Tardor calenta

S’acaba l’estiu i comença un curs apassionant, tant des del punt de vista personal com social. Serà un curs intens i ple de canvis.

Políticament tindrem dos eleccions interessants, unes a Euskadi i les altres a Galicia, que serviran, entre altres coses, per a prendre el pols a les mesures que està portant a terme el govern de Rajoy. A Euskadi tot indica que la suma de nacionalistes (PNV) i independentistes (Bildu) superarà de llarg la majoria absoluta. Sols queda saber qui guanyarà i si seran capaços de assentar-se, dialogar i formar govern. L’altre opció, al meu parar políticament perjudicial per al PNV, seria pactar amb el PSE. Estarem atents!

L’altre focus d’atenció aquesta tardor serà la resposta ciutadana a la crisi econòmica, a les retallades i a l’augment dels impostos i tarifes. Un cop acabat l’estiu, l’Eurocopa, les canyes i les olives a la platja sembla ser que tothom pensa de nou en la crisi. Els polítics tornen a parlar, la prima torna a pujar i sembla que tot torna a estar al límit de la catàstrofe. Sincerament crec que si estiguéssim com de vacances tot l’any, acabaríem amb la crisi.

Serà una tardor de manifestacions. La societat (no molt convençuda) sortirà al carrer a protestar. El govern veurà legitimes les manifestacions, les tolerarà, no donarà ordres als antiavalots de carregar (ja li va sortir malament la jugada amb els estudiants del Lluis Vives) i seguirà a la seva, retalla que retalla. Aquest equilibri es mantindrà fins que la societat rebenti. Hi deu haver una línia que si es sobrepassa, es trenca la Pau social. Al país tenim gairebé 2 milions de famílies sense ingressos, el que vol dir que devem estar molt a prop de creuar aquesta línia límit. El govern ho sap i per això manté els 400 euros. Deu pensar que la Pau es mantindrà mentre la gent tingui garantida la panxa plena. I potser en part té raó. Estem en un país que viu endormiscat, que viu i veu passivament com ens retallen uns drets que van costar molt d’aconseguir i que mai més recuperarem. 

Enlloc d’acostar-nos als nostres veïns nord-europeus ens estem acostant molt a una model de país iberoamericà: Grans diferencies socials, serveis privats per a rics i voluntariat i caritat per als pobres. I aquest model ens converteix en país pobre on no queda garantida la igualtat d’oportunitats. I no sols és culpa dels polítics, és culpa nostra per restar indiferents a la tragèdia. 

Bé amics i amigues, bon inici de curs i endavant les atxes!