Redefinint el concepte de desenvolupament sostenible

El G-8 va anunciar l’altre dia que de cara el 2050 es comprometen a reduir el CO2 en un 80%. Això es com dir que jo de cara al 2050 em comprometo a saber volar. Per al 2050 queden 40 anys. Berlusconi, Merkel, Brown i la majoria de polítics presents a la cimera del G8 estaran ja morts. Si tot va bé, jo tindré 72 anys. Quina compromís polític és aquell que s’ha d'avaluar quan tu ja no hi ets? A mi em sona més a una necessitat de desentendre’s del problema, d’una sortida endavant, que no pas d’una proposta realista. Ni som capaços, ara per ara, de reduir en un 80% les emissions, ni és raonable plantejar-ho per a un horitzó de 40 anys. Això equivaldrà a que seguirem igual, emetent cada vegada més i que ja pensarem com solucionar el problema quan ens acostem al 2050. I seran uns altres els que hauran d’afrontar el problema. No seria més realista i factible plantejar-nos una reducció del 15-20% de cara al 2020? Jo crec que si, però no interessa perquè això implicaria, de veritat, posar-nos a treballar: canviar el model econòmic, el model de consum, el model de valors, el concepte de desenvolupament... Anem malament i per tant, deixem la feina per a les següents generacions. És el camí més fàcil i còmode. Vist això, jo redefiniria el concepte de sostenibilitat, tant maltractat a Aquila aquests dies. La nova definició podria ser: El desenvolupament sostenible es aquell que és capaç de satisfer les necessitats actuals, deixant per a les generacions futures la decisió de comprometre o no els recursos i possibilitats de les seves futures generacions.

Ortografia urbana

Si fa poques setmanes analitzava un text escrit en una paret del carrer (emigartes no), avui reflexiono sobre una greu falta ortogràfica detectada en el cartell anunciador del taller mecànic de sota de casa. En aquest cartell, a part d’anunciar “detector radar Guardia civil”, que no tinc molt clar que sigui legal, anuncia "Detector aprosimacion marcha atras sonoro" Si, tal com sona, aproximación amb S! (Accents a part) La pintada de l’altre dia era greu perquè demostrava la incultura de l’autor, però aquest cartell demostra una manca d’interès col·lectiu per l’ortografia, doncs el cartell en qüestió no l’ha editat en Manolo, el cap del taller. Estic segur que en Manolo li va passar el text al dissenyador gràfic, aquest va fer la proposta de disseny i la va enviar a la impremta. Com a mínim, el text ha passat per tres mans i cap d’aquests personatges ha caigut en un error ortogràfic tan greu. Fer faltes d’ortografia és humà, però en un cartell anunciador d’un establiment, hauria d’estar prohibit! Demostra, simplement, un gran desinterès per la llengua i una manca de professionalitat important.

Passejant per la ciutat amb ulls oberts, es veuen coses molt interessants!

Juliol mediterrani

T’aixeques pel mati adormit després de que el despertador hagi sonat dos o tres vegades. Un acte tant quotidià com pot ser dutxar-se o fer-se un got de llet et suposa un gran esforç i una suada important. Normalment vas a la feina a peu. Vint minuts de passejada que et serveixen per ser conscient de que el dia ha començat. Ara és impossible. La calor i la humitat fan que l’agradable passejada es converteixi en un mal son. Decideixes anar amb bus. El 71, que ara a l’estiu passa cada 15 minuts. L’espera a la parada és un suplici i quan ets dalt del bus, embotit entre milers de dones (els homes no van en bus), t’adones que la temporada d’estiu només ha començat per als de l’EMT. La resta del món, al juliol, treballa. Cansat i potser encara adormit, arribes a la feina. Obres la porta i una bocanada d’aire fresc et dona la benvinguda. L’aire condicionat s’ha inventat per a mantenir el nivell de productivitat a les empreses! No és un invent per millorar la qualitat de vida de la població. En un ambient primaveral ( a vegades generador de conflictes) passes el matí, però quan a les dues de la tarda surts al carrer per a marxar a casa a dinar, l’impacte físic és espectacular. Els 35 graus i la humitat del 80 – 90% és una hòstia a la cara amb totes les de la llei. Només de pensar en caminar vint minuts fins a casa, ja et provoca una suada important. Però camines, lent però sense parar, perseguint ombres, parant a comprar el pa, respirant a poc a poc. Arribes a casa xop, et canvies, et poses en calçotets, et rentes la cara, et beus un got d’aigua fresca i crides ben fort: aquest no és el meu clima! El repòs a casa et senta bé, però quan te’n adones, has de marxar de nou, amb la mateixa calor però a més a més amb la panxa plena. Penses en marxar caminant o agafar el bus. La idea d’arribar a la feina tot suat no et motiva, així que decideixes passar calor a la parada i esperar el bus. Es repeteix l’escena del matí. Per sort, quan a les vuit del vespre surts al carrer, la temperatura ha baixat a 30, però la humitat es manté alta. Camines cap a casa i segueixes suant, però com saps que la jornada ja s’ha acabat, la suor té un altre significat, no emprenya tant. Arribes a casa, et canvies de nou, et rentes la cara i surts a la terrassa a llegir tot fen-te una cervesa ben fresca. Segueix sense ser el teu clima, però has resistit un dia més i ja queda un menys per a la tardor!

