El Montrotón

Aquest cap de setmana hem marxat a Yàtova a celebrar el comiat de soltera de Mila. Ella i Carlos han muntat un comiat com Déu mana, res de nois per un lloc i noies per un altre. El dissabte a dinar ens vam ajuntar més de 40 persones, paella per a tothom i per la tarda, partides de ping pong i a preparar les representacions teatrals que la gent s’havia currat. Després de sopar, espectacle, teatre, música i festa! Ja que estàvem a Yàtova, comarca de la Hoya de Bunyol, l’Espe i jo vam decidir matinar i pujar al Montrotón, un cim de 700 metres que vigila el municipi. Així que diumenge, amb son i mentre tothom encara dormia, l’Espe i jo ens llevàrem, esmorzàrem alguna cosa, preparàrem uns entrepans i sortirem a caminar. Després de perdre’ns pels carrers de Yàtova, arribem al cementiri, aparquem el cotxe i comencem a caminar. El camí comença suau, seguint uns minuts una carretera asfaltada, que deixem aviat per agafar un sender que puja fins a un coll. Des del coll, hi ha un sender clar amb un cartell que posa Montrotón, però a l’Espe i a mi ens va fer gràcia pujar per la carena, seguint uns indicis de camí que des del coll enfilava directament cap al cim. Els primers metres el camí va ser clar, però després es difuminava enmig d’argelagues que ens destrossaven les cames. Avançant com podíem i grimpant un parell de trams, ens menys d’una hora vam ser al cim. Allà, l’entrepà de rigor i a gaudir de les vistes i del sol! Per tornar, vam buscar el sender tradicional, que des del cim, baixa cap al sud. Aquest està molt ben marcat i en mitja hora estàvem de nou al coll, sense esgarrapades d’argelagues ni grimpades. A les dues estàvem de nou al cotxe (tres hores de caminada), a les tres a casa, dinar, dutxa i, sense voler, migdia fins a les 8 del vespre per recuperar-nos, bàsicament, de la festa del dissabte!

Avui què toca?

Estem sotmesos a un bombardeig de notícies constant, que ens impedeix, junt amb la voràgine de la feina, prendre’ns uns minuts (o unes hores) a reflexionar sobre tot el que està passant, a contrarestar la informació llegint mitjans de comunicació diversos i a dibuixar una realitat (la nostra) de tot el que ens envolta. Aquest darrer mes ha estat especialment ric en notícies interessants. Tot va començar amb la trama d’espionatge dins del Partit Popular de Madrid. Trifurques, interessos, poder, successions... semblava talment l’argument d’una bona novel·la negra. Però de cop i volta l’interès de la premsa canvia. Ara ens interessa la trama de corrupció vinculada al PP de Madrid i València, descoberta pel superjutge Garzón. Que si Orange Market, el Bigotes, l’amic de l’un, l’amic de l’altre, els contractes que t’he adjudicat a dit, que si tu ets amic d’un, que si jo no el conec... en política avui ets amic meu i demà ni et conec. I envoltant tot això la crisi, què si no es venen suficients cotxes (perfecte per assolir els objectius de Kyoto, hem de ser positius no?), que si les vendes d’habitatges cauen.... que si caceres inoportunes... i el més fort de tot, la policia sortint a patrullar amb la llista de la compra: Avui hem de detenir a 20 immigrants marroquins, 15 de nigerians i 3 de equatorians! I encara hi ha més coses. Enmig de tot això, campanya electoral a Galícia i a Euskadi, on en 15 dies escullen al President autonòmic de torn. Què dir d’un país que celebra eleccions i no deixa que hi participin totes les forces polítiques? Després ens queixarem de la democràcia d’Iran, de Venezuela.... per què critiquem el que tenim tant lluny i som incapaços de fer autocrítica d’allò que tenim tant a prop? Per què el que demanem per uns països no ho volem per al nostre? En fi, tot és molt efímer. Com la informació, com l’interès del lector de diaris, que oblida el que va llegir ahir quan obre el diari d’avui, fent-se un cafè amb llet al bar. I jo, sense temps de pair notícies, reflexionar, pensar i escriure.

Planeta de ciutats misèria

En els països occidentals, moltes vegades caiem en la utopia de pensar com seran les ciutats del futur. Pensem en ciutats jardí, amb espais oberts, amb edificis blancs supermoderns, amb transports ecològics, sense cotxes… Doncs bé, la realitat té una cara ben diferent. L’any 1950 tant sols Nova York superava els 10 milions d’habitants. L’any 2004 hi havia al món 20 ciutats que superaven aquesta barrera i totes (tret de Nova York) es troben en països en vies de desenvolupament, sobretot a Xina, Àfrica i Amèrica llatina, on l’estat no ha volgut o no ha pogut garantir les necessitats dels nouvinguts, que s’han instal·lat com han pogut i on han pogut. Han nascut així les ciutats hiperdegradades, el vertader rostre de les ciutats del segle XXI. Ciutats com Karachi, Dacca, Yakarta, Lagos, Teheran... que ens costaria ubicar-les en un mapa, superen els 10 milions d’habitants. Però aquestes 20 mega ciutats tants sols són la punta del iceberg. Es calcula que aproximadament 1.000 millons de persones viuen en zones urbanes hiperdegradades, una xifra que supera la població d’Europa i Estats Units junta. Només a l’Àfrica nergra, 332 millons de persones viuran dins de les àrees urbanes hiperdegradades. Tota aquesta informació l’he descobert llegint el llibre de Mike Davis, Planeta de ciudades miseria (Planet of slums), un llibre colpidor que amb moltes cites i dades, ens mostra la cara menys coneguda de les ciutats del món, aquelles ciutats allunyades del disseny, del turisme, del benestar.....però que són el sostre de la majoria de població urbana mundial. Com hem arribat a aquesta situació? Una de les causes ha estat la política agrària del BM i del FMI, encaminada a liberalitzar el camp, que ha obligat a petits propietaris (tots els treballadors dels països en vies de desenvolupament) a abandonar les seves terres i marxar cap a les ciutats a buscar altres oportunitats. I allà s’han trobat amb administracions que no han sabut o no han pogut planificar la ciutat i els serveis necessaris per donar resposta a aquest procés.

“Así pues, las ciudades del futuro se encuentran lejos del cristal y del acero con que las imaginaban generaciones aneteriores de urbanistas: La realidad nos presenta un panorama de ladrillo sin cocer, paja, plástico reutilizado, bloques de cemento y tablones de madera. En lugar de ciudades de luz elevándose hacia el cielo, la mayor parte del mundo urbano del siglo XXI se mueve en la miseria, rodeado de contaminación, desehechos y podedumbre” Mike Davis, Planeta de ciudades miseria. Ed. Foca 2007.

Original: Planet of slums. Ed. Verso 2006

El David de Vilafranca no entrarà a la presó

Finalment s’ha imposat el sentit comú i el David no ingressarà a la presó. Un recurs presentat a l’Audiència Provincial de Barcelona ha revocat la resolució del jutjat penal de Barcelona, reconeixent que les causes que se li imputen han prescrit i que per tant, queda extingida la seva responsabilitat criminal. Per més info veure el post del 9 de gener o el bloc: http://davidvilafranca.blogspot.com/

