El curs 2000-01 vaig fer un Erasmus a la Università di Ca’Foscari, a
Venècia. Amb 23 anys vaig fer maletes i me’n vaig anar uns mesos a aquella
ciutat que tant ha captivat a escriptors, poetes, comerciants i algun que altre
bohemi. I turistes, molts turistes. Fa vint-i-cinc anys, Venècia subsistia com
a ciutat i no com a parc temàtic gràcies a una colla de resistents habitants
que es negaven a marxar a terra ferma. I també, pels estudiants que fèiem vida
a la llacuna, estudiant a Ca Foscari o a la IUAV. Ja ho dèiem aleshores: Si la
universitat deixa Venècia i es trasllada a Mestre o Marghera, aquesta
esdevindrà un parc temàtic que obrirà a les set del matí i tancarà després que
les osteries serveixin l’últim gotet de grappa als turistes més
noctàmbuls.
Ha passat un quart de segle, el turisme s’ha desbordat a tot arreu i
Venècia, que ja patia una pressió turística important, sobreviu en estat de
coma. L’any 1951 vivien a la llacuna 175.000 persones i, ara, en resisteixen 48.000.
Quan vaig fer l’Erasmus, l’any 2000, en vivien 66.000, així que de resistents
cada vegada en queden menys. Els avis aguanten però, els joves, fa anys que
quan s’independitzen son expulsats cap a terra ferma. Ara, racons com San
Pietro di Castello o Sant’Elena també es veuen amenaçats pel
turisme, tot i que el sestiere di Castello segueix sent un lloc tranquil
i poc transitat. De moment.
I si cada dia hi ha menys residents a Venècia, no sé quants estudiants
poden, avui en dia, pagar-se un lloguer a la ciutat dels canals. Possiblement,
els pisos d’estudiants on fèiem sopars sorollosos enmig del silenci hivernal,
humit i fosc de la ciutat, son ara immaculats apartaments per a turistes
equipats amb mobles d’Ikea. Les universitats aguanten però, suposo, que els
estudiants ja fan tots cap a Mestre o Marghera.
Però, tanmateix, la ciutat resisteix, i ho veus passejant per les
perifèries de la ciutat, allà on encara es penja la roba entre balconades i els
avis apuren els cafès curts en tavernes amagades dels itineraris turístics. O
així vull veure-la i percebre-la perquè, en el fons, em resisteixo a
l’evidència d’acceptar que Venècia, a poc a poc però inexorablement, es convertirà
en la primera ciutat Europea devorada pel turisme. La primera ciutat que deixa
de ser ciutat.
Fa vint-i-cinc anys que vam fer l’Erasmus a Venècia i, per celebrar-ho, hem
volgut passar cinc dies en aquesta ciutat que tant ens estimem. Venècia l’hem
caminat, navegat, viscut, llegit, menjat, begut i recordat sota un fred intens
i una boira densa. La ciutat, òbviament, ha canviat poc. Alguns establiments
resisteixen, com el cafè Noir proper a la universitat o la pizza al Volo del Campo
Santa Margherita i, altres, s’han transformat en enoteques amb estrella
Michelin, com l’antic cafè Blue, on anàvem a passar l’estona durant la Happy
Hour de cada tarda. Alguns forns es mantenen i les pastisseries, a més a més
dels dolços de tota la vida, ara et venen els cannolis sicilians. Potser un mal
menor. Els bars segueixen servint l’Spritz, la majoria sense oliva, i
gairebé tots mantenen els tramezzini a preus encara assequibles. També
pots seguir fen-te vins al carrer, al voltant de les finestres dels petits bacaros
que hi ha en fondamentes i campos tot i que, ara, has de vigilar que les
gavines, agressives, no s’enduguin el menjar amb el que acompanyes el teu
vinet. El canvi més notable l’he vist en les botigues de vidre. Abans, te’n
trobaves alguna de tant en tant. Ara, al llarg dels camins principals hi ha
desenes de tendes de vidre portades per indis o paquistanis on comprar gotets i
figuretes d’animals fets “seguint la tècnica de Murano”. En fi... un
altre mal menor.
Venècia, per molt que canviï, serà sempre la nostra Venècia. No sé que en
quedarà d’aquí vint o trenta anys d’aquella Venècia percebuda l’any 2001 quan amb
vint-i-tres anys caminava i m’enamorava passejant pels seus carrerons estrets i
foscos. El món es transforma, canvia, no sempre avança, a vegades clarament retrocedeix
però el que es innegable és que es mou, tempus fugit, i el nostre record
es manté ancorat en un temps cada vegada més pretèrit. I crec, sincerament, que
som com som per la gent que ens envolta i pels records que tenim del llocs i temps
viscuts i percebuts. I Venècia, per a mi, es fonamental per explicar qui soc
avui en dia, vint-i-cinc anys després, però també, n’estic segur, per explicar
qui seré d’aquí vint-i-cinc anys.