Senyalització orientativa a l'estació de Metro de Beniferri: un nyap!

Farà dos o tres mesos que han inaugurat la nova estació de la L1 de metro de Beniferri. Les obres han consistit en fer l'estació accessible i ampliar el vestíbul i realment ha quedat molt bé. Ara bé, com moltes altres vegades i degut a la legislació existent, hi ha un detall important que falla: la senyalització orientativa.

Quan arribes al vestíbul hi ha dos cartells nous, bonics i grans que t'indiquen el nom dels carrers de les dos sortides. Això no serveix per res, doncs la gent que utilitza esporàdicament aquella parada ho fa buscant equipaments molt concrets, com pot ser el Media Mark. Doncs bé, els cartells d'informació orientativa no l'anomenen i la gent es desorienta. O es desorientava i cada tres per quatre anaven a les guixetes a preguntar quina era la sortida del centre comercial.

La solució, dos mesos després d'haver inaugurat una estació que ha costat una milionada, ha estat penjar un DIN-4 amb celo, explicant el que realment vol saber la gent. Quina és la sortida del Media Mark.

No seria difícil arribar a un acord amb el Media Mark per a que pagués els cartells de senyalització. D'aquesta manera es donaria un bon servei i l'estació, que és nova, seria completament funcional i accessible.

Mobilitat i decreixement

Aquesta setmana m’he comprat un bitllet d’avió i per compensar el que contaminaré, em proposen que pagui dos euros per a que no sé quina ONG planti un arbre al Delta del Llobregat. Estem de conya o què? Fins on hem arribat? Ens movem massa per què volem, per què podem o per què ens obliguen? Aquesta setmana faré aproximadament 2.500 quilòmetres per motius diversos i evidentment no és molt productiu doncs representa passar-me un munt d’hores dalt d’un cotxe, tren o avió. Cal moure’s tant? La facilitat de mobilitat ens obliga a plantejar-nos desplaçaments que abans eren impensables. Pujar i baixar de Barcelona a Múrcia en un dia, per exemple, fa uns anys era inimaginable. Ara, a més a més de ser possible, és barato: 83€. Per a una empresa, “la torna”. El que passa es que tinc seriosos dubtes de si aixó és bo o no. No és sostenible, però et permet estar allà on vols, no és productiu però si que produeix, no és lògic però és real... Fa poc em vaig llegir un llibre titulat “Petit tractat del decreixement serè” de Serge Latouche. Tampoc en vaig treure aigua clara. Més idees, més caos. El fons, revolucionari, molt interessant, la posada en pràctica difícil. Potser per això diuen que la societat del decreixement ha de ser revolucionària. El pas d’un model de societat a un altre, ha estat i serà, novament, revolucionari. En el fons, el que compta, és l'actitud ferma i decidida de l'acció individual. Potser el pas intermig per arribar a una societat del decreixement passa per un consum conscient i responsable. No és la revolució, però és un pas endavant. Doncs potser amb la mobilitat passarà el mateix. Igual que el cotxe va canviar el model de fer ciutat als anys 40 i això va suposar un canvi de paradigma en molts camps (econòmic, social, arquitectònic, industrial, urbanístic, geogràfic...), hem d’esperar que arribi un nou canvi de paradigma. Ara crec que estem a mig camí. Comencen els dubtes, les preguntes, les queixes, les accions aïllades, les empreses van perdudes i et proposen plantar arbres... Però quin serà el vertader catalitzador? Aquesta és la pregunta. Serà la gasolina a 5 euros el litre? Serà una crisi energètica? Serà una III Guerra Mundial? Serà una crisi alimentària? Fins que aquest catalitzador no entri a formar part de l’equació, seguirem igual. Tindrem dubtes, aconseguirem petits avanços, algun retrocés... El que està en crisi no és la sostenibilitat del planeta sinó el propi sistema, que no és sostenible. Més, més, més, més, més... Quin gran embolic!

Petit tractat del decreixement serè, de Serge Latouche. Ed. Tres i Quatre i Institut del Territori. 2009

III Marxa de Cap de Rec

Aquest dissabte he participat a la III Marxa de resistència de Cap de Rec, organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat i puntuable per a la Copa Catalana de marxes de resistència. Per resumir breument la marxa, us diré que té un recorregut de 51 quilòmetres, 5.100 metres de desnivell acumulat i la pujada amb més desnivell de totes les curses que formen la Copa Catalana: 1.350 metres de desnivell d’una tirada, d’Andorra al coll del Perafita. En total, 2.550 metres de pujada i 2.550 de baixada. Fer la marxa ha estat una experiència gratificant, ja que he gaudit d’un paisatge espectacular. La vall de la Llosa i la vall de Madriu són precioses i al juny, està tot tant verd que enamora. Només per veure el paisatge ja paga la pena fer la marxa. El problema és que són molts quilòmetres i per tant, no pots estirar-te en cada un dels llacs que veus. S’ha d’anar per feina. Hi ha certa presa i com se sol dir... la prisa mata amigo! I aquí es on entra en acció la part freak de la cursa. Hi havia uns 400 inscrits, el 80% dels quals fan tota la Copa catalana, es a dir que cada cap de setmana estant fent patejades de més de 50 quilòmetres. Hi ha gent que va fer la cursa amb 6 hores i la majoria ho van fer entre 10 i 12. La gent corre, van vestits com a marcianos i a Andorra, quan ja portavem caminats 30 quilòmetres i s’acostaven els 1.300 metres de pujada, van treure les farmacioles. Voltarens, aspirines, antiinflamatoris varis, glucoses en pastilla i en ampolles líquides... un arsenal. Enlloc de l’entrepà de botifarra que repartia la família Soto (un avituallament collonut amb entrepans d’embotit, fruita i molts líquids) s’alimentaven de farmaciola. El Fra i jo vam preferir botifarra, pit i collons i amunt! El Fra va apretar i em va esperar al refugi del Perafita, 1000 metres per damunt d’Andorra. Jo, a poc a poc, vaig arribar 45 minuts més tard, però pel camí se’n van quedar uns quants. Aquesta pujada és infernal. Un cop al coll del Perafita i finiquitada la pujada, tant sols ens quedava baixar a Cap de Rec i desmaiar-nos una estona. En total, 13 hores de caminada entre un paisatge preciós i una colla de freaks d’allò més simpàtics. Realment, l’ambient entre la gent i els ànims que entre tots ens donàvem a la pujada, era espectacular. Un molt bon exemple de l’esperit no competitiu d’aquestes marxes.

L’estacionament a València. Utilitzar la crisi per amagar una mala gestió municipal

Llegeixo al diari d’avui que la ciutat de València perd 5 aparcaments soterrats, amb un total de 2.300 places, degut a la crisi econòmica. Diuen que les empreses no poden fer front a les despeses de construcció i explotació dels aparcaments i que per tant, s’ha d’esperar a que la situació millori.

La noticia també diu que un dels fets que ha motivat les empreses a renunciar a la construcció dels aparcaments, és la molt baixa reserva de places que els veïns han fet, el que ha posat en dubte la viabilitat dels projectes. Els constructors i l’equip de govern diuen que la crisi econòmica dificulta la compra d’un aparcament i que per tant, les empreses tampoc volen construir un aparcament per a que aquest es quedi buit.

Jo estic d’acord en que la crisi econòmica dificulta la compra d’una plaça d’estacionament, però crec que el motiu principal de la renúncia a la construcció d’aquests cinc aparcaments, és la laxa política municipal contra la indisciplina d’estacionament. La doble fila és una constant a la ciutat de València, està tolerada i no es multa. Amb aquesta situació de partida, per què cal comprar-se una plaça d’estacionament? Per què m’he de gastar 20.000 euros si puc aparcar on i com en doni la gana?

L’estacionament de l’avinguda Tres Forques fa dos anys que està obert només per a veïns (concessió a 90 anys) i està ocupat al 50%. Si passegeu pels carrers del voltant (carrer Conca per exemple), veureu com la calçada està plena de vehicles estacionats en doble fila.

Així que la crisi afecta a la venda de places d’estacionament, però afecta més encara el fet de que l’ajuntament segueixi permetent la doble fila a tort i a dret. ¿Quin empresari es gastarà diners en construir un aparcament si sap que en tots els carrers del voltant es pot aparcar impunement en doble fila?

Cal enfocar l’arrel del problema i no utilitzar la crisis per amagar una mala gestió municipal.

El barranc del Carrer Ample

El dissabte passat vam fer una bonica excursió al Parc Natural del Port. Amb la intenció d'entrenar una mica per a la marxa de Cap de Rec del dia 13 de juny, el Ferran i jo, acompanyats per l'Espe, l'Oriol i l'Andraina, vam pujar al Port. Vam dormir a casa (a Caro) i l'endemà de bon matí, mentre la resta de l'equip es quedava per casa descansant, el Ferran i jo empreniem la caminada.

De casa (Refugi de Caro) vam seguir el GR-7 fins al refugi de les Clotes (1 hora 30 de caminada). Passat el refugi vam deixar el GR i ens encaminàrem cap a la pista que baixa al Mas de la Franqueta, sota la Punta Serena. Després d'una hora més de caminada arribàrem a l'inici del barranc del carrer Ample. A partir d'aquí, pujada suau però incòmoda pel barranc. Al principi no és molt espectacular, però al final d'un sender, la vall s'obre per tornar a tancar-se de cop, i després d'un revolt, et trobes davant d'un plegament espectacular. L'ambient és una mica "marciano" i per tant és un indret recomanable.

Seguim el barranc amunt fins a sortir a les Rases del Maraco, una carena amb vista a la vall de l'Ebre, on girem a dreta (sudoest) per seguir el GR-7 de retorn al refugi de les Clotes. La volta circular refugi de les Clotes - Barranc - refugi de les Clotes ens ha costat cinc hores i mitja, parant a fer-nos un bocata i gaudint del paisatge. Un cop a les Clotes, una hora i mitja més i de nou a casa. En total, 8 hores i 30 minuts de caminada, un bon entrenament pel dia 13 i unes agulletes el dilluns que no estaven gens malament!

Per cert, al arribar a casa, cerveseta de la bona i fresca!

Cal votar el dia 7 de juny?

El dia 7 de juny hi ha eleccions al Parlament Europeu i per molt que els governs i els Partits Polítics insisteixen en que són unes eleccions importants, una ullada als candidats i al funcionament de la Unió Europea demostren tot el contrari. Primer que res, el parlament europeu sembla una reserva de polítics que ja han complert el seu cicle als respectius països i com els partits no saben on col·locar-los, els envien a Europa. Una jubilació política ben pagada. Mayor Oreja va perdre Euskadi i López Aguilar Canàries, així que la millor solució per aquests personatges, que ja no poden estar en la primera fila de la política espanyola perquè han perdut les seves respectives eleccions, és enviar-los al parlament europeu. Una fugida endavant! Després, si analitzem qui té el vertader poder de decisió en la UE, veiem com no és el parlament Europeu, sinó el Consell europeu, format pels presidents dels estats membres. En les reunions del consell és on decideixen les coses importants, que després, el parlament aprovarà. La presidència del consell rota cada 6 mesos i el cap del consell és el “President de la Unió Europea”, així que del parlament europeu que votem el dia 7, no en surt ni el president. Més coses. Dins de la UE hi ha la Comissió Europea, formada per 27 comissaris escollits pels estats membres, no pel parlament. Un d’aquests comissaris és el president de la Comissió Europea, actualment en Durao Barroso. El parlament Europeu tant sols aprova els nomenaments. Aquest dia 7 tampoc votem els membres de la Comissió Europea. Així que el vertader poder de la UE està en el Consell Europeu i en la Comissió Europea. Cap d’aquests càrrecs es vota en les eleccions del dia 7 de juny. Què fa doncs el Parlament Europeu? Té tres funcions: examinar i adoptar la legislació europea (la que decideix el Consell i la Comissió), aprovar el pressupost (decidit pel Consell i la Comissió) i efectuar un control democràtic de les demés institucions (Consell i Comissió). Per a això calen 750 diputats? Europa si, però no d’aquesta manera.

La València del Glamour

Estic participant en unes jornades que porten per títol “Repensar la ciutat de València”. Aquestes s’estructuren al voltant d’una xerrada temàtica els dimarts i d'una excursió en bicicleta els dissabtes al matí. Dissabte passat vam fer la València del Glomour, una volta en bicicleta per la ciutat de les Arts i les Ciències, el circuit de Fórmula 1 i el Port de la Copa Amèrica. I és diu la València del Glamour perquè simplement és això, Glamour... fum... boira..., no hi ha contingut, no hi ha ciutat, no s’ha creat barri. Anem per parts. La Ciutats de les Arts i les Ciències, al meu parer, arquitectònicament és espectacular i s’ha convertit en la icona externa de la ciutat de València. Aquest fet no seria negatiu si el cost del artefacte no el paguéssim els contribuents durant els propers cent anys. S’ha convertit en una llosa per a l’administració pública. L’error de la ciutat de les Arts i les ciències és que es va plantejar com un element de marca exterior i prou. Ningú va pensar en el contingut de les coses. El turista passeja pel complex camera en mà i tant sols un percentatge ínfim paga l’entrada per entrar al museu de la ciència. Un museu poc atractiu, que s’ha anat adaptant a poc a poc a l’espai i a la baixa demanda. Tres quarts del mateix amb l’opera. Una ciutat sense tradició operística ha hagut de contractar, a preu de futbolista, un director estranger per a que munti una programació de 10 o 12 actuacions a l’any. Els restants 300 dies de l’any, el palau tancat. I segueix pagant. I com no en tenim prou, estem construint un Àgora (també de Calatrava) amb capacitat per a 5.000 persones. Per a què? Diuen que de moment per a fer un torneig de tenis un cap de setmana. I la resta de l’any? On està el projecte cultural de tot plegat? L’únic que sembla que funciona és l’oceanogràfic, que per casualitats o no, és l’únic edifici que no és de Calatrava. L’edifici de Fèlix Candela té una escala més humana i sobretot, un espai pensat per a un contingut clar.

Al costat de tot aquest complex, s’ha aixecat el PAI de l’Avinguda de França, l’illa més cara de València i a la vegada la més compacta. Tant compacta que té un índex d’edificació superior al legal. (1,23 quan el màxim és 1). I com no, el solar del costat, que anava destinat a equipament públic i que el promotor (Bancaixa) havia d’executar com a càrrega del PAI, segueix albergant una preciosa fàbrica abandonada, amb una estructura de fusta única a Europa. Un potencial equipament que per abandó de funcions de l’administració pública, acabarà caient a terra. Haurem perdut un equipament i una important mostra de patrimoni industrial valencià. Mentrestant, a pocs metres, la ciutat de les Arts i les Ciències va xuclant millons.

