Helicòpters a l'Everest

He llegit un article on es diu que s’ha inventat un helicòpter no tripulat que pot realitzar rescats de muntanya fins a 9.000 metres d’alçada. Es a dir, a tot arreu, fins i tot al cim de l’Everest. Si avui en dia ens queixem de que l’Everest s’ha comercialitzat, que qualsevol ric pagant 60.000 euros pot intentar pujar al cim més alt del món sense haver-se posat uns grampons abans, tot i saber que per sobre dels 6.000 metres no el podran rescatar, no empitjorarà la situació el fet de que et puguin rescatar a qualsevol alçada? Jo crec que tècnicament és un bon avanç, però que la seva existència no ha d’anar lligada al fet de pensar que ara, a l’Everest, pot pujar tothom. Si l’Himalaya ja està massificat, l’helicòpter no ha d’empitjorar la situació actual. Cal restringir l’accés a les grans muntanyes per seguretat i per preservar el medi i cal que la barrera no sigui estrictament econòmica, sinó també per coneixements. Simplement tenint el respecte que una muntanya com l’Everest és mereix, la situació milloraria i l’existència d’un helicòpter com el inventat, no causaria el debat que ha generat.

El trasllat

Com ja sabreu la majoria, marxo a viure a València. Després de tres anys treballant a Barcelona i viatjant els caps de setmana amunt i avall per raons d’amor, m’ha sortit l’oportunitat laboral de marxa a treballar a València i així poder, definitivament, “casar-me”. Canviar de ciutat implica moltes coses. En el meu cas allunyar-me de la família, els amics, el meu poble... i dic allunyar-me perque no vull dir deixar, paraula que utilitza molta gent per referir-se a aquest procés. Els amics són amics perque ho són, no perque viuen al mateix poble, així que faré l’esforç necessari per a que sentin que encara hi sóc. En Raimon deia que qui perd els orígens perd la identitat. Jo procuraré no perdré els meus orígens, alhora que intentaré clavar arrels allà on vaig. Curiosament, la comarca de València és l’Horta. Bon lloc per clavar arrels, no penseu? I per últim queda la part purament física d’aquest procés, que és el trasllat. Posar en caixes la teva vida. Dos motxilles de roba, dos caixes de música i moltes més de llibres, dos quadres i els àlbums de fotos. I ja està. Així escrit sembla poca cosa, però buidar una habitació no és fàcil. Surten coses de tota arreu. Intentes fer neteja, però et surt la vena nostàlgica i acabes tirant-ho tot dins d’una caixa. Al cap i a la fi un és un per allò que és i per allò que fa que sigui (amics, família, fotos, llibres, música...).

El llibre i el disc de Febrer

Aquest mes de Gener he anat especialment de bòlit i he tingut poc temps per llegir i descobrir nous grups de música. Tot i això m’atreveixo a fer dos recomanacions. La recomanació literària és una aposta segura. M’estic llegint El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez. Què dir d’aquest escriptor colombià? Ningú com ell descriu millor les històries d’amor impossibles, les casualitats de la vida, les decisions que es prenen en un minut i et repercuteixen durant la resta de la teva vida. El amor en los tiempos del cólera és la història d’amor impossible entre Florentino Ariza i Fermina Daza, que està feliçment casada amb el metge Juvenal Urbino, però a la vegada és la història d’un poble del carib, d’un temps passat, d’unes relacions humanes... és el món exquisit d’en García Márquez. Pel que fa a la música, he descobert una cantant de l’Alguer que pinta molt bé. No he tingut molt temps d’escoltar-la amb tranquil·litat, que és el que requereix el seu últim CD, Aquamare, però segur que quan trobi un moment de repòs, la Franca Masu em sorprendrà. http://www.francamasu.com/

La Serra de Tramuntana

Les passades vacances de Nadal (que lluny que es veuen ja!) vaig estar sis dies a Sóller (Mallorca) amb un grup d’amics del País Valencià. Feia quinze anys que no viatjava a l’illa de Mallorca i la imatge que en tenia estava distorsionada per la propaganda del turisme de massa. Per mi, l’illa de Mallorca eren grans hotels, pobles petits que s’han tornat grans a base d’apartaments, grans discoteques i platges grans i abarrotades. Doncs bé, jo que no sóc home de mar, he descobert un indret a voramar preciós: Està a l’illa de Mallorca i es diu Serra de Tramuntana. El fet de viatjar durant el mes de Desembre ha fet que el territori estigui menys massificat i que per tant tingui un encant que a l’estiu, potser no té. El poble de Sóller és petit i encantador i sembla que per ell els anys no passin. I el Port de Sóller semblava un poble fantasma, ple d’hotels buits i restaurants tancats, però tot i això, el paisatge que l’envoltava tenia un encant. Aquest paisatge és diu serra de Tramuntana. Del mar al Puig de l’Ofre, 1.096 metres de desnivell, que es poden salvar per senders costeruts i camins empedrats. Dels tarongers a les oliveres i de les alzines als pins. Un paisatge mediterrani en un ambient pirenaic. Quan estàs al coll de l’Ofre i veus el Puig Major la sensació és d’estar al Pirineu, tot i que les alzines enganyen. Quan arribes al cim del Puig de l’Ofre i veus la mediterrània que envolta l’illa....increïble. M’he reconciliat amb l’illa de Mallorca, he descobert la Serra de Tramuntana i he conegut un grup de gent ben maco (Víctor, gràcies per la casa). Ja ho sabeu, si aneu a Mallorca a remullar el cul, no deixeu d’estirar les cames per la Serra de Tramuntana. Ho agraireu!

Espanya inacabada

Ahir a la tarda es va presentar al Museu d’Història de Catalunya el nou llibre del Catedràtic de Geografia humana Joan Romero, que porta per títol Espanya inacabada. Quan vaig estudiar a València vaig tenir l’ocasió de tenir de professor de Geografia política a en Joan Romero i va ser un plaer. Discutíem molt sobre el model d’estat espanyol (federalisme, nacionalismes perifèrics i centrals), sobre l’estat del benestar, sobre les competències autonòmiques, sobre l’estructura de les administracions públiques, etc. A mi tots aquests temes m’agraden molt i durant aquell curs m’ho vaig passar molt bé perquè a classe debatíem i a casa s’havia de llegir i escriure molt. Ara, en Joan Romero ha escrit un llibre on parla de totes aquestes coses. Ell és un federalista declarat, que no nacionalista, i amb aquest llibre intenta posar una mica d’ordre intel·lectual en aquest país on parlar de Federalisme i de model d’estat, a vegades implica ser acusat de separatista - nacionalista per un sector polític i per algun mitjà de comunicació.

Ha mort Ryszard Kapuscinski

Aquest matí, fullejant un d’aquests diaris que donen al tren, m’he assabentat de la mort del periodista i escriptor polac Ryszard Kapuscinski. Jo tant sols m’he llegit un llibre seu, Eben, però em va agradar tant, que crec que des d’aleshores m’he mirat l’Àfrica amb uns altres ulls. Crec que em vaig llegir Eben a quart de Geografia, quan estava fent l’assignatura de geografia d’África. El professor ens va recomanar llegir un llibre sobre el conflicte a Sierra Leone, on es descrivia tota la problemàtica dels nens soldats, però remenant la biblioteca de casa els pares (lloc de grans troballes literàries), vaig trobar-me amb Eben. Aquest llibre descriu Àfrica defugint dels tòpics, descrivint el dia a dia de la gent i les corrupteles polítiques. Descriu el procés de descolonització, alhora que et submergeix en la vida de ciutats i pobles. És un llibre on amb senzillesa es barreja de la millor manera possible literatura geogràfica, política, històrica i periodística. Tot això feia Kapuscinki. I ho feia molt bé. Avui, a l’edat de 74 anys ha mort a Polonia. Potser és un tòpic, però per sort, quan mor un escriptor ens queden els seus llibres que, normalment, són una part importantíssima i immortal d’ells.

Enllaços de la notícia de la mort de Kapuscinsky a: www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2243794 www.elpais.com/todosobre/persona/Kapuscinski/Ryszard/2926

Tinc un nus a la panxa

Tinc un nus a la panxa que no és d’amor. Tampoc és una gastroenteritis ni una apendicitis. Aquesta ja m’he la van traure i no en puc tenir cap altra. És un dolor que físicament és suportable, però que mentalment va repicant l’estómac sense parar. Quan es fan entrevistes de treball per caviar de feina, quan has de marxar de la feina en horari laboral per fer-les, quan no pots explicar-ho a ningú i has de callar i viure amb això, comença aquest mal de panxa. Si a més a més, aquesta possibilitat de canvi de feina implica canviar de ciutat, aquest mal de panxa s’aguditza. Penses que això implica deixar la teva ciutat, els teus amics, la família, tots els temes socials que tens oberts... canviar radicalment de vida. Però quan la voluntat empeny amb força les ganes de canvi, és que hi ha quelcom que contraresta el mal de panxa. Serà l’amor?

El procés de Pau

Davant de l’atemptat d’ETA a Barajas i de la més que possible ruptura de les converses entre Govern i la banda armada, hem pregunto: · Com es pot destrossar un aparcament de cinc plantes, matar a dos persones i dir que l’alto al foc segueix vigent? No seria més coherent demanar que el procés de Pau segueixi obert? · Suportarà el Govern aquest gir d’ETA i intentarà seguir negociant o per contra s’espantarà davant la reacció de la dreta i abandonarà el procés? · Com actuarà el PP? Com influenciarà en tot aquest procés el fet que d’aquí a poc més d’un any hi hagi eleccions generals? Seran capaços de no anteposar interessos partidistes a uns interessos generals? Sovint em plantejo el problema políticomilitar del país Basc i penso que ETA fa poc per arribar a uns acords de Pau, però que els partits polítics fan molt menys encara. No es pot plantejar una negociació de Pau amb vistes a obtenir una arma electoral de cara a unes eleccions generals. Es necessita un acord entre tots els partits polítics. Un acord madur que estigui per damunt dels quatre anys de legislatura i que sigui un full de ruta útil per qualsevol partit que estigui al Govern, tenint clar que el problema basc no només es solucionarà policialment. S’ha de parlar, baixar del burro, perdonar, no sentir-se guanyador ni vençut i negociar. Crec que actualment, a pocs mesos d’importants eleccions municipals i autonòmiques i a poc més d’un any d’unes eleccions generals, no hi ha el clima polític adient ni la maduresa suficient per a que els principals partits polítics plantegin una negociació de Pau amb ETA. La bomba d’ETA a Barajas és el resultat final d’una treva i d’unes negociacions on tots els actors partícips (ETA, polítics i societat civil) estaven verds. A veure si el temps ens fa madurar a tots.

Consumir durant les rebaixes

He llegit un article sobre el “Informe Retrato Consumidor 2007” fet per la consultora RMG & Asociados, on es diu que un 53% dels consumidors compra productes que no necessita. M’encanta que en els mitjans de comunicació generalistes surtin articles denunciant el consum compulsiu. Ara que venen les rebaixes, sembla que haguem de comprar per nassos. Hem de canviar tot l’armari, de dalt a baix. Jo crec que les rebaixes són bones per comprar aquelles coses que realment necessites. Però tant sols allò que un necessita, i si no és necessita res, doncs no cal comprar res. De moment no és obligatori anar de rebaixes! Així que companyes i companys, penseu realment si us fa falta alguna cosa abans d’entrar en una botiga atapeïda de compradors compulsius. Potser, si no necessiteu res i us quedeu per casa llegint o en un bar compartint una cervesa, guanyeu una tarda i us estalvieu un mal de cap.

El llibre i el disc del mes (Gener)

El llibre que he llegit aquestes vacances de Nadal porta per títol “Muerte en la Fenice” i és de l’escriptora Nordamericana, però resident a Itàlia des de fa 25 anys, Donna Leon. És un llibre de Novela negra ambientat a Venècia. De petit vaig devorar llibres de l’Agatha Christie fins que vaig llegir a Patricia Highsmith, que hem va semblar tant brutal que vaig ser incapaç de retornar a l’Agatha Christie. I vaig deixar el gènere, fins que ara, uns quants anys més tard, m’ha caigut a les mans aquest llibre ambientat a la Venècia que tant m’estimo. La trama del llibre és bona i el desenllaç és imaginatiu. Pel que fa a l’ambientació, descriu d’una forma molt natural la ciutat de Venècia, tractant-la com si fos una ciutat més, però mostrant molt clarament les seves particularitats, tant urbanes com dels habitants autòctons de l’illa. I com a punt no sé si negatiu o positiu, el policia Brunetti és un poli tant bo que t’acaba caient bé. És massa perfecte per ser un poli. A mode de resum, és un llibre entretingut, que et manté la intriga fins al final però potser li manca intensitat, no pateixes en cap moment perquè tots els personatges són bons, massa bons. I pel que fa al CD, el Tio de Nadal m’ha portat el disc enregistrat pel G5 i titulat Tucaratupapi. És un CD experimental on es barreja la rumba, el flamenc, la percusió i la festivitat de Kiko Veneno, Muchachito Bombo Infierno, Delinqüentes i Tomasito. Una curiositat que no sé si tindrem l’oportunitat de veure en concert però que escoltat a casa et posa les piles.

Hem acabat malament l'any

Hem acabat l’any de la pitjor manera possible. El tribunal de Justícia de l’Iraq ha executat la sentència dictada sobre Sadam Hussein i l’han penjat. Han convertit en màrtir a un dictador. No hagués estat millor condemnar-lo a passar-se un munt d’anys a la presó? No s’hagués matat a una persona en nom de la llei i s’haguessin estalviat un màrtir. I a més a més, quin benefici en traurà l’Iraq d’aquest acte? El país està pitjor que quan governava el Sadam, ja han mort 3.000 soldats americans i no se sap quants milers de civils iraquians. Haver executat a Sadam millorarà la situació? Segur que no (ho ha dit fins i tot el Bush). I el mateix dia, unes hores més tard, ETA rebenta l’aparcament de la terminal T4 de l’aeroport de Barajas, a Madrid. De nou, entre uns i altres, hem estat incapaços de crear un clima adient per a acabar amb la violència al País Basc. Crec que el Govern no ha donat els passos necessaris, ETA no ha sabut adaptar-se i l’oposició estava més interessada en obtenir un benefici polític desgastant el govern que no pas donant suport al procés. I es clar, si no hi ha un interès comú, si es prioritza els interessos partidistes per damunt dels col·lectius, és impossible que una treva arribi a bon port. Espero, tot i que de cara a la galeria les negociacions estiguin trencades, que els ponts de diàlegs creats segueixin funcionant i que aquest atemptat no sigui el punt i final d’un intent d’acabar políticament amb ETA. Així que hem acabat l’any de la pitjor manera possible i no és que vulgui ser pessimista, però veient com van les coses, estic segur que aquest 2007 tindrem el mateix panorama. Per molta Pau que demanem cada Cap d’any, si els interessos i prioritats mundials no canvien, seguiran havent guerres legals i il·legals, Estats terroristes que ataquen de manera preventiva i Estats terroristes que són atacats preventivament. I sempre, en tots els casos, la societat civil que intenta sobreviure fent el seu dia a dia, serà la que rebrà, mentre els qui fan la guerra, es refugien en grans despatxos lluny de les bombes.

Vist el que ens espera, tant sols demano i us desitjo per a aquest 2007 molta sort en el camí.

El Nadal

El Nadal és una època de l’any plena de contradiccions. Celebrem una festa d’origen cristià, que crec que ha arrelat en la societat perque implica, entre d’altres coses, trobar-se amb la família i els amics. És inherent a l’ésser humà el voler compartir el nostre temps amb altres persones. Tot i que a vegades ens agradi estar sols, som animals que vivim en societat i per tant, necessitem relacionar-nos. En canvi, el model de vida que portem ens empeny cap a un individualisme cada vegada més exagerat. El model de consum que es potencia i que aquest Nadal ens atacarà dia i nit, per mar i terra, ens farà consumir d’una manera gens conscient. I crec que la millor manera de fer front a aquest consumisme desmesurat és ser conscient de què es compra. Necessitem reproductors de MP3 de 40 giges? Cal anar amb els auriculars pel carrer? Cal desconnectar tant de la realitat? Cal tenir la consola d’última generació? Cal estar a casa enganxat a la tele tot el dia? Crec que durant el Nadal l’objectiu principal hauria de ser intentar trobar-se amb aquelles persones que durant l’any no veus gaire pels motius que sigui i que et ve de gust veure-les. Després els regals s’han de fer perque ve de gust i no perque toca. I quan anem a comprar ho hem de tenir en compte. Cal consumir, però d’una manera responsable i conscient. Us recomano la revista "Opcions". Podeu consultar-la a http://cric.pangea.org/com.html Bones festes a totes i a tots

La mort de Pinochet

Ahir al vespre, al Teatre Auditori de Sant Cugat i enmig d’un recital d’en Lluís Llach, el cantautor de Verges ens va anunciar la mort d’Augusto Pinochet. Ovació generalitzada a la sala. No sé si és correcte desitjar la mort d’algú, però la mort d’un dictador com Pinochet pot ser un alliberament per a tots aquells que han patit el seu règim. Entenc i comparteixo les manifestacions d’alegria. Ara bé, el que m’interessa a mi es saber que passa amb els processos judicials que te oberts. Es pot jutjar un mort? Jo crec que si, perquè en el fons, el que s’està jutjant són els seus actes i que aquests siguin condemnats, ha de ser una victòria per a les víctimes i un avis importantíssim per als dictadors i militars colpistes que encara campen lliurement pel món sencer. Han de saber que els seus actes són il·legals i que poden acabar a la garjola. Crec que una forta condemna a la dictadura de Pinochet seria exemplar. Això realment reforçaria les democràcies al món i no pas invasions com les de l’Iraq. Pinochet no ha entrat a la presó però s’ha passat els darrers anys de la seva vida perseguit per la justícia. Li ha faltat vida per a entrar a la presó, però espero que abans de morir s’hagi sentit perseguit i culpable dels actes que va realitzar. I desitjo que això hagi espantat a tots aquells militars i dictadors que han de passar, tard o d’hora, pel mateix que ha passat ell. Que tremolin!

El llibre i el disc del mes (Desembre)

Aquest mes de Novembre he llegit un llibre de l’Arcadi Oliveres, titulat “Un altre món”. En la seva línia general de denunciar les actuals relacions Nord Sud, en aquest llibre, a més a més de denunciar, fa propostes d’actuació des del món local i sobretot des del món personal. Com amb l’actitud personal del dia a dia puc ajudar a millorar les relacions Nord Sud i puc fer denúncia alhora. Per als que estem una mica acostumats a llegir temes de geopolitica, el text de l’Arcadi és bàsic, no ens dirà res de nou, però està tant senzillament escrit que és un molt bon llibre per a introduir-se en el complex món de les relacions entre el Nord i el Sud. I es llegeix amb una tarda. Si voleu regalar llibres aquest Nadal, enmig de tota la voràgine consumista, aquest serà una bona elecció. Pel que fa al CD, aquest mes té un clar protagonista. L’Andrés Calamaro ha publicat un nou disc titulat El Palacio de las Flores. És un disc que costa, no entra fàcil, no té cançons Dylanianes com ens tenia acostumats a l’estil de Paloma.... Calamaro està content i això és nota en les lletres. Un cop superat el xoc de les primeres sentides, d’assumir el canvi fet per l’argentí, es comencen a descobrir cançons potents, com la que dona títol al disc. En definitiva, un disc nou del Calamaro per a un nou Calamaro. Sempre a contracorrent, com el salmó! (www.calamaro.com)

L'urbanisme fraudulent

Últimament hem sentit a parlar molt dels grans fraus urbanístics que tenen lloc a Andalusia, Múrcia o al País Valencià. I a Catalunya, no passa res? Jo no sé si és legal o il·legal el que s’està fent en certs municipis de Catalunya, però si crec que és del tot insostenible i fins i tot “immoral”. Municipis de 1.000 habitants estant aprovant plans parcials que impliquen la construcció d’una superfície igual o superior a la del poble consolidat i que provocarà que de la nit al dia, aquests municipis doblin o tripliquin la població. I si no la doblen es convertiran en pobles fantasmes, amb un munt de pisos buits però plens d’especuladors. Això és el que passa a Catalunya i a tot arreu. Es construeix per especular, per invertir uns diners que donen més al mercat immobiliari que al banc. Creuant dades de l’institut d’estadística de Catalunya i del col·legi d’Arquitectes, es veu com es construeixen més cases que habitants guanya Catalunya cada any (creixement natural). Per a qui són els habitatges sobrants? Com es que a Espanya es construeix més habitatge nou que a Alemanya i Anglaterra juntes? I de nou l’AVE. Quin paper juga? Ajuda a especular, afegint un valor afegit als habitatges que no és real. A Perafort estem fent un estudi de mobilitat per un Pla Parcial que desenvolupa dos sectors, construint un total de 1.270 vivendes. A pocs metres està l’estació de l’AVE de Tarragona, que increïblement està situada a 10 quilòmetres de Tarragona, perdent-se així tota l’eficiència del tren, que teòricament hauria d’anar de centre a centre de les ciutats. Aquests 2.600 habitants que aniran a viure a Perafort, seran ciutadans de Barcelona que seguiran treballant a Barcelona i vivint a Perafort? Pagaran mensualment gairebé 900€ de tren per anar a treballar a Barcelona, i a més a més pagaran una hipoteca a Perafort? Jo crec que enlloc de demanar un AVE, aquests nous habitants de Perafort demanaran un servei de bus que els connecti amb Tarragona. I llavors perquè han fet l’estació de l’AVE a Perafort? Per a revaloritzar uns terrenys i poder construir, com a mínim, 1.200 habitatges. I després, ja veurem qui utilitza l’AVE. Per cert, aneu al Ministerio de Fomento i demaneu els estudis de demanda per als traçats de l’AVE de qualsevol punt d’Espanya.... no se n’ha fet ni un! Com podeu veure, Catalunya no és un Oasis. Jo no sé si hi ha corrupció o no, però l’ordenació territorial que s’està fent és insostenible!

On aparcar la bicicleta

Aquest any a la feina hem fet un estudi per a implantar 2.000 places d’estacionament per a bicicletes als diferents districtes de Barcelona. I pel que hem vist fent un inventari de manteniment dels carrils bici existents, hem fet curt. A Barcelona cada dia més gent es desplaça amb bicicleta i la demanda de llocs per aparcar augmenta. La foto tant sols vol denunciar la falta d’estacionament per a bicicletes i mostrar l’enginy i capacitat de superació dels milers de ciclistes urbans que cada dia desafien la llei del vehicle privat i circulen per Barcelona sense por, aparcant allà on puguin. Per canviar el paradigma de la mobilitat actual, per abandonar el cotxe i recuperar l’espai urbà per a un ús més social, és necessari que hi hagi personatges que davant de les adversitats segueixin utilitzant la bicicleta.

Ànims a tots a aquells que us moveu en bici per Barcelona!

(La foto l'ha fet l'Isra. Gràcies)

La lluita pel cim més alt

Avui he llegit un article on es posa en dubte que l’Aconcagua sigui el cim més alt d’Amèrica. Fins ara, l’Aconcagua, situat a la frontera entre Argentina i Xile es considerava el cim més alt dels Andes, amb una alçada de 6.960 metres. La revista Xilena Andes Magazine International, proposa el cim de los Ojos del Salado com el més alt del continent, amb 7084 metres. Ja tornem a tenir damunt de la taula una discussió sobre les alçades de les muntanyes. Tant sols és busca la més alta. Al Pirineu es busquen els cims que superin els 3.000 metres i als Andes els hi faltava un 7.000. Les muntanyes de més de 7.000 metres es trobaven tant sols a l’Himalaya i als Andes hi podies anar a fer cims de 5.000 i 6.000 metres, però no podies arribar a la barrera dels 7.000. De confirmar-se la notícia, seria un reclam turístic sense precedents. Crec que en la recerca de cims més alts, mesurant de nou els cims que ja han estat mesurats, més que perseguir un esperit científic, es persegueix un benefici econòmic. I en aquests cas, als Andes, aquest propòsit econòmic és flagrant. Avui en dia, a l’Aconcagua hi van cada any centenars d’expedicions. Moltes per gaudir del paisatge i moltes més atretes per un cim que fins ara era el més alt d’Amèrica. Per accedir a l’Aconcagua havies d’anar a Argentina i d’allà a la ciutat de Mendoza. Mendoza, per tant, viu del turisme de muntanya, un turisme que cada vegada atreu més visitants, més diners, més recursos, més llocs de treball. La ciutat de Mendoza és molt coneguda en el món de l’Alpinisme i ja està estretament lligada a l’Aconcagua. Algú coneix la ciutat de Copiapó? És la ciutat des d’on s’accedeix al cim de Los Ojos del Salado. I sabeu on es troba? A Xile. Que voldria dir que Los Ojos del Salado fossin més alts que l’Aconcagua? Que la ciutat de Copiapó patiria – gaudiria d’un boom turístic sense precedents i que Mendoza patiria un retrocés important. Per tant, crec que el fons de la qüestió no es saber quina muntanya és més alta (estem parlant de diferències de menys de 100 metres) sinó de com poder potenciar turísticament una ciutat o regió. Si la teva regió o ciutat té el cim més alt d’Amèrica, t’assegures uns ingressos per turisme elevats, i en països com Argentina i Xile i sobretot en regions andines, això és bàsic per tirar endavant. Ja tenim de nou una nova disputa entre Xile i Argentina. Quin dels dos països té el cim més alt del continent?

Passades les eleccions autonòmiques... les municipals!

Passades les eleccions autonòmiques, s’acosten ja les municipals del Maig o Juny del 2007. Si, ja sé que queden encara sis o set mesos per a aquestes eleccions, però la maquinària, lentament, ja s’està posant en moviment. Aquesta setmana he tingut dos reunions amb regidors d’urbanisme de dos ciutats catalanes. En les dos reunions m’han dit que les propostes presentades no s’executaran abans de les eleccions del Maig del 2007. Què vol dir això, que en sis mesos no faran res? O que durant aquests sis mesos només faran actuacions de cara a la galeria? Si mirem una legislatura sencera de quatre anys, veiem que tal i com funcionen els ajuntaments, tant sols tenen tres anys per a fer coses. Els sis primers mesos els regidors es situen i coneixen els tècnics. Els sis últims ja pensen en les eleccions i la maquinària s’atura. Aquesta setmana he descobert, doncs, que les legislatures són de 3 anys i que ens agradi o no, ja estem de nou en campanya. Està clar que cada dia s’aprèn alguna cosa.

El llibre i el disc del mes (Novembre)

Aquest mes de Novembre vull recomanar el llibre d’un escriptor peruà, l’Alfredo Bryce Echenique. M’he llegit La vida exagerada de Martin Romaña, i he rigut com feia temps que no ho feia amb un llibre. La història narra l’experiència d’un jove llicenciat peruà de bona família, que decideix trencar amb la vida que porta i emigrar a Paris, per intentar ser escriptor. L’acompanya la seva núvia, es casen i arriba el maig del 68. Ella es torna revolucionària i ell es fa revolucionari per ella, però el seu origen burgès li dificulta les coses. Narrat d’una manera esplèndida, les aventures del protagonista són exagerades, les vivències del maig del 68 surrealistes i la pinya que fan els immigrants a Paris un clam a l’amistat lluny de casa.

Pel que fa al disc del mes aquesta vegada em quedo amb el Feliu Ventura, que a tret disc nou després de dos anys de gira amb el Lluís Llach. Enregistrar el quart disc, Alfabets de futur, era una tasca difícil. Era el primer que feia després de la gira amb el Lluís Llach i era el primer que feia sent ja un artista reconegut. I ha tret una bona nota. El cantautor de Xàtiva s’ha fet acompanyar de bons músics, té uns arranjaments ben treballats i sobretot, unes lletres molt decents. (www.feliuventura.com) Aquesta vegada vull recomanar un segon CD que han enregistrat uns amics de Sant Cugat. Els Skamarlans han gravat un CD, i els hi ha quedat molt bé. Enhorabona! (www.skamarlans.com)

Bolets

Aquest cap de setmana hem marxat una colla d'amics i amigues a collir rovellons i fredolics a Ports de Beseit.

Amb els amics tenim dos jornades gastronòmiques al llarg de l'any. La primera és al Febrer - Març i consiteix en fer una bona calçotada amb carn a la brasa i un bon vi de l'avi, per fer passar el fred, que a Ports en fa i molt. La segona jornada és a la tardor, i consisteix en buscar amb el mínim temps possible el màxim nombre de rovellons i fredolics possibles. I evidentment, ho tornem a acompanyar de carn a la brasa, els bolets a la cassola, en truita o en sopa i el vi de l'avi.

Així que avui i amb aquest escric, faig un homenatge a les jornades gastronòmiques que fem a Ports i a tot allò que les fa especials: els bolets, els calçots, els amics i amigues, el bon vi, la mistela, el rom, la carn a la brasa, el romesco, les demés herbes i fermentats, el silenci pel matí, el caliu de la llar de foc...