Una pregunta incòmoda

Ahir a la nit em vaig empassar, gairebé sencer, el programa “tengo una pregunta para usted” que la TV1 va fer al President Zapatero. El programa en si no és molt interessant perquè la gent pregunta una cosa i el President respon el que li dona la gana, agafant com a base la pregunta del espectador. És un aparador per a que el President expliqui les seves idees. Ara bé, sempre hi ha alguna pregunta incòmoda i per a mi, aquesta vegada n’hi ha hagut una de molt incòmoda, tant incòmoda que ni la premsa se’n ha fet ressò. Un traductor li va preguntar sobre el comerç d’armes i sobre la incongruència de que un país que porta com a bandera la Pau, sigui una potencia exportadora d’armes. En Zapatero es va posar visiblement incòmode, segurament no havia preparat una pregunta així i no tenia dades. El noi va apretar al President dient-li que Espanya havia venut armes a Israel i si sabia quants Palestins havien matat les armes espanyoles. Sota aquesta pressió Zapatero va cometre, al meu entendre, dos errors greus. El primer va ser dir que el comerç d’armes entre Espanya i Israel era insignificant, de menys d’un milió d’euros, sense tenir les dades clares. Després es va atrevir a dir que segurament, les armes no havien estat utilitzades en aquesta guerra i que per tant, no havien mort Palestins. Jo, que sóc molt curiós, m’he descarregat de la pàgina web d’Amnistia Internacional l’informe anual que elaboren diverses ONG (AI, Intermon-Oxfam, Geenpeace i la Fundació per la Pau) i que porta per títol “Analisis de las exportaciones españolas de armamento 2007. Continuan las transferencias irresponsables de armas”. Algunes dades: Espanya és un dels 10 majors exportadors d’armes mundials, facturant anualment 932 milions d’euros (2007), amb increments anuals superiors al 10%. El 70% de les exportacions van dirigides a països de l’OTAN i de la UE, però hi ha un 30% d’aquestes exportacions que va a destinacions preocupants (incompleixen el codi de conducta de la UE hi la pròpia legislació espanyola). Entre aquest països, l’informe inclou a Israel. Espanya exporta a Israel material militar valorat en 1,5 milions d’euros, principalment equips d’imatge, armes de foc de baix calibre, materials energètics, bombes, coets, torpedos i míssils. Està clar que Israel no és el principal client espanyol en la venta d’armes, però si que compra armes que maten. Si no, per a què es fan les armes?

Espanya guanya anualment 1.000 milions d’euros en venta d’armes, dels quals 300, provenen de països que incompleixen totes les garanties de seguretat europees. El negoci de les armes és tant potent i està tant mal vist, que al President li incomoda parlar-ne i als mitjans de comunicació fer-ne el pertinent ressò mediàtic. Una cosa és incòmoda quan saps que el que estàs fent no està bé. I el President estava incòmode! Podeu descarregar-vos l’informe a : http://www.controlarms.org/es/descarga/informe17.htm

Què va primer, l'oferta o la demanda. Reclamació a Metrovalència

El dia 31 de desembre vaig posar una reclamació a metro València per reduir el servei durant la nit de cap d'any. Aquella nit, el servei que donava metro València era inferior al d'un diumenge normal, quan la majoria de ciutats del món, augmenten la freqüència per donar un servei òptim durant una nit de molt moviment.

Aquesta setmana he rebut l'explicació de FGV. En una carta breu, se'm comunica que "los horarios de circulación de trenes en días festivos se establecen en función del número y demanda de usuarios". És obvi que si no hi ha una oferta adequada, la demanda serà baixa. Ara bé, si no hi ha oferta, no vol dir que no hi hagi demanda, sinó que la demanda existent, s'ha de buscar un altre mode de transport (el cotxe, instrument perfectament perillòs per moure's una nit de cap d'any).

Per últim, la carta diu: "Ésta es una empresa que se nutre de fondos públicos para poder prestar sus servicios de transporte colectivo. Es por tanto nuestra obligación hacer un uso eficaz de los presupuestos, evitando dispendios inecesarios". És a dir, que segons FGV, donar un servei una nit de Cap any és fer un dispendi inecessari. És clar, per què gastar-me els diners públics si tothom te cotxe? 

La demanda hi és i aquesta mentalitat de FGV no em sembla la més adequada per a gestionar un metro. La demanda es crea i es crea potenciant l'oferta en transport públic (alhora que es restringeix l'ús del vehicle privat).

L'hora del lector

Els dijous a la nit, al canal 33, fan l’hora del lector, un programa conduit per Emili Manzano. I què fan? Parlen de llibres. Res més, així de sencill, així d’espectacular! Ahir, mirant-lo, reflexionava com n’és de fàcil fer un programa bo si realment hi ha voluntat. Fent un zapping per comparar la graella d'ahir a la nit, tret de dos canals que feien pel·lícules (ja no entraré a avaluar si eren bones o no), la resta de programació era lamentable. Així que entre tant programa “basura” al 33 hi ha un oasis de cultura, de pau, de tranquilitat, de conversa sense crits, on recomenen lectures diverses. Sí, recomanen llibres! I a demès, fan algún concurs, i si truques i l’encertes, et regalen llibres, res de 10.000 euros per enviar un SMS mentre mires un partit de futbol o contestes a preguntes per a deficients mentals. Potencien la lectura i avui en dia, això és tot un atreviment.

Si us agrada la lectura, us recomano l'hora del lector, els dijous a la nit al 33. Televisió pública de veritat!

http://blogs.ccrtvi.com/elsenyorboix.php?itemid=18722

La defensa terrorista com estratègia territorial

Aquest cap de setmana s’ha arribat a un “alto al foc” entre el govern de Israel i Hamas. Un alto al foc que es tornarà a trencar i es tornarà a firmar. Entre una cosa i l’altre tornarà a haver-hi 1.500 morts i com sempre, la majoria d’ells civils palestins. A mode de reflexió, tant sols volia penjar aquest plànol de l’evolució històrica (dels darrers 60 anys) de les fronteres entre Israel i Palestina. Un podria pensar, pel que llegeix als diaris generalistes, que Israel ataca Palestina per defensar-se dels atacs terroristes de Hamas. Però si analitzem amb certa visió critica els plànols, el que descobrim és una clara estratègia de divisió territorial de Palestina (divide y venceras) i una ocupació de llocs simbòlics (Jerusalem) i estratègics (front mediterrani, alts de Golan, frontera amb Egipte, accés al mar Mort...). Així doncs, com sempre, amb l’excusa del xoc entre religions, amb l’excusa dels atacs terroristes, un país sobirà està envaint un altre país, incomplint totes les resolucions de Nacions Unides.

És un clar exemple de com s'utilitza el terrorisme com excusa per assolir una estratègia territorial expansionista. Al segle XXI, hi han formes més diplomàtiques de combatre el terrorisme (suport a grups polítics moderats, cooperació, inversió econòmica, cultural i social...)

La hipocresia del futbol

No s'entèn que a Kanouté, jugador de futbol del Sevilla, se l'hagi multat amb 3.000 euros per ensenyar una samarreta on es podia llegir "Palestina".

On queda la llibertat d'expressió?

Els futbolistes són homes anuncis, tothom paga per a que les estrelles portin la seva publicitat impressa en samarretes, botes, mitjons; els estadis estan plens de publicitat i les televisions paguen el que no està escrit. I quan sorgeix un brot d'espontanietat, solidari, un gest senzill i ple d'emotivitat, es penalitza.

Estem fatal!

La targeta Mobilis

Aquest passat 1 de gener es va posar en funcionament a l’àrea metropolitana de València la targeta de transport sense contacte mobilis.

La primera millora d’aquesta targeta és el temps que es guanya en la cancel·lació dels viatges, doncs al ser un sistema de validació sense contacte, el procés és molt ràpid. La reducció de cues al bus i al metro serà notable.

Un segon avantatge d’aquesta targeta mobilis és el fet de que en una sola targeta pots tenir carregats els títols de transport que necessitis. El pas d’un procés de validació mecànic a un de digital (gràcies a un xip que incorpora la targeta) és un gran avanç, que ens permetrà gaudir de les facilitats que ens pot aportar aquesta tecnologia.

Des d’un punt de vista més tècnic, la targeta mobilis ens podrà donar informació sobre les principals pautes de mobilitat de la població. Es podrà extreure informació de puja i baixa, muntar una matriu origen destinació, dimensionar les hores puntes... tota una sèrie de informació que pot ser de gran utilitat per a planificar i gestionar la xarxa de transport públic.

Ara bé, al meu entendre cal donar un pas més i instaurar una integració tarifària a tota l’àrea metropolitana de València, que permeti a la població agafar, amb qualsevol tipus de títol de transport, tant el metro com el bus i el tramvia.

Quan existeixi aquesta integració tarifària, la targeta mobilis tindrà ple sentit.

L'aniversari de l'Espe

Aquest cap de setmana hem celebrat a Alberic els 30 anys de l'Espe. Dissabte al migdia ens vam reunir a la casa de la muntanya 35 persones, per xerrar, menjar, escoltar contes i estirar-li les orelles a l'Espe! A partir de la una els amics van anar arribant i contra tot pronòstic, el sol els donà la benvinguda. La primera cervesa la vam fer a fora i cap allà les tres, quan ja estàvem tots, entràrem a dins la casa a dinar. Allà ens esperaven un munt d'entrepans, coques de ceba, d'espinacs, humus, patates, olives, taronges, vi, cervesa i mistela!

Amb la panxa plena va començar l'espectacle. El Mag Dexter ens va fer un parell de trucs de màgia (un amb cordes i un altre amb cartes) espectaculars. Com ho fa? Serà l'ajuda del "Pato Carlos Huevos"?

Després d'en Dexter arribà l'hora dels contacontes. El Gran Jordiet va començar la sessió explicant un conte sobre un ocell i un conill i ràpidament donà entrada a Gamba&Ginny, una contacontes i un clown de Madrid que fan un espectacle molt bo. Com aquella mateixa nit actuaven a Alberic, en Jordi (Gran Jordiet) que els coneix, els va convidar a apuntar-se a la festa. Gamba&Ginny ens explicaren un conte d'amor entre dos personatges ben curiosos pujats d'alt d'uns cavalls. Després, li tocà el torn a Kaos, un contacontes Colombià afincat des de fa anys a Elx. Té una soltura de paraula brutal i una facilitat d'improvisació espectacular. Per acabar la sessió de contes, el Gran Jordiet ens va explicar un conte d'una doncella, un cavaller i un drac, amb un final gens convencional.

La resta de la tarda la passarem d'allò més a gust, xerrant, picant alguna cosa, bevent vi i mistela i tots ben calents a la vora del foc.

Per donar-li una ullada:

http://perso.wanadoo.es/elgranjordiet/jordiet_val.htm

http://www.juangamba.net/

http://www.magicdexter.es/

El David de Vilafranca

Tenim una parella d'amics que viuen a Vilafranca i al germà d'ell, la justícia li n'ha fet una de ben grossa. Us explico breument el que ha passat i si en voleu saber més, la xarxa en va plena.

El 12 d'octubre de 1998 (fa més de 10 anys), la polícia va detenir al David durant una manifestació antifeixista. Com la sentència resultant del judici va ser inferior als dos anys de presó, en David no havia d'entrar en cap centre penitenciari i el noi va seguir fent la seva vida. Més tard, el jutge afegeix a la sentència els antecedents del David per insumís (de l'any 1993) i per tant, condemna de dos anys amb antecedents, cap a la presó.

Segons la polícia, al maig del 2008 es decreta una ordre de recerca i captura (mai notificada al David) i la nit de reis del 2009, el detenen a Vilafranca.

En definitiva, una sucada de pota més de la justícia. Com pretenen posar a la presó a un jove per uns fets ocorreguts l'any 1998, utilitzant com a antecedents uns fets de l'any 1993 que el codi penal actual ja no té tipificats com a delicte? És que encara és delicte la insumissió quan la mili ja no és obligatòria?

Amb deu i quinze anys cada una de les sentències... no hauran prescrit ja?

Per què tant esforç en detenir al David quan tenim especimens en llibertat com Fabra, Fraga, Roldán..... Cada vegada ens creiem menys aquesta justícia!

Més informació a:

http://davidvilafranca.blogspot.com/

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3321789

http://www.alertasolidaria.org/

http://www.endavant.org/

El Port

Tres dies de descans, silenci, desconnexió, caminades per la muntanya, lectura i bons menjars a la vora del foc. D'això se'n diu començar l'any amb bon peu.

