dilluns, 19 de gener del 2009

La defensa terrorista com estratègia territorial

Aquest cap de setmana s’ha arribat a un “alto al foc” entre el govern de Israel i Hamas. Un alto al foc que es tornarà a trencar i es tornarà a firmar. Entre una cosa i l’altre tornarà a haver-hi 1.500 morts i com sempre, la majoria d’ells civils palestins. A mode de reflexió, tant sols volia penjar aquest plànol de l’evolució històrica (dels darrers 60 anys) de les fronteres entre Israel i Palestina. Un podria pensar, pel que llegeix als diaris generalistes, que Israel ataca Palestina per defensar-se dels atacs terroristes de Hamas. Però si analitzem amb certa visió critica els plànols, el que descobrim és una clara estratègia de divisió territorial de Palestina (divide y venceras) i una ocupació de llocs simbòlics (Jerusalem) i estratègics (front mediterrani, alts de Golan, frontera amb Egipte, accés al mar Mort...). Així doncs, com sempre, amb l’excusa del xoc entre religions, amb l’excusa dels atacs terroristes, un país sobirà està envaint un altre país, incomplint totes les resolucions de Nacions Unides.
És un clar exemple de com s'utilitza el terrorisme com excusa per assolir una estratègia territorial expansionista. Al segle XXI, hi han formes més diplomàtiques de combatre el terrorisme (suport a grups polítics moderats, cooperació, inversió econòmica, cultural i social...)

2 comentaris:

Arnau Boix i Pla ha dit...

Els mapetes, totalment aclaridors... Com tu dius, incomplint totes les resolucions de les Nacions Unides, i sense que açò suscite per part dels països "desenvolupats" una resposta efectiva. La pregunta és doncs, què pinten les Nacions Unides al panorama mundial si les grans potències (o els amiguets de les grans potències) se les passen pel forro???

Ahir recordava una estrofa d'aquella cançó, no recorde de qui és original "sólo le pido a Dios que la guerra no me sea indiferente".
Gràcies Xesco!

Secretari ha dit...

Fidel al meu pessimisme, t'he de dir que les coses són com són i que mai no han de canviar, per desgràcia, cosa que també en inclou a nosaltres.