La Calderería. Laboratori de cultura emergent i economia social

Diuen que la crisi econòmica, a part d’impactar de manera brutal sobre la butxaca de les famílies, afecta molt a l’estat d’ànim. La societat té por i els mitjans de comunicació no ajuden a millorar l’ambient que es respira al carrer. Però també és cert que de les adversitats surten grans oportunitats i aquesta que us explico a continuació crec que és especialment interessant perquè intenta canviar el model actual que, vist el que estem vivint, podem donar per fracassat i per tant obsolet.

Jo sóc del parer que de la crisi no en sortirem produint més, sent més eficients, internacionalitzant-nos més.... Tot això no servirà de res si no canviem el model de societat, si no canviem els valors imperants, si no anteposem el bé comú al bé individual. Les retallades o el rescat a la banca són actuacions que no serviran de res si no canviem el model. I com els governs no estan per la feina de canviar el model, és la societat civil qui comença a generar iniciatives per a fer possible el canvi.

Un propietari privat, després de gaudir de les jornades d’Arquitectures Col•lectives, celebrades a València el juliol del 2011, ha decidit cedir un local de 500m2 a la Coordinadora d’Iniciatives Veïnals. El local era una antiga caldereria que portava 10 anys abandonada i degut a la crisi econòmica i immobiliària, sense vendre’s ni llogar. Així que el propietari i la Coordinadora es van asseure i van arribar a un acord de cessió per tres anys. El propietari cedeix el local a la Coordinadora i aquesta el manté (masoveria urbana) tot generant oportunitats per al barri. Així neix la Calderería. Fàbrica d’Alternatives.

La caldereria pretén ser un laboratori de cultura emergent i d’economia social. Per aconseguir aquests objectius, la Coordinadora d’Iniciatives Veïnals ha dissenyat una estratègia d’activació i de cogestió col•lectiva de la Calderería en base a una convocatòria de projectes d’usos i aprofitaments temporals de l’espai, dirigida a creadors i col•lectius relacionats amb la cultura emergent i la economia social. A partir d’aquesta convocatòria es proposa la cessió d’espais, en règim de masoveria urbana, als projectes seleccionats.

Una de les condicions que busca la coordinadora es que els projectes seleccionats tinguin un impacte positiu en la qualitat de vida del barri, ja sigui des del punt de vista creatiu, artístic, arquitectònic, urbanístic o econòmic. Totes les propostes hi tenen cabuda sempre hi quan no busquin un profit individual. Han de ser propostes que ajudin a desenvolupar la creativitat dels col•lectius tot impactant positivament en el barri (Serreria).

Al meu entendre, una molt bona manera de donar una oportunitat als creadors, a la gent amb ganes de fer coses i de permetre-ho dins d’un esquema diferent a l’habitual. Així és canvien els hàbits, els valors i és crea una nova consciència social. Aquest és el camí.

Web: La Caldereria

El negoci rodó de les infraestructures. Negoci per a pocs, crisi per a molts

M’agradaria fer-vos quatre cèntims de com s’estructura una concessió al voltant de la construcció i explotació d’una gran infraestructura, per tal de que sigueu conscients de que el millor negoci del món és ser banquer.

La cosa no és senzilla, però resumint molt consisteix en que el govern  (Estatal o autonòmic) decideix construir una infraestructura (posem pel cas una autovia) i fa un concurs per concessionar la construcció, l’explotació i el manteniment. L’administració pública paga un cànon (fixe o variable) a l’empresa adjudicatària, que ha de servir per a cobrir la diferència entre els ingressos (peatge) i les despeses (construcció, manteniment, personal...). Si els ingressos fossin superiors a les despeses, l’adjudicatari pagaria una part dels beneficis a l’administració pública. Però com les coses es fan malament això no passa mai.

Així s’estructura la relació entre la part pública i la part privada. Ara bé, com s’estructura internament la part privada per a tirar endavant el projecte? Normalment s’ajunten una constructora (construirà la infraestructura), una empresa explotadora (explotarà i mantindrà la infraestructura) i una entitat financera que donarà el crèdit necessari per a fer realitat el projecte. La constructora i l’explotadora discuteixen amb l’entitat financera la quantitat del crèdit. Aquesta quantitat pot variar, per exemple, segons els resultats dels estudis de demanda. Més demanda més ingressos i per tant menys necessitat de crèdit. Normalment els bancs volen una demanda més baixa o conservadora per a prestar més diners (i per tant per a guanyar més) i les constructores solen sobredimensionar la demanda per a justificar la necessitat de la infraestructura i per a accedir a un crèdit menor. Sigui quin sigui l’acord final, el banc finançarà la construcció i explotació de la infraestructura, sabent que sempre guanyarà i mai perdrà. 

Si la infraestructura funciona i té la demanda esperada, l’empresa privada anirà pagant religiosament per a tornar el crèdit. Ara bé, què passa quan no s’arriba a la demanda esperada i els ingressos són més baixos que els esperats? Que l’empresa privada no pot fer front als pagaments i llavors el banc deixa de cobrar. I aquí és quan entra en joc la política. Sempre que ha passat això, hem sentit a parlar del rescat de les infraestructures per part de l’administració. S'ha estructurat malament el negoci, però no passa res, perquè sempre sortirà l’Estat al rescat. Amb l’excusa de que la infraestructura és un servei públic, l’Estat es veu obligat a mantenir la infraestructura en funcionament i per tant a assumir les pèrdues de les empreses privades. 

A més a més, com les caixes estaven estretament lligades als poders polítics, sabien d’avant mà que si el negoci fallava, el govern pagaria. Per tant risc zero per a les entitat financeres i barra lliure per a finançar infraestructures de dubtosa viabilitat o necessitat, però pel que es veu de gran interès polític i especulatiu (lligat al boom immobiliari). 

D’aquesta manera el binomi Polítics – Entitats financeres, junt amb les grans constructores, han creat un sistema per fer infraestructura pel simple fet de fer-la, perquè era negoci segur per als bancs, era propaganda per als polítics i era feina per a les constructores i demès empreses satèl•lits. I al entrar de cap en aquest cercle viciós, ens hem oblidat que la infraestructura és necessària si ho és des del punt de vista social, ambiental i econòmic. 

Jo sóc del parer que el govern no ha de rescatar infraestructures. Si no tenen demanda i no es poden pagar, doncs que s’abandonin. I si el banc o la constructora han fet un mal negoci, doncs mala sort, han perdut. Potser d’aquesta manera, quan passéssim per davant dels aeroports abandonats de l’Alguaire o Vilanova d’Alcolea, seriem conscients de com de malament vam gestionar els diners públics durant els anys 90 i principis del 2000. Serien monuments d’un període històric deplorable, però que estant allà ajudarien a no oblidar, a no entrebancar-se dues vegades amb la mateixa pedra. Per aquesta raó Auschwitz y Mauthausen són museus. Per a no oblidar i no tornar-nos a equivocar.

El rescat dels bancs

Be, finalment ja estem rescatats. El senyor Rajoy ho podrà anomenar com li doni la gana (per això és gallec), però que el BCE et doni un crèdit de 100.000 milions d’euros és un rescat. I punt.

Fa uns dies que vivim rescatats i jo em sento igual. No he notat cap canvi significatiu ni en mi ni en la societat que m’envolta. La famosa “prima” segueix pels núvols (ja he sentit a parlar d’un segon rescat), l’atur segueix sent desorbitat i els ànims estan sota mínims. Sort que ja ha arribat l’estiu, podem anar a la platja i “La Roja” ens farà campions mentre el govern ens puja l’IVA i ens modifica les pensions. I ens donarà igual, perquè el futbol és la vida. Ara bé, com la selecció caigui a quarts, Rajoy tremola!

Tot i que ens han venut que aquest crèdit de 100.000 milions d’euros l’hauran de tornar les entitats financeres que necessitin diners, l’aval l’ha posat l’Estat, de tal manera que si alguna entitat no pot tornar els diners sol•licitats, l’Estat – Nosaltres pagarem. A més a més, tal i com deia fa pocs dies l’economista Joseph Stiglitz, no té sentit donar als bancs un crèdit al 3-4% quan són aquests els que compren el deute sobirà dels països a un 6 o 7%. De nou negoci rodó per als bancs i de nou els països lligats de mans i peus de les entitats financeres rescatades amb diners públics.

Aquest dantesc crèdit – rescat tant sols servirà per a tapar els forats de les entitats financeres (mal gestionades per directius estretament lligats a partits polítics), i per tant el govern haurà de seguir amb la política imposada d’austeritat i retallades. Així que hem salvat el cul dels bancs però a nosaltres, com a ciutadania, ens seguiran donant pel cul (això si, mirant per la tele el futbol). Com ja he dit ens apujaran l’IVA, ens tocaran les pensions i probablement patirem una nova re-reforma laboral. Tot això sumat a la inversió pública zero. Llavors, per a què ha servit el rescat. Algú m’ho pot explicar?

Sincerament, ningú no m’ha explicat el per què no deixem caure els bancs. Hi ha un fons de garantia que cobreix als clients fins a 100.000 euros per compte. Que el fons de garantia cobreixi als clients i que aquests es canviïn de banc, de tal manera que les entitats mal gestionades tanquin la paradeta, tal i com estan fent milers d’empreses millor gestionades però sense ajudes públiques per salvar-se.

Infraestructuras de transporte y crisis

És una pena que ara, en plena crisis econòmica, tothom (o gairebé tothom) critiqui el model de desenvolupament infraestructural portat a terme pels diferents governs espanyols durant les darreres dècades. I dic que és una pena perquè ara és molt fàcil criticar-ho, però quan els diners brollaven a dojo (amb ajudes europees) les entitats ecologistes que criticaven aquest model eren titllades de retrogrades i d’estar en contra del desenvolupament econòmic del país. Però el pas dels anys i la greu crisi econòmica ha acabat donant la raó a David sobre Goliat.

La editorial de Ecologistes en Acció ha publicat un interessant llibre d’en Paco Segura titulat “Infraestructuras de transporte y crisis. Grandes obres en tiempos de recortes sociales”. I no hi ha res millor per a demostrar que hem llençat els diners construint grans infraestructures que comparar-nos amb altres països més avançats. Els números són irrefutables, per molt que un intenti, a vegades, defensar allò indefensable.

El model espanyol de construcció de grans infraestructures s’ha sustentat sobre dos pilars. El primer ha estat la construcció de mites falsos, com el de que patim un greu dèficit infraestructural. Ens han parlat tantes vegades de dèficit infraestructural que hem donat per fet que vertaderament teníem una manca d’infraestructures i hem estat incapaços de comparar-nos amb altres països per trencar aquest mite. A més a més ens han venut que aquestes infraestructures desenvoluparan el teixit econòmic del territori, crearan llocs de treball i equilibraran el territori. I ja s’ha demostrat que a vegades no han exercit aquest paper i a més a més han estat perjudicials per al territori i les arques públiques. I les entitats que ho han denunciat han estat ignorades i criticades.

L’altre pilar que ha sustentat aquest model de desenvolupament infraestructural ha estat el de “jo més”. Ens hem sentit molt orgullosos quan el ministre de torn cridava als quatre vents que érem el país amb més kilòmetres d’alta velocitat del món després de Xina. Han aconseguit que tot municipi es senti orgullós de tenir una estació d’AVE que no fa servir, un aeroport on no aterren avions o un palau de congressos completament fora de lloc.

En aquest sentit, alguns números prou irrefutables: Espanya és el país europeu amb més kilòmetres d’autovies i autopistes. Més que França, que té una major extensió i una major població. Només Xina i els Estats Units tenen més kilòmetres que Espanya. A Espanya hi ha 48 aeroports públics. Alemanya, amb gairebé el doble de població, en té 24. A més a més del ser segon país del món amb més kilòmetres d’alta velocitat (després de Xina), els pressupostos d’aquest 2012 encara preveuen 2.000 milions per a la construcció de l’AVE a Galicia i tant sols 28 per a millorar les rodalies de Madrid i Barcelona. Rodalies Renfe mou el 80% dels passatgers, mentre que Renfe mitja i llarga distància (AVE) tant sols mou el 20% restant. Alguna cosa estem fent malament no?

La construcció social d’aquest dos pilars ha provocat que perdem una oportunitat d’or per construir infraestructura productiva, una infraestructura lligada a les necessitats reals de cada territori i de la seva gent.

“Infraestructuras de transporte y crisis. Grandes obres en tiempos de recortes sociales” destrueix amb números aquests mites, analitza la situació infraestructural a Espanya i fa un balanç econòmic del cost real d’aquesta política de desenvolupament infraestructural. Per acabar reflexiona sobre la necessitat d’un canvi de discurs i per tant d’un canvi en les polítiques infraestructurals.

Infraestructuras de transporte i crisis. Grandes obres en tiempos de recortes sociales. Paco Segura. Ed. Libros en Acción. Madrid. 2012

Grècia ens assenyala el camí a seguir

L’anunci fet el passat dilluns pel Ministre De Guindos m’ha sonat a que a Espanya li cau un rescat econòmic de la Unió Europea en breu. La crisi econòmica a poc a poc va avançant, igual que l’atac que rep una persona afectada per una malaltia degenerativa i finalment terminal. Cap dirigent polític ha sabut encertar-la amb el remei. Van començar amb un Pla Zapatero i acabaran amb retallades que ens retornaran al S. XIX.

Cap remei, ni el més Keynesià ni el més neoliberal, servirà per a res. Els mercats, tal com l’ordinador Hal 9000 a 2001 l’Odissea de l’espai, han pres vida pròpia i s’estan carregant, un a un, tots els Estats Europeus. Ja no importa les mesures que prenguem, hem perdut el control de la nau.

Bé, potser no importen les mesures que prenguem si les seguim prenent dins dels paràmetres econòmics dominants. Posats perdre, potser ha arribat l’hora d’experimentar, de ser radical i trencar amb aquest sistema que ha fallat. I el moment de fer-ho és abans de la intervenció econòmica. Si deixem que ens intervingui, ja haurem fet tard.

També tinc clar que aquesta ruptura no la portaran a cap ni el PP ni el PSOE. S’ha de trencar amb els dos partits majoritaris i evitar caure en populismes oportunistes. Crec que Espanya, però també Europa necessita d’un nou lideratge polític que anteposi les idees i el projecte de país als mercats. Ens volen fer veure que la política ha mort, que un Estat el pot governar un tecnòcrata, fins i tot de forma no democràtica (Monti a Itàlia n’és un bon exemple). Jo no hi estic d’acord. Això representa la mort de la democràcia, de les idees i la claudicació a una dictadura tecnòcrata estretament lligada als poders econòmics.

Segueixo amb atenció el que està passant a Grècia i no només des del punt de vista econòmic, sino des del punt de vista polític. Cansats de tantes retallades i de perdre tantíssims drets socials, els grecs han donat l’esquena als dos partits majoritaris. I és interessant, perquè la majoria de Grecs volen seguir dins d’Europa, el que ve a dir que Europa si, però no d’aquesta manera. Serà interessant veure que passa a Grècia després de les properes eleccions dels 17 de juny i veure si Europa és capaç d’esperar i acceptar la decisió democràtica que prenguin els Grecs. Potser els Grecs ens estan assenyalant el camí que seguirem alguns dels països europeus en els següents anys. I no parlo d’economia, parlo de democràcia, de que el poble sobirà decideixi el seu camí.

Bob Dylan. DF, 11 de maig 2012

A principis dels 90 (amb 15 anys) estava completament enganxat als Dire Straits. Em sabia de memòria un munt de cançons que cantava a tota hora i anava a la fira del disc a la recerca de cares B i discs pirates. Tot el que estava relacionat amb els Dire Straits m’atreia. Una tarda qualsevol, remenant els discs dels meus pares, em va caure a les mans un LP que portava per títol Slow train coming. Era un disc de Bob Dylan de l'any 1979. A mi el cantant de Minnesota em sonava, però igual que em podia sonar l’Elvis, en Raimon o el Moustaki, cantants que rondaven per casa. Però aquella tarda, llegint els crèdits del LP d’en Dylan vaig fer una gran descoberta: El guitarrista solista del Slow train coming era el mismíssim Mark Knopfler i el bateria en Pick Withers. Havia descobert una relació entre els Dire Straits i en Dylan i si en Knofpler es dignava a tocar la guitarra per algú altre, aquest havia de ser bo. Així que vaig posar-me el LP Slow train coming i així vaig descobrir a en Bob Dylan. Després d’aquesta trobada en Dylan m’ha acompanyat al llarg d’aquests 20 anys.

Vaig tenir la sort de veure a en Dylan per primera vegada un 24 de juliol de 1995 al Poble Espanyol de Barcelona. Va ser més emocionant el fet de poder escoltar al mite que el concert en si, que no el recordo especialment brillant. Pocs anys més tard, un 22 d’abril de 1999, el vaig torna a veure al Palau d’Esports de BCN. De teloner estava en Calamaro, presentant Alta Suciedad. Van ser dos bons concerts, però el millor de tot va ser descobrir en Calamaro, una altre músic que des d’aleshores m’ha acompanyat arreu. Com podeu veure, el directe d’en Dylan dels anys 90 no era per a tirar coets. Anava en consonància amb la seva producció discogràfica d’aleshores.

Ara bé, l’any 1997, amb la publicació del Time out of mine en Dylan renaix i firma un disc, al meu entendre, molt bo. 4 anys més tard publica Love and theft (2001) i el 2006 el que per mi és el millor disc de Dylan en 25 anys, Modern Times. Together throught life (2009) manté la bona línia, acostant-se al blues, i aconsegueix firmar una primera dècada del segle XXI fantàstica.

Tot i estar de gira constantment (Never ending tour) feia més de 10 anys que no assistia a un concert d’en Dylan. I després d’aquesta segona joventut del cantant de Minnesota, tenia moltes ganes de veure’l, de retrobar-me amb un Dylan amb material nou suficientment bo i consistent com per poder fer un concert sense dependre dels clàssics dels 60. I aquesta nit al PepsiCenter de la Ciutat de Mèxic, en Dylan ha defensat l’estil musical dels seus darrers treballs, més propers als blues que al rock i evidentment que al folk. Les cançons del segle XXI s’han barrejat perfectament amb els clàssics dels 60. Aquesta nit hem fet un repàs brillant als últims 50 anys de la història de la música. Quin gran concert!

Un Dylan en plena forma ha tocat gairebé dues hores acompanyat per una banda de cinc músics molt potents. Dos guitarres, una bateria, un baix – contrabaix i un hammond. Pel seu costat en Dylan s'ha anat alternant als teclats, la guitarra i l’harmònica, amb ovació del públic cada vegada que la feia sonar, recordant aquells inicis més folks. L’escenari auster, com ha de ser: Una cortina negra, bon joc de llums i tot el centre d’atenció sobre els músics, vestits de negre.

Durant les dos hores de concert en Dylan ha anat barrejant clàssics amb peces dels seus darrers treballs, però estranyament no n’ha tocat cap del Together throught life. Ha obert el concert amb Leopard-Skin Pill-Box Hat del disc Blonde on Blonde (1966) i a partir d’aquí ha anat alternant clàssics (Desolation row, tangled up in blue, Highway 61 revisited...) amb peces dels seus últims treballs (spirit on the water, Love sick, Summer days o Thunder on the mountain...). La recta final ha estat impressionat: Ballad of a thin man, Like a Rolling Stone (cantada a crits per un PepsiCenter a rebentar) i All along the watchtower. Rock&Roll elèctric, molt elèctric per acabar un concert emotiu i enèrgic. Després, per acabar, un solitari i irreconeixible bis: Blowin in the wind, que si no fos perquè el canta sovint en l’actual gira, podríem dir que era una missatge de Pau cap a un país que ha registrat més de 40.000 assassinats en els darrers 5 anys.

PD: Per fer créixer el mite, en Dylan no ha dit ni piu durant tot el concert. Tant sols quan ha presentat a la banda s’ha sentit un “gracias amigos”. Què gran!

Set List del concert

Nàpols vs València, Itàlia vs Espanya

La primera setmana de maig he estat a Nàpols i veient la que ens està caient a Espanya i a Itàlia econòmicament parlant, m’agradaria fer algunes reflexions tot comparant Nàpols amb València o Itàlia amb Espanya.

A Nàpols tot allò que és responsabilitat de l’Estat falla. El servei d’escombraries, per exemple, el controla la Màfia i quan volen muntar un pollastre gros omplen els principals carrers de la ciutat de merda. A València de moment els carrers estan mitjanament nets i no se’ns acumula la merda a la porta de casa. Això si, els polítics també han fet negoci amb la merda al més pur estil mafiós.

A Itàlia el 13% del PIB està controlat per la Màfia, és a dir que els impostos que hauria de generar aquest 13% l’Estat ni els olora. I si aquest 13% és per a la mitjana del país, no vull ni imaginar-me quin percentatge és a la Campania. A València en canvi, la màfia estructurada com la coneixem a Itàlia no existeix (o la desconeixem). Tenim polítics corruptes i llaços d’influències entre polítics, banquers, empresaris i jutges, però estic gairebé segur que els milions que mou la corrupció no arriben, ni de lluny, al 13% Italià.

I amb tot això i segons les dades publicades per l’Eurostat el percentatge d’atur a la Campania era del 14% a finals del 2010. A València era del 23,3%. Gairebé 10 punts percentuals més! I quan un es passeja pels voltants de Nàpols (Boscotrecasse, Torre Annunziata, etc) diria que l’atur és del 30 o el 40%. Uns altres número que conviden a la reflexió: A finals del 2011 la taxa d’atur a Espanya era del 21,7%, mentre que a Itàlia era del 8,4% (13 punts per sobre). I si analitzem la taxa d’atur de les regions econòmicament més fortes veiem com a Catalunya era del 17,8%, al País Basc del 10,5% i a la Lombardia (Milà) del 5,6%. La diferència de la taxa d’atur entre la Lombardia i la Campania és inferior a la registrada entre el País Basc i València. Increïble!

Amb aquest números tant aclaparadors un es pregunta: Què passa? Fem tots els països els números igual? Com pot un territori en vies de desenvolupament (Nàpols) estar millor econòmicament que València? Com poden tenir una taxa d’atur inferior? Quin paper té l’economia submergida en cada territori? Com pot estar més desequilibrada la relació País Basc – València que la relació Lombardia – Campania? Què estan fent bé els napolitans i malament els valencians?

Tinc dos hipòtesi per respondre a aquestes preguntes i totes dues s’han de veure des de l’escala nacional: la primera és que simplement és una qüestió de números i que a “als mercats” els bé més de gust fer caure a Espanya que a Itàlia, sense tenir en compte la realitat dels seus territoris. Miren els números macroeconòmics i aquests són clarament millors a Itàlia. Han posat la xinxeta vermella damunt del mapa d’Espanya i ja està. Després vindrà Itàlia.

La segona hipòtesi es que el “cafè para todos” espanyol ha significat la ruïna per a les arques de l’administració de l’estat. Hem dotat d’infraestructures punteres i equipaments a una sèrie de territoris que potser tenien altres necessitats. És políticament incorrecte dir-ho, però potser és així (si voleu podem començar a fer la llista de ciutats que no necessitaven AVEs, aeroports, palaus de congressos...). Haguéssim pogut fer com Itàlia, que ha abandonat el sud (no sé si econòmicament però si política i socialment) aconseguint un Estat desequilibrat, però amb uns números macroeconòmics (tan estatals com regionals) millors que els espanyols. I per tant als ulls dels mercats i d’Europa està millor que Espanya.

Vosaltres mateixos. Quina Europa voleu?

http://epp.eurostat.ec.europa.eu/tgm/table.do?tab=table&init=1&language=en&pcode=tgs00010&plugin=1

Adéu Napoli

En els darrers 10 anys crec que he viatjat a Nàpols cinc o sis vegades, és a dir que cada any o cada dos anys m’he passat una setmana per la Campania i s’ha de dir que la ciutat de Nàpols em tenia el cor robat. La decadència que mostra al turista que viatja sense presa, junt amb la seva riquesa històrica, cultural, paisatgística i gastronòmica fan del sud d’Itàlia un bon lloc per passar-hi unes vacances. Un es pot perdre pels carrerons del Nàpols antic, recorre Spaccanapoli i arribar al capvespre a la plaça del Plebiscito a través de la concorreguda i globalitzada Via Toledo. Si el turista surt de Nàpols, pot visitar l’archifotografiada Pompeia, pot pujar al Vesubi o pot tastar un limonchelo ben fred en alguna de les terrasses de Sorrento, tot contemplant el mediterrani i l’illa der Capri.

Ara bé, quan el turista torna cada any a Nàpols deixa de ser turista, se sent una mica napolità perquè s’ha fet seva la ciutat i aleshores comença a ser crític amb certes coses. Les escombraries i l’abandó generalitzat de l’espai públic és el primer que un comença a criticar. Una cosa és l’aspecte decadent de la ciutat i l’altre es tenir els carrers plens de merda o el soterranis del “centro Dirizionale” (centre de negocis de la ciutat per on passen unes quantes línies d’autobús urbà) talment com la pel•lícula Mad Max.

Una cosa es que el transport públic sigui caòtic degut al trànsit (que ja de per si és inacceptable), però un altre es que el propi conductor, quan li demanes on pots comprar un bitllet senzill de bus, et digui que pugis sense pagar (al tuo rischio em va dir).

Una cosa es que el taxi sigui car i que per anar de Napoli Centrale als jardins de Capodimonte et cobrin 18 euros, però una altra cosa és que a cap taxista de Nàpols li doni la puta gana d’engegar el taxímetre, que el tenen allà estalviant bateria. Això si, el taxista és xerraire, simpàtic, t’explica mil coses per cadascun dels carrers per on passes i al final, casi que et sap greu no deixar-li propina.

Una cosa es que unes obres del metro a la plaça Garibaldi siguin llargues i l’altre que portin 10 anys i ningú vegi la llum al final del túnel.

I la llista podria seguir i seguir.... però a mode de resum crec que a Nàpols li passa el que sempre dic que passa als països en vies de desenvolupament: els falla l’esfera pública. Tot allò que és responsabilitat de l’Estat (via pública, transport públic, etc) falla. I jo parlo d’aquestes coses perquè son les que un turista pot arribar a percebre, però puc imaginar-me que la sanitat i l’educació tampoc deuen ser per tirar coets.

I totes aquestes coses, que un turista no arriba a percebre perquè viatja amb bona voluntat i amb ganes de passar-s’ho bé, si que es veuen i arriben a cansar quan cada any un es passa una setmana sencera a Nàpols.

Potser ha arribat el moment de refredar la meva relació amb Nàpols, separar-nos per un temps i que cadascú faci el seu camí. Potser d’aquesta manera, si la vida ens torna a fer coincidir algun dia (que segur que si), retrobarem l’amor d’aquests darrers anys. Adéu Napoli i sort en el camí.

PD: La fotografia està feta a l'illa de Procida, un petit tresor

La matrícula escolar: Línia en valencià o centre educatiu?

Després de 5 anys i mig vivint en aparent normalitat lingüística a València, ha arribat el moment de tastar en pell pròpia l’esquizofrènia que pateix aquest país amb el tema de la llengua. Aquest mes de maig volem inscriure a la Neus a l’escola pública i ens trobem amb el dilema d’haver de decidir entre centre educatiu o educació en català o castellà.

Tenim molt clar que volem matricular a la Neus a l’escola pública i ens agrada el Col•legi Lopez Rosat. És una escola petita, de barri, amb un equip de mestres actiu, amb ganes de fer coses i proper. Ara bé, l’escola té una línia en català i una altra en castellà. Aquí comencen els maldecaps. Tenim clar que la matricularem en primera opció al Lopez Rosat en valencià, però què fem en segona opció? En castellà al Lopez Rosat o en català en un altre centre que no ens agrada tant? Què prioritzar, el centre o la llengua?

Un país bilingüe que visqués amb normalitat la seva riquesa cultural no tindria aquests mals de caps. Un inscriuria el seu fill al centre que li correspongués i si s’apliqués la llibertat de càtedra, possiblement rebria les classes en català (encara que potser algun professor ho fes en castellà, i no passaria res). És el que passava a Catalunya quan jo estudiava. Jo no m’apuntava a cap línia i recordo algunes classes en castellà i moltes d’altres en català. I a la universitat igual.

La solució plantejada a València (línies), a més de no integrar a la totalitat dels estudiants en la llengua del país, té altres problemes derivats de la divisió de l’alumnat en línies. La primera és que els professors, per a poder donar classes a les línies en valencià, han d’acreditar que saben parlar-ho. I no sé què passa, però em consta que més d’un s’ha trobat portant el fill a la línia en valencià i el professor parlar castellà.

I un segon problema (al meu entendre més greu) és que molts pares apunten als seus fills a la línia en valencià, no perquè tinguin interès en que el seu fill conegui i aprengui l’idioma, sinó perquè els grups son més petits (i per tant pensen que l’educació és més personalitzada) i sobretot, perquè hi ha menys immigrants (aquests s’apunten majoritàriament a castellà). És a dir que es converteix en una via per a la segregació social a la vegada que es redueixen les places dels que tenen interès real en que el seu fill sigui educat en valencià.

Igual que diuen que no és bo separar als alumnes entre bons i dolents, crec que tampoc és bo separar als alumnes per línies idiomàtiques. Ara bé, aleshores com defensem o potenciem l’ús de la llengua? Com aconseguir un aprenentatge bilingüe amb garanties tot potenciant la llengua minoritària? Com implantar-ho amb èxit al País Valencià?

Opcions polítiques per estalviar en medicaments

Jo no n’entenc molt d’economia ni tampoc de com funciona el món farmacèutic, però he estat atent al que han comentat els mitjans de comunicació aquests darrers dies pel que fa a la proposta del govern de fer pagar els medicaments i no hi estic d’acord. Segons el govern, la sanitat pública és molt cara i cal estalviar. Jo no sé si és cara o no, però si que tinc claríssim que aquesta ha de seguir sent pública, gratuïta i de qualitat.

A partir d’aquesta premissa, crec que hi ha fórmules millors per estalviar i sobretot fer que aquest estalvi que vol el govern no recaigui en la societat, sinó en les farmacèutiques. Per simplificar: el govern vol que si avui en dia una caixeta de 40 pastilles ens costa 5 euros, en paguem 5,5 o 6. Volen que paguem més per la mateixa caixa de medicaments. El que crec que s’hauria de potenciar és el consumir tant sols el que necessitem per al nostre tractament. Si el metge em recepta 1 pastilla cada 8 hores durant una setmana, perquè em veig obligat a comprar una caixa de 40 pastilles? Avui en dia estic comprant 19 pastilles que caducaran a l'armari i que pagarem entre el govern i jo. I les farmacèutiques contentes perquè seguiran venent 40 pastilles.

Així doncs, crec que s’hauria de potenciar el consum just de medicaments. D’aquesta manera potenciaríem la cultura del consum responsable (consumir el que necessitem) alhora que traslladaríem el pes de l’estalvi a les farmacèutiques, no a la societat. El govern parla d’estalvi i estalviar com vol el govern implica que la gent gasti més en medicaments (el govern estalvia, la societat gasta més i les farmacèutiques es queden igual). El que crec que s’hauria de fer es que el govern gasti menys, que la societat gasti menys i que les farmacèutiques produeixin tant sols el que necessita la societat.

Així doncs la pregunta és clara: Sobre qui volem fer recaure el pes d’estalviar en sanitat? Jo ho tindria clar. El govern crec que també ho té clar i vol que la societat pagui per a que les farmacèutiques segueixin produint i cobrant més del que necessitem. Com sempre i com ja comença a ser habitual en aquesta llarga crisi econòmica, el govern escull la decisió fàcil, la de perjudicar a la societat per acontentar a les grans empreses.

La cacera del rei

Alguna cosa està passant dins de la família dels Borbons quan en poc menys de tres mesos aconsegueixo escriure tres o quatre posts demanat la III República.

Que el senyor Marichalar permeti al seu fill Froilán jugar amb una escopeta per tal de que el nen es rebenti el peu i seguir així fent gran la llegenda Borbònica de fets “tràgics” relacionats amb l’armament (recordeu que el Joan Carles va matar al seu germà gran disparant-li un tret al cap), no és res més que anecdòtic. En el fons em sap greu pel nen, perquè és ell qui perdrà un tros de peu per tenir un pare irresponsable.

Però el tema de la cacera d’elefants del rei és un tema que no ho pot defensar ni el més borbònic de tots. El país està patint una crisi galopant, amb més de 5 milions d’aturats, amb una economia sota el punt de mira de la UE i dels mercats, a punt de ser intervinguda... i el senyor rei se’n va a caçar elefants a Botswana (quina gran propaganda pel país. Algú era capaç de situar Botswana en un mapa?).

Primer que res hi ha un tema d’immoralitat ambiental. Els elefants són una espècie en perill d’extinció. Hi ha una gran pressió internacional per a que els països africans que tenen elefants endureixin la llei per protegir aquesta espècie. Tanzania o Kenia, per exemple, han vist en la protecció de la biodiversitat animal una important font de recursos, impulsada a través del turisme. Ara bé, mentre hi hagi gent disposada a pagar 45.000 euros per caçar una bèstia d’aquestes característiques, sempre hi haurà països que tindran una legislació laxa que permeti aquestes atrocitats. I no és de rebut que en Joan Carles sigui un d’aquests personatges indesitjables que s’aprofita de la legislació d’aquests països per realitzar activitats completament il•legals a la resta del món. Es com si s’enganxés al monarca fumant marihuana a Amsterdam. Si, és legal i té el dret individual de fer-ho, però ell té unes responsabilitats associades al càrrec que l’obliguen a comportar-se d’una manera més adequada.

Si l’acte en si ja és immoral des del punt de vista ambiental, la situació econòmica i social d’Espanya el converteix en repobrable. Em dona igual si el govern estava al corrent o no del viatge del rei. Un personatge d’aquestes característiques deuria actuar en consonància amb el que està passant al país i si li agrada anar de cacera, que se’n vagi a per conills, perdius o senglars. L’acte en si demostra una deixadesa i una irresponsabilitat política total. Sembla com si el rei penses “per als dies que em queden...jo a gaudir”. I amb aquesta actitud, aquest personatge no pot seguir sent rei d’Espanya.

Ara bé, com la llei no contempla la figura de l’abdicació (igual que no contempla les activitats i responsabilitats de l’hereu), el rei seguirà en actiu, fent de les seves, fins que finalment li plantem un pi a la panxa.

Crec que fets com aquests haurien de servir per a que els partits polítics, tots a una, li demanessin explicacions al rei. I ja seria hora de que alguna vegada, al monarca, li toqués donar la cara.

Llei de transparència per a tots menys per al rei

El govern espanyol ha presentat l’avantprojecte de llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern. Segons l’article 1 de la llei, l’objecte d’aquesta és: “ampliar y reforzar la transparencia de la actividad pública, reconocer y garantizar el derecho de acceso a la información relativa a aquella actividad y establecer las obligaciones de buen gobierno que deben cumplir los responsables públicos así como las consecuencias derivadas de su incumplimiento”

En línies generals hi estic d’acord, però sóc pessimista pel que fa al seu compliment. A València, els partits de l’oposició porten anys demanant els contractes que ha firmat la Generalitat amb el senyor Ecclestone o els contractes relacionats amb la trama Gurtel i no hi ha hagut manera d’accedir-hi. També és difícil demanar als ajuntaments la liquidació del pressupost i per llei haurien de fer-ho públic. Veurem, quan aquesta llei entri en vigor i la ciutadania comenci a demanar informació, si aquesta llei s’ha fet per a quedar bé o realment per a fer un govern (estatal, autonòmic i local) més transparent.

També trobo a faltar una menció al rei. Sembla que ser que la transparència l’han d’exercir tots els estaments públics de l’estat menys el rei. Segons la constitució el que fa el rei és activitat pública (representa a l’estat) i per tant deuria entrar de ple en la llei de transparència. Amb aquesta meditada exclusió, es segueix donant carta blanca al rei, la qual cosa provocarà indignació cap a una institució que en els darrers anys ha perdut prestigi i suport popular. Crec que la llei hauria de demanar al rei la publicació del pressupost (el que rep directament del pressupost estatal més el que rep dels diferents ministeris) així com la liquidació anual de comptes, com fa tot organisme públic.

Us adjunto un link del Ministeri de Presidència on podeu descarregar-vos la llei per a llegir-la i on podeu opinar i demanar que s'inclogui al rei en la l’esmentada llei.

Avantprojecte llei de transparència

Espais neutres

Estic a la sala VIP d’Iberia de la T4S de l’aeroport de Barajas llegint “Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar en España”.

Hi ha quelcom que no quadra en la escena i no sé què és. Podria ser jo, doncs crec que de tots els elements que conformen l’escenari, inclòs el llibre, sóc el que està més fora de lloc. Hi ha sofàs de pell, televisors penjats de les parets, un càtering decent per ser barra lliure, gent llegint i carregant maletes, una vidriera immensa i un munt d’avions esperant per enlairar-se....Estic com desubicat, com si m’haguessin agafat d’una biblioteca de la Universitat i m’haguessin deixat caure en un espai estrany, còmode, no hostil, però completament aliè a mi. Completament neutre. Neutre de veritat.... amb un ph neutre, que no malmet ni la pell ni la ment.

Encara que aquesta sensació la podrien tenir, en el mateix moment, les desenes de persones que comparteixen sala VIP i silenci amb mi. I si m’aixeco i crido ben fort: Qui n’està fins als collons?

A la play list que m’he fet estant sonant els Pixies.

Parc Nacional Izta - Popo

Aquest cap de setmana que he passat a Mèxic he decidit, amb uns companys de feina, sortir del DF, escapar de la ciutat i pujar cap als volcans Popocatepl i Izta, a respirar aire pur i a tenir cert contacte amb la natura.

El Popocatepl, amb 5.458 metres i el Iztaccíhuatl amb 5.284, són el segon i el tercer pic més alt de Mèxic. El primer està actiu mentre que el segon està inactiu i estan situats a menys de 60 quilòmetres del DF. La mitologia asteca explica que Iztaccíhuatl va ser una princesa que es va enamorar del guerrer Popocatepl. El rei el va enviar a una batalla a Oaxaca, amb la promesa de que si tornava victoriós i amb el cap de l’enemic enganxat a la llança li entregaria a la seva filla. Al cap d’uns mesos Popocatepl va retornar victoriós i amb el cap del l’enemic al capdamunt de la llança. Però la promesa no es va poder complir, doncs la princesa Iztaccíhuatl havia mort uns dies abans. El guerrer va portar el cos de la princesa a la muntanya i allà els Deus la convertiren en un volcà inactiu. Després el guerrer Popocatepl va agafar una torxa, la clavà a terra i va prometre que el foc que vetlla el cos de la seva estimada mai s’apagarà. Dit això els Deus el convertiren en un volcà actiu, de tal forma que el guerrer Popocatepl, amb el seu foc, vetlla eternament pel seu amor Iztaccíhuatl, o la princesa dormida.

Amb la llegenda de rerefons, el diumenge vam llogar un cotxe i després de sortir una hora i mitja tard del DF ens encaminem cap al Paso Cortes, el coll que separa els dos volcans. Allà paguem el 27 pesos que costa l’entrada al Parque Nacional Izta – Popo i deixem el cotxe a La Joya, a una alçada de 3.900. Son les 12.30 del migdia. Som uns “domingueros” amb ganes de caminar una mica i tot i que som un grup de 4 prou heterogeni, decidim començar a pujar per la ruta que porta al cim de l’Izta, amb la intenció de com a mínim arribar al primer portilló.

El sender és molt clar, molt enfangat i relliscós al principi però bonic. A les nostres esquenes està sempre vigilant el Popocatepl, amb la seva fumerola característica i davant nostre, quant els núvols ens deixen, divisem els tres cims de la princesa dormida. I dos mil metres més avall, el Valle de México.

En poc més d’una hora arribem al primer portilló, a 4.260 metres. Comença a nevar una mica i la visibilitat empitjora. Fem un mos, unes fotos i donem per finalitzada la nostra matinal. Desfem el camí i tornem a la Joya. No ha estat una gran excursió, però m’ha servit per sortir del DF, contactar amb la natura i conèixer de primera mà l’itinerari d’ascens al Izta. Queda pendent el cim.

Amb el Popocatepl al fons

El cim de l'Izta cobert de núvols

El camí de pujada cap a l'Izta

Quan el govern té por, treu les porres al carrer

Goya pintava l’any 1780 el quadre “La letra con sangre entra”, posant de relleu el mètode educatiu que imperava per aquelles èpoques i que es va allargar fins a la fi del franquisme. Ja en democràcia, s’ha apostat per altres mètodes educatius, deixant de banda els crits, les pors, les amenaces i els cops de pal.

Però aquesta setmana i veient el que ha succeït a València, penso en un retorn a la metodologia educativa del segle XVIII. Davant de les retallades anunciades pel Consell en educació i del impagament per part de la Generalitat de serveis tant bàsics com llum o calefacció als instituts els estudiants, cansats de patir en carn pròpia aquestes retallades, han sortit al carrer a manifestar-se. I han rebut molts pals.

Un acte tant important, legítim i constitucional com és el dret de manifestar-se, que fins i tot crec que pedagògicament és important que els estudiants coneguin i practiquin, ha estat brutalment represaliat per una policia nacional a les ordres de la delegada del govern a València (la senyora Sánchez de León) i amb el suport en forma de silenci del govern del President Fabra.

Torna el PP i a la primera de canvi tornen els pals. I apallissen a menors d’edat. No sé si es bo comparar o no, però quan el moviment 15M va estar acampat setmanes a la plaça 15M de València (o plaça de l’Ajuntament), la policia no va donar ni un sol cop. No vull ni imaginar-me que hagués passat amb el PP al govern!

Què pensaran aquest adolescents quan practiquen legítimament un dret fonamental com el manifestar-se i la policia els estomaca de forma brutal? Realment volen que confiïn en un govern democràtic que els fa anar a escola en mantes perquè prefereix pagar una fórmula 1 que la calefacció d’un institut? Com volen que creiem en unes forces de seguretat que apallissen de forma brutal a uns estudiants que denominen l’enemic? Aquesta és la visió de la policia?

Jo crec que els fets que estan tenint lloc a València només demostren una cosa: Que el govern té por. Té por que la població, cansada de tantes retallades i cansada de pagar per culpa d’una mala (i delictiva) gestió política es llanci al carrer i demani, finalment, que aquesta crisi la pagui qui l’ha provocat. Entre ells els polítics.

És per això que l’única solució que li queda a un govern i a una classe política que sap que la culpa d’aquesta crisi és seva, és l’exercici de la violència, sigui contra adults o contra menors. Ja ho va dir el nou ministre d’Interior, el senyor Fernández Díaz: “Durant aquesta legislatura practicarem mà esquerra però també mà dreta”. Tota una declaració d’intensions que no ha tardat en posar a la pràctica.

També crec que els estudiants del Lluis Vives i tots els demès estudiants que s’estan manifestant arreu de l’Estat han après una gran lliçó. Han aprés que la democràcia que tenim no és del tot democràtica i han demostrat al govern que la frase del quadre de Goya del S. XVIII “la letra con sangre entra” ja no funciona amb els estudiants del S. XXI. Aquests tenen consciència, són crítics, pensen i saben defensar els seus drets. I els polítics que en prenguin nota, perquè això pot ser l’inici d’una revolta que se’ls pot escapar de les mans i llavors el poble decidirà.

Old ideas. Leonard Cohen

Tal i com està la situació política i econòmica del país i molt especialment al País Valencià, no m’estranyaria que en pocs mesos algú se’n canses de tot i li tirés una sabata (o alguna cosa més dura) a Rita, a Camps o al Fabra. Jo, veient el que estic veient dia a dia (els periodistes són cecs o busquen les noticies a la wikipedia?) arribo a casa alterat, nerviós i no vull ni pensar que faria si sortint de l’oficina a les vuit del vespre em creues amb algun d’aquests pseudopolítics.

Una de les píldores que he trobat per a relaxar-me (a part de dutxar i donar el sopar a la Neus, que m’ajuda a desconnectar) és la música. I la troballa musical d’aquesta setmana és una aposta segura. El mestre Leonard Cohen ha presentat el seu nou disc d’estudi: Old ideas. El títol no és molt suggeridor, però el poeta canadenc ha fet un bon àlbum. La veu característica d’en Cohen (en alguns moments, per primera vegada, se’l sent vell) acompanyada per una molt bona banda. Alguns crítics diuen que s’acosta al blues. No sé si hi estic d’acord. És en Cohen, lletres murmurades, ritmes tranquils, música per a calmar a les feres. Recomanable.

Justícia

Imagineu-vos un escenari on part de la classe política ha tingut barra lliure durant anys, fent i desfent a plaer, gastant sense miraments i incomplint les normes més bàsiques del sentit comú, del deure amb la societat i fins i tot les lleis.

Imagineu-vos un escenari on el tercer poder de l’Estat, el judicial, encobreix les accions il•legals del poder polític. Els encobreix perquè ells també formen part del joc, del sistema i de la classe alta i dirigent del país que ens governa amb una falsa democràcia.

Imagineu-vos un escenari on la societat, cansada d’aquest joc brut, comença a impartir justícia pel seu propi compte.

Imagineu-vos el caos i la revolta.

Les retallades al metro de València. Una mala solució

L’objectiu de tota ciutat que es consideri europea i que vulgui “fardar” de ser sostenible (aquest mot tant maltractat i fins i tot prostituït), ha d’aconseguir un repartiment modal on els sistemes de transport públics i els no motoritzats ( a peu i en bicicleta) representin un 60 – 70% del total de desplaçaments diaris.

Això s’aconsegueix tenint clara una estratègia de mobilitat municipal i planificant la mobilitat amb una visió global, tenint present tots els modes de transport. En aquest sentit, les decisions tècniques o polítiques preses sobre un mode de transport, tenen repercussions en la demanda de la resta de modes que conformen l’esquema de mobilitat municipal. La mobilitat és un sistema que funciona en equilibri i quan es toca una peça, el sistema busca el nou punt d’equilibri. L’objectiu de tota administració és anar movent les peces per a que el punt d’equilibri es vagi movent cap a l’esfera de la sostenibilitat. Farà un any aproximadament, l’ajuntament de València va implantar el sistema de bicicleta pública Valenbisi. Ara, cada dia, es registren 40.000 viatges en bicicleta, desplaçaments que anteriorment es feien a peu, en autobús i possiblement algun en cotxe o moto. Era moure una bona peça.

Però que ha passat ara? Dins d’aquesta espiral de retallades fetes, al meu parer, en calent i sense profundes reflexions de les conseqüències que tindran a mig i llarg termini, la Generalitat ha decidit pujar el bitllet del metro un 5% i reduir l’oferta un 10%. Un còctel explosiu que tindrà un efecte directe en el repartiment modal, movent el punt d’equilibri cap a una ciutat insostenible, on el cotxe seguirà sent el rei.

Retallar en el transport públic, eliminant 50 combois al dia, vol dir que la demanda baixarà i que aquests usuaris s’hauran de buscar una altra alternativa de transport. Si les retallades fossin a EMT, podríem tenir l’esperança de que els desplaçaments a peu o en bicicleta captessin part de la demanda, però qui pot captar la demanda que perdrà el metro? (desplaçaments més llargs). El cotxe. Si el preu de la gasolina no es torna prohibitiu (que va camí de ser-ho), la demanda que perdrà el metro la captarà, majoritàriament el cotxe, empitjorant d’aquesta manera el repartiment modal de la ciutat i allunyant-nos de les directrius proposades per la unió Europea.

Retallar en transport públic és contraproduent, doncs no només estem empitjorant un servei públic, sinó que estem omplint els carrers de més cotxes, més contaminació, més retencions, més accidents... i això també té un cost per a les arques públiques, el que passa és que aquestes externalitats mai es tenen en compte a l’hora de fer els números, perquè les decisions es prenen en calent, sense reflexionar, sense un criteri polític que vagi més enllà de la curta visió del moment.

Una llàstima i un pas enrere. I compte, que la EMT pot seguir pel mateix camí.

Tenerife

Aquestes vacances de Nadal hem marxat a Tenerife, a gaudir de les “afortunades”.

Els pobles no són res de l’altre món. Quatre carrers ben conservats a cada poble i un urbanisme desaforat que al nord s’enfila sense cap ordre cap al Teide, sempre present i majúscul, i al sud es menja les platges amb hotels alts i ressorts de vull i no puc.

Però més enllà de l’urbanisme, la màgia de Tenerife resideix en els seus espais naturals, ja siguin de costa o l’espectacular paisatge lunar del Teide. El cap de Teno, els penya-segats de Masca, el paisatge del Mal País de la Rasa, les passejades per Arenas Negras, els boscos de pi canari o els paisatges d’un altre món per sobre de la quota de 2.000 metres, amb el Teide vigilant, són fotografies que es queden gravades en la ment del turista atent. Desconnexió absoluta!

Només per veure aquests paisatges tant diferents dels que tenim a la mediterrània, paga la pena visitar les afortunades i en concret Tenerife.

Cabo de Teno

Cabo de Teno

Arenas Negras

Arenas Negras

Pico Mostaza, amb el Teide al fons

Al cim del Teide. 3.718 msnm

El pressupost desglossat de la família reial

Comencem un any 2012 que serà “canyero” des del punt de vista polític i social. El govern del PP anuncia retallades importants en àmbits socials de primera magnitud i es de suposar que la societat no restarà agenollada mentre la maquinaria liberal li trepitja els seus drets.

I com aquest passat 2011 la Casa Reial li ha vist les orelles al llop i a més a més té la patata calenta del cas Urdangarin, ha decidit fer un acte de maquillatge i mostrar-se a la societat com una entitat transparent, per tal de intentar quedar-se al marge de les més que possibles manifestacions contra les retallades i classes dirigents

Per això, ha publicat per primera vegada el pressupost de les seves despeses. Doncs bé, li he fet una ullada a aquest desglossament de la despesa i fa riure. Algú se’l creu? Realment es creuen que som tant estúpids? Anem per parts:

Primer que res el que han presentat és el pressupost de les despeses, no la liquidació de comptes. És a dir que ens han ensenyat el que tenien previst gastar i no el que realment s’han gastat. La diferència és notable i sabent que els comptes de la Casa Reial no estan sotmesos al tribunal de comptes i que l’auditoria interna la fa el propi tresorer de la casa reial, no hi ha manera de saber si el que han fet públic és cert o no o si aquest pressupost s’assembla a la despesa real.

Dels 8.400.000 euros que percep el rei dels pressupostos generals, 292.700 corresponen al sou del rei i 146.300 al príncep. Amb aquestes dades, el rei cobra tres vegades més que el President del Govern. Quan cobraria un president de la República?

El pressupost mostrat per la casa del rei diu que la reina, la Leticia i les infantes no tenen sou assignat, sino que cobren en funció dels actes de representació i que la despesa per aquest concepte no pot superar els 375.000 euros. Quanta informació! Per què no diuen l’assignació que han tingut al llarg del 2011?

Els sous del personal de la casa del rei pugen a 4.000.000 milions d’euros. Que ben pagat que està el silenci! I 3.200.000 euros van destinats a despesa corrent, sense més detalls! Es a dir, per a invertir en negocis privats, doncs el manteniment de les propietats les paga el ministeri d’interior.

Si ho analitzem fredament, el que han publicat és una pantomima. No podrien detallar més? I el que és més important, seguim sense conèixer el patrimoni acumulat per la família reial en aquest 35 anys de monarquia així com el cost real de mantenir aquesta institució, doncs es desconeix el pressupost que els ministeris de Defensa, Exteriors i Interior dediquen a la casa reial.

Per cert, la revista Forbes estima la fortuna del rei en 1.790 milions d’euros. Volem l’aigua clara i la xocolata espessa. Que no ens prenguin per idiotes! III República ja!

Pressupost casa del rei