Ens creiem el centre del món

Encara amb la ment posada al festival Pirineos Sur, he llegit una entrevista al director del festival, on es queixa i denuncia la política d'immigració espanyola i europea. La política del festival Pirineos Sur és la de portar grups consolidats als seus països, però poc coneguts a Espanya. En Goran Bregovich o els Amadou&marian, per exemple, van tocar per primera vegada a la península en aquest festival. Què denuncia el festival? Des de fa un parell d’anys, i accentuat aquest any al ser l’eix temàtic les urbs africanes, tenen problemes per aconseguir els visats dels músics. Quan ve a tocar a Espanya el Juanes o qualsevol artista “superventes”, no hi ha problema per aconseguir un visat, però quan l’artista en qüestió és un desconegut a Europa, sorgeixen els recels dels responsables d'immigració. Aquest any, un parell de grups no han pogut tocar a Pirineos Sur perque no han obtingut el visat d’entrada al país. És en aquest punt quan els europeus ens creiem el centre del món i ens pensem que tothom vol deixar la seva terra per venir a viure entre nosaltres. Tots els músics que toquen al Festival Pirineos Sur són coneguts i respectats a les seves terres. Negar un visat a un d’aquests músics alegant perill de no retorn, és una falta de respecte als músics, als països d’origen i a la seva cultura. No som el melic del món. Hi ha molta gent orgullosa de viure a l’Àfrica. L'etnocentrisme temporal que pateixen certs polítics europeus és deplorable i, al meu entendre, demostra una manca de cultura alarmant. En 17 anys de festival, tant sols un músic cubà s’ha quedat a Europa. La resta, han tornat als seus països d’origen, on tenen les seves arrels i el seu públic. És una pena que per culpa d’aquesta política d’immigració, nosaltres estiguem perdent l’ocasió de veure bons músics de fora del circuit comercial, alhora que neguem a aquests, la possibilitat de tocar a Europa. Actuant així, Europa ens està restringint les nostres llibertats culturals i està negant, als músics, un dret que hauria de ser universal: la lliure circulació de les persones.

(I no anem per bon camí. Ahir, el senat espanyol ratificava el Tractat de Lisboa, aquell que Irlanda, en referèndum, ha dit no. Nosaltres vam dir si a una constitució que no ha entrat en vigor i ara, sense consultar-nos, ens enchufen d'amagatotis un tratat que ningú s'ha llegit. El resó als mitjans de comunicació ha estat nul. D'aixó se'n diu actuar amb "traidoria i alevosia". El tractat de Lisboa, la política de immigració, el festival Pirineos Sur.... tot, sense semblar-ho, està lligat. A aquest pas, l'any que ve el Festival portarà per tema "Las músicas de Espanya: de la sardana al flamenco". Artista estrella: La cobla de l'Empordà. Amb tot el respecte!)

Pirineos Sur solopichas festival

Aquest cap de setmana he estat, amb el Ferran, el Fernando i el Sergi al festival Pirineos Sur, que es celebra, des de fa 17 anys, a Sallent de Gállego (Osca). Pels qui no coneixeu el festival, dir-vos que Pirineos Sur no és un festival qualsevol. Dura tres setmanes i la festa grossa es celebra els dijous, divendres, dissabtes i diumenges. Cada dia només hi ha dos concerts, que comencen a les deu i acaben entre la una i les dos. Després, fins a la matinada, festa amb dj’s. Tot això, a la vall del Tena, al cor dels Pirineus d’Osca. Divendres a les deu de la nit vam arribar al camping, vam plantar la tenda i al instant es va posar a ploure. Van caure llamps, trons i molta aigua... tanta que ens vam perdre el primer grup de la nit, els Smood, doncs ens vam quedar aïllats al camping. Quan la tempesta va afluixar, vam encaminar-nos cap al escenari flotant de Lanuza, on tot just començava el concert dels Amadou&Marian, un molt bon grup de Bamako, Mali (tot i que viuen a Paris). Comença la festa! Pirineos Sur és espectacular perquè no està massificat, hi ha molt bon ambient (gent pureta) i acabes coneixent a tots els que estant ballant al teu costat. Està ple de bascos, aragonesos, navarresos (que fugen de San Fermines) i francesos i mentre balles i et fas un rom, vas parlant amb tothom. Els Sergi i jo contemplàvem el panorama, xerràvem i fèiem les funcions de camp base, el Fernando feia de gregari i el Ferran de cap de l’equip. Vam pujar al Tourmalet com ningú, però la derrota va ser espectacular tot i l’esforça de l’equip. Quina gran festa! Amb les primeres llums del dissabte i bastant perjudicats, vam marxar a dormir. Dissabte ens vam llevar a la una. Plovia, així que els plans de fer-se un bany al riu o al pantà es van esvair ràpidament. Vam celebrar una assemblea al bar i vam decidir passar el dia a Jaca. Allà, solomillo (ja no tenim edat per dinar un bocata comprat al Capbrabo), passejada pel centre i descobriment del “ajedrezado jaquense”. A les set de la tarda, tornàvem a estar al camping, migdiada fins a les nou i després passejada pel mercat de Sallent. Un te i un narguile ens va escalfar la panxa i ens va donar forces per atacar de nou l’escenari de Lanuza. Diumenge, amb un sol espectacular, vam anar fent camí de tornada cap casa, amb parada a Riglos per a dinar i contemplar uns mallos de vertigen. La segona parada la vam fer a Saragossa on vam deixar, a la porta de la Expo, al Ferran i la seva motxilla. L’any vinent hi tornem segur! Per qui vulgui visitar el festival: http://www.pirineos-sur.es Per conèixer els Amadou&Marian: http://www.amadou-mariam.com

Els Pets al Summercase

Fa anys que estic dient que Els Pets, si cantessin en anglès (i es canviessin el nom), serien un grup de prestigi dins del món del pop. Els companys de la meva generació se’n riuen perquè tant sols recorden grans clàssics com Qui s’ha llufat, Profilàctic, El vespre o S’ha acabat, però més enllà d’aquestes cançons, Els Pets han evolucionat hi han enregistrat un parell de CD, al meu entendre, molt bons. Sol, de l’any 1999 i Respira, del 2001, són dos peces de pop en català precioses. I els dos darrers treballs, Agost i Com anar al cel i tornar, aguanten el tipus molt dignament. I a poc a poc el temps em va donant la raó. Avui he sabut que aquest mes de juliol, Els Pets, tocaran al festival Summercase, junt amb grups com Blondie, The Verve, Primal Scream, Los Planetas o Antònia Font. Es qüestió de temps que toquin al FIB. Enhorabona!

www.elspets.cat i www.summercase.com

La conquista del Everest, de W.M.Murray (1953)

Aquestes últimes setmanes he estat enganxat al llibre “La conquista del Everest” de W.M.Murray, publicat el juliol de l’any 1.953 (un mes després de que Hillary i Tensing féssin cim). M’ha agradat molt perquè no és un llibre sobre l’ascensió al Everest, sinó una descripció de les 11 expedicions prèvies que van intentar fer cim. El llibre comença narrant com a mitjans del segle XIX, els agrimensors indis i britànics calculaven les alçades dels pics més importants del Himàlaia i com, d’aquesta manera, el 1.853 descobriren que el Chomolungma era la muntanya més alta del planeta. Després vingueren les primeres expedicions de reconeixement del territori. Per on s’havia de fer l’aproximació? Quina era la vall correcta per atacar el cim? Quina cara era la més factible? Les preguntes que avui en dia la majoria d’expedicions no es fan, van haver de ser respostes pels primers expedicionaris. La situació gepolítica mundial va fer que els primers atacs es fessin per l’Índia (des de Dargeling) i Tibet i s’intentés pujar al cim pel collat nord. Així doncs, totes les expedicions que intentaren fer cim durant les dècades dels anys 20 i 30 ho provaren pel collat nord, des de la glacera de Rongbuk. En el record, personatges com Norton, Finch, Bruce, Bullock, Somervell i en Mallory i l’Irving, que van morir mentre intentaven fer cim. (Després de llegir el llibre ho tinc molt clar. No van fer cim). I com no, els Sherpes. Aquestes expedicions portaven fins a 300 sherpes, que arribaven fins a campaments d’alçada superiors als 7.000 metres i que es convertien en peces claus de l’èxit o fracàs de l’aventura. Sempre s’ha parlat de la mort d’en Mallory i l’Irving, però durant aquella dècada, 7 sherpes hi van deixar la pell. La segona guerra mundial va provocar una aturada de deu anys en els intents d’ascensió al Everest. Quan a finals dels anys 40 i inici dels 50 els britànics s’hi van posar de nou, la situació geopolítica mundial era completament diferent. Xina va envair Tibet l’any 50 i tancava l’accés al Everest pel collat nord. Però Nepal s’obria i deixava entrar les primeres expedicions. De nou, van aparèixer expedicions de reconeixement i, per primera vegada, sorgia la possibilitat d’ascendir al cim per la vall del Kombu i el collat sud. Van caldre tres expedicions més fins que el 29 de maig de l’any 1953, en Hillary i el Sherpa Tensing, van coronar el cim. D’aquesta manera es culminava la feina de d’onze expedicions i trenta dos anys de feina per les valls, glaceres i crestes de l’Everest.

