 |
| Jovanotti al Cruïlla |
En l’època mestissa
de Barcelona, cap allà mitjans o finals dels 90, es va colar entre Dusminguets,
Macacos, Manu Chaos i altres, un single anomenat “L'ombelico del mondo”
d’un jove italià anomenat Lorenzo Cherubini (Roma, 1966), conegut artísticament
com a Jovanotti. Va sonar a tot arreu i el vam ballar en discoteques, bars i
festes majors.
Pocs anys després
vaig marxar un any a Itàlia, a Venècia, a fer un Ersamus, i vam descobrir un
bon grapat de músics italians, dels clàssics Francesco De Gregori, Fabrizio De
André o Lucio Dalla als fabulosos 99 Posse, Mau Mau, Africa Unite o en Vinicio
Capossela entre d’altres. I en Jovanotti seguia rondant per allà, sonant en
qualsevol festa.
25 anys després de
l’Erasmus, a casa, seguim escoltant molta música italiana i tot i que no hem
estat fans absoluts de Jovanotti (Vedi, Pino? Abbiamo davvero imparato), si que
l’hem anat escoltant i seguint. I que voleu que us digui, és una espècie de
Beck a la italiana capaç de fer electrònica, rap, hip hop, cançó melòdica,
cúmbia o funky. Un artista inclassificable.
Ara bé, veure’l en
concert res de res, impossible. Fins que aquest juliol s’ha deixat caure pel
Festival Cruïlla i, l’Espe i jo, no ens ho hem pensat dues vegades. De fet em
sembla que, el del Cruïlla, és el primer concert de Jovanotti a Barcelona. Una
anomalia que demostra com de malament cuidem i promocionem la música Europea
dins de la pròpia UE. No és de rebut que qualsevol anglosaxó de classe mitjana
pugui girar per Europa sense gaires problemes i que, un artista com en
Jovanotti, amb pràcticament 40 anys de carrera, no se’l pugui veure per
Espanya. En fi, els europeus tenim aquestes coses.
Així que el passat
dissabte 11 de juliol vam fer cap al Fòrum amb moltes ganes de passar-ho bé.
Però el que vam viure allà va sobrepassar totes les expectatives que teníem. A
les 20:15 puntual, sortien a escena 13 músics i un prim i colorit Jovanotti per
donar-nos una lliçó de que com és fa un espectacle majúscul. Repeteixo, 13
músics i en Jovanotti. Teclat, baix, guitarra, dos percussions, bateria, bases,
tres vents i tres veus. I en Jovanotti, saltant, ballant, tocant la guitarra i
dirigint una banda que anava perfectament engreixada. I sabeu el millor de tot,
que se’l veia content i agraït de veritat.
I no sé si realment era així o que en Jova és un professional com la
copa d’un pi i fa el seu paper. Sigui com sigui, va transmetre una energia, una
felicitat i un bon rotllo que ens costarà d’oblidar.
Els primers 45
minuts de concerts van ser una festa funky brutal. Res de balades melòdiques.
La banda exprimida sota la xafogor de juliol, en Jovanotti suant la camisa i el
públic saltant i cantant com si no hi haguera un demà (tots els italians de
Barcelona estaven al Fòrum). La primera baixada de ritme va venir amb la bonica
Oceanica i la tendra “So solo che la vita” del darrer treball. I després va
venir el moment “pels de punta” de la nit quan, en Jovanotti, va fer una versió
de “La Flaca” del seu amic catalano Pau Dones. Després, festa de nou amb, entre
d’altres, “L’estate addosso”, “Moviti, Moviti”, “Una tribù che balla” o “L'ombelico
del mondo”. Per acabar, una de les poques concessions a les balades, la
preciosa “A te”.
Ve poc o gens per
la nostra mediterrània, però si algun dia us el creueu per Itàlia o torna a
casa nostra, no us el perdeu. És molt gran.
 |
| Jovanotti al Cruïlla |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada