Remenant a internet la programació del Teatre Principal vaig veure que Els Pets hi tocarien el dia 1 de maig. No m’ho vaig pensar i ràpidament vaig comprar dos entrades. Al minut, quan revisava el pdf de l’entrada, vaig ser conscient de l’errada. Era el Principal de Palma, no el de València.
Després de dos anys tancats a casa, aquesta primavera tot s’ha desbocat. Tots els grups han decidit, a la vegada, que aquesta primavera – estiu giraran i l’agenda no té suficients dies per encabir tota l’oferta que se’ns ve al damunt. Tampoc hi ha butxaca que pugui pagar tots els concerts que voldríem ballar, però a vegades l’ànsia ens pot i acabem gaudint d’un cap de setmana meravellós a Mallorca per un petit rampell. Després vindrà Pamplona, Madrid, Barcelona, València...
Hi ha grups que sempre sonen bé, que facin el que facin, mai fan un mal disc. A mi em passa amb en Van Morrison, els Belle and Sebastian, els TheNational... Pots agafar qualsevol disc d’ells i sempre sonen de meravella. El de Belfast no gravarà mai més un Moondance, però et poses el Keep it simple del 2008 i també voles. Amb la música de casa em passa quelcom semblant amb el pop delicat de Els Pets. Els tres darrers treballs (Àrea petita, Som i 1963), són una bona mostra del que vull dir. Bones lletres, guitarres fines i tornades pop de regust anglès. This is pop....Què més vols?
1963 va sortir el 29 d’abril i el 1 de maig el presentaven a Palma, així que anàvem a cegues, només amb la pista del single “Ulls com piscines” publicat a mitjans d’abril i que presagiava, de nou, un bon treball. I a Palma, Els Pets, el van defensar de forma valenta davant d’un públic que, entregat, no havia escoltat encara les cançons. Dels 12 temes que té el 1963 en van tocar 10, i a més a més del single, en van haver un parell que apunten maneres. Haurem de fer-nos amb el disc que, per problemes de subministrament, sortirà al setembre i pair-lo com es mereix.
Així, i com és habitual amb Els Pets, nostàlgies les justes. Ara bé, el concert va durar dues hores, el que va permetre fer un bon repàs a una discografia de més de 30 anys. A mi, el disc “Sol” (1999) em té el cor robat i van tocar Aquest cony de temps, La vida és bonica i el Tantes coses a fer. I vam poder cantar cançons del Respira, d’Agost, de l’Àrea petita, del Som i com no, del Bon dia, que està d’aniversari (25 anys!). Els únics oblidats van ser el Com anar al cel i tornar i el Fràgil. Per als més nostàlgics, tant sols el S’ha acabat i el Jo vull ser rei.
Després d’un inici de concert amb un bon grapat de cançons noves, les clàssiques es van anar succeint entre les noves i el públic, que tenia ganes de gresca, ràpidament es va posar dempeus. La gent té ganes de ballar i Els Pets de veure el somriure de la gent. Què collons, tenim ganes de passar-ho be!! Després del Bon dia van vindre els bisos: No vull que t’agradi aquesta cançó, Jo vull ser rei, Una estona de cel i Bona nit. I així va ser, després de dues hores gaudint d’una estona de cel, podem dir que va ser una gran nit. I bona nit i fins a la propera (i qui sap si serà al Principal de València...).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada