Potser és que em faig gran i m’acosto tímidament al blues, o potser és que els darrers treballs d’en Dylan són espectaculars. O podria ser que la música del de Minnestota m’ha acostat al blues. No ho sé i tampoc m’importa. L’única cosa que tinc clara és que Tempest, el darrer treball d’en Bob Dylan, segueix la línia encetada per Time out of mind l’any 1999 i això és una bona noticia.
Si barregéssim les cançons del Together throught life (2009) i les 10 noves cançons de Tempest (2012), trobaríem poques diferències. En Dylan fa blues i punt. Sembla com si una colla d’amics s’haguessin ajuntat en un bar a tocar i ves per on, ho fan a la perfecció. Potser per això els crítics musicals porten més de 10 anys dient que cada nou àlbum d’en Dylan és el millor de la dècada. Jo no sóc tant agosarat ni tinc els coneixements suficients per valorar-ho, i per tant no sé si Tempest és el millor àlbum d’en Dylan en anys, però si que us puc dir i assegurar que està al nivell dels seus darrers 5 treballs (deixant de banda la broma del disc de nadales). I això és un nivell altíssim per a un músic que aquest any celebra el 50 aniversari de la publicació del seu primer disc (Bob Dylan, 1962).
L’única diferència que he pogut percebre amb aquestes primeres escoltades de Tempest (i veient el vídeo del primer single, Duquesne Whistle,) és que en Dylan està content. Camina amb un somriure que intenta dissimular, però que no pot. Al concert que vaig anar a Mèxic DF fins i tot intentava ballar. Deu estar satisfet amb el que fa i sobretot alliberat. El rol d’estrella malhumorada que no parla ni concedeix entrevistes li permet crear una paret infranquejable entre el seu jo creatiu i el seu jo mite de la música moderna. I li funciona, veient el resultat dels treballs que va publicant.
Així que us recomano a tots que us compreu Tempest. Us assenteu al sofà de casa qualsevol vespre i us deixeu emportar pel blues suggeridor d’en Dylan. Un regal per als sentits i l’ànima!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada