dijous, 21 de maig de 2009

La València del Glamour

Estic participant en unes jornades que porten per títol “Repensar la ciutat de València”. Aquestes s’estructuren al voltant d’una xerrada temàtica els dimarts i d'una excursió en bicicleta els dissabtes al matí. Dissabte passat vam fer la València del Glomour, una volta en bicicleta per la ciutat de les Arts i les Ciències, el circuit de Fórmula 1 i el Port de la Copa Amèrica. I és diu la València del Glamour perquè simplement és això, Glamour... fum... boira..., no hi ha contingut, no hi ha ciutat, no s’ha creat barri. Anem per parts. La Ciutats de les Arts i les Ciències, al meu parer, arquitectònicament és espectacular i s’ha convertit en la icona externa de la ciutat de València. Aquest fet no seria negatiu si el cost del artefacte no el paguéssim els contribuents durant els propers cent anys. S’ha convertit en una llosa per a l’administració pública. L’error de la ciutat de les Arts i les ciències és que es va plantejar com un element de marca exterior i prou. Ningú va pensar en el contingut de les coses. El turista passeja pel complex camera en mà i tant sols un percentatge ínfim paga l’entrada per entrar al museu de la ciència. Un museu poc atractiu, que s’ha anat adaptant a poc a poc a l’espai i a la baixa demanda. Tres quarts del mateix amb l’opera. Una ciutat sense tradició operística ha hagut de contractar, a preu de futbolista, un director estranger per a que munti una programació de 10 o 12 actuacions a l’any. Els restants 300 dies de l’any, el palau tancat. I segueix pagant. I com no en tenim prou, estem construint un Àgora (també de Calatrava) amb capacitat per a 5.000 persones. Per a què? Diuen que de moment per a fer un torneig de tenis un cap de setmana. I la resta de l’any? On està el projecte cultural de tot plegat? L’únic que sembla que funciona és l’oceanogràfic, que per casualitats o no, és l’únic edifici que no és de Calatrava. L’edifici de Fèlix Candela té una escala més humana i sobretot, un espai pensat per a un contingut clar.

Al costat de tot aquest complex, s’ha aixecat el PAI de l’Avinguda de França, l’illa més cara de València i a la vegada la més compacta. Tant compacta que té un índex d’edificació superior al legal. (1,23 quan el màxim és 1). I com no, el solar del costat, que anava destinat a equipament públic i que el promotor (Bancaixa) havia d’executar com a càrrega del PAI, segueix albergant una preciosa fàbrica abandonada, amb una estructura de fusta única a Europa. Un potencial equipament que per abandó de funcions de l’administració pública, acabarà caient a terra. Haurem perdut un equipament i una important mostra de patrimoni industrial valencià. Mentrestant, a pocs metres, la ciutat de les Arts i les Ciències va xuclant millons.

Seguim la marxa i ens encaminem cap al port per l’avinguda de Joan Verdaguer. Abans d’arribar a tres naus industrials restaurades per davant i abandonades per darrera (exemple de model de ciutat, glamour, façana...), girem a la dreta i entrem en un solar immens. Pedalegem aproximadament 200 metres entre deixalles d’obra i ens aturem davant d’una doble tanca metàl·lica de més de dos metres d’alt. Hem arribat al circuit de Fórmula 1. Estic convençut que en Fernando Alonso i companyia mai abans havien passejat per un indret urbà tant degradat com aquest. Han asfaltat metres quadrats de solar, entre el barri de Nazaret i el Grau i ja està. Les cameres de televisió ja s’encarregaran de no alçar la vista. Mai havia vist una actuació tant poc integrada en un espai urbà. Un conferenciant del curs parlava de ciutat eventual. I potser té raó. València diuen que és la ciutat dels grans esdeveniments, però potser és pitjor, doncs planificant correctament, d’un esdeveniment en pots treure profit i aquí no n'hem tret res. D'aquí el mot d'eventual, tal com venen les coses se'n van. I si queda alguna cosa, són factures per pagar.
Impactats pel traçat de la Fórmula 1, arribem al Port i passegem pel davant dels boxes. Aquests s’han ubicat als antics tinglados del Port, abans espais oberts, ara espais tancats utilitzats tant sols un cap de setmana a l’any. Com a mínim la restauració exterior està ben aconseguida. Un cop arribats al Port, l’espectacle és dantesc. L’eventualitat de les implantacions brolla per totes les cantonades. Els boxes dels vaixells de la Copa Amèrica són de “quita y pon” i impedeixen al vianant apropar-se al mar. Constitueixen una barrera entre la carretera (no hi ha passeig) i la mar. El passeig, és el circuit de fórmula 1. El visitant del port passeja per l’asfalt del circuit. Per fer-ho més humà, han posat unes jardineres que el dia de les carreres trauran per a que els bòlits puguin anar a 300. L’espai urbà del port és asfalt. No hi ha un passeig agradable, no hi ha permeabilitat amb la mar, no hi ha elements que creïn confort a l’experiència... tot és eventual...i com a tal, esperarem una segona oportunitat per poder fer ciutat de veritat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Entre això i el que veig a les notícies...m'entren ganes de no tornar!!! però com estem consentint tant??? no ho entenc xe!
Lau.

eloi ha dit...

Canvies "Ciutat de les arts i la ciència" i hi poses "Fòrum de Barcelona" i és 3/4 del mateix.