dilluns, 25 de setembre de 2017

1O. Com hem arribat fins aquí?

Els trens ja han xocat. Ara tant sols fa falta esperar que la pols escampi per veure que n’ha quedat.
Com tot conflicte polític, l’origen cal buscar-lo en la història recent. En aquest cas, crec que estem d’acord que tot va començar amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia (2010), aprovat pel parlament català (2006), retallat pel parlament espanyol, aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya (votar per un text retallat si que era legal) i firmat pel Rei Juan Carlos, que pel que es veu firmava lleis anticonstitucionals. També estem tots d’acord que aquesta sentència va acabar amb les aspiracions d’una bona part de la població catalana (jo entre ells) de convertir Espanya en un País Federal. La sentència del Constitucional contra l’Estatut eliminava la via Federal i en les següents eleccions autonòmiques i generals, el PSC perdia la Generalitat i el PSOE la Moncloa. S’obria un nou escenari amb un Rajoy (PP) amb majoria absoluta i un Artur Mas (CiU) en minoria (investit amb l’abstenció del PSC). A partir d’aleshores la pregunta que sobrevolava l’ambient era: Si no aconseguim millorar per la via legal, què ens queda? Marxar.
Crec que en aquest punt cal remarcar el paper que ha jugat el Partit Popular en tot això. L’Estatut d’Autonomia del 2006 s’hagués pogut desenvolupar (amb retallades) si el PP no s’hagués dedicat a recollir firmes en contra amb l’únic interés partidista de guanyar un grapat de vots de cara a les eleccions generals del 2008, que tanmateix van acabar perdent. Aquesta utilització partidista i inclús banal del Tribunal Constitucional va provocar, quatre anys després, la sentència que va acabar amb qualsevol possibilitat d’acord polític entre Espanya i Catalunya. Així doncs, no és la falta de voluntat d’ajustar-se a la legalitat vigent i al marc constitucional que tant agrada dir a la dreta espanyola el que ha provocat aquest xoc de trens, sinó l’ús partidista i interessat del Tribunal Constitucional per part del Partit Popular. Stefan Sweig, si fos viu, podria afegir un capítol brillant sobre aquest fet al seu magnífic “Momentos estelares de la humanidad”.
Però el PP encara no en tenia prou. Crec que sent una força residual a Catalunya (5ª força política al Parlament només per darrera de la CUP), últimament ha pensat més en com treure redit polític del confrontament amb Catalunya que en intentar construir un missatge conciliador. L’immobilisme, l’amagar-se darrera la Constitució (que el 70% dels votants actuals no vam votar), el fet d’utilitzar més el poder judicial que la política i negar sistemàticament la possibilitat de celebrar un referèndum només li ha servit per guanyar vots fora de Catalunya. I ja els estava bé, perque a Catalunya no tenen res a fer. De veritat algú es creu que si el PP tingués interés en buscar una solució posaria de President del partit al xenòfob de l’Albiol?
L’error del PP ha estat que es pensaven que això no anava de debó. Jo a la meva, a crear conflicte i a esgarrapar quatre vots. I quan han vist que si que anava de debó, han sigut conscients de que ja fan tard i que se’ls escapa de les mans i aleshores només els ha quedat la repressió, la mateixa que els seus pares i avis van practicar durant 40 anys, al més pur estil de Àrabia Saudita actual. I evidentment de referèndum res de res. En Manuel Delgado, en un article de l’any 2013, ho describia meridianament clar: Hi haurà independència perque no hi haurà referèndum. I si a aquesta repressió dels últims dies, que està causant fins i tot incomoditat entre els nostres veïns europeus, la contrarrestem amb un moviment social pacífic (i amb humor) que cada dia ompli els carrers de Barcelona, la partida (a casa i internacionalment) ja està guanyada abans de l’u d’octubre.
I ja està, és així de sencill. Quan es nega la política, quan es prohibeix la democràcia, només queda mirar endvant i seguir caminant. La història col·locarà a cadascú en el lloc que li correspón i el PP en quedarà malparat.


PD: Un altre dia, si en tinc ganes, també repartiré “estopa” cap al PSOE. Tranquils que n’hi ha per tots.