No volia parlar sobre els incendis forestals que aquesta setmana han arrasat 50.000 hectàrees al País Valencià. No volia parlar-ne perquè la terra encara fumeja i moltes vegades convé reflexionar amb la ment freda. Però tot s’ha descontrolat tant que no he pogut mossegar-me la llengua.
Els incendis forestals no responen a la matemàtica exacta. Mai sabrem si amb més mitjans s’hagués pogut evitar la catàstrofe, encara que tot indica que probablement si que s’hagués pogut minimitzar. Això mai ho sabrem i les càbales que es puguin fer només serviran per a especular. És un discurs en el qual no vull entrar. El que si que tinc molt clar és que el que la Generalitat s’ha estalviat per un lloc (retallades en prevenció i mitjans contra incendis) ens ho haurem de gastar, multiplicat per ves a saber quin factor, per un altre (per poder fer front a les destrosses provocades pel foc, indemnitzacions, ajudes....).
La reflexió d’aquestes línies vull que giri entorn a una frase que amb el pas dels mesos es va demostrant que és ben certa: retallar surt car.
La curta visó d’alguns polítics valencians no els permet veure més enllà de l’acció imminent. Un jugador mediocre d’escacs mou la peça pensant en quin serà el següent moviment de l’adversari i per tant tenir ja en ment quin serà el seu segon moviment. Quan millor és el jugador d’escacs, més moviments pot intuir. D’això se’n diu estratègia, una qualitat que manca de manera descomunal en la nostra classe política.
Aquesta manca d’estratègia (visió política) provoca, entre altres coses, que quan es plantegen retallar mai analitzin les conseqüències (socials i econòmiques) futures d’aquests actes. Això provoca que a vegades es retallin 60 milions d’euros i que uns mesos més tard se’n hagin de gastar 120 per resoldre el "desaguisat" provocat. Això és el que comporta no tenir una estratègia de país ni una visó política una mica més enllà del que estàs fent avui.
Els incendis d’aquesta setmana són un exemple meridià del que estic dient, però n’hi ha més. Les retallades en transport públic, sanitat i educació són també bons exemples de com retallar pot acabar sortint molt car, encara que el retorn negatiu no es faci visible en forma de flames i sigui per tant, mediàticament més mediocre. Però d’aquí uns anys, quan siguem conscients de que ens hem carregat l’ensenyament públic, la sanitat universal o els índex de mortalitat per accidents tornin a pujar (per no parlar de l'augement de les emisions, que no interessa a ningú), potser ens en recordarem de les retallades de principis del 10. I ja serà tard i molt car recuperar el terreny perdut.
1 comentari:
Doncs sí, és tot tan trist com el que descrius. Aquest país no té remei. Ja t'ho vaig dir una vegada, però crec que la solució no és ni retallar, ni subvencionar, es tracta simplement que aquells que manen ens deixen tranquils.
Publica un comentari a l'entrada