La boira ens dóna la benvinguda a l'any 2009.

Ca Revolta

La nit de cap d'any l'hem passat a Ca Revolta, un centre cultural situat entre el barri de Velluters i el Carme. Ca Revolta porta obert uns quants anys i tot i els problemes que ha tingut amb algún veí i l'Ajuntament, manté una programació cultural (exposicions, concerts, cursos, teatre....) d'allò més atractiva. De fet, Ca Revolta (i l'OCCC) és com un oasis cultural enmig de la cultura institucional imposada pel govern municipal.

L'edifici on s'ubica Ca Revolta és un gran edifici vell, molt ben restaurat. A la planta baixa hi ha el bar i la sala de concerts - teatre. Al pis de dalt hi han les diferents sales on es realitzen els cursos, jornades, reunions d'entitats....

Així que amb aquest col·lectiu hem entrat al 2009. A les 10 vam començar a sopar, a les 12 vam menjar-nos el raïm i cap a la una vam baixar al bar. Més tard entràrem a la sala de concerts, on el Xavi punxava aquella música que tant ens ha marcat als de la meva generació: Dusminguet, Amparanoia, Mano Negra, Ojos de Brujo, Sargento Garcia, Obrint Pas,Tonino Carotone....

Molt bon 2009 a tots i totes!

Doneu-li una ullada a la pàgina web de Ca Revolta, us agradarà: www.carevolta.org

El Reial Decret Llei (Plan E de Zapatero) i la mobilitat a València

El divendres passat dia 19 de desembre, l’ajuntament de València va fer pública la llista de projectes que executarà amb els diners que li corresponen del famós Reial Decret Llei, aprovat pel govern central
Dels aproximadament 143 milions d’euros que li corresponen a la ciutat de València, 10,2 (7,1% del total) estaran destinats a millorar la mobilitat de la ciutat. Les actuacions proposades van encaminades a renovar els carrils bici, els carrils bus i a implantar pannells de informació.

No ho trobo malament, però m’agradaria recalcar que per molts carrils bus que fem, si no gestionem la mobilitat correctament i de manera global, els carrils bus serviran per al mateix que ara, per a gairebé res. A més a més de planificar cal gestionar i això implica acabar amb la indisciplina, restringir l’espai i l’accés amb vehicle privat al centre, potenciar l’ús del transport públic, organitzar l’estacionament.... s’ha de fer molt més que pintar de nou els carrils bus. S’ha de planificar i sobretot, gestionar

Josele Santiago

Avui una recomanació musical, Josele Santiago.

Instruccions: Agafeu de la vostra discoteca el CD "Nada" de Los Enemigos, publicat l'any 1998. Si no el teniu us el compreu o us el baixeu de l'emule. Poseu-lo a tot drap i lamenteu-vos de no poder veure aquesta banda en directe. Van plegar el 2002.

Ara bé, la música com el bon vi, amb el temps canvia. Agafa noves sonoritats, madura i es transforma en un projecte nou però amb cert regust a allò que era abans. Josele Santiago, lletrista, compositor i cantant de los Enemigos, està fent carrera en solitari i ja ha publicat tres discs. Sonen més tranquils, menys elèctrics, més acústics i amb un cert regust a jazz. Josele s'ha fet gran i s'ha calmat.

Ara bé, en directe la cosa canvia. Les cançons del nou disc, Loco Encontrao, sonen menys jazístiques i el format s'aproxima més a un concert de Rock. Dos guitarres, un teclat - piano, un baix i una bateria. L'espectacle que ens presenta Josele Santiago cabalga entre els concerts de rock de Los Enemigos i la versió més tranquil·la dels seus discs en solitari.

A mi em va agradar molt, molt més que els discs en solitari i possiblement menys que un concert de Los Enemigos, però com que no he tingut l'oportunitat de veure'ls, em quedaré amb el dubte. De fet, durant el concert, un espontani li va demanar a Josele una cançó de Los Enemigos dient-li que no els havia vist mai. Josele li respongué: Yo tampoco he visto a Camarón!

www.joselesantiagoweb.com

The fall

Ahir a la nit vaig anar al cinema a veure The Fall (traduïda aquí com “El sueño de Alexandria”), del director indi Tarsem Singh. La pel·lícula és de l’any 2006 i l’any següent, el 2007, va ser premiada com a millor pel·lícula fantàstica al festival de cinema de Sitges. Així que amb dos anys de retard s’estrena The Fall a casa nostra. Un actor de doblatge està greument ferit en un hospital de Los Angeles i mitjançant un conte, es farà amic d’una nena que també està a l’hospital. A partir del conte que explica l’actor sobre cinc herois que viatgen plegats per venjar-se d’un enemic comú, realitat i ficció s’enllaçaran fins a tal punt que a vegades no saps si el que està passant al conte és realitat o ficció. The Fall és un viatge a la imaginació, a la crueltat de la vida, a les ganes de viure i a l’amistat. I tot això viatjant per desenes de localitzacions repartides arreu del món: Índia, Anglaterra, Bali, Sud Àfrica, Argentina, Xile..... Per passar un bon moment. A mi m’ha recordat a Big Fish, de Tim Burton.

Descobrint arquitectures abandonades de la Guerra Civil

Aquest matí de diumenge hem fet una petita sortida per recuperar la memòria històrica. Hem estat al Grau Vell de Sagunt i a Puçol. Al Grau Vell, un poble marítim al costat del Port de Sagunt, hem visitat els refugis vigia de la guerra civil. En un petit replà a la vora del mar, hi ha cinc o sis petits refugis de formigó, tots abandonats i plens d’herbes i brutícia. És una pena com d’abandonada està aquesta part de costa, encara relativament verge tot i que el paisatge que l’envolta és molt industrial. Al costat dels refugis de la guerra civil hi ha el port íber i romà del Grau Vell, tot ocupat per plantes. Està completament abandonat! Uns metres més enllà trobem el poble de Grau Vell, amb un petit carrer molt mariner i una torre de vigilància perfectament conservada del segle XV. I si continuem més cap al sud, abans d’arribar a Puçol trobem la marjal del Moro, plena d’aus que paren a descansar camí d’Àfrica. Aquesta Marjal està protegida i relativament ben conservda, tot i que amenaçada per tots els costats. És de llibre que s’hauria d’actuar en tota aquesta franja marítima, des del Port de Sagunt a Puçol, reforçant els elements culturals i naturals que en tant poc espai podem trobar: Els refugis de la guerra civil, el port íber i romà, Grau Vell i la seva Torre i la Marjal del Moro. Potenciar un itinerari peatonal o ciclista que unís aquests elements seria relativament econòmic i posaria en valor un patrimoni històric i natural que ara per ara està abandonat. Després d’aquesta visita marítima hem marxat cap a l’interior i entre Puçol, Rafelbunyol i el Puig hem visitat uns nius d’ametralladora que serviren per defensar la València republicana de l’atac franquista. Aquests nius, situats en un petit turó a la vora de la via del tren, també estan abandonats i bruts i si no s’hi actua aviat, desapareixeran menjats pel temps. Dalt del turó hi ha una plaça amb una verge i és un molt bon mirador de la comarca. És un lloc amb un cert manteniment, així que mantenir els nius d'ametralladora, un cop restaurats, no suposaria molta feina més. A més a més, el carril bici que uneix València amb Rafelbunyol i Puçol, passa al costat d’aquest turó i no costaria res senyalar-ho i fer un manteniment mínim dels nius d’ametralladora. Recuperar elements històrics que ajudin a entendre la nostra història recent no és car, és tant sols qüestió de voluntat.

Desastre participatiu

Ahir, a les vuit de la tarda, vam ser convocats a la Comissió de Participació Ciutadana d’una ciutat on estem redactant el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible. La idea era que expliquéssim als membres de la comissió què havíem fet fins ara i quins serien els següents passos. Amb mitja hora de retard va començar la sessió i ràpidament es va veure que la cosa es complicaria. No es va votar l’aprovació de l’acta de la sessió anterior, no es va donar còpia als membres de la comissió dels temes a tractar i quan es va entrar en el punt tres (pressupostos participatius) el caos ja era total. Havien de decidir els criteris socioeconómics que definirien el repartiment dels pressupostos pels barris i les dos persones de la comissió encarregades d’explicar-ho es van posar a discutir. L’alcalde demanava votar una resolució i la gent deia que no es podia votar una proposta si no estava escrita. Ningú havia passat la proposta per escrit! La discussió va anar embolicant-ho tot i al final ja s’estava posant en dubte resolucions aprovades en anteriors sessions (el valor del vot individual per barri). L’organització de la sessió per part de l’ajuntament va ser nul·la i això va provocar un fracàs estrepitós de la sessió. A més a més van barrejar la reunió de la comissió de participació amb l’assemblea de particpació i la gent no sabia si era membre de la comissió o de l’assemblea i per tant, a l’hora de votar, la gent no sabia si podia votar o no. A mi em va recordar una escena de la pel·lícula la Vida de Brian...

Finalment, a quarts d’onze i després de que tres o quatre membres de la comissió abandonessin enfadats els seus llocs, es va aconseguir votar alguna cosa i convocar una reunió extraordinària per a la setmana vinent. Acabat aquest punt, l’alcalde va dir que ja n’hi havia prou. La resta de punts (més de la meitat de l'acta del dia) es tractarien en la propera sessió extraordinària, i a nosaltres se’ns va quedar cara de idiotes. Tres hores perdudes! La participació ciutadana no es pot improvisar. Les reunions s’han de preparar i hi ha quatre regles bàsiques de procediment que s’han de complir escrupolosament. Una convocatòria ha d’anar acompanyada del text d’allò que es vulgui aprovar, per a que la gent ho pugui llegir i arribi a la reunió amb les idees estructurades. També és recomanable que s’entregui i s’aprovi l’acta de la sessió anterior i per últim, si s’ha de proposar un debat, és bàsic que la gent que el prepara vagi a una i tingui les idees clares. I si es preveu que la sessió tindrà algun punt llarg, no es pot presentar una convocatòria amb set punts. Tot això, i a la vegada, van deixar de fer els tècnics que van preparar la reunió i per tant, la sessió va ser un absolut desastre. Potser els pressupostos participatius es mereixen una sessió monotemàtica. I el Pla de Mobilitat també. Si no, les coses s’aproven per desgast i la gent es cansa d’aquestes sessions llarguíssimes i farragoses, que sols generen desil·lusió i ganes de quedar-se a casa.

Ferralla galàctica

Fa unes setmanes, un astronauta volador estava fent un passeig ingràvit per l’espai, al voltant del seu transbordador d’última generació. L’objectiu d’aquesta passejada espacial era arreglar la parabòlica per permetre, als tripulants de l’aeronau, seguir connectats al món terrenal i a la resta de la galàxia. L’astronauta, dins d’un vestit blanc, es dirigia ingràvitament cap a l’antena, portant a la mà una caixa d’eines. Un martell, una clau anglesa, una clau allen del 6 o del 12, un tornavís i una cinta americana, que va bé per a tot. Tot contemplant la galàxia, l’astronauta es va despistar i degut a la falta de gravidesa, no va ser conscient de que deixava anar la caixa d’eines. En càmara lenta, la caixa d’eines vermella i grisa va allunyar-se del transbordador i en qüestió de minuts va posar-se en òrbita al voltant del planeta terra. I així estem aquí a baix, vivint sota un munt de ferralla galàctica que està girant en l’òrbita terrestre. Satèl·lits vells en desús, satèl·lits en funcionament i ara, una caixa d’eines valorada en 200.000 euros. Com s’està tornant de car el món de la ferreteria!

Ja veureu com aviat, el gran temor dels irreductibles gals (Astèrix, Obèlix i companyia) serà una realitat. Se’ns caurà el cel al cap en forma de ferralla galàctica.