El Càtar imperfecte, de Víctor Amela

Vaig començar a llegir-me el “Càtar imperfecte” de Víctor Amela perquè després de llegir, ja fa anys, la trilogia de Peter Berling sobre els Fills del Grial (la historia sobre la fugida de dos infants de la crema de Càtars al Castell de Montsegur), l’heretgia càtara és un tema que m’atreu, doncs ben barrejats, compta amb tots els ingredients per construir novel·les interessants: Religió, heretgia, inquisició, historia, política, repressió, amor... A més a més de tots aquests sugerents ingredients, el Càtar Imperfecte em va atreure perquè m’acostava l’heretgia càtara cap aquelles terres que tant conec i tant he caminat: Els Ports. I aquest fet històric era per a mi del tot desconegut.

El llibre narra la història d’en Guillem Belibasta, un jove que ha de fugir d’Occitània (Vila-roja del Termenés) acusat d’assassinat, però també per heretge. Els fets ocorren el 1306, 62 anys després de l’holocaust càtar, escenificat amb la crema dels 215 heretges que resistien al castell de Montsegur. L’heretgia es donava per acabada, però a poc a poc ressorgeix per les valls del Pirineu i s’escampa de poble en poble de la mà dels “Perfectes”. L’inquisidor Geoffroy d’Ablis pren nota del que està succeint i reemprèn la persecució i crema d’heretges, però és el bisbe Jaques Fournier qui aplica el poder de la inquisició amb una implacable eficàcia, doncs entén que és el camí més ràpid per accedir al tron de Sant Pere. El temps i el currículum li donarien la raó i el 1334 es convertiria en el Papa Benet XII.

En Belibaste emprèn doncs, el 1306, una fugida cap al sud que el durà a creuar els Pirineus, a travessar Catalunya i assentar-se a Morella, unes terres pròsperes que han estar conquerides als moriscs fa pocs anys pel Rei Jaume I. L’activitat econòmica que viu la zona de Morella i Sant Mateu, amb gent vinguda de tot arreu, és un bon indret per a que en Belibasta passi desapercebut i a poc a poc vagi reunint al seu voltant, a la plaça dels Tarrascons de Morella, a tots aquells “bons homes” que com ell estan fugint de la inquisició. De dia, la comunitat càtara de Morella fa vida normal, treballa i fins i tot en públic acudeix a l’església, però de nit, al voltant d’una taula, combrega la seva religió.

Tot sembla rutllar prou bé, però els tentacles de l’inquisidor Geoffroy són llargs i arriben, a través d’un caça recompenses que és fa passar per un “bon home”, fins a Morella i Sant Mateu. Comença així el compte enrere del últim perfecte càtar.

Escrit en un format de best-seller (molts capítols curts), el llibre va guanyant força a mesura que passem les pàgines. Els personatges van guanyant pes (en Belibasta i el pastor Mauri sobretot) i la història, tot i saber el final des de la primera pàgina, ens acaba atrapant. No importa el final, importa com es recorre el camí i amb qui es recorre. I això ens explica el Càtar imperfecte.

La propera vegada que passegi pels carrers de Morella, m’aturaré amb atenció a la plaça dels Tarrascons i rendiré un petit i silenciós homenatge als càtars que van haver de fugir dels seus pobles pirinencs per fer-se un lloc en unes terres joves i pròsperes, però no suficientment llunyanes com per fugir dels tentacles d’un papa inquisidor.

Víctor Amela, El Càtar imperfecte. 2013. Edicions B. Barcelona

Feliu Ventura, 20 anys

El passat 25 d’Abril el vam celebrar de la mà d’en Feliu Ventura, que pujat damunt de l’escenari de la Rambleta ens convidava a celebrar amb ell els seus 20 anys de carrera. 20 anys de bones cançons i bones lletres.

Per celebrar-ho en Feliu va dividir el concert en dos parts molt clares. La primera hora de concert la va dedicar a homenatjar als seus referents, aquells cantants que segons el de Xàtiva han marcat la seva carrera de músic i compositor, i que al mateix temps han forjat la seva manera de ser. Així, el concert va començar homenatjant a en Victor Jara, a l’Ovidi, a l’Estellès, a en Raimon, als Esquirols, a en Silvio Rodríguez i fins i tot als U2, amb una versió molt emotiva del Van Diemen's land (pren-me fort), del disc Rattle and Hum (podeu trobar al Youtube totes les versions).

La segona part del concert en Feliu la va dedicar a fer un repàs al seu cançoner – poemari, tocant peces dels tres discs publicats: Barricades de paper (2003), Alfabets de futur (2006) i Música i lletres (2011). 

Passat l'equador del concert, en Feliu va començar a tenir problemes amb la veu, que va anar solucionant amb humor i bons glops de vi. Ell s’anava disculpant i el patiment crec que va ser solidàriament repartit entre ell, la seva banda i el públic. Sigui com sigui, va mostrar tables damunt de l’escenari i va saber acabar un concert d’una mica més de dues hores d’una manera molt digna.

Amb detalls com aquest en Feliu demostra estar en forma, els 20 anys de professió l’han curtit i d’alt de l’escenari ja no és aquell jove que amb timidesa agafava una guitarra i es pujava d’alt de l’escenari. Acompanyat d’una bona banda i del bon amic i escuder Borja Penalba, en Feliu aconsegueix un molt bon directe. Si això li afegim una de les millors plomes del país escrivint cançons (el darrer Música i lletra trobo que és un disc immens), tenim davant nostre un concert amb majúscules.

El que no acabo d’entendre és com cantants d’aquesta talla no poden viure dignament de la música. Aquest país té un problema cultural greu, que no sé ben bé com és pot solucionar. Pel que a mi em pertoca, intentaré acostar-me sempre allà on canti en Feliu i la seva banda. 

La visibilitat en els passos de vianants

En aquest post us parlava de com el disseny urbà és una potent eina per combatre els atropellaments en àmbit urbà. Una de les fotos que vaig penjar mostrava com l’Ajuntament pintava places d’estacionament en bateria davant dels passos de vianants dificultant així la visibilitat i creant punts de conflicte greus. Una de les solucions que s’apliquen en moltes ciutats és pintar estacionaments per a motocicletes davant dels passos de vianants, millorant-se així la visibilitat.

Doncs be, pocs dies després de penjar el post, l’ajuntament va modificar l’estacionament en bateria que sortia a la foto. La solució va ser pintar estacionaments per a motos, però quina va ser la meva sorpresa en veure que en lloc de pintar un parell de places perpendiculars a la vorera, va pintar-ne 5 en paral·lel, mantenint així els 5 metres de longitud de l’estacionament per a cotxes actual.

És cert que la visibilitat millora, doncs la motocicleta és més petita que un cotxe, però no crec que la solució adoptada sigui la més adient. Per als nens que caminen pel barri segueix sent una barrera i segueix sense millorar la visibilitat. A més a més, tal i com està pintat, provoca que dia si, dia també, enlloc de motos segueixin estacionant cotxes en bateria.

De nou, l’afany de l’ajuntament per pintar places d’estacionament els ha portat a executar una solució que, tot i ser millor que la que hi havia anteriorment, no és l’adequada.Un altre tema interessant a observar serà si la policia local multarà als vehicules que segueixin estacionant en bateria sobre les noves places de motos pintades.

Situació anterior. Bateria davant del pas de vianants

Solució adoptada per l'ajuntament. 5 places de motos en paral·lel a la vorera (?)

Situació actual i quotidiana. Indisciplina viària

Manel a la sala Noise de València

El dissabte dia 5 d’abril els Manel van presentar el seu tercer àlbum, Atletes baixin de l’escenari, a la sala Noise de València. Ple absolut. Sold out!

Fa gairebé un any vaig ressenyar-vos el nou disc dels Manel, on deia que tot i tenir algunes peces molt bones no estava a l’alçada dels dos precedents. Ara bé, el directe és una altra cosa. Els Manel estan rodats i després de publicar tres àlbums tenen un repertori prou extens com per a muntar un molt bon concert de gairebé dues hores. A més a més han fet canvis molt interessants en el format del directe que els ha fet guanyar intensitat. Si el Atletes baixin de l’escenari ha representat el comiat de l’ukelele per donar pas a l’electricitat, era de calaix que el concert havia de ser dempeus, abandonant el format teatre i asseguts de la gira del 10 Milles per veure una bona armadura. Un encert!

Amb 20 minuts de retard van aparèixer els Manel a l’escenari i sense cap preàmbul van començar a tocar “A veure què en fem”, seguint ràpidament amb “Vés bruixot” i “Ai, Yoko”, tres de les millors cançons del nou àlbum. Després la intensitat va baixar una mica amb “ja era fort”, però la van recuperar amb el “Gran salt” un dels hits del 10 Milles. A partir d’aquí i fins al final del concert es van anar succeint peces dels tres àlbums publicats pels de Barcelona.

En Guillem Gisbert anava passant de la guitarra acústica a l’elèctrica en funció de si la cançó era del disc nou o dels anteriors i ni rastre de l’ukelele en tot el concert. En la següent tanda de cançons van sonar “Deixar-te un dia”, “El Miquel i l’Olga tornen” que va ser molt cantada, “Dona estrangera”, “Desapareixíem lentament” i “banda de rock”. Possiblement va ser la part del concert més plana, però seguidament va sonar “Gent normal”, la gran versió que han fet del “Common people” dels Pulp i es va obrir una segona part del concert molt ben treballada. “Boomerang” i “En la que el Bernat se’t troba” van sonar seguides i es va demostrar que el públic tenia ganes de cantar. “Mort d’un heroi romàntic” i “La cançó del soldadet” van desinflar una mica l’embranzida que havien agafat, però la van recuperar ràpidament amb “Al mar!”, “Benvolgut”, “Quin dia feia amics”, “Un directiu em va acomiadar” (molt millor en directe que en el disc) i “Aniversari”.

La sala Noise estava contenta i amb ganes de més, però després d’Aniversari els Manel es van enretirar i el públic va cantar allò de “una cançoneta més i m’on anenem”. Això dels bisos obligatoris em fa cada vegada més ràbia. Fa anys els bisos eren extres de veritat, i demostraven que el públic s’ho havia passat bé i els músics també i per tant es tocaven algunes peces de més a mode de regal. Avui en dia, a part de per trencar el ritme (i el rotllo) no sé per a què serveixen els bisos. Sigui com sigui, després d’implorar una mica (no molt), els Manel van pujar de nou a l’escenari per tocar “Ai Dolors”, “Nit freda per ser abril” i tancar el concert amb el primer single del Atletes baixin de l’escenari: “Teresa Rampell”.

Una bona nit a la sala Noise que demostra que els Manel ja han après l’ofici, que tenen repertori per construir un gran concert i que el pas de l’acústic a l’elèctric li ha vingut molt bé al seu directe. 

Millorar el disseny urbà per evitar atropellaments

La setmana passada a València hi va haver un nou atropellament mortal, un fet que a la capital del Túria es repeteix massa sovint. 

L’Ajuntament de València pensa molt poc amb el vianant, el principal actor de la mobilitat a la ciutat. No té voreres en condicions en molts punts de la ciutat, no hi ha continuïtat en els itineraris de vianants ni es gestionen els semàfors pensant amb ell. I el que és més perillós, en les interseccions no és té en compte un factor tant important com és la necessitat de visibilitat.

En ciutats on el vianant ocupa el centre d’atenció en tots els projectes de planificació urbana, la visibilitat és un factor molt present. És necessari que el vianant tingui visibilitat i el cotxe sigui visible per tal d’evitar atropellaments. Això, que pot semblar complicat de resoldre, és molt senzill de solucionar. 

I com s’aconsegueix això? Una opció és ampliar la vorera, creant el que s’anomena “orelles”. Aquestes orelles permeten que el punt d’entrada al pas de vianants estigui a l’alçada del darrer vehicle estacionat, permetent una bona visibilitat. Aquesta és una actuació relativament barata però requereix d’obra.

Intersecció sense orelles i amb orelles

Hi ha solucions Low Cost imaginatives, de fàcil implantació i d’eficàcia contrastada. Una de molt utilitzada en algunes ciutats és la de reservar per a motocicletes la plaça d’estacionament existent abans del pas de vianants, millorant-se així la visibilitat. Aquesta mesura, a més de millorar la seguretat del vianant millora l’oferta d’estacionament per a motos, el que permet que aquestes deixin d’estacionar damunt de la vorera. Aquest espai d’estacionament per a motos també pot ser compartit amb les bicicletes, tal i com fan en algunes ciutats.

Estacionament de motos i bicicletes al xamfrà d'una intersecció. Bilbao

A València hi ha encara moltes interseccions sense visibilitat. I no només això, sino que la dèria per augmentar l’oferta d’estacionament en calçada ha portat a l’Ajuntament a pintar-ne de realment perilloses. La millora d’aquests punts faria augmentar la seguretat dels vianants, milloraria el disseny urbà del carrer i permetria una gestió adequada de l’estacionament per a bicicletes i motos. I tot això a baix preu. 

Plaça d'estacionament en bateria abans d'un pas de vianants. València

Estacionament en bateria en un costat i de motos a l'altre. València

Potser ara que ens ha passat l’època de les grans inversions, seria el moment de practicar allò que en Jaime Lerner anomenava “acupuntura urbana”, petites actuacions, de ràpida implantació i baix cost però amb un impacte positiu enorme.

Dones d'aigua, hòmens de fang, de Toni Cucarella

A continuació m’agradaria ressenyar-vos la novel·la Dones d’aigua, hòmens de fang, de Toni Cucarella, que es llegeix d’una tirada durant una bona tarda de primavera o estiu.

Just després d’acabar la Guerra Civil espanyola, el pare d’Aurora ha d’amagar-se per no ser un dels centenars de Republicans que cada dia cauen enfront del pelotó d’afusellament. Ja ho deia la seva dona: després de la guerra no vindrà la Pau, vindrà la repressió!

La família (la mare i la filla Aurora) viu atemorida en una casa de Xàtiva, mentre el falangista Miserachs irromp amb total impunitat i cada vegada amb major freqüència a la casa familiar. L’objectiu del falangista és doble. Per un costat capturar al pare per afusellar-lo i per l’altra, assetjar a la mare (antiga minyona de casa dels seus pares) i també a la jove Aurora.

El dia a dia es fa irrespirable i insuportable. “Quan l’horror inunda la vida, quan la por es respira i ompli l’ànima, una manera de sobreviure, però també de plantar cara a la realitat, és traslladar-la a un univers màgic. Precisament, el món llegendari popular inspira aquesta història que despulla la crueltat inhumana dels vencedors i la indefensió, però també la resistència sobrehumana, dels vençuts”. (Bromera)

Un fet inevitable desencadena el desenllaç de la història....la tensió puja de to.... i s’instaura al país una dictadura de 36 anys on s’imposa la repressió i el silenci.

