dimecres, 22 de maig de 2013

Atletes baixin de l'escenari, Manel

No volia fer cap crítica, ni constructiva ni destructiva, del nou disc dels Manel sense abans haver-lo escoltat vàries vegades. Després de tres setmanes, crec que tinc assimilat “Atletes, baixin de l’escenari” i m’atreveixo a comentar-vos-el.
Que els Manel han evolucionat des d’aquell ja llunyà “Els millors professors europeus” (2008) és una obvietat. En cada un dels discs que han tret han fet un pas endavant, allunyant-se del so més folk per apropant-se al pop anglès. Qui ho havia de dir que el “Common people” que versionaven en la primera gira ens estava assenyalant el camí que seguirien.
Si el disc “10 milles per veure una bona armadura” (2011) va suposar el primer pas endavant, carregant les cançons d’instruments i amb uns arranjaments més treballats, en aquest “Atletes baixin de l’escenari” (2013) van més enllà, abandonen l’Ukelele i la secció de vents i sonen més elèctrics, encara que massa sovint també més plans.
Per aquest motiu, fer passos endavant no sempre és sinònim d’èxit. A mi, personalment, el “10 milles...” em va semblar un molt bon disc, amb la dificultat afegida de fer un segon bon disc, que sempre diuen que és el més difícil després de tenir un èxit rotund amb el disc de debut. De les deu cançons que formen el “10 milles...”, vuit em semblen molt bones i d’aquestes vuit quatre són memorables (Benvingut, el Gran Salt, Boomerang i Aniversari).
No passa el mateix amb el darrer treball. “Atletes baixin de l’escenari” és més irregular. Té cançons molt bones, però es perden enmig de la mediocritat de la resta. I potser mediocre no és la paraula, però si que em dona la sensació de que moltes lletres són rebuscades i acaben explicant històries que s’allunyen de la quotidianitat que caracteritzava les primeres lletres i històries dels Manel (un bon exemple d’això que us explico és la cançó “mort d’un heroi romàntic”). I en alguns casos la música tampoc acompanya, doncs moltes cançons sonen planes i monòtones i perds el fil de la història per culpa d’una música sense ritme.
Ara bé, el disc s’aguanta perquè té tres molt bones cançons (Ai Yoko, Teresa Rampell i A veure què en fem) i tres que aguanten bé el tipus (Desapareixíem lentament, Quin dia feia amics i Ves bruixot). Després hi ha tres cançons que sonen bé, amb històries interessants però completament planes (Ja era fort, Deixar-te un dia i fes-me petons) i, al meu parer, n’hi ha quatre que són prescindibles (Banda de rock, Història d’un heroi romàntic, un directiu em va acomiadar i Imagina’t un nen).
En definitiva, és un disc acceptable però que no arriba a l'alçada dels dos precedents. Tampoc podem ser tant exigents, doncs el llistó estava molt alt.

1 comentari:

Secretari ha dit...

Confesse que algunes de les cançons que qualifiques de prescindibles, planes i mediocres a mi em van agradar en un principi. Després de sentir-les unes quantes vegades, no obstant això, les veig un poc gais, com la resta del disc. Eixa és la meua opinió.