Titol original: The history of the Everest, Edita: J.M.Dent&Sons, Ltd. Publicat en castellà per editorial DUX el juliol de 1953 (no tinc notícies de que s’hagi reeditat)

Esquizofrènia lingüística

Que al País Valencià la dreta ha utilitzat la llengua per dividir i vèncer està clar i per tant, no entraré a comentar res perquè la resta del món mundial té clara la unitat de la llengua. Discutir amb gent de dretes sobre la llengua es com jugar al frontó. No es pot i per tant, no cal perdre energies en aquest sentit. Cal tenir-ho clar i fer un ús social de la llengua i qui no ho entengui, que s’hi posi fulles. Però de tant en tant hi ha notícies que cal celebrar i donar a conèixer. Dins d’aquesta espiral esquizofrènica del PP per negar la unitat de la llengua, la conselleria de cultura va invalidar, als llicenciats en Filologia Catalana de la Universitat de València i d’Alacant, el grau mitjà de coneixement del valencià que obtenien en sortir de la facultat. Venia a ser com no reconèixer la titulació. La obtenció del grau mitja (nivell C a Catalunya) és un requisit indispensable per entrar a formar part del cos administratiu del País Valencià. Què passava doncs? Que els pobres llicenciats en Filologia Catalana, per presentar-se a unes oposicions els demanaven que fessin l’examen del grau mitjà de valencià. Una vergonya. Doncs bé, les Universitats en qüestió van denunciar a la conselleria i el Tribunal Superior de Justícia de València ha fallat en favor de les universitat. I no és la primera vegada. Amb aquesta, ja són 15 les sentències del Tribunal Superior de Justícia de València confirmant la unitat de la llengua. N’hi ha una més del Tribunal Constitucional i una altra del Tribunal Suprem. 17 en total. Potser seria hora d’anar finiquitant el tema no? A mi ja em cansa.

Estratègia per a una majoria absoluta

Ibarretxe planteja un referèndum sobiranista per al País Basc. Ibarretxe sap que el Govern Central no li deixarà tirar endavant la consulta (cosa que no entenc. No estem en democràcia?). Ibarretxe sap que llavors haurà d’avançar les eleccions. Ibarretxe tindrà una arma electoral fantàstica. Ibarretxe arrassarà a les eleccions i serà reelegit Lehendakari, possiblement amb majoria absoluta. El món està boig i funciona del revés. Per un costat, Ibarretxe planteja un referèndum sabent que el què de veritat li interessa es que aquest no es pugui celebrar i per un altre costat, tenim els partits "defensors de la democràcia" negant la paraula al poble. Es que estem tots bojos? I el pobre Mas, copiant la jugada per veure si a la tercera, quarta o quinta, aconseguiex ser President de la Generalitat. Patètic.

Entra en funcionament el TVRCAS de Castelló

La Conselleria d’Infraestructures i Transport de la Generalitat Valenciana, en col·laboració amb l’Ajuntament de Castelló de la Plana, ha implantat el sistema TVRCAS (el primer trolebús d’Espanya) a la capital de la Plana. Aquest primer tram comptarà amb cinc parades, entre elles la de l’estació intermodal de Castelló (Renfe i autobusos interurbans) i la de la UJI (Universitat Jaume I).

El TVRCAS circula per una plataforma reservada, compta amb un guiat òptic que, a més de garantir uns nivells de seguretat alts, facilita l’aproximació a les andanes de les parades i té preferència semafòrica en totes les interseccions. El sistema implantat a Castelló pot combinar l’alimentació elèctrica a través de la catenària amb un motor elècric alimentat amb diesel (Euro IV), la qual cosa li garanteix una flexibilitat molt major que la del tramvia. Aquesta flexibilitat i el cost de construcció i explotació inferior a la d’un sistema tramviari, fan del TVRCAS un sistema de transport idoni per a donar resposta a una demanda com l’existent en una ciutat mitjana com Castelló (150.000 habitants) amb una regió en procés de metropolitanització de més de 300.000 habitants.

Van Morrison

Imagineu-vos que esteu en un petit pub irlandés. Llums càlides, bona companyia, nou músics tocant blues-rock i una veu potent que ho envolta tot. Així és un concert d’en Van Morrison i diumenge, vam poder gaudir-ne d’un a Castelló. Impressionant, de veritat.

A mi m’agrada anar de concerts i el que vaig veure i sentir a Castelló, ha estat del millor que he vist en anys. El so espectacular, cada instrument agafava protagonisme quan calia i cada músic (n’hi havia 9) tocava dos o tres instruments. Ser músic d’en Van Morrison ha de ser un estrés, però formes part d’una de les millors bandes del moment. I les llums perfectes. Un escenari despullat, amb un fons negre, era suficient per a que un joc de llums acompanyés la música sense robar-li gens de protagonisme. En Van Morrison va publicar el primer disc amb la banda Them l’any 1964. Amb 63 anys, 44 de carrera i un nou disc acabat de publicar (Keep it simple), el Lleó de Belfast no necessita dels clàssics per tirar endavant un concert. El cos del concert va ser el darrer treball (us el recomano) i tant sols van sonar dos clàssics, Moondance i Gloria. En Van Morrison es creu el que fa i dalt del escenari ho demostra. Serà antipàtic (no va dir ni hola, ni adeú, ni gràcies) però fa com ningú allò que sap: Cantar i tocar. Si podeu anar a veure’l, no ho dubteu, us agradarà encara que no conegueu cap cançó. Sentir-lo és simplement un plaer.

Retrobada mundial a la Mussara

Aquest cap de setmana ha estat molt actiu. Dissabte al matí vam agafar el cotxe i ens vam encaminar cap a la Mussara, a la serra de Prades, per a celebrar una altra retrobada mundial. L’Oriol, que està vivint a Seattle, ha vingut a passar uns dies i ha estat la millor excusa per a trobar-nos tots de nou: L’ori, l’Anna, la Maia, l’Oriol, la Jana, el Marc, el Hare, l’Andraina, el Ramon, el Fra, l’Elena, el Biel, l’Espe i jo. Quina gentada! Dissabte al migdia vam estar escalant, després vam dinar a l’ombra d’uns pins i per la tarda vam estar caminant un parell d’hores per la Mussara. Per la nit, sopar tipiquíssim al refugi (macarrons i botifarra) i després, cap al poble de la Mussara a fer-nos uns vins i unes misteles per veure sortir la lluna plena darrera del mediterrani. Esplèndid. Diumenge ens vam llevar amb la calma, vam esmorzar a la terrassa del refugi i vam marxar d’excursió cap a l’avenc del Febró. Dins de l’avenc, a la fresca, l’Espe i jo ens acomiadarem del grup. Petons, abraçades i a reveure! Quan fem la propera retrobada?

Irlanda ha dit no

Irlanda ha dit no. De nou, l’intent de Constitució Europea (ara Tractat de Lisboa) ha fracassat. Si fa uns anys va ser França la que va dir no, i va obligar a retirar la proposta de constitució, ara és Irlanda la que fa trontollar a la Unió Europea. Després del no a la Constitució Europea, el Parlament Europeu va modificar quatre ratlles del text original, li va canviar el nom i va recomanar que aquest nou tractat s’aprovés directament als parlaments, sense fer la consulta prèvia a la ciutadania (referèndum). De què tenen por? Per sort, algún país sensat ha decidit fer un referèndum per aprovar, o no, el tractat de Lisboa i de nou, la patacada als dirigents europeus ha estat monumental.

Crec que enlloc de intentar aprovar una cosa tant important com una constitució europea amb nocturnitat, sense participació i de manera poc democràtica, haurien de replantejar-se si realment volen una Europa Unida políticament. La Unió Econòmica l’han aconseguida (els diners mouen muntanyes), però per què fracasen en la Unió Política? El no de Irlanda hauria de servir per reflexionar i canviar dinàmiques dins del Parlament Europeu. La societat té el sentiment europeu. Fem-la participar del procés d'unió i potser, aleshores, el vot serà favorable.

El Culfreda

El 7 i 8 de juny, l'Oriol, l'Andraina, l'Espe i jo, vam intentar pujar al Culfreda, un cim de 3000 metres situat a la vall del Cinqueta, a Osca. Dissabte vam deixar el cotxe al refugi de Tabernes i vam pujar a plantar la tenda a 2000 metres (2 hores de caminada), amb l’objectiu de reduir el temps d’ascenció al cim l’endemà. Doncs bé, abans d’assolir la cota 2000 ja estavem trepitjant neu. Durant la nit, va nevar. Diumenge, òbviament no vam fer el cim. No anavem preparats per tanta neu, doncs normalment un mes de juny el pirineu està més pelat. Sigui com sigui, hi ha una reserva d’aigua brutal per a uns quants mesos. Diumenge, veient que no podríem fer cim, vam caminar fins a un sortint rocós de la carena que pujar al Puerto de la Madera i des d’allà, vam contemplar les magnífiques vistes del Culfreda, del Bachimala i dels Postes. Hem fet el primer contacte amb el Pirineu d'aquesta temporada!

65 hores setmanals

Ahir a la nit, el Consell de Ministres de la Unió Europea va aprovar ampliar de 48 a 65 hores la setmana laboral. Una salvatjada. Ara ho ha d’aprovar el Parlament Europeu (que ho farà segur) i per a que es pugui aplicar, cal que cada país membre ho aprovi individualment. Espanya ja ha dit que no ho aprovarà, que aquesta llei és un retrocés en els drets socials dels treballadors. En canvi, Alemanya i Anglaterra estan a favor i, segurament, ho aprovaran. La meva reflexió sobre el tema és més malèfica. Mentre aquí estem lluitant per conciliar la vida laboral amb la vida personal, la Unió Europea aprova una llei que permet jornades laborals de 13 hores. Com s’explica aquesta contradicció? Crec que el que el Parlament Europeu pretén, es pressionar als nous països membres de la Unió Europea (i els candidats com Turquia) per a que es converteixin en la factoria barata d’Europa. Els països de l’est, amb salaris més baixos, seran els que es veuran obligats a aprovar aquestes jornades maratonianes, per tal de que la producció de les grans empreses que es deslocalitzen cap a aquests països, augmentin els seus beneficis. Diuen que tot dependrà d’un acord entre empresa i treballador. Jo imagino el diàleg de la següent manera: - Et va bé fer una jornada de 13 hores? - No, prefereixo fer-ne 8 – Molt bé, doncs cap a casa, aquí no treballes.

Aparcar en doble fila és legal a València

Aquest dissabte he tingut la confirmació oficial de que és legal aparcar en doble fila als carrers de la ciutat de València. La policia local de València ha enganxat pels carrers del barri un cartell on diu: "Estacionamiento prohibido en doble fila el 1 de junio de 2008". Aquesta prohibició d'aparcament puntual en doble fila porta implícita la possibilitat legal d'aparcar en doble fila la resta dels dies de l'any. Un vergonya!

Els he vist

Van de negre. En cotxe. S'aturen enmig del carril bus i ho veuen tot. Ells comencen a ser els nostres ulls, tant a la feina com a casa. La nostra vida és impensable sense la seva existència. Com ens ho feiem abans? L'any 1949 (en plena guerra freda) s'editava 1984. Comença a ser un tòpic relacionar-ho tot amb la novel·la d'Orwell, però ell va predir que en un futur no molt llunyà, algú, un Gran Germà, ens vigilaria. Doncs només s'ha equivocat de 15 anys i la realitat, de nou, ha superat la ficció. No només hi ha UN Gran Germà que ho vigila tot, sinó que n'hi ha MOLTS (Governs, Organismes Internaionals, Bancs, grans empreses privades...) i molts més interessats en accedir a aquest poder a qualsevol preu (empreses sobretot). I per a disimular i fer-ho més "democràtic" han inventat el Google Earth, una eina que ens permet des de casa o des de la feina, excercir de Gran Germà. Ens han deixat un joguet i ens sentim poderosos. Però tant sols és un joguet. La màquina de veritat la tenen ells i no ens deixaran jugar mai a tots. La guerra de veritat serà entre els poderosos Grans Germans. Això si, nosaltres ho podrem veure en temps real des del nostre joguet.

L'home maleta

Aquest cony de temps em posa malalt. Ara fa fred, ara fa calor i sempre inversament al temps que fa, ara agafo l’abric, ara agafo la jaqueta. El resultat d’aquesta combinació errònia de temps i moda fa que ara sui, ara em peli de fred. Sembla senzill però el número de combinacions possibles és alta i per tant, la probabilitat d’encertar i no constipar-se és baixa. Si això li afegim que el temps es canviant segons l’hora del dia i que normalment a l’armari tenim més d’un abric (hivern, primavera, estiu, entretemps....), les possibles combinacions tendeixen cap a l’infinit i per tant, passo fred al matí i suo al migdia. No l’encerto mai. Una bona solució seria sortir de casa amb una gran maleta. Sortiria amb l’abric posat i dalt del bus me’l canviaria per una jaqueta d’estiu. Un cop a la plaça de l’Ajuntament, guardaria la jaqueta d’estiu i em posaria una caçadora de pana. A l’oficina ho guardaria tot a la maleta i treballaria tant sols amb la camisa. Si plogués, tindria a mà el Gore-text i si fes vent, el wind-stopped. A més a més, anar a treballar amb una gran maleta em serviria per a guardar l’entrepà de l’esmorzar, el termo amb el cafè amb llet, el tuperware amb el dinar....També m’hi cabria el llibre que sempre porto al damunt, i el diari, i la camera de fotos....seria l’home maleta.

Tornen

Divendres va venir a València la Tere, i quatre amigues més, per veure el primer concert de la Gira “La Lengua Popular” de l’Andrés Calamaro. Fracàs absolut, doncs va ploure i van suspendre el concert. Així que el cap de setmana l’hem passat per casa descansant, veient caure la pluja, dormint, menjant, xerrant i remenant a internet futurs concerts. La més gran de les troballes ha estat el retorn d’Extremoduro. Feu una visita a la seva pàgina web (http://www.extremoduro.com/), no te desperdici. Us adjunto algunes de les perles que es poden llegir. Pures declaracions de principis:

¿El disco? Cuando esté terminado, saldrá. Que las prisas no son buenas.

Aunque no nos guste la palabra "oficial", es la mejor manera que hemos encontrado de deciros que éstos y sólo éstos, son los discos que ha hecho el grupo. Los demás discos vendidos como Extremoduro son una puta mierda, con canciones que ya están en otros discos, portadas que no hemos hecho, pruebas previas a nuestras grabaciones, etc. Estos discos, que no reconocemos como nuestros, son una muestra del lado oscuro de la industria discográfica.

Res, que Extremoduro torna a la carretera i a la càrrega. Haurem d’anar a veure’ls, no?

Ciutats invisibles

Aquestes darreres dues setmanes he visitat dos ciutats conegudes però poc viscudes. I faig la diferència perquè Terol i Múrcia a tots ens sonen, però les coneixem? Són ciutats invisibles. Terol era un petit nucli urbà situat damunt d’un turó envoltat de barrancs. Va créixer sense cap tipus d’ordre i ara és una ciutat que s’estén entre turons i barrancs. És una ciutat incòmoda, amb pendents grans i escales i carrers que pugen i baixen sense cap tipus d’ordre. I com hi ha desnivells tant forts, tot i ser una ciutat petita i compacta, el cotxe és el rei. Tant sols l’antic centre urbà dalt del turó (tot per a vianants) s’ha adaptat als temps moderns. La resta de la ciutat segueix reclamant allò de “Teruel existe” per veure si cau alguna subvenció espectacular que pugui posar una mica d’ordre a aquesta ciutat caòtica. De moment, els diners que han arribat de fora no han estat ben utilitzats. Fa poc més d’un mes van inaugurar la ronda de barris, una nova autovia que en teoria ha de treure el trànsit de pas de Terol, que és inexistent perquè ja funciona la autovia València – Saragossa, que passa pel costat de la ciutat. Un desastre digne de veure. Us ho recomano. L’altre ciutat invisible que he visitat és Múrcia. Com qui no vol la cosa, la capital murciana ha crescut fins arribar a ser la setena ciutat més poblada d’Espanya (430.000 habitants). De nou, el creixement desmesurat d’aquestes darreres dècades ha destrossat el territori. Múrcia és un caos, una ciutat lletja que no convida a entrar-hi. Autopistes i autovies esquarteren els voltants de la ciutat, grans centres comercials envolten els accessos i milers d’urbanitzacions difuminen els límits de la ciutat. Però un cop superada aquesta teranyina, un centre històric molt ben conservat i perfectament peatonalitzat ens dona la benvinguda. De nou trobem una ciutat lletja amb un centre bonic. Arreglem els centres alhora que seguim destrossant els extraradis. Perfecte! “Pa per avui, fam per demà”.

Berlín

Aquest pont de l’u del maig l’hem passat en família a Berlín. D’aquesta ciutat se’n podrien dir moltes coses, algunes de maques i altres de lletges, però en línies generals Berlín és una ciutat que m’ha sorprés molt gratament. De les poques coses que hem pogut veure amb dos dies i mig em quedo amb la sensació de que Berlín és una ciutat que respira, que tot i viure 3,5 milions de persones, la ciutat no és asfixiant. Està plena de voreres amples, pocs cotxes, moltes bicis, molts parcs... és una ciutat agradable per passejer-la i suposo que també per viure-la. El transport públic funciona perfectament i tot i patir les vagues de l’u de maig, la freqüència de pas del metro en dia festiu era de 8 minuts. Avui quan hem arribat a l’aeroport del Prat, hem esperat 30 minuts a que sortis un tren cap a Sants. I passejant per Berlín he sigut conscient de la quantitat de llum que tenen les nostres ciutats. A València o Barcelona tenim una contaminació lumínica brutal! Potser que ens ho plantegem no? Res, que m’ha agradat molt aquest primer contacte amb Berlín. Hem vist un Kreuzberg combatiu i festiu un u de maig (no havia vist mai tants escenaris funcionant a la vegada, un vertader festival urbà), hem passejat per Scheunenvertel en plena bienal d’art, hem gaudit de Prenzlauer i ens hem fet les fotos típiques “yo he estado en Berlín” a la porta de Brandenburg, al Reichstag, a Alexanderplatz i en diferents trams de l’antic mur de Berlín.

