Catarroda

El passat dimarts al matí vaig estar a Catarroja (un municipi de 25.000 habitants de l’Horta Sud) per conèixer el model de gestió del sistema de lloguer de bicis Catarroda. El sistema consta de quatre punts de lloguer de bicis (estació de Renfe, Església, escola i Ajuntament) i compta amb 100 bicicletes de les quals, de moment, tant sols estan en circulació una trentena. La idea és ampliar en breu el número de punts de lloguer i extendre el sistema per tota la ciutat. Per ser usuari del Catarroda cal donar-se d’alta a l’Ajuntament (no es pot fer per Internet) i deixar una fiança de 30 euros. Amb la targeta d’usuari es pot agafar i tornar la bicicleta en qualsevol dels quatre punts i fer-ne un ús gratuït durant una hora. (www.catarroda.es) Cada vegada més, les ciutats estant implantant sistemes de lloguer públic de bicicletes, doncs un percentatge molt elevat dels desplaçaments que fem diàriament tenen un temps de recorregut curt, òptim per fer-ho en bicicleta. Ciutats com Barcelona, Burgos, Gasteiz, Pamplona, Sevilla... estant implantant amb èxit aquests sistemes de transport públic. I a València quan? Diuen que aviat, però caldrà veure com. El lloguer de bicis per si sol no farà disminuir la circulació de cotxes per la ciutat, doncs el canvi modal cap a la bici de lloguer es dona entre els usuaris del transport públic o els que van a peu, però si que legitima actuacions urbanes per protegir la bicicleta, tals com la creació de zones trenta o carrils bicis en les vies que conformen la xarxa bàsica de la ciutat. Tot plegat, quan es generalitzin els lloguers públics de bicicletes i es modifiquin les seccions dels carrers, farà que el trànsit disminueixi i les ciutats siguin una mica més humanes.

Ràpides reflexions post electorals

Ahir es van celebrar eleccions generals al Parlament espanyol. Amb 169 escons, el guanyador va ser el PSOE i la segona força el PP, amb 153 escons. Tots dos partits han obtingut cinc escons més que l’any 2004. Qui s’ha enfonsat? ERC ha perdut cinc escons i ha passat de 8 a 3, perdent fins i tot el grup parlamentari propi. Esquerra Unida i Iniciativa ha passat de 5 escons a 2 i també ha perdut el grup parlamentari propi. CiU ha guanyat un escó tot i perdre 60.000 vots i el PNV ha perdut un escó i 120.000 vots. D’aquesta manera, tal i com anunciava Gaspar Llamazares en el seu discurs de dimissió, la política espanyola s’ha bipolaritzat en excés. Hem entrat en un període de fort bipartidisme que pel be de la pluralitat política s’ha d’acabar. Qui pot estar més content d’aquest resultat és el PSOE, que podrà governar amb més facilitat que la passada legislatura, tot i que li costarà trobar acords, doncs CiU demanarà contrapartides a Catalunya i el tripartit català no cedirà. Jo crec que governarà en minoria buscant acords puntuals amb diverses forces, incloent les del grup mixt, que aquest any estarà ple de cares conegudes. El PP, tot i pujar cinc escons, ha pagat caríssima la seva estratègia d’atacar a Catalunya. Aquestes eleccions ha quedat clar que qui vulgui governar a Espanya ha de treure uns bons resultats a Catalunya. I el PP a Catalunya no aixeca el cap. El PSC ha tret 25 escons i el PP 7. La diferència és abismal. En el comput global, el PSOE guanya al PP en 16 escons i només a Catalunya, la diferència ha estat de 18. En els graners del PP, la diferencia entre el partit de dretes i el PSOE és de com a màxim 5 escons, no 18. (Madrid 18 -15 i València 19 – 14). Amb aquest ràpid anàlisi, el PP ha de canviar de líders i de discurs. Un discurs anti català li garanteix victòries fora de Catalunya, però no amb el marge suficient per contrarestar la debacle que pateix al principat. Que s’ho facin mirar! Pel demés els resultats no m’estan malament. Em sap greu la baixada d’EUiA i IC, m’agrada que el PSOE no governi amb majoria absoluta (cap majoria absoluta és bona) i m’encanta que el PP es pensi que no han perdut. Potser així segueixen amb la seva línia dura i es passen anys sense tornar al poder. I ERC, per què s’ha enfonsat? I CiU, com es que no acaba d’enfonsar-se tot i perdre vots en cada una de les eleccions que passen? Tindrem dies per reflexionar i veure com reaccionen el partits, per exemple el PP (quan dimitirà Rajoy?)

The Cure

Si el cap de setmana passat la festa va ser a Saragossa, aquest dimecres va ser a València. L’empresa musical MTV va organitzar a la capital del Túria el Winter Festival, un concert gratuït al recinte del Palau de les Arts i les Ciències. El cap de cartell van ser els britànics The Cure i com a teloners estaven els americans From first to last (no em van agradar gens i per sort només van tocar 30 minuts) i els finlandesos HIM (que no van estar malament). Però el plat fort va venir amb els The Cure. Dos hores de concert fàcil, on un Robert Smith bastant fondón (s’ha engreixat considerablement) i pintat com sempre, va cantar tots els clàssics de la banda. Van sonar A Forest, Boys don’t cry, Friday im in love, never enougth, lullabily, picturs of you, close to me... i més. Va ser un concertàs davant de 30.000 persones. Què bons que són! Evidentment hagués estat més emocionant veure els The Cure en un recinte més reduït, però tal i com estan els preus dels concerts (The Police 70 euros, Radiohead 75 euros.....) s’agraeix un concert gratuït d’una banda com aquesta.

Cap de setmana a Saragossa

El cap de setmana passat vam pujar cap a terres “mañiques” a estirar-li les orelles al Ferran i de pas, conèixer la ciutat i les obres de la Expo. El xaval va néixer el dia 29 de febrer així que cada quatre anys la munta grossa. Ell i un amic (també del dia 29) van llogar un local (Cavern) i van muntar una festa de disfresses on, a part de la representació catalana i valenciana, hi havia mitja Expo. La temàtica de la nit era la música i allà, entre cubata i cubata, ens vam trobar amb en Bob Marley, els Abba, un micro, uns iPods, en Lenny Kravitz, la Janis Joplin, en Fito, un Otis Reding blanc, un capità Croàcia i amb els Gigatrón. Festival guitar air inclòs i moment estel·lar dels Gigatron amb la col·laboració del capità Croàcia. L’endemà, amb son i cansats, passejada per Saragossa i dinar amb els pares, que per casualitat, estaven també per Saragossa. Per la nit, de canyes i tapes pel barri del Tubo i a dormir-la. Diumenge al matí vam anar cap a la Expo. Ens vam posar el peto i el casc d’obra i vam anar a inspeccionar les obres. Els pavellons Ebro, el pavelló Puente, el telefèric, la Torre del Agua.... i a 100 dies de la inauguració no hi ha res acabat i queda molt per fer. Els directors d’obra deuen estar a punt de rebentar dels nervis! És el que hi ha, sempre passa el mateix. Be companys, que va ser un molt bon cap de setmana, de retrobada, de dormir tots al menjador, de sopar plegats, de fer-nos canyes.... happy people!

Kafka dalt del bus número 11

Agafo el bus número 11 a la plaça de l’Ajuntament i m’encamino cap a Patraix tot llegint el Baró Rampant, d’Italo Calvino. La gent puja i baixa, comenta la vaga de l’endemà, algú dorm, molts fan cara de cansats, algú està completament aïllat del món escoltant música i alguns llegim.

Tot funciona com sempre, amb normalitat, fins que arribem al carrer Beato Nicolas Factor amb Humanista Mariner. En aquest punt, un cotxe estacionat en doble fila (com molts al llarg del carrer) impedeix que el bus pugui continuar. El conductor es posa a fer sonar el claxon i a poc a poc, tots els cotxes que s’afegeixen a la cua fan el mateix. En dos o tres minuts el carrer es converteix en una olla de claxons sonant sense parar.

El propietari del cotxe mal estacionat no apareix així que als cinc minuts d’espera, el conductor del bus obre les portes al mig del carrer (ho té prohibit). La gent que baixa, per solidaritat amb el conductor, es dedica a moure els cotxes en doble fila per a que el bus pugui passar. És una situació Kafkiana. Els usuaris del transport públic hem d’empènyer els cotxes estacionats en doble fila per a que el bus pugui circular!Quan desapareixerà la doble fila dels carrers de València? Quan modificaran les seccions dels carrers, ampliant voreres i evitant així la possibilitat d’estacionar en doble fila? Quan tindrà el transport públic la preferència que es mereix? Quan arribarà el bus a tenir una velocitat comercial competitiva? (ara està per sota dels 10 Km/hora). Quan els usuaris direm prou? Quan s’acabarà l’hegemonia del cotxe?

Vantage Point plagia a Víctor Santos

En Víctor Santos, un conegut dibuixant de còmics valencià (ha rebut guardons al saló del còmic de Barcelona i Madrid), ha vist com els responsables gràfics de “En el punto de mira” (Vantage point) li plagiaven un dibuix seu per fer el cartell de la pel·lícula. Pot ser casualitat, però vist el dibuix d’en Víctor Santos i el cartell de la pel·lícula jo crec que és un plagi pur i dur. Us adjunto els dos dibuixos i vosaltres mateixos. Ara la pregunta a fer seria: Com un noi de 30 anys pot reclamar els seus drets davant de la potent indústria cinematogràfica? Fem córrer la veu! www.victorsantoscomics.blogspot.com

La Guerra del Futbol

L’estiu passat, fent-me unes cerveses amb el Víctor després d’haver fet els Bessiberris, vam estar parlant de muntanya, de viatges i de llibres. Un dels llibres que em va recomanar va ser La Guerra del Futbol, de Ryszard Kapuscinski. Del periodista polac m’havia llegit Eben i com m’havia agradat molt, vaig apuntar-me la recomanació del Víctor. La Guerra del futbol és un llibre de relats (o reportatges) on, en diversos capítols, en Kapuscinski ens narra les seves experiències com a corresponsal arreu del món. La majoria de relats tenen com a escenari principal l’Àfrica dels anys 60, l’Àfrica de la descolonització i de la independència, però també hi ha temps per parlar de Xipre i d’Amèrica Llatina. De fet, el llibre pren nom d’una guerra entre el Salvador i Hondures. El primer va aprofitar els aldarulls provocats per una eliminatòria de futbol, classificatòria per al mundial de 1970, per atacar al segon. És un llibre on es barreja el periodisme, la història, l’aventura....és Kapuscinski!

Seguim il·legalitzant partits polítics

Després de reis no només van començar les rebaixes a les botigues, sinó que els polítics també s’han tirat a prometre “el oro y el moro” per tal d’esgarrapar un grapat de vots. Aquestes promeses, políticament poden estar bé, però cal fer-les durant la legislatura. Per mi, el fer-les en campanya o precampanya fa que perdin tota legitimitat. Sincerament, o no m’he les crec, o no les executaran o les podien haver executat abans. Així que no penso escriure cap post sobre aquestes rebaixes. Què m’ha empès doncs, a escriure sobre la campanya? De nou, l’intent de il·legalitzar el PCTV i ANV. Aquest intent, que arriba en precampanya, podria entendre’s com una rebaixa més. També podria entendre’s com un acte del Govern per fer front a l'oposició. Amb ANV i PCTV fora de joc, el PSOE s’estalvia els atacs del PP. Per últim, pot entendre’s com una rabieta del Govern per no haver arribat a un acord de Pau amb ETA (si no, per què no els van il·legalitzar abans?) Però i els danys col·laterals? A qui li importen? A qui li importa que un percentatge alt de la població del País Basc i Navarra es quedi sense opció de vot? On està la presumpció d’innocència? Jo estic d’acord en tallar tota font de finançament a ETA, però crec que les acusacions de la fiscalia han de ser nominals, mai a associacions o a partits polítics. Les associacions estan formades de persones i no hi ha dues persones iguals. I els delictes, al meu entendre, els fan les persones, mai els partits polítics. Us imagineu a la fiscalia il·legalitzant el PP perquè han detingut a un regidor corrupte? Oi que en aquest cas no es posa en dubte que el delicte és nominal? Doncs amb ANV i PCTV s’hauria d’actuar igual. Si hi ha proves de que algun membre col·labora amb ETA, s’ha d’actuar contra aquesta persona, mai contra el partit polític, que inclou, segur, diferents visions del conflicte, no totes il·legals.

Per les terres d'Alacant

Aquest darrer cap de setmana l’Espe i jo hem fet un tour per les terres d’Alacant i he pogut corroborar que gran part de la costa està destruïda, però també m’he adonat que queden racons ben macos per descobrir (i preservar).

El divendres al vespre vaig baixar cap Alacant, on m’esperava l’Espe i una bona colla d’Arqueòlegs que estaven assistint a unes conferències sobre Pompeia. Vam sopar tots plegats i amb la panxa plena vam marxar cap al poble de La Vila Joiosa, on l’Albert i la Rita ens van convidar a dormir. Dissabte pel matí vam aprofitar el sol d’hivern i vam caminar per La Vila Joiosa, un bonic poble que per casualitat (o perque el PP governa allà des de fa pocs anys) manté tota l’estructura de poble mariner, amb carrerons estrets i cases pintades de colors diversos. Per dinar vam marxar a Orxeta, un petit i tranquil poble d’interior, als peus del imponent Puig Campana. Hi ha un Alacant diferent més enllà de Benidorm! Després de dinar, l’Espe i jo ens acomiadarem de la colla i conduirem una hora cap al Nord, direcció a Dénia. Vam passejar per Dénia (que té un molt ben arreglat casc antic), vam sopar i a les 22.00 vam anar cap al poble del costat, Ondara, on actuava la Troba Kung Fu. Concertàs al bar Sendra i balleruca al ritme del rock rumberu fins gairebé les dues del matí. Que bons que son! Diumenge tocava dia excursionista i tot i no matinar gaire, vam posar-nos el despertador a les 9. Vam esmorzar tranquil·lament i vam encaminar-nos cap al Parc Natural del Montgó. Després de perdre’ns una bona estona amb el cotxe, trobem l’ermita del Pare Pere (l’entrada al parc Natural), ens carreguem a l’esquena la motxilla i comencem a caminar. Durant una hora vam recorrer la falda de la muntanya fins a la cova del Camell, on vam començar la vertadera ascensió al cim del Montgó, de 750 metres (sortim de nivell de mar). L’ascensió es fa en aproximadament hora i mitja i es molt maca perquè es camina per la cresta, veient en tot moment tant el vessant de Dénia com el vessant de Xàbia. Un cop al Cim, la vista és immensa: el penyó d’Ifach, les muntanyes de Cullera, el Montdúver, la Serra d’Aitana, el Montcabrer, el Puig Campana, les muntanyes d’Alzira i si haguéssim tingut un dia més clar, fins i tot Eivissa. El descens el fem carenejant tota la serra, passant pel cim de les Creus (640 metres) i baixant per la canal que existeix entre el Salt de Bou i la Cova de l’Aigua. En total cinc hores de caminada, una mica més de 700 metres de desnivell i una molt bona descoberta: El Montgó!

Vull ser banquer

Amb tot aquest terrabastall de crisis a les borses mundials, he arribat a la conclusió que el millor ofici del món és ser banquer. Els bancs ens tenen agafats pels ous a tots, i no només a nosaltres com a persones individuals, sinó a tot el sistema capitalista que actualment ens sustenta. Això vol dir que quan les coses van maldades, el Banc Central Europeu puja o baixa els tipus d’interès per tal d’evitar que els bancs entrin en crisi. Es a dir, que amb els diners de tots (els bancs centrals són públics), estem salvant el cul als bancs privats. I si els bancs centrals no actuen, els bancs privats amenacen dient que tallen el crèdit i que per tant s’acabarà la possibilitat de que les empreses es puguin expandir, de que la gent es compri una casa, de que les grans empreses puguin avançar els sous del treballadors en cas de no facturar suficient un mes.....en definitiva, que si tanquen tots el bancs, el sistema que tenim muntat se’n va a la merda. La meva pregunta llavors és: Com hem deixat que tot el nostre sistema econòmic es sustenti gràcies als bancs? Estem a les seves mans i per tant, són capaços de fer xantatge a qualsevol govern. Les coses van malament, els bancs centrals injecten diners als bancs privats. Les coses van bé, viuen dels alts interessos que ens cobren per tot. Ells em deixen diners a mi i em cobren un 8%. Jo tinc la nòmina en una caixa i no em donen ni el 2%. Què està passant? D’aquesta manera, vagin bé o malament les coses, els bancs sempre sumen en positiu. Ahir el Santander va fer públic uns beneficis de 9.000 milions d’euros. Amb això solucionem tots els problemes d'infrastructures de Catalunya i encara ens sobren 2.000 milions! (El Pla Tren 2014 de la PTP valora la inversió necessària en 7.000 milions). Arribat a aquest punt, he decidit que m’agradaria ser banquer. Un ofici sense risc, sempre amb beneficis. Si el sistema va malament, faig quatre trucades i els bancs centrals em paguen (o sigui, els ciutadans europeus) i si les coses van bé, em paguen directament els ciutadans europeus. En canvi, sent un asalariat normal (o autònom) si l'empresa on treballo plega, el banc no em perdonarà ni un sol pagament, ni una sola comissió, tot i que amb la meva feina he subvencionat, directa o indirectament, als bancs. Es a dir, que sempre paguem els mateixos i sempre recullen beneficis els bancs. Fent un símil futbolístics, es podria dir que al món juguem tots contra tots i sempre guanya la banca.

Who Killed the electric car

Aquesta setmana el David, un company de feina, m’ha passat un DVD molt interessant i per tant molt desconegut (com a mínim aquí a Europa). El documental es titula “Who Killed de electric car” i ens explica com als anys 90 la General Motors va traure un cotxe elèctric (EV1) i com després de pressions vàries (de la pròpia indústria automobilística, de les petroleres i del govern federal) el va enretirar del mercat i va fer desaparèixer (literalment) les unitats que circulaven pel carrer. El EV1 funcionava perfectament: tenia una autonomia de fins a 200 quilòmetres (cobria per tant la demanda de més del 90% dels desplaçaments que fem en vehicle privat), requeria poc manteniment (i barat) i es carregava a casa. (podeu trobar molta informació del EV1 a internet). És un molt bon documental per ser conscients de que científica i tècnicament podríem estar molt més avançats del que estem avui en dia i que si no ho estem, no és per falta de voluntat o capacitat, sinó per culpa d’uns lobys de pressió que ens fan evolucionar molt més lentament. El motiu? Els lobys tenen molts diners en joc i passar d’un cotxe a gasolina a un cotxe elèctric suposava una pèrdua de diners important per aquests lobys. Què en farien de les gasolineres? Es per això (entre molts altres motius) que s’ha fet desaparèixer el cotxe elèctric en detriment del cotxe de hidrogen. El cotxe de hidrogen necessita de les gasolineres i per això estan interessats que el combustible del futur sigui aquest. Toyota, amb el Prius, torna a apostar pel cotxe elèctric (híbrid gasolina – elèctric), perque en el fons se sap que tècnicament és la solució més viable. Seguiran els lobys automobilístics i petrolers apostant per l’hidrogen? Perque els lobys elèctrics no actuen? Mireu el documental, no us deixarà indiferents i sereu conscients d’haver perdut 10 anys de cotxe elèctric.

La mobilitat vista des de Karlsruhe

Aquesta setmana he estat a Karlsruhe, Alemanya, fent un curs de VISUM (un programa per modelitzar el trànsit i el transport públic) i la ciutat, tot i no tenir un centre històric potent, m’ha agradat. Karlsruhe és una ciutat mitjana-gran (menys de 300.000 habitants), amb molts parcs i més tramvies. El que es pot considerar centre històric (Kaiser strasser) està tancat al vehicle privat i tant sols hi circulen vianants, bicicletes i tramvies. D’aquest eix Est – Oest pengen un munt de carrers més petits, tots ells per a vianants. D’aquesta manera han aconseguit crear un centre molt pacificat, còmode i sobretot amb un so diferent. M’ha sobtat molt passejar per la ciutat i no sentir cotxes (aquesta sensació només l’havia tingut una vegada, quan després de dos mesos vivint a Venezia, vaig anar a Pàdua). Escolteu la ciutat quan camineu? Fixeu-vos-hi, cada ciutat té el seu so característic però en la majoria d’elles, el cotxe hi juga un paper important. El model de ciutat de Karlsruhe es completament diferent al de Barcelona o València. Aquesta ciutat és extensa, amb grans avingudes i les nostres ciutats mediterrànies son més compactes, amb centres històrics molt ben definits però amb uns eixamples o zones de nou creixement amb capacitat suficient per admetre una xarxa tramviària potent i reduir així l’espai per als cotxes. Per què no ho aprofitem? El que hem d’aprendre de ciutats com Karlsruhe és l’atreviment per implementar tramvies, convertir carrers principals en eixos de vianants i apostar per la bicicleta. Sabeu que a Berlín, el 49% de les famílies que hi viuen no tenen cotxe propi? Són l’exemple viu de que pacificar les ciutat és positiu, funciona i a més a més, és viable. Després de visitar Karlsruhe, em sona a tercermundista que algun alcalde o regidor d’alguna gran ciutat espanyola encara posi en dubte la utilitat del tramvia (fa poc vaig sentir: ¿si eliminamos los tramvias en los años 60, para que volver a ponerlos?). No hem de convertir les nostres ciutats en còpies de ciutats nordeuropees, però si que és urgent començar a redistribuir l’espai urbà d’una manera molt més favorable (discriminació positiva) cap als vianants i el transport públic. Per últim, hi ha un altre tema a tractar. Hi ha un sector de població que diu que copiar o adaptar aquest model de mobilitat a les nostres ciutats és impossible degut al caràcter mediterrani de la població. Aquí a Karlsruhe he vist bicicletes lligades com una moto (una cadena lligada del quadre a la roda, sense lligar-la a cap element fix) i els conductors de cotxe respecten els passos de vianants i les bicicletes. A València estem a anys llum d’assolir aquesta conducta, però no em serveix com a excusa per no apostar pel transport públic. Ser derrotistes no ens solucionarà els problemes existents. Quan ara algú em digui que pacificar els centres històrics i eliminar carrils de cotxe per a instal·lar tramvies no funcionarà degut al caràcter mediterrani, li diré que la característica principal del caràcter mediterrani és la falta de valentia dels polítics per arriscar i no la manca de voluntat de la societat civil per avançar.

Persèpolis

Vivim en un país on no hi ha cultura de llegir còmics i vist el que acabo de llegir aquest mes, ens estem perdent un món. El còmic que a continuació us recomano hauria de ser de lectura obligada a tots els instituts i per a tots aquells que ja hem acabat l’ensenyança obligatòria. El còmic en qüestió és titula Persèpolis, l’ha dibuixat i escrit la iraniana Marjane Satrapi i a partir de l’experiència personal de l’autora, ens descriu clarament com és la societat iraniana, però no la que ens ensenyen per la tele, sinó aquella societat iraniana laica i oberta, que també existeix i que sembla que els mitjans de comunicació ens volen amagar. Còmics com aquest tiren per terra aberracions com el xoc de civilitzacions, ens acosten a un món àrab molt més ampli que el delimitat per la religió musulmana i ens mostren una societat iraniana caracteritzada pels mateixos sentiments que nosaltres (amistat, amor, por, alegria, tristor....). A partir de la història personal de la Marjane, coneixem la societat iraniana que es va veure greument afectada per la revolució que, el 1979, enderrocà al Xa. L’ascens al poder dels religiosos va retallar les llibertats a una important part de la població iraniana. El país va començar a viure sota una forta repressió (sobretot des de l’inici de la guerra amb l’Iraq el 1980) així que qui va poder, va emigrar. La Marjane, que provenia d’una família oberta i laica va emigra a Àustria, on va comença a viure en carn pròpia la soledat, el racisme i l’etiquetatge que des d’occident fem de tota persona que ve d’un país àrab: “És una musulmana integrista!” Us recomano aquest còmic de veritat. Ens dona una visió del món àrab molt allunyada de la que ens arriba pels mitjans de comunicació i possiblement molt més propera a la realitat. Sense anar més lluny, aquesta setmana el foro de Davos publicava el resultat d’una enquesta, la pregunta de la qual era: El món musulmà s’està allunyant del món occidental? Per què quan parlen dels països àrabs o d’orient mitjà etiqueten ràpidament com a Musulmà a tothom i en canvi quan parlen d’occident no diuen el món cristià? Els llibres d’estil dels mitjans de comunicació haurien de ser molt més rigorosos amb aquests temes. O es que potser interessa crear tensió? (Persèpolis està editat en català per Norma Editorial i l’any passat se’n va fer una versió cinematogràfica amb el mateix nom)

El Carme, una falsa zona 30

A partir d’avui dia 21 de gener el barri del Carme, segons l’ajuntament de València, passa a ser una zona 30. L’ajuntament s’ha limitat a posar la senyalització vertical de zona 30 a les entrades i sortides del barri i ja està, com si no hi hagués més feina a fer. Les seccions dels carrers seguiran sent molt favorables al vehicle privat, les voreres seran mínimes i els bolardos delimitaran clarament l’espai per a cotxes i per vianants. Res de prioritat compartida en una plataforma única. No es plantegen cap modificació de secció. De nou, l’actuació de l’ajuntament es un acte de cara a la galeria. Amb una despesa baixa (només senyalització), diran que han convertit el Carme en un barri pacificat i els cotxes, mentrestant, seguiran circulant amb total impunitat. El barri del Carme, per la seva morfologia, és un indret perfecte per tancar-lo completament al trànsit. Les entrades i sortides de veïns s’haurien de gestionar amb pilons mòbils, evitant així l’entrada de qualsevol vehicle que no sigui d’un resident al barri i s’hauria de permetre un horari per a la distribució urbana. La resta de les hores, el barri seria per als veïns, vianants, bicicletes i transport públic. Com podeu veure, convertir un barri en una veritable zona 30 comporta molta feina. Cal redisenyar seccions, ampliar voreres, eliminar places d’estacionament en calçada, controlar la indisciplina i si es vol anar més enllà, gestionar les entrades i sortides mitjançant pilons mòbils. I al Carme no s’ha fet res d’això. S’ha instal·lat la senyalització vertical i ja està. Ni els veïns, ni els comerciants ni els visitants del barri notaran cap millora, doncs tot funcionarà com fins ara. Avui al Carme, el vehicle privat disposa del mateix espai que ahir. Una altra oportunitat perduda! La foto és del carrer Quart, eix principal del Barri del Carme. Tota una secció zona 30!

La mobilitat al nou Mestalla

Al Camp del Mestalla li queda temporada i mitja. Al setembre del 2009 el valència CF es traslladarà al nou estadi, situat a l’avinguda de les Corts Valencianes i l’actual Mestalla serà enderrocat per a crear un solar on s’alçaran torres d’oficines i habitatges (pilotaso urbanístic que donaria per a un altre post). Actualment, quan hi ha partit de futbol, l’accés al Mestalla és “campi qui pugui”. A l’avinguda Blasco Ibáñez, de quatre carrils de circulació per sentit, la doble i tercera fila és el pa de cada dia. Fins i tot els vehicles estacionen dins dels jardins que conformen la gran mitjana del l’avinguda. Els passos de vianants que hi ha a l’avinguda d’Aragó, entre les places d’estacionament, estan plens de cotxes. Tot l’espai públic és un immens rumicub de cotxes i el vianant, per accedir a l’estadi, ha de fer un veritable slalom. Quan acaba el futbol, entre setmana i a vegades també el cap de setmana, el servei de bus urbà ja no funciona (podríem obrir un nou debat sobre els horaris dels partits, imposats per les televisions) i el metro, tot i incrementar una mica la freqüència, no dona servei a la demanda existent. Per tant, l’afeccionat reflexiona: per què he d’agafar el transport públic, que és deficitari, si puc aparcar amb total impunitat el cotxe allà on em doni la gana, i tinc la seguretat més absoluta de que no em multaran? Com s’accedirà al nou Mestalla? Que el camp estigui dins de la ciutat, a mi m’agrada, doncs planificant la mobilitat correctament, es pot aconseguir una distribució modal d’accés al camp molt favorable al transport públic. El nou Mestalla tindrà les parades de metro de Campanar i Beniferri i les del tramvia de Garbi i Benicalp ben a prop. Caldria gestionar el transport públic de tal manera que donés resposta a la demanda futura que generarà el nou estadi. Després, caldria gestionar les entrades dels afeccionats que vinguin d’altres municipis. Planificar l’estacionament d’autocars potenciant-ne l’ús i gestionar els park and ride existents (el d’Empalme, RTV, Campus...) serien dues eines ben útils per garantir una accessibilitat sostenible al nou Mestalla. Que succeirà quan el nou estadi sigui una realitat? Deixaran estacionar amb total impunitat com fins ara? Potenciaran el vehicle privat fent un gran aparcament al camp, el que assegurarà col·lapses i retencions importants? O apostaran pel transport públic com a única solució de mobilitat, aprofitant la potencialitat d’un estadi dins del nucli urbà? La resposta al setembre del 2009.

Santuario, de William Faulkner

Aquest dies de vacances, entre canelons i carn d’olla, he descobert a en William Faulkner, un escriptor nord americà de principis del segle XX, Nobel de literatura l’any 1949 i contemporani a Hemmingway i Steinbeck. M’he llegit l’obra Santuario i realment és una novel·la angoixant. Des de les primeres pàgines estàs pensant que a la pàgina següent hi haurà un desastre, que tard o d’hora la tragèdia succeirà. Però no. Donant voltes i voltes al text i gràcies a salts temporals i d’escenari, aquesta tragèdia no acaba de succeir. O pitjor encara, saps que ha succeït però no ha estat descrita. La novel·la transcorre entre Memphis y Jefferson, a l’interior dels Estats Units, durant l’època de la Llei seca (l’obra va ser publicada l’any 1931) i narra la història d’una noia jove que per un cúmul de desgràcies va a petar a una casa on fabriquen i trafiquen amb whisky. Allà coincideix amb una sèrie de personatges foscos, desgraciats, sense sort. Les injustícies, les classes socials, els senadors corruptes, l’Amèrica profunda de la llei seca es barregen en Santuario de tal manera que quan comences el llibre tens ganes d’acabar-lo per poder respirar tranquil. Però el llibre acaba, el tanques, i assegut en el sofà, segueixes sense respirar tranquil.

