L'urbanisme fraudulent

Últimament hem sentit a parlar molt dels grans fraus urbanístics que tenen lloc a Andalusia, Múrcia o al País Valencià. I a Catalunya, no passa res? Jo no sé si és legal o il·legal el que s’està fent en certs municipis de Catalunya, però si crec que és del tot insostenible i fins i tot “immoral”. Municipis de 1.000 habitants estant aprovant plans parcials que impliquen la construcció d’una superfície igual o superior a la del poble consolidat i que provocarà que de la nit al dia, aquests municipis doblin o tripliquin la població. I si no la doblen es convertiran en pobles fantasmes, amb un munt de pisos buits però plens d’especuladors. Això és el que passa a Catalunya i a tot arreu. Es construeix per especular, per invertir uns diners que donen més al mercat immobiliari que al banc. Creuant dades de l’institut d’estadística de Catalunya i del col·legi d’Arquitectes, es veu com es construeixen més cases que habitants guanya Catalunya cada any (creixement natural). Per a qui són els habitatges sobrants? Com es que a Espanya es construeix més habitatge nou que a Alemanya i Anglaterra juntes? I de nou l’AVE. Quin paper juga? Ajuda a especular, afegint un valor afegit als habitatges que no és real. A Perafort estem fent un estudi de mobilitat per un Pla Parcial que desenvolupa dos sectors, construint un total de 1.270 vivendes. A pocs metres està l’estació de l’AVE de Tarragona, que increïblement està situada a 10 quilòmetres de Tarragona, perdent-se així tota l’eficiència del tren, que teòricament hauria d’anar de centre a centre de les ciutats. Aquests 2.600 habitants que aniran a viure a Perafort, seran ciutadans de Barcelona que seguiran treballant a Barcelona i vivint a Perafort? Pagaran mensualment gairebé 900€ de tren per anar a treballar a Barcelona, i a més a més pagaran una hipoteca a Perafort? Jo crec que enlloc de demanar un AVE, aquests nous habitants de Perafort demanaran un servei de bus que els connecti amb Tarragona. I llavors perquè han fet l’estació de l’AVE a Perafort? Per a revaloritzar uns terrenys i poder construir, com a mínim, 1.200 habitatges. I després, ja veurem qui utilitza l’AVE. Per cert, aneu al Ministerio de Fomento i demaneu els estudis de demanda per als traçats de l’AVE de qualsevol punt d’Espanya.... no se n’ha fet ni un! Com podeu veure, Catalunya no és un Oasis. Jo no sé si hi ha corrupció o no, però l’ordenació territorial que s’està fent és insostenible!

On aparcar la bicicleta

Aquest any a la feina hem fet un estudi per a implantar 2.000 places d’estacionament per a bicicletes als diferents districtes de Barcelona. I pel que hem vist fent un inventari de manteniment dels carrils bici existents, hem fet curt. A Barcelona cada dia més gent es desplaça amb bicicleta i la demanda de llocs per aparcar augmenta. La foto tant sols vol denunciar la falta d’estacionament per a bicicletes i mostrar l’enginy i capacitat de superació dels milers de ciclistes urbans que cada dia desafien la llei del vehicle privat i circulen per Barcelona sense por, aparcant allà on puguin. Per canviar el paradigma de la mobilitat actual, per abandonar el cotxe i recuperar l’espai urbà per a un ús més social, és necessari que hi hagi personatges que davant de les adversitats segueixin utilitzant la bicicleta.

Ànims a tots a aquells que us moveu en bici per Barcelona!

(La foto l'ha fet l'Isra. Gràcies)