Abril, Sant Jordi i el 25

Aquesta setmana ha estat culturalment activa. El dimecres vam celebrar Sant Jordi en la intimitat. Aquí a València no es celebra la diada de Sant Jordi de forma multitudinària, però com es el dia Internacional del llibre, la gran majoria de llibreries posen paradetes al carrer, així que a la meva manera vaig celebrar Sant Jordi. Vaig voltar i remenar llibres com cada any i també vaig comprar les roses que ara donen color al menjador de casa. I abans de sopar, l’entrega dels llibres. Quina emoció! Entre l’Espe i jo ens vam regalar: El misteri de l’amor, d’en Joan Miquel Oliver, Viaje a Oriente, d’en Herman Hesse, La noia dels seus somnis, de Donna Leon, El asombroso viaje de Pomponio Flato, d’Eduardo Mendoza i Poesia completa d’en Miquel Martí i Pol. Visca Sant Jordi allà on siguem! I avui dissabte marxem a Alacant, on enguany es celebra la diada del 25 d’abril, que commemora la derrota d’Almansa, de ja fa 301 anys. Aquest any, enlloc de manifestar-nos pels carrers de València ho farem per Alacant, per protestar contra el tancament de les emissions de TV3 en aquella província. Han passat 300 anys, però la llibertat d’expressió seguiex sent un bé en perill d’extinció. I per la nit, concert de Mugroman, la Gossa Sorda, Betagarri, la Troba Kung Fú i Antònia Font. Concertàs!

Repressió olímpica

La moralitat i ètica budista es recolza en els principis de no ocasionar dany (ahimsa) i la moderació (el camí del mig). Si donem per fet que tot budista (sobretot si és monjo) intentarà seguir aquests principis, costa d’entendre les acusacions dels govern xinès de que els monjos budistes van realitzar accions violentes durant les manifestacions de fa unes setmanes al Tibet. De la policia, me’n fio poc, així que quan vaig llegir als diaris que els monjos van tenir un comportament violent i que per això la policia va respondre amb molta duresa i contundència, assassinat a un número indeterminat de manifestants, no em vaig acabar de creure la versió oficial. Aquesta setmana, m’han enviat una fotografia on es veu a la policia xinesa carregant vestits de monjos budistes. La foto ens fa pensar que policies vestits de budistes van rebentar la manifestació per permetre a la policia actuar amb total impunitat. Aquesta fotografia m’ha recordat les manifestacions contra la cimera Europea de Barcelona l’any 2001. En aquella manifestació, es van fotografiar a policies nacionals vestits de carrer i amb estelades que els tapaven la cara, trencant aparadors. Se’ls va descobrir quan, després de la manifestació, entraven tots contents a les furgonetes de policia sense treure’s l’estelada del coll. Un error que, al cap i a la fi, la gran majoria de societat va obviar (o ens van fer obviar). Potser la Xina actua igual. Abans de les olimpíades de Barcelona 92 la repressió contra els moviments socials (sobretot independentistes i ocupes) va ser brutal, fins i tot amb detencions que ara, 15 anys després, el tribunal superior de justícia ha declarat il·legals. Pot ser que dins del moviment olímpic s’exportin les tècniques de repressió social? Està clar que a la Xina han de canviar moltes coses, però i el Comitè Olímpic? Ha de quedar net? Quin paper hi juga? Unes olimpíades generen una morterada de milions i és un bon regal per a un país que, com la Xina, s’està obrint a les bondats del capitalisme. Per què doncs aquesta doble moral? Per què algun president (Sarkosi o Brown) ha dit que no anirà a la inauguració olímpica perquè el govern xinès vulnera els drets humans i en canvi facilita tot tipus de comerç amb Xina? Hi ha una doble moral que fa pudor. O tot ho res. Igual que ara es denuncia a la Xina, cal denunciar el comportament del Comitè Olímpic Internacional i d’alguns dels polítics que tenim. No es pot donar la ma dreta i amagar l’esquerra. I mentrestant, com sempre, les minories son les que reben. En aquest cas, molts dels habitants del Tibet (territori envaït per Xina l’any 1950).

La banda nos visita

Diumenge al vespre vam anar al cinema a veure una pel·lícula molt interessant i que us vull recomanar. Vam veure “La banda nos visita” de l’israelià Eran Kolirin. La peli narra la història d’una banda de músics de l’exèrcit Egipci que se’n va a Israel a tocar a un centre cultural àrab. Quan arriben a l’aeroport de Tel Aviv no els espera ningú i decideixen arribar al poble de l’actuació per si sols. I es perden. Van a parar a una ciutat israeliana desolada, enmig del desert, on es troben amb uns personatges que els acullen de la millor manera que poden. D’aquesta situació naixen històries tendres de personatges solitaris i tristos, però amb moltes ganes d’estimar. Al llarg de la pel·lícula es despullen uns personatges d’allò més humans. La condició humana no entén de fronteres i els sentiments són universals. L’amor, l’amistat, la solitud.....els éssers humans som més semblants dels que ens pensem. Els àrabs i els israelins també. I aixó queda molt ben reflexat a La banda nos visita. http://www.thebandsvisit.com

Cap a terres salvatges, de Jon Krakauer

L’abril de 1992 en Chris McCandless, que portava dos anys viatjant sol per l’Oest americà, s’endinsà pels boscos d’Alaska amb la intenció de viure com un caça – recol·lector. A la motxilla tant sols hi portava un sac de dormir, cinc quilos d’arròs, una escopeta i llibres de Thoreau, Tolstoi i Paul Shepard entre d’altres. L’aventura li sortí malament i morí de fam i intoxicat l’agost d’aquell mateix any, després de sobreviure quatre mesos tot sol al bosc. La conclusió fàcil de l’aventura podria ser que el noi era un guillat, un antisocial que no en tenia ni idea d’on es ficava i que va morí per subestimar la força de la natura. El típic urbanita que es pensa que la vida al bosc és fàcil i idíl·lica. En Jon Krakauer, periodista i alpinista, descriu l’aventura amb certa complicitat. Admet els errors greus que al cap i a la fi li costaren la vida a en Chris, però nega que fos un antisocial. Ens descriu a en Chris com un noi amb ganes de canviar el món, crític i intel·ligent, i amb una forta necessitat de contacte amb la natura. De fet, l’únic que diferencia a en Chris de molts personatges cèlebres que avui en dia tothom reconeix, és que ell va tenir la mala sort de morir en l’intent. Com hagués tractat la història a en Reinold Messner si s’hagués matat en el primer intent en solitari d’escalar una muntanya de més de 8.000 metres? Potser, el problema que hi ha, és que una història només és fa pública i es mitifica quan el final és tràgic. Sigui com sigui, us recomano la lectura de "Cap a terres salvatges" (Into the wild) per la descripció dels paisatges i per descobrir la personalitat d’un noi que va ser valent i coherent amb el que pensava fins als extrems.

(Símbol Editors ha publicat Cap a terres salvatges en català i l'any 2007, Sean Penn va dirigir la películ·la del mateix títol)

La construcció cau i deixa al descobert un esquelet social analfabet

La construcció està patint una recessió important i mes a mes augmenta el número de parats en aquest sector. On podem recol·locar aquests treballadors? Enlloc, perquè la gran majoria no tenen estudis. Un estudi recent fet a la ciutat d’Alacant (una de les meques de la construcció aquesta darrera dècada), posa de manifest que el 35% dels habitants majors d’edat (gairebé 115.000 persones) no tenen ni la EGB ni la ESO. Durant el boom de la construcció van ser molts els joves que, atrets per un sou que als 16 anys sembla important, deixaven els estudis i es posaven a treballar de paletes. Els anys han anat passant i alguns d’aquells joves ja no son tant joves, i segueixen sense tenir estudis. Ara que la construcció comença a fallar, tota aquesta gent es veu abocada a l’atur. On poden buscar feina? No tenen la ESO, no tenen cap formació professional feta i només saben posar totxos. L’únic sector que els podria acollir és la indústria, però és difícil recol·locar-los a tots perquè som un país amb poca indústria de grans cadenes de muntatge. La indústria que tenim està molt mecanitzada i els llocs de treball que es necessiten estan molt especialitzats i ja coberts. La construcció cau i ens està deixant al descobert un esquelet social d’analfabets. S’acosta un problema greu que generarà tensions i brots de racisme. D’entre la gent que es quedarà a l’atur, els més ben preparats (com a mínim a Alacant i estic segur que arreu) són els immigrants i per tant són els que, potencialment, tenen més possibilitats de trobar una altra feina. Per a la ultradreta, aquest fet serà un bon argument per demanar l’expulsió de tot aquell nouvingut. Per a la resta, ens queda la feina d’acabar amb els pitjors números de fracàs escolar d’Europa i buscar la fórmula per a reciclar a tot aquell aturat que provingui de la construcció. I com tot procés, aquest també s’assembla a un peix que es mossega la cua. Si a Alacant no hi ha mà d’obra qualificada, quina empresa s’hi voldrà instal·lar? Qualsevol empresa que necessiti llicenciats o titulats especialitzats en alguna branca de la formació professional no s’instal·larà a Alacant perquè li costarà trobar personal qualificat. D’aquesta manera, els alacantins amb estudis marxen a treballar a fora i molts dels llocs de treball qualificats existents a la província, estan coberts per gent de fora que, a la que pot, marxa (com tots els professors de secundària que donen classes a Alacant). Millorar el sistema educatiu a Alacant ha de ser el primer pas.

