Bachimala

Aquest cap de setmana he estat al Pirineu amb el Fra i l’Ori, fent muntanya, caminant, escalant una miqueta, banyant-nos als rius i convivint dos dies, que ens venia molt de gust. Divendres al vespre ens vam trobar a Ainsa i vam pujar en cotxe fins al refugi de Tabernes (1.700 m), a la Vall de Gistau. Allà muntarem la tenda i sopàrem en companyia d’una desvergonyida guineu que ens volia robar l’entrepà. L’endemà ens vam aixecar d’hora i a les 5.30 del matí ja estàvem caminant cap al Bachimala. La idea inicial era que tots tres féssim la cresta del Bachimala, que enllaça Los Picos de la Pez amb el Bachimala i la Punta del Sabre, però cap allà els 2.100 metres, vaig veure que anava prou més lent que els meus companys i vaig decidir pujar al Bachimala per la via normal, deixant que l’Ori i el Fra seguissin a bon ritme cap a la cresta. En una cresta s’ha de ser ràpid i àgil i jo no tenia el dia. Així que xino xano vaig enfilar-me cap al cim del Bachimala (3.174 metres), on vaig arribar a les 12 del migdia. Menjant festucs vaig estar observant com el Fra i l’Oriol avançaven a bon ritme per la cresta, fins que passats uns minuts de la una de la tarda, feien cim. Al cim, i per a que després diguin que el món no és petit, ens vam trobar amb el Jesús Gracia. Redéu, quina casualitat! Cap allà les dues vam emprendre el llarg camí de baixada. 1400 metres de forta pendent fins al refugi de Tabernes, on vam arribar a les 5.30 de la tarda, prèvia parada al riu per a remullar peus i cul. Per celebrar-ho, vam baixar al camping de la Virgen Blanca a fer-nos unes cervesa i per a sopar, un bon somontano per acompanyar l’entrepà, el vi amb essència de Pirineus. L’endemà el Fra ens va despertar a les 7.30 del matí, encara no sabem ben bé per què. Doncs així, de bon matí, com a bons muntanyencs que som, vam agafar el cotxe i ens encaminarem cap a Ligüerre de Cinca amb la intenció d’escalar unes hores. Ens vam perdre i vam descobrir carreteres, pobles i paisatges molt interessants i pintorescos, però vam acabar plantant-nos a peu de via a les 12 del migdia, sota un sol d’agost de justícia. Vam fer tres vies i abans de caure deshidratats i insolats, vam decidir baixar a remullar el cul al pantà de Grado. Quin bany! Per acomiadar el cap de setmana, dinar, clareta i gairebé sis hores de cotxe fins a València. Companys, quan tornem a coincidir els tres, hem de muntar una sortida plegats encara que sigui a Collserola! M’ho he passat molt be!

Sembla mentida...

Fa uns dies escrivia sobre la fòrmula 1 a València i vaticinava, segons el meu punt de vista, la fi del circ a la ciutat del Túria. La crisi econòmica, la poca afluència de públic, la necessitat imperiosa d’un Fernando Alonso per omplir les graderies, la mentida de Schumacher, les pèrdues milionàries per a l’empresa Valmor Sport, el cost desorbitat de tot plegat ... tot això feia pensar en una retirada, en una plegada de veles. Doncs no. Sóc un pardal i un innocent. Enlloc de plegar veles, el Consell ha decidit que com tot això és deficitari i l’empresa Valmor Sport no pot (o no vol) pagar-ho, la mateixa administració valenciana farà front als 90 milions d’euros de cànon (directes a la butxaca del senyor Ecclestone) per a poder seguir amb el circ dels cotxets cinc anys més. L’empresa Valmor Sport ha declarat que en cas de tenir beneficis, els donarà a la Generalitat. Però senyors, és això seriós? Però quin xollo d’empresa han muntat aquests de Valmor? Resulta que organitzen la Fòrmula 1 a València però el GTP els hi paga la construcció del circuit i la Generalitat el cànon de 18 – 26 milions a l’any (no queda clar quants milions són) i ells ha cobrar els drets de imatge, televisió i entrades. Què collons paguen? El muntatge de les graderies? Jo vull ser empresari, que la Generalitat m’ho pagui tot i jo ha cobrar. Si després de tot, un cop cobrat un bon sou, etc, em sobra alguna cosa, doncs ja li tornaré a l’administració la calderilla. Ja tarda l’oposició ha demanar el contracte entre Generalitat i Valmor Sport, ha demanar els números oficials del preu del cànon, ha demanar una auditoria del Gran Premi de l’any passat i d’aquest any.... si l’administració es deixarà 90 milions, els números han de ser clars, molt clars. I tot plegat fa pudor. Qui és Valmor Sport? El senyor Aspar, el senyor Roig i Bancaixa. Qui presideix Bancaixa? El senyor Olivas. Qui és Olivas? El ex-President de la Generalitat, que va governar menys de mig any entre Zaplana i Camps. No serà que hi ha molta pasta a repartir i molts favors que pagar? I si amb la Fòrmula 1 no n’hi havia preu, el Consell (que li deu sobrar la pasta en temps de crisi) ha avalat 72 milions d’euros al València Club de Futbol, per a que el Consell d’administració actual pugui fer front a l’ampliació de capital. Festival! La Generalitat avalant una pasta a un grup de gestors privats que en el darrers anys només han fet que pifiar-la i saquejar les arques del club. Quina garantia ha demanat la Generalitat? Demà aniré al banc per a comprar-me un pis i demanaré que m’avali la Generalitat? Per què al valència CF si i a mi no? Jo demano menys diners i sóc infinitament més seriós que tots els dirigents del València plegats. Després d’aquesta setmana de despropòsits només em falta sentir que l’Ajuntament de València pagarà la construcció del camp del nou Mestalla, que porta quatre mesos amb les obres parades per falta de diners. Vivim en un país amb una falta de crítica alarmant i els polítics, d'això, se'n aprofiten.

Napoli

S’han acabat les vacances, aquest any curtes, molt curtes. A part de descansar un parell de dies pel Port i per Alberic, he estat cinc dies a Nàpols, aquella ciutat del sud d’Itàlia que tant em fascina. Nàpols és una ciutat de contrastos, és una ciutat a mig camí d’Europa i del Magrib. Si el mediterrani hagués de tenir una capital que representés les dues ribes d’aquest petit mar càlid jo votaria, sense cap mena de dubte, per Nàpols. La gent diu que Itàlia es divideix en dos, el nord i el sud i que la línia fronterera es troba a Roma. La capital del nord és Milà i la del sud Nàpols. Les diferències entre una ciutat i l’altre són tant grans que Milà la podríem comparar amb una ciutat germànica i Nàpols amb una del Magrib. La ciutat de Nàpols està plena de gent per tot arreu. La població fa molta vida al carrer, com es feia fa anys als pobles. Quan cau el sol, els carrers s’omplen de gent que s’asseu a xerrar i la ciutat desperta. Les botigues obren fins tard abocant tots els productes al carrer i les parades de menjar per emportar, amb els aparadors portàtils de vidre, es multipliquen per totes les cantonades. Trossos de pizzes, arancinis, calzones, prosciuto e mozzarella...tot acompanyat d’una bona cervesa. L’altre cosa típica de Nàpols és la circulació. Diuen que els italians condueixen malament i jo crec que la mala fama la tenen per culpa dels napolitans. És la única ciutat del món (junt amb València) on he vist un cotxe, a ple dia, circulant tranquil·lament per la vorera. A part d’això, les retencions són constants i la prioritat del transport públic és nul·la, fins a l’extrem que la plataforma del tramvia i trolebús també és utilitzada pels cotxes. I tot i el caos existent i la lentitud de les obres (la plaça de l’estació porta més de cinc anys d’obres), la ciutat va rodant, va funcionant. Nàpols té el seu ritme fora de tota lògica capitalista occidental. Tot això passa a la ciutat de Nàpols, però més enllà dels límits municipals, hi ha una àrea metropolitana de gairebé quatre milions d’habitants on les diferències són espectaculars. Podem trobar zones de luxe com l’illa de Capri o Sorrento o pobles completament abandonats per l’administració com Boscotrecase o Torre Annunziata. I enmig de tot això, d’aquesta maranya de pobles que conformen l’àrea metropolitana de Nàpols, està Pompeia, el jaciment romà per excel·lència, excursió obligada per tot turista que visiti la zona, fins i tot abans que la pròpia ciutat de Nàpols. I així és Nàpols, ciutat de contrastos, palaus luxosos i carrers bruts, iots blancs i cotxes abandonats, turistes rics i àvies demanant diners, social, roja, sindicalista i governada per polítics venuts a la màfia, Europa i Magrib, un fort pes històric i un present que no avança....És el mirall de la mediterrània.

Receptes d'estiu

Us adjunto dos receptes que us ajudaran a passar millor l’estiu. Gaspatxo Per a fer un bon Gaspatxo necessiteu: ½ quilo de tomàquets madurs, ½ cogombre o un de sencer si es petit, 1 pebrot verd no molt gran, una dent d’all, 100 grams de molla de pa (millor si és pa sec), quatre cullerades soperes d’oli, dues cullerades soperes de vinagre i 1,5 litres d’aigua. Els tomàquets es pelen (es poden escaldar per treure la pell més fàcilment), es talla el cogombre i el pebrot a trossets petits i s’afegeix la dent d’all. La molla de pa sec es posa a remullar i quan ja esta tova s’afegeix a la verdura tallada. S’afegeix l’aigua, l’oli i el vinagre i es passa tot pel turmix. Fàcil oi? La idea es tallar-ho tot, ajuntar-ho tot i passar-ho pel turmix. A partir d’aquí hi ha variants mils. Poc o més vinagre, amb pa o sense pa.... Llet merengada Per a fer llet merengada necessiteu: 1 litre de llet, un tros de canyella, un tros de pell de llimona, una clara d’ou i 12 cullerades de postre de sucre. Poseu a bullir la llet amb la canyella i la pell de llimona. Manteniu-ho bullint cinc minuts. Després ho deixeu refredar. Mentre es refreda la llet, munteu la clara d’ou fins a punt de neu i quan ho tingueu, ho afegiu a la llet junt amb les 12 cullerades de sucre. Col·loqueu el recipient al congelador i al cap d’un parell d’hores (depenent del congelador), quan encara no estigui completament congelat, ho traieu del congelador i ho passeu pel turmix. Després ho podeu guardar a la nevera o al congelador depenent de com us agradi de fred i de textura. Bon profit i bones vacances!

Spotify

Darrera d’aquestes sigles s’amaga un dels últims invents de la xarxa per a gaudir, gratuïtament, de tota la música del món mundial i sembla ser, que aquesta vegada, de forma legal. La publicitat paga, tu t’he l’empasses cada tres cançons i mentrestant... música gratuïta. El dia que la publicitat se’n vagi a norris, crec que el sistema entrarà profundament en crisi. Sembla ser que tot ho paga la publicitat i d’aquesta manera tenim, gratuïtament i com els romans “panem et circenses”. Però be, analitzem el Spotify. Hi ha una munt de música... gairebé tota. Els clàssics estan tots, nacionals, internacionals, famosos, menys famosos... només si busques amb mala llet i amb la intenció de trobar algun artista que no hi sigui, pots amb el sistema. Els Esquirols, per exemple no hi son! Jo em considero un bitxo estrany perquè encara compro música. Tinc ganes de conèixer algun artista, em passo per la botiga (si aquell lloc estrany on hi ha caixes de plàstic amb el CD original a dins, normalment amb un llibret) i aquella tarda, a casa, em deixo portar pels sons de la nova adquisició. Ara em puc deixar portar amb el Spotify i comprar-me tant sols els discs de les meves bandes incondicionals. Amb això se’ns obre un univers infinit de música i aquí pot estar el problema del Spotify. No hi ha ningú capaç d’assimilar tanta música! Engegues l’ordinador, mires la pantalla d’inici del Spotify i penses: Què vull escoltar? I com no tens l’univers d’elecció acotat, com passa quan mires la discoteca de casa, et satures. Et penses que ho tens tot i a la vegada no tens res. Tot és efímer. I aquí està el quid de la qüestió. La música s’ha transformat en un producte efímer i de mala qualitat. Ja ningú gaudeix de tenir un CD a les mans, llegir-se el llibret o comentar el disseny de la portada. I pitjor és que ja no interessa un àlbum de 10 o 12 cançons. La gent vol peces soltes, una cançó d’aquí, una cançó d’allà. Es perd així l’oportunitat d’escoltar un àlbum amb continuïtat, de sentir una història, d’apreciar una obra artística. Per això triomfa el Spotify. Música efímera, sense format, sense text, ràpida i gratuïta. On queda l’art? El format ja no importa, ha perdut valor artístic, tant se val que sigui un CD, en MP3 o amb l’Spotify. Per als que ens agrada la música com a expressió artística, tant sols ens queden els concerts. Fins quan?