Em fascina com
certs mitjans de comunicació i, molt particularment la Vanguardia, de tant en
tant publiquen articles d’agències relacionats amb la mobilitat sense cap tipus
d’anàlisis crític. Aquesta setmana acaben de publicar-ne un que porta per
títol: “El taxi volador que promete cambiar el tráfico”.
No cal ser un expert en mobilitat per, com a mínim, sospitar de la noticia.
Un taxi, canviarà la mobilitat a les nostres ciutats? Volador? En fi, hi ha una
imatge molt recurrent en aquests casos que és la d’una persona parlant sobre
mobilitat elèctrica o qualsevol altre enginy tecnològic rebent tota l’atenció
mediàtica i, al costat, una altra persona parlant de la mobilitat real, la del
dia a dia, sense rebre cap atenció per part dels mitjans de comunicació. I és
així, tal qual. Prediquem en el desert.
Quan es parla de tecnologia, per molt absurda que sigui aquesta, sempre
tindrem un mitjà de comunicació que ens farà d’altaveu. Si volem parlar de
transport públic, de nous autobusos, metros, tramvies o ferrocarrils, no
tindrem ningú al nostre costat, per molt que el transport públic sigui l’única
solució real als problemes de mobilitat de les nostres ciutats i àrees
metropolitanes.
La tecnologia, per desconeixement o per pura fascinació, moltes vegades ens
cega. Els drons o els vehicles autònom són dos grans exemples de noves
tecnologies que ben aviat tindrem a les nostres ciutats i que, degut al
component tecnològic que porten associat, no es veuen obligats a sotmetre’s a
un examen crític per part de la societat en general.
En aquest sentit, l’Andreu Escrivà,
en el seu magnífic “Encara no és tard” diu: “El pensament màgic és defineix
com aquella forma de pensament que, basada en supòsits erronis o no
justificats, genera opinions o creences sense cap mena de fonament empíric. Els
humans tendim molt a pensar d’aquesta manera, més encara quan hi intervé la
tecnologia”. I últimament, tecnologia i mobilitat van molt de la mà: Drons,
vehicles autònoms, mobilitat connectada, aplicacions mòbils per a tot... He
estat un parell de vegades fent de mentor en algun Hackathon i també en
processos de CPM (Consultes Preliminars al mercat) on joves amb ganes de formar
alguna startup presenten idees i propostes i, en molts casos (no tots), allò
que proposen no està enfocat a solucionar un problema concret, sinó a produir
algun enginy que, evidentment, no soluciona cap problema de mobilitat. L’objectiu
final es vendre un producte, no millorar un servei.
Així, gairebé mai, el focus es posa sobre el transport públic, tot i que
les empreses del sector estan fent esforços titànics en aplicar noves
tecnologies en els seus vehicles i processos d’operació (UITP Summit). Es a
dir, que tecnologia si que n’hi ha en el transport públic, però als mitjans els
segueix cridant molt més l’atenció qualsevol nou enginy, gairebé sempre relacionat
amb la mobilitat privada individual, que allò relatiu al transport públic, a
allò col·lectiu.
Potser és, simplement, un reflex de la societat actual, on sembla que allò
privat i individual ha de prevaldre per sobre d’allò públic i col·lectiu.
