dijous, 7 de juny de 2018

Autonomia infantil, accidents, percepcions i incongruències

Pares i mares creuant amb els fills en vermell

Sovint posem d’excusa per no deixar als menuts anar sols pel carrer que és perillós. No volem que vagin sols a l’escola o a comprar el pa perquè han de travessar dos interseccions amb molt de trànsit i ens fa por que creuin en vermell, sense mirar o que algun cotxe es salti el semàfor en vermell.
Aquí tinc dos comentaris ben senills. El primer és estadístic i ens diu que la probabilitat de ser atropellat és relativament baixa. A València, l’any 2016 (últim any amb dades disponibles), es van registrar 8.221 accidents amb 3.975 víctimes, 11 de les quals mortals. El 5,4% dels accidents van ser atropellaments (451 vianants atropellats) i el 6,2% de les víctimes van ser vianants (248 de les 3.975 víctimes). Vianants i ciclistes representen el 14% de les víctimes. Ara bé, el 27% de les víctimes mortals són vianant (45% si hi sumem els ciclistes). Es a dir, que els vianants i ciclistes representen un percentatge relativament baix del total d’accidents i víctimes però quan es donen, les conseqüències són fatals..
Per tal de posar un ordre de magnitud a aquests números estadístics cal dir que diàriament es realitzen a València 760.000 desplaçaments a peu, el que significa que anualment se’n fan 197,6 milions (només en dies feiners). D’aquests 197,6 milions, 372 acaben atropellats. Això representa que un 0,00018% dels desplaçaments a peu acaben en accident. Podríem concloure que la probabilitat de ser atropellat en un desplaçament a peu és molt baixa i que per tant la percepció de perillositat està, en certa manera, infundada. 
Ara bé, el fet de que el 45% de les víctimes mortals siguin vianants i ciclistes posa de manifest la clara vulnerabilitat dels modes no motoritzats.
Entenc que això són estadístiques fredes i que les decisions que prenem pares i mares respecte als nostres fills no es basen en números. Aquest 45% de víctimes pesa molt més que la probabilitat de ser atropellat i el bombardeig mediàtic sobre la inseguretat en l’espai públic també fa el seu paper negatiu.
El segon punt a comentar fa referència a l’excusa que solem posar per a no deixar anar als petits sols pel carrer, que com he dit, sol ser la por de ser atropellats en una intersecció. Cada dia, de camí a l’escola, ens aturem en un pas de vianants semaforitzat al carrer Mariano Ribera amb Aiora, amb bastant de trànsit. No creuem fins que es posa en verd. Normalment ens quedem sols, jo i els meus dos fills. La resta de pares i mares creuen amb els seus fills en vermell. Després, aquests pares i mares seran els que et diran que no deixen anar sols als fills perquè és perillós, perquè tenen por que creuin en vermell i els atropellin, quan els seus fills simplement replicaran el que han vist fer als seus pares i mares. No els deixem anar sols per por a que repliquin el que nosaltres (amb ells) fem diàriament. Una gran incongruència. Les estadístiques són fredes però ens mostren uns carrers segurs. En canvi les percepcions infundades són incontrolables i poques vegades van acompanyades de reflexions autocrítiques.

Cap comentari: