dimecres, 27 de març de 2013

Recife


Recife (capital de l’estat de Pernambuco) és la segona ciutat que he visitat del Brasil i és completament diferent a la primera, Santa María. Be, de fet no crec que es puguin comparar perquè una té 1.5 milions d’habitants, és capital d’estat i està a la costa i l’altra en té 260.000 i està enmig de la pampa. Però si fossin ciutats paregudes tampoc es podrien comparar. El clima és diferent, el paisatge, la gastronomia, la gent, la manera de parlar...són dos mons ben diferents 3.000 quilòmetres canvien moltes coses. (És la mateixa distància que hi ha entre València i Moscou).
Vaig arribar a Recife la mitjanit del dilluns i em van donar la benvinguda 30 graus de temperatura i una humitat tant alta que es podia palpar. Quan viatges, la gent et sol preguntar pel Jet lag, però crec que a mi m’afecta molt més els canvis d’estació (passar de l’hivern a l’estiu en qüestió de 10 hores) que no pas passar de les 4 de la matinada a les 12 de la nit. Té algun nom això? Jet season?
Sense arribar a estar suat però amb la sensació de que la roba estava enganxada al cos vaig arribar a l’hotel Recife Plaza. Quin fiasco! Crec que és l’hotel més cutre que he estat en 9 anys de carrera professional. En el primer lloc del pòdium d’hotels per no repetir tenia la Pensión Vicente d’Alcantarilla (Múrcia) i no sé si per cutre, que també, o perquè em va tocar veure sol com el Barça d’en Rijkaard guanyava la Copa d’Europa. I jo ho celebrava sol en terra hostil. Però crec que després de 7 anys, l’Hotel Recife Plaza ha pujat al lloc més alt del caixó. Les parets de l’hotel fa anys que no les han pintat, no hi ha una sola rajola del terra que no estigui picada, el minibar està buit i desconnectat, hi ha una barra a mode de taula per treballar amb la làmina de fusta aixecada, la cadira de l’habitació és la típica de plàstic d’una terrassa de bar, l’aire condicionat fa el mateix soroll que una moto de 50cc d’un macarra i per tant per a dormir l’he d’apagar (i suportar els 30 graus i la humitat), la finestra no tanca bé i a les 5.30 de la matinada sento els cotxes i els camions perfectament (i estic en un lateral de l’edifici), la dutxa amb cortina i les estanteries de l’armari estan fetes de plafons de fusta que ni s’han pintat ni vernissat amb anys. Em recorda als caixons de fusta que hi ha a les entrades dels refugis de muntanya per deixar les botes brutes i posar-te les sabatilles després d’un dia dur de caminada. Els llençols nets i el llit em va semblar correcte, doncs després de 16 hores de viatge em vaig desmaiar allà al damunt.
La nit no ha estat brillant per la calor, pel soroll i perquè m’he deixat el mòbil encès (error) i m’han començat a trucar a quarts de sis del matí (9:30 del matí a València) i ja no he tornat a enganxar la son. Així que cap allà quarts de vuit he anat a esmorzar i les coses s’han arreglat una mica. El buffet m’ha semblat correcte així que he començat el dia amb millor peu.
Després d’esmorzar he estat una estona arreglant coses de feina i després me’n he anat cap al centre (havia quedat amb el soci a les 11.30). Recife, com la majoria de ciutats d’Amèrica Llatina està plena de gent pel carrer i hi ha milers de botigues, de grans, de petites, de formals i d’informals. El trànsit també es caòtic. Hi ha cotxes per tot arreu, moltes motos i una flota d’autobusos urbans vells et deuen portar fins a l’últim racó de la ciutat. I enmig de tot això, caminant per la Rua Conde de Boa Vista m’ha sobtat veure a tres adolescents completament tirats i dormint damunt de la vorera i la gent esquivant-los com qui esquiva un quiosc o una merda de gos. Potser forma part del paisatge urbà quotidià de Recife, però a mi m’ha sobtat. Eren mulats.
I dic que eren mulats perquè ha Recife n’hi ha molts. El nord del país és terra mestissa, però quan he estat reunit al Ministerio das Cidades, n’he vist ben pocs, de fet només el que ens ha portat l’aigua i el cafè mentre parlàvem amb el Secretari. Diuen que Brasil no és un país racista, però potser les estructures socials que tenen fan perdurar vells estigmes. No ho sé... són impressions extretes d’una visita molt curta.