El cotxe del Poble

Aquesta setmana he llegit a les noticies que el Grup indi Tata ha presentat un cotxe que valdrà 1.700 euros (a l’Índia). Aquest cotxe, el més barat del món amb diferència, té una potència de 70 cavalls i 650 centímetres cúbics. Diuen que si aquest cotxe es comercialitzés a Europa, per adaptar-lo a la normativa vigent comunitària, el cost s’incrementaria en 5.500 euros i que per tant, el Cotxe del Poble (aquest és el nom que li han posat) valdria a les nostres terres aproximadament 7.000 euros. Tinc seriosos problemes personals per posicionar-me sobre si aquesta notícia és bona o dolenta. Fer accessible la compra d’un vehicle privat a la gran majoria de les butxaques es pot entendre com la garantia d’accés universal de totes les persones a tot arreu. Això facilitaria l’accés al món laboral a totes aquelles persones que han de renunciar a un lloc de feina perquè no disposen de mitjans mecànics per accedir al lloc de treball (a Europa, majoritàriament dones i immigrants que volen treballar en polígons industrials). Per contra, fer tant accessible el vehicle privat pot crear greus problemes de congestió urbana i caldria valorar els nivells de seguretat d’aquest vehicle, així com les emissions que produeix, que no crec que siguin elevades tenint 70 cavalls i 650 cc. A més a més, aquesta baixada notable del preu del cotxe trenca l’equilibri actual del cost entre transport públic i transport privat. Potser hi ha gent que fent els seus números, pensa que es més barat desplaçar-se en cotxe que en transport públic (fet que ara no passa, sempre i quan tingui l’opció d’escollir mitjà de transport). La solució que se’m planteja es que l’administració pública segueixi recuperant espais urbans per al vianant i que garanteixi una elevada cobertura en transport públic a la major part del territori (nuclis urbans, però també a Polígons industrials). D’aquesta manera, l’aposta de les administracions serà el transport públic i la gestió del trànsit i de l’estacionament als centres urbans, i les empreses automobilístiques hauran de competir per captar el segment de població que per necessitat o per voluntat, vol seguir movent-se en vehicle privat. D’aquesta manera, l’aparició del Cotxe del Poble als mercats Europeus serà tant sols una amenaça per aquelles ciutats que descuidin el transport públic i no tinguin una clara vocació de gestió dels trànsit pensant en els vianants i els mitjans de transport més sostenibles.

El circuit de fórmula 1 a València

El 24 d’Agost d’aquest 2008 es celebrarà a València un Gran Premi de Fórmula 1. La firma del contracte entre l’administració local i el senyor Ecclestone (propietari de la F1) es va celebrar uns dies abans de les eleccions autonòmiques i municipals, en plena campanya electoral (maig 2007). Abans, el 30 de març del 2007 es publicava el plec per a la redacció del projecte d’obra del circuit amb el títol: “Redacción del proyecto de conexión de la Alameda y avenida de Francia con la Marina Real Juan Carlos I y el acceso Norte al puerto y su compatibilidad con la celebración de eventos deportivos en Valencia” (Res d’anomenar la Fórmula 1). L’import de licitació del projecte d’obra era de 2.450.000 euros. En tant sols set mesos, la Generalitat Valenciana adjudicava la redacció del Projecte d’obra, l’empresa adjudicatària redactava el projecte, es licitaven i adjudicaven les obres i l’u d’octubre del 2007 començaven les obres del circuit de Fórmula 1 a la ciutat de València (41,2 milions d’euros es el cost previst de les obres). Per aconseguir tot això en tant poc temps, l’empresa adjudicatària del projecte d’obra feia mesos que treballava amb el circuit (abans de l’adjudicació pública), el que vol dir que la firma del contracte amb l’Ecclestone es va realitzar molt abans i que tant sols per interessos partidistes i amb objectius electoralistes, es va retardar fins uns dies abans de les eleccions. Per últim, al desembre del 2007 s’han licitat les obres de construcció del Padok, amb un preu de 3,1 milions d’euros. Tot plegat puja a 46,8 milions d’euros, més el cànon que la Generalitat ha pagat al Ecclestone per a celebrar l’esdeveniment (26 milions d’euros per cada Gran Premi que es celebri). En total 72,8 milions d’euros! A més a més, amb tanta presa, el circuit urbà de fórmula 1 no comptarà amb l’estudi d’impacte ambiental que hauria de tenir. Com no s’ha licitat com a tal, sinó com una connexió urbana entre dos avingudes, la Generalitat opina que tal estudi no és necessari. L’Associació Fórmula Verda ha denunciat els fets a Bruseles i la Unió Europea ha admès a tràmit la denuncia. Interessos electoralistes, concursos públics adjudicats abans de publicar les licitacions d’obres, manca d’estudis ambientals i un cost difícil de justificar (72,8 milions d’euros) són només alguns dels despropòsits que ha provocat el futur Gran Premi de fórmula 1 a la ciutat de València.

Reflexions de precampanya

Queden poc més de dos mesos per a les eleccions generals i ja estem en període de rebaixes polítiques (tots prometen coses fantàstiques en cas de guanyar). Les eleccions de març són importants, tant per al PSOE com per al PP. Els primers per consolidar un projecte que va començar generant esperances i que està acabant generant desil·lusió. Pels segons és important perquè la triada Rajoy, Acebes i Zaplana es juguen el seu futur polític. Una segona derrota suposaria el punt i final de la seva carrera política. Zapatero va començar a governar sent un president federalista, amb una idea d’Espanya prou plural, però ha acabat fent fora a Maragall, prohibint un govern d’esquerres a Navarra i recuperant a Bono per a fer-lo president del Congrés. Anem apanyats! El PP no està millor. Amb personatges que pertanyen al passat com Acebes i Zaplana (i també Rajoy), sobreviuen gràcies a que el PSOE és un partit fet de federacions i existeixen notables diferencies entre una federació i una altra. A més a més, l’oposició ferotge i l’atac constant a les negociacions amb ETA, han aconseguit que l’Espanya més rància estigui en peu de guerra, però que una altra part important de centre comenci a estar cansada de tanta ETA i 11M i trobi a faltar idees constructives per a governar. De tota aquesta batalla bipartidista, qui en sortirà guanyant serà Esquerra Unida, que recuperarà el vot útil que les passades eleccions va votar PSOE i que ara, descontent, tornarà a votar EUiA. El PSOE ha aprovat lleis importants i de caire social que cal reconèixer (llei de dependència per exemple), però tinc la sensació que s’ha deixat portar per la pressió exercida per l’oposició del PP. Els tres mesos que ens queden de precampanya i campanya seran horrorosos. No sentirem discursos constructius ni debats sobre les idees polítiques de cadascú (potser només a les 12 de la nit i al 33). Sentirem només retrets, insults, desqualificacions personals i promeses electorals de poc contingut polític. Amb aquest panorama qui guanyarà les eleccions? Jo crec que el PSOE, però per guanyar ha de treure uns bons resultats a Catalunya i això ja no ho tinc tant clar. Caldrà veure com afecta el caos ferroviari a l’hora de votar i quin és el grau de mobilització de l’electorat del cinturó roig barceloní. Després caldrà analitzar els possible pactes de govern, però d’això us en escriure quatre ratlles en un altre post.

Carrils bici cap al no res

Si passeges per la ciutat amb ulls curiosos, observant tot allò que t’envolta, pots descobrir barbaritats com la que es pot veure a la foto. Un carril bici que no va enlloc.

L’urbanisme actual en molts casos és incongruent i il·lògic. Segurament el regidor de torn o el promotor corresponent et justificarà l’actuació d’alguna manera o altre, però als ulls de l’usuari, és una barbaritat.

Avui en dia està de moda la sostenibilitat i per tant, els ajuntaments, solen obligar als promotors que desenvolupen Plans Parcials a construir carrils bici. El promotor, davant l’obligatorietat, dissenya quatre línies sense mostrar cap tipus d’interès, simplement per a cobrir l’expedient i que així, el Pla Parcial, sigui aprovat sense problemes.

Aquesta dinàmica ens porta a tenir ciutats plenes de carrils bici que no van enlloc. Cada promotor dissenya els seus carrils bici sense tenir present una visió global de la ciutat o sense saber com el promotor del costat planificarà els seus carrils bici.

La culpa de tot això la té l’administració, que deixa que les ciutats les planifiquin les promotores, enlloc d’obligar-les a construir sobre un model de ciutat planificat amb consens polític i social. Si les coses es fessin bé, una ciutat tindria planificada una xarxa de carrils bici coherents, útils i ben connectada als centres educatius, comerços i estacions intermodals i s’obligaria als promotors a construir aquests carrils bici planificats, no els que a ells els vingui de gust, que normalment no serveixen per a res i et porten a la tàpia del solar del costat.

Ara ve Nadal

Ara ve Nadal, matarem un gall i a la tia Pepa li’n darem un tall!

Així es cantava tradicionalment la nadala. Ara, tal i com corren els dies ultraconsumistes de Nadal, es podria cantar d’aquesta manera:

Ara ve Nadal, comprarem mil galls i a la tia Pepa li’n darem un sencer! Apa, tots a rebentar. Molta Pau i sentit comú per al 2008!

Pilota valenciana

El dissabte vaig assistir, fent servir símils futbolístics, al derbi de pilota valenciana per excel·lència. S’enfrontaven a escala i corda, Genovés II contra Àlvaro. El trinquet de l’Eliana estava ple de gom a gom. El Sergi i jo estaven asseguts a l’escala, allà on de tant en tant la pilota cau amb força, allà on es veu suar al pilotari, allà on el contrari intentar col·locar la pilota perquè es difícil de tornar-la. D’aquesta manera el públic es converteix, a vegades, en part activa de la partida. La partida va ser intensa. Guanya el primer que arriba a 60 i els punts es compten de cinc en cinc. Per fer un punt has de guanyar quatre pilotes (15, 30, Val i punt), així que si la partida és ajustada, es pot allargar fàcilment fins a les dues hores. La partida va començar molt ajustada, un joc per a cada equip. A l’alçada dels 30, els rojos van avançar-se un parell de jocs, però els blaus van recuperar l’espai perdut i fins i tot s’avançaren en el marcador. Àlvaro pels rojos i Genovés II pels blaus acaparaven totes les mirades, tot i que Solan i Sarasoles també van fer un bon partit. Les apostes estaven obertes, cinc a rojos, a blaus... la gent es deixava fins a 150 euros cridant des de l’escala. Així es va arribar al punt més desitjat per tothom. El marcador assenyalava 55-55, els pilotaris estaven cansats però tensos i arribava el moment de jugar-se-la. Treien els blaus. Genovés II des del fons del trinquet no en fallava ni una, Àlvaro les tornava totes i tant sols un greu error de Solano (Solano de Cabras, va anomenar-lo algú), va fer decantar la partida cap al costat dels Blaus.

Mobilitat sostenible en àrees turístiques de muntanya

Aquest dijous, seguint amb el meu propi “Never ending tour” he estat a Alp (Cerdanya), on es celebrava la jornada “Mobilitat Sostenible en àrees turístiques de muntanya”. Primer que res trobo molt positiu que aquests territoris comencin a plantejar-se què fer amb les congestions que hi ha els caps de setmanes als accessos a pistes i que ho comencin a percebre com un problema greu, però com sempre, el debat comença tard. De nou planificació territorial i planificació de la mobilitat no han anat de la mà. El problema més greu que hi ha en aquests municipis turístics es que entre setmana no hi ha ningú i el cap de setmana hi ha massa gent. Aquesta distribució desigual de la demanda fa impossible implantar sistemes de transport rígids, com el ferrocarril, tramvies i/o cremalleres. Com ho hem de solucionar? Fer arribar les autopistes a peu de pista tampoc és la solució. Tal i com ens va explicar un professor de la universitat de Savoia, a França tenen autopistes fins a pistes i la situació és completament caòtica. Una autopista sempre acabarà en un coll d’ampolla i per tant, allargant les autopistes simplement estem apropant les cues al punt de destinació (als municipis de muntanya). Per les experiències que ens van explicar, als Alps estan tirant molt d’autocars. Estan pacificant tots els municipis a costa de fer grans aparcaments a les afores, des d’on surten llançaderes fins a les pistes. El municipi es converteix en un reducte de pau i les afores en un gran aparcament (Zermatt n’és l’exemple paradigmàtic). És aquesta la solució per al Pirineu? De nou caldria anar més enllà i preguntar-nos si aquest és el model de turisme que volem. Si la resposta és positiva, haurem d’anar per aquests camins, salvant els municipis, fent grans bosses d’aparcament i potenciant i incentivant el transport públic posant-hi molta imaginació (cotxe compartit, potenciar les línies existents de ferrocarril, combinació bitllet trem -forfait...). Si el que volem es canviar el model se’ns obren noves possibilitat. Enlloc de parlar de millorar l’accessibilitat per acostar-se a Barcelona, podríem parlar de reduir l’accessibilitat per a que el potencial turístic del territori fos el propi aïllament. Són les anomenades zones fosques. Quin potencial tenen? Tot i existir diversos models, les autoritats de la Cerdanya han apostat clarament pel model actual d’esquí i urbanisme de segona residència. Aquest model genera una mobilitat estacional brutal i de difícil solució. A més a més, per l’actitud mostrada el dijous, em va donar la sensació d’exemplificar perfectament allò de “Not in my backgraound”. Volem el bo i millor del que ens pugui aportar l’autopista, però no volem vehicles pesats. Els camions per la Jonquera!. Quina incongruència no? Com pensen transportar tots els productes que necessiten els milers de turistes que si que volen? Em dona la sensació que com en la gran majoria dels casos, els estudis de mobilitat i solucions que es puguin aportar al Pirineu, serviran per a tapar forats originats per un error conceptual de base molt més greu. El problema no és la mobilitat, és la planificació i l’elecció de model.

Han tancat TV3 a Alacant

Porto mesos escrivint, de tant en tant, posts sobre la guerra entre la Generalitat Valenciana i Acció Cultural del País Valencià amb motiu de l'emissió de la senyal de TV3 al País Valencià. Diumenge a la nit, amb nocturnitat i sense avisar als propietaris del repetidor (ACPV), la Generalitat va precintar el repetidor de la Carrasqueta i la província d’Alacant s’ha quedat, després de 20 anys, sense poder sintonitzar TV3. Tot plegat ho han fet extremadament complicat, quan hauria de ser un tema simplement tècnic i de fàcil resolució. Hi ha molts fronts oberts: Per un costat hi ha la guerra oberta entre la Generalitat Valenciana i ACPV (amb una multa de 300.000 euros imposada a l’entitat cultural). Després hi ha les negociacions entre Generalitats per aconseguir la reciprocitat de canals autonòmics, acord que sembla que estar proper però que no ha impedit al Govern valencià tancar TV3 a Alacant. Un altre tema important ha estat la no ingerència del Govern català, que ha fet ben poc per mantenir les emissions a Alacant. A mi CiU no em fa cap gràcia, però el que no va aconseguir Zaplana ho ha aconseguit Camps, diuen que per les pressions de Pujol. Què ha fet Montilla? I en Clos, que és Ministre de Indústria? Per últim i potser el que ha provocat realment el tancament del repetidor de la Carrasqueta es que d’aquí a tres mesos hi ha eleccions generals i atacar elements simbòlics catalans sembla que li dona vots al PP. No sé com acabarà tot plegat (els repetidors del Mondúver i els de Castelló també estan amenaçats de tancament), però el que si que tinc clar es que quan es perd un dret adquirit costa molt recuperar-lo i si s’arriba a recuperar, mai es mantenen les condicions d’abans. Quan es fa un pas enrera sempre és perd quelcom. De moment, hem perdut Alacant.

La Torreta i el Penyagolosa

El cap de setmana passat vam anar amb els Capdemunt d’excursió a la Serra del Montsià i al Penyagolosa. El dissabte vam caminar pel Mostsià, la gran desconeguda del litoral català. Vam sortir pel vessant de Sant Carles de la Ràpita i vam pujar cap a la Font del Brugal. Allà vam fer un mos i vam seguir en suau pendent cap al mas de de Mataredona. Després enganxarem el GR que ens dugué per un bonic sender fins al mas de Comú, al peu del cim de la Torreta. En aquest punt começàrem l’ascenció forta al cim més alt de la comarca del Montsià. Els primers metres foren una mica perdedors (les ganes de fer cim ens van fer tirar pel dret), però un cop recuperat el sender, en poc menys d’una hora estàvem al cim, amb el Delta als nostres peus. Del cim de la Torreta (765 metres) carenejàrem fins a la Foradada, una formació rocosa curiosa. La carena fins a la Foradada és una caminada entretinguda, plena de puja i baixa, amb vistes esplèndides dels Ports a l’esquerra i del mar i del Delta a la dreta. De la Foradada baixàrem a la Font del Brugal i d’allà de nou al cotxe. Temps total, 7 hores amb parades per esmorzar i dinar.

De Sant Carles agafàrem el cotxe i en dos hores i quart ens plantàrem a Sant Joan de Penyagolosa. Unes llenties per sopar, un parell de misteles i a dormir, que feia un fred que pelava. A les deu del matí enfilem des de Sant Joan, la vall de la Pegunta (un vertader jardí botànic), que en menys de dues hores ens deixarà al cim del Penyagolosa (1.814 metres), sostre del País Valencià. Les vistes són espectaculars, es veu el mar, el desert de les Palmes, Castelló i tot un interior desplobat i muntanyós, que contraresta amb la imatge ferotge d’un litoral urbanitzat fins a les orelles. La baixada, entre pins rojos i negrals, la fem pel mas de la Cambreta, la Carbonera i la Lloma Plana, des d’on agafem la pista forestal que en pocs minuts en retornarà a Sant Joan de Penyagolosa. Temps total, 4 hores i mitja, amb parada al cim per fer el bocata.

El "pilotasso" en majúscules

El dilluns i dimarts d'aquesta setmana he estat treballant entre Estepona i Marbella, a la província de Málaga (Andalucia). En el meu imaginari tenia a Alacant i Murcia com les dos zones de l'Estat on més barbaritats urbanístiques s'han fet i on més casos de corrupció relacionats amb el totxo han aparegut. Málaga em quedava molt lluny. Doncs bé, el continu urbà entre Marbella i Estepona és escandalòs. Ho han urbanitzat tot. Hotels de luxe, apartaments grans i milers de camps de golf cobreixen tot el litoral. L'aspecte és diferent al d'Alacant. Es veu més ric, més luxos, però ho han urbanitzat tot, no han deixat res. Ara començo a entendre tot l'entramat de Marbella, què han fet i com d'irreparable és la situació actual. No hi ha marxa enrera. És el pilotasso en majúscules, és el seu Carpe Diem (viu el moment i els que vinguin darrera ja es menjaran el marrón), és l'ostentació per damunt de tot, vals el que tens i et valoran pel que poseeixes... suma i segueix i posa un totxo damunt de l'altre!

Iraq, un fracàs d'occident

M’estic llegint un llibre de la Gema Martín Muñoz (professora de sociologia del món Àrab a la Universitat Autònoma de Madrid) titulat “Iraq, un fracaso de occidente” i m’està agradant molt. El principi del llibre és una mica complicat, doncs en molt poques pàgines intenta fer un repàs de la història contemporània d’orient mitjà, explicant la divisió entre Sunites i Shiites, la problemàtica de la població Kurda (una nació sense estat a cavall de Turquia, Siria i Iraq) i diferenciant molt clarament el sentiment d’Arabicitat del sentiment religiós musulmà (que no radicalisme). Un cop situats, ens relata la pujada al poder del Partit Baaz en plena guerra freda i com aquest, aprofitant-se d’un món bipolar, ataca Iran amb el vist i plau (i suport) de tota la comunitat internacional. Després de vuit anys de guerra, i amb el mur de Berlín a terra, Iraq envaeix Kuwait pensant-se que rebria el mateix suport que durant la guerra d’Iran. Però l’equilibri de forces mundials ha canviat i ara no cal ajudar a l’Iraq. La URSS es desfà i Estat Units busca guanyar influència en un territori ric i dividit. Atacant l’Iraq s’assegura importants aliances i vendes amb Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar, Bahirem, Jordània, Turquia, Síria i com no, Israel. No fan caure Sadam perquè prefereixen que segueixi governant un Sunita que donar el poder als Shiites, molt propers al règim d’Iran (la revolució de Jomeini encara està fresca). I així han anat passant els anys, i tant Europa com EEUU han utilitzat la força per als seus propis interessos. Han venut al món que buscaven repartir democràcia i llibertat, quan el que aconseguien era enriquir-se a costa de la població civil dels països àrabs, que els tocava el rebre ara si ara no, depenent dels interessos occidentals. Avui ets habitant d’un país amic, demà seràs part de l’eix del mal. L’última gran comèdia ha estat l’execució de Sadam Hussein. A Sadam se’l ha executat al declarar-lo, un tribunal iraquià, culpable de la matança de Kurds a Halabja l’any 1988 (en plena guerra amb Iran). Tots els presos de les darreres guerres des de 11M han anat a parar a Guantánamo. Per què en Sadam no ha anat cap a Cuba i han deixat que el jutgessin els propis iraquians? Doncs perquè les armes químiques utilitzades per aniquilar la població Kurda de Halabja van ser venudes pels Estats Units, quan aquest armava l’Iraq per lluitar contra l’Iran i el Kurds. Hagués estat impossible jutjar-lo per aquest motiu en territori americà. Com sempre, els governs fan i desfan i qui la paga és la població civil.

