Una recomanació literària: Camins al sud

Imagineu-vos que sou professors d’una llengua minoritària i que el govern del vostre país la deprecia. Imagineu-vos ara, que us envien a ensenyar aquesta llengua a un institut del sud del país, allà on la llengua pròpia es vista com un element folklòric i ningú la parla. Imagineu-vos que sou uns grans defensors de la llengua i del seu ús quotidià i que heu de marxar un any a donar classes al sud, allà on ningú la parla ni ningú té cap interès en aprendre-la.

Aquesta situació, que podria ben semblar fictícia, és la que descriu en Sergi Durbà al seu llibre “Camins al sud”. Però no és fictícia. És la situació a la que cada any s’han d’enfrontar desenes de professors de català quan la Conselleria d’educació els envia als instituts del sud, a tocar de Múrcia.

Camins al sud és el dietari que va escriure en Sergi Durbà per explicar la seva experiència durant dos llargs anys al sud. El dietari descriu les seves relacions (i reflexions) amb els col•legues de professió, amb l’equip directiu del institut, amb els estudiants i amb els personatges autòctons dels municipis per on transcorre la història, principalment els llogaters de les cases. Una relació que no és fàcil perquè ningú entén la necessitat d’estudiar una llengua que no s’utilitza i que per tant no és valorada ni respectada. I tampoc facilita la feina el que la Conselleria tingui una cosa que s’anomena “Exempció del valencià”. Aquesta norma permet que un percentatge elevat d’estudiants estiguin exempts de cursar l’assignatura de valencià, però no d’absentar-se de l’aula, el que provoca la situació kafkiana de que el professor hagi de donar classe amb 10 o 15 alumnes jugant a les cartes. Com diu l’autor, un dret a la intolerància.

Si ja de per si la situació és difícil, l’entorn social on transcorre el dietari també és per donar de menjar a part. Le comarques frontereres amb Múrcia són un territori sense identitat (que em perdonin els pocs que lluiten aferrissadament perquè això no sigui així), amb un fracàs escolar brutal i amb uns índex d’immigració elevats. Per acabar-ho d’adobar, tot passa en  un institut que no és institut. És un solar on la conselleria hi ha plantat uns barracons. Hi ha un moment que el professor pregunta als alumnes de què treballen els seus pares. Un respon: ¿Camello és un trabajo? Un bon exemple de la fauna autòctona del sud.

Els ingredients lingüístics, socials, culturals i personals es barregen amb humor a Camins del sud. És un llibre amè i divertit que descriu la tragèdia que viu aquest país. Una gran tragèdia que en Sergi Durbà ha patit i ha sabut descriure amb bona ploma.

Us adjunto la crònica que vaig escriure després de fer una visita al Sergi, allà al sud:

Crònica visita al sud

Camins del sud. Sergi Durbà (2012). Ed. Germania

Costumaridurba.blogspot.com