Boris Godunov, de La Fura dels Baus

Quan està justificada la violència? On acaba el dret a la legítima defensa i on comença el terrorisme? La frontera entre defensa i terrorisme és clara? Qui posa els límits? El govern? Un Govern terrorista? Si un govern es defensa, és terrorisme o és violència legítima? Es pot legitimar la violència en algún cas? La democràcia que tenim ens fa lliures? És legítim utilitzar la violència per aconseguir la democràcia? La violència serveix per alguna cosa més que per aconseguir poder? Per imposar unes idees? Totes aquestes reflexions són les que et passen pel cap un cop surts del teatre després d’haver vist la darrera obra de la Fura dels Baus, Boris Goudunov. Els elements que provoquen totes aquestes reflexions són la coronació com a Tsar de Rússia de Boris Godunov (1.598), que per aconseguir el poder va manar assassinar el legítim hereu de 10 anys i l’ocupació del teatre Dubrovka, a Moscou, l’any 2002. A partir de la narració d’aquest dos fets, les reflexions sobre violència, poder i democràcia es succeeixen en un ambient tens, doncs els espectadors estem segrestats per un grup terrorista, que exerceix el seu dret a la legítima defensa. Qui té raó? Qui paga les conseqüències? Com gairebé sempre en la trajectòria de la Fura dels Baus, molt recomanable. I com ja van fer en l’obra Imperium, La Fura segueix analitzant com el poder atrau a les persones, les corromp i acaba generant una violència que sempre paga la societat civil. Podeu saber-ne més i veure properes actuacions a : http://www.borisgodunov.es

Sargento Garcia

Ahir per la tarda vaig acabar la memòria del màster. Vaig fer el PDF correspnent i li vaig enviar al tutor. Sóc lliure! Un cop acabat, vaig posar-me a remenar per internet l’agenda cultural de València i vaig descobrir que aquella mateixa nit tocava, a la sala El Loco Mateo, el Sargento Garcia. Quin bon plan! Dit i fet. A quarts de nou vam sortir cap al Loco a veure si quedaven entrades. Un cartell anunciava que a les deu de la nit posarien a la venta les entrades que quedaven aixi que per a fer fer temps, vam anar a sopar un parell de tapes i una canya a la Valero i a les deu i quart ja estavem dins de la sala. 15 euros. I concertàs. En Sargento Garcia ha recuperat una banda potent. La darrera vegada que el vam veure tenia una banda reduida a la mínima expresió i s’havia decantat, pel meu gust, massa cap al rap i el ragga. Ara, nou músics (el col·lectiu Iye Ife) l’acompanyen i torna el so de festa que el va fer conegut. Dos vents, baix, guitarra, teclats, acordió, bateria i percussió s’apretaven com podien damunt del petit escenari del Loco. I el públic, a suar, a ballar i a cantar! I el repertori prou variat. Clàssics com “acabar mal”, “amor pa mi”, “Que palique” o “9 vidas” van sonar junt amb els temes de Máscaras, el darrer àlbum. Estem de sort, torna el Sargento Garcia més “fiestero”.

Web de la sala El Loco: www.lococlub.org

Web Sargento Garcia: http://www.sergentgarcia.com/

Com fer olives partides

Fa deu dies, els pares de l’Espe ens van donar un munt d’olives verdes que havien collit d’una olivera. Per menjar-les, l’Espe i jo les hem fet partides, que és una manera cómoda i sencilla de preparar-les. Us explico com es fa, per si algun dia d’aquest us cauen a les mans un grapat de bones olives verdes. El primer que cal fer és partir les olives. Per fer-ho, cal agafar les olives una a una i amb una pedra, partir-les (no esclafar-les). Donant un petit cop a la oliva ja n’hi ha prou per trencar-la. Després cal posar-les en una galleda amb aigua, per treure l'amargor. Les tindrem així durant una setmana i cada dos dies canviarem l’aigua de la galleda. Al cap d’una setmana posarem les olives en el recipient definitiu (gerres o pots de vidre). Omplirem mig recipient d’aigua i el saturarem de sal. Per saber que està saturat de sal, tirarem un ou i quan suri, ja tindrem l’aigua saturada. Un cop tinguem el recipient amb aigua i sal, anirem afegint olives entre capes de sajolida, llimona, garrofera borda i fulles de llimona. Si no tenim sajolida, podem fer servir pebrella. Deixarem el recipient reposar durant cinc- sis dies i aleshores, ja tindrem les olives preparades per a menjar. Bon profit!

Jornada de recreació històrica a Kelin

Avui hem anat a Caudete de las Fuentes a gaudir d'unes jornades de recreació històrica íberes. Des de fa alguns anys, hi ha grups, col·lectius i universitats que s'estan dedicant a fer aquests tipus de recreacions. Les recreacions històriques són jornades on s'explica, de forma teatral, com vivien els nostres avantpassats. Hi ha grups de reacreació històrica d'època Romana, Grega, Íbera, de la segona guerra mundial, etc. Cal dir que la base de tota recreació històrica és científica. Els murals, les pintures i la literatura serveixen per recrear l'estil de vida, la vestimenta, les activitats quotidianes, la música, la gastronomia, etc. No és Hollywood!

A Caudete hi ha un jaciment ibèric (Kelin) i avui celebraven el seu dia. La visita al jaciment estava guiada pels propis pobladors. Un guerrer íber ens donava la benvinguda al poblat, unes teixidores ens explicaven com feien les teles, un obrer ens mostrava l'art de fer els atobons per a construir les cases i un comerciant ens ensenyava com moldre el gra.

Després, a la casa de cultura, mitjançant uns tallers podíem aprendre a fer monedes, collars o provar la gastronomia íbera (pure de llenties i carn de porc amb mel). Per acabar, un grup de soldats grecs (contemporanis als íbers) ens ensenyaven els seus trucs de guerra.

Aquest matí hem fet un viatge en el temps i hem conegut el jaciment de Kelin d'una manera ben divertida.

Pàgina web del jaciment: www.uv.es/kelin/

En Haider s'ha matat

Avui s’ha matat, en accident de trànsit, en Haider. La ultradreta parla d’assassinat, ja que els resultats obtinguts pel BZO d’en Haider a les eleccions del passat 28 de setembre convertien el partit en peça clau per a formar govern i tornaven a situar a Àustria en el punt de mira de la UE. Tonteries. Estem a la vida real, no en una pel·lícula de James Bond. En Haider s’ha matat, com molta gent cada any, per circular massa ràpid. L’accident ha tingut lloc en una avinguda d'un poble proper a Klagenfurt. Segons un testimoni, el potent VW Phantom d’en Haider ha adelantat un altre vehicle, ha perdut el control i ha xocat. L’accident ha estat mortal. I només cal veure la foto del cotxe sinestrat per saber que en Haider no circulava a 50 quilòmetres hora, velocitat màxima en zona urbana. Cal recordar que en Haider, fa un parell d’anys, demanava augmentar el límit de velocitat a 160 quilòmetres hora. La velocitat mata i no sap diferenciar entre rics, pobres, famosos, polítics, joves, vells, homes o dones. Anem en compte!

Castell de l'Alfandec

El diumenge pel matí vaig decidir prendre’m el dia lliure i desconnectar una mica de tanta memòria i Màster. El cap a vegades necessita desconnectar per a poder rendir. És com fer un reset, l’apagues i tornes a començar. Així que l’Espe i jo vam fer la motxilla i ens dirigirem cap al poble de Simat de la Valldigna, a la comarca de la Safor. Vam caminar una hora entre camps de tarongers, des del monestir cistercenc de la Valldigna fins a la vall que s’endinsa cap a la serra del Mondúver. En una d’aquestes primeres estribacions, hi ha les restes del castell àrab de l’Alfandec (també conegut com Marinyen o de la Reina Mora). La pujada va durar aproximadament una hora, caminant entre roques calcàries, pins, garrofers, margallons i figueres de moro. Paisatge mediterrani en estat pur. Una petita portalada ens dóna la benvinguda i dalt del rocam, s’entreveuen les restes d’una segona muralla. Voregem l’esperó rocós per la dreta, tot pujant i buscant l’accés al castell. S’entreveuen fins a tres nivells de muralla construïts damunt de la roca calcària. Avui en dia, la roca, la muralla i les figueres de moro que han crescut a la paret, fan del tot inaccessible el castell. Seguim el sender fins al punt més alt del turó, on la muralla s’obre allà on abans deuria haver-hi una gran portalada. Ja estem a dins! La capella del castell es ben visible. Els nervis són preciosos i l’estructura molt elegant. Al costat, la cisterna i unes escales en mal estat que pugen cap al que queda de la Torre de l’Homenatge, que lluita contra la gravetat. Rodegem la Torre de l’Homenatge per l’est, per un petit sender entre la roca i el precipici. La llegenda diu que la última reina mora que habità el castell, es llançà pel precipici abans de caure presonera dels cristians. Arribem a una petita explanada des d’on s’albira tota la Valldigna: Simat, Benifairó i tots els camps de tarongers. Més enllà, la serra d’Alzira. Ens enfilem roca amunt fins a la Torre de l’Homenatge i al costat d’una segona cisterna, mig plena amb aigua de les darreres pluges, fem un glop d’aigua i ens mengem uns plàtans, tot contemplant la vall. Xerrem amb una parella que també estan visitant el castell i plegats fem el camí de descens. Un cop arribem al pla, la parella s’ofereix a dur-nos en cotxe fins a Simat. Estalviar-se una hora de pista, després d’unes hores de caminar, sempre s’agraeix. Res, que vam aprofitar el matí de diumenge, visitant un bonic castell.

Conciliació de la vida laboral amb la familiar

El dia 16 de setembre (dimarts) vam tenir una reunió de treball amb un tècnic de l’administració per preparar una reunió que teníem convocada pel dilluns 29. El document entregat, una presentació de gairebé 90 pàgines, li va semblar molt bo. Ens va felicitar pel treball fet. Per qüestions d’agenda d’un Director General, la reunió final es va passar del dilluns 29 de setembre al divendres 3 d’octubre. Doncs bé, el dijous 2, a les 19.30 hores apareix el tècnic a l’oficina i ens diu que el Director General ha vist la presentació i li ha semblat excessivament tècnica i que la reduïm a un màxim de 25 pàgines. Els 5 pannells A-1 que teníem fets també els hem de canviar tots. De puta mare! Els senyors han tingut la presentació 16 dies i demanen els canvis a les 19.30 hores del dia abans de la reunió! Òbviament, aquella nit vaig arribar a casa a mitjanit. I jo em pregunto: Com vol l’administració que la societat concili vida familiar i laboral si ella mateixa és la primera en no respectar uns horaris mínims? Anem per mal camí!

Concert d'Extremoduro

Què passa quan un grup que ha marcat amb força a més d’una generació, torna després de sis anys de silenci? Que arrassa i omple el recinte que li dona la gana. Extremoduro han tornat, han enregistrat un disc molt bo (La ley innata) i estan de nou de gira. Ahir, al camp de futbol de Beniparrell (València), vam veure com els Extremoduro han tornat en plena forma. Un escenari immens, un so bo i potent i un joc de llums contundent, acompanyen a la banda i a un Robe que sorprén pel bon estat de forma.

Van començar el concert amb la cançó Deltoya. Una bogeria. Després un parell més de temes vells, vint minuts de La Ley Innata i alguna cançó del Yo minoría absoluta i Canciones prohibidas. Una primera part de concert amb alguns alts i baixos, moltes cançons dels dos darrers treballs i un públic completament entregat. No hi ha res millor per a triomfar que estar-se tancat sis anys a casa i tornar per la porta gran. Sorprenentment, després de la primera hora de concert, van fer una parada de vint minuts per a “recuperar-se i prendre vitamines”. Feia anys que no veia un intermig en un concert de rock. El bajón va ser considerable, però després de la pausa van tornar per a tocar els clàssics de sempre. Lúltima hora va ser molt bona, fácil. Per acabar, Ama, ama y ensancha el alma i un record per a Platero y Tu, amb un solo de guitarra de Iñaki “Uoho”, ex Platero y Tu i ara guitarrista i productor dels renascuts Extremoduro.

La Zona 30 com eina per a recuperar l'espai urbà

Aquest any he fet el segon postgrau de planificació i gestió de la mobilitat, a la UPC, i ara n'estic patint les conseqüències. A finals d’octubre he d’entregar la memòria i aquí estic, tancat a casa tots els caps de setmana, escrivint i llegint sobre les Zones 30. Per cert, he descobert a en Colin Buchanan (es veu que és conegut, però jo l’he descobert ara), un anglés que l’any 1963 va publicar un llibre (Traffic in towns) descrivint com de negativament afectaria el cotxe a les nostres ciutats i proposant actuacions de millora com la restricció al trànsit dels centres urbans (ell en deia illes ambientals). Hem estat tant burros, que hem seguit 40 anys potenciant el cotxe quan sabiem clarament el que pasaria. I ara tenim un marró del mil. (Els lobbys de presió automobílistics hi tenen molt a dir). Doncs així estic passant els caps de setmana, entre llibres, internet, articles, ordinador.... és el segon cap de setmana que paso tancat a casa i encara me’n queden cinc més. He fet alguna escapada esporàdica al cine (Che, el argentino i El baño del Papa) i poca cosa més. Ara només penso en que arribi novembre, entregar la memòria i començar a gaudir de nou dels caps de setmana. Paciencia que ja queda poc i la temporada boletaire espera.

PD: La foto adjunta és el plano de la zona 30 implantda a Bourg en Bresse, França

Setmana per la mobilitat sostenible a València. Una oportunitat perduda

Del 22 al 29 de setembre es celebra arreu d’Europa la setmana per la mobilitat sostenible. L’Ajuntament de València ho celebra perquè seria molt lleig no fer-ho, però veient els actes previstos, millor seria no fer res, que és el que normalment fa amb la planificació de la mobilitat, que dista molt de ser sostenible. “A València el cotxe és el Rei”.

El primer despropòsit plantejat per l’Ajuntament de València és traslladar la setmana de la mobilitat sostenible a un sol dia, i a sobre a un diumenge. Si es vol potenciar un canvi en les pautes de mobilitat quotidianes, com es pot plantejar un dia sense cotxes el diumenge? Això indica que la implicació municipal amb la mobilitat sostenible és nul·la i que tant sols se la plantegen com una mobilitat d’oci, de cap de setmana. Entre setmana, el cotxe! Això si, diumenge regalaran 200.000 bitllets de transport públic. No seria més útil regalar-los entre setmana, per incentivar un canvi modal en els desplaçaments a la feina?

L’acte estrella del diumenge 21 és una volta en bici. Per on? Pel circuit de fórmula 1, que per fer-lo es van carregar el carril bici del port. Una altra declaració de principis. Aneu a la pàgina web de l’ajuntament i llegiu els actes. Una pena.

I com l’ajuntament no és mou, es mouen les associacions. Un grup d’associacions i empreses han organitzat el Bicine 08 (veure post anterior) on la participació pública es limita a Metro València. I el dissabte, València en Bici organitza una bicicletada fins a l’estació del Nord de RENFE, per demanar una major intermodalitat amb el tren. Veure programa d’actes a: www.valenciaenbici.net

Rajoy ens ensenya les banyes

Mariano Rajoy no ha pogut aguantar més la moderació de centre que ha d’aparentar, i com sol ser ja clàssic en els partits de dreta (i d’ultradreta), en moments de crisi econòmica el que atreu més vots es donar la culpa al immigrant. A partir d’aquesta premissa infal·lible, el cadàver polític de Rajoy ha dit: “Mientras 180.000 immigrantes cobran el paro en España, 20.000 españoles tienen que ir a vendimiar a França”. Con dos cojones Don Mariano! D’això se’n diu xenofòbia i el que es més greu, és enganyar als ciutadans. Si un immigrant està cobrant l’atur és perquè s’ho ha guanyat. Ha cotitzat i ara, com tothom, té dret a l’atur.

Les paraules de Rajoy són xenofobes, populistes, d’ultradreta i d’una gran irresponsabilitat política. Una persona així no pot ser candidata a la presidència del govern. Trist, molt trist.

El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver

Antònia Font ha estat el grup que, musicalment, m’ha impactat més aquests darrers tres anys. Bones lletres, imaginatives, divertides i crítiques, acompanyades d’una música pop intel·ligent. Ara bé, una cosa és escriure cançons i l’altre escriure una novel·la. No és el mateix i a en Joan Miquel Oliver li surt millor escriure cançons que llibres. Per transportar el seu món galàctic i caòtic de les cançons al llibre (El misteri de l'amor), ha optat per no escriure majúscules, no fer servir punts i apart, barrejar-ho tot, perdre el fil de la història.....és un caos de llibre, que de tant en tant té moments brillants però que acabes per llegir-lo transversalment perque vas del tot perdut. I cansa. Crec que l’editorial Empúries ha publicat El misteri de l'amor, d’en Joan Miquel Oliver, perque és el personatge mediàtic cultural del moment i l’hi ha donat igual l’estil, la forma o la qualitat literària. Una pena, però bé, la pasta és la pasta i jo he picat.

.

El misteri de l'amor, d'en Joan Miquel Oliver. Ed. Empúries. Narrativa

Calamaro

El diumenge per la nit l’Espe i jo vam anar a un concert d’Andrés Calamaro a la sala Greenspace de València. La sala estava a petar i abans de que sortissin els músics ja estàvem suant la samarreta. Amb deu minuts de retard, en Calamaro i els sis músics que l’acompanyen, van saltar a l’escenari i van començar a tocar ben fort “El Salmón”. La posada en escena era 100% roquera, bastant diferent al concert de la gira El Regreso. Dalt del escenari, en línia, quatre guitarres i un baix i darrera, un teclat i la bateria. Guitarres contundents per a una passejada sonora a la discografia d’en Calamaro. Van sonar quatre o cinc temes de Los Rodríguez i quatre cançons del darrer treball, la Lengua Popular. Després, els clàssics de sempre, combinant les peces de Rock&Roll (em va faltar Clonezepan y Circo, que hauria de sonar sempre) amb algun tango. Van ser dos hores de concert potent, on al Calamaro i a la banda se’ls veia contents. Crec que després de “El Regreso” i el fiasco del “Palacio de las flores” en Calamaro torna a estar en estat de gràcia i va llençat. Pur Rock&Roll! Que bueno que finalmente viniste!

Per seguir el bloc que escriu el propi Calamaro: http://www.calamaro.com

Expo Saragossa 2008 (o la culpa és del Xinesos)

Aquest divendres i dissabte he estat a Saragossa per fer una visita al Ferran i aprofitar per veure l’Expo. Aquesta visita s’hagués hagut de fer al juny o juliol, però per motius de calendari que ara no venen a cuento, ho he retrassat fins al penúltim cap de setmana d’Expo, amb els inconvenients que aixó comporta: tothom ha fet igual i el recinte estava a petar, igual que casa del Ferran, on m’he trobat amb el Fernando, l’Eva, la Rut i unes amigues de l'Eva.... Però molt bé, doncs aquestes trobades al mogollón molen. A més a més el Ferran, que és un crak, ens tenia reservades hores en un munt de pavellons i no hem fet cua enlloc. Hem vist el pavelló d’Espanya, d’Alemania, d’Aragó, i els africans, els espectacles Agua extrema i el Hombre vertiente i el pabellón puente i la Torre del agua. En un sol dia no està malamet oi? En línies generals, el contingut expositiu dels pavellons m’ha agradat. Avui en dia amb pasta i bones intencions, es poden fer exposicions molt bones. L’espectacle Agua extrema l’he trobat una mica catastrofista, tot i que el simulador està molt ben aconseguit. No existeixen catàstrofes naturals. Aquestes han existit sempre i si ara provoquen milers de víctimes mortals, és perque la humanitat s’està assentant en llocs que no són els adequats. També és una mica catastrofista el video introductori del pavelló d’Espanya, però el pitjor de tot és que subliminalment li donen la culpa a la Xina. Si aquest video el veu algún alt polític xinés és munta un pollastre diplomàtic del mil.

I arquitectònicament el recinte està ben aconseguit. La pasarela de vianants sobre l'Ebre és espectacular, la Torre de l'Aigua també és un edifici xulo i l'únic que no m'ha agradat és el Pabellón puente. És un mamotreto de pont per a vianants, que quan acabi l'Expo m'agradarà veure qui s'atreveix a passar per allà una tarda de gener tot sol. Farà por.

Ara a Saragossa li queda el vertader repte. Saber aprofitar el recinte, omplir-lo i utilitzar-lo. Sort!

L'origen dels dies festius

Fullejant les primeres pàgines de l’agenda (aquelles que cada 1 de gener penses en arrencar perquè mai fas servir) he descobert una cosa que m’ha semblat molt interessant. En una pàgina surten escrits els dies festius d’un munt de països europeus, americans i asiàtics i he vist com en tots, l’origen de les festes nacionals és de caràcter religiós. I en certa manera no ho trobo malament. Nadal, per molt religiós que sigui, és Nadal i està molt bé trobar-se amb tothom. De fet, tenim tant interioritzades les festes que no ens plantegem ni l’origen ni el per què. Simplement fem festa, viatgem, descansem, ens trobem amb la família i els amics i trenquem amb la rutina del dia a dia. Però entre tots els països que hi ha a l’agenda, n’he descobert un que trenca amb aquesta tendència. Els dies festius al Japó no tenen origen religiós. Celebren el dia dels adults, dels nens, dels grans, de la gent, de l’esport, de la cultura, de l’equinocci i de la verdura. No està malament oi? Als països de tradició cristiana, l’origen de la festa també era per un acte social (excepte Nadal i Setmana Santa), però el nom de la festa requeia, i recau encara, en el nom del Sant del dia, no en l’acte o motiu originari de la festa (la verema, la sega de blat, la collita de l’arròs o de les fruites, el solstici d’estiu). Potser en el fons no som tant diferents del japonesos, però la tradició cristiana ens ha maquillat el vertader sentit de la festa.

Els altres determinismes

El pas del temps ha desmuntat el determinisme ambiental clàssic. El clima i l’orografia ja no condicionen les societats (deixant de banda, òbviament, els extrems). Les tuneladores i els aires acondicionats eliminaren el debat sobre el determinisme ambiental. Jo era dels que pensaven que aquest debat estava tancat, que les noves tecnologies havien apropat a les societats i que frases cèlebres com “els andalusos són ganduls perquè passen molta calor” eren ja part del passat. Ara bé, després de viatjar i viure durant els últims cinc o sis anys una tensió territorial per culpa d’un recurs natural com l’aigua, començo a pensar que altres determinismes ens condicionen (o ens poden arribar a condicionar). La manca d’aigua (per culpa d’una nul·la planificació territorial) o la manca d’energia (per culpa d’un consum desmesurat) poden fer aparèixer nous determinismes. Segurament la tecnologia resoldrà i farà desaparèixer els nous determinismes ambientals, però sense ser-ne conscients caurem en un determinisme tecnològic que ens mantindrà entre la vida i la guerra i que probablement generarà nous determinismes ambientals (necessitats de nous recursos naturals). Si no hi ha solució tecnològica, la guerra esdevindrà inevitable. Vivim en una espècie de bucle determinista. El determinisme tecnològic ens haurà de salvar d’un determinisme ambiental fruit d’una mala gestió del territori i d’un consumisme excessiu. El sentit comú seguirem sense fer-lo servir. De nou, es pensa en com mantenir i augmentar el volum de consum sense malmetre el medi ambient. Ens pensem que la tecnologia pot amb tot. I la tecnologia pot amb moltes coses (sort en tenim d’ella), però no pot donar resposta immediata a un creixement sostingut i desmesurat de consum. Les iniciatives que potenciïn una davallada del consum i de la despesa energètica, així com la gestió racional del territori seran les que ens alliberaran d’un determinisme tecnològic massa delicat i perillós. La tecnologia és l’eina, no la solució.

La Cordillera Blanca. L'altra banda serà la fàcil

Els dos darrers dies per Perú, els vam passar fent una excursió per la Quabrada Llanganuco, enmig dels pics Huascarans, Chopicalqui, Huandoys, Chacras i el Pisco, tots ells d'entre 5.700 i 6.700 metres. El diumenge a les 6 del matí sortírem de Huaraz el Marc Roda, l'Espe i jo. Vam fer una hora de colectivo fins a Yungay i d'allà una hora i quart de taxi fins a Llamacorral, a 3.900 metres. Allà ens vam posar a caminar cap al refugi Perú, situat a 4.700 metres. El Marc en dos hores (perquè casi que ja és un autòcton) i l'Espe i jo en dos i mitja, ens plantàrem al refugi i tinguérem tota la tarda per contemplar un paisatge espectacular. El Chopicalqui il·luminat per un sol ponent i els Huandoys tancant un circ increïble ens digueren bona nit. Per sopar, un bon caldo i pollastre amb patates i a les vuit de la tarda al llit.

A les sis del matí sonà el despertador i després d'un esmorzar digne ens posàrem a caminar. Cal dir que els del refugi foren una mica ràncids, doncs cobraven en dòlars i si pagaves en soles et sortia més car (molt bé pel país).

La volta circular que vam fer ens va portar cap a la laguna 69, passant per un collet de gairebé 5.000 metres. Les vistes foren espectaculars i tot i la dificultat per respirar, vam gaudir de la caminada com a animalets. Després del coll descobreixes, per sorpresa, el Chacraraju, un cim de més de 6.000 metres que espanta. Que maco que és! Del coll vam baixar a la llacuna 69, on ens reberen dos anecs que nadaven tranquil·lament pel llac blau turquesa. Allà vam fer un mos i continuàrem cap al fons de la vall. A les 12, després de cinc hores de caminada i una mica acalorats, arribàrem de nou a la parada de taxis. Tres hores més tard estavem fent-nos uns jugos de maduixa amb llet a Huaraz!

I ja està. Aquestes línies us les escrivim ja des de València, on demà comencem de nou a treballar. Snif!

La Rinconada

Ahir a la tarda vam estar gaudint del quart festival de muntanya de Huaraz i d'entre les pel·lícules que més em van sorprendre estava la peruana: La Rinconada. La Rinconda és la ciutat habitada més alta del món. 20.000 persones viuen a 5.400 metres, al altiplano peruano, prop del llac Titikaka. Allà hi ha una mina d'or i les condicions humanes, laborals i ambientals són deplorables, però per a la gent més necessitada representa una última oportunitat. Treballen trenta dies gratis i el dia trenta un treballen per a ells. L'or que trobin aquell dia els servirà per viure el mes següent. Les deixalles s'acumulen als voltants de la ciutat i l'or l'extrauen amb l'ajuda del mercuri, que es barreja amb els rius i amb l'aigua que beuen. Una bomba de rellotgeria per a la salut de la població de la Rinconada i per als pobles d'aigües avall. És un documental molt recomanable que si mai teniu oportunitat de veure'l, feu-ho!

I avui em estat a Chavin de Huántar. La cultura Chavin va existir al Perú cap allà el 1.200 - 800 AC (Íbers a la península) i van arribar a assolir una cultura arquitectònica impressionant. Em visitat el temple religiòs de Chavin de Húantar, amb les seves places, temples i galeries subterrànies. Però el més divertit del dia ha estat la tornada a Huaraz. Quan ha arribat el bus procedent de San Marcos quedaven poques places lliures i unes 10 persones ens hem quedat de peu al passadís del bus. Al cap de gairebé dues hores de trajecte, el noi que cobra els bitllets ens ha dit que la gent que anem de peu ens hem de baixar al poble de Catac. Al bus hi ha hagut una petita revolució i després de queixar-nos, hem aconseguit que ens tornin el 30% del preu del bitllet. A Catac hem agafat un col·lectivo de no més de quinze places on ens hem embotit fins a vint-i-dos persones. En 40 minuts més de viatge ens hem plantat a Huaraz.

I aquesta nit anem a sopar amb la gent de la FEEC, que marxem demà cap a Barcelona i anem a acomiadar-los.

Nosaltres demà passat marxem cap al refugi del Pisco, a tocar el sostre del nostre viatge.

Cap al nord

Després de deu dies al Cusco deixem aquesta ciutat amb un profund sentiment d'agraiment, no sols als seus pobladors, sinó també als seus carrers que ens han acollit, divertit i cuidat durant la nostra estada. Adeu a Sonia, Darwin, Cristina, Lucho, els gossets, Julia i el Buen Pastor. Adeu a la Ayllu, Fidel i el home de Lima...

Tot i això el meu despertar ha sigut brusc. A les 6:45 ha sonat el despertador i li l'he passat a Xesco tot incorporant-me. En eixe moment he sentit un colp sec al meu cap TOC!!! Xesco m'ha arreat en el mòbil en tot el cap. Perquè? em preguntava jo però la son ha pogut més.

Espe, que és una manipuladora, no ha explicat la veritat. Com ella és un poc "perrita" és incapaç d'apagar el mòbil. Me l'ha passat a mi i quan anava a deixar-lo de nou a la tauleta de nit, ella ha interposat el seu cap amb la intenció de poder fer-se la víctima la resta del dia i fer-me sentir culpable. Però no, resistiré a les seves artimanyes!

Sigui com sigui, tot això va passar el dia 19. Ara ja estem al nord, al cor de la Cordillera Blanca. Huaraz és una ciutat què no té res d'especial, però a la vegada s'ajunta aquí tothom qui vol caminar o escalar els pics de més de 6.000 metres que envolten la ciutat. És un bon punt de trobada. I aqui ens hem trobat amb el Marc Roda, que porta dos anys per amèrica llatina i amb el Marc Beltran, que ha vingut amb el grup de tecnificació de la FEEC. I aquí estem, gaudint del paisatge, veient el 4 festival de muntanya de Huaraz i preparats per visitar Chavin de Huantar i fer la nostra excursió d'alçada.

Machu Picchu

El viatge més econòmic per anar de Cusco a Aguas calientes, sense perdre dos dies fent combinacions vàries per la selva, és agafar el tren al poble de Ollantaytambo. Tot i això, aquest bitllet de tren val 62 dòlars anar i tornar (40 kilòmetres). Una vergonya! Un cop a Aguas Calientes, pagues un preu elevat per un hostal que no ho val, però com dorms poc, és igual. Al dia següent et lleves a les 4.30 de la matinada i vas al INC a comprar l'entrada per a Machu Picchu. 40 dòlars (20 si tens el carnet d'estudiant). I per anar d'Aguas Calinetes a Machu Picchu, pagues 15 dòlars per al bus. A les 5.30 del matí, quan surt el primer bus, hi havia una cua de més de 500 persones (sense exagerar). Bé, la broma barata de veure Machu Picchu costa com a mínim 120 dòlars per persona (més el que et costi l'hostal d'Aguas Calientes).

Però paga la pena. Machu Picchu és un jaciment preciós. Et fas una idea clara del que era una ciutat Inca de la selva, perque està pràcticament sencera, està molt cuidada i té un entorn increïble. És un jaciment molt fotogènic!

El que més ens va sorprendre van ser les construccions aterrassades al costat del precicipi. "Jean Michael, hazme una terraza en el precipicio! Y con escaleritas!" (Jesús, Jean Michael aquí també va currar de valent).

Dentoles i mocosin s'ho han passat molt bé. Arribar a Machu Picchu és complicat, està tot organitzat per a paquets turístics o Tours Operadors, però un cop aconsegueixes entrar al jaciment, tot el mal humor se't passa. És un indret molt recomanable.

Demà marxem cap a Puno, al llac Titicaca, una ciutat situada a 3.800 metres sobre el nivell del mar. El que deiem, un viatge d'altura!

Un bon dia pels voltants de Cusco

Aquest viatge estem menjant molt be: Cebiche, batuts, mates de coca, panqueques, tequeños, arròs chaufa, alpca i elements de pastisseria variats. Ara bé, ahir vam tenir un sopar diferent. l'Espe va demanar un saltado de pollo i per art de màgia li portàren un plat d'espaguetis amb pollastre. Per beure vam demanar un mate i una aigua i ens la van portar de postre. De primer vam demanar una sopa de quinoa i una sopa de verdures (que amb el fred que fa entren la mar de bé), que resultaren ser la mateixa cosa. Tot ixò mentre les tres cambreres entraven i sortien del restaurant amb els plats plens i bruts. On anaven? Si sabem on anava el cuiner, que de tant en tant sortia corrents i tornava amb un bric de llet, una ampolla d'aigua, unes llimones.... Anava a la botiga del costat! (d'això se'n diu just in time aplicat a la restauració).

I avui ha estat un gran dia. Em començat visitant Tambomachay, un jaciment Inca on es poden veure una sèrie de fonts. Entre orda i orda de turistes, hem gaudit del paisatge tranquil·lament. Després, a peu, ens hem dirigit cap a Pukapukara, un jaciment que servia per acollir als viatgers. No és gran cosa, però les vistes són boniques. I després ha vingut el millor del dia. Ens hem dirigit a peu fins al jaciment de Quenqo. El recorregut, de poc menys d'una hora, va per una vall bonica i hem vist gairebé de tot: Porcs, porquets i arqueòlegs treballant en un parell de jaciments que potser d'aqui uns anys seran visitables, doncs l'entorn és preciós. A Quenqo hem dinat uns entrepans que portàvem i hem xerrat amb un limeny que estava de turisme per Cusco i ens ha dit, resumint, que el món li deu molt i de tot al Perú!

I per la tarda, com sempre, migdiadeta, berenar i passejada per la ciutat de Cusco, que és encantadora.

Demà matinem i marxem cap a Machu Pichu. D'aquí un parell o tres de dies us expliquem que tal (de moment us puc dir que molt car).

Des de la capital Inca: el Cusco

Hola gent, ja fa tres dies que estem a el Cusco. Després d'un primer dia on el soroche (mal d'altura) va fer acte de prescència, ara ja estem del tot aclimatats. El Cusco està a 3.300 metres d'alçada i les primeres hores costa adaptar-se. Vam fer-nos uns mates de coca, uns batuts, uns iboprufenos i una bona migdiada per a superar-ho. I ja està, com a casa. Bé, com a casa no, perque fa bastant de fred. Al migdia el sol, apreta, però no arriba a fer molta calor i quan cau la nit ( a les 6 de la tarda) el fred es fa intens. Diumenge vam anar a Pisac, un jaciment del Valle Sagrado. Passejàrem pel jaciment (fil musical de flauta quecha non stop) i baixàrem a peu fins al poble actual, on s'estava celebrant el mercat dominical. Vam dinar un cebiche de truita de riu bonísssssssim! I avui hem anat a Sacsahuaman, un jaciment inca situat al costat del Cusco. Hem estat per allà passajent i ens hem fet uns entrepans per a dinar. El jaciment és imponent. Hi ha unes muralles en sig zag que representen les dents d'un puma, amb pedres de més de tres metres d'altura. I per la tarda, com sempre, berenar al bar Ayllu, on ens hem aficionat als batuts i als panqueques (creps). Demà passat marxem cap a Machu Picchu. Tot plegat és una mica com un circ, però bé, és el jaciment més important del país i està muntat així. I nosaltres hi volem anar així que a tragar, a posar bona cara i a gaudir-ho. Ja us explicarem què tal! Una abraçada des de Cusco Espe i Xesco

Un dia a Lima

Hola gent, després dun viatge de més de 24 hores i un estres del copón a laeroport de Paris, vam arribar (nosaltres i les maletes) a Lima fets un desastre. Vam posar-nos horitzontals al llit i ens vam desmaiar. Aquest matí, després de dormir gairebé 12 hores i fer-nos un bon esmorzar, hem marxat cap centre de Lima a visitar la plaza de armas, la catedral (on esta soterrat francisco Pizarro) i el convent de Sant Francesc, on uns antropolegs molt ordenats es van dedicar a excavar 30.000 tombes i posar tots els ossos ordenats. Els femurs en un lloc, les tibies en un altre i al final, tots els cranis junts (l,Espe s,ha posat dels nervis). Després de veure morts hem anat a dinar. Ha caigut el primer arros chaufa del viatge! Hem dinat per dos euros per cap, primer segon i beguda! Per baixar el dinar hem anat al parc de la Muralla, al costat de la plaza de armas. Alli, veient-nos la cara de internacionals que tenim, han decidit fitxar-nos per a una pel.lícula que será la sensació de l,any. L-adaptació literaria del llibre City of clowns. Hem fet d,extres, pero tot és comencar. I ara estem a punt de marxar a sopar, al barri de Barranco, on estem allotjats. Demá matinem de nou i viatge cap a Cusco. Una abracada a tots. Espe i Xesco PD: no hi ha accents oberts ni apostrofs, així que no és que escrigui malament, sinó que hi ha el que hi ha.

Cap al Perú

Després de quatre mesos sense parar (que lluny que queda ja Setmana Santa) toca descansar una mica i canviar d’aires. Aquest darrer cap de setmana hem mig començat les vacances amb una jornada lúdico gastronòmica al Marenyet de Cullera. Ens hem currat una paella com Déu mana, migdiada a l’ombra d’una parra i al vespre, bany a la platja. L’excusa de la trobada era que el Sergi ha aprovat les oposicions i ja és professor de secundària de ple dret. Però també vam aprofitar per acomiadar a la Laura i al Ramón, que la setmana vinent se’n van cap a Denver a viure un any. I també vam celebrar que ja estem casi de vacances! Per carregar energies, l’Espe i jo marxem aquest dimecres cap al Perú, a descobrir la zona de Cusco, Machu Pichu, el llac Titicaca i la Cordillera Blanca. Ens deixarem moltes coses per veure però les que veurem, les veurem com cal, a poc a poc i sense preses, fent-nos els mates i batuts que facin falta, xerrant amb qui sigui i descansant on ens vingui de gust. Quan tinguem Internet intentarem escriure quatre línies al bloc, per a que sapigueu per on estem i com ens va aquest viatge d’altura.

Apa, bones vacances a tothom i ens veiem al setembre

Dos recomanacions i una advertència cinematogràfica

Aquest mes de juliol he anat tres vegades al cinema. És el que té estar sol a casa i no tenir aire acondicionat. Al cinema s’està a gust i si a sobre l’encertes amb la pel·lícula, doncs premi. Us vull recomanar dues pelis i fer-vos una advertència. La primera recomanació, encara que ja faig tard perque fa temps que està a la cartellera, és Al otro lado, del director alemà d’origen turc Fatih Akin. Alemania i Turquia es barregen en una pel·lícula d’històries entrecreuades, protagonitzada per sis personatges que la vida els fa viure a cavall dels dos països. Molt bona. La segona recomanació és Prométeme, d’Emir Kosturika. Prométeme és més Kosturika en estat pur i dur. Un noi de poble marxa a la ciutat a complir tres promeses que li ha fet a l’avi. Entre el món de la ciutat i el món del camp es desenvolupa el món de Kosturica, ple de personatges estrambòtics, violents, alegres.... i tot, amb molta música. Si us agrada Kosturica, molt recomanable. I per últim, una advetència. No aneu veure, per res del món Tropa de Elite, de José Padilha. La pel·lícula venia avalada pel primer premi al festival de Berlín (Berlinale 2008) i perque es projectava als cinemes Babel i Albatros de València (tipus Verdi). La comparaven amb Ciudad de Dios. Doncs no. És un desastre de peli. Un policia que està mentalment tarat, s’encarrega de “netejar” les faveles de Rio a trets (tipo Rambo), mentre entrena a una sèrie de policies per a que el substitueixin quan es retiri. Un desatre.

Leonard Cohen, from the top of the hills (o l’acte friki de l’estiu)

Diumenge a la nit, al FIB de Benicàssim, tocava en Leonard Cohen, un poeta que canta. Quan en Leonard Cohen va fer 60 anys va decidir abandonar els escenaris. Ara, quinze anys més tard i amb 74 anys a l’esquena ben portats, torna als escenaris. Era potser, la primera i última oportunitat per a veure’l i sentir-lo. L’entrada d’un dia al FIB valia 90 euros, així que pagar-los per una hora de concert entre més de 30.000 persones, moltes de les quals no estaven allà per veure a en Cohen, no em motivava. La solució va ser fer-me un entrepà i pujar-me a un turó que hi ha just al final de la tanca del FIB, a uns dos-cents metres del escenari. Unes vistes fantàstiques i una sonoritat brutal. Dalt del turó, com jo, hi havia més de cent persones, totes entusiasmades de poder veure i sentir a en Cohen. Allò era un festival paral·lel. En Leonard Cohen, amb una banda de vuit músics i dos coristes, va cantar un munt de clàssics: Suzzane (gairebé a capela), I’m you’re man, Who by fire, Hallelujah, Dance me to the end of love, Manhattan i So long, Marianne. Per mi ha estat l’acte friky de l’estiu. Anar a veure i sentir a en Leonard Cohen des de un turó. Però es que a sobre, s’ha sentit bé de debò. Un concertàs!

L'Ajuntament implanta noves "zones de vianants"

L'Ajuntament implanta noves "zones de vianants"A València, l'ajuntament no para de crear zones de vianants, per tal de poder dir que ha incrementat en X metres quadrats les zones per a vianants durant la present legislatura.

Però són realment zones de vianants? Com en el cas de la creació de la zona 30 al barri del Carme, on tant sols van instal·lar senyalització vertical, amb les zones de vianants fan el mateix. En solars, més o menys arreglats que s'acaben convertint en bosses no regulades d'aparcament, l'ajuntament hi col·loca la senyalització vertical de zona de vianants.

I apa, roda de premsa per a dir que la ciutat està guanyant espai per al vianant.

(La foto del solar és al carrer Guillem de Castro, però si us hi fixeu, per València hi ha un munt de casos com aquest. Una altre tema important a tractar, seria el per què l'ajuntament permet que en el centre, existeixin solars en aquesta situació)

Un dissabte qualsevol

Dissabte al vespre. La tarda cau i amb ella la calor. És el moment de sortir a la terrassa a llegir, a fer-se una cervesa freda i escoltar, molt fort, a en Leonard Cohen. Quan la nit arriba i ja no puc llegir perque la foscor m’ho impedeix, entro de nou a casa. Se m’ha adormit una cama i el disc d’en Leonard Cohen fa una estona que s’ha acabat. Talment com el dissabte. Ja queda un dia menys.

Ens creiem el centre del món

Encara amb la ment posada al festival Pirineos Sur, he llegit una entrevista al director del festival, on es queixa i denuncia la política d'immigració espanyola i europea. La política del festival Pirineos Sur és la de portar grups consolidats als seus països, però poc coneguts a Espanya. En Goran Bregovich o els Amadou&marian, per exemple, van tocar per primera vegada a la península en aquest festival. Què denuncia el festival? Des de fa un parell d’anys, i accentuat aquest any al ser l’eix temàtic les urbs africanes, tenen problemes per aconseguir els visats dels músics. Quan ve a tocar a Espanya el Juanes o qualsevol artista “superventes”, no hi ha problema per aconseguir un visat, però quan l’artista en qüestió és un desconegut a Europa, sorgeixen els recels dels responsables d'immigració. Aquest any, un parell de grups no han pogut tocar a Pirineos Sur perque no han obtingut el visat d’entrada al país. És en aquest punt quan els europeus ens creiem el centre del món i ens pensem que tothom vol deixar la seva terra per venir a viure entre nosaltres. Tots els músics que toquen al Festival Pirineos Sur són coneguts i respectats a les seves terres. Negar un visat a un d’aquests músics alegant perill de no retorn, és una falta de respecte als músics, als països d’origen i a la seva cultura. No som el melic del món. Hi ha molta gent orgullosa de viure a l’Àfrica. L'etnocentrisme temporal que pateixen certs polítics europeus és deplorable i, al meu entendre, demostra una manca de cultura alarmant. En 17 anys de festival, tant sols un músic cubà s’ha quedat a Europa. La resta, han tornat als seus països d’origen, on tenen les seves arrels i el seu públic. És una pena que per culpa d’aquesta política d’immigració, nosaltres estiguem perdent l’ocasió de veure bons músics de fora del circuit comercial, alhora que neguem a aquests, la possibilitat de tocar a Europa. Actuant així, Europa ens està restringint les nostres llibertats culturals i està negant, als músics, un dret que hauria de ser universal: la lliure circulació de les persones.

(I no anem per bon camí. Ahir, el senat espanyol ratificava el Tractat de Lisboa, aquell que Irlanda, en referèndum, ha dit no. Nosaltres vam dir si a una constitució que no ha entrat en vigor i ara, sense consultar-nos, ens enchufen d'amagatotis un tratat que ningú s'ha llegit. El resó als mitjans de comunicació ha estat nul. D'aixó se'n diu actuar amb "traidoria i alevosia". El tractat de Lisboa, la política de immigració, el festival Pirineos Sur.... tot, sense semblar-ho, està lligat. A aquest pas, l'any que ve el Festival portarà per tema "Las músicas de Espanya: de la sardana al flamenco". Artista estrella: La cobla de l'Empordà. Amb tot el respecte!)

Pirineos Sur solopichas festival

Aquest cap de setmana he estat, amb el Ferran, el Fernando i el Sergi al festival Pirineos Sur, que es celebra, des de fa 17 anys, a Sallent de Gállego (Osca). Pels qui no coneixeu el festival, dir-vos que Pirineos Sur no és un festival qualsevol. Dura tres setmanes i la festa grossa es celebra els dijous, divendres, dissabtes i diumenges. Cada dia només hi ha dos concerts, que comencen a les deu i acaben entre la una i les dos. Després, fins a la matinada, festa amb dj’s. Tot això, a la vall del Tena, al cor dels Pirineus d’Osca. Divendres a les deu de la nit vam arribar al camping, vam plantar la tenda i al instant es va posar a ploure. Van caure llamps, trons i molta aigua... tanta que ens vam perdre el primer grup de la nit, els Smood, doncs ens vam quedar aïllats al camping. Quan la tempesta va afluixar, vam encaminar-nos cap al escenari flotant de Lanuza, on tot just començava el concert dels Amadou&Marian, un molt bon grup de Bamako, Mali (tot i que viuen a Paris). Comença la festa! Pirineos Sur és espectacular perquè no està massificat, hi ha molt bon ambient (gent pureta) i acabes coneixent a tots els que estant ballant al teu costat. Està ple de bascos, aragonesos, navarresos (que fugen de San Fermines) i francesos i mentre balles i et fas un rom, vas parlant amb tothom. Els Sergi i jo contemplàvem el panorama, xerràvem i fèiem les funcions de camp base, el Fernando feia de gregari i el Ferran de cap de l’equip. Vam pujar al Tourmalet com ningú, però la derrota va ser espectacular tot i l’esforça de l’equip. Quina gran festa! Amb les primeres llums del dissabte i bastant perjudicats, vam marxar a dormir. Dissabte ens vam llevar a la una. Plovia, així que els plans de fer-se un bany al riu o al pantà es van esvair ràpidament. Vam celebrar una assemblea al bar i vam decidir passar el dia a Jaca. Allà, solomillo (ja no tenim edat per dinar un bocata comprat al Capbrabo), passejada pel centre i descobriment del “ajedrezado jaquense”. A les set de la tarda, tornàvem a estar al camping, migdiada fins a les nou i després passejada pel mercat de Sallent. Un te i un narguile ens va escalfar la panxa i ens va donar forces per atacar de nou l’escenari de Lanuza. Diumenge, amb un sol espectacular, vam anar fent camí de tornada cap casa, amb parada a Riglos per a dinar i contemplar uns mallos de vertigen. La segona parada la vam fer a Saragossa on vam deixar, a la porta de la Expo, al Ferran i la seva motxilla. L’any vinent hi tornem segur! Per qui vulgui visitar el festival: http://www.pirineos-sur.es Per conèixer els Amadou&Marian: http://www.amadou-mariam.com

Els Pets al Summercase

Fa anys que estic dient que Els Pets, si cantessin en anglès (i es canviessin el nom), serien un grup de prestigi dins del món del pop. Els companys de la meva generació se’n riuen perquè tant sols recorden grans clàssics com Qui s’ha llufat, Profilàctic, El vespre o S’ha acabat, però més enllà d’aquestes cançons, Els Pets han evolucionat hi han enregistrat un parell de CD, al meu entendre, molt bons. Sol, de l’any 1999 i Respira, del 2001, són dos peces de pop en català precioses. I els dos darrers treballs, Agost i Com anar al cel i tornar, aguanten el tipus molt dignament. I a poc a poc el temps em va donant la raó. Avui he sabut que aquest mes de juliol, Els Pets, tocaran al festival Summercase, junt amb grups com Blondie, The Verve, Primal Scream, Los Planetas o Antònia Font. Es qüestió de temps que toquin al FIB. Enhorabona!

www.elspets.cat i www.summercase.com

La conquista del Everest, de W.M.Murray (1953)

Aquestes últimes setmanes he estat enganxat al llibre “La conquista del Everest” de W.M.Murray, publicat el juliol de l’any 1.953 (un mes després de que Hillary i Tensing féssin cim). M’ha agradat molt perquè no és un llibre sobre l’ascensió al Everest, sinó una descripció de les 11 expedicions prèvies que van intentar fer cim. El llibre comença narrant com a mitjans del segle XIX, els agrimensors indis i britànics calculaven les alçades dels pics més importants del Himàlaia i com, d’aquesta manera, el 1.853 descobriren que el Chomolungma era la muntanya més alta del planeta. Després vingueren les primeres expedicions de reconeixement del territori. Per on s’havia de fer l’aproximació? Quina era la vall correcta per atacar el cim? Quina cara era la més factible? Les preguntes que avui en dia la majoria d’expedicions no es fan, van haver de ser respostes pels primers expedicionaris. La situació gepolítica mundial va fer que els primers atacs es fessin per l’Índia (des de Dargeling) i Tibet i s’intentés pujar al cim pel collat nord. Així doncs, totes les expedicions que intentaren fer cim durant les dècades dels anys 20 i 30 ho provaren pel collat nord, des de la glacera de Rongbuk. En el record, personatges com Norton, Finch, Bruce, Bullock, Somervell i en Mallory i l’Irving, que van morir mentre intentaven fer cim. (Després de llegir el llibre ho tinc molt clar. No van fer cim). I com no, els Sherpes. Aquestes expedicions portaven fins a 300 sherpes, que arribaven fins a campaments d’alçada superiors als 7.000 metres i que es convertien en peces claus de l’èxit o fracàs de l’aventura. Sempre s’ha parlat de la mort d’en Mallory i l’Irving, però durant aquella dècada, 7 sherpes hi van deixar la pell. La segona guerra mundial va provocar una aturada de deu anys en els intents d’ascensió al Everest. Quan a finals dels anys 40 i inici dels 50 els britànics s’hi van posar de nou, la situació geopolítica mundial era completament diferent. Xina va envair Tibet l’any 50 i tancava l’accés al Everest pel collat nord. Però Nepal s’obria i deixava entrar les primeres expedicions. De nou, van aparèixer expedicions de reconeixement i, per primera vegada, sorgia la possibilitat d’ascendir al cim per la vall del Kombu i el collat sud. Van caldre tres expedicions més fins que el 29 de maig de l’any 1953, en Hillary i el Sherpa Tensing, van coronar el cim. D’aquesta manera es culminava la feina de d’onze expedicions i trenta dos anys de feina per les valls, glaceres i crestes de l’Everest.

Titol original: The history of the Everest, Edita: J.M.Dent&Sons, Ltd. Publicat en castellà per editorial DUX el juliol de 1953 (no tinc notícies de que s’hagi reeditat)

Esquizofrènia lingüística

Que al País Valencià la dreta ha utilitzat la llengua per dividir i vèncer està clar i per tant, no entraré a comentar res perquè la resta del món mundial té clara la unitat de la llengua. Discutir amb gent de dretes sobre la llengua es com jugar al frontó. No es pot i per tant, no cal perdre energies en aquest sentit. Cal tenir-ho clar i fer un ús social de la llengua i qui no ho entengui, que s’hi posi fulles. Però de tant en tant hi ha notícies que cal celebrar i donar a conèixer. Dins d’aquesta espiral esquizofrènica del PP per negar la unitat de la llengua, la conselleria de cultura va invalidar, als llicenciats en Filologia Catalana de la Universitat de València i d’Alacant, el grau mitjà de coneixement del valencià que obtenien en sortir de la facultat. Venia a ser com no reconèixer la titulació. La obtenció del grau mitja (nivell C a Catalunya) és un requisit indispensable per entrar a formar part del cos administratiu del País Valencià. Què passava doncs? Que els pobres llicenciats en Filologia Catalana, per presentar-se a unes oposicions els demanaven que fessin l’examen del grau mitjà de valencià. Una vergonya. Doncs bé, les Universitats en qüestió van denunciar a la conselleria i el Tribunal Superior de Justícia de València ha fallat en favor de les universitat. I no és la primera vegada. Amb aquesta, ja són 15 les sentències del Tribunal Superior de Justícia de València confirmant la unitat de la llengua. N’hi ha una més del Tribunal Constitucional i una altra del Tribunal Suprem. 17 en total. Potser seria hora d’anar finiquitant el tema no? A mi ja em cansa.

Estratègia per a una majoria absoluta

Ibarretxe planteja un referèndum sobiranista per al País Basc. Ibarretxe sap que el Govern Central no li deixarà tirar endavant la consulta (cosa que no entenc. No estem en democràcia?). Ibarretxe sap que llavors haurà d’avançar les eleccions. Ibarretxe tindrà una arma electoral fantàstica. Ibarretxe arrassarà a les eleccions i serà reelegit Lehendakari, possiblement amb majoria absoluta. El món està boig i funciona del revés. Per un costat, Ibarretxe planteja un referèndum sabent que el què de veritat li interessa es que aquest no es pugui celebrar i per un altre costat, tenim els partits "defensors de la democràcia" negant la paraula al poble. Es que estem tots bojos? I el pobre Mas, copiant la jugada per veure si a la tercera, quarta o quinta, aconseguiex ser President de la Generalitat. Patètic.

Entra en funcionament el TVRCAS de Castelló

La Conselleria d’Infraestructures i Transport de la Generalitat Valenciana, en col·laboració amb l’Ajuntament de Castelló de la Plana, ha implantat el sistema TVRCAS (el primer trolebús d’Espanya) a la capital de la Plana. Aquest primer tram comptarà amb cinc parades, entre elles la de l’estació intermodal de Castelló (Renfe i autobusos interurbans) i la de la UJI (Universitat Jaume I).

El TVRCAS circula per una plataforma reservada, compta amb un guiat òptic que, a més de garantir uns nivells de seguretat alts, facilita l’aproximació a les andanes de les parades i té preferència semafòrica en totes les interseccions. El sistema implantat a Castelló pot combinar l’alimentació elèctrica a través de la catenària amb un motor elècric alimentat amb diesel (Euro IV), la qual cosa li garanteix una flexibilitat molt major que la del tramvia. Aquesta flexibilitat i el cost de construcció i explotació inferior a la d’un sistema tramviari, fan del TVRCAS un sistema de transport idoni per a donar resposta a una demanda com l’existent en una ciutat mitjana com Castelló (150.000 habitants) amb una regió en procés de metropolitanització de més de 300.000 habitants.

Van Morrison

Imagineu-vos que esteu en un petit pub irlandés. Llums càlides, bona companyia, nou músics tocant blues-rock i una veu potent que ho envolta tot. Així és un concert d’en Van Morrison i diumenge, vam poder gaudir-ne d’un a Castelló. Impressionant, de veritat.

A mi m’agrada anar de concerts i el que vaig veure i sentir a Castelló, ha estat del millor que he vist en anys. El so espectacular, cada instrument agafava protagonisme quan calia i cada músic (n’hi havia 9) tocava dos o tres instruments. Ser músic d’en Van Morrison ha de ser un estrés, però formes part d’una de les millors bandes del moment. I les llums perfectes. Un escenari despullat, amb un fons negre, era suficient per a que un joc de llums acompanyés la música sense robar-li gens de protagonisme. En Van Morrison va publicar el primer disc amb la banda Them l’any 1964. Amb 63 anys, 44 de carrera i un nou disc acabat de publicar (Keep it simple), el Lleó de Belfast no necessita dels clàssics per tirar endavant un concert. El cos del concert va ser el darrer treball (us el recomano) i tant sols van sonar dos clàssics, Moondance i Gloria. En Van Morrison es creu el que fa i dalt del escenari ho demostra. Serà antipàtic (no va dir ni hola, ni adeú, ni gràcies) però fa com ningú allò que sap: Cantar i tocar. Si podeu anar a veure’l, no ho dubteu, us agradarà encara que no conegueu cap cançó. Sentir-lo és simplement un plaer.

