Lectures d'estiu

Aquests mesos d’estiu, tot i fer tant sols una setmana de vacances, he aprofitat l’aire condicionat del bus i la fresca del capvespre a la terrassa, per llegir un parell de llibres interessants i que, per motius diferents, us recomano.

El primer es La Barraca, de Vicente Blasco Ibáñez. Publicat l’any 1.898, retrata d’una forma crua la vida a l’horta valenciana, les tensions entre els camperols i els terratinents i entre la gent d’horta i els nouvinguts. Aquest triangle de tensions i odis es manté durant tota la novel·la, esdevenint al final, inevitablement, la tragèdia. Amb grans descripcions naturalistes de l’horta valenciana, la novel·la és llegeix ràpid, enganxa i fins i tot es pateix per gairebé tots els personatges. Tret dels terratinents, la resta de personatges són camperols d’horta, pobres, algun més humil que l’altre, però gent de camp que treballa la terra de sol a sol. I tota l’horta està unida contra els terratinents i contra una família nouvinguda que ha ocupat una barraca i unes terres que feia anys que estaven abandonades. I aquí comença el conflicte de l’horta contra els nouvinguts, però també de l’horta cap als terratinents. Un bon llibre d'un referent cultural i polític (republicà) de la València de principis del SXX. Com a reflexió final, m’ha quedat el mal regust de boca de no saber, avui en dia, contra qui lluitem. Abans, l’enemic tenia cara i nom i el motiu de lluita social era molt clar. Avui en dia, no sabem qui te la culpa del que passa (Govern, empreses...) i per tant, la societat s’adorm, s’abandona, s’acomoda... i perd!

El segon llibre que us vull recomanar, radicalment diferent al primer, és La Isla de Arturo, de Elsa Morante. En aquest cas també hi ha un motiu de lluita, però personal, la lluita interna d’un adolescent que viu gairebé sol en una illa i descobreix l’amor cap a una dona impossible: La seva madrastra. És una novel·la iniciàtica, on el protagonista ens descriu, en primera persona, les seves desventures, els seus temors, il·lusions i desenganys. La novel·la comença amb la il·lusió del nen per viatjar, per seguir els passos dels seu pare, que te idealitzat i a mesura que passen els mesos i amb l’arribada de Nunzziata (la madrastra), aquesta il·lusió es transforma en angoixa per un amor impossible i l’illa comença a convertir-se en una petita presó.

La Barraca. Vicente Blasco Ibáñez. Ed. Cátedra

La Isla de Arturo. Elsa Morante. Ed. Espasa Calpe-Relecturas Narrativa

El Castell de Guadalest

Aquest cap de setmana hem marxat a Guadalest, la Marina Baixa, a descansar, a desconnectar i a conèixer l'interior d'Alacant. Ens hem allotjat a la casa rural el Molinet del Governador, situada entre Callosa d'en Sarrià i Guadalest i des d'allà, hem visitat el poblet del Castell de Guadalest i l'embassament del mateix nom.

Aquests pobles es troben situats en una llarga i estreta vall, dominats per la serra d'Aitana al sud i la Serrella al nord. El paisatge calcari, ple d'oliveres i nisprers és prou mediterrani, però la imatge de penyassegats per damunt dels 1.200 metres que cauen des de les serres cap a la vall, dóna al paisatge un aire "muntanyenc".

Dissabte al matí vam estar passejant pel Castell de Guadalest, un petit poble amb un castell d'orígen morisc enfilat dalt d'una cinglera, la qual dóna accès al poble a través d'un túnel per a vianants. El poble està molt ben conservat, el paisatge és realment impressionant. L'únic problema és que és un poblet molt turístic i està ple de gent que va de visita. Fins aquí seria tot prou normal, el que passa és que el poble no ha sabut controlar aquest turisme ni la qualitat de les tendes i comerços que hi proliferen. No pot ser que en un indret tant bonic com Guadalest et trobis que a les botigues et venen bats de beisbol del Liverpool. I pel que fa als bars, no n'hem trobat cap de descent. Tots de tapes, entrepans i plats combinats. Què se n'ha fet de la gastromia de la zona? Guadalest paga la pena una visita, però recomanem anar a dinar a Benimantell, el poble del costat, on podreu gaudir d'una olleta o d'una bona carn a la brasa.

Per cert, l'home de la casa rural ens va dir que Guadalest era, després de Santillana del Mar, el poble més visitat d'Espanya. Bé, no hi ha res com valorar i estimar el que tenim a prop, però tampoc està de més voltar i conèixer món per poder ser crític amb el que tenim a casa.

Diumenge vam estar passejant pels voltants del embassament i vam caminar una estona per la Serrella, però uns núvols grisos ens van fer girar cua i tornar cap al Molinet. Mentre dinàvem, una tempesta amb granissada, llamps i trons ens acomiadava de la Marina Baixa.

Fins a la propera!

Una de referèndums

El dia 13 de setembre està previst que a Arenys de Munt es celebri un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. L’associació que ho organitza és la MAPA (Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació) i l’Ajuntament hi ha donat suport públicament amb un acord al ple municipal. Fins aquí tot bé. Jornada lúdico festiva sense cap altre interès, doncs el resultat del referèndum no és vinculant per a ningú. Com a molt, pot tenir un cert pes simbòlic per als arenyencs i arenyenques i poca cosa més. Ara bé, el jutjat contenciós administratiu de Barcelona ha anul·lat l’acord del ple perquè diu que envaeix competències del govern central (convocar referèndums). Quina sucada de pota! De que li serveix anul·lar l’acord del ple si el referèndum el convoca i organitza una associació? Els membres de l’associació deuen estar tant contents com quan et toca la grossa de Nadal. Són notícia fins i tot en els diaris d’àmbit estatal. El referèndum es farà igualment, però enlloc de votar a la biblioteca o a l’ajuntament, es votarà a la plaça o al carrer. No cal donar-li més voltes ni intentar prohibir una cosa que no té cap valor legal. És una festa, una consulta popular que organitza un col·lectiu i ja està. Per què és fiquen els jutges en aquests merders i a més a més d’una forma tant barroera i tant poc útil per als interessos dels nacionalistes espanyols? Tanta por tenen a que la gent s’expressi? A més a més, si llegim la definició que fa de referèndum el “diccionario de la lengua española” tenim: Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone. Està clar que el que es fa a Arenys no és un referèndum, doncs no és cap procés jurídic. Per tant, el jutge que ha anul·lat l’acord del ple ho ha fet pensant que s’estava proposant la celebració d’un referèndum quan veritablement s’està proposant una enquesta sense valor legal. Per tant, jurídicament, no és un referèndum. Més coses i incongruències. Si seguim el fals supòsit de que a Arenys es celebrarà un referèndum, l’article 149 punt 32 de la Constitució espanyola diu que és competència de l’Estat donar les autoritzacions per a la realització de les consultes populars en forma de referèndum. Doncs bé, a la Universitat, m’ensenyaren que l’Estat està format pel Govern central, els governs autonòmics i els governs locals. No hauria de dir l’article 149 que la competència és del govern central? Si diu que la competència és de l’Estat, els ajuntaments no són Estat? Per acabar i per posar una mica de sentit comú, que en falta i molt, trobo que hi ha certs sectors polítics i socials amb molta por de preguntar a la societat civil certes coses. Preguntar no fa mal, educa en el procés de participació democràtica i legitima les decisions polítiques. Podríem prendre nota del que fan a Suïssa o als Estats Units.