Toni Cucarella. Dones d’aigua hòmens de fang. Ed. Bromera (2013).

Ucraïna: La llengua com a element identitari

L’espurna que va encetar la primera guerra mundial va ser l’assassinat, el 28 de juny de 1914 a Sarajevo (Bòsnia), de l'hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. Un mes més tard Àustria atacava Sèrbia i començava la primera gran guerra. La segona guerra mundial va començar quan, l’u de setembre del 1939, l’Alemanya nazi de Hitler envaeix Polònia.

Ara, 75 anys més tard, Rússia amaga amb envair Crimea, una península que al llarg de la història ha ballat entre Ucraïna i l’antiga URSS. El conflicte bèl·lic que ha viscut Kiev aquests darrers mesos entre partidaris de la Unió Europea i partidaris de Rússia ha acabat amb l’ex-president Yanuckovic exiliat a Moscou i els pro-Europeus governant el país.

El que més m’ha sobtat de les decisions preses pel nou govern pro-europeu ha estat l’eliminació de la cooficialitat del rus com a llengua oficial d’Ucraïna, una decisió, al meu parer, del tot errònia. Actualment, al sud i est del país, el rus és la llengua dominant i 15 milions d’ucraïnesos el tenen com a llengua materna (35% de la població). L’idioma està estretament lligat a la identitat d’un poble i si un govern prohibeix l’idioma d’una part important de la població, aquesta comença a construir-se una nova identitat, en aquest cas sota l’abric de Rússia.

El nou govern d’Ucraïna ha confós la invasió Russa (o les ingerències Russes) amb la identitat en construcció del seu propi país. En el supòsit de que el conflicte vagi a més, de quina part estaran els ucraïnesos de parla russa? Del seu país que els ha prohibit la seva pròpia llengua o dels russos que els garanteixen identitat lingüística? Com un poble o nació pot pertànyer a un Estat que nega la seva realitat lingüística?

Vistos els passos que s’han donat, o el govern d’Ucraïna reconeix la diversitat nacional del seu país, es retracta i construeix un Estat federal on l’ucraïnès i el rus convisquin amb cooficialitat (com a Bèlgica el francès i el flamenc o com a Catalunya el català i castellà) o el futur del país, en el millor dels casos, és partir-se en dos.

Horaris del futbol i gestió de la mobilitat

C. Mísser Mascó amb Dr. Rodríguez Fornos un dia de partit a Mestalla

És per tots conegut i acceptat que, quan hi ha partit a Mestalla, el districte del Pla del Real es converteix en un gran i caòtic estacionament. Tota superfície és bona per a estacionar: doble i tercera fila, dins del bulevard de l’avinguda Blasco Ibáñez, damunt de les voreres i passos de vianants… Hi ha molts factors que han acabat definint aquesta barra lliure durant els dies de partit, però n’hi ha dos que crec que són realment remarcables:

El primer i de fàcil explicació és la deixadesa de funcions per part de l’ajuntament de València en fer complir la llei. L’ordenança de circulació de la ciutat de València diu explícitament on no és pot aparcar (article 58) i per tant, si els dies de partit la policia local no actua és perquè té ordres de no fer-ho. D’això se’n podria dir prevaricació. I el pitjor de tot és que els afeccionats es creuen amb el dret de poder estacionar allà on sigui possible. Fa poc un afeccionat Granota em deia que a ells l’Ajuntament els te mania perquè de tant en tant els multa per estacionar a la ronda nord. És el que té no fer complir la llei.

El segon cas i més complex, té a veure amb les televisions. El futbol actual, el de contractes milionaris i impagaments a la seguretat social i a hisenda, està estretament lligat als dictàmens del share televisiu. Audiovisual Sport dictamina a quina hora es jugarà cada un dels partits de la lliga, sense pensar en les conseqüències que això pot tenir en la mobilitat d’una ciutat. No és el mateix jugar a les cinc de la tarda, amb serveis de transport públic funcionant, que jugar a les 9 o 10 de la nit. Aquests partits nocturns són un problema per a la gestió de la mobilitat d’una ciutat, doncs quan acaben, normalment no hi ha transport públic. Què fa aleshores l’afeccionat? Desplaçar-se, irremediablement, en vehicle privat.

Sóc del parer que els ajuntaments haurien d’obligar als equips de futbol a pagar el transport públic nocturn quan el partit finalitza després de l’horari habitual del sistema. I els clubs haurien de repercutir el cost a les televisions. Quan les televisions fan els seus comptes, haurien de tenir present les “externalitats” socials que provoquen. No pot ser que els privats moguin milions per jugar a hores intempestives i el cost l’acabi assumint l’administració pública.

El consultor internacional

El Consultor, després de prendre un cafè sol, es descarrega les targetes d’embarcament del vol d’aquesta tarda al passbook del seu smartphone. Deu minuts més tard té la maleta de mà preparada. Truca a Teletaxi i demana una unitat. S’acomiada de la seva muller i es dirigeix cap a l’aeroport amb la quotidianitat de qui va a comprar el pa a la fleca del costat. Després d’aguantar les maleïdes cues del control de policia s’encamina, amb el temps just, cap a la porta d’embarcament corresponent. La targeta Or que posseeix li permet sol·licitar un up-grade, que demana amb educació a l’hostessa de darrera el mostrador. Com té al compte desenes de milers de punts, milles, avios o com collons li vulguin dir, l’hostessa li diu que pot asseure’s en un comodíssim sofà-llit que hi ha damunt de la cabina del pilot, des d’on podrà gaudir de la fabulosa nit estrellada de l’Atlàntic sud. Moment màgic, breu i de nou xoc brutal contra la realitat. Bussines va pler.

12 hores després, el Consultor es desmaia damunt d’un llit, d’un hotel, d’un país llunyà, més cansat que amb ganes de sopar. S’adorm. A les 5 del matí sona el telèfon mòbil, que es va deixar encès i amb l’opció de “no molestar” desactivada. Algú encara no s’ha assabentat que no tot el món viu en el mateix fus horari. Ja no pot tornar a adormir-se. El sol comença a filtrar-se per la finestra de l’habitació i il·lumina la paret de l’hotel del davant. El Consultor, després de donar algunes voltes pel llit, abandona el somni de poder adormir-se de nou. Dutxa ràpida, quatre notes per preparar la reunió del matí i esmorzar al restaurant de l’hotel. Un buffet que als ulls del turista playero sembla fantàstic, però que al Consultor se li fa pesat i repetitiu, igual en tots els hotels del món.

La reunió és llarga, a vegades amb converses banals que no porten enlloc, però el Consultor aconsegueix avançar. Tothom fa el seu paper a la perfecció. El client, el soci local i el consultor internacional. Quin equip més potent! La reunió finalitza a les 13 en punt (hora de dinar). Encaixades, somriures i ens veiem el proper mes. La globalització funciona a la perfecció, de nord a sud però també de sud a nord. No ens enganyem, ja no hi ha coneixements que transferir, ells són tant bons com nosaltres, pensa el consultor. L’únic que volen que els transferim són els dòlars del BID i el peatge a pagar som nosaltres, els consultors internacionals. Tots treballem, tots cobrem i tots contents.

