Marxa de resistència de Cap de Rec

51 quilòmetres i 5.000 metres de desnivell. Aquest dissabte es celebrava la primera marxa de Resistència de Cap de Rec (Cerdanya), puntuable per a la Copa Catalana i organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat. Després de dos proves pilot per preparar l’organització, aquest dissabte 16 de juny es presentava oficialment. I jo tenia ganes de fer-la! Així que el divendres, amb l’Espe de suporter, vam agafar el cotxe i vam sortir de València direcció a la Cerdanya. Després de cinc hores de cotxe arribàvem a Cap de Rec i sopàvem amb els companys de l’organització. Tothom estava content i nerviós per l’estrena. La participació tot un èxit. Gairebé 300 persones. El dissabte a les sis del matí es donava la sortida. El Fra, el Ferran, el Roger i jo vam fer un bon equip i vam arrencar xerrant i amb els ànims pels núvols. Vam baixar a Viliella, vam remuntar la vall de la Llosa i després de fer 1.100 metres de pujada i quatre hores de caminada, arribàvem al Refugi de l’Illa. Allà el Roger va tirar primer i ja no el vam veure fins a Cap de Rec. Del refugi de l’Illa vam baixar fins a Andorra en unes dues hores i mitja. Més de 1.000 metres de baixada on va haver algun lesionat i gairebé 20 abandonaments al avituallament del dinar. A Andorra, després d’una parada de 30 minuts per fer-nos una botifarra, vam arrencar decidits a arribar fins a Cap de Rec. Per davant, 1.400 metres de pujada i 17 quilòmetres. Les dues hores següents van ser les més dures de tota la marxa. 1.100 metres de pujada brutals. Arribar al Refugi del Perafita va ser dur, però el companyerisme i els ànims que ens anàvem donant tots els participants ens feia tirar amunt. Del Perafita al coll quedaven poc menys de 300 metres, i d’allà baixada fins a Cap de Rec. Arribar al coll va ser un moment d’alegria màxima. Ho havíem aconseguit! La baixada la vam fer ràpida i els 7 quilòmetres de pista des dels llacs de la Pera fins a Cap de Rec també. Arribàvem a Cap de Rec a les 18.44, després de 12 hores i 44 minuts de caminada per uns dels racons més bonics dels Pirineus. El Fra, el Ferran i jo vam arribar junts, cansats, però molt contents.