Tracker, d'en Mark Knopfler

La meva afició per la música crec que naix a partir dels inicis dels anys 90, amb 13 o 14 anys. A setè o vuitè d’EGB traficàvem amb cassets gravats que ens passàvem entre els companys de classe i fèiem recopilatoris del que sentíem a la ràdio. No hi havia molt de criteri, escoltàvem de tot, però a poc a poc i a base d’empassar-nos qualsevol cosa, cadascú va anar modelant els seus gustos musicals.

Jo vaig tenir la sort de tenir per veïns uns grans melòmans i posteriors professionals del món de la música (els Germans Saltor). Recordo els caps de setmana intercanviar cassets i dics entre la colla que formàvem el veïnat del carrer Sant Salvador. Hi havia discs de Transvision Vamp, d’Heroes del Silencio, de Europe, de Pink Floyd, de Joe Cocker la discografia dels pares (Dylan, Elvis, Llach, Raimon, Serrat, Moustaky...) i alguns d’altres que no m’atreveixo a citar. Entre aquells intercanvis musicals es va colar una banda anglesa anomenada Dire Straits. Em vaig enganxar. Vaig gravar-me tots els cassets possibles, vaig comprar-me llibres per poder llegir les lletres, vaig comprar-me CD pirates a la Fira del disc i al rebost de Revòlver al carrer Tallers i em vaig penjar algun pòster d’en Knopfler, amb la cinta vermella al cap i la Fender roja a les mans, a la paret de l’habitació. El 1991 els Dire Straits publicaven el seu darrer treball (On every street) i a l’octubre del 1992 tocaven al Palau Sant Jordi de Barcelona. Aquest va ser el meu primer concert d’una banda internacional! Tenia 15 anys.

Des d’aleshores he seguit la trajectòria irregular d’en Knopfler i he escoltat sovint els discs dels Dire Straits, sobretot el Dire Straits (78), el Communiqué (79) i el Making Movies (80). Aquest mes de març el músic de Glasgow ha tret el seu darrer àlbum en solitari, el vuitè, que porta per nom Tracker i al meu parer, després d’un bon Privateering, ha punxat de nou.

En Knopfler es deixa portar més pel folk que pel blues i al mi m’agrada més el so proper al blues. El folk escocès d’en Knopfler em cansa, se’m fa repetitiu i avorrit i la veu ja cascada del de Glasgow crec que té més joc acostant-se al blues que no pas al folk. De fet la cançó que tanca el disc, Wherever I go, és de les poques que sona bastant bé perquè l’acompanya a les veus la Ruth Moody.

Així el disc, de 11 peces (15 en l’edició Deluxe) passa lentament, sense cap guitarra enèrgica i amb una secció de vents protagonista que a mi em sobra. Tant sols Beryl, el single del disc, aguanta prou bé el tipus. Ritme i guitarres. Per això ha estat el single, no hi havia moltes més opcions.

Eleccions a la Generalitat 2015. Una aritmètica difícil

Rita i Fabra. Els aconseguirem fer fora?

Feia gairebé 6 mesos que no escrivia cap post sobre política. L’últim va ser arran de la consulta del 9N i d’ençà ja ha plogut molt. A mi m’agrada parlar de política i els darrers mesos i sobretot el que ens queda d’aquí a les eleccions generals del proper mes de desembre serà espectacular. Ara bé, circula tanta informació pels mitjans de comunicació i les xarxes que les noticies duren tant sols un dia, a vegades fins i tot tant sols unes hores. Anem tant de presa que no hi ha lloc per a la reflexió. Un s’ha d’apartar de les micronotícies del dia a dia i intentar reflexionar sobre les tendències.

Els focs artificials començaran el 24 de maig, amb les eleccions municipals i autonòmiques. Al País Valencià estem nerviosos. Si no hi ha un canvi ara, què més ha de passar? La gent dona per fet que tornarà a guanyar el Partit Popular, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de València. Ara bé, també gairebé tothom dona per fet que perdran la majoria absoluta, el que els dificultarà enormement la possibilitat de formar govern i obrirà les portes a un canvi de govern a través de futures coalicions. Fa poc menys d’un any les enquestes donaven per fet un tripartit PSPV-Compromís-EU per governar a gairebé tot arreu. Ara a les enquestes ha irromput Podemos i a tret el cap Ciutadans. Les enquestes a la Generalitat (l’última de El Mundo al gener 2015) donen un 30% d’intenció de vot per al PP. En segon lloc situen a Podemos (21%) i en tercer lloc al PSPV (19%). Compromís arriba al 9% i a certa distància de la triada capdavantera estan Ciutadans, EU i UpD, amb un 4% cadascun d’ells. Fer números amb aquest resultat és complicat. La única aritmètica fàcil seria una coalició PP – PSPV (a l’alemana), però aquí és inviable. Ningú l’entendria i significaria la defunció del PSPV en el supòsit que fes President a en Fabra. Un pacte així la ciutadania ho veuria com una fugida endavant per mantenir els privilegis de la “casta” governant. Necessitem un canvi... necessitem fer neteja!

Així que s’han de buscar altres possibilitats, que passen per formar governs tripartits. Una possibilitat seria PSPV – Podemos – Compromís, encara que si Podemos el que ven és fer neteja, no sé com s’ho prendrien els cercles pactar amb Ximo Puig, tot i que el PSPV no trepitja la Generalitat des de fa 20 anys. Podria ser una opció... potser la única.

L’altre opció és deixar al PP governar amb minoria i que hagi de debatre, discutir i pactar-ho tot... que li toqui exercir la democràcia de veritat, no com ha fet durant els anys que ha governat absolutistament des de la majoria absoluta. El problema d’aquesta opció és que no es fa neteja i que tots els afins del partit seguiran en les seves poltrones mantenint les xarxes i estructures clientelars.

Ens queden dos mesos d’allò més emocionants.... i en dos mesos poden canviar moltes coses.... en política mai se sap i les enquestes, de moment, només són enquestes.

                                      

El Caire a través de la finestra del taxi

El paper del consultor internacional està mitificat, principalment per la desconeixença que té la societat del què realment fem. Es podria pensar que viatgem sempre en classe bussines, dinem i sopem en els millors restaurants i coneixem les ciutats més espectaculars del món. Doncs bé, jo viatjo en turista, algunes nits per no sopar sol i de tant cansat que estic, em quedo en dejú a l’habitació fins que em desmaio damunt del llit i moltes vegades, de les ciutats que visito, tant sols veig l’aeroport i l’edifici on tinc la reunió.

Aquests darrers quatre anys he viatjat principalment per Brasil i Mèxic, però la setmana passada vaig fer una incursió a El Caire, Egipte, i definitivament és un altre món. Teníem una reunió al Ministeri de Transport i una altra amb el soci local. Doncs bé, després de quatre dies, no vam aconseguir reunir-nos amb ningú del ministeri per poder començar el projecte que tenim adjudicat. Vam aconseguir reunir-nos amb el soci a l’edifici del Ministeri, un gran bloc gris, brut i buit. Allà no hi havia ningú treballant i s’assemblava més a un edifici fantasma que no pas a un Ministeri, que deuria estar ple de funcionaris. No sé si l’edifici estava buit perquè després de la primavera àrab hi ha hagut molts canvis o perquè com el ministre estava de viatge a la Xina, els funcionaris han aprofitat per agafar-se la setmana lliure. Sigui quina sigui la raó, a nosaltres ens van fer viatjar a El Caire per perdre quatre dies.

Vaig estar a Egipte l’estiu de l’any 2000 (fa ja 15 anys!). Recordo una ciutat bulliciosa, amb un centre actiu i viu. Ara, m’han reservat un hotel a Heliòpolis, un barri benestant al costat de l’aeroport i no he pogut recorre de nou els carrerons de Khan el Khalili ni gaudir de la majestuositat i tranquil·litat de la Mesquita de Muhammad Alí, allà dalt de la Ciutadella. He sigut un observador de la ciutat a través de les finestres del taxi i un turista exprés a les Piràmides de Gizeh.

Viatjar en taxi amb ulls de turista és una tortura. Un veu un munt de llocs on li agradaria parar, passejar i remenar, però l’agenda és l’agenda i el taxi accelera tot el que pot enmig del caos circulatori del Caire. Mirant per la finestra, m’adono que el Caire segueix sent caòtic des del punt de vista del trànsit. Els conductors circulen per vies de tres i quatre carrils fent sonar els clàxons i canviant de carril contínuament, com si el carril del costat fos sempre el més ràpid. I és mentida i precisament aquests canvis bruscos de carril són una de les causes del caos circulatori. Però ni ha més. Com em va fer veure el David, a les grans avingudes es circula relativament bé, però els problemes arriben a les interseccions. Al Caire no hi ha semàfors i els pocs que hi ha, o estan apagats o els conductors els ignoren. No és pot gestionar una àrea metropolitana de gairebé 20 milions de persones sense semàfors. I menys amb les prioritats de mobilitat que tenen, que només fan que afavorir al cotxe.

Però encara hi ha més disbarats. Als anys 60 -70 les ciutats espanyoles van eliminar els tramvies que circulaven des de feia dècades per les nostres ciutats. Es per tots reconegut que va ser un error històric, però la situació econòmica i política del moment ens va empènyer a fer-ho. A El Caire, coneixedors de la problemàtica de mobilitat que tenen i coneixedors de que la solució no és més cotxes sinó més transport públic, estan asfaltant alguns trams de la decrèpita xarxa de tramvies per a poder ampliar un carril de circulació.

Observant ràpidament tot el que passa a gran velocitat davant de la finestra, veig una ciutat que a mesura que t’allunyes del centre està més inacabada. És tradició aquí que els fills, quan es casen, es facin la casa damunt de la dels pares i per tant, les estructures de les edificacions semblen indicar que tot està per fer. A més a més, el Caire és una ciutat gris i polsosa. El riu Nil omple de vida una franja de terra de no més de 15 o 20 quilòmetres... una franja de verd que connecta el mediterrani amb el llac Victòria... però més enllà d’aquesta franja de vida, no hi ha res, només sorra, el desert. El Nil està lleugerament deprimit i per tant, quan el vent bufa, la sorra del desert cau lenta però insistentment sobre la ciutat i la pinta d’aquest color gris-groc trist.

Des de la finestra del taxi també es poden observar els carrers. Alguns son realment ostentosos enmig de la grisor de la ciutat. Tant ostentosos que semblen irreals. Darrera de l’hotel hi ha una casa de dues plantes que lluita constantment contra la pols per mantenir-se blanca. Els dos Rolls Royce que hi ha aparcats a la porta també guanyen la batalla a la sorra del desert i brillen immaculats. Pocs minuts de taxi més cap a l’oest, camí de Gizeh i una vegada creuat el Nil, les cases baixes han perdut la batalla a la pols. Ningú intenta pintar-les de blanc i enlloc de Rolls Royce hi ha mules que carreguen fruites, verdures o escombraries, que llençaran sense cap remordiment al petit canal que hi ha davant de les cases, a pocs metres de la única Meravella antiga que es manté dempeus: Les piràmides de Gizeh.

Un viatge de Nadal a Grècia

Grècia és un dels països amb més pes cultural i històric d’Europa i a la vegada és el gran desconegut. Tothom ha sentit a parlar de l’Acròpolis, del Partenó, dels personatges més famosos de la mitologia grega (Zeus, Apol·lo, Atenea, Afrodita...) o fins i tot dels seus filòsofs Plató o Sòcrates. Però d’això ja fa tres mil anys... la cultura clàssica nascuda en terres hel·lèniques ha marcat la identitat Europea però avui en dia poques coses sabem de la Grècia actual. Les noticies que ens arriben d’allà a través dels diaris i mitjans generalistes són, últimament, alarmistes i negatives: Què si el rescat, què si manifestacions violentes, què si Syriza, què si el deute impagable....

Aquestes vacances de Nadal hem volgut conèixer Grècia, en principi atrets pel seu patrimoni històric però també amb moltes ganes de conèixer la Grècia del S.XXI.

El Peloponès

Darrera de la Porta dels Lleons, dins de la ciutat de Micenes

La primera parada del nostre periple va ser al Peloponès, a la bonica i cuidada ciutat de Náfplio, la primera capital de Grècia després de la caiguda otomana. El mal temps i el fred ens va donar la benvinguda, però vam poder gaudir de la ciutat de Micenes, on Agamenó, Clemenestra, Egisto, Elena i Menelao van representar un dels més coneguts i tràgics “lios” de faldilles de la cultura clàssica grega, relatat per Homer a la Íliada.

El segon dia per terres d’Argòlida el vam dedicar a veure el Teatre d’Epidaure i tot el complex mèdic dedicat a Esclepi, però la pluja i el fred ens van obligar a fer una visita de metge. Per entrar en calor, ens vam refugiar en un dels bars de Nafplió, on a finals de desembre no hi respirava ni un ànima. Nafplió, que deu ser una ciutat bulliciosa a l’estiu, és un agradable i tranquil refugi a l’hivern, on tot està obert però es respira pau mentre camines pels carrerons del casc vell, vigilat per les dues fortaleses que s’enfilen a la muntanya que protegeix la ciutat del mar.

Veient que la meteorologia no milloraria en els propers dies, vam decidir dirigir-nos cap al nord, cap a la ciutat de Ioannina. Ens vam llevar a Nafplió coberts per una blanca capa de neu i a les 9 del matí ja estàvem conduint per una interminable autopista en obres, que seguint la costa nord del Peloponès ens conduí fins l’espectacular pont d’Antirion, que uneix el Peloponès amb la Grècia central. Des del S. VI A.C, els diferents governants grecs van intentar construir el canal de Corinti per facilitar les comunicacions en vaixell (finalment inaugurat a finals del S.XIX).El segle XX va finiquitar l’època dels vaixells i va convertir en dogma l’ús del transport per carretera. Aleshores va néixer la infraestructura germana a la del canal ha estat aquest mastodòntic pont de 3 quilòmetres. Després de dues setmanes per Grècia, un entén perquè els grecs clàssics tenien la necessitat de llançar-se al mar. Grècia és un continuo de muntanyes, una darrera de l’altre, el que feia molt més senzill navegar que travessar contínuament ports de muntanya. Grècia no és un país apte per a cotxes, encara que s’hagin entestat en adaptar l’orografia a les quatre rodes mitjançant infraestructures que segurament molt tindran a veure amb el famós deute del país.

Ioannina

L’Epir

A les tres de la tarda del dia 31 de desembre entràvem a Ioannina (regió de l’Epir), una ciutat universitària de gairebé 100.000 habitants envoltada de muntanyes nevades i assentada a la riba del llac Pamvótida. Ioannina ens va sorprendre molt gratament. És una ciutat mitjana però amb un casc antic perfectament limitat per les muralles bizantines. Cal passejar per la riba del llac i perdre’s pel casc antic camí de les antigues mesquites que s’alcen en el punt més alt... i gaudir del paisatge, de l’arquitectura i de la història d’una ciutat que de debò, ha estat cruïlla de cultures.

La gorja de Vikos, al Parc Natural del Pindo

Després de descansar passejant per Ioannina el primer dia de l’any, el dia 2 vam decidir endinsar-nos al parc Natural del Pindo, a les terres de Zagoria, a poc menys d’una hora de Ioannina. Als pocs minuts de sortir de Ioannina, abandonem la carretera que condueix cap a Albània i ens enfilem ràpidament cap a les muntanyes, poblades de petits llogarrets fets de cases de pedra. La primera parada la fem més enllà de Monodendri, al mirador de les gorgues del Vikos, les més profundes d’Europa (un desnivell vertical de més de 800 metres). Està tot nevat i el paisatge és impressionant. Després de patir una mica de vertigen, tornem enrere i parem en un gran prat nevat a jugar amb la neu, fer ninots i iglús. Fa un dia espectacular, fred però amb un sol que arribar a escalfar. Per dinar tornem a Monodendri i dinem prou bé asseguts a la terrassa d’un dels restaurants del poble: Pastís d’espinacs i una bona cervesa! De tornada, passem a veure els bonics ponts de pedra que hi ha camí de Kipi. Unes imatges de postal! Abandonem Zagoria quan el sol comença a pondre’s i les temperatures es precipiten més enllà dels 0 graus.

Pont de pedra camí de Kipi

El tercer dia per Ioannina el vam dedicar a visitar l’oracle de Dodoni, dedicat a Zeus, un jaciment arqueològic situat a poc menys de 30 minuts en cotxe de la ciutat. L’Oracle de Dodoni és considerat un dels tres més importants de la Grècia clàssica, junt amb el de Delfos i el d’Ammon, a Líbia. Els habitants de la regió s’encaminaven cap a aquest Orcale per demanar-li a Zeus consells. Els sacerdots i sacerdotesses interpretaven les respostes de Zeus a través de les fulles d’un gran roure que encara “perdura” enmig de les restes arqueològiques. Avui en dia es conserva en molt bon estat el teatre i les bases dels diferents temples que formaven el complex. De tornada vam visitar el  museu arqueològic de Ioannina i vam estar jugant una bona estona pel parc del costat, que té unes vistes del llac i de la ciutadella impressionants.

Meteora i Delfos

El Gran Meteor o Monestir de la Transfiguració

El dia 4 ens vam encaminar cap a Kalambaka, a la vall de Tesalia, per visitar els monestirs de Meteora. Després de deixar enrere les muntanyes del Pindo, arribar a la vall de Tesalia és un petit regal per als sentits. Vam deixar enrere un matí de neu i fred i vam arribar a Kalambaka una tarda assolellada de gener. I just allà on les muntanyes desapareixen i comença la vall, sorgeix del no res les muntanyes de Meteora, uns blocs de conglomerat impressionants. Des de temps immemorables, els eremites ocupaven les coves que hi havia entre els blocs de pedra i allà meditaven i feien vida contemplativa. Els primers anys d’ocupació otomana els monjos ortodoxes viuen tranquils pagant tributs, però cap allà el 1.600 i arran d’una revolta, els otomans ataquen els monjos i n’assassinen uns quants. A partir d’aquests fets tràgics, els monjos decideixen enfilar-se a dalt de tot d’aquests espectaculars “Cavalls Bernats” i convertir els seus espais de Pau en indrets inaccessibles, on només es podia pujar gràcies a uns enginyosos (i perillosos) sistemes de politges (canviaven les cordes quan ho decidia Deu...). I no va ser fins al 1.920, que van decidir posar els peus a terra i construir escales vertiginoses per permetre l’accés a peu i així, obrir les portes al turisme! Avui en dia hi ha actius 6 monestirs. Nosaltres em vam visitar tres i és d’agrair que no es pugui visitar tot el recinte, doncs aleshores un és conscient que no està en un indret només turístic, sinó que s’està en un monestir. Normalment es pot visitar l’església (molt ben cuidades i decorades, amb escenes d’otomans tallant caps a monjos ortodoxes...), la plaça o espais oberts per gaudir del paisatge i patir de vertigen (els nens agafats de la mà a tothora) i algun espai museístic (antigues cuines, bodegues, politges...). Impressionant i digne de veure.

Temple d'Apol·lo a Delfi

El dia 6 vam seguir cap al sud i vam fer camí cap a l’Oracle de Delfi. De nou, per arribar-hi, carreteres serpentejants per pujar i baixar ports de muntanya. Delfi és l’Orcale més famós i conegut i tot i que del temple dedicat a Apol·lo en queda ben poc, un és conscient de la importància del lloc si després de passejar pel jaciment entra en el museu. Totes les ciutats de Grècia feien ofrenes a Apol·lo i a l’oracle acudien persones de tot el món hel·lènic a fer consultes. La sacerdotessa, que controlava l’oracle, era qui interpretava les respostes d’Apol·lo i ho feia a través de l’exhalació de vapors (i no tothom quedava content amb la resposta).

Atenes

Passejant pel jaciment de Delfi el nostre petit Apol·lo, perseguint a la seva germana Atenea, va aterra de cap a terra i aquella tarda va fer la seva entrada triomfal a la ciutat d’Atenes amb el nas marcat per la batalla. Els últims quatre dies del nostre viatge el vam passar a la capital, que em va sorprendre molt gratament. Jo m’esperava trobar una espècie de Nàpols a la turca, però em vaig trobar una ciutat oberta, agradable i amb un centre viu i ben cuidat (Plaka, Monastiraki i voltants), molt lluny de la imatge que projecta últimament. Atenes és una ciutat mediterrània i aquest caràcter es palpa als carrers. Les botigues de souvenirs encara no ho han envaït tot i els barris del centre es veuen vius: bars, tavernes, botigues de roba, d’art, fruiteries...tot en un àmbit urbà semi vianantitzat que li dona un toc d’espontaneïtat que m’ha agradat molt.

El Partenó, amb grues i casetes d'obra al seu interior

Passejant pels carrerons de Plaka, un sempre intenta alçar el cap per veure l’Acròpolis, alçada majestuosament sobre un rocam calcari. I cap allà ens vam encaminar. Tota l’espectacularitat que té la Acròpolis vista des de la ciutat s’evapora quan ets a dalt. L’accés és impressionant: puges l’escalinata que et du al Propilè, deixant el temple d’Atenea Nike a la dreta i accedeixes al centre de l’Acròpolis. Aleshores veus, majestuós, el Partenó. I aquí, al meu parer, s’acaba la màgia. Les obres de restauració que s’estan duent a terme des del 1992 no ajuden a gaudir del jaciment. Crec que al S.XXI hi ha maneres més amables de restaurar un temple. No és de rebut que dins del Partenó hi hagi una grua fixada al terra amb formigó, ni que les casetes d’obra (tres contenidors, un damunt de l’altre) estiguin també dins del temple. Tampoc és de rebut que al costat de les rèpliques de les Cariàtides hi hagi unes estructures metàl·liques grises per il·luminar-les de nit. L’únic que em va semblar espectacular de la visita a l’Acròpolis són les vistes de la ciutat: una ciutat blanca, compacta i gran, que davalla de les muntanyes nevades fins al port del Pireu.

La plaça de Monastiraki

De la resta dels dies que vam passar per Atenes, m’agradaria recomanar-vos (a part de passejar i passejar per Plaka i Monastiraki i gaudir dels carrerons, bars, restaurants i botigues de tot tipus) la visita al nou museu de l’Acròpolis (modern, didàctic, d’escala humana i amb un bon restaurant) i la pujada al cim del Mont Likavetos amb el Funicular. Les vistes de la ciutat i de l’Acròpolis són esplèndides.

Efkharisto!

Ascensió a la Malinche, Puebla (Mèxic)

El volcà la Malinche forma part de l’eix neovolcànic transversal de Mèxic. Està situat entre l’Estat de Puebla i el de Tlaxcala i amb els seus 4.461 metres és la 5 muntanya més alta de Mèxic, després dels volcans Orizaba (5.610), Popocateptl (5.500), Iztaccíhuatl (5.286) i Nevado de Toluca (4.680).

Els antics tlaxcaltecas anomenaven a aquesta muntanya Matlacuéitl, que era la muller de Tláloc (Deu de la pluja i de la Terra) i deessa de la vegetació, però durant la colonització espanyola va passar a anomenar-se Malintzin en referència a la Malinalli, la dona que va ser donada com a esclava, junt amb 19 dones més, a Hernán Cortés l’any 1.519. Avui en dia la figura històrica de la Malinche és controvertida a Mèxic, doncs és considerada per alguns com una víctima però per alguns altres és una traïdora, doncs va fer de intèrpret entre espanyols i indígenes i li va donar un fill a Cortés, en Martín, considerat un dels primers mestissos de la història.

Fa més de tres anys que viatjo regularment a Mèxic i feia temps que tenia entre cella i cella un intent exprés d’ascensió a algun volcà. La meva idea primigènia era ascendir al Itza, però després d’estudiar detalladament l’ascensió, vaig descartar-la per dos motius: El primer i crec que més important, és que per ascendir una muntanya de més de 5.200 metres cal fer un procés, encara que sigui mínim, d’aclimatació i jo no tenia temps per fer-lo. El segon motiu i no menys important, és que físicament no crec que estigui en el meu millor moment. Així que vaig fixar el meu objectiu en la Malinche.

El dimecres, a dos quarts de cinc estava ja dins del cotxe sortint de la ciutat de Puebla en direcció al Centro Vacacional de la Malinche, punt d’inici de l’ascensió (3.052 metres). A les 6 del matí, guiat per la llum del frontal, començo l’ascensió al volcà. Fa bastant de fred i el sender que va creuant la pista (tancada al trànsit), puja suau durant els primers 30 minuts. Després, la pista acaba i el sender s’enfila, encara entre mig d’un bonic bosc, directe amunt. La pujada és forta i constant i només quan el bosc comença a clarejar i ja s’entreveu el cim de la Malinche, el sender ens dona un petit descans serpentejant en suau pujada. És un bon moment per aturar-se a fer un mos.

A les 8 del matí, després de dues hores de caminada, el bosc s’acaba i comença el paisatge de pastura. Estic aproximadament a 3.900 – 4.000 metres i ja em toca el sol, que agraeixo perquè pujant he passat una mica de fred. El camí que em queda fins al cim es veu clarament i estic content perquè es veu a tocar. Mentida! Després d’uns minuts de pujada suau, el sender s’enfila directe cap a la carena per una tartera de pedres i sorra d’allò més incòmode. La pujada és fa penosa i vaig parant sovint. Fins al límit del bosc havia pujat a bon ritme, però ara camino lent i vaig cansat. Estic per damunt dels 4.000 metres, però de cap vaig bé. El que em falta és una mica d’aire. Quan paro, tant sols sento el bombeig del meu cor a mil, rebotant-me al cap. Faig una parada a mitja tartera per beure, prendre’m un plàtan i un ibuprofeno preventiu.

A les 9:45 arribo a la carena i s’obre davant meu tot l’Estat de Puebla, amb el Popocatepl fumejant i el Itza nevat. He assolit la segona fita de l’ascensió (la fi del bosc és la primera i la carena la segona) i ara tant sols hem queda carenejar i grimpar una mica fins arribar al cim. Després d’un tram curt de carena, arribo a un gran pedregal de blocs, que es puja fàcilment per arribar a l’avantcim. Des d’aquí ja es veu l’Orizaba, majestuós i solitari en direcció a Veracruz. Faig un altre petit tram de carena i per arribar al cim, una grimpada curta. Són les 10:15 d’un matí de dimecres assolellat i sóc al cim del volcà la Malinche (4.461 metres). La vista és espectacular. Els volcans, al ser formacions geològiques relativament aïllades, et permeten contemplar un paisatge infinit i tenir la sensació de que estàs realment alt. Els pobles i ciutats que veig estan per sota dels 2.500 metres, entre 2.000 i 2.500 metres per sota dels meus peus. Reconec les ciutat de Puebla i Huamantla i els volcans Popocatepl, Itza i Orizaba.

Al cim em trobo amb dos americans que estan pujant a la Malinche per aclimatar i intentar pujar a l’Orizaba divendres. També m’han acompanyat, al llarg de tot el recorregut, els tres gossos del Centro Vacacional. Ens fem unes fotos, menjo i bec una mica i em quedo sol al cim prenent el sol i contemplant el paisatge. A les 11, després de gairebé una hora al cim, començo la baixada.

El que m’ha costat de pujar quatre hores i quart ho baixo amb 1 hora 45 minuts. La baixada és ràpida però bastant dura, doncs les pendents són fortes. La tartera la baixo esquiant i quan arribo al bosc, he de parar per treure’m els quilos de sorra que porto dins de les botes. El tram de bosc fins a la pista és el més dur, però xino xano es fa bé. Per acabar, l’últim tram de bosc, ja amb una pendent més suau, es fa agradable. En aquest tram em trobo un grup de quatre nois preguntant-me quan queda per al cim. Porten un reproductor de CD de la mà i poca cosa més. Quan els dic que com a mínim quatre hores, no fan molt bona cara.

Com he arribat al centre vacacional abans de la una, decideixo quedar-me a dinar al restaurant que hi ha. Estiro una mica, dino i poc després de les dues de la tarda enfilo la carretera direcció al DF. 

La Malinche vista després de deixar el bosc

La tartera

Vista des del pedregal

Arribant a l'avantcim

L'últim tram de carena abans de la grimpada al cim

Al cim de la Malinche, amb l'Orizaba retallat al fons

Jo i un dels gossos al cim, amb el Popo i l'Itza al fons 

Un tram de carena vista des del cim

El sender del bosc, amb una gran pendent

Excursionisme familiar als peus del Fitz Roy (Patagònia Argentina)

Les passades vacances de Nadal vam estar de viatge per Argentina, descobrint els barris de Buenos Aires, gaudint del paisatge de la Península Valdés, sentint cruixir el Perito Moreno i caminant pels peus del Fitz Roy, al “Parque Nacional de losGlaciares”, al bell mig de la Patagònia. I és sobre aquesta darrera zona de la que vull fer-vos-en cinc cèntims.

L'Aniol barallant-se amb les pedres del Llac Viedma

El primer dia de l’any vam llogar un cotxe a El Calafate i enfilarem la mítica Ruta 40 cap al nord. 230 quilòmetres de carretera enmig d’un paisatge sense límits. A l’esquerra, primer el llac Argentí i més tard el llac Viedma. A la dreta, l’estepa patagònica.... quilòmetres i quilòmetres d’extensions infinites per on corren els guanacs. I molt de tant en tant, algun camí de terra que condueix a alguna “Estancia”, el símbol  de la conquesta de la Patagònia als inicis del S. XX i del brutal i silenciat extermini dels indígenes Tehuelches.

Després de tres hores de carretera, ens acostem a El Chaltén, un petit poble de 500 habitants al peu del Fitz Roy i el Cerro Torre. Entremig dels núvols aconseguim distingir, per primera vegada, aquestes dues immenses moles de granit. Impressionant! Entre els anys 50 i 70, quan els cims dels Alps havien estat conquerits i començaven a ser vençuts els primers 8.000 del Himàlaia, els Italians van posar la seva vista sobre unes espectaculars punxes de granit que sortien del no res i s’enfilaven elegantment cap al cel. Eren el Fitz Roy (o Chaltén) i el Cerro Torre. Els noms d’alpinistes llegendaris com Cesare Maestri, Casimiro Ferrari o Lionel Terray (aquest francès) estan estretament lligats a aquestes parets, així com les seves gestes, fracassos i controvèrsies, com el suposat primer ascens de Maestri al Cerro Torre l’any 59. La tradició italiana en aquest racó de món es deu a les exploracions que va fer el pare salesià Alberto Maria Agostini a principi del S.XX.

Primera visó del Fitz Roy arribant a El Chaltén.
El cerro Torre, a l'esquerra, tapat pels núvols

El Chaltén no existia quan aquests andinistes van començar a enfilar-se per aquestes parets. El Govern argentí va crear aquest llogarret l’any 1.985 per acabar amb les continues disputes territorials amb Xile. I al llarg d’aquests gairebé 30 anys el poble ha anat creixent d’una manera ràpida, estretament lligat al turisme de muntanya. Avui en dia l’autodenominada Capital del Trekking és un tranquil poble de muntanya que per les tardes s’omple d’andinistes d’arreu del món que, cervesa en mà, s’agrupen als bars per explicar-se les excursions i ascensions. I atenció que el bar més antic del poble es diu: “La Senyera”.

A El Chaltén hi ha dos tipus d’andinistes i un tipus de turista. D’andinistes hi ha els tècnics que venen amb la intenció d’ascendir algunes de les imponents agulles de granit (ben pocs) i els amants del trekking amb ganes de caminar als peus d’aquests petits gegants (cap d’ells supera els 3.500 metres). De turistes només n’hi ha un tipus: Els que venen un sol dia des de El Calafate. Es casquen 500 quilòmetres de bus per venir a estirar les cames una estona, fotre’s un dinarot en algun restaurant i si tenen sort i el temps acompanya, potser veuran les famoses puntes de granit. Se’ls identifica de lluny, sobretot si te’ls trobes per alguns dels senders pròxims a El Chaltén.

Per als amants de la muntanya, la zona de El Chaltén té de bo que et pots complicar la vida tant com vulguis penjat d’alguna de les parets més impressionants del món, pots fer trekkings de tres o quatre dies, pots fer excursions d’un dia o fins i tot d’un matí. A continuació us explicaré les excursions que vam fer l’Espe i jo junt amb els nostres fills Aniol (1 any) i Neus (4 anys) per conèixer una mica aquest entorn extraordinari. Una bona mostra de que és pot viatjar i caminar amb nens. Tant sols és qüestió de ser-ne conscients i adaptar-se a les seves necessitats.

El Fitz Roy des del mirador que hi ha camí de la llacuna Capri

Llacuna Capri. Es podria classificar com la ruta de la Coca-cola del Parc de les Glaceres, doncs els personatges que caminen pel sender són del tot heterogenis. Ens podem trobar amb andinistes experts carregats amb grans motxilles o personatges amb sabates de ciutat, la càmera penjada del coll i esbufegant en cada revolt. És el principal sender d’entrada al Parc i tard o d’hora tothom conflueix en ell.

En poc menys d’una hora i mitja es pot arribar fins al primer mirador del Fitz Roy. El primer tram puja fort, però després el sender, que serpenteja entremig de boscos de lenga (Nothofagus pumilio), es fa suau i agradable. Quan el bosc s’obre d’alt d’un llom, apareix imponent el Fitz Roy i totes les demès agulles que l’acompanyen (Saint Exupery, Rafael, Poincenot, Val de Vois, Mermoz i Guillaumet). És un indret on un es podria passar hores bocabadat si el temps acompanya, que va ser el cas.

Del mirador, en poc menys de trenta minuts, s’arriba a la llacuna Capri, un bon indret per fer un mos i veure el Fitz Roy reflectir-se en les aigües gelades de la llacuna . El bosc que hi ha a la riba de la llacuna és un bon refugi per amagar-se del vent, que en aquest indret de món és constant, fred i molest (viento, mucho viento... resava una samarreta de la zona).

La llacuna Capri, amb el Fitz Roy

Qui tingui ganes de caminar una mica més pot seguir fins al campament Poincenot, una zona d’acampada lliure amb més de 200 persones en època estival (gener – febrer) i d’allà pujar fins a la llacuna De los Tres, just als peus del Fitz Roy. Anar i tornar de El Chaltén a la llacuna De los Tres són aproximadament 8 hores de caminada. Una bona opció per conèixer bé la zona és acampar uns quants dies al campament Poincenot i fer-lo servir de camp base per a diverses excursions o ascensions per la zona. L’acampada és lliure i gratuïta, però cal informar als guardes del Parc. El centre de informació del parc es troba a l’entrada del poble i és de visita obligada per a conèixer la previsió meteorològica i per deixar-se aconsellar una mica.

Glacera Piedras Blancas. Un bon camí per contemplar el Fitz Roy per la seva vesant nord-est és fer el sender que puja cap al campament Poincenot des de l’hostatgeria El Pilar, tot seguint el curs del riu Río Blanco. Des de El Chaltén s’ha d’agafar el cotxe i conduir per una pista de terra que s’endinsa cap al Parc una mica més de trenta minuts, fins a l’hostatgeria, on aparcarem el cotxe i comencem a caminar. Aquesta caminada és suau i agradable, doncs transcorre sempre enmig del bosc i no hi ha gaire gent. Al cap de dues hores de caminada hem guanyat alçada i el llit del riu Río Blanco ens queda bastant avall. Entremig del bosc de lenga comença a entreveure’s la glacera de Piedras Blancas i una mica més a l’esquerra, el Fitz Roy, avui lleugerament tapat pels núvols. Una mica més amunt trobem un petit clar enmig del bosc des d’on podem contemplar com la glacera cau cap a la llacuna i des d’on és fàcil endevinar com n’era de gran antigament, doncs les morrenes laterals que conflueixen fins al riu Río Blanco es veuen perfectament. Novament vam buscar un indret arrecerat dins del bosc per fer-nos uns entrepans i ja amb la panxa plena, i quan el vent va començar a bufar fred, vam retornar cap a El Chaltén a gaudir d’una cervesa merescuda mentre contemplàvem com les puntes del Cerro Torre i el Fitz Roy se les menjava la nit.

La glacera Piedras Blancas, amb les puntes del Fitz Roy al darrera

Una altra opció d’excursió sortint des de la mateixa hostatgeria El Pilar es remuntar la vall del Río Eléctrico fins al campament Piedra del Fraile i una mica més enllà fins al llac Eléctrico. Si el temps acompanya podrem veure el vessant nord del Fitz Roy i l’agulla Pollone. Ara bé, aquest sender és freqüentat per qui disposa d’un mínim de dos dies. Si la meteorologia ho permet es pot pujar fins al Paso Marconi, la porta d’entrada a la gran extensió de gel continental patagònic (la tercera més gran del món després de l’Antàrtida i Groenlàndia i la més gran de caràcter continental no polar). Aquest gel continental, anomenat Campo de Hielo Sur pels xilens, és una extensió infinita de gel (350 quilòmetres de nord a sud) on la frontera entre Argentina i Xile queda soterrada per milers i milers de tones de gel, fent que tot intent polític per traçar una línea fronterera sigui un absolut absurd.

La Llacuna del desierto

Llacuna del Desierto i llacuna Huemul. El tercer dia d’excursió el vam dedicar a endinsar-nos a la reserva natural de los Huemules, fora ja del Parque Nacional de los Glaciares. Sortim de El Chlatén amb cotxe per la mateixa pista de terra que el dia d’abans ens dugué fins a l’hostatgeria El Pilar. La deixem a l’esquerra i seguim la pista cap al nord durant una mica més d’una hora. Circulem paral·lels al riu De las Vueltas i el paisatge va variant entre el bosc dens i espès i els espais oberts amb acumulacions d’aigua formades pels meandres suaus del riu. Finalment arribem a una petita ermita de fusta i en el següent revolt, al costat d’una casa (hi fan alguna activitat turística), aparquem el cotxe. Estem al costat de la llacuna del Desierto, d’aproximadament 9 quilòmetres de llarg i no entenc el topònim de la llacuna doncs tot el que ens envolta és el verd frondós del bosc.

Aquí, de nou, la geopolítica provoca escenes del tot absurdes. Estem a l’extrem argentí de la llacuna i nou quilòmetres més cap al nord, quan acaba la llacuna, comença territori Xilè. Això és motiu més que suficient per mantenir un control de policia amb tres o quatre agents amb cara de pomes agres, que mentre veuen passar les hores (de gent ben poca) deuen pensar: Què collons he fet jo per merèixer aixó?

Bromes a part, la pista que hem seguit des de El Chaltén finalitza a l’extrem argentí de la llacuna. Per continuar cap a Xile hi ha l’opció de seguir un sender que voreja la llacuna (4 hores de caminada) o agafar una petita embarcació que la navega d’un extrem a l’altre no sé sap ben bé amb quina freqüència.

La llacuna Huemul

L’excursió que vam fer en aquest entorn va ser la pujada a la llacuna Huemul. El terreny és privat, així que al començament del sender vam haver de pagar un petit “peatge”. L’excursió fins a la llacuna és curta (una hora) però entretinguda, doncs el tram final és prou costerut i hi ha instal·lades unes cordes per poder-se agafar, un atractiu que als nanos els va fer gràcia. Quan s’acaben les cordes i surts del bosc, el paisatge s’obre i de sobte tens davant teu una llacuna d’un color blau turquesa increïble i una petita glacera que sembla que vulgui saltar-hi de cap.

Nit de Reis. La última nit que vam passar a El Chaltén va ser la del 5 de gener. Teníem dubtes seriosos de que ses Majestats els Reis Mags d’Orient trobessin, enmig de la Patagònia, aquest petit poblet. Per acabar-ho de complicar, per la nit vam viure una típica tempesta Patagònica amb un vent terrible. Ens agafàvem al llit temorosos de que en qualsevol moment el sostre de la casa (o la pròpia casa) s’enlairés per sobre del Fitz Roy. La Neus, cansada de la caminada del dia, era la única que dormia tranquil·lament i segura de que els Reis Mags i els seus camells, tot i la climatologia patagònica adversa, arribarien. I així va ser. El dia 6 els reis Mags ens havien deixat uns petits detalls. Al carrer el vent seguia bufant fort, el cel estava tapat i feia fred. Mentre pujàvem al cotxe per tornar cap a l’aeroport del El Calafate, vam agrair haver tingut cinc dies seguits de bon temps, un fet gairebé insòlit per aquestes terres màgiques. Va ser el millor regal de Reis.

Ciutats creatives, d'en Richard Florida

Aquests dies m’he llegit el llibre d'en Richard Florida, “Las ciudades creativas”. És un assaig on el controvertit investigador - escriptor americà exposa una metodologia per a que la gent analitzi en quina ciutat del món ha de viure.  Jo em considero una persona prou pragmàtica, però una petita part del meu cervell no hem permet acceptar que tot sigui mesurable. Com els que parlen de l’amor com una simple segregació de feromones! Siguem una mica més romàntics!

Jo crec que la presentació del llibre d’en Florida com un manual d’autoajuda per a saber on hem de viure (porta el subtítol de: Por qué donde vives puede ser la decisión más importante de tu vida), sorgeix d’una estratègia purament comercial ideada per ell o la seva editorial. Els llibres d’en Florida s’han convertit en best sellers, el que provoca que no sapiguem ubicar al personatge: és un escriptor de renom o un investigador social i territorial de primer ordre? Jo crec que en Florida és un bon investigador que s’ha inventat un concepte mediàtic que encaixa amb les seves investigacions per poder vendre.

I per què dic això? Els tres primers capítols del llibre m’han agradat. Expliquen com són les ciutats des de tres òptiques ben diferents i des d’uns punts de partida acadèmicament acceptats. El llibre comença descrivint i justificant com, en l’era de la globalització, la ubicació física és més important que mai. La globalització no ha convertit la terra en un espai pla, ans al contrari, ha concentrat riquesa en unes quantes regions del món i ha sumit en la obscuritat a unes altres. Ja ho deia en Castells quan analitzava com afectaria la globalització a les identitats, Doncs amb les ciutats ha passat el mateix. La globalització no ens ha repartit pel món, sinó que ens ha concentrat en ciutats cada vegada més grans. Coneixeu algun broker de Londres que se n’hagi anat a treballar a Moçambic? Coneixeu alguna empresa que gràcies a internet s’hagi pogut deslocalitzar de Madrid o Barcelona a Albacete?

Una vegada convençuts de la importància del lloc (i que aquest lloc són les ciutats), la segona part del llibre ens parla de la riquesa de la ubicació i com aquesta és diferent en cada ciutat (degut a l’especialització) i com cada persona la percep de forma diferent (no totes les persones valorem el mateix). Aquest capítol està molt focalitzat al cas dels EEUU, però les idees son fàcilment extrapolables a Europa i fins i tot a nivell nacional. Vols treballar en el món de les finances? Tindràs més oportunitats a Londres. Vols treballar al món de la moda? Ves-te’n a Milà. Vols treballar en el món de les arts? Berlín és la teva ciutat. Jo crec que aquesta simplificació peca d’un problema d’escala, però la idea teòrica de l’exposició em sembla correcta. Que cadascú l’apliqui a la seva escala de vida (món, Europa, Espanya, País Valencià...).

El tercer capítol ens introdueix en el món de la geografia de la felicitat. L’autor parteix de la hipòtesi de que les regions tenen, igual que les persones, personalitats ben definides. A partir d’aquí, intenta definir les diferents regions dels EEUU segons els cinc factors que psicològicament descriuen a les persones (oberts a experiències, minuciosos, extrovertits, afables i neuròtics), per tal de que cada individu, conscient del factor predominant del seu caràcter, sàpiga en quin tipus de ciutat ha de viure. L’objectiu d’aquest anàlisis no és cap altre que concloure que si vivim en una ciutat amb un caràcter semblant al nostre, serem més feliços.

El quart capítol és el dedicat a l’autoajuda i on l’autor intenta descriure una metodologia per a cadascú decideixi quina és la millor ciutat per viure en cada una de les seves etapes vitals. A mi no m’ha convençut molt, potser perquè aquesta idea de canviar de ciutat cada 15 o 20 anys no encaixa molt amb la mentalitat europea. En cap apartat del llibre es parla del sentiment identitari, un factor, al meu parer, important. El sentiment de pertinença a una comunitat (ja sigui país, ciutat o barri) és molt forta entre els habitants del mediterrani, el que provoca que la metodologia plantejada per Florida flaquegi en el nostre àmbit geogràfic.

Els tres primers capítols del llibre m’han agradat perquè són un bon anàlisis territorial de les ciutats. És el 70% del llibre. El 30% restant és el quart capítol que sembla embotit amb pinces. És la part mediàtica que fa que en Florida vengui milions de llibres. Sense aquestes 70 pàgines, gairebé ningú compraria les 220 restants. Seria un bon llibre acadèmic sense cap tipus de ressò mediàtic. Quants llibres ha venut Jan Gehl del Cities for people? I en Mike Davis del Planeta de ciutats misèria?

Jo no vull acceptar que la decisió d’on hem de viure es pugui fer a partir de ponderar numèricament elements com la família, el treball, les relacions socials.... En canvi si que comparteixo l’anàlisi de que la globalització, enlloc de repartir-nos pel món, ens ha concentrat en les ciutats.

Richard Florida. Las ciudades creativas. Ed. Paidós. Barcelona 2009

Places que no són places

Feia temps que tenia pensat escriure un post sobre aquells indrets de la ciutat de València anomenats places i que degut als seus dissenys (o precisament degut a la manca d’ells) no funcionen com a places. Però no ha estat fins el darrer Desayuno con Viandantes (celebrat a la plaça del Mercat) que m’he decidit a escriure’l.

Segons el diccionari normatiu de l’AVL, una plaça és un “lloc ample i espaiós, en l'interior d'una població, on solen confluir diversos carrers”. La definició no és brillant. Jo afegiria que és un espai públic amb vocació de lloc de trobada. Això és important, doncs una vorera també pot ser ampla però no està pensada per a ser lloc de trobada sinó de pas. I aquí resideix la gran diferencia. Les places són llocs per estar, asseure’s, xerrar, trobar-se amb els amics i veïns, prendre una cervesa, jugar amb els fills, llegir un llibre o el diari...

A València hi ha uns quants llocs que s’anomenen plaça i estan molt lluny de ser un espai de trobada. Us n'anomeno quatre que formen un eix prou interessant:

Plaça d'Espanya. Foto: Google Earth

Plaça d’Espanya. És un nus viari i de transport de primer ordre. Allà conflueixen la Gran Via, el carrer de Sant Vicent i el carrer Pintor Benedito. També hi ha la parada del metro de la L1, així com parades de l’autobús de la EMT i Metrovalència. Degut a l’existència de totes aquestes parades de transport públic i a que l’Estació de Renfe Rodalies i d’Alta velocitat estan molt a prop, la demanda de vianants també és molt important. En canvi l’oferta per aquest mode de transport (el més important a la ciutat) és completament insuficient, fins al punt que el carrer Sant Vicent és el punt de la ciutat on més accidents amb vianants es registra. Pot ser que l’actual plaça d’Espanya no tingui vocació de plaça. Possiblement no és un indret per estar sino per passar, però queda demostrat que la quantitat de vianants que hi circulen diàriament necessiten una oferta molt millor que l’actual.

Plaça de Sant Agustí. Foto: Street View

Plaça de Sant Agustí. La plaça de Sant Agustí és la porta d’entrada al centre de la ciutat per tots aquells ciutadans que accedeixen a ella a través del carrer Sant Vicent. Avui en dia té una secció d’allò més irracional. A part de les parades de bus de la EMT (que crec que es podrien dissenyar d’una altra manera), té quatre carrils de circulació per a vehicles, quan el carrer Sant Vicent Màrtir (accés al centre) en té dos. Crec que és un punt neuràlgic de la ciutat que s’hauria de repensar completament. Hauria de transformar-se en la porta d’entrada al centre i el vianant i el transport públic haurien de ser els principals protagonistes de la nova i vertadera plaça. I crec que aquest punt si que té vocació de plaça!

Plaça de l'Ajuntament. Foto: Google Earth

Plaça de l’Ajuntament. És un punt emblemàtic de la ciutat on trobem edificis tant importants com el propi ajuntament o l’edifici de correus. La plaça existent és un solar sense ús, pensada tant sols per a les mascletades de Falles. Al voltant de la plaça, massa carrils de circulació. Coneixeu alguna capital (de província espanyola o Europea) que per davant del balcó de l’Ajuntament hi passin cinc carrils de circulació? Jo no. De fet, la plaça de l’Ajuntament no funciona com a plaça i tota l’activitat té lloc a les voreres, on els conflictes entre les terrasses dels bars i els vianants comencen a ser preocupants. I mentrestant, a pocs metres, tenim un espai públic aïllat i desaprofitat. Cal repensar tot l’espai, des del carrer Sant Vicent (venint de la catedral), al carrer Barques i carrer Marqués de Sotelo. Cal construir una plaça de l’Ajuntament que de veritat funcioni com a plaça.

Desayuno con Viandantes a la plaça del Mercat. 20/9/2014

Plaça del Mercat. La plaça del mercat (que molts l’anomenen i no saben on es), és l’espai existent entre la llotja, el Mercat central i l’església de los Santos Juanes. De fet és un carrer amb voreres estretes que no té res de plaça. A part de que la UNESCO ha demanat que l’entorn de la llotja siga de vianants per mantenir el títol de Patrimoni de la Humanitat, l’espai hauria de ser molt més amable amb el vianant per donar resposta a les funcions socials i econòmiques que realment es donen en aquest indret. La demanda de vianants és elevada (ciutadans i turistes) i la millora de l’espai públic construint una vertadera plaça potenciaria els usos actuals millorant aquest entorn tant viu de la ciutat. Aquesta actuació hauria de ser una prioritat en l’agenda municipal.

Consulta o harakiri polític

El joc de la política cada vegada em sorprèn més. La consulta del 9N semblava una realitat a finals de juny però des de finals d’agost, i degut a les declaracions de polítics de primera fila com la Vicepresidenta Ortega o el Conseller Vila, sembla que la trempera decau. O si més no, la cosa no està tant clara.

Políticament crec que seria un haraquiri per a CiU no fer la consulta. Portem un parell d’anys de bombardeig mediàtic per fer-la i la societat civil s’ha mobilitzat com mai. Després de tot això i a dos mesos de la consulta, com pot ara el Govern tirar-se enrere? La resolució del TC no pot servir d’excusa, doncs és acceptat per tothom que en recorrerà la llei de consultes (ja veurem). Entenent que a CiU hi ha polítics de certa altura, com es que ara es tiren enrere? Què ha canviat?

El primer canvi ve donat pel divorci total entre Convergència i Unió Democràtica, escenificat amb la dimissió d’en Duran i Lleida com a número dos de la coalició (21 de juliol). Els resultats del divorci es farien evidents en les properes eleccions municipals, on Esquerra arrasaria i en Junqueras podria proclamar la República catalana tal i com va fer en Macià l’any 1931.

El segon canvi es dóna una setmana més tard, quan en Mas i en Rajoy es reuneixen a la Moncloa. D’aquella reunió tant sols en va transcendir que el President de la Generalitat li va entregar un llistat amb 23 peticions i que en Rajoy es comprometia a estudiar-les. El titulars dels diaris generalistes van reflectir un diàleg de sords: Mas reitera que celebrarà la consulta i Rajoy li recorda que és il·legal.  Crec que alguna cosa més es van dir, doncs des d’aleshores, a CiU li han començat a flaquejar les cames. Potser la bomba d'en Jordi Pujol?

Si a hores d’ara m’hagués de jugar els meus calers apostant si la consulta es celebrarà o no, us asseguro que no ho tindria clar. Ara bé, reflexionant una mica, crec que tal i com estan les coses és més factible que aquesta es celebri. Per un costat veig al govern flaquejar i per l’altre veig una societat civil tant llançada, que crec improbable que el govern no els deixi votar (l’engany seria majúscul). Si no es fa la consulta CiU (sobretot Convergència) s’haurà fet un Harakiri polític de manual, històric. Si tira endavant i la Consulta es fa (a pesar de les resolucions del TC, que ja veurem què diu), la patata calenta la tindrà en Rajoy i aquest què farà: Enviar els tancs? Tancar el parlament català a la presó? Jo crec que el 9N els catalans podran decidir. Tant sols falta veure en quines condicions.

Ens espera un final d’estiu i inici de tardor d’allò més apassionant!

“Madrid. L’adveniment de la República” d’en Josep Pla i el procés català

Com ja us vaig comentar l’estiu passat, m’he reconciliat amb en Josep Pla, i aquest darrer mes d’agost m’he llegit “Madrid. L’adveniment de la República”. El llibre narra, a mode de diari, els primers mesos de la segona República. Les reflexions d’en Pla, sempre àcides i intel·ligents, fan del llibre un document històric molt interessant per conèixer què passava a Madrid durant aquella època. Les trobades d’en Pla amb polítics (Macià i Lerroux, entre d’altres), intel·lectuals i empresaris li permeten reflexionar sobre la societat madrilenya (la capital dels terratinents andalusos i extremenys) i la política nacional des de l’òptica característica del de Palafrugell.

Després de llegir-me el llibre he pensat molt en el paper dels cronistes. Ara, tenim tanta informació en temps real que les noticies duren un parell de dies i després s’esvaeixen com si res. A les redaccions dels diaris ja no hi ha escriptors i, malauradament per a la professió periodística, hi abunden els becaris. Aquestes reflexions m’han portat a pensar en el moment social i polític que està vivint Catalunya, i com d’interessant seria que hi hagués algun periodista que escrigués un llibre de reflexions sobre tot el procés, però no un llibre polític, sino un llibre sobre els canvis que el procés està tenint en la societat, en els empresaris i en els propis protagonistes polítics. Una reflexió distant, freda però irònica, on es pogués copsar els canvis a partir dels “barrets de fong” o la gastronomia. Estic demanant un cronista del procés, un Josep Pla o un Joan Fuster del segle XXI.

Menorca....

Vacances a Menorca… descans, platges de sorra blanca al sud i pissarra negra al nord, aigües clares, paisatges de pedra seca àrids i durs, talaiots i navetes, formatges, cerveses, peix fresc, Ciutadella encantadora, bona companyia (la millor)… i el Like a Rolling Stone d’en Dylan sonant al cotxe mentre recorrem a poc a poc les carreteres de l’illa.

PD: M’he comprat la guia del Camí de cavalls. El proper viatge a Menorca serà per recórrer l’illa a peu durant 10 dies.

Cala Macarelleta

Catedral de Ciutadella

Punta Nati

Jaciment arqueològic de Talatí de Dalt