El consultor dina en un buffet tipo Rodizio no apte per a malalts de gota. Tarda calorosa i avorrida treballant en el hotel. Passeig nocturn i sopar en algun restaurant amb terrassa enfocada cap al mar, per veure si alguna brisa s’equivoca i refresca l’ambient. El consultor sopa sol. L’única companyia que té és una cervesa ben fresca i si està de sort i el restaurant té wi-fi, el seu smartphone. Passeig de tornada a l’hotel i zapping infinit a la televisió de l’habitació. Dona igual que tingui 5 o 1.000 canals. Després de donar dos voltes a tots els canals, el consultor tanca la tele i es posa a escoltar música estirat en el seu llit king size. Està enamorat dels seus auriculars Sennheiser, que aconsegueixen aïllar-lo d’aquest racó de món on es troba. Moment de pau abans de caure adormit. Demà vol de tornada a casa.

Sobredimensionament del viari urbà

Vehicles estacionats en cordó en un dels carrils de circulació de Tres Forques

L’estiu passat, l’avinguda Tres Forques va estar en obres durant un parell de mesos ben bons. Normalment les obres que impliquen talls de carrers importants o reducció de la secció, com va ser el cas, es fan en època estival per tal de que l’impacte en el trànsit sigui mínim, ja que a l’agost el volum de trànsit disminueix considerablement.

Ara bé, l’obra a Tres Forques es va allargar i no es va concloure fins a finals de setembre. El bo del cas és que es va tallar un carril per sentit entre Giorgieta i el carrer Chiva i, per art de màgia, els veïns van utilitzar la resta del tram fins al carrer d’Aiora per estacionar (veure fotografia). L’avinguda, a finals de setembre, va funcionar perfectament amb dos carrils per sentit.

Quines conclusions podem extreure d’aquesta experiència? La primera i més important, és que l’avinguda Tres Forques està sobredimensionada. Li sobra un carril de circulació per sentit, es a dir, que funcionaria sense problemes amb una secció de 2+2. A partir d’aquí, la segona pregunta que ens hem de fer és: quin ús li podem donar als carrils que sobren? Els veïns van optar per la solució fàcil d’ocupar l’espai per estacionar. Per a mi, aquesta seria una bona solució si anés lligada a la reducció d’oferta d’estacionament en altres indrets del barri, amb l’objectiu de guanyar espai per a altres usos més socials (places, voreres...). Però hi ha possibilitats més enriquidores. Per què no implantar una plataforma reservada per a l’autobús de la EMT?  Per què no implantar un carril bici que enllaci l’eix ciclista del carrer Conca amb el polígon industrial Vara de Quart? Voreres més amples?

És acceptat per gairebé tothom que la ciutat de València està sobredimensionada a favor del vehicle privat. El regidor de torn sempre diu que a València no hi ha congestió i l’existència de la doble fila també confirma el sobredimensionament del viari. Ja és hora de que la ciutat de València comenci a repartir l’espai urbà d’una manera més equitativa i pensar quin ús li podem donar a l’espai viari que li sobra al vehicle privat.

Intemperie, de Jesús Carrasco

Un nen fuig d’un poble sense nom de l’altiplà castellà. És època de sequeres i vagar per l’altiplà és dur, molt dur. La història tampoc té data, però podria ser la primera meitat del S.XX, en plena postguerra. Vagant per camps de blat segats fa mesos i per terres en guaret, patint insolacions un dia si l’altre també, el nen es troba amb un vell pastor de cabres, que com ell, també fuig. La parella protagonista comença aleshores una fugida endavant amb l’objectiu de sobreviure al medi hostil i a l’agutzil del poble que els va seguint el rastre.

El llibre traça perfectament la relació humana de dos personatges que al principi és tracten amb fredor, però la necessitat de treballar en equip acaba per teixir una relació íntima i estreta, encara que sempre amb les paraules justes. Els dies de fugida i les vivències al costat del pastor són per al nen una escola de maduresa a marxes forçades. En pocs dies el nen perd la poca innocència que li queda i s’enfronta a la més crua de les brutalitats humanes, per deixar enrere una infantesa que no ha pogut viure ni gaudir.

Escrit amb un vocabulari ric i a vegades complex (sóc home de ciutat i el vocabulari de l’altiplà castellà relacionat amb el camp i les cabres se m’escapa), en Jesús Carrasco (Badajoz 1972) escriu un llibre directe, de frases curtes i contundents. L’estil de la prosa de l’escriptor extremeny ajuda a descriure la situació crítica dels dos personatges, que moltes vegades s’entenen més amb els silencis que no pas amb els diàlegs. La descripció dura de l’ambient que envolta als protagonistes s’entrellaça amb la crueltat de la història d’una forma natural, creant una atmosfera del tot coherent. Una novel·la sòbria, dura i contundent.

Inremperie de Jesús Carrasco

Ed. Seix Barral. Barcelona, 2013

La transparència de la casa reial. Una operació de maquillatge

Que la casa del rei anunci que a partir d’ara dona a conèixer el sou que tindrà la reina Sofia (131.739 euros) i la princesa Letizia (102.464 euros), per a mi no és una novetat ni molt menys un gest de transparència. Les veritables opacitats de la família reial segueixen intocables i ben amagades i el que és pitjor, sembla ser que amb aquests petits retocs de maquillatge la gent està satisfeta.

El pressupost oficial de la casa del rei per aquest 2014 es de 7.77 milions d’euros. El article 65 de la Constitució espanyola diu molt clarament que “El Rey recibe de los Presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma”. Per tant, com el Rei distribueixi aquests 7,7 milions d’euros no ens ha de preocupar i per tant que em digui que a la reina li dona 130.000 o 200.000 euros m’és igual. Jo el que vull saber, i segueixen sense explicar-nos clarament, és en que es gasten aquests 7,7 milions. La liquidació del pressupost que publica la casa del rei és senzilla i no aclareix, per exemple, per què hi ha una desviació de 135.000 en inversions o per què el 68% de la partida de personal correspon a incentius al rendiment.

A més a més de la publicació detallada de la liquidació del pressupost, hauria de ser obligatori que el rei rendís comptes amb el tribunal de comptes. Totes les administracions públiques són auditades pel Tribunal de comptes, que té la funció d’exercir el control extern de l’activitat econòmica i financera del sector públic. Per tant jo em pregunto: per què els comptes de la casa del rei (pressupost públic) no passen pel Tribunal de comptes? (S’excusen en que la constitució diu que el rei distribueix lliurement i que per tant no té que rendir comptes).

A més a més de voler saber en què es gasta la casa del rei els 7,7 milions d’euros, també crec que és necessari saber quants milions rep la casa del rei d’altres ministeris. El ministeri de defensa, el ministeri d’Interior, Patrimoni, dediquen anualment un pressupost a la casa del rei que és desconegut. És un forat negre que sovint els partits d’esquerra o nacionalistes han demanat al Congrés de fer públic i la resposta sempre ha estat evasiva: És impossible de quantificar! Per tant, no podem dir que el rei li costa als espanyols 7,7 milions. Al S.XXI seguim sense poder saber realment quant ens costa ser una monarquia.

Per últim i de la mateixa manera que cada vegada més polítics ho fan (encara que no ens creiem el que publiquen alguns), el rei i els diferents membres de la casa reial haurien de fer públic el seu patrimoni. Diversos mitjans (sempre estrangers) situen la fortuna del rei al voltant dels 1.800 milions d’euros, una fortuna que no es pot fer amb un pressupost de 7,7 milions d’euros anuals. Per tant, crec que tenim el dret de conèixer el patrimoni de la família reial per saber si juguen net o no.

Així que aquests anuncis de transparència no són res més que un maquillatge per poder seguir amagant el que realment la societat necessita saber en un estat democràtic del S.XXI. 

València Califòrnia, de Sènior i el Cor Brutal

Per finalitzar la trilogia dedicada a la discografia existent de Sènior i el Cor Brutal tant sols em faltava comentar-vos el tercer disc de la banda, València, Califòrnia, publicat ara fa aproximadament un any.

En aquest cas, València, Califòrnia és un disc  que es podria definir com més d’autor o folk, doncs és musicalment molt més tranquil i senzill. La guitarra acústica, els teclats i l’harmònica acompanyen unes lletres que en molts casos segueixen sent colpidores i dures. Per mi és el disc que llança a Miquel Àngel Landete com un dels millors lletristes actius en llengua catalana. Té una ploma aguda que sap acompanyar amb una música tendra històries d’amor i insurrecció.

Aquest disc guanya en homogeneïtat respecte a Gran, doncs té un fil conductor molt clar. El disc s’obre amb Una bomba de plaer (ix ja de l’anonimat droga’t i folla i perd el cap per algú que et furte el temps i que et demostre de que estem fets.. som una bomba de plaer), segueix amb El Somni s’ha acabat (quina sort que la vida cada dia et torne a perdonar, quina sort que el present ja s’ha acabat) i continua amb una espectacular Flor de maig, que a mi em recorda, i molt, a la novel·la de El raïm de la ira, de John Steinbeck. Podria ser-ne la banda sonora, tal i com va fer en Bruce Springsteen amb The ghost of Tom Joad. Per mi la millor cançó de l’àlbum. La quarta cançó, la Gran esperança roja, és una contundent declaració de principis (jo sóc només un covard però tinc roig a la sang) i també m’agrada molt la cançó Ella Plou (ella plou i el cel segueix blau). Tanca el disc la peça València, Califòrnia, un “mantra” de 11 minuts on es reivindica el paper de la banda, El Cor brutal, amb guitarres elèctriques i bateria que van guanyant intensitat. La cançó repeteix “allí tots serem germans i no patirem més fam i l’amor s’escamparà com el vi en un bon dinar” en una València Califòrnia imaginària que de la mà de Sènior i el Cor Brutal tenim més propera que mai.

Vosaltres, amb la vostra música, feu que en aquest racó de món es pugui viure més dignament i ens ajudeu a nosaltres, els covards, a sobreviure deliberadament.

Argentina

Aquestes vacances de Nadal hem estat de viatge per terres Argentines. Un país de paisatges immensos i una capital, Buenos Aires, d’esperit jove i vitalista.

 

La primera parada del viatge va ser a Buenos Aires. El Tango, el futbol, Evita Perón són alguns dels tòpics massa utilitzats per descriure una ciutat  que a mi m’ha agradat, especialment, per no tenir cap barri, monument o indret icònic, ans al contrari, la grandesa de Buenos Aires resideix en la vida pròpia de cada un dels seus barris: Palermo, San Telmo, Retiro, Recoleta, Microcentro, La Boca o fins i tot el nou i modern Puerto Madero. Cada dia el pots dedicar a conèixer i passejar un barri i cada dia tindràs la sensació d’estar en un indret nou: arquitectures, usos, paisatges i habitants diferents. Buenos Aires és tantes ciutats com barris hi ha. A Buenos Aires cal fer això, passejar amb ulls oberts i parar de tant en tant en algun cafè a fer-se una bona cervesa fresca. I si vas amb nens, gaudir dels parcs de la ciutat, que n’hi ha a milers.Per moure’s per la ciutat, el millor es fer-se ràpidament amb la Sube, una targeta sense contacte que es pot recarregar en quioscs i estacions i que et permet, per molt poc (1,7 pesos) moure’t amb bus i metro per la ciutat. Si no disposes de la Sube, el bus s’ha de pagar amb monedes i a Buenos Aires estan sol·licitadíssimes! Un altre tema important i sempre present a Buenos Aires (sobretot des del “Corralito” del 2001) és l’econòmic. Si a Europa (o al mediterrani) estem farts i enfadats amb els bancs, els argentins simplement intenten passar d’ells. Tenen una desconfiança infinita amb el sistema bancari, raó per la qual, qui pot, estalvia amb dòlars. Com la inflació és brutal (al 2012 la baixada de bandera del taxi estava a 5,5 pesos, actualment està a 11) i el govern la nega, s’han generat dos sistemes econòmics, l’oficial i el “blue”. Oficialment un euro es canvia per 8,9 pesos. A “Las Cuevas” te’n poden arribar a donar 12,9. Un 30% més!!! Així doncs a Buenos Aires s’ha d’arribar carregat d’euros, canviar-los (al carrer Florida és fàcil) i utilitzar poc els caixers automàtics i les targetes de crèdit o dèbit. Un sistema que tard o d’hora petarà de nou.

 

Del calorós estiu bonaerense vam dirigir-nos cap al sud, a la província de Chubut, concretament a la reserva de Península Valdès. Vam allotjar-nos a Puerto Pirámides (500 habitants) l’únic poble existent dins de la reserva, que antigament vivia de l’extracció de sal però que cap a mitjans dels anys 80 va caure en l’oblit degut a que les salines van deixar d’explotar-se. Aleshores, algú va decidir mirar cap a la mar i va veure, amb uns altres ulls, tots aquells lleons i elefants marins, dofins, pingüins, orques i Balenes. Així van començar a descobrir que l’espectacular fauna que tenien podia ser un bon recurs per tirar endavant. Descobrien i naixia, a mitjans dels 80, el turisme, encara avui en dia incipient. Per la Península vam moure’ns amb cotxe, a través de paisatges infinits d’estepa i quilòmetres de carreteres de “ripio” on de tant en tant veiem, ben d’aprop, grups de guanacs o choiques, fins que de sobte, s’obria davant nostre un mar blau ple de vida (la península de nord a sud te més de 90 quilòmetres). Tot un xoc passar de l’activitat i bullici de Buenos Aires a la pau i tranquil·litat de la Península Valdès.

Després de 5 dies perseguint animals i gaudint del paisatge marí, vam encaminar-nos cap al cor de la Patagonia, al Parque Nacional de los Glaciares. La primera parada la vam fer a El Calafate un poble que naixia als inicis del SXX com a punt de transport d’animals i que avui, gràcies a la presència del archifamòs glaciar Perito Moreno compta ja amb més de 20.000 ànimes. La ciutat és un pel estranya. Vista des de la carretera que t’hi porta, sembla un campament de cases aïllades posades cada una a la seva sort. Però quan entres al poble veus que tot s’estructura a través d’un carrer principal on hi ha totes les botigues, agències de viatges i restaurants. Tot passa a l’avinguda Libertador General San Martín. Ara bé, quan demanes informació de què fer per aquelles contrades la resposta és una mica decepcionant. Tot està encaminat a fer-se amb agències i nosaltres com fugíem una mica d’elles i disposàvem de vehicle, vam fer el que vam poder. Un dia visita obligada a l’espectacular glacera del Perito Moreno. Impressionant. Un mar de gel que baixa de la vall i que abruptament s’acaba a pocs metres del mirador on estàs tu (i els altres centenars de turistes) bocabadat, escoltant el soroll terrible dels blocs de gel trencant-se i caient 50 metres cap al llac Argentí. Un segon dia el vam dedicar a relaxar-nos a la vora del lago Roca. Entrepà al bosc, passejada pels prats de flors... idil·lic! A El Calafate hi ha tres visites culturals més o menys interessants. La que jo més recomanaria és la visita al Glaciarium (Museo del hielo). Una bona explicació (científica i didàctica) del funcionament de les glaceres. També hi ha un bar de gel, lamentable, que es paga a part. Després, hi ha un museu conegut com el dels dinosaures, on t’expliquen l’evolució dels animals que al llarg de les diferents èpoques han campat per aquelles terres (d’aquí el nom de Dinosaures), però que el que més em va agradar va ser la part final, on en un parell de sales s’explica breument la vida dels pobladors tehuelches i com, de manera salvatge, els estancieros van acabar amb ells a principis del SXX. Si amics, la població indígena de la patagonia (nòmades) va ser brutalment aniquilada a partir de caceres organitzades pels estancieros i amb el vist i plau del govern argentí i els pocs que van sobreviure van acabar esclavitzats i borratxos malvivint en les estàncies o fins i tot, exposats en zoològics. I d’això fa relativament poc. Anys 1920-1930. Colpidor! La darrera visita interessant és el jaciment de Punta Walichu, on es poden veure algunes pintures rupestres originals i algunes còpies. A part de l’interès que es pugui tenir per l’art rupestre, la vista paga la pena pel paisatge. El jaciment està situat en unes petites coves a la vora de la costa del llac Argentí.

 

El dia 1 de gener vam enfilar la Ruta 40 per recórrer els 230 quilòmetres que separen El Calafate de el Chaltén, la capital Federal del Trekking. Entre els anys 50 i 70, quan els cims dels Alps havien estat conquerits i començaven a ser vençuts els primers 8.000 del Himàlaia, els Italians van posar la seva vista sobre unes espectaculars punxes de granit que sortien del no res i s’enfilaven elegantment cap al cel. Eren el Fitz Roy (o Chaltén) i el Cerro Torre. Els noms d’alpinistes llegendàris com Cesare Maestri, Casimiro Ferrari o Lionel Terray (aquest francès) estan estretament lligats a aquestes parets. El Chaltén és un poble de poc més de 500 habitants que va ser creat pel govern Argentí l’any 1.985 per afermar, davant de Xile, que aquelles terres eren argentines. A partir d’aquí i gràcies a l’espectacularitat dels seus paisatges, l’afluència d’excursionistes ha anat en augment i per tant, el poble també ha anat creixent, encara que és tant jove que no tenen cementeri (aquí no nos morimos, em va dir Leo, l’home de la casa on ens allotjàvem). A El Chaltén el que cal fer és caminar i gaudir del paisatge i per les tardes o els dies que fa mal temps (viento, mucho viento), asseure’s en algun bar i dedicar-se a prendre cerveses. Nosaltres, al anar amb nens vam fer excursions curtes, però recomanables: visita al Lago Capri (mirador excepcional del Fitz Roy), la vall i la glacera de Piedras Blancas (també es veu perfectamet el Fitz Roy) i visita al Lago del Desierto i excursió al llac i glaceres del Huemul. Tres excursions molt xules per poder fer-les amb nens. Caminades entre boscos, llacs, glaceres i unes vistes del Fitz Roy impressionants. I el dia de descans el vam dedicar a contractar la visita amb vaixell a la glacera de Viedma. Després de navegar una hora pel llac del mateix nom, el vaixell s’atura a pocs metres de la glacera Viedma. També recomanable. El Chaltén és un indret per quedar-s’hi mesos!

Canal 9. No és una mort, és un assassinat!

El PP ha fet i desfet en Canal 9 de la mateixa manera que actua un maltractador amb una dona. Ha abusat d’ella, l’ha explotada, humiliada i quan ja no li ha servit l’ha assassinada a plena llum del dia.

L’única diferència és que el maltractador sol acabar amb un tret al cap o la garjola i els membres del Consell, amb Fabra al capdavant, avui hauran sopat tranquil·lament i demà es despertaran com si res haguera passat.

Estic completament convençut de que la idea primogènita de la Generalitat era tancar Canal 9. L’ERO s’ha fet malament a propòsit, amb l’única intenció de que el jutge el declarés nul per tenir l’excusa perfecta per cometre el crim que han perpetrat aquest matí de novembre. I ja veureu com en breu crearan una televisió pública que gestionarà en règim de concessió privada alguns dels seus amics. Temps al temps camarades.

I són tant prepotents que pensen que la primavera del 2015 està tant lluny que quan toqui votar només quatre avis els penalitzaran per haver-los deixat sense l’Alqueria blanca. I s’equivoquen.

Porto tota la nit canturrejant la cançó València eres una puta, de Sènior i el Cor Brutal. Endevineu quina estrofa?

 

Una proposta per convertir els aeroports en espais amables

Els aeroports són llocs estranys i solitaris. Tot i que estan plens de gent i d’històries, els ciutadans que per ell transiten ho fa tancats en les seves cabòries, consultant compulsivament el seu smartphone o buscant, com si tinguessin el síndrome d’abstinència, un local amb wi-fi gratuït. S’asseuen on poden i esperen impacientment que s’obri la porta que els permetrà entrar a l’avió que els durà allà on tenen posada la ment: A casa, a un destí turístic paradisíac, a una nova ciutat, a una reunió de feina...

Aquests moments d’espera a l’aeroport (als bars i restaurants franquiciats, a les cadires que fredament estan repartides pels diferents vestíbuls, a les sales VIP’s...) són els que posen de manifest aquesta fredor que caracteritza els espais de trànsit. La ciutat està construïda d’espais que en si mateixos culminen un viatge i que són els que al cap i a la fi, caracteritzen un carrer, un barri o la pròpia ciutat. Un mercat, un museu, una plaça, un cinema, un bar, el lloc de treball... tots aquest elements que conformen l’espai urbà estan pensats (cada vegada menys) per a que la ciutadania hi vagi i en gaudeixi. Són, en si mateixos, destinacions (pols atractors de viatges).

Els aeroports, tot i atreure grans quantitats de persones, no són espais urbans. Són llocs neutres, de pas, on per moltes botigues i restaurants que hi posin, mai sentirem que hem arribat a “algun lloc”, doncs tindrem la ment posada en el nostre destí final. Són “no llocs”. Estem asseguts al bar de l’aeroport perquè no tenim cap altre alternativa. Els aeroports són com els espais que hi ha a les voreres davant d’un semàfor de vianants en vermell. I que fem mentre esperem davant del semàfor? Llegim les enganxines de propaganda que hi ha al pal del semàfor: pintors, electricistes, senyores que cuiden gent gran o llicenciats que s’ofereixen per a donar classes de repàs.

Són espais de pas, no llocs. Com les parades de l’autobús urbà, les estacions d’autobusos, de trens o de metro. I quina diferència hi ha entre aquest “no llocs”? El temps que allà perdem. Al semàfor solem estar parats menys d’un minut, al metro poc més de tres o quatre i a les estacions de tren i autobusos poc més de trenta minuts (a vegades ni això). Als aeroports podem passar-hi hores. Així que en funció del temps que perdem en cada un d’aquests “no llocs” se’ns ofereix un entreteniment o altre. El problema és que l’oferta està sempre vinculada al consum i el consum sol ser un acte individual.

És cert que les persones que per allà transiten no han anat a l’aeroport amb la intenció d’aprendre o d’interactuar (estan allà de pas). El seu objectiu és estar allà el menor temps possible i arribar quan abans millor a la seva destinació, al seu lloc. Però per què no aprofitem aquests no llocs per a quelcom més que el consum? Per què no hi ha museus als aeroports que ens expliquin la cultura de la ciutat? Petits tastets del que podrem veure a la ciutat o país on anem. Per què només hi ha freds punts d’informació turística amb mapes avorrits i mal fets? Per que no hi ha músics? Al metro n’hi ha i és tot un èxit. Per que no hi ha pistes de mini Basket o espais on poder fer una mica d’esport... on puguis interactuar amb gent que com tu, ha de passar-se dos o tres hores per allà tirat. Amb una mica d’imaginació podríem fer dels aeroports uns espais molt més amables... de fet, gairebé podríem convertir-los en llocs.

Gran de Sènior i el Cor Brutal i l'Àrea petita de Els Pets

Aquest mes de setembre m’he fet amb dos discs realment bons, de títols antagònics però enllaçats per subtils fils conductors. Us estic parlant Gran, el segon disc d’estudi de Sènior i el Cor Brutal i de l’Àrea petita, el darrer treball de Els Pets. Dos dics ben treballats que han estat produïts per Raul Fernández (Refree). I com anècdota dir-vos que en el disc de versions que han fet de cançons de Els Pets (Perversions), Sènior i el Cor Brutal versionen molt rokerament la peça Fàcil, del disc Agost.

Anem per parts. Sènior i el Cor Brutal ha estat, per a mi, la gran troballa del 2013. Ja us vaig explicar les bondats del disc de debut (l’Experiència gratificant) i en aquesta feina pausada que estic fent d’assimilar la seva curta discografia (3 discs i el quart al forn) ara m’ha tocat submergir-me en el disc Gran. I quina capbussada més gran, bona i refrescant! Aquest segon treball està, instrumentalment, més treballat. Hi ha més instruments i més arranjaments i en algunes peces es nota la mà d’en Refree (La sort adormida). No és tant contundent com l’Experiència gratificant però guanya en sonoritat i poètica, sense perdre però, aquells moments de tensió que tant bé construeix Sènior. Les cançons Gran i A tremolar són dues peces magnífiques que barregen la poètica i la ràbia amb encert. Així, les lletres de Sènior són capaces de transmetre una tendresa immensa (Tots els ianquis que vull i Lluna de mandarina són  dos cançons precioses), però sense oblidar la lluita o la reivindicació no explícita. De tant en tant, alguna guitarra estripada ens fa alçar la veu i cridar: Fills de la gran puta! (en qui estaria pensant quan escrivia Gran?).

De Els Pets se n’ha parlat bé durant molts anys, a vegades massa bé pel que realment feien, però bé, això també li passa a en Morrissey que faci el que faci estarà ben vist. Potser els Pets són els nostres Morrissey i ningú s’atrevirà mai a escriure’ls una mala crítica. De l’espectacular Sol (1999) i del molt bo Respira (2001) han passat uns quants anys i tres bons discs amb un grapat de bones cançons, però ja està. Ara, acaben de publicar l’Àrea petita i de nou, 14 anys després del Sol, els Pets s’han superat. Hem trec el barret. L’àrea petita és de nou un salt endavant, un salt atrevit i guanyador. Han escollit Bombolles com a primer single, però l’àrea petita té ben bé 5 o 6 cançons que podrien haver-ho estat. Hi ha cançons dolces i ben escrites (Ja no ploro, No n’hi ha prou amb estimar-se molt, Romanço o l’espectacular Blue tack) i cançons que haurien d’obrir les portes dels de Constantí al FIB (l’Àrea petita, Bombolles, Fa un minut, A Preu fet o Reprenc el vol). Per quan els Pets als festivals pop d’Europa? Per quan els Pets a València omplint com omplen els Manel o els Antònia Font?. Us recomano, ara que entrem a la tardor, que escolteu amb atenció l’Àrea petita. Us sorprendrà. 

Reportatge a TV3 sobre Sènior i el Cor Brutal

Fouché, retrat d’un home polític, de Stefan Sweig

Vaig conèixer el personatge (o la figura política) de Joseph Fouché gràcies a “La cena”, la magnífica obra de teatre interpretada per Josep Maria Flotats i Carmelo Gómez. Més tard, a la biblioteca de l’àvia, vaig trobar un llibre vell de l’Stefan Sweig: Fouché, retrat d’un home polític. No m’ho vaig pensar.

El nom de Fouché és capaç de portar-me a la ment el millor i el pitjor de l’espècie humana en general i en particular de l’espècie política. Fouché va ser un gran estratega, tenia una visió política de 360 graus sobre tot allò que l’envoltava i sobretot, tenia la perícia d’endevinar cap a on bufava el vent. El problema es que aquestes virtuts no les va utilitzar per defensar uns ideals polítics, sinó per saber en cada moment, de quin costat devia estar: La República, Napoleó Bonaparte o Lluis XVIII. El que ell volia era poder, estar a l’ombra del que mana, per acabar manant més que ell.... i en el moment precís del canvi, ser el suficientment hàbil per donar l’estocada al caigut i pujar-se al carro del vencedor.

Va començar en política de la mà de Robespierre, amb la República francesa de finals del XVIII. Però la primera acta de diputat (1792) l’obté com a moderat-girondí, ja que a Nantes, aquests eren el majoritaris. Ja a Paris vota amb els “jacobis” enviar a la guillotina a Lluis XVI. Un any més tard es converteix en el màxim exponent dels radicals, i arrasa la ciutat de Lió per tal d’acabar amb un petit aixecament contra la República. Crema esglésies i afusella a més de mil persones a canonades. Es guanya el sobrenom de el “mitrailleur de Lyon”. Quan es cridat de nou a Paris, xoca amb Robespierre. Qualsevol excusa es bona per posar el cap del contrincant polític sota la guillotina, i Fouché tem pel seu cap. Però sap moure els fils i fer veure a la cambra que Robespierre està agafant massa poder i que els té a tots atemorits. Finalment, és el cap de Robespierre el que rodola cap a la cistella.

Al 1798 Barras dona un cop d’Estat i recupera de l’ostracisme la figura de Fouché, que després de les matances de Lió i del desgast amb Robespierre, desapareix del taulell polític tres anys. Barras el nomena ministre de la policia. Ja comencen a ser conegudes (i temudes) les xarxes d’informació que teixeix Fouché. Aconsegueix saber el que es palpa al carrer i als passadissos de les Tulleries abans que Barras i sempre utilitza la informació pel seu benefici, mesurant amb comptagotes la informació que filtra cap al President. Així s’assabenta de que Barras vol vendre la República a Lluís XVIII (el germà del guillotinat), però també sap dels moviments del General Napoleó Bonaparte. Es troba d’amagat amb Napoleó i espera fins l’últim moment per abandonar Barras. Quan Napoleó es anomenat Cònsol i Sobirà de França, Fouché ja és al seu costat. I aquí comença una relació d’amor – odi completament destructiva.

Del 1804 al 1810, Fouché exerceix com a Ministre de la Policia del ja Emperador Bonaparte, que finalment es malfia d’ell i se’l treu del damunt, donant-li el títol nobiliari de Duc D’Otranto. Més tard l’Emperador Napoleó es deposat per Lluís XVIII, que governa malament i poc. Fouché ofereix els seus serveis al Rei, però aquest l’ignora. Napoleó s’ha escapat del seu exili a Elba i en un tres i no res, recupera Paris. I a qui troba Napoleó disposat a servir-lo? A Fouché. Aquesta segona relació, igual que la primera, està plena d’espies, de informacions i contrainformacions, que Fouché gestiona a plaer. Napoleó està acabat. És un home de guerra i França ja en te prou. Fouché, a esquenes de Napoleó, negocia amb anglesos i holandesos una treva, un període de Pau. Veient els fets amb antelació, Fouché promou que la cambra de Diputats obligui a abdicar a Napoleó. L’entrada de les forces estrangeres a Paris i la total deslleialtat de diputats i ministres l’obliguen a donar el pas. És la fi de Napoleó, però no la de Fouché, que aconsegueix ser anomenat President. Per fi, Fouché està per damunt de tots. És el 1815.

Tot i això la situació de la República és lamentable. Les forces estrangeres a les portes de Paris i un govern sense marge de maniobra. És aleshores quan Fouché demana de veure’s amb Lluis XVIII i li ofereix recuperar el tron de França. A canvi, un simple ministeri, un lloc, de nou, a l’ombra. Lluis XVIII, per accedir al tron, s’empassa el fet de que Fouché votés a favor de la decapitació del seu germà. Fouché ha signat l’acta de defunció de la República i sense saber-ho, la seva mateixa. Lluis XVIII accedeix al tron (1815) i Fouché exerceix de Ministre fins que la situació social i econòmica del país s’estabilitza. Arribats a aquest punt, el rei, empès per la seva neboda, la duquessa d’Angulleme (filla dels decapitats Lluis XVI i Maria Antonieta) es desfà de Fouché i l’envia a l’exili, primer a Àustria i després a Itàlia. Al desembre de 1820, mor, a la ciutat de Trieste, un Fouché solitari i oblidat.

Aquesta curta biografia de Fouché (són 280 pàgines, però vista l’activitat política del protagonista i el moment històric, donaria per escriure’n milers) és llegeix molt bé. Stefan Sweig descriu amb pluma àgil la vida d’un personatge que no permet mitges tintes. O l’adores per com li pren el pél a tothom o l’odies per la manca d’escrúpols i moralitat política. Sigui com sigui, un personatge que recomano conèixer, i una bona manera de fer-ho és de la mà del Stefan Sweig.

Stefan Zweig. Fouché. Retrat d'un home polític (2004). Ed. Quaderns crema. Barcelona

Una llàgrima pels sirians

L’any 2006 vam estar de vacances recorrent Síria. Vaig endur-me un molt bon record de les seves ciutats (de la suggerent Damasc a la fortificada Alep), paisatges i gents. Des d’aleshores, veig amb frustració i molta pena totes les noticies que m’arriben de l’orient mitjà.

Que Bashar al-Asad és un dictador i amb ell al capdavant Síria mai serà un país lliure crec que hi estem tots d’acord. Fa dos anys, amb l’empenta de les primaveres àrabs d’Egipte, Tunísia i Líbia, el poble sirià es va revoltar per demanar la implantació d’una democràcia i la dimissió del dictador al-Asad. Occident, que va respondre ràpidament i amb entusiasme a les revoltes d’Egipte, Tunísia i Líbia, va callar davant la primavera síria, que a poc a poc s’ha convertit en un hivern gris i fred.

Per què occident ha actuat diferent a Síria? Jo crec que per tres motius principals. El primer és que Síria ostenta un pes moral i cultural dins d’orient mitjà molt important. Síria és una peça bàsica d’un trencaclosques que és manté en precari equilibri. Iran i Síria són dos peces, en principi, intocables. Un atac aliat podria fer trontollar tot el tauler i convertir-se en la xispa que encén la metxa per fer esclatar un gran polvorí (amb el centre d’atenció a Israel).

El segon motiu per no haver actuat a Síria en favor dels rebels, i vist el que ha passat a Tunísia o Egipte, és la incògnita del futur. Què és millor per als interessos occidentals, el dictador al-Asad o un govern legítimament escollit, però que pot estar encapçalat per Hezbolà?

Un tercer motiu ha estat el ferm suport de Rússia (i Xina) al govern de Bashar al-Asad, que ha fet impossible qualsevol resolució seriosa a les Nacions Unides.

I mentre Europa i EEUU dubtaven què era millor per als seus interessos, la població Síria ha patit ja dos anys de guerra civil, amb més de 100.000 morts, dels quals 40.000 són civils. Una taca més per a la diplomàcia europea... i ja en són moltes.

Ara un atac químic ha causat 400 morts (segons metges Sense Fronteres). Una barbaritat. I sembla ser que ara sí, EEUU, Anglaterra i França han decidit, com gairebé sempre, actuar al marge de qualsevol resolució de les Nacions Unides i atacar Síria. Després de dos anys de guerra civil, crec que no hi ha una bona solució per al conflicte. L’únic que em pregunto és: Per què han tardat tant? Són més importants aquests 400 morts que els 100.000 que ja han caigut? Quants morts més costarà aquest atac? La raça humana és menys humana del que ens pensem, doncs ens vanagloriem de tenir coneixement i acabem solucionant els conflictes pitjor que els animals, amb guerres.

Lectures d'estiu (no de vacances)

Generalment l’estiu és un bon moment per atacar aquella llarga llista de llibres que tenim pendents de llegir durant tot l’any i que la frenètica activitat diària no ens permet. En el meu cas, els mesos de juliol i agost solen ser literàriament productius no per les hores de tumbona i sol sinó per les hores de tren i avió. Així que aprofito aquesta finestra per compartir amb vosaltres algunes lectures que m’han semblat interessants:

La primera recomanació va lligada a un retrobament o més exactament a una redempció. A l’institut algun professor forassenyat ens va donar de lectura obligada Carrer estret, de Josep Pla (i Mirall trencat, de Mercè Rodoreda). Evidentment, amb 15 o 16 anys, vaig fer el que vaig poder amb el llibre i vaig col·locar en la llista d’autors per oblidar al reputadíssim senyor Pla. 20 anys més tard, he tingut l’oportunitat de redimir-me amb l’escriptor de Palafrugell tot llegint una tria del Quadern Gris. Descripcions acurades i precises de paisatges i moments històrics, escrites a través d’una prosa viva i col·loquial en forma de dietari.

La segona lectura que us vull recomanar és el petit llibre de Serge Latouche, En defensa del decreixement. Després d’haver de respondre milers de vegades a preguntes repetides sobre la inviabilitat d’un sistema basat en el decreixement, l’economista francès respon, en forma de llibre, a aquestes preguntes. Són unes bones reflexions al voltant de la necessitat de canviar de model econòmic i fer-ho a través del decreixement.

Per acabar, recomanar-vos el llibre de l’Albert Sánchez Pinyol, Victus. Suposo que del llibre més venut del darrer Sant Jordi se n’ha parlat i escrit molt, així que tant sols us diré que enganxa i que ens explica, a través d’una història novel·lada i molt ben documentada, la Guerra de successió espanyola, tot desfent els mites i exaltant a la població.