El desembre passat, Héctor Tejero (Bioinformàtic, Assessor de la Ministra
de Sanitat i responsable de Salut i canvi climàtic del Ministeri de Sanitat)
publicava un article ben interessant titulat “Descarbonizar las clases medias: Sobre la distribución social de la huella de carbono en España”. I,
evidentment, la mobilitat hi juga un paper fonamental.
Introducció
L’article intenta posar llum al debat sobre com s’ha de descarbonitzar la
societat, analitzant la petjada de carboni per càpita i per nivell de riquesa. L’1%
per cent més ric té una petjada de carboni de 64,7 tCO2e, mentre que el 50% més
pobre en té una de 4,6 tCO2e. La mitjana és de 7,7 tCO2e. Aquests números ens
portarien, ràpidament, a actuar sobre l’1% més ric, però cal tenir en compte la
mida de cada grup. En aquest cas. L’1% més ric emet el 8% de les emissions,
mentre que el 50% més pobre emet el 29%. La classe mitjana, el 49% restant,
emet el 70% de les emissions. On hem de posar el focus? Per a complir els
objectius de Paris, la petjada de carboni mitjana hauria d’aproximar-se a 5 tCO2e
el que equival, per al global de l’Estat Espanyol, a reduir les emissions un
35%.
Aquí, la recepta bàsica hauria de ser posar límit a certs privilegis de l’1%
més ric, no per l’impacte en la reducció d’emissions però sí pel simbolisme que
representa. Després, potser hauríem d’acceptar que el 50% més pobre, augmenti
les emissions lleugerament, fins arribar a la mitjana de 5 tCO2e. I finalment,
la càrrega important ha de recaure en la classe mitjana. I aquí, els dos
factors claus son la casa (47%) i el cotxe (24%), que representen el 70% de les
emissions d’un habitatge mig espanyol. I aquí és on entra la planificació i
gestió de la mobilitat, el que venia a comentar-vos en aquest post.
Desacoblar la casa del cotxe, el repte.
Descarbonitzar la classe mitja passa per actuar sobre l’habitatge i el
cotxe. I ni és poca cosa, ni és baladí. Possiblement, el fracàs en la reducció
d’emissions en aquests dos camps es deu, en primer lloc, a la transversalitat
que impliquen i, en segon lloc, al impacte que tenen en el mode de vida (i
aspiracional) de la classe mitjana.
El boom del vehicle privat motoritzat va permetre el desenvolupament urbà
de baixa densitat. La casa i el cotxe, però, no sempre han anat de la mà. En el
model urbà mediterrani, de pobles i ciutats denses, compactes i d’usos mixtes, l’anar
a peu sempre ha estat el principal mode de transport, i això encara es veu en
els repartiments modals actuals, on aproximadament el 50% dels desplaçaments es
fan a peu. Però els creixements urbans en les primeres i segones corones metropolitanes
han estat, les darreres dècades, principalment de baixa densitat. I el cotxe ha
esdevingut hegemònic. En aquest sentit, descarbonitzar la casa implica
planificar el territori d’una manera diferent a com ho hem fet aquestes
darreres tres dècades. Seria suficient en evitar nous desenvolupaments urbans de
baixa densitat i planificar ciutats i barris nous on el transport públic, el
caminar i la bicicleta fossin els principals modes de transport. No és una
utopia. És tornar a fer ciutat, una ciutat no depenent del cotxe. Aquest nou
model urbà, impactaria clarament en la reducció de les emissions de la casa i
el cotxe. Així doncs, desacoblar la casa del cotxe ha de ser el repte.
Evidentment, si fos senzill (i hi hagués voluntat de fer-ho), ja s’estaria
fent. La planificació urbana i l’ordenació del territori és una matèria complexa,
potser no tècnicament, però sí políticament. En el cas de València, per
exemple, patim una manca de governança metropolitana que dificulta coordinar
les necessitats d’habitatge i de mobilitat. I això és fonamental per reduir les
diferències de renta, per garantir l’accés a l’habitatge i per donar serveis de
mobilitat adequats.
Pel que fa a l’aspecte aspiracional de la classe mitjana, moltes vegades s’ha
dit que el somni és poder accedir a un habitatge adossat, amb jardí, on poder
criar els fills que vindran. Potser hi ha part de veritat en tot això, però
crec que aquest somni s’ha vist potenciat pel preu de l’habitatge. Qui no ha
escoltat mai dir: Pel que hem costa un piset de 80m2 a València, tinc un xalet
a l’Eliana. En Jorge Dioni López descriu a la perfecció aquest viatge dels
joves de la ciutat central cap a la perifèria disseminada en el seu magnífic “La España de las piscinas” (Ed. Arpa, 2021). Però en Jeff Speck, al seu ja
clàssic “Walkable City: How Downtown Saves America” (North Point Press, 2012)
descriu el procés contrari que s’està duent a terme als EEUU, on les
urbanitzacions disseminades estan perdent població a favor de les ciutats.
Com deia fa uns mesos, el millor pla de mobilitat és un bon pla d’ordenació urbana. Per reduir la petjada de carboni de la classe mitjana, per actuar sobre
l’habitatge i el cotxe, també necessitem instruments de planificació clars, que
ens permetin repensar el territori i les ciutats des d’altres punts de vista,
desacoblant la casa del cotxe.