Retrobada mundial a la Mussara

Aquest cap de setmana ha estat molt actiu. Dissabte al matí vam agafar el cotxe i ens vam encaminar cap a la Mussara, a la serra de Prades, per a celebrar una altra retrobada mundial. L’Oriol, que està vivint a Seattle, ha vingut a passar uns dies i ha estat la millor excusa per a trobar-nos tots de nou: L’ori, l’Anna, la Maia, l’Oriol, la Jana, el Marc, el Hare, l’Andraina, el Ramon, el Fra, l’Elena, el Biel, l’Espe i jo. Quina gentada! Dissabte al migdia vam estar escalant, després vam dinar a l’ombra d’uns pins i per la tarda vam estar caminant un parell d’hores per la Mussara. Per la nit, sopar tipiquíssim al refugi (macarrons i botifarra) i després, cap al poble de la Mussara a fer-nos uns vins i unes misteles per veure sortir la lluna plena darrera del mediterrani. Esplèndid. Diumenge ens vam llevar amb la calma, vam esmorzar a la terrassa del refugi i vam marxar d’excursió cap a l’avenc del Febró. Dins de l’avenc, a la fresca, l’Espe i jo ens acomiadarem del grup. Petons, abraçades i a reveure! Quan fem la propera retrobada?

Irlanda ha dit no

Irlanda ha dit no. De nou, l’intent de Constitució Europea (ara Tractat de Lisboa) ha fracassat. Si fa uns anys va ser França la que va dir no, i va obligar a retirar la proposta de constitució, ara és Irlanda la que fa trontollar a la Unió Europea. Després del no a la Constitució Europea, el Parlament Europeu va modificar quatre ratlles del text original, li va canviar el nom i va recomanar que aquest nou tractat s’aprovés directament als parlaments, sense fer la consulta prèvia a la ciutadania (referèndum). De què tenen por? Per sort, algún país sensat ha decidit fer un referèndum per aprovar, o no, el tractat de Lisboa i de nou, la patacada als dirigents europeus ha estat monumental.

Crec que enlloc de intentar aprovar una cosa tant important com una constitució europea amb nocturnitat, sense participació i de manera poc democràtica, haurien de replantejar-se si realment volen una Europa Unida políticament. La Unió Econòmica l’han aconseguida (els diners mouen muntanyes), però per què fracasen en la Unió Política? El no de Irlanda hauria de servir per reflexionar i canviar dinàmiques dins del Parlament Europeu. La societat té el sentiment europeu. Fem-la participar del procés d'unió i potser, aleshores, el vot serà favorable.

El Culfreda

El 7 i 8 de juny, l'Oriol, l'Andraina, l'Espe i jo, vam intentar pujar al Culfreda, un cim de 3000 metres situat a la vall del Cinqueta, a Osca. Dissabte vam deixar el cotxe al refugi de Tabernes i vam pujar a plantar la tenda a 2000 metres (2 hores de caminada), amb l’objectiu de reduir el temps d’ascenció al cim l’endemà. Doncs bé, abans d’assolir la cota 2000 ja estavem trepitjant neu. Durant la nit, va nevar. Diumenge, òbviament no vam fer el cim. No anavem preparats per tanta neu, doncs normalment un mes de juny el pirineu està més pelat. Sigui com sigui, hi ha una reserva d’aigua brutal per a uns quants mesos. Diumenge, veient que no podríem fer cim, vam caminar fins a un sortint rocós de la carena que pujar al Puerto de la Madera i des d’allà, vam contemplar les magnífiques vistes del Culfreda, del Bachimala i dels Postes. Hem fet el primer contacte amb el Pirineu d'aquesta temporada!

65 hores setmanals

Ahir a la nit, el Consell de Ministres de la Unió Europea va aprovar ampliar de 48 a 65 hores la setmana laboral. Una salvatjada. Ara ho ha d’aprovar el Parlament Europeu (que ho farà segur) i per a que es pugui aplicar, cal que cada país membre ho aprovi individualment. Espanya ja ha dit que no ho aprovarà, que aquesta llei és un retrocés en els drets socials dels treballadors. En canvi, Alemanya i Anglaterra estan a favor i, segurament, ho aprovaran. La meva reflexió sobre el tema és més malèfica. Mentre aquí estem lluitant per conciliar la vida laboral amb la vida personal, la Unió Europea aprova una llei que permet jornades laborals de 13 hores. Com s’explica aquesta contradicció? Crec que el que el Parlament Europeu pretén, es pressionar als nous països membres de la Unió Europea (i els candidats com Turquia) per a que es converteixin en la factoria barata d’Europa. Els països de l’est, amb salaris més baixos, seran els que es veuran obligats a aprovar aquestes jornades maratonianes, per tal de que la producció de les grans empreses que es deslocalitzen cap a aquests països, augmentin els seus beneficis. Diuen que tot dependrà d’un acord entre empresa i treballador. Jo imagino el diàleg de la següent manera: - Et va bé fer una jornada de 13 hores? - No, prefereixo fer-ne 8 – Molt bé, doncs cap a casa, aquí no treballes.

Aparcar en doble fila és legal a València

Aquest dissabte he tingut la confirmació oficial de que és legal aparcar en doble fila als carrers de la ciutat de València. La policia local de València ha enganxat pels carrers del barri un cartell on diu: "Estacionamiento prohibido en doble fila el 1 de junio de 2008". Aquesta prohibició d'aparcament puntual en doble fila porta implícita la possibilitat legal d'aparcar en doble fila la resta dels dies de l'any. Un vergonya!

Els he vist

Van de negre. En cotxe. S'aturen enmig del carril bus i ho veuen tot. Ells comencen a ser els nostres ulls, tant a la feina com a casa. La nostra vida és impensable sense la seva existència. Com ens ho feiem abans? L'any 1949 (en plena guerra freda) s'editava 1984. Comença a ser un tòpic relacionar-ho tot amb la novel·la d'Orwell, però ell va predir que en un futur no molt llunyà, algú, un Gran Germà, ens vigilaria. Doncs només s'ha equivocat de 15 anys i la realitat, de nou, ha superat la ficció. No només hi ha UN Gran Germà que ho vigila tot, sinó que n'hi ha MOLTS (Governs, Organismes Internaionals, Bancs, grans empreses privades...) i molts més interessats en accedir a aquest poder a qualsevol preu (empreses sobretot). I per a disimular i fer-ho més "democràtic" han inventat el Google Earth, una eina que ens permet des de casa o des de la feina, excercir de Gran Germà. Ens han deixat un joguet i ens sentim poderosos. Però tant sols és un joguet. La màquina de veritat la tenen ells i no ens deixaran jugar mai a tots. La guerra de veritat serà entre els poderosos Grans Germans. Això si, nosaltres ho podrem veure en temps real des del nostre joguet.

L'home maleta

Aquest cony de temps em posa malalt. Ara fa fred, ara fa calor i sempre inversament al temps que fa, ara agafo l’abric, ara agafo la jaqueta. El resultat d’aquesta combinació errònia de temps i moda fa que ara sui, ara em peli de fred. Sembla senzill però el número de combinacions possibles és alta i per tant, la probabilitat d’encertar i no constipar-se és baixa. Si això li afegim que el temps es canviant segons l’hora del dia i que normalment a l’armari tenim més d’un abric (hivern, primavera, estiu, entretemps....), les possibles combinacions tendeixen cap a l’infinit i per tant, passo fred al matí i suo al migdia. No l’encerto mai. Una bona solució seria sortir de casa amb una gran maleta. Sortiria amb l’abric posat i dalt del bus me’l canviaria per una jaqueta d’estiu. Un cop a la plaça de l’Ajuntament, guardaria la jaqueta d’estiu i em posaria una caçadora de pana. A l’oficina ho guardaria tot a la maleta i treballaria tant sols amb la camisa. Si plogués, tindria a mà el Gore-text i si fes vent, el wind-stopped. A més a més, anar a treballar amb una gran maleta em serviria per a guardar l’entrepà de l’esmorzar, el termo amb el cafè amb llet, el tuperware amb el dinar....També m’hi cabria el llibre que sempre porto al damunt, i el diari, i la camera de fotos....seria l’home maleta.

Tornen

Divendres va venir a València la Tere, i quatre amigues més, per veure el primer concert de la Gira “La Lengua Popular” de l’Andrés Calamaro. Fracàs absolut, doncs va ploure i van suspendre el concert. Així que el cap de setmana l’hem passat per casa descansant, veient caure la pluja, dormint, menjant, xerrant i remenant a internet futurs concerts. La més gran de les troballes ha estat el retorn d’Extremoduro. Feu una visita a la seva pàgina web (http://www.extremoduro.com/), no te desperdici. Us adjunto algunes de les perles que es poden llegir. Pures declaracions de principis:

¿El disco? Cuando esté terminado, saldrá. Que las prisas no son buenas.

Aunque no nos guste la palabra "oficial", es la mejor manera que hemos encontrado de deciros que éstos y sólo éstos, son los discos que ha hecho el grupo. Los demás discos vendidos como Extremoduro son una puta mierda, con canciones que ya están en otros discos, portadas que no hemos hecho, pruebas previas a nuestras grabaciones, etc. Estos discos, que no reconocemos como nuestros, son una muestra del lado oscuro de la industria discográfica.

Res, que Extremoduro torna a la carretera i a la càrrega. Haurem d’anar a veure’ls, no?

Ciutats invisibles

Aquestes darreres dues setmanes he visitat dos ciutats conegudes però poc viscudes. I faig la diferència perquè Terol i Múrcia a tots ens sonen, però les coneixem? Són ciutats invisibles. Terol era un petit nucli urbà situat damunt d’un turó envoltat de barrancs. Va créixer sense cap tipus d’ordre i ara és una ciutat que s’estén entre turons i barrancs. És una ciutat incòmoda, amb pendents grans i escales i carrers que pugen i baixen sense cap tipus d’ordre. I com hi ha desnivells tant forts, tot i ser una ciutat petita i compacta, el cotxe és el rei. Tant sols l’antic centre urbà dalt del turó (tot per a vianants) s’ha adaptat als temps moderns. La resta de la ciutat segueix reclamant allò de “Teruel existe” per veure si cau alguna subvenció espectacular que pugui posar una mica d’ordre a aquesta ciutat caòtica. De moment, els diners que han arribat de fora no han estat ben utilitzats. Fa poc més d’un mes van inaugurar la ronda de barris, una nova autovia que en teoria ha de treure el trànsit de pas de Terol, que és inexistent perquè ja funciona la autovia València – Saragossa, que passa pel costat de la ciutat. Un desastre digne de veure. Us ho recomano. L’altre ciutat invisible que he visitat és Múrcia. Com qui no vol la cosa, la capital murciana ha crescut fins arribar a ser la setena ciutat més poblada d’Espanya (430.000 habitants). De nou, el creixement desmesurat d’aquestes darreres dècades ha destrossat el territori. Múrcia és un caos, una ciutat lletja que no convida a entrar-hi. Autopistes i autovies esquarteren els voltants de la ciutat, grans centres comercials envolten els accessos i milers d’urbanitzacions difuminen els límits de la ciutat. Però un cop superada aquesta teranyina, un centre històric molt ben conservat i perfectament peatonalitzat ens dona la benvinguda. De nou trobem una ciutat lletja amb un centre bonic. Arreglem els centres alhora que seguim destrossant els extraradis. Perfecte! “Pa per avui, fam per demà”.

Berlín

Aquest pont de l’u del maig l’hem passat en família a Berlín. D’aquesta ciutat se’n podrien dir moltes coses, algunes de maques i altres de lletges, però en línies generals Berlín és una ciutat que m’ha sorprés molt gratament. De les poques coses que hem pogut veure amb dos dies i mig em quedo amb la sensació de que Berlín és una ciutat que respira, que tot i viure 3,5 milions de persones, la ciutat no és asfixiant. Està plena de voreres amples, pocs cotxes, moltes bicis, molts parcs... és una ciutat agradable per passejer-la i suposo que també per viure-la. El transport públic funciona perfectament i tot i patir les vagues de l’u de maig, la freqüència de pas del metro en dia festiu era de 8 minuts. Avui quan hem arribat a l’aeroport del Prat, hem esperat 30 minuts a que sortis un tren cap a Sants. I passejant per Berlín he sigut conscient de la quantitat de llum que tenen les nostres ciutats. A València o Barcelona tenim una contaminació lumínica brutal! Potser que ens ho plantegem no? Res, que m’ha agradat molt aquest primer contacte amb Berlín. Hem vist un Kreuzberg combatiu i festiu un u de maig (no havia vist mai tants escenaris funcionant a la vegada, un vertader festival urbà), hem passejat per Scheunenvertel en plena bienal d’art, hem gaudit de Prenzlauer i ens hem fet les fotos típiques “yo he estado en Berlín” a la porta de Brandenburg, al Reichstag, a Alexanderplatz i en diferents trams de l’antic mur de Berlín.

Abril, Sant Jordi i el 25

Aquesta setmana ha estat culturalment activa. El dimecres vam celebrar Sant Jordi en la intimitat. Aquí a València no es celebra la diada de Sant Jordi de forma multitudinària, però com es el dia Internacional del llibre, la gran majoria de llibreries posen paradetes al carrer, així que a la meva manera vaig celebrar Sant Jordi. Vaig voltar i remenar llibres com cada any i també vaig comprar les roses que ara donen color al menjador de casa. I abans de sopar, l’entrega dels llibres. Quina emoció! Entre l’Espe i jo ens vam regalar: El misteri de l’amor, d’en Joan Miquel Oliver, Viaje a Oriente, d’en Herman Hesse, La noia dels seus somnis, de Donna Leon, El asombroso viaje de Pomponio Flato, d’Eduardo Mendoza i Poesia completa d’en Miquel Martí i Pol. Visca Sant Jordi allà on siguem! I avui dissabte marxem a Alacant, on enguany es celebra la diada del 25 d’abril, que commemora la derrota d’Almansa, de ja fa 301 anys. Aquest any, enlloc de manifestar-nos pels carrers de València ho farem per Alacant, per protestar contra el tancament de les emissions de TV3 en aquella província. Han passat 300 anys, però la llibertat d’expressió seguiex sent un bé en perill d’extinció. I per la nit, concert de Mugroman, la Gossa Sorda, Betagarri, la Troba Kung Fú i Antònia Font. Concertàs!

Repressió olímpica

La moralitat i ètica budista es recolza en els principis de no ocasionar dany (ahimsa) i la moderació (el camí del mig). Si donem per fet que tot budista (sobretot si és monjo) intentarà seguir aquests principis, costa d’entendre les acusacions dels govern xinès de que els monjos budistes van realitzar accions violentes durant les manifestacions de fa unes setmanes al Tibet. De la policia, me’n fio poc, així que quan vaig llegir als diaris que els monjos van tenir un comportament violent i que per això la policia va respondre amb molta duresa i contundència, assassinat a un número indeterminat de manifestants, no em vaig acabar de creure la versió oficial. Aquesta setmana, m’han enviat una fotografia on es veu a la policia xinesa carregant vestits de monjos budistes. La foto ens fa pensar que policies vestits de budistes van rebentar la manifestació per permetre a la policia actuar amb total impunitat. Aquesta fotografia m’ha recordat les manifestacions contra la cimera Europea de Barcelona l’any 2001. En aquella manifestació, es van fotografiar a policies nacionals vestits de carrer i amb estelades que els tapaven la cara, trencant aparadors. Se’ls va descobrir quan, després de la manifestació, entraven tots contents a les furgonetes de policia sense treure’s l’estelada del coll. Un error que, al cap i a la fi, la gran majoria de societat va obviar (o ens van fer obviar). Potser la Xina actua igual. Abans de les olimpíades de Barcelona 92 la repressió contra els moviments socials (sobretot independentistes i ocupes) va ser brutal, fins i tot amb detencions que ara, 15 anys després, el tribunal superior de justícia ha declarat il·legals. Pot ser que dins del moviment olímpic s’exportin les tècniques de repressió social? Està clar que a la Xina han de canviar moltes coses, però i el Comitè Olímpic? Ha de quedar net? Quin paper hi juga? Unes olimpíades generen una morterada de milions i és un bon regal per a un país que, com la Xina, s’està obrint a les bondats del capitalisme. Per què doncs aquesta doble moral? Per què algun president (Sarkosi o Brown) ha dit que no anirà a la inauguració olímpica perquè el govern xinès vulnera els drets humans i en canvi facilita tot tipus de comerç amb Xina? Hi ha una doble moral que fa pudor. O tot ho res. Igual que ara es denuncia a la Xina, cal denunciar el comportament del Comitè Olímpic Internacional i d’alguns dels polítics que tenim. No es pot donar la ma dreta i amagar l’esquerra. I mentrestant, com sempre, les minories son les que reben. En aquest cas, molts dels habitants del Tibet (territori envaït per Xina l’any 1950).

La banda nos visita

Diumenge al vespre vam anar al cinema a veure una pel·lícula molt interessant i que us vull recomanar. Vam veure “La banda nos visita” de l’israelià Eran Kolirin. La peli narra la història d’una banda de músics de l’exèrcit Egipci que se’n va a Israel a tocar a un centre cultural àrab. Quan arriben a l’aeroport de Tel Aviv no els espera ningú i decideixen arribar al poble de l’actuació per si sols. I es perden. Van a parar a una ciutat israeliana desolada, enmig del desert, on es troben amb uns personatges que els acullen de la millor manera que poden. D’aquesta situació naixen històries tendres de personatges solitaris i tristos, però amb moltes ganes d’estimar. Al llarg de la pel·lícula es despullen uns personatges d’allò més humans. La condició humana no entén de fronteres i els sentiments són universals. L’amor, l’amistat, la solitud.....els éssers humans som més semblants dels que ens pensem. Els àrabs i els israelins també. I aixó queda molt ben reflexat a La banda nos visita. http://www.thebandsvisit.com

Cap a terres salvatges, de Jon Krakauer

L’abril de 1992 en Chris McCandless, que portava dos anys viatjant sol per l’Oest americà, s’endinsà pels boscos d’Alaska amb la intenció de viure com un caça – recol·lector. A la motxilla tant sols hi portava un sac de dormir, cinc quilos d’arròs, una escopeta i llibres de Thoreau, Tolstoi i Paul Shepard entre d’altres. L’aventura li sortí malament i morí de fam i intoxicat l’agost d’aquell mateix any, després de sobreviure quatre mesos tot sol al bosc. La conclusió fàcil de l’aventura podria ser que el noi era un guillat, un antisocial que no en tenia ni idea d’on es ficava i que va morí per subestimar la força de la natura. El típic urbanita que es pensa que la vida al bosc és fàcil i idíl·lica. En Jon Krakauer, periodista i alpinista, descriu l’aventura amb certa complicitat. Admet els errors greus que al cap i a la fi li costaren la vida a en Chris, però nega que fos un antisocial. Ens descriu a en Chris com un noi amb ganes de canviar el món, crític i intel·ligent, i amb una forta necessitat de contacte amb la natura. De fet, l’únic que diferencia a en Chris de molts personatges cèlebres que avui en dia tothom reconeix, és que ell va tenir la mala sort de morir en l’intent. Com hagués tractat la història a en Reinold Messner si s’hagués matat en el primer intent en solitari d’escalar una muntanya de més de 8.000 metres? Potser, el problema que hi ha, és que una història només és fa pública i es mitifica quan el final és tràgic. Sigui com sigui, us recomano la lectura de "Cap a terres salvatges" (Into the wild) per la descripció dels paisatges i per descobrir la personalitat d’un noi que va ser valent i coherent amb el que pensava fins als extrems.

(Símbol Editors ha publicat Cap a terres salvatges en català i l'any 2007, Sean Penn va dirigir la películ·la del mateix títol)