dimarts, 17 d’agost de 2010

Venezia. Dieci anni dopo

Tant de temps esperant les vacances i quan te’n adones, ja s’han passat! El setembre de l’any 2.000 vaig marxar cap a Venezia per fer un Erasmus. Ja han passat 10 anys i pel camí han passat moltes coses interessants. Per celebrar l’efemèride, ens hem reunit de nou a la ciutat dels canals una colla d’Ex-erasmus. Alguns ens hem retrobat amb la ciutat amb més panxa i fills però mantenint les ganes de descobrir una ciutat que té dos cares, la turística i la de la població que intenta sobreviure i fer vida en una ciutat museu. Venezia viu en una dualitat fràgil. Viu, inevitablement, del turisme. Milers de turistes arriben diàriament a Santa Lucia o a Piazzale Roma per recórrer els principals carrers de la ciutat direcció a Sant Marc o a Rialto. El turista mitjà sol visitar Venezia en un o dos dies, fent la volta per la piazza Sant Marc, visita al palau Ducal, Rialto i volta en gòndola. Poca cosa més. No surt dels itineraris marcats que indiquen els cartells grocs penjats sota els “sottoportegos”. Pel que fa al Venezià, és un personatge illenc, tancat i poc afable a la primera. Cal temps i algun spritz o vi per poder comunicar-se amb franquesa. Estan cansats de tant turista, però a la vegada viuen d’ells. Els costa trobar l’equilibri i per tant, la forma per sobreviure enmig d’aquesta dualitat es tancar-se en si mateixos i parlar un italià peculiar, el Venexià. És el seu món, la llacuna. De Venezia podríem estar escrivint pàgines i pàgines, potser per això, hi ha milers de llibres que parlen de la ciutat més diferent del món. Jo crec que cadascú ha de trobar la seva Venezia, lluny de la visió que et pot donar dos dies de visita turística. Venezia s’ha de viure, s’ha de caminar, s’ha d’escoltar, s’ha de beure i menjar, s’ha d’olorar... així a poc a poc, descobrirem una altra Venezia més enllà de Sant Marc, una Venezia amagada, quotidiana, on personatges de barri intenten fer vida normal. Hi ha una altra Venezia que no és la del glamour, que no va en iots luxosos, ni pren cafès al Florian. És la Venezia dels joves que no poden comprar-se una casa a la seva ciutat perquè és impossible i han de marxar a terraferma, és la Venezia dels drogaaddictes joves que es punxen en algun carreró petit, fosc i amagat, és la Venezia dels avis que no poden creuar els ponts i viuen presoners de la seva ciutat, és la Venezia de l’atur on més enllà del turisme no hi ha feina. En fi, una ciutat fantàstica i fascinant, diferent, silenciosa, enigmàtica.... ha estat preciós poder tornar a viure 15 dies a la llacuna! Hi tornarem segur!
Per qui vulgui visitar i conèixer Venezia una mica més enllà d’allò típicament turístic, recomano dos llibres guia que estan traduïts al castellà: Venezia es un pez, de Tiziano Scarpa. Ed. Minúscula, 2007 La Venecia secreta de Corto Maltés. de Guido Fuga i Lele Vianello. Norma Editorial 2010

2 comentaris:

Secretari ha dit...

I tant que han passat coses interessants en aquests deu anys... Ens ha canviat la vida sense anar més lluny. No com Venècia que no canvia per a res, si de cas només en una cosa que ni tu ni jo hem nomenat a les nostres respectives entrades: Venècia tampoc s'ha salvat dels xinesos! Estan per tot arreu.

HIEL ha dit...

Molt bo i molt cert tot el que dius. Es fa difícil afegir coses i tot i així en podriem parlar durant anys. Si bé és això precisament el que hem estat fent durant aquestos 10 anys. Hem reviscut aquella Venezia i n'hem parlat durant hores i hores.Sempre he estat present i això no té preu. Hem patit una metamorfosi que ens ha fet créixer personalment i que ens ha marcat per sempre.
I efectivament, us heu oblidat dels xinenos. És cert, estan per tot arreu, però amb tant de "glamur" que gairebé no te n'adones.He,he,he.