divendres, 30 de març de 2007

El poble

Hi havia una vegada, un petit municipi situat a la vora d’un mar càlid, on tranquil·lament vivien del camp i de la mar els seus poc més de 1.500 habitants. El municipi, a poc a poc anava creixent, al ritme natural d’una població petita, sense ensurts ni rebomboris. Creixia perquè la cooperativa es feia gran i les collites anaven bé, perquè s’instal·lava una fàbrica i es creaven llocs de treball, perquè és millorava una carretera i algú de ciutat volia apropar-se a viure a un ambient més rural. Tots aquests creixements tenien lloc dins del nucli urbà, es mantenia el model i l’estructura de poble dens i es preservava l’entorn natural, a l’est el camp i a l’oest la falda de la muntanya. Tots els creixements, petits i controlats, es feien al voltant de la carretera, punt d’entrada i sortida del poble. Va arribar un dia que el batlle, per vell, va plegar i les eleccions les va guanyar l’home fosc del poble. Aquest home mai havia ajudat al pare en les dures feines del camp, no s’havia llevat mai a les 5 del matí per evitar el sol del migdia mentre es treballava la terra i es bevia la cassalla els diumenges abans d’entrar a missa de 12. Era un desertor de la falç i tenia en ment un projecte per acabar amb un poble que li semblava avorrit, lleig, vell i ple de gent de camp sense cap mena de modals. Ell volia convertir el seu poble en una ciutat moderna. Va viatjar a ciutat, on va conèixer homes més foscos que ràpidament li juraren amistat, el convidaren a dinar a restaurants luxosos i li regalaren rellotges i cotxe, tot dient-li que si confiava en ells, el seu petit poble aviat seria la capital d’un territori modern. El batlle estava enlluernat i confiava en aquests nous amics que tant bé l’estaven tractant. Deixà que redactaren el nou Pla General d’Ordenació Urbana, doncs deien que era l’eina essencial per a modernitzar el poble. L’horta i la muntanya serien ben aviat zones residencials de luxe, els anglesos vindrien enlluernats per la proximitat de la mar i la verdor d’un camp de golf al peu d’una bonica muntanya i els habitants del poble s’enriquirien sense haver d’embrutar-se mai més les mans de terra. El poble, ignorant el que succeïa, veia com de sobte uns homes amb corbata els hi donaven bastants diners pel camp. El llaurador, d’una mitjana de 60 anys i amb els fills a ciutat estudiant, veia com la jubilació se li feia una mica més dolça. Fa mal, pensava, vendre els camps de la família però el fill no sé si voldrà seguir treballant el camp, la competència exterior cada vegada és més forta, cada vegada em compren els productes a un preu molt més baix... Jo ja estic cansat! Amb el cor en un puny i els ulls plorosos, acabava venent els camps. Als pocs mesos s’aprovava el PGOU i els camps passaven a ser urbanitzables i el seu valor es multiplicava per tots aquells zeros que vulgueu posar-hi al darrera. El poble que abans tenia 1.500 habitants i poc més de 800 cases, aviat tindria 6.500 habitatges més, tots dispersos per aquells camps on anys enrera es va llaurar la història d’un poble que l’especulació i la maldat dels polítics ha destrossat. Això tant sols és un conte d’un poble imaginari, tot i que seria capaç de posar més d’un nom real al poble i al batlle. Ens han venut els nostres pobles amb l’excusa del progrés i què ens ha quedat? Ràbia i impotència!

3 comentaris:

Arnau Boix i Pla ha dit...

Quin conte més trist i més real! Crec que el repte d'avui en dia ja no és només com fer que el creixement sostenible no siga el handicap del sistema capitalista, sinó com invertir el ritme de les urbs cap a una decreixement sostenible. No val la pena plantejar-s'ho?
Un abraç Xesco, m'ha encantat el conte!

Anònim ha dit...

Arnau, hi han moltes associacions que plantejent el no creixemnt com a única solució per tirar endavant. L'Arcadi Oliveres en el seu darrer llibre dedica un sol capitol a explicar perque no hem de creixer i com fer-ho. I està molt be! Apa, sort!

Arnau Boix i Pla ha dit...

Guai, m'ho apunte, però jo em referia no només el no creixement, sinó al decreixement! No sé si hi haurà res semblant ja per ahí, però ho investigaré... Un abraç!