La lluita pel cim més alt

Avui he llegit un article on es posa en dubte que l’Aconcagua sigui el cim més alt d’Amèrica. Fins ara, l’Aconcagua, situat a la frontera entre Argentina i Xile es considerava el cim més alt dels Andes, amb una alçada de 6.960 metres. La revista Xilena Andes Magazine International, proposa el cim de los Ojos del Salado com el més alt del continent, amb 7084 metres. Ja tornem a tenir damunt de la taula una discussió sobre les alçades de les muntanyes. Tant sols és busca la més alta. Al Pirineu es busquen els cims que superin els 3.000 metres i als Andes els hi faltava un 7.000. Les muntanyes de més de 7.000 metres es trobaven tant sols a l’Himalaya i als Andes hi podies anar a fer cims de 5.000 i 6.000 metres, però no podies arribar a la barrera dels 7.000. De confirmar-se la notícia, seria un reclam turístic sense precedents. Crec que en la recerca de cims més alts, mesurant de nou els cims que ja han estat mesurats, més que perseguir un esperit científic, es persegueix un benefici econòmic. I en aquests cas, als Andes, aquest propòsit econòmic és flagrant. Avui en dia, a l’Aconcagua hi van cada any centenars d’expedicions. Moltes per gaudir del paisatge i moltes més atretes per un cim que fins ara era el més alt d’Amèrica. Per accedir a l’Aconcagua havies d’anar a Argentina i d’allà a la ciutat de Mendoza. Mendoza, per tant, viu del turisme de muntanya, un turisme que cada vegada atreu més visitants, més diners, més recursos, més llocs de treball. La ciutat de Mendoza és molt coneguda en el món de l’Alpinisme i ja està estretament lligada a l’Aconcagua. Algú coneix la ciutat de Copiapó? És la ciutat des d’on s’accedeix al cim de Los Ojos del Salado. I sabeu on es troba? A Xile. Que voldria dir que Los Ojos del Salado fossin més alts que l’Aconcagua? Que la ciutat de Copiapó patiria – gaudiria d’un boom turístic sense precedents i que Mendoza patiria un retrocés important. Per tant, crec que el fons de la qüestió no es saber quina muntanya és més alta (estem parlant de diferències de menys de 100 metres) sinó de com poder potenciar turísticament una ciutat o regió. Si la teva regió o ciutat té el cim més alt d’Amèrica, t’assegures uns ingressos per turisme elevats, i en països com Argentina i Xile i sobretot en regions andines, això és bàsic per tirar endavant. Ja tenim de nou una nova disputa entre Xile i Argentina. Quin dels dos països té el cim més alt del continent?

Passades les eleccions autonòmiques... les municipals!

Passades les eleccions autonòmiques, s’acosten ja les municipals del Maig o Juny del 2007. Si, ja sé que queden encara sis o set mesos per a aquestes eleccions, però la maquinària, lentament, ja s’està posant en moviment. Aquesta setmana he tingut dos reunions amb regidors d’urbanisme de dos ciutats catalanes. En les dos reunions m’han dit que les propostes presentades no s’executaran abans de les eleccions del Maig del 2007. Què vol dir això, que en sis mesos no faran res? O que durant aquests sis mesos només faran actuacions de cara a la galeria? Si mirem una legislatura sencera de quatre anys, veiem que tal i com funcionen els ajuntaments, tant sols tenen tres anys per a fer coses. Els sis primers mesos els regidors es situen i coneixen els tècnics. Els sis últims ja pensen en les eleccions i la maquinària s’atura. Aquesta setmana he descobert, doncs, que les legislatures són de 3 anys i que ens agradi o no, ja estem de nou en campanya. Està clar que cada dia s’aprèn alguna cosa.

El llibre i el disc del mes (Novembre)

Aquest mes de Novembre vull recomanar el llibre d’un escriptor peruà, l’Alfredo Bryce Echenique. M’he llegit La vida exagerada de Martin Romaña, i he rigut com feia temps que no ho feia amb un llibre. La història narra l’experiència d’un jove llicenciat peruà de bona família, que decideix trencar amb la vida que porta i emigrar a Paris, per intentar ser escriptor. L’acompanya la seva núvia, es casen i arriba el maig del 68. Ella es torna revolucionària i ell es fa revolucionari per ella, però el seu origen burgès li dificulta les coses. Narrat d’una manera esplèndida, les aventures del protagonista són exagerades, les vivències del maig del 68 surrealistes i la pinya que fan els immigrants a Paris un clam a l’amistat lluny de casa.

Pel que fa al disc del mes aquesta vegada em quedo amb el Feliu Ventura, que a tret disc nou després de dos anys de gira amb el Lluís Llach. Enregistrar el quart disc, Alfabets de futur, era una tasca difícil. Era el primer que feia després de la gira amb el Lluís Llach i era el primer que feia sent ja un artista reconegut. I ha tret una bona nota. El cantautor de Xàtiva s’ha fet acompanyar de bons músics, té uns arranjaments ben treballats i sobretot, unes lletres molt decents. (www.feliuventura.com) Aquesta vegada vull recomanar un segon CD que han enregistrat uns amics de Sant Cugat. Els Skamarlans han gravat un CD, i els hi ha quedat molt bé. Enhorabona! (www.skamarlans.com)

Bolets

Aquest cap de setmana hem marxat una colla d'amics i amigues a collir rovellons i fredolics a Ports de Beseit.

Amb els amics tenim dos jornades gastronòmiques al llarg de l'any. La primera és al Febrer - Març i consiteix en fer una bona calçotada amb carn a la brasa i un bon vi de l'avi, per fer passar el fred, que a Ports en fa i molt. La segona jornada és a la tardor, i consisteix en buscar amb el mínim temps possible el màxim nombre de rovellons i fredolics possibles. I evidentment, ho tornem a acompanyar de carn a la brasa, els bolets a la cassola, en truita o en sopa i el vi de l'avi.

Així que avui i amb aquest escric, faig un homenatge a les jornades gastronòmiques que fem a Ports i a tot allò que les fa especials: els bolets, els calçots, els amics i amigues, el bon vi, la mistela, el rom, la carn a la brasa, el romesco, les demés herbes i fermentats, el silenci pel matí, el caliu de la llar de foc...

La comdemna a mort a Sadam Hussein

Aquest diumenge m’he assabentat que el tribunal que està jutjant a Sadam Hussein, l’ha condemnat a morir a la forca. No entraré a jutjar al dictador Sadam. Crec que és prou sabut i comprovat que ha estat un sanguinari que ha fet destrosses irreparables al poble iraquià. Tampoc vull entrar a parlar del paper del govern d’Estats Units, que quan ha volgut ha estat amic de Hussein i quan li ha convingut l’ha atacat sense pietat.

No crec que cap jutge pugui condemnar a morir a una persona. I aquí, els Estats Units s’han rentat les mans. Al Sadam Hussein l’haguessin pogut jutjar ells. Haguessin pogut agafar a Sadam i portar-lo a Guantánamo, com han fet amb tots els altres presos d’Iraq i Afganistan. I un cop a Guantánamo, l’haguessin pogut acusar, jutjar i condemnar. Però ells, l’haguessin condemnat a mort? S’haguessin atrevit? Ells, apliquen la pena de mort, però la pressió internacional hagués estat tant potent que potser no s’haguessin atrevit a condemnar-lo a mort. En canvi, han creat una falsa democràcia a l'Iraq i com a símbol, han creat un tribunal i per començar li han encarregat que jutgi al ex-president, un sanguinari dictador. Què farà aquest pobre tribunal? Condemnar-lo a mort i obrir una profunda crisis entre Sunites i Chiites. Uns de festa, els altres enfadats i els EUA dient que aquesta sentència és una fita en la democràcia instaurada a l’Iraq. Doncs comencem bé!

Les eleccions de l'u de Novembre

Escrivint encara una mica en calent, m’agradaria comentar un parell de coses remarcables de les eleccions celebrades ahir. Primer que res denunciar la baixa participació. Tots els partits polítics han fet ben poc per potenciar la participació i ha calat la sensació de “és igual qui governi, tots fan el mateix”. Ara per ara les eleccions són un dels pocs mecanismes que tenim per participar de la democràcia. No hauria de ser l’únic, però ara per ara és el que tenim i s’ha de revalorar, des de la societat civil i sobretot des dels partits polítics. No pot ser que en unes eleccions voti poc més de la meitat de la població amb dret a fer-ho. És un fracàs, que pot arribar a no legitimar el govern que es forma. En segon lloc i per encarar els possibles pactes de govern, crec que la sociovergència, de la qual se n’està parlant molt avui, des de Catalunya no s’entendria. Els convergents l’entendrien perquè tindrien de nou la presidència de la Generalitat, però i els socialistes? Què hi guanyen? A Catalunya res. A Catalunya tant sols hi perden i s’asseguren que d’aquí a quatre anys s’enfonsen, provocant un alça d’ICV espectacular. I a Espanya? La sociovergència només li va be a Zapatero. El PSC vota a CIU al Parlament de Catalunya i CIU vota al PSOE al Parlament de Madrid. Això representaria la mort política del PSC. Pel que fa al pacte CIU – ERC, crec que ni uns ni els altres estan interessats en portar-lo a terme. CIU vol poder a Madrid i la sociovergència li dona. ERC només li portaria aïllament a Madrid. Per a ERC, pactar amb CIU significaria tirar per la borda tot l’argument que han mantingut aquests darrers anys i tornar a fer president un convergent, tant sols tres anys després d’evitar-ho. Les bases, que es van definir d’esquerres, no ho entendrien. I el triparti? És possible, però amb un PSC debilitat, una ERC tocada però mantenint el tipus i una ICV eufòrica, caldran mil i una reunions per a buscar l’equilibri a l’hora de repartir poder. Ens esperen jornades de política interessants, reunions, pactes, firmes, declaracions.... tant sols espero i desitjo, que a més a més d’avaluar el preu polític d’un pacte per al futur de cada un dels partits implicats, el pacte de govern resultant aporti coses bones per a Catalunya.