Un viatge de Nadal a Grècia

Grècia és un dels països amb més pes cultural i històric d’Europa i a la vegada és el gran desconegut. Tothom ha sentit a parlar de l’Acròpolis, del Partenó, dels personatges més famosos de la mitologia grega (Zeus, Apol·lo, Atenea, Afrodita...) o fins i tot dels seus filòsofs Plató o Sòcrates. Però d’això ja fa tres mil anys... la cultura clàssica nascuda en terres hel·lèniques ha marcat la identitat Europea però avui en dia poques coses sabem de la Grècia actual. Les noticies que ens arriben d’allà a través dels diaris i mitjans generalistes són, últimament, alarmistes i negatives: Què si el rescat, què si manifestacions violentes, què si Syriza, què si el deute impagable....

Aquestes vacances de Nadal hem volgut conèixer Grècia, en principi atrets pel seu patrimoni històric però també amb moltes ganes de conèixer la Grècia del S.XXI.

El Peloponès

Darrera de la Porta dels Lleons, dins de la ciutat de Micenes

La primera parada del nostre periple va ser al Peloponès, a la bonica i cuidada ciutat de Náfplio, la primera capital de Grècia després de la caiguda otomana. El mal temps i el fred ens va donar la benvinguda, però vam poder gaudir de la ciutat de Micenes, on Agamenó, Clemenestra, Egisto, Elena i Menelao van representar un dels més coneguts i tràgics “lios” de faldilles de la cultura clàssica grega, relatat per Homer a la Íliada.

El segon dia per terres d’Argòlida el vam dedicar a veure el Teatre d’Epidaure i tot el complex mèdic dedicat a Esclepi, però la pluja i el fred ens van obligar a fer una visita de metge. Per entrar en calor, ens vam refugiar en un dels bars de Nafplió, on a finals de desembre no hi respirava ni un ànima. Nafplió, que deu ser una ciutat bulliciosa a l’estiu, és un agradable i tranquil refugi a l’hivern, on tot està obert però es respira pau mentre camines pels carrerons del casc vell, vigilat per les dues fortaleses que s’enfilen a la muntanya que protegeix la ciutat del mar.

Veient que la meteorologia no milloraria en els propers dies, vam decidir dirigir-nos cap al nord, cap a la ciutat de Ioannina. Ens vam llevar a Nafplió coberts per una blanca capa de neu i a les 9 del matí ja estàvem conduint per una interminable autopista en obres, que seguint la costa nord del Peloponès ens conduí fins l’espectacular pont d’Antirion, que uneix el Peloponès amb la Grècia central. Des del S. VI A.C, els diferents governants grecs van intentar construir el canal de Corinti per facilitar les comunicacions en vaixell (finalment inaugurat a finals del S.XIX).El segle XX va finiquitar l’època dels vaixells i va convertir en dogma l’ús del transport per carretera. Aleshores va néixer la infraestructura germana a la del canal ha estat aquest mastodòntic pont de 3 quilòmetres. Després de dues setmanes per Grècia, un entén perquè els grecs clàssics tenien la necessitat de llançar-se al mar. Grècia és un continuo de muntanyes, una darrera de l’altre, el que feia molt més senzill navegar que travessar contínuament ports de muntanya. Grècia no és un país apte per a cotxes, encara que s’hagin entestat en adaptar l’orografia a les quatre rodes mitjançant infraestructures que segurament molt tindran a veure amb el famós deute del país.

Ioannina

L’Epir

A les tres de la tarda del dia 31 de desembre entràvem a Ioannina (regió de l’Epir), una ciutat universitària de gairebé 100.000 habitants envoltada de muntanyes nevades i assentada a la riba del llac Pamvótida. Ioannina ens va sorprendre molt gratament. És una ciutat mitjana però amb un casc antic perfectament limitat per les muralles bizantines. Cal passejar per la riba del llac i perdre’s pel casc antic camí de les antigues mesquites que s’alcen en el punt més alt... i gaudir del paisatge, de l’arquitectura i de la història d’una ciutat que de debò, ha estat cruïlla de cultures.

