduir el número de cotxes, la seva velocitat de circulació i repartir de manera més equitativa l’espai públic per generar espais de qualitat per als vianants, és la manera de tornar a omplir els carrers dels barris de gent i d’infants. I aleshores, podrem donar-li a un nen o a una nena de 7 o 8 anys la responsabilitat de baixar a comprar el pa a la plaça? Des de Colecamins estem treballant amb aquesta filosofia. L’autonomia infantil ens ha de permetre criar infants més autònoms i responsables i per a conseguir-ho necessitem millorar els nostres barris. Fins ara hem aconseguit alguns pasos positius (pintura i senyalització), però encara ens queda camí per recórrer (millorar el disseny urbà). El fet de veure nens sols al carrer ha de ser un indicador de que les coses estan canviant, de que estem fent barris més amables, més segurs, més pròxims. 

Article publicat a la revista de la Setmana Europea de la Mobilitat 2017, editada per l'Ajuntament de València