La reunió de la una ha durat fins a quarts de cinc (aquí dinen de 12 a 13.00). Fins a les 6 he estat per l’hotel acabant unes coses i després me’n he anat a donar una volta pel barri de Santo Antonio, l’origen de Recife, ubicat en una illa rodejada pel riu Capibaribe i l’oceà Atlàntic. He sortit de l’hotel amb ganes de caminar i quan ja fosquejava (sol de 6 a 6) he creuat de Boa Vista a Santo Antonio pel pont de Santa Isabel. L’extrem occidental de l’illa és institucional. Hi ha oficines públiques, el jutjat, palaus i el teatre de Santa Isabel, però la cosa és posa interessant quan te’n vas cap a la zona oriental de l’illa. Quan passejo per una ciutat que desconec i no tinc informació de cap a on anar sempre busco el mercat principal i el  de São José és el de Recife. M’he dirigit cap a l’oest per la Rua Martins de Barros, observant a l’altre costat de la desembocadura del riu l’altre illa de Recife, però quan he començat a veure bullici pels carrers de l’interior de barri m’hi he capbussat. He enfilat per la Rua Imperador Pedro II cap al mercat i a mesura que m’hi atansava l’ambient bullia més i els carrers es feien més estrets. Hi he arribat de nit i amb el mercat tancat, però els carrers del voltant eren plens de parades (no sé si formals o informals) de fruites i verdures, carn, peix i un munt d’herbolaris portats per dones més velles que l’art de recollir herbes.
És un tòpic parlar dels olors dels mercats, però no sé si per la calor que fa a Recife, aquests m’han sorprès. Per la tarda, quan érem reunits al ministeri i ens hem alçat per anar al despatx del Secretari, m’ha vingut una flaire de cafè. El cafè és molt present al Brasil i en totes les dependències públiques el cafè va i ve com l’aigua. I l’ambient s’impregna d’aquest olor fort però agradable. Ja pel vespres, passejant per la Rua Martins de Barros l’olor que m’ha vingut m’ha recordat moltíssim a Venècia. Les aigües del riu Capibaribe arriben molt manses a l’Atlàntic, igual que les aigües de la llacuna que circulen pels canals de Venècia. De fet l’olor que he sentit és l’olor d’aigua estancada. Puzza diuen els italians (no els venecians). Doncs jo aquesta tarda he tingut aquest flash olfactiu que m’ha transportat de l’Atlàntic oriental a l’Adriàtic. I un cop al mercat, els olors s’han barrejat tant que és difícil descriure una única sensació. Les parades de fruites i verdures feien molt bona olor, predominant la de papaya, però pocs metres més enllà l’olor que arribava era de pixat i més enllà una fortor que podia ser de peix. Segueixo pensant que és un tòpic molt recorrent parlar de les olors, però us asseguro que quan després de passejar pels voltants del mercat de São Jose (rua Padre Muniz e Tv. da Forte) he arribat a la plaça Dom Vital, el meu nas ha descansat.
Després del veure l’ambient del mercat m’he deixat portar per la gent. Tothom anava cap a la mateixa direcció així que he pensat en fer el mateix. Hem caminat per la Rua das Calçadas, per on antigament devien circular els tramvies de la ciutat (encara es podien veure els rails entre els empedrats del carrer) i a poc a poc i entre carrerons i carrerons plens de botigues i botiguers que tancaven, hem arribat a l’estació central de Recife. Tota aquella mar de gent que anava en la mateixa direcció eren els treballadors del mercat i de les botigues del barri de Santo Antonio que anaven a pujar a un tren o al metro per tornar a casa i donar la jornada per acabada. I jo he fet el mateix.
He deixat l’illa i he entrar de nou al barri de Boa Vista pel pont de nom homònim. He enfilat pel carrer de vianants de Aragão fins a la plaça Maciel Pinheiro que després de passejar per la zona del Mercat, aquesta m’ha semblat del tot descafeïnada (també és cert que estaven totes les botigues tancades o fent-ho). I d’aquí a buscar la Rua Condes de Boa Vista, sopar a les 7:30 i cap a l’hotel. Una bona passejada de capvespre per conèixer una mica Recife després d’un dia llarg de reunions.

Cap comentari: