El paper transformador de la futura avinguda Garcia Lorca

El canal ferroviari d’accés a València, amb la futura estació central i el túnel passant és, possiblement, una de les actuacions que més impacte tindrà en la millora de la mobilitat metropolitana. Però no tant sols és un projecte de mobilitat. És un projecte de reordenació i regeneració urbana. El soterrament de les vies ferroviàries permetrà, per fi, eliminar la barrera històrica que han suposat les vies, i apropar barris que han viscut d’esquena uns dels altres tot i estar a tocar.  En un futur proper, anar de La Creu Coberta o l’Hort de Senabre a Malilla serà un agradable passeig.

El flux sud – nord, que actualment es fa exclusivament a través del servei ferroviari en superfície (Rodalies, mitja i llarga distància, inclosa l’alta velocitat), passarà a fer-se pel canal d’accés. Jo veig el potencial d’aquesta actuació en la millora de la permeabilitat transversal a les actuals vies però, en canvi, el debat que s’ha generat a la ciutat gira sobre què fer damunt d’aquest eix, la futura Avinguda Garcia Lorca.

Al meu entendre, tal i com va proposar el Govern del  Rialto amb la regidoria de mobilitat al capdavant, el més obvi és crear un eix verd al llarg de l’avinguda Garcia Lorca. La lògica és prou senzilla. Si actualment no circulen vehicles de nord a sud i les directrius actuals de mobilitat ens empenyen a reduir l’accés de vehicles privats motoritzats a les ciutats, quin sentit té crear un eix viari nou d’entre 4 i 6 carrils de circulació? Funcionalment, cap. Si el trànsit de la ciutat funciona sense que entrin cotxes per aquest eix, quin sentit té, al 2024, crear una altra avinguda potent d’entrada a la ciutat? La pregunta a fer és clara: Si ara no passen cotxes, perquè volem que en passin en un futur?

Crear una avinguda Garcia Lorca verda, que permeti una mobilitat no motoritzada, activa, tindria un potencial transformador immens. I l’accés als habitatges (actuals i futurs), la distribució urbana i les emergències, estan més que garantits a través del carrer Sant Vicent Màrtir a un costat i el carrer de Malilla a l’altre.

I el que a mi m’interessa o crec que té major potencial transformador és la permeabilitat transversal. Ara, per anar a peu o en bicicleta de la Creu Coberta a Malilla (o per extensió, del sud-oest de la ciutat al sud-est) o passes per la infernal passarel·la de vianants damunt de les vies a l’alçada del carrer Amparo Iturbi o has d’anar a buscar el pas inferior de la Gran Via. La futura avinguda Garcia Lorca eliminarà la barrera històrica entre barris i obrirà la porta a una transformació que, ben treballada, modificarà el mapa mental que tenim de la ciutat.

Del carrer Xàtiva a la Ronda Sud, per on circula el ferrocarril en superfície, hi ha pràcticament 2,5 Km. i tant sols dos punts entremitjos on poder creuar les vies. L’àmbit d’actuació de l’avinguda Garcia Lorca (entre el Parc Central i la Ronda Sud), té una longitud d’un kilòmetre i tant sols un pas possible (la passarel·la d’Amparo Iturbi).

Aquesta configuració no tant sols ha condicionat la mobilitat a peu. Si mireu el mapa de línies de l’EMT, no hi ha a la ciutat un espai amb tanta baixa cobertura com el que ens ocupa (bé, si, Turianova, que ni ix al mapa). La permeabilitat ha de ser també per al transport públic i caldrà analitzar quina o quines línies poden connectar Malilla amb la Creu Coberta o l’Hort de Senabre sense haver de passar per la Ronda Sud o per Giorgieta.

I amb la infraestructura ciclista igual. Caldrà aprofitar l’oportunitat que ens donarà l’avinguda Garcia Lorca per crear connexions transversals, tal i com apuntava el Pla Director de la Bicicletat aprovat l’any 2023 per l’Ajuntament de València.

En fi, crec les propostes transformadores haurien de girar entorn a com aprofitem la possibilitat que ens dona la futura avinguda Garcia Lorca per millorar les connexions transversal a peu, en bicicleta i transport públic més que en si deixem circular cotxes al llarg de l’avinguda, que és un debat del segle passat.

“Un día

los caballos vivirán en las tabernas

y las hormigas furiosas

atacarán los cielos amarillos que se refugian en los ojos de las vacas”.

Ciudad sin sueño, de Federico García Lorca

Calexico. Americana i cúmbia per enderrocar fronteres

 

Els Calexico és una altra d’aquestes bandes a la qual arribo tard. Si, segurament, als de Tucson (Arizona) hagués estan fantàstic veure’ls a l’inici dels 2000, però que hi farem, les coses van com van i la primera vegada que els he vist ha estat aquest dimecres de juliol a la Rambleta.

Amb gairebé 30 anys de carrera i 10 àlbums d’estudi a les esquenes els Calexico, liderats per Joey Burns (veu i guitarra) i John Convertino (bateria), han aconseguit crear un so personal dins de l’indie rock i l’americana. Rock de frontera en podríem dir, un so que ens transporta a aquell territori fronterer, desèrtic i conflictiu entre Mèxic i els Estats Units que els Calexico coneixen tan be. Originaris de Tucson, però formats a Califòrnia, s’han mogut sempre propers a la frontera i, potser per això, el nom del grup l’han manllevat d’un petit poble americà fronterer amb Mexicali. I les fronteres, tot i que molts s’encaboten a posar-hi concertines i alts murs, són permeables i, igual que la gent, la cultura i la música també transiten d’un costat a l’altre d’aquestes línies polítiques. Aquesta porositat fronterera és la que ha permès als Calexico acostar-se, aquests darrers anys, a la cúmbia, transitant de forma natural de l’americana cap als sons més caribenys. Amb naturalitat, com la vida mateixa.

A les 22:30 s’apagaven els llums d’una Rambleta plena per donar la benvinguda, per primera vegada a la ciutat de València, als Calexico. Escenari ple per fer cabre a la formació actual que acompanya a en Burns i Convertino, una colla de multi instrumentistes que semblen passar-s’ho la mar de bé damunt de l’escenari, tots allà juntets:  Jacob Valenzuela (trompeta, xilòfon), Martin Wenk (trompeta, acordió, pedal steel guitar, teclats), Sergio Mendoza (teclats, baix, acordió) i Brian López (guitarra i baix).

El Mirador, Cumbia del Polvo i Then you might see, del darrer treball (El Mirador, 2022) obren la nit a ritme de cúmbia i Sunken waltz enceta la celebració del recent 30è aniversari del celebrat Feast of wire (2003). Encadenen Quattro, Black Heart, Pepita, Not even Stevie Nicks, Close behind i Across the wire. Quan acaba aquesta tanda ja hi ha sectors del públic d’empeus. I quan portem una hora gaudint de debò, bé el regal de la nit. Per cantar Flores i Tamales, del The thread that keep us (2008), conviden a l’escenari a en Jairo Zabala (Depedro) músic habitual dels Calexico a final de la primera dècada dels 2000. En Jairo es suma a la festa el que queda de concert, animant al públic, cantant i tocant la guitarra. 

A cada cançó hi ha canvis d’instruments, de cantants, de posicions, els Calexico semblen un combo fent una jam session en un bar de Tijuana. Se’ls veu contents i nosaltres ens ho estem passant pipa. Amb Cumbia de donde (de donde eres, a donde vas...) tanquen la nit. Ovació i els bisos de rigor. El primer, Algo tiene que estar mal, una cançó dels amics Alejandro y María, uns peruans residents a València que van girar amb els Calexico fa uns anys i a qui conviden a pujar a l’escenari. Ja no cap ni una agulla dalt de l’escenari. El segon bis és la versió de California dreamin dels The Mamas & the Papas que els Calexico i el propi Brian López han enregistrat per a la pel·lícula A Million Miles away (2023). I per tancar, Güero Canelo, fent un medley amb Desaparecido de Manu Chao i El cuarto de Tula dels Buenavista Social Club.

Gran nit d'americana, rock, cúmbia i el que faci falta per enderrocar murs. Una nit per celebrar els dos costats de qualsevol frontera!