 |
| Maria Arnal i Marcel Bagés a la Rambleta (4/05/2018). Foto: Sergio F. Fernández |
Vaig descobrir a la
Maria Arnal i al Marcel Bagés quan van telonejar a Gener al Palau de la Música
de València, en el concert final de la gira de “El temps del llop” (juny 2016).
Van tocar aproximadament 30 o 40 minuts, però va ser suficient per adonar-me
que estava davant d’alguna cosa nova, potent, tradicional però alhora
completament innovadora, delicada però enèrgica quan calia...
A partir
d’aleshores la trajectòria del duet és ben coneguda. Publicaren el “45 cerebros
y un corozaón” (Fina Estampa, 2017) i la premsa musical especialitzada d’arreu
de la península els premiaren amb crítiques fantàstiques fins al punt de que, quan
es publiquen els millors treballs de l’any, el “45 cerebros y un corozón”
estava al capdamunt de més d’una llista. I amb raó. És un discàs com la copa
d’un pi.
Aquest passat
divendres (4 de maig 2018) la Maria Arnal i el Marcel Bagés presentaven a
València (per segona o tercera vegada) el “45 cerebros y un corazón” en un
Espai Rambleta que va penjar el Sold out setmanes abans. Ple a vessar.
Amb una
escenografia minimalista i un bon joc de llums, el duet va presenta el disc de
debut complet més alguna novetat del que serà el seu segon treball. El concert
va començar amb la cançó que dona títol al disc i una Maria Arnal encara amb la
veu freda, però ràpidament les guitarres del Marcel Bagés ens van embolcallar
dins d’una espiral de força i distorsió i la veu de la Maria Arnal es va omplir
de força, energia i dolçor.
El duet va començar
cantant i tocant asseguts. Va haver un moment del concert que vaig pensar: Amb
l’energia que transmeten, com poden seguir asseguts en unes cadires de fusta?
Poc després, en Marcel Bagés va canviar la guitarra acústica per l’elèctrica i
tots dos es posaren de peu. Allò ja era imparable!
El concert va
acabar amb una muntanya russa de sentiments. La primera la “Cançó del
Vetllatori (cantada també per Pep Gimeno), que a l’escoltar-la seria capaç de
plorar si em deixés anar. La segona “A la vida”, versionant de manera brillant,
i és difícil de fer-ho, l’estimat Ovidi. Una clara mostra de la connexió que la
Maria Arnal i en Marcel Bagés tenen amb València. I que el públic de la capital
del Túria ha sabut correspondre cada vegada que han trepitjat un escenari de la
terreta. Fins a la propera!
Ressenya del
concerta la revista Redacción Atómica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada