divendres, 22 de juny de 2012

El negoci rodó de les infraestructures. Negoci per a pocs, crisi per a molts


M’agradaria fer-vos quatre cèntims de com s’estructura una concessió al voltant de la construcció i explotació d’una gran infraestructura, per tal de que sigueu conscients de que el millor negoci del món és ser banquer.
La cosa no és senzilla, però resumint molt consisteix en que el govern  (Estatal o autonòmic) decideix construir una infraestructura (posem pel cas una autovia) i fa un concurs per concessionar la construcció, l’explotació i el manteniment. L’administració pública paga un cànon (fixe o variable) a l’empresa adjudicatària, que ha de servir per a cobrir la diferència entre els ingressos (peatge) i les despeses (construcció, manteniment, personal...). Si els ingressos fossin superiors a les despeses, l’adjudicatari pagaria una part dels beneficis a l’administració pública. Però com les coses es fan malament això no passa mai.
Així s’estructura la relació entre la part pública i la part privada. Ara bé, com s’estructura internament la part privada per a tirar endavant el projecte? Normalment s’ajunten una constructora (construirà la infraestructura), una empresa explotadora (explotarà i mantindrà la infraestructura) i una entitat financera que donarà el crèdit necessari per a fer realitat el projecte. La constructora i l’explotadora discuteixen amb l’entitat financera la quantitat del crèdit. Aquesta quantitat pot variar, per exemple, segons els resultats dels estudis de demanda. Més demanda més ingressos i per tant menys necessitat de crèdit. Normalment els bancs volen una demanda més baixa o conservadora per a prestar més diners (i per tant per a guanyar més) i les constructores solen sobredimensionar la demanda per a justificar la necessitat de la infraestructura i per a accedir a un crèdit menor. Sigui quin sigui l’acord final, el banc finançarà la construcció i explotació de la infraestructura, sabent que sempre guanyarà i mai perdrà. 
Si la infraestructura funciona i té la demanda esperada, l’empresa privada anirà pagant religiosament per a tornar el crèdit. Ara bé, què passa quan no s’arriba a la demanda esperada i els ingressos són més baixos que els esperats? Que l’empresa privada no pot fer front als pagaments i llavors el banc deixa de cobrar. I aquí és quan entra en joc la política. Sempre que ha passat això, hem sentit a parlar del rescat de les infraestructures per part de l’administració. S'ha estructurat malament el negoci, però no passa res, perquè sempre sortirà l’Estat al rescat. Amb l’excusa de que la infraestructura és un servei públic, l’Estat es veu obligat a mantenir la infraestructura en funcionament i per tant a assumir les pèrdues de les empreses privades. 
A més a més, com les caixes estaven estretament lligades als poders polítics, sabien d’avant mà que si el negoci fallava, el govern pagaria. Per tant risc zero per a les entitat financeres i barra lliure per a finançar infraestructures de dubtosa viabilitat o necessitat, però pel que es veu de gran interès polític i especulatiu (lligat al boom immobiliari). 
D’aquesta manera el binomi Polítics – Entitats financeres, junt amb les grans constructores, han creat un sistema per fer infraestructura pel simple fet de fer-la, perquè era negoci segur per als bancs, era propaganda per als polítics i era feina per a les constructores i demès empreses satèl•lits. I al entrar de cap en aquest cercle viciós, ens hem oblidat que la infraestructura és necessària si ho és des del punt de vista social, ambiental i econòmic. 
Jo sóc del parer que el govern no ha de rescatar infraestructures. Si no tenen demanda i no es poden pagar, doncs que s’abandonin. I si el banc o la constructora han fet un mal negoci, doncs mala sort, han perdut. Potser d’aquesta manera, quan passéssim per davant dels aeroports abandonats de l’Alguaire o Vilanova d’Alcolea, seriem conscients de com de malament vam gestionar els diners públics durant els anys 90 i principis del 2000. Serien monuments d’un període històric deplorable, però que estant allà ajudarien a no oblidar, a no entrebancar-se dues vegades amb la mateixa pedra. Per aquesta raó Auschwitz y Mauthausen són museus. Per a no oblidar i no tornar-nos a equivocar.