Val a dir que el
grunge mai m’ha atrapat del tot, però als que ens va enganxar la dècada dels 90
amb vint anyets, els Nirvana i els Pearl Jam els hem cantat, cridat i saltat en
més d’alguna gran nit.
Jo he escoltat
més als Pearl Jam que als Nirvana i potser la culpa la té en Neil Young. Aquests
darrers anys l’he escoltat molt i el seu contundent Ragged Glory (1990) ha
estat un dels discs que més m’he posat. Poc després de la seva publicació
debutaven els Pearl Jam amb el Ten (1991) i el 1995 el canadenc deixava
momentàniament els seus Crazy Horses per fer la gira del Mirror ball amb els
Pearl Jam. Tot encaixa i el rock flueix. De Neil Young a Pearl Jam hi ha un
pas. Un pas petit que és complementa.
I és veritat, el millor moment per veure als Pearl Jam hagués estat als 90
però com no ho vaig fer, la setmana passada em vaig deixar caure pel Sant Jordi
de Barcelona per gaudir d’una de les grans bandes de rock que encara segueix
dempeus i brillant. I amb ofici.
La gent tenia
ganes de Pearl Jam ja que l’última visita dels de Seattle a la ciutat comtal va
ser fa 11 anys. Les entrades per al concert, que es van posar a la venda al
desembre, van volar a les poques hores. Sold out sonat tot i que la banda no
treu disc nou d’estudi des de l’any 2013 (Lightning Bolt).
Així doncs, amb
un Palau Sant Jordi ple a vesar d’incondicionals quarentons, els Pearl Jam ho
tenien tot de cara per arrasar. I així va ser. Concert sublim. Gairebé tres hores de concert
que van donar per a molt i molts clàssics, gairebé tots. El concert és podria
definir com a fàcil, ja que van sonar tots els himnes (Jeremy, Even flow,
Alive, Do the evolution, Once, Daughter, Corduroy...) però com 3 hores van
donar per a 30 temes, hi va haver moments per a redescobrir temes menys
coneguts i per escoltar, amb banda, un parell de temes de l’Eddie Vedder en
solitari, com el Setting Forth, de la magnífica banda sonora de la pel·lícula
Into the wild.
Val a dir que per
primer cop no estàvem a pista. Com les entrades van volar en hores tant sols
vam aconseguir lloc asseguts en el tercer pis del Sant Jordi. Tot i que la
visibilitat va ser bona (i el so perfecte, com gairebé sempre al Sant Jordi),
no vaig acabar d’entrar en el concert. Assegut, ets més un observador (o oient)
que un fan. És veritat que és més còmode, però en un concert de rock mola
compartir suor, bots i deixar-se anar una mica per perdre la veu per unes
hores. El concert dels Pearl Jam s’ho mereixia. Grans!
Crónica del concert a Mondosonoro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada