dijous, 19 de juliol del 2018

Pearl Jam al Palau Sant Jordi. 10 de juliol 2018


Val a dir que el grunge mai m’ha atrapat del tot, però als que ens va enganxar la dècada dels 90 amb vint anyets, els Nirvana i els Pearl Jam els hem cantat, cridat i saltat en més d’alguna gran nit.
Jo he escoltat més als Pearl Jam que als Nirvana i potser la culpa la té en Neil Young. Aquests darrers anys l’he escoltat molt i el seu contundent Ragged Glory (1990) ha estat un dels discs que més m’he posat. Poc després de la seva publicació debutaven els Pearl Jam amb el Ten (1991) i el 1995 el canadenc deixava momentàniament els seus Crazy Horses per fer la gira del Mirror ball amb els Pearl Jam. Tot encaixa i el rock flueix. De Neil Young a Pearl Jam hi ha un pas. Un pas petit que és complementa.
I és veritat, el millor moment per veure als Pearl Jam hagués estat als 90 però com no ho vaig fer, la setmana passada em vaig deixar caure pel Sant Jordi de Barcelona per gaudir d’una de les grans bandes de rock que encara segueix dempeus i brillant. I amb ofici.
La gent tenia ganes de Pearl Jam ja que l’última visita dels de Seattle a la ciutat comtal va ser fa 11 anys. Les entrades per al concert, que es van posar a la venda al desembre, van volar a les poques hores. Sold out sonat tot i que la banda no treu disc nou d’estudi des de l’any 2013 (Lightning Bolt).
Així doncs, amb un Palau Sant Jordi ple a vesar d’incondicionals quarentons, els Pearl Jam ho tenien tot de cara per arrasar. I així va ser. Concert sublim. Gairebé tres hores de concert que van donar per a molt i molts clàssics, gairebé tots. El concert és podria definir com a fàcil, ja que van sonar tots els himnes (Jeremy, Even flow, Alive, Do the evolution, Once, Daughter, Corduroy...) però com 3 hores van donar per a 30 temes, hi va haver moments per a redescobrir temes menys coneguts i per escoltar, amb banda, un parell de temes de l’Eddie Vedder en solitari, com el Setting Forth, de la magnífica banda sonora de la pel·lícula Into the wild.
Val a dir que per primer cop no estàvem a pista. Com les entrades van volar en hores tant sols vam aconseguir lloc asseguts en el tercer pis del Sant Jordi. Tot i que la visibilitat va ser bona (i el so perfecte, com gairebé sempre al Sant Jordi), no vaig acabar d’entrar en el concert. Assegut, ets més un observador (o oient) que un fan. És veritat que és més còmode, però en un concert de rock mola compartir suor, bots i deixar-se anar una mica per perdre la veu per unes hores. El concert dels Pearl Jam s’ho mereixia. Grans!

Crónica del concert a Mondosonoro