dimecres, 21 de juliol de 2021

Pic Palas per l'aresta dels Geodèsics, 196 anys després

El 16 de juliol de 1825, els tinents geodèsics de l’exèrcit francès Pierre-Eugène-Félicien Peytier i Paul-Michel Hossard comencen l’ascensió al Balaitús per fer els treballs de triangulació necessaris per poder mesurar els cims del Pirineu. Surten del llac d’Artouste i després d’un dia dur de caminada, grimpades i flanquejos aeris, arriben al cim. Allà, immediatament, s’adonen que no han fet el Balaitús. S’han equivocat de cim, però certifiquen la primera ascensió al Palas per l’avui coneguda, en rècord seu, com l’aresta dels Geodèsics. La primera al Balaitús la van signar 23 dies després, el 8 d’agost del 1825. (Historia completa, per Alberto Martínez, aquí).

El cap de setmana del 16 al 18 de juliol, just 196 anys després de la proesa dels geodèsics francesos, vam fer la ja tradicional sortida amb els amics al Pirineu. Aquesta vegada, i després de l’èxit de l’any passat al Midi d’Ossau, vam decidir tornar a la mateixa zona i encaminar-nos cap al Palas, un cim per a nosaltres desconegut però del qual teníem bones referències. Amagat darrere del Balaitús i molt a prop del pic Arriel, el Palas és una magnífica piràmide de roca que no és més coneguda perquè, per poc menys de 25 metres, no arriba a la icònica xifra dels 3.000 metres. Es queda als 2.974, però quins 2.974!! És un cim d’aquests que podríem classificar de no apte per a tots els públics. La seva via normal, la xemeneia Ledormeur (per on vam baixar) i l’exposada aresta dels Geodèsics (per on vam pujar) requereixen de certa pràctica en entorns d’alta muntanya. Tècnicament no són difícils, però hi ha molt ambient. Així que ascensió circular memorable al cim del Palas en un entorn magnífic d’alta muntanya.

El divendres ens trobem a Sallent de Gállego per a dinar. Ens fem una cervesa, un plat combinat i a dos quarts de cinc ens posem en marxa des de l’aparcament del Cailllou de Soques, uns quilòmetres després de passar el coll del Portalet, ja a França (cap control COVID a la frontera). Tenim un desnivell de gairebé 1.000 metres fins al refugi d’Arremoulit. El sender, a l’inici, transcorre zigzaguejant per una agradable fageda però al cap de pocs minuts surt de l’ombra protectora dels arbres per enfilar-se directament vall amunt. La vall d’Arrious és llarga però xino xano i agafant el ritme és puja bé. Fem una primera parada al refugi tancat d’Arrious, aprofitant l’ombra que projecta la roca que hi ha allà al mig. Seguim pujant per un sender que s’enfila una mica més i al cap d’una estona arribem al coll d’Arrious, on deuríem veure ja el Palas, l’Arriel, etc, però les nuvolades de tarda del Pirineu ens amaguen el que imaginem deu ser un espectacle. Ens encaminem cap al sud-est, cap al pas d’Orteig, un itinerari aeri que ens permet arribar al refugi sense haver de baixar fins, pràcticament, l’embassament d’Arrémoulit, per després haver de remuntar de nou fins al refugi. Així, el pas d’Orteig és una drecera que transcorre per una lleixa penjada al buit (la vam passar amb boira i no em vam ser gaire conscients), on un cable d’acer en bon estat et facilita el pas. Després, un sender en suau descens ens porta fins al llac d’Arrémoulit i el refugi homònim (2.305 m., 2 hores 30 de caminada). El refugi d'Arrémoulit és petit, antic, però encantador. L’entorn és idíl·lic, amb el llac banyant el refugi i les crestes de l’Arriel reflectint-s’hi nítidament. Per moments la boira escampa i veiem, per primera vegada, la piràmide del Palas. Demà promet ser un gran dia.

Sopem sense exageracions (una sopa de llenties, una botifarra amb verdures i un tros de formatge) en una taula de fusta davant del llac i marxem a dormir a la carpa que hi ha instal·lada al costat del refugi. El refugi té tant sols 29 places, i per augmentar-ne una mica la capacitat, hi ha la carpa per a 16 persones més. Dormim bé, i a les 7:00 ens posem en marxa. Fem un cafè amb unes torrades amb melmelada i a quarts de vuit estem de camí a l’aresta dels Geodèsics!

El camí cap al Palas s’agafa direcció est, cap al llac de Palas. Un cop en aquest petit llac, seguim les fites que ens porten cap al nord, deixant a la dreta les fites que ens durien al coll de Palas, per on baixarem més tard. Des del llac a la bretxa dels Geodèsics, on comença l’aresta que ens durà al cim, el camí és de blocs de pedra i s’avança sense complicacions. A poc a poc es va guanyant alçada mentre voregem el pic del Palas per la seva vessant oest. Després d’una hora de caminada aproximadament (o una mica més, tant se val), arribem a la bretxa dels Geodèsics, un petit coll des d’on començarem la nostra grimpada cap al cim. Des d’aquests bretxa veiem, per primer cop, el Balaitús, immens, mostrant-nos la seva cara nord. Suposo que els geodèsics de l’exèrcit francès van encarar l’aresta del Palas sense arribar a treure el cap a la vessant sud sinó, haguessin sigut conscients del seu error molt abans d’arribar al cim. O potser, ja que hi eren, van decidir continuar. No ho sabrem mai.

Inici de l'aresta dels Geodèsics

L’aresta comença fàcil i entretinguda. Grans blocs de pedra ens permeten avançar amb seguretat i rapidesa. Aquí l’ambient no és gaire exposat, ja que la pendent cap a la vessant d’Artouste (nord) no és molt pronunciada. A mesura que ens apropem a la base d’un gran gendarme negre, les fites ens porten cap a la dreta (nord). Arribem a un petit coll i la cosa comença a posar-se interessant. Recorrem un tram d’aresta curt a través de grans blocs de pedra i amb un pati ja interessant cap a la dreta. Pocs metres després, les fites comencen a marcar-nos un flanqueig d’allò més aeri. Tècnicament és fàcil (II), però no badis. El flanqueig travessa un parell de canals que baixen de l’aresta cimera del Palas, i a la tercera, les fites ens indiquen que cap amunt. S’acaba el flanqueig i ens protegim dins d’una canal que ràpidament, i sempre amb bones pedres, ens durà a l’aresta cimera. Un cop a dalt, tant sols ens queda gaudir del paisatge immens i recórrer els darrers metres de cresta fins al cim del Palas (2.974 m, 2 hores 30 minuts).

Flanqueig per l'aresta dels Geodèsics

Cim del Palas, 2.974m.


Fem un mos mentre contemplem valls, llacs i cims. Reconeixem el Balaitús, els Infiernos i la seva inconfusible marmolada, el Midi d’Ossau, l’Anayet.. i molts més que no coneixem o no identifiquem. Al cap d’una estona i abans de que arribi un grup gran que veiem, comencem la baixada per la cara sud, com si ens dirigíssim cap als ibons d’Arriel. Del cim es baixa per una canal prou evident que ens dirigeix cap al sud. Quan s’obre una mica, cal girar cap a l’esquerra i entrar a la xemeneia de Ledormeur. Es pot desgrimpar sense problemes, doncs vas prou encaixonat i no dona sensació d’aeri en cap moment. Ara bé, si ho preferíeu, hi ha anelles preparades per rapelar. El principal perill que hi veig és l’acumulació de gent i les pedres que poden caure. Casc obligatori! Un cop estem als peus de la xemeneia cal girar a la dreta seguint sempre uns punts vermells i arribar al peu de la glacera – tartera. Fi de la diversió. Nosaltres, enlloc de baixar cap als ibons d’Arriel ens dirigim cap al coll de Palas. Per això, intentem no perdre molta alçada i anar a buscar una tartera marronosa que es veu al peu del pitó Von Martin (2.785 m.). Passem per la base del pitó i arribem, seguint fites, al coll de Palas. Sols ens queda baixar fins al llac d’Arremoulit, fer-nos un bany regenerador a les seves aigües gelades i seguir el descens fins al cotxe. Arribem cansats i amb els genolls i quàdriceps una mica tocats. Res que un parell de cerveses fredes a Sallent i uns estiraments i un entrecot a Lanuza no ho solucionin. Quin gran dia amb la millor companyia!!

L’endemà, per divertir-nos una mica i completar el cap de setmana, vam anar a fer el descens del barranc d’Os Lucars, amb els companys de Guara Norte. Curt, variat i divertit.

Amics, l’any vinent més!! (o a l’octubre)

El trio d'aventures (Ferran, te'm trobat a faltar!!)