dimarts, 8 de maig de 2018

Maria Arnal i Marcel Bagés a la Rambleta (4/05/2018)

                           
Maria Arnal i Marcel Bagés a la Rambleta (4/05/2018). Foto: Sergio F. Fernández


















Vaig descobrir a la Maria Arnal i al Marcel Bagés quan van telonejar a Gener al Palau de la Música de València, en el concert final de la gira de “El temps del llop” (juny 2016). Van tocar aproximadament 30 o 40 minuts, però va ser suficient per adonar-me que estava davant d’alguna cosa nova, potent, tradicional però alhora completament innovadora, delicada però enèrgica quan calia...
A partir d’aleshores la trajectòria del duet és ben coneguda. Publicaren el “45 cerebros y un corozaón” (Fina Estampa, 2017) i la premsa musical especialitzada d’arreu de la península els premiaren amb crítiques fantàstiques fins al punt de que, quan es publiquen els millors treballs de l’any, el “45 cerebros y un corozón” estava al capdamunt de més d’una llista. I amb raó. És un discàs com la copa d’un pi.
Aquest passat divendres (4 de maig 2018) la Maria Arnal i el Marcel Bagés presentaven a València (per segona o tercera vegada) el “45 cerebros y un corazón” en un Espai Rambleta que va penjar el Sold out setmanes abans. Ple a vessar.
Amb una escenografia minimalista i un bon joc de llums, el duet va presenta el disc de debut complet més alguna novetat del que serà el seu segon treball. El concert va començar amb la cançó que dona títol al disc i una Maria Arnal encara amb la veu freda, però ràpidament les guitarres del Marcel Bagés ens van embolcallar dins d’una espiral de força i distorsió i la veu de la Maria Arnal es va omplir de força, energia i dolçor.
El duet va començar cantant i tocant asseguts. Va haver un moment del concert que vaig pensar: Amb l’energia que transmeten, com poden seguir asseguts en unes cadires de fusta? Poc després, en Marcel Bagés va canviar la guitarra acústica per l’elèctrica i tots dos es posaren de peu. Allò ja era imparable!
El concert va acabar amb una muntanya russa de sentiments. La primera la “Cançó del Vetllatori (cantada també per Pep Gimeno), que a l’escoltar-la seria capaç de plorar si em deixés anar. La segona “A la vida”, versionant de manera brillant, i és difícil de fer-ho, l’estimat Ovidi. Una clara mostra de la connexió que la Maria Arnal i en Marcel Bagés tenen amb València. I que el públic de la capital del Túria ha sabut correspondre cada vegada que han trepitjat un escenari de la terreta. Fins a la propera!

Ressenya del concerta  la revista Redacción Atómica