A València el Cotxe és el rei

València és una bonica ciutat mediterrània on el vehicle privat ha ocupat tot l’espai urbà. La irrupció del vehicle privat com a principal mode de transport durant els anys 60, junt amb la simbologia que se li va donar (i encara es dona) al fet de tenir cotxe propi (status social i llibertat) va abocar a les ciutats a planificar l’espai urbà pensant només en el vehicle privat, oblidant completament que les ciutats, en el fons, són l’espai de trobada social de les persones, l’espai on es realitzen les interrelacions personals i comercials. I aquest espai d’interrelació és el carrer, actualment ocupat al 80% pels cotxes. Hem encaixonat l’espai vital de les ciutats, la raó de ser de les mateixes, a un ridícul 20% que no garanteix la possibilitat de crear barri i fer ciutat.

Els carrers s’han convertit en l’espai dels cotxes i hem expulsat les persones cap als centres comercials i l’interior de les cases, potenciant un individualisme que ens ha fet perdre identitat i potencialitat. Si l’ésser humà és un ser sociable, l’espai on viu no ha de potenciar aquestes relacions socials? Recuperar l’espai perdut pel vianant durant aquestes darreres quatre dècades ha de ser l’objectiu final de totes les polítiques públiques que es realitzin en l’àmbit urbà. La recuperació dels carrers pels vianants significarà potenciar la ciutat, els barris, l’economia local, la seguretat i el medi ambient. Al cap i a la fi, implica retornar al veritable significat de ciutat com a lloc de trobada de persones, perdent individualisme i guanyant col·lectivitat.

Aquest canvi de paradigma de la mobilitat urbana no ha de ser entès com un canvi radical i utòpic, sinó com un canvi perfectament realitzable a curt i mitjà termini. No hem d’eliminar el vehicle privat ni estigmatitzar-ne l’ús, sinó donar-li l’espai que veritablement volem i educar-nos en un ús racional del cotxe. El vehicle privat no ha de condicionar la ciutat, sinó que la ciutat ha de delimitar l’ús de cada un dels modes de transport en funció de la seva importància i objectius de mobilitat sostenible. L’espai urbà és finit i en ell han de conviure diversos modes de transport (vianant, bicicleta, bus, tramvia, moto i cotxe). Ordenar els carrers per aconseguir un espai urbà sostenible on el vianant i el transport públic siguin els protagonistes, ha de ser l’objectiu dels nostres planificadors i polítics.

A València el cotxe és el rei. Estaciona on vol i circula per on vol. No hi ha una planificació de la mobilitat sostenible ni s’intueixen canvis a curt termini. Mentrestant, el vianant camina per voreres estretes i comparteix espai amb el vehicle privat en inferioritat de condicions. El transport públic, en especial el bus, circula al ritme del cotxe, que amb total impunitat circula i estaciona al carril bus. I la bicicleta? En una ciutat plana com València, on la bicicleta podria tenir un paper destacat com a mode de transport quotidià, l’ús d’aquesta és completament residual degut a les males condicions i a la falta de seguretat.

València és una ciutat amb un potencial excepcional. Té barris amb identitat pròpia (el Carme, el Cabanyal, Benimaclet, etc) que cal potenciar com a principal actiu de la ciutat. Els barris amb vida han de ser el motor de la ciutat i el principal aparador de la ciutat a l’estranger. Aconseguir una mobilitat sostenible on el vianant sigui el protagonista de València, ha de ser un dels passos imprescindibles per assolir aquesta fita.

Los Suaves

Ahir vaig anar a un concert de Los Suaves. Tremendu. Al grup d'Ourense el vaig coneixer ara farà 12 anys i tot i que no l'he seguit fidelment, sempre que he pogut he intentat anar a veure’l, doncs és pur Rock and Roll: Dos guitarres, un baix, una bateria i un cantant que omple l’escenari, en Yosi. Amb clàssics com Malas Noticias, Si pudiera, Dolores se llamaba Lola, Dulce castigo o Palabras para Julia, Los Suaves fan un concert de dos hores potent i fàcil (toquen tots els clàssics). Després de 25 anys de carrera i un públic fidel (la mitjana d’edat de la sala estava per damunt dels 35) anar a un concert de Los Suaves és garantia de bon Rock and Roll, guitarres contundents i lletres ben escrites que parlen de perdedors. I com no, un públic entregat que canta més que el propi Yosi, que com els grans clàssics del Rock and Roll, acaba tirant-se al públic.

5th International Rail Forum

Aquesta setmana s’ha celebrat a València el 5th Internacional Rail Forum, una Fira – Congrés que engloba tot el que té a veure amb el transport per ferrocarril. Després d’assistir a alguna de les xerrades i visitar la Fira, m’ha quedat un regust agredolç del que he vist. El costat negatiu va venir del Congrés. Vaig assistir a les jornades titulades Política Ferroviària Europea i tant el representant de la Unió Europea com el Director General de Transports del Govern espanyol, van ser molt poc crítics amb els trens d’Alta Velocitat. Tots dos es van dedicar a lloar les bondats d’aquest sistema ferroviari, sense fer cap tipus d’autocrítica.

El costat positiu va venir dels estants de la Fira, on es copsava un gran interès per els transports urbans. La majoria d’empreses privades mostraven en els seus estants elements de gestió i material mòbil de metro, tramvies o trens – tram. Mentre l’administració Europea i Espanyola encara intenten vendre’ns els trens d’Alta Velocitat, les empreses privades estan apostant fortament pel transport urbà i sobretot pel tramvia.

En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya mostrava en el seu estant tots els projectes de tramvia i tren tram previstos ( PITC 2006 -20026), sense anomenar en cap moment el Tren d’Alta Velocitat (pels problemes actuals i perquè el AVE no és competència seva i els Trens Tram si que ho seran). Igualment, la Generalitat Valenciana mostrava en el seu estant el recentment inaugurat tramvia d’Alacant. De tot el que he vist, trec la conclusió de que el Govern central seguirà pagant AVE i que les Generalitats (i demés governs autonòmics) seran els responsables de construir aquells ferrocarrils que realment demana la població. El Govern de País Valencià ja ha engegat el tramvia d’Alacant, d’aquí a dos mesos inaugura el TVR de Castelló i a València ha inaugurat una línia de Metro i una de tramvia. A Catalunya, les principals aglomeracions urbanes fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (Camp de Tarragona, Lleida i Girona) no tenen cap tipus d’infrastructura ferroviària que articuli aquests territoris. A veure si tot el que hi ha pintat en el PITC (de ferrocarril, no de carretera) comença a fer-se realitat ben aviat. Paciència companys!

L'opi del poble

Aquesta setmana he consumit l’opi del poble. Em van convidar a veure el partit de futbol València – Rosenborg, de la Champions League al camp del Mestalla.

Anar al futbol és com un ritual iniciàtic. Es surt puntual de la feina (encara que a les set truqui algú demanant urgentment un document per ja!) i et dirigeixes cap als bars propers del camp per fer-te l’entrepà i les cerveses de rigor (jo una mitjana, els noruecs litres). Amb la panxa plena i el temps just, et proposes entrar al camp. Els carrers que envolten el Mestalla estan plens de gent i cotxes en segona, tercera fila i dins dels parcs i jardins. Amb total impunitat. Escandalitzat pel tema de l’estacionament, enfilo les escales que em condueixen al meu seient. Quan arribo, sona el fil musical de la Champions: The Chaaaaampioooooons...... Comença el partit i jo enceto el paquet de pipes. El València ha de guanyar per no quedar eliminat de la competició i l’ambient dins del club està enrarit. Diumenge van fer fora l’entrenador Quique Sánchez Flores i avui s’estrena Ronald Koeman, l’heroi de Wembley. El Rosenborg, un equip mediocre, guanya el partit per 0 – 2, i l’esbroncada del públic és estrepitosa. Molts dels espectadors, enfadats, abandonen el camp al principi de la segona part. Quan l’àrbitre xiula el final del partit, crits cap a la llotja i insults al president. Què divertit és el futbol. Sincerament, el més divertit de tot, ha estat sentir els insults de la gent, els crits, els comentaris sobre la disposició tàctica (tothom és entrenador), doncs el partit no ha donat per a molt. Hi ha gent amb molta gràcia. El millor insult de tota la nit, l’ha proferit un home gran, que s’ha passat tot el partit cridant als noruecs: Fiordos!!!!! Increïble, però el futbol és així, pur opi.

David ha guanyat a Goliat

A continuació us redacto l’últim episodi del culebrón Timofónica. Finalment us puc informar que Telefònica ens ha tornat els 600 euros que indegudament ens va cobrar el mes de juliol passat. Després de posar tres reclamacions (Telefónica, Atenció al Consumidor i Junta Arbitral de Consum), el que ha fet efecte ha estat la insistència telefònica. Després de trucar a reclamacions mil vegades i aconseguir que finalment ens passessin amb una assessora, aquesta ens va dir que estudiaria el cas. Un cop estudiat el cas, ens va dir que teníem raó i que ens tornarien els diners. Però recuperar els diners no va ser tant fàcil. En la factura d’octubre, ens deien que ens havien de tornar 600 euros, però els diners no estaven ingressats al nostre compte. Vam tornar a trucar i van tenir la cara dura de dir-nos que els 600 euros ens els anirien descomptant de les factures mensuals. Ens estaven dient que els acabàvem de donar un préstec a dos anys a interès zero. Novament ens vam queixar i vam reclamar que ens ingressessin la totalitat dels diners directament al compte. Al cap d’una setmana, teníem l’ingrés fet i la victòria guanyada. A costat tres mesos, però hem guanyat. David ha guanyat a Goliat. Reflexionant sobre tot el que ha passat, trec la conclusió de que si ens sentim estafats cal reclamar. Ens costarà mesos i intentaran vèncer-nos per desgast, però si aguantem i utilitzem els elements que la legalitat ens ofereix, tenim les de guanyar. Reclameu sempre, per poc que sigui, doncs teniu el dret de fer-ho!

El Mercat Central de València

Aquest pont de Novembre han vingut a visitar-me a València els meus pares. Com som una família que ens agrada caminar, ens hem posat sabates còmodes i ens hem dedicat a voltar pel centre de València, amunt i avall, recorrent totes les places, carrers i carrerons. Quan un viu en una ciutat, sap dels llocs bonics, però potser quan realment valorem aquests indrets és quan ve gent de visita i ens toca fer de guia turístic de la nostra ciutat. Ja fa vuit mesos que visc a València i com sé que molts de vosaltres no la coneixeu, he decidit iniciar un petit recull d’indrets remarcables d’aquesta bonica ciutat mediterrània. Avui us presento el Mercat Central de València, un edifici modernista dels arquitectes Francisco Guardia Vidal i Alejandro Soler i March, deixebles de Domènech i Montaner. El Mercat va començar a construir-se l’any 1.914 i es considerat avui en dia com un dels mercats més bonics d’Europa i jo diria que un dels més concorreguts. Els dissabtes al matí, un munt de gent que viu lluny del mercat agafa el carro i se’n va a omplir-lo a les parades del Mercat Central. Veure’l per fora val la pena per gaudir de l’arquitectura de l’edifici, però visitar-lo per dins, a part de contemplar les cúpules de ferro, és viure el bullici de la gent que compra. Vista obligada si algun dia veniu a València.

Concert d'en Silvio Rodríguez

El divendres pel matí, fent el cafè amb llet amb els companys de la feina i parlant dels plans per al cap de setmana, jo vaig dir que m’he n’anava de concert. Ràpidament un company va dir-me: vas a veure “Heroes del Silencio”? Sorprès, vaig respondre que no, que anava al Palau de Congressos a veure al cantautor Cubà Silvio Rodríguez. Ningú el coneixia! Per la nit, al Palau de Congressos, l’ambient era del tot diferent. Feia un mes que el Silvio havia esgotat les entrades per a l’únic concert a València i es respirava emoció en l’ambient.

Amb puntualitat, el Silvio acompanyat d’una molt bona banda (dos guitarres, un baix, percussió, flauta travessera i clarinet) va començar a cantar molts dels clàssics que l’han convertit en un gran trobador. Va estar cantant dos hores i mitja i un públic entregat hagués volgut que n’haguera cantat dos més com a mínim. Durant els bisos, el públic cridava les cançons que volia sentir, totes diferents, fins que una veu va cridar: “cántalas todas! Amb les llums de l’auditori enceses i el públic d’empeus, en Silvio va cantar quatre o cinc cançons més i molt agraït, va marxar. Va ser un concertàs. A mi m’hagués agradat sentir algunes de les cançons amb les que vaig descobrir al Silvio (Fábula de los tres hermanos), però vaig sentir grans clàssics (La era está pariendo un carazón, Ojalá, Óleo de mujer con sombrero, La maza....) i m’ho vaig passar realment bé. Va ser un molt bon inici de cap de setmana!

Se masca la tragedia!

Cal posar-li lletra al himne espanyol? No, i per molts motius. Primer que res cal preguntar-se: serveix per alguna cosa un himne amb lletra? La meva resposta és que serveix per al mateix que un himne sense lletra, per a res. Per tant no cal remoure la merda. En segon lloc, la música de l’himne espanyol, que em sembla que no pretenen canviar, prové d’una marxa militar, així que posar-li lletra a una música d’origen militar pot ser realment perillós. Un altre motiu, aquest important, és que vistes i comprovades les diverses visions que es tenen d’Espanya, crec que és jugar amb foc voler posar-li lletra a l’himne. No cal. Per últim, val a dir que es vol posar lletra a l’himne per a que els esportistes espanyols el cantin quan guanyin. Ara, quan guanyaven, tots callats i jo pensava que tots contents, però a partir d’ara, quan un guanyi i es quedi callat ja tenim polèmica. Que si no canta perquè és un separatista, un desagraït... Potser s’haurien d’ajuntar els esportistes i demanar que l’himne continués sense lletra. Sigui com sigui, ara només ens queda esperar, veure i escoltar el resultat. Després opinaré. Com a mi m’agrada dir: “se masca la tragedia”. Sincerament, crec que només ens pot salvar que declarin el “concurs” desert i el himne es quedi com fins ara. Tenim coses molt més importants que millorar.

El dia a dia

Aquesta setmana ha començat com qualsevol altra setmana. Rodalies Renfe de Barcelona segueix sent un caos, cada vegada més gran, fins al punt que s’ha arribat a calcular que el trànsit a les entrades de Barcelona ha augmentat un 10%. Per a tirar més llenya al foc, avui, un mitjà de comunicació (la Ser) ha dit que la culpa del caos pot ser de la constructora que està executant les obres de l’AVE a Barcelona. L’empresa constructora és OHL, propietat de Villar Mir (candidat a la presidència del Reial Madrid) i pel que diuen, manté un contenciós amb el Ministeri de Foment per l’expropiació d’unes mines a Galícia valorades en 900 milions d’euros. Diuen que estan provocant el caos a Rodalies Barcelona per a pressionar al govern central en l’afer de la mina gallega. Si el tema és cert, o mitjanament cert, de nou els interessos econòmics d’un privat estan putejant el dia a dia de gairebé 200.000 persones. Sort que en Villar Mir no va guanyar les eleccions del Reial Madrid, sinó el futbol i la política s’haguessin fusionat com mai. Però hi ha més coses en aquesta setmana “dia de la marmota”. Si fa un parell de setmanes va caure el primer monstre immobiliari espanyol i un estàndard del “pilotasso” al País Valencià com era Llanera (amb l’amic Zaplana de Conseller a l’ombra), aquesta setmana ha començat amb el rumor de que la murciana Polaris World està en camí de seguir-li els passos, i farà en breu, suspensió de pagaments. Però amigues i amics, no ens posem tant contents. Els propietaris d’aquestes grans constructores (pagesos que ara condueixen Mercedes) ja s’han forrat i poden viure de rendes el que els queda de vida. Els pisos no baixaran estrepitosament i com sempre, qui patirà de debò la caiguda d’aquests monstres immobiliaris no seran els consellers o presidents d’aquestes empreses, sinó els treballadors que depenien d’ells: paletes, fusters, electricistes...Com sempre, qui acaba perdent és la classe mitjana o baixa. Hi han hagut més temes aquest començament de setmana, com per exemple la presentació en societat de la primera Fabada Asturiana light (té collons!), però com això donaria per a un altre post, ho deixarem aquí, que només estem a dimarts.

El Tractat de la Unió Europea, amb nocturnitat i traïdoria

Ja està, ja ho tenen fet. Aquesta nit s’ha aprovat el Tractat de la Unió Europea que substitueix la Constitució Europea, aquella que França i Holanda, en referèndum, vam votar negativament a la seva aprovació. El nom és menys pompós, menys ambiciós, però estic segur que el text de fons, el important, no haurà canviat gens. Bill Gates ens ho ha posat fàcil: Còpia i enganxa. Quan estigui definitivament aprovat el text (13 de novembre) me’l baixaré d’Internet i compararé. Ja us explicaré si és molt diferent o no a la fallida constitució. Però al que anava. Aquest text, que han aprovat els eurodiputats, ens el endollaran sense preguntar-nos tant sols si el volem o no. Espanya, per exemple, va celebrar un referèndum i vam votar que ja ens estava bé la constitució plantejada. És legal ara, que ens canviïn allò que vam votar per un altre text? Estic convençut que en Zapatero, si li pregunten pel tema, respondrà que en el fons el text és el mateix. I els Francesos i Holandesos? Ells van votar que no a la constitució i ara se’ls nega el dret a votar aquest nou Tractat. De què tenen por, de que tornin a votar que no? Aquesta és la seva democràcia? No serà que no ens expliquen prou bé de què va tot això? No serà que ens volen colar coses que no són del tot positives per a la igualtat social? Per últim, a l’article del diari El País on he llegit la notícia, deien que l’últim escull que li quedava al Tractat per ser aprovat, eren les fortes pressions que estava reben el Primer Ministre Britànic, Gordon Brown, per sotmetre el text a referèndum. Com si tinguessin clar que si el votem en referèndum no l’aprovem segur! Potser per això, tots els governs del països membres de la UE l’aprovaran als seus Parlaments, sense preguntar a la societat si aquest Tractat ens agrada o no. Fantàstic.

Tengo una pregunta para usted

Acabo de veure el programa de Televisió espanyola “tengo una pregunta para usted” i m’ha sorprès el gran desconeixement de Catalunya que tenen els espanyols. Avui 100 persones entrevistaven a Llamazares, a Duran i Lleida i al Carod Rovira. No sé si és una qüestió de casting o de ignorància, però la part de l’entrevista al líder d’Esquerra Republicana ha estat escandalós, ple de tòpics d’èpoques en blanc i negre i d’un nacionalisme espanyol que espanta. Cada vegada tinc més clar que mai s’arribarà a posar d’acord a la societat sobre quin model d’Espanya volem. Uns entenem Espanya com un Estat Plurinacional o Federal mentre que els altres l’entenen com una unitat homogènia. Agafant com a punt de partida del debat, què és Espanya i com està o hauria d’estar estructurada política i administrativament, la població comença a vomitar els tòpics que sent pels mitjans de comunicació afins a les seves idees i realment serveix per a demostrar i deixar ben clar que Espanya, si alguna cosa no és, és un territori homogeni.

L’única esperança que em queda després de veure el programa és pensar que el responsable de casting és un crak, que ha escollit a la gent pensant en crear tensió i espectació i que per tant, dins de la societat espanyola encara hi ha algú que entén que és Catalunya. I ara em pregunto, si no sabem que és Espanya, sabem que és Catalunya? Aquí, igual que en el cas espanyol, cadascú tindrà el seu model de pais al cap, i possiblement tampoc ens posarem d’acord tots, però el que no s’ha de posar en dubte mai són coses tant escencials com la realitat de la llengua catalana i el respecte pel seu ús. Hi ha uns mínims que s’han de deixar clars per a poder començar qualsevol debat, i si ja no ens posem d’acord en aceptar uns mínims, malament anem. En Carod Rovira no és sant de la meva devoció, però avui s’ha guanyat un tros de cel aguantant el que li ha caigut al damunt, responent amb claretat i sobretot, intentant ser didàctic i fent entendre a aquesta Espanya rància, que Catalunya no és un monstre.

Llums de colors

Aquest darrer cap de setmana llarg (el 9 d'octubre és festa al País Valencià, doncs es celebra l'entrada d'en Jaume I a la ciutat de València) hem estat amb una colla d'amics a Ports de Beseït, intentant trobar bolets. El resum d'aquests quatre dies de convivència us l'explico a travès d'una cançó d'en Roger Mas (www.rogermas.net), titolada Llums de Colors (la flor de la consciència):

Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Fanals prohibits, músics sords, arbres petits, negres corbs. Gemecs i crits, peus xops, fan les nits dels ocells morts. Ullals sublims, una cançó, perversos crims, mel i mató. La son als llims, crema el carbó, el senyal de Caïm corona el balcó. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Estricta demència, jo no ho crec, sobtada incoherència, el gust del bolet. Santa innocència, el sol solet, aquesta és l'herència del follet. La bogeria, experiència liminar més aviat diria... Ell no ho sabia, saber crepuscular, això seria, espectacular. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. lluna plena, sina tendra, estreta esquena, humida terra. Banyada arena, pols de cendra, fosca carena al cel s'aferra. Coïssor i tardor, núvols freds, claror i calor, vint-i-tres sets. Sabó i perdó, no nego els fets, ni sí ni no dels meus secrets. Llums de fosfens, escales al cel, viatges eterns, a cavall d'estels. Màgics bolets, sagrats esperits, revelen secrets del fons de les nits. Proeses èpiques, terres promeses, esfèriques, deeses esteses. Set ètiques, 7.000 cerveses, dones histèriques es creuen alteses. Teixons i falcons, trons i escurçons, ponts i pinyons, moixons i llobatons. Tritons i pendons, coloms i gatons, suaus petons entendreixen el fons. Llums de fosfens, escales al cel, viatges eterns, a cavall d'estels. Màgics bolets, sagrats esperits, revelen secrets del fons de les nits. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Tèbia saor, dolç caramel, l'amarg sabor de l'antic saber.

Referèndums

Els referèndums serveixen per a que els governs preguntin als ciutadans sobre qüestions d’interès. A Suïssa, per exemple, cada any es realitzen tres referèndums amb tres preguntes cadascú. En total 9 preguntes a l’any. A Espanya no només no se’n fan, sinó que està prohibit que els governs autonòmics o locals en facin. A Espanya només pot convocar un Referèndum el Govern Central, quan l’Estat el formen tant el Govern central com l’autonòmic i el local. Actualment tenim dos situacions polítiques que tenen com a rerafons la celebració de Referèndums. Per un costat l’intent d’Ibarretxe de realitzar una consulta al poble basc sobre l’autodeterminació. Crec que el debat polític hauria de girar entorn a la situació política actual i a si es donen o no les condicions polítiques i socials per a realitzar el referèndum. No s’hauria de posar mai en dubte la legitimitat de que un govern autonòmic (que forma part de l’Estat), pugui realitzar un referèndum. Paral·lelament tenim el tema de la constitució Europea. Quan va estar llesta es va fer una gran campanya per a votar-la en referèndum, i a França i Holanda, els ciutadans van dir NO. Això va portar a la Unió Europea a una crisis política important, que s’ha solucionat transformant el borrador de constitució en Decret o Tractat. I per assegurar-se que ara s’aprovarà, cap govern el sotmetrà a Referèndum. Es a dir, que com el poble europeu ha dit que no li agrada el text constitucional, la solució no és canviar el text, sinó eliminar l’opció de votar-lo. Això m’obre dos possibilitats de reflexió: la primera es que saben que el text no és bo per a la ciutadania i que per tant millor que no el votin. I la segona és que es pensen que som idiotes i que no sabem votar, i que per tant, per evitar possibles interferències de l’extrema esquerra, ja l’aproven ells solets. M’encanta la seva democràcia. Tot per al poble però sense el poble!

El somni s'ha fet realitat

Aquest mes de setembre el meu somni de convertir-me en jugador de futbol professional s’ha fet realitat. Estic jugant a futbol en horari laboral i m’estan pagant! Si companys, estic en una empresa on fan coses molt rares. Al juliol ens van pagar a 100 persones un viatge a Barcelona “por todo lo alto” per a explicar-nos als novatos de què anava l’empresa. Hotel i xerrada i dinar al Princesa Sofia (multiplicat per 100 igual a un pastón). Doncs bé, el dia 28 celebren el que ells anomenen San Idom, la festa de l’empresa (oi que no sona molt laic?) i s’han muntat una sèrie d’activitats esportives. Entre aquestes activitats està la lliga de futbol entre departaments, que es juga en horari laboral i mantenint, òbviament, el sou a final de mes. Per tant, m’estan pagant per jugar a futbol! (d’aquí una estona juguem les semis contra arquitectura). I per acabar, el dia 28 (divendres) no es treballa i ens passem tot el dia de parranda. Pel matí finals esportives, de parxís, dominó..., pica pica al migdia i després tothom a casa a canviar-se per anar a missa a l’església de San Josemaria (si d’Escrivà!). Diuen que l’assistència és obligatòria i ningú es queixa. Desitjo que algun dia el Director General sigui musulmà i ens obligui a anar a tots a la mesquita, a veure què opina la gent. Jo intentaré buscar-me un bar al costat de l’església i passar desapercebut, doncs en una parròquia de l’opus no vull posar-hi els peus. La meva religió m’ho prohibeix. I per la nit, tots a sopar en un mega hotel super luxos. 200 persones sopant un menú de gairebé 100 euros! Cal una despesa tant gran? Es que estem tots bojos?

Muixeranga d’Algemesí i Mim de Sueca

No sé si degut a l’empenta de l’activitat d’estiu o a que no volem caure en la crua realitat de que el curs comença de nou, el mes de setembre està ple de festes majors i d’activitats culturals. El cap de setmana passat vam anar a Algemesí, on celebraven la seva festa grossa. El més característic d’aquesta festa és la processó que fan dedicada a Nostra senyora de la Salut, i el que ha fet famosa aquesta processó és la Muixeranga, els castells del país Valencià. Davant de l’anda, desfilen les dos colles castelleres d’Algemesí i durant tota la tarda i nit (de 7 a 3), van caminant pels carrers del poble aixecant castells de sis. La processó la complementen músics, dansaires, bastoners, nens narrant miracles....És una bonica festa, on tot el poble d’Algemesí hi participa activament. I aquest cap de setmana hem estat a Sueca, el poble on va néixer en Joan Fuster i on es celebrava el Mim, un festival de teatre al carrer. Vam passejar pel carrer i vam veure un espectacle d’acrobàcies humanes prou bo i la processó de l’Arròs, que no sé si la celebraven aquest cap de setmana perquè tocava o perquè estava inclòs en el programa teatral. I per la nit vam anar a veure el darrer espectacle de la Fura dels Baus, Imperium, una crítica al poder, al món violent i a la corrupció. Molt recomanable. Bé gent, aquests caps de setmana culturals em serveixen per a ser conscient de que hi ha món més enllà de l’oficina i per a conèixer una mica millor el País Valencià.

(La foto és del Miquel Vallmitjana, que com jo, està descobrint el País Valencià)

Un any de Bloc

Avui fa un any que vaig començar a escriure el bloc. Tot va començar com un intent egoista de no treballar gratuïtament durant les dues hores que tenia per a menjar a la feina. Així doncs, puc assegurar que tinc un bloc per culpa de l’horari partit d’aquesta societat, que m’imposa un horari esclau de 9 a 14 i de 16 a 19. Amb aquesta intenció i la d’escriure, vaig començar l’aventura blocaire. I xino xano ja ha fet un any. Vaig començar-la compartint pis amb l’Oriol i ara comparteixo el dia a dia amb l’Espe, vivint a Sant Cugat i ara visc a València, treballant a Doymo i ara treballo a IDOM, baixant cada quinze dies a València i ara pujo un cop al mes a Barcelona. Quantes voltes en un any no? Bé gent, que m’ho he passat molt bé i espero seguir gaudint de l’experiència!

Llibres i música d'estiu

Aquest estiu ha estat un període de lectura actiu. He llegit un petit romanç d’Antonio Tabucchi titolat “Gli ultimi tre giorni di Fernando Pessoa” i m’he enfrontat amb la biografia d’Ernesto “Che” Guevara, del periodista Jon Lee Anderson. La biografia del Che m’ha agradat especialment perque m’ha premés conèixer un personatge molt més complet del que la societat actual ens mostra. Un personatge amb uns ideals polítics i socials tant clars que va anteposar el seu propi benestar a la consecució d’aquests principis. Crec que avui en dia, en un món tant capitalista com el nostre, tant competitiu, on es prima l’èxit individual enfront del bé col·lectiu, hi ha poquíssima gent disposada a donar-ho tot per aconseguir que la societat funcioni millor. El Che, a la seva manera, ho va fer i per això mereix el meu respecte. Musicalment també ha estat un mes mogut. A més a més del concert d’Asian Dub Foundation i de Cheb i Sabaah al festival Pirineos Sur, l’estiu s’ha acabat amb l’últim CD de Manu Chao, la Radiolina i amb el descobriment de Khaled. En Manu Chao ha publicat el seu quart disc d’estudi des de que va abandonar Mano Negra i el resultat és un disc més mogut que els anteriors, recuperant l’energia del directe. De fet, per als que hem seguit en Manu Chao i l’hem pogut veure en concert, moltes de les cançons de La Radolina sonen des de fa mesos en directe i per tant, el disc més que una sorpresa amb cançons noves és un petit recopilatori de les cançons inèdites tocades en els concerts. La crítica segurament dirà que en Manu es repeteix i que sona com sempre (cert), però hi ha un petit gir. En Manu Chao s’activa, grava un disc ràpid, amb ritmes propers al punk i recuperant en certa manera l’estil Mano Negra. A mi m’agrada! I després he descobert a en Khaled, l’artífex d’apropar el rai (música d’origen algerià) a occident. Bons instrumentistes i una veu que ens acosta a un magrib que dona el salt cap a la ribera nord de la mediterrània. Una bona troballa.

El projecte d'en Victor Grau fet realitat

En Victor Grau ha acabat el seu projecte. Ha pujat tots els tresmils del Pirineu en solitari i en 31 dies (repartits en un any). És un crak! Us adjunto dos links apareguts a Barrabes i a Desnivel on s'explica el seu projecte. Us recomano una visita a la seva web per veure en detall les jornades i gaudir de les fotos (veure webs i blocs amics). http://www.barrabes.com http://www.desnivel.com Si tardeu uns dies en mirar-ho tambe les podeu trobar aqui: http://www.barrabes.com/noticias/articulos.asp?id_articulo=5303 http://desnivel.com/object.php?o=16057