Seguim la marxa i ens encaminem cap al port per l’avinguda de Joan Verdaguer. Abans d’arribar a tres naus industrials restaurades per davant i abandonades per darrera (exemple de model de ciutat, glamour, façana...), girem a la dreta i entrem en un solar immens. Pedalegem aproximadament 200 metres entre deixalles d’obra i ens aturem davant d’una doble tanca metàl·lica de més de dos metres d’alt. Hem arribat al circuit de Fórmula 1. Estic convençut que en Fernando Alonso i companyia mai abans havien passejat per un indret urbà tant degradat com aquest. Han asfaltat metres quadrats de solar, entre el barri de Nazaret i el Grau i ja està. Les cameres de televisió ja s’encarregaran de no alçar la vista. Mai havia vist una actuació tant poc integrada en un espai urbà. Un conferenciant del curs parlava de ciutat eventual. I potser té raó. València diuen que és la ciutat dels grans esdeveniments, però potser és pitjor, doncs planificant correctament, d’un esdeveniment en pots treure profit i aquí no n'hem tret res. D'aquí el mot d'eventual, tal com venen les coses se'n van. I si queda alguna cosa, són factures per pagar.

Impactats pel traçat de la Fórmula 1, arribem al Port i passegem pel davant dels boxes. Aquests s’han ubicat als antics tinglados del Port, abans espais oberts, ara espais tancats utilitzats tant sols un cap de setmana a l’any. Com a mínim la restauració exterior està ben aconseguida. Un cop arribats al Port, l’espectacle és dantesc. L’eventualitat de les implantacions brolla per totes les cantonades. Els boxes dels vaixells de la Copa Amèrica són de “quita y pon” i impedeixen al vianant apropar-se al mar. Constitueixen una barrera entre la carretera (no hi ha passeig) i la mar. El passeig, és el circuit de fórmula 1. El visitant del port passeja per l’asfalt del circuit. Per fer-ho més humà, han posat unes jardineres que el dia de les carreres trauran per a que els bòlits puguin anar a 300. L’espai urbà del port és asfalt. No hi ha un passeig agradable, no hi ha permeabilitat amb la mar, no hi ha elements que creïn confort a l’experiència... tot és eventual...i com a tal, esperarem una segona oportunitat per poder fer ciutat de veritat.

Ens ha deixat Mario Benedetti

Ahir ens va deixar Mario Benedetti, el poeta Uruguayà que al meu entendre, va apropar la poesia en llengua castellana a la gent de la meva generació.

En aquestes èpoques de televisió i videoconsoles, on el temps per la lectura sembla que ha quedat reduït als minuts de viatge dins del metro o autobús, i on se sol llegir els pseudodiaris que regalen a les parades de transport públic, una mort com la d'en Mario Benedetti és especialment dolorosa. Vivim accelerats, ens despertem a corre cuita, mengem ràpid perque no tenim temps, per la tarda em d'anar al gimnàs a cuidar el cos... i quan li podem dedicar temps a la lectura? I si no tenim temps per a novel·les, qui té temps per a la poesia? La poesia és un genere maltractat pel públic, per les editorials i pels governs. Però sort que de tant en tant sorgeix un Martí i Pol o un Benedetti.

Amb Benedetti vaig descobrir que hi ha poesia més enllà de Becker, una poesia clara, agradable, tendra, divertida... una poesia que connectava amb el lector. A partir d'avui estem una mica més orfes de poesia.

Vaig a fer-me un te i vaig a sortir a la terrassa a llegir El amor, las mujeres y la vida. Tenia plantejat anar al gimnàs, però que collons, aquesta tarda llegiré poesia.

Si te quiero es porque sos

mi amor mi cómplice y todo

y en la calle codo a codo

somos mucho más que dos

El codi ètic del Partit Popular

El Codi ètic del Partit Popular, presentat a l’abril del 2004, diu textualment en el seu punt vuitè, i fent referència als càrrecs públics, que aquests deuran “Comunicar a la Dirección del Partido Popular y a poner a su disposición el puesto público que desempeñaran, si de la apertura de cualquier procedimiento jurisdiccional puedan derivarse indicios racionales de comisión de un delito”. El PP, coherent al seu codi ètic, ha expulsat del partit als tres diputats de Madrid imputats pel cas Gürtel (Alberto López, Benjamín Martín i Alfredo Bosch). El PP, si vol mantenir aquesta coherència i no entrar a valorar amb diferents vares als seus militants i càrrecs públics, ha de suspendre de militància al President de la Generalitat Valenciana Francisco Camps i al President del PP a València Ricardo Costa, que acaben de ser cridats a declarar, com a imputats, pel mateix cas Gürtel.

Barça - Atletic de Bilbao

Declaració: M’agrada jugar a futbol i també, en temporades com aquesta, veure’l per la tele. A partir d’aquí, crec que estic a anys llums de ser un holigan i també sóc del parer tòpic i típic de que el futbol és l’opi del poble. I enganxats a l’opi hem estat en una setmana de final de Copa. Ahir es va jugar la final, a Mestalla, entre el Barça i el Bilbao. Partidàs i ambient com mai havia vist abans. No havia viscut mai una final i ahir, tot i no tenir entrades per anar al camp, vaig viure tot l’ambient d’un gran partit. I per crear ambient, el que creen els bascos. A l’antic llit del riu Túria es va aixecar una carpa immensa, amb una pantalla gegant, on es servien entrepans, cervesa, vi, calimotxo i sidra. Ambientàs basc a València. Feia 24 anys que els seguidors de l’Atletic no gaudien d’una final i per a la d’ahir van llençar la casa per la finestra. Diuen que fins a 30.000 bilbaïns van venir a València sense entrades. El que vaig viure ahir a la nit no ho havia vist mai abans. Més coses interessants relacionades amb el futbol. Montilla fa quatre anys que es president de la Generalitat de Catalunya i encara no s’havia entrevistat amb el president del País Valencià Francisco Camps. Ahir va ser el moment. Què passa, que si el Barça no arriba a la final i aquesta no es juga a Mestalla, aquests individus segueixen sense parlar-se? Depenem del futbol per a que els polítics s’asseguin a parlar? I com aquest exemple a milers. Consells de direcció que es celebren a València el mateix dia de la final (casualitats?), reunions a València el mateix dimecres, viatges de negocis, reunions, firmes de contractes.... el futbol i una final de copa, és molt més que futbol! Increïble i fins i tot trist, però així és. Per cert, la final la va guanyar el Barça i l’afició del Bilbao ha demostrat ser la millor. 30.000 persones seguint a l'atletic i tots aplaudint l’equip i al Barça al final del partit. Un exemple!

El model de gestió del servei de bicicleta pública a València

A vegades als partits de l’oposició els fa falta una mica de coneixement tècnic en temes concrets, com per exemple la mobilitat, per poder realitzar una oposició dura, constructiva i sobretot, ben fonamentada.

Aquesta setmana, el PSPV de la ciutat de València ha criticat a l’Ajuntament per fer un plec de condicions tècniques que afavoreix a l’empresa JCDecaux per a que sigui l’adjudicatari del servei de préstec de bicicletes. I què?

Actualment hi ha dos models de gestió de bicicleta pública, el que va associat a la publicitat (model de Sevilla i el que també vol València) o el model de contracte de prestació de serveis de mobilitat (Barcelona o Paterna). València a escollit el model de publicitat i per tant, el plec es el que és, no pot ser diferent, doncs actualment hi ha un contracte en vigor amb una empresa de publicitat. L’única opció seria esperar-se a adjudicar el servei al 2014, quan expira la concessió de publicitat a JCDecaux. Però com les bicis estan de moda, la Rita no es vol esperar 5 anys, així que solució fàcil. Cost zero per a l’ajuntament i concessió per a JCDecaux.

D’aquesta manera, el treball fet per l’oposició és fluix i poc consistent, doncs es limita tant sols a queixar-se del plec, que és el que és i poca cosa més es pot fer. A més a més, l’argument utilitzat és fàcilment refutable (com ja ha fet el partit de govern). El model de València és el mateix que l’utilitzat pel PSOE a Sevilla.

La crítica hauria d’estar enfocada al model de gestió. Per què un model lligat a la publicitat i no un model de prestació de serveis de mobilitat? No està subvencionat el transport públic? Oi que JCDecaux no serà l’encarregat de moure els autobusos de EMT? Per què deixem que una empresa de publicitat gestioni un servei de transport públic com les bicicletes? Aquest ha de ser el debat. Un debat sobre el model escollit, no sobre el plec. Com si els socialistes no redactessin plecs amb noms i cognoms!

Una altre critica podria ser el fet de que es va publicar el plec a la pàgina web municipal i no hi constava la data de lliurament de les ofertes. O que a data d’avui, el plec ja no està penjat de la pàgina web (jo no l’he trobat i fa unes setmanes hi era).

Sort Patxi!

Patxi Lòpez és el nou lehendakari d'Eusakadi i al meu parer ho ha aconseguit passant per damunt de moltes coses, algunes de les quals poden convertir-se en una llosa al llarg d’aquesta legislatura complicada. El primer obstacle és assumir la lendakaritza sabent que no s’ha deixat votar a més de 100.000 persones, o el que és el mateix, el 6% del cens electoral. Aquest fet ho canvia tot. Serveixi d'exempler el cas d'Aralar, que amb 60.000 vots ha aconseguit 4 escons. Sense partits il·legalitzats, el repartiment de diputats hagués estat completament diferent i això, el PSE i el PP ho saben. Un segon obstacle que es trobarà el PSE durant aquesta legislatura és el fet de governar en solitari. Han acceptat els vots del PP per a la investidura però no els han forçat a entrar a formar part del govern. Al meu parer és un error. Posats a governar en minoria, jo hagués deixat sol a Ibarretxe. En Patxi López es cremarà i per a tirar endavant haurà de claudicar davant de moltíssimes peticions del PP. Si l’objectiu era fer fora al PNB, crec que el PSE i PP haguessin hagut de pactar un programa de govern i repartir-se les conselleries. D’aquesta manera el PP té la clau sense governar i qui es crema és el PSE. Legislatura difícil. Sort Patxi!

Emigartes no!

És sabut per tots que les parets en blanc són com folis de paper on la gent, amb més o menys gràcia, expressa les seves idees, desitjos, inquietuds o odis. N’hi ha que fan gràcia i d’altres, com el que us ensenyo avui, que donen pena. És molt recurrent trobar pintades racistes o xenòfobes, però aquesta, al meu entendre, representa molt bé el nivell intel·lectual d’aquest tipus de gent. No té desperdici. Analitzem-la en profunditat. La frase diu: Emigartes no. Primer que res cal esbrinar que pretenia dir l’autor, emigrants o immigrants, doncs emigartes no ho he trobat al diccionari. Hi ha dues opcions. Per la e inicial, crec que volia dir emigrants, així que l’autor de la pintada no està d’acord amb els emigrants. Per alguna estranya raó no vol que els espanyols se’n vagin a viure a algun altre país, o potser, espantat per la quantitat d’estrangers que hi ha al seu poble o barri, ha començat una campanya de repressió contra tota aquella persona “nacional” que intenta emigrar. És rebuscat, però és una opció. La segona opció que tenim, és que l’autor de la pintada hagi confós emigrant amb immigrant. És la versió clàssica del racisme però demostra un nivell intel·lectual molt baix. Si donem per bona aquesta opció, la pintada hauria de ser Inmigrantes no! Així que tenim que el personatge en qüestió odia els immigrants però no sap escriure-ho i ho confon amb els emigrants. Espectacular! Per acabar, a mode de firma, crec que l’artista intenta dibuixar una creu gamada i es clar, també es fa un embolic. Ho intenta, però és incapaç de fer-ho bé. Bé companys, quan em demanin que defineixi als racistes, crec que el primer que diré es que són persones analfabetes, amb poques ganes d’aprendre i normalment amb un coeficient intel·lectual justet. El problema és que de tant en tant n’hi ha un de intel·ligent que s’aprofita de la ignorància de la resta per a treure’n un benefici individual. Aquest és el vertader perill del racisme. Emigrar . v intr 1 Deixar el propi país per anar a viure en un altre. Han emigrat a Alemanya. Immigrar. v intr Arribar en un país, per establir-s'hi, la persona que era establerta en un altre.

Adjudicacions sota sospita

Un dels punts més cridaners alhora de generar corrupteles són les adjudicacions públiques. La majoria de concursos públics tenen nom i cognoms abans de ser adjudicats i moltes vegades, l’empresa que serà adjudicatària, ja porta mesos treballant en el tema. Jo puc entendre que un càrrec públic vulgui donar-li un contracte a alguna empresa de confiança i no només perquè sigui amic seu sinó perquè sap que ho farà bé (si surt malament se la carrega el càrrec públic). Ara bé, cal fer, com a mínim, l’adjudicació com mana la llei. No pot ser que les empreses estiguin treballant abans de que es faci públic el concurs, no pot ser que una empresa faci una baixa temerària i sigui finalment adjudicatària, no pot ser que s’incompleixi la nova llei de contractes i s’obri abans l’oferta econòmica que la tècnica, no pot ser que els modificats s’aprovin amb facilitat.... i no poden ser moltes més coses. Xerrant amb un bon amic, amb el que puc passar-me hores discutint sobre el funcionament de l’administració pública, em va dir que la única fórmula per a que una adjudicació pública fos justa, seria fent un sorteig. S’obre el plec de condicions administratives i tota empresa que compleixi els requisits bàsics (solvència econòmica i tècnica) entre en el “bombo”. Quan m’ho va explicar li vaig dir que no, que segur que hi havia alguna solució més “racional”. Doncs bé, han passat uns mesos i cada vegada estic més convençut de l’opció sorteig. O deixem que l’administració contracti a dit obertament, el que reduiria i agilitzaria els terminis d’adjudicació i redacció dels projectes (el que provocaria un augment brutal de regals, maletes i suborns) o apliquem la llei del sorteig. No hi ha terme mig!

Manel

Sí senyors, gran concert el d’ahir a la nit a la Sala El Loco. Els Manel van omplir la sala el dia de Sant Jordi i ens van regalar un final de diada esplèndid. Jo anava una mica atemorit per la resposta del públic, doncs tenia els meus dubtes de que la sala s’omplís. Però companys i companyes, el boca a boca ha fet feina i no sé ben bé com, els Manel han penjat el cartell de “Sold out”. El concert va estar molt bé. Una hora i mitja que va donar per repassar el seu primer treball sencer (Els millors professors europeus) amb introduccions narrades en forma de contes o històries fictícies dels diferents membres del grup, i tres cançons no incloses al CD, una d’elles una versió de Shakira espectacular! Manel seran (si no ho són ja), el grup revelació de la música cantada en català d’aquest 2009. Històries senzilles, quotidianes, però sempre des d’un punt de vista molt perceptiu. El detall de les situacions del dia a dia, les percepcions més subtils, els temors comuns... Cançons com “En la que el Bernat se’t troba”, “Ai Dolors”, “Al mar”, “Els guapos són els raros”, “Captatio benevolentiae” o “ corranda de la parella estable” són històries en la que molts de nosaltres, al llarg dels anys, ens hem pogut veure reflectits. Preneu nota gent, perquè dels Manel en sentirem a parlar. Doneu-li una ullada al seu myspace, escolteu algunes de les cançons que tenen penjades i mireu quan actuen al vostre poble o al poble veí, doncs estan de gira. http://www.myspace.com/gatmanel

La Festa de la primavera. Aproximació antropològica a la societat murciana.

Com ja us he anat comentant últimament, aquest any estic viatjant sovint a Múrcia, doncs estem redactant el Pla Director de la Bicicleta. A part de l’activitat estrictament professional, estic coneixent, a base de passar dies en aquesta ciutat, la manera de ser dels murcians. Be, de fet, crec que aquesta afirmació és agosarada, doncs a mi no m’agrada generalitzar i no crec que és pugui dir que un poble és així o aixà. Generalitzant naixen els tòpics, moltes vegades erronis i a mi m’agradaria estructurar-me una imatge personal dels murcians, lluny dels tòpics i dels perjudicis que tenim. I entenc que aquest acte dependrà de la gent amb la que em creui en el camí, que poden o no representar el prototip Murcià (si és que aquest existeix). Sigui com sigui, a vegades la personalitat d’un poble és veu reflexada en les festes populars. Aquesta setmana a Múrcia s’està celebrant la festa de la primavera i entre els actes a remarcar hi ha la la muntada de “Ventorrillos”. Els Ventorrillos són paradetes on les associacions “huertanas” serveixen tot de plats típics de la zona. És un bon lloc per anar a sopar, descobrir la gastronomia murciana d’horta i pagar uns preus molt populars. La canya de cervesa encara està a 85 cèntims i tot està a petar de gent amb ganes de festa. I tot sopant en un d’aquests Ventorrillos i llegint la carta, me’n dono compte de com de complicat és el vocabulari Murcià. Atenció a alguns dels noms dels plats: zarangollo, michirones, picamorros, vergelitos, paparajotes... A més a més, si a la complexitat dels topònims gastronòmics hi afegim la pèssima pronunciació dels murcians, el resultat és la incomprensió total i absoluta entre el cambrer i el comensal. Sigui com sigui, l’origen d’horta està arrelat en la població murciana i crec que és una cosa de la qual la gent se’n sent orgullosa. I d’això els visitants ens en aprofitem, doncs aquest origen ha generat un gastronomia rica en plats d’horta. Ara bé, en tota festa hi ha algun element extern que s’ha introduït ves a saber com i a poc a poc es va arrelant. El dissabte celebren l’enterrament de la sardina i ho fan cremant-la. Com? En forma de Falla. Si, heu sentit bé, Múrcia planta una Falla en forma de sardina d’uns 20 metres d’altura i el dissabte a la nit la cremen. Ara mateix m’estic llegint un llibre de Joan Fuster titulat “Combustible per a Falles” on el de Sueca descriu com eren les falles a la ciutat de València durant els anys 60. I el que queda molt clar en el llibre és que les falles eren la festa de la capital, no la festa dels pobles. Què diria Fuster si s’alçara de la tomba i descobrira que les falles han arribat a Múrcia?

Morir d'èxit

Hi ha activitats que neixen amb l’esforç d’uns quants (algú en dirà il·luminats), i a mesura que avança el temps i passen els anys, l’activitat es converteix en un acte popular fortament arrelat a la ciutat, poble o comarca. Hi ha milers d’exemples, arreu del pais, d’actes populars que van començar amb una participació simbòlica i que amb el pas dels anys són milers de persones les que participen de l’activitat. Ara bé, hi ha un punt en que la massificació de gent pot ofegar l’activitat. És el que popularment es coneix com morir d’èxit. La feina s’ha fet tant bé i la resposta de la gent ha estat tant bona, que la participació ha desbordat les previsions o capacitat de l’organització. I el més difícil de tot això és trobar la manera de controlar-ho sense perdre l’essència i la identitat de l’esdeveniment. Com posar límit a un esdeveniment que s’ha convertit en popular? Aquest cap de setmana hem gaudit de dos esdeveniments que estant a punt de morir d’èxit. El primer va ser la marxa a peu al Camp de Morvedre, una caminada popular de 16 quilòmetres que aquest any celebrava la vuitena edició. Van començar amb 400 participants aproximadament i aquest any ja n’erem 1.100. Cues als senders, cues a les pujades.... més que una marxa a peu semblava una romeria. Per sort, l’ambient festiu que envolta la marxa (xocolatada a l’inici, músics tocant en directe durant la marxa i un dinar popular al final de la marxa) fa que la massificació es relativitzi. Això si, crec que ha arribat l’hora de que es plantegin com solucionar els col·lapses durant la marxa i tenen el repte d’aconseguir-ho sense perdre el caràcter popular de la mateixa. De ben segur que ho resoldran amb èxit! L’altre acte que ha mort d’èxit és la fira de caves, vins, licors i aliments tradicionals, que es celebra cada any a l’antic llit del riu Túria. Aquest dissabte hi vam anar amb la intenció de catar uns vins i fer-nos unes tapes per sopar i les cues van ser del tot exagerades. Més de 30 minuts de cua per aconseguir una tapa trista i pobre. La qualitat ha baixat proporcionalment a l’èxit d’assistència. Ja no es fan cates ni degustacions... la gent fa cua per a menjar-se qualsevol cosa. L’èxit ha matat la fira i en aquest cas si que no hi ha solució...

http://marxapeu.net/