La gorja de Vikos, al Parc Natural del Pindo

Després de descansar passejant per Ioannina el primer dia de l’any, el dia 2 vam decidir endinsar-nos al parc Natural del Pindo, a les terres de Zagoria, a poc menys d’una hora de Ioannina. Als pocs minuts de sortir de Ioannina, abandonem la carretera que condueix cap a Albània i ens enfilem ràpidament cap a les muntanyes, poblades de petits llogarrets fets de cases de pedra. La primera parada la fem més enllà de Monodendri, al mirador de les gorgues del Vikos, les més profundes d’Europa (un desnivell vertical de més de 800 metres). Està tot nevat i el paisatge és impressionant. Després de patir una mica de vertigen, tornem enrere i parem en un gran prat nevat a jugar amb la neu, fer ninots i iglús. Fa un dia espectacular, fred però amb un sol que arribar a escalfar. Per dinar tornem a Monodendri i dinem prou bé asseguts a la terrassa d’un dels restaurants del poble: Pastís d’espinacs i una bona cervesa! De tornada, passem a veure els bonics ponts de pedra que hi ha camí de Kipi. Unes imatges de postal! Abandonem Zagoria quan el sol comença a pondre’s i les temperatures es precipiten més enllà dels 0 graus.

Pont de pedra camí de Kipi

El tercer dia per Ioannina el vam dedicar a visitar l’oracle de Dodoni, dedicat a Zeus, un jaciment arqueològic situat a poc menys de 30 minuts en cotxe de la ciutat. L’Oracle de Dodoni és considerat un dels tres més importants de la Grècia clàssica, junt amb el de Delfos i el d’Ammon, a Líbia. Els habitants de la regió s’encaminaven cap a aquest Orcale per demanar-li a Zeus consells. Els sacerdots i sacerdotesses interpretaven les respostes de Zeus a través de les fulles d’un gran roure que encara “perdura” enmig de les restes arqueològiques. Avui en dia es conserva en molt bon estat el teatre i les bases dels diferents temples que formaven el complex. De tornada vam visitar el  museu arqueològic de Ioannina i vam estar jugant una bona estona pel parc del costat, que té unes vistes del llac i de la ciutadella impressionants.

Meteora i Delfos

El Gran Meteor o Monestir de la Transfiguració

El dia 4 ens vam encaminar cap a Kalambaka, a la vall de Tesalia, per visitar els monestirs de Meteora. Després de deixar enrere les muntanyes del Pindo, arribar a la vall de Tesalia és un petit regal per als sentits. Vam deixar enrere un matí de neu i fred i vam arribar a Kalambaka una tarda assolellada de gener. I just allà on les muntanyes desapareixen i comença la vall, sorgeix del no res les muntanyes de Meteora, uns blocs de conglomerat impressionants. Des de temps immemorables, els eremites ocupaven les coves que hi havia entre els blocs de pedra i allà meditaven i feien vida contemplativa. Els primers anys d’ocupació otomana els monjos ortodoxes viuen tranquils pagant tributs, però cap allà el 1.600 i arran d’una revolta, els otomans ataquen els monjos i n’assassinen uns quants. A partir d’aquests fets tràgics, els monjos decideixen enfilar-se a dalt de tot d’aquests espectaculars “Cavalls Bernats” i convertir els seus espais de Pau en indrets inaccessibles, on només es podia pujar gràcies a uns enginyosos (i perillosos) sistemes de politges (canviaven les cordes quan ho decidia Deu...). I no va ser fins al 1.920, que van decidir posar els peus a terra i construir escales vertiginoses per permetre l’accés a peu i així, obrir les portes al turisme! Avui en dia hi ha actius 6 monestirs. Nosaltres em vam visitar tres i és d’agrair que no es pugui visitar tot el recinte, doncs aleshores un és conscient que no està en un indret només turístic, sinó que s’està en un monestir. Normalment es pot visitar l’església (molt ben cuidades i decorades, amb escenes d’otomans tallant caps a monjos ortodoxes...), la plaça o espais oberts per gaudir del paisatge i patir de vertigen (els nens agafats de la mà a tothora) i algun espai museístic (antigues cuines, bodegues, politges...). Impressionant i digne de veure.

Temple d'Apol·lo a Delfi

El dia 6 vam seguir cap al sud i vam fer camí cap a l’Oracle de Delfi. De nou, per arribar-hi, carreteres serpentejants per pujar i baixar ports de muntanya. Delfi és l’Orcale més famós i conegut i tot i que del temple dedicat a Apol·lo en queda ben poc, un és conscient de la importància del lloc si després de passejar pel jaciment entra en el museu. Totes les ciutats de Grècia feien ofrenes a Apol·lo i a l’oracle acudien persones de tot el món hel·lènic a fer consultes. La sacerdotessa, que controlava l’oracle, era qui interpretava les respostes d’Apol·lo i ho feia a través de l’exhalació de vapors (i no tothom quedava content amb la resposta).

Atenes

Passejant pel jaciment de Delfi el nostre petit Apol·lo, perseguint a la seva germana Atenea, va aterra de cap a terra i aquella tarda va fer la seva entrada triomfal a la ciutat d’Atenes amb el nas marcat per la batalla. Els últims quatre dies del nostre viatge el vam passar a la capital, que em va sorprendre molt gratament. Jo m’esperava trobar una espècie de Nàpols a la turca, però em vaig trobar una ciutat oberta, agradable i amb un centre viu i ben cuidat (Plaka, Monastiraki i voltants), molt lluny de la imatge que projecta últimament. Atenes és una ciutat mediterrània i aquest caràcter es palpa als carrers. Les botigues de souvenirs encara no ho han envaït tot i els barris del centre es veuen vius: bars, tavernes, botigues de roba, d’art, fruiteries...tot en un àmbit urbà semi vianantitzat que li dona un toc d’espontaneïtat que m’ha agradat molt.

El Partenó, amb grues i casetes d'obra al seu interior

Passejant pels carrerons de Plaka, un sempre intenta alçar el cap per veure l’Acròpolis, alçada majestuosament sobre un rocam calcari. I cap allà ens vam encaminar. Tota l’espectacularitat que té la Acròpolis vista des de la ciutat s’evapora quan ets a dalt. L’accés és impressionant: puges l’escalinata que et du al Propilè, deixant el temple d’Atenea Nike a la dreta i accedeixes al centre de l’Acròpolis. Aleshores veus, majestuós, el Partenó. I aquí, al meu parer, s’acaba la màgia. Les obres de restauració que s’estan duent a terme des del 1992 no ajuden a gaudir del jaciment. Crec que al S.XXI hi ha maneres més amables de restaurar un temple. No és de rebut que dins del Partenó hi hagi una grua fixada al terra amb formigó, ni que les casetes d’obra (tres contenidors, un damunt de l’altre) estiguin també dins del temple. Tampoc és de rebut que al costat de les rèpliques de les Cariàtides hi hagi unes estructures metàl·liques grises per il·luminar-les de nit. L’únic que em va semblar espectacular de la visita a l’Acròpolis són les vistes de la ciutat: una ciutat blanca, compacta i gran, que davalla de les muntanyes nevades fins al port del Pireu.

La plaça de Monastiraki

De la resta dels dies que vam passar per Atenes, m’agradaria recomanar-vos (a part de passejar i passejar per Plaka i Monastiraki i gaudir dels carrerons, bars, restaurants i botigues de tot tipus) la visita al nou museu de l’Acròpolis (modern, didàctic, d’escala humana i amb un bon restaurant) i la pujada al cim del Mont Likavetos amb el Funicular. Les vistes de la ciutat i de l’Acròpolis són esplèndides.

Efkharisto!