No als transvasaments

La afirmació “ens fa falta aigua” ha d’anar acompanyada sempre d’una pregunta: Per a què? A partir d’aquesta pregunta, el debat de fons no ha de ser la política de l’aigua (que jo entenc com un instrument que dona servei), sinó la planificació territorial. Durant la darrera dècada, les terres de l’Ebre han liderat un moviment contra el transvasament de l’Ebre a València i Múrcia. La mobilització social va tenir tanta força, que tots els partits polítics catalans (excepte el PP) i el PSOE van acabar per fer seu el missatge antitransvasament. I s’estava en contra del transvasament de l’Ebre per motius ecològics i econòmics, no d’insolidaritat, com algun polític valencià i murcià insinuava. El desenvolupament desmesurat de l’urbanisme de costa no justificava un transvasament. I ara què? Després d’anys defensant una postura que negava el transvasament de l’Ebre, com pot ara el govern català demanar un transvasament del Segre cap a Barcelona? Per què cap a un territori no i cap a un altre si? Aquesta postura demostra que l’actitud envers la negativa de transvasar aigua de l’Ebre no era ecològica, sinó electoralista, per recollir un bon grapat de vots. La postura actual del govern català dona ales als polítics valencians i murcians que defensaven el transvasament de l’Ebre i que deien que els catalans el negaven per insolidaris. M'agradaria creure que la majoria de catalans no volíem el transvasament per una raó ecològica. Cada territori hauria de planificar el seu desenvolupament tenint en compte les reserves d’aigua pròpies. No podem planificar un territori pensant que quan ens quedem sense aigua, ja la farem arribar d’on sigui (Ebre, Segre o Roïna.....). Si Catalunya tira endavant el transvasament del Segre i el Ministeri de Medi ambient accepta, quin argument li quedarà a la Generalitat (i als catalans en general) per seguir negant el transvasament de l’Ebre a cap a València? Se’ns caurà la cara de vergonya! Cal una reflexió profunda i conjunta sobre la planificació territorial i les necessitats hídriques adjuntes, així com una política de l’aigua que sigui sostenible i que tingui en compte les necessitats reals de les persones. No a cap transvasament!

Bono. Un pas enrera

És el que té el PSOE, que d'un partit format per federacions de partits te'n surt una de cara i una altra de canto. En Zapatero va começar la legislatura passada deixant clar que entenia i acceptava la diversitat de nacions que formaven Espanya. Potser no ho va dir així de clar, però com encara ningú s'ha posat d'acord en definir quin és el model d'Estat que tenim (federal, autonòmic, nacions de nacions.... alguns ho voldrien centralitzat....), les seves paraules indicaven que tenia clara la formació plurinacional de l'Estat. Ara bé, durant els primers quatre anys de govern, aquesta concepció d'Estat es va anar esvaint i es va tendir cap a un "deixar fer". Va fer desaparèixer del mapa polític els extrems (Ibarra - Bono - Maragall) i es va acomodar. La solució va ser eliminar el debat polític sobre l'organització territorial de l'Estat i centrar-ho en l'aprovació d'Estatuts en relacions bilaterals Govern central - Govern autonòmic. Aquella famosa foto de presidents de comunitats autònomes va quedar en paper mullat. De la mateixa manera, el debat sobre la reforma del Senat per a convertir-lo en una vertadera cambra de representació territorial no es va plantejar, com tampoc no es va treballar la possibilitat de poder parlar qualsevol de les tres llengües oficials (català Gallec i Euskera) al Congrés i al Senat (cosa que si que es permet al parlament Europeu amb les llengües oficials).

La responsabilitat de permetre l'ús del català al Congrés depèn del president de la cambra. Per a aquesta legislatura el PSOE proposa com a President del Congrés a José Bono. Un dels extrems (nacionalista central) que Zapatero va fer desaparèixer la primera legislatura. Per què el recupera? Tant alt és el preu a pagar per a ser President del Govern? Tantes pressions internes hi han? Els polítics que pleguen, no saben buscar-se la vida d'una altra manera?

Si Bono acaba sent President del Congrés, oblidem-nos durant quatre anys, de reobrir el debat sobre l'organització territorial d'Espanya i sobretot, de poder parlar català, gallec o euskera al congrés. És un pas enrera, un mal començament!

Un aniversari especial

S’acaben les vacances de Setmana Santa i les d’aquest any han estat especialment bones. El divendres dia 14 l’Espe em va muntar una festa d’aniversari sorpresa. Quan vaig arribar a Alberic em vaig trobar amb tota la colla d’amics de València i ... de Sant Cugat! Si senyors, com uns campions vam fer de nou una retrobada mundial i ens vam ajuntar 25 persones a la Ribera Alta. Dissabte vam fer una visita a la ciutat del Túria en Falles i diumenge vam marxar a fer-nos una paella a l’Albufera. Un cap de setmana complet! Moltes gràcies a totes i tots. Així fa goig fer anys!

Dilluns, encara amb l’emoció del cap de setmana al cos, vam agafar el cotxe i vam encaminar-nos cap a la Terra Alta, amb la intenció de fer tres etapes de la Ruta de la Pau, un PR que recòrrer els espais més emblemàtics de la Batalla de l’Ebre. Dimarts vam creuar la serra de Cavalls des de Gandesa, visitant el poble de Corbera d’Ebre i dimecres vam anar de Gandesa a Prat de Comte, per la serra de Pàndols i el santuari de la Fontcalda. Dijous vam retornar cap a Gandesa passant per Bot. Entre caminada i caminada vam visitar dos cellers modernistes construits per Cèsar Martinell, el de Gandesa i el de Pinell de Brai. Excursionisme, història, arquitectura, paisatge, gastronomia i bon vi. Tot plegat en una comarca que cal conèixer! Una forta abraçada a tots!

Catarroda

El passat dimarts al matí vaig estar a Catarroja (un municipi de 25.000 habitants de l’Horta Sud) per conèixer el model de gestió del sistema de lloguer de bicis Catarroda. El sistema consta de quatre punts de lloguer de bicis (estació de Renfe, Església, escola i Ajuntament) i compta amb 100 bicicletes de les quals, de moment, tant sols estan en circulació una trentena. La idea és ampliar en breu el número de punts de lloguer i extendre el sistema per tota la ciutat. Per ser usuari del Catarroda cal donar-se d’alta a l’Ajuntament (no es pot fer per Internet) i deixar una fiança de 30 euros. Amb la targeta d’usuari es pot agafar i tornar la bicicleta en qualsevol dels quatre punts i fer-ne un ús gratuït durant una hora. (www.catarroda.es) Cada vegada més, les ciutats estant implantant sistemes de lloguer públic de bicicletes, doncs un percentatge molt elevat dels desplaçaments que fem diàriament tenen un temps de recorregut curt, òptim per fer-ho en bicicleta. Ciutats com Barcelona, Burgos, Gasteiz, Pamplona, Sevilla... estant implantant amb èxit aquests sistemes de transport públic. I a València quan? Diuen que aviat, però caldrà veure com. El lloguer de bicis per si sol no farà disminuir la circulació de cotxes per la ciutat, doncs el canvi modal cap a la bici de lloguer es dona entre els usuaris del transport públic o els que van a peu, però si que legitima actuacions urbanes per protegir la bicicleta, tals com la creació de zones trenta o carrils bicis en les vies que conformen la xarxa bàsica de la ciutat. Tot plegat, quan es generalitzin els lloguers públics de bicicletes i es modifiquin les seccions dels carrers, farà que el trànsit disminueixi i les ciutats siguin una mica més humanes.

Ràpides reflexions post electorals

Ahir es van celebrar eleccions generals al Parlament espanyol. Amb 169 escons, el guanyador va ser el PSOE i la segona força el PP, amb 153 escons. Tots dos partits han obtingut cinc escons més que l’any 2004. Qui s’ha enfonsat? ERC ha perdut cinc escons i ha passat de 8 a 3, perdent fins i tot el grup parlamentari propi. Esquerra Unida i Iniciativa ha passat de 5 escons a 2 i també ha perdut el grup parlamentari propi. CiU ha guanyat un escó tot i perdre 60.000 vots i el PNV ha perdut un escó i 120.000 vots. D’aquesta manera, tal i com anunciava Gaspar Llamazares en el seu discurs de dimissió, la política espanyola s’ha bipolaritzat en excés. Hem entrat en un període de fort bipartidisme que pel be de la pluralitat política s’ha d’acabar. Qui pot estar més content d’aquest resultat és el PSOE, que podrà governar amb més facilitat que la passada legislatura, tot i que li costarà trobar acords, doncs CiU demanarà contrapartides a Catalunya i el tripartit català no cedirà. Jo crec que governarà en minoria buscant acords puntuals amb diverses forces, incloent les del grup mixt, que aquest any estarà ple de cares conegudes. El PP, tot i pujar cinc escons, ha pagat caríssima la seva estratègia d’atacar a Catalunya. Aquestes eleccions ha quedat clar que qui vulgui governar a Espanya ha de treure uns bons resultats a Catalunya. I el PP a Catalunya no aixeca el cap. El PSC ha tret 25 escons i el PP 7. La diferència és abismal. En el comput global, el PSOE guanya al PP en 16 escons i només a Catalunya, la diferència ha estat de 18. En els graners del PP, la diferencia entre el partit de dretes i el PSOE és de com a màxim 5 escons, no 18. (Madrid 18 -15 i València 19 – 14). Amb aquest ràpid anàlisi, el PP ha de canviar de líders i de discurs. Un discurs anti català li garanteix victòries fora de Catalunya, però no amb el marge suficient per contrarestar la debacle que pateix al principat. Que s’ho facin mirar! Pel demés els resultats no m’estan malament. Em sap greu la baixada d’EUiA i IC, m’agrada que el PSOE no governi amb majoria absoluta (cap majoria absoluta és bona) i m’encanta que el PP es pensi que no han perdut. Potser així segueixen amb la seva línia dura i es passen anys sense tornar al poder. I ERC, per què s’ha enfonsat? I CiU, com es que no acaba d’enfonsar-se tot i perdre vots en cada una de les eleccions que passen? Tindrem dies per reflexionar i veure com reaccionen el partits, per exemple el PP (quan dimitirà Rajoy?)

The Cure

Si el cap de setmana passat la festa va ser a Saragossa, aquest dimecres va ser a València. L’empresa musical MTV va organitzar a la capital del Túria el Winter Festival, un concert gratuït al recinte del Palau de les Arts i les Ciències. El cap de cartell van ser els britànics The Cure i com a teloners estaven els americans From first to last (no em van agradar gens i per sort només van tocar 30 minuts) i els finlandesos HIM (que no van estar malament). Però el plat fort va venir amb els The Cure. Dos hores de concert fàcil, on un Robert Smith bastant fondón (s’ha engreixat considerablement) i pintat com sempre, va cantar tots els clàssics de la banda. Van sonar A Forest, Boys don’t cry, Friday im in love, never enougth, lullabily, picturs of you, close to me... i més. Va ser un concertàs davant de 30.000 persones. Què bons que són! Evidentment hagués estat més emocionant veure els The Cure en un recinte més reduït, però tal i com estan els preus dels concerts (The Police 70 euros, Radiohead 75 euros.....) s’agraeix un concert gratuït d’una banda com aquesta.

Cap de setmana a Saragossa

El cap de setmana passat vam pujar cap a terres “mañiques” a estirar-li les orelles al Ferran i de pas, conèixer la ciutat i les obres de la Expo. El xaval va néixer el dia 29 de febrer així que cada quatre anys la munta grossa. Ell i un amic (també del dia 29) van llogar un local (Cavern) i van muntar una festa de disfresses on, a part de la representació catalana i valenciana, hi havia mitja Expo. La temàtica de la nit era la música i allà, entre cubata i cubata, ens vam trobar amb en Bob Marley, els Abba, un micro, uns iPods, en Lenny Kravitz, la Janis Joplin, en Fito, un Otis Reding blanc, un capità Croàcia i amb els Gigatrón. Festival guitar air inclòs i moment estel·lar dels Gigatron amb la col·laboració del capità Croàcia. L’endemà, amb son i cansats, passejada per Saragossa i dinar amb els pares, que per casualitat, estaven també per Saragossa. Per la nit, de canyes i tapes pel barri del Tubo i a dormir-la. Diumenge al matí vam anar cap a la Expo. Ens vam posar el peto i el casc d’obra i vam anar a inspeccionar les obres. Els pavellons Ebro, el pavelló Puente, el telefèric, la Torre del Agua.... i a 100 dies de la inauguració no hi ha res acabat i queda molt per fer. Els directors d’obra deuen estar a punt de rebentar dels nervis! És el que hi ha, sempre passa el mateix. Be companys, que va ser un molt bon cap de setmana, de retrobada, de dormir tots al menjador, de sopar plegats, de fer-nos canyes.... happy people!

Kafka dalt del bus número 11

Agafo el bus número 11 a la plaça de l’Ajuntament i m’encamino cap a Patraix tot llegint el Baró Rampant, d’Italo Calvino. La gent puja i baixa, comenta la vaga de l’endemà, algú dorm, molts fan cara de cansats, algú està completament aïllat del món escoltant música i alguns llegim.

Tot funciona com sempre, amb normalitat, fins que arribem al carrer Beato Nicolas Factor amb Humanista Mariner. En aquest punt, un cotxe estacionat en doble fila (com molts al llarg del carrer) impedeix que el bus pugui continuar. El conductor es posa a fer sonar el claxon i a poc a poc, tots els cotxes que s’afegeixen a la cua fan el mateix. En dos o tres minuts el carrer es converteix en una olla de claxons sonant sense parar.

El propietari del cotxe mal estacionat no apareix així que als cinc minuts d’espera, el conductor del bus obre les portes al mig del carrer (ho té prohibit). La gent que baixa, per solidaritat amb el conductor, es dedica a moure els cotxes en doble fila per a que el bus pugui passar. És una situació Kafkiana. Els usuaris del transport públic hem d’empènyer els cotxes estacionats en doble fila per a que el bus pugui circular!Quan desapareixerà la doble fila dels carrers de València? Quan modificaran les seccions dels carrers, ampliant voreres i evitant així la possibilitat d’estacionar en doble fila? Quan tindrà el transport públic la preferència que es mereix? Quan arribarà el bus a tenir una velocitat comercial competitiva? (ara està per sota dels 10 Km/hora). Quan els usuaris direm prou? Quan s’acabarà l’hegemonia del cotxe?

Vantage Point plagia a Víctor Santos

En Víctor Santos, un conegut dibuixant de còmics valencià (ha rebut guardons al saló del còmic de Barcelona i Madrid), ha vist com els responsables gràfics de “En el punto de mira” (Vantage point) li plagiaven un dibuix seu per fer el cartell de la pel·lícula. Pot ser casualitat, però vist el dibuix d’en Víctor Santos i el cartell de la pel·lícula jo crec que és un plagi pur i dur. Us adjunto els dos dibuixos i vosaltres mateixos. Ara la pregunta a fer seria: Com un noi de 30 anys pot reclamar els seus drets davant de la potent indústria cinematogràfica? Fem córrer la veu! www.victorsantoscomics.blogspot.com

La Guerra del Futbol

L’estiu passat, fent-me unes cerveses amb el Víctor després d’haver fet els Bessiberris, vam estar parlant de muntanya, de viatges i de llibres. Un dels llibres que em va recomanar va ser La Guerra del Futbol, de Ryszard Kapuscinski. Del periodista polac m’havia llegit Eben i com m’havia agradat molt, vaig apuntar-me la recomanació del Víctor. La Guerra del futbol és un llibre de relats (o reportatges) on, en diversos capítols, en Kapuscinski ens narra les seves experiències com a corresponsal arreu del món. La majoria de relats tenen com a escenari principal l’Àfrica dels anys 60, l’Àfrica de la descolonització i de la independència, però també hi ha temps per parlar de Xipre i d’Amèrica Llatina. De fet, el llibre pren nom d’una guerra entre el Salvador i Hondures. El primer va aprofitar els aldarulls provocats per una eliminatòria de futbol, classificatòria per al mundial de 1970, per atacar al segon. És un llibre on es barreja el periodisme, la història, l’aventura....és Kapuscinski!

Seguim il·legalitzant partits polítics

Després de reis no només van començar les rebaixes a les botigues, sinó que els polítics també s’han tirat a prometre “el oro y el moro” per tal d’esgarrapar un grapat de vots. Aquestes promeses, políticament poden estar bé, però cal fer-les durant la legislatura. Per mi, el fer-les en campanya o precampanya fa que perdin tota legitimitat. Sincerament, o no m’he les crec, o no les executaran o les podien haver executat abans. Així que no penso escriure cap post sobre aquestes rebaixes. Què m’ha empès doncs, a escriure sobre la campanya? De nou, l’intent de il·legalitzar el PCTV i ANV. Aquest intent, que arriba en precampanya, podria entendre’s com una rebaixa més. També podria entendre’s com un acte del Govern per fer front a l'oposició. Amb ANV i PCTV fora de joc, el PSOE s’estalvia els atacs del PP. Per últim, pot entendre’s com una rabieta del Govern per no haver arribat a un acord de Pau amb ETA (si no, per què no els van il·legalitzar abans?) Però i els danys col·laterals? A qui li importen? A qui li importa que un percentatge alt de la població del País Basc i Navarra es quedi sense opció de vot? On està la presumpció d’innocència? Jo estic d’acord en tallar tota font de finançament a ETA, però crec que les acusacions de la fiscalia han de ser nominals, mai a associacions o a partits polítics. Les associacions estan formades de persones i no hi ha dues persones iguals. I els delictes, al meu entendre, els fan les persones, mai els partits polítics. Us imagineu a la fiscalia il·legalitzant el PP perquè han detingut a un regidor corrupte? Oi que en aquest cas no es posa en dubte que el delicte és nominal? Doncs amb ANV i PCTV s’hauria d’actuar igual. Si hi ha proves de que algun membre col·labora amb ETA, s’ha d’actuar contra aquesta persona, mai contra el partit polític, que inclou, segur, diferents visions del conflicte, no totes il·legals.

Per les terres d'Alacant

Aquest darrer cap de setmana l’Espe i jo hem fet un tour per les terres d’Alacant i he pogut corroborar que gran part de la costa està destruïda, però també m’he adonat que queden racons ben macos per descobrir (i preservar).

El divendres al vespre vaig baixar cap Alacant, on m’esperava l’Espe i una bona colla d’Arqueòlegs que estaven assistint a unes conferències sobre Pompeia. Vam sopar tots plegats i amb la panxa plena vam marxar cap al poble de La Vila Joiosa, on l’Albert i la Rita ens van convidar a dormir. Dissabte pel matí vam aprofitar el sol d’hivern i vam caminar per La Vila Joiosa, un bonic poble que per casualitat (o perque el PP governa allà des de fa pocs anys) manté tota l’estructura de poble mariner, amb carrerons estrets i cases pintades de colors diversos. Per dinar vam marxar a Orxeta, un petit i tranquil poble d’interior, als peus del imponent Puig Campana. Hi ha un Alacant diferent més enllà de Benidorm! Després de dinar, l’Espe i jo ens acomiadarem de la colla i conduirem una hora cap al Nord, direcció a Dénia. Vam passejar per Dénia (que té un molt ben arreglat casc antic), vam sopar i a les 22.00 vam anar cap al poble del costat, Ondara, on actuava la Troba Kung Fu. Concertàs al bar Sendra i balleruca al ritme del rock rumberu fins gairebé les dues del matí. Que bons que son! Diumenge tocava dia excursionista i tot i no matinar gaire, vam posar-nos el despertador a les 9. Vam esmorzar tranquil·lament i vam encaminar-nos cap al Parc Natural del Montgó. Després de perdre’ns una bona estona amb el cotxe, trobem l’ermita del Pare Pere (l’entrada al parc Natural), ens carreguem a l’esquena la motxilla i comencem a caminar. Durant una hora vam recorrer la falda de la muntanya fins a la cova del Camell, on vam començar la vertadera ascensió al cim del Montgó, de 750 metres (sortim de nivell de mar). L’ascensió es fa en aproximadament hora i mitja i es molt maca perquè es camina per la cresta, veient en tot moment tant el vessant de Dénia com el vessant de Xàbia. Un cop al Cim, la vista és immensa: el penyó d’Ifach, les muntanyes de Cullera, el Montdúver, la Serra d’Aitana, el Montcabrer, el Puig Campana, les muntanyes d’Alzira i si haguéssim tingut un dia més clar, fins i tot Eivissa. El descens el fem carenejant tota la serra, passant pel cim de les Creus (640 metres) i baixant per la canal que existeix entre el Salt de Bou i la Cova de l’Aigua. En total cinc hores de caminada, una mica més de 700 metres de desnivell i una molt bona descoberta: El Montgó!

Vull ser banquer

Amb tot aquest terrabastall de crisis a les borses mundials, he arribat a la conclusió que el millor ofici del món és ser banquer. Els bancs ens tenen agafats pels ous a tots, i no només a nosaltres com a persones individuals, sinó a tot el sistema capitalista que actualment ens sustenta. Això vol dir que quan les coses van maldades, el Banc Central Europeu puja o baixa els tipus d’interès per tal d’evitar que els bancs entrin en crisi. Es a dir, que amb els diners de tots (els bancs centrals són públics), estem salvant el cul als bancs privats. I si els bancs centrals no actuen, els bancs privats amenacen dient que tallen el crèdit i que per tant s’acabarà la possibilitat de que les empreses es puguin expandir, de que la gent es compri una casa, de que les grans empreses puguin avançar els sous del treballadors en cas de no facturar suficient un mes.....en definitiva, que si tanquen tots el bancs, el sistema que tenim muntat se’n va a la merda. La meva pregunta llavors és: Com hem deixat que tot el nostre sistema econòmic es sustenti gràcies als bancs? Estem a les seves mans i per tant, són capaços de fer xantatge a qualsevol govern. Les coses van malament, els bancs centrals injecten diners als bancs privats. Les coses van bé, viuen dels alts interessos que ens cobren per tot. Ells em deixen diners a mi i em cobren un 8%. Jo tinc la nòmina en una caixa i no em donen ni el 2%. Què està passant? D’aquesta manera, vagin bé o malament les coses, els bancs sempre sumen en positiu. Ahir el Santander va fer públic uns beneficis de 9.000 milions d’euros. Amb això solucionem tots els problemes d'infrastructures de Catalunya i encara ens sobren 2.000 milions! (El Pla Tren 2014 de la PTP valora la inversió necessària en 7.000 milions). Arribat a aquest punt, he decidit que m’agradaria ser banquer. Un ofici sense risc, sempre amb beneficis. Si el sistema va malament, faig quatre trucades i els bancs centrals em paguen (o sigui, els ciutadans europeus) i si les coses van bé, em paguen directament els ciutadans europeus. En canvi, sent un asalariat normal (o autònom) si l'empresa on treballo plega, el banc no em perdonarà ni un sol pagament, ni una sola comissió, tot i que amb la meva feina he subvencionat, directa o indirectament, als bancs. Es a dir, que sempre paguem els mateixos i sempre recullen beneficis els bancs. Fent un símil futbolístics, es podria dir que al món juguem tots contra tots i sempre guanya la banca.

Who Killed the electric car

Aquesta setmana el David, un company de feina, m’ha passat un DVD molt interessant i per tant molt desconegut (com a mínim aquí a Europa). El documental es titula “Who Killed de electric car” i ens explica com als anys 90 la General Motors va traure un cotxe elèctric (EV1) i com després de pressions vàries (de la pròpia indústria automobilística, de les petroleres i del govern federal) el va enretirar del mercat i va fer desaparèixer (literalment) les unitats que circulaven pel carrer. El EV1 funcionava perfectament: tenia una autonomia de fins a 200 quilòmetres (cobria per tant la demanda de més del 90% dels desplaçaments que fem en vehicle privat), requeria poc manteniment (i barat) i es carregava a casa. (podeu trobar molta informació del EV1 a internet). És un molt bon documental per ser conscients de que científica i tècnicament podríem estar molt més avançats del que estem avui en dia i que si no ho estem, no és per falta de voluntat o capacitat, sinó per culpa d’uns lobys de pressió que ens fan evolucionar molt més lentament. El motiu? Els lobys tenen molts diners en joc i passar d’un cotxe a gasolina a un cotxe elèctric suposava una pèrdua de diners important per aquests lobys. Què en farien de les gasolineres? Es per això (entre molts altres motius) que s’ha fet desaparèixer el cotxe elèctric en detriment del cotxe de hidrogen. El cotxe de hidrogen necessita de les gasolineres i per això estan interessats que el combustible del futur sigui aquest. Toyota, amb el Prius, torna a apostar pel cotxe elèctric (híbrid gasolina – elèctric), perque en el fons se sap que tècnicament és la solució més viable. Seguiran els lobys automobilístics i petrolers apostant per l’hidrogen? Perque els lobys elèctrics no actuen? Mireu el documental, no us deixarà indiferents i sereu conscients d’haver perdut 10 anys de cotxe elèctric.

La mobilitat vista des de Karlsruhe

Aquesta setmana he estat a Karlsruhe, Alemanya, fent un curs de VISUM (un programa per modelitzar el trànsit i el transport públic) i la ciutat, tot i no tenir un centre històric potent, m’ha agradat. Karlsruhe és una ciutat mitjana-gran (menys de 300.000 habitants), amb molts parcs i més tramvies. El que es pot considerar centre històric (Kaiser strasser) està tancat al vehicle privat i tant sols hi circulen vianants, bicicletes i tramvies. D’aquest eix Est – Oest pengen un munt de carrers més petits, tots ells per a vianants. D’aquesta manera han aconseguit crear un centre molt pacificat, còmode i sobretot amb un so diferent. M’ha sobtat molt passejar per la ciutat i no sentir cotxes (aquesta sensació només l’havia tingut una vegada, quan després de dos mesos vivint a Venezia, vaig anar a Pàdua). Escolteu la ciutat quan camineu? Fixeu-vos-hi, cada ciutat té el seu so característic però en la majoria d’elles, el cotxe hi juga un paper important. El model de ciutat de Karlsruhe es completament diferent al de Barcelona o València. Aquesta ciutat és extensa, amb grans avingudes i les nostres ciutats mediterrànies son més compactes, amb centres històrics molt ben definits però amb uns eixamples o zones de nou creixement amb capacitat suficient per admetre una xarxa tramviària potent i reduir així l’espai per als cotxes. Per què no ho aprofitem? El que hem d’aprendre de ciutats com Karlsruhe és l’atreviment per implementar tramvies, convertir carrers principals en eixos de vianants i apostar per la bicicleta. Sabeu que a Berlín, el 49% de les famílies que hi viuen no tenen cotxe propi? Són l’exemple viu de que pacificar les ciutat és positiu, funciona i a més a més, és viable. Després de visitar Karlsruhe, em sona a tercermundista que algun alcalde o regidor d’alguna gran ciutat espanyola encara posi en dubte la utilitat del tramvia (fa poc vaig sentir: ¿si eliminamos los tramvias en los años 60, para que volver a ponerlos?). No hem de convertir les nostres ciutats en còpies de ciutats nordeuropees, però si que és urgent començar a redistribuir l’espai urbà d’una manera molt més favorable (discriminació positiva) cap als vianants i el transport públic. Per últim, hi ha un altre tema a tractar. Hi ha un sector de població que diu que copiar o adaptar aquest model de mobilitat a les nostres ciutats és impossible degut al caràcter mediterrani de la població. Aquí a Karlsruhe he vist bicicletes lligades com una moto (una cadena lligada del quadre a la roda, sense lligar-la a cap element fix) i els conductors de cotxe respecten els passos de vianants i les bicicletes. A València estem a anys llum d’assolir aquesta conducta, però no em serveix com a excusa per no apostar pel transport públic. Ser derrotistes no ens solucionarà els problemes existents. Quan ara algú em digui que pacificar els centres històrics i eliminar carrils de cotxe per a instal·lar tramvies no funcionarà degut al caràcter mediterrani, li diré que la característica principal del caràcter mediterrani és la falta de valentia dels polítics per arriscar i no la manca de voluntat de la societat civil per avançar.

Persèpolis

Vivim en un país on no hi ha cultura de llegir còmics i vist el que acabo de llegir aquest mes, ens estem perdent un món. El còmic que a continuació us recomano hauria de ser de lectura obligada a tots els instituts i per a tots aquells que ja hem acabat l’ensenyança obligatòria. El còmic en qüestió és titula Persèpolis, l’ha dibuixat i escrit la iraniana Marjane Satrapi i a partir de l’experiència personal de l’autora, ens descriu clarament com és la societat iraniana, però no la que ens ensenyen per la tele, sinó aquella societat iraniana laica i oberta, que també existeix i que sembla que els mitjans de comunicació ens volen amagar. Còmics com aquest tiren per terra aberracions com el xoc de civilitzacions, ens acosten a un món àrab molt més ampli que el delimitat per la religió musulmana i ens mostren una societat iraniana caracteritzada pels mateixos sentiments que nosaltres (amistat, amor, por, alegria, tristor....). A partir de la història personal de la Marjane, coneixem la societat iraniana que es va veure greument afectada per la revolució que, el 1979, enderrocà al Xa. L’ascens al poder dels religiosos va retallar les llibertats a una important part de la població iraniana. El país va començar a viure sota una forta repressió (sobretot des de l’inici de la guerra amb l’Iraq el 1980) així que qui va poder, va emigrar. La Marjane, que provenia d’una família oberta i laica va emigra a Àustria, on va comença a viure en carn pròpia la soledat, el racisme i l’etiquetatge que des d’occident fem de tota persona que ve d’un país àrab: “És una musulmana integrista!” Us recomano aquest còmic de veritat. Ens dona una visió del món àrab molt allunyada de la que ens arriba pels mitjans de comunicació i possiblement molt més propera a la realitat. Sense anar més lluny, aquesta setmana el foro de Davos publicava el resultat d’una enquesta, la pregunta de la qual era: El món musulmà s’està allunyant del món occidental? Per què quan parlen dels països àrabs o d’orient mitjà etiqueten ràpidament com a Musulmà a tothom i en canvi quan parlen d’occident no diuen el món cristià? Els llibres d’estil dels mitjans de comunicació haurien de ser molt més rigorosos amb aquests temes. O es que potser interessa crear tensió? (Persèpolis està editat en català per Norma Editorial i l’any passat se’n va fer una versió cinematogràfica amb el mateix nom)

El Carme, una falsa zona 30

A partir d’avui dia 21 de gener el barri del Carme, segons l’ajuntament de València, passa a ser una zona 30. L’ajuntament s’ha limitat a posar la senyalització vertical de zona 30 a les entrades i sortides del barri i ja està, com si no hi hagués més feina a fer. Les seccions dels carrers seguiran sent molt favorables al vehicle privat, les voreres seran mínimes i els bolardos delimitaran clarament l’espai per a cotxes i per vianants. Res de prioritat compartida en una plataforma única. No es plantegen cap modificació de secció. De nou, l’actuació de l’ajuntament es un acte de cara a la galeria. Amb una despesa baixa (només senyalització), diran que han convertit el Carme en un barri pacificat i els cotxes, mentrestant, seguiran circulant amb total impunitat. El barri del Carme, per la seva morfologia, és un indret perfecte per tancar-lo completament al trànsit. Les entrades i sortides de veïns s’haurien de gestionar amb pilons mòbils, evitant així l’entrada de qualsevol vehicle que no sigui d’un resident al barri i s’hauria de permetre un horari per a la distribució urbana. La resta de les hores, el barri seria per als veïns, vianants, bicicletes i transport públic. Com podeu veure, convertir un barri en una veritable zona 30 comporta molta feina. Cal redisenyar seccions, ampliar voreres, eliminar places d’estacionament en calçada, controlar la indisciplina i si es vol anar més enllà, gestionar les entrades i sortides mitjançant pilons mòbils. I al Carme no s’ha fet res d’això. S’ha instal·lat la senyalització vertical i ja està. Ni els veïns, ni els comerciants ni els visitants del barri notaran cap millora, doncs tot funcionarà com fins ara. Avui al Carme, el vehicle privat disposa del mateix espai que ahir. Una altra oportunitat perduda! La foto és del carrer Quart, eix principal del Barri del Carme. Tota una secció zona 30!

La mobilitat al nou Mestalla

Al Camp del Mestalla li queda temporada i mitja. Al setembre del 2009 el valència CF es traslladarà al nou estadi, situat a l’avinguda de les Corts Valencianes i l’actual Mestalla serà enderrocat per a crear un solar on s’alçaran torres d’oficines i habitatges (pilotaso urbanístic que donaria per a un altre post). Actualment, quan hi ha partit de futbol, l’accés al Mestalla és “campi qui pugui”. A l’avinguda Blasco Ibáñez, de quatre carrils de circulació per sentit, la doble i tercera fila és el pa de cada dia. Fins i tot els vehicles estacionen dins dels jardins que conformen la gran mitjana del l’avinguda. Els passos de vianants que hi ha a l’avinguda d’Aragó, entre les places d’estacionament, estan plens de cotxes. Tot l’espai públic és un immens rumicub de cotxes i el vianant, per accedir a l’estadi, ha de fer un veritable slalom. Quan acaba el futbol, entre setmana i a vegades també el cap de setmana, el servei de bus urbà ja no funciona (podríem obrir un nou debat sobre els horaris dels partits, imposats per les televisions) i el metro, tot i incrementar una mica la freqüència, no dona servei a la demanda existent. Per tant, l’afeccionat reflexiona: per què he d’agafar el transport públic, que és deficitari, si puc aparcar amb total impunitat el cotxe allà on em doni la gana, i tinc la seguretat més absoluta de que no em multaran? Com s’accedirà al nou Mestalla? Que el camp estigui dins de la ciutat, a mi m’agrada, doncs planificant la mobilitat correctament, es pot aconseguir una distribució modal d’accés al camp molt favorable al transport públic. El nou Mestalla tindrà les parades de metro de Campanar i Beniferri i les del tramvia de Garbi i Benicalp ben a prop. Caldria gestionar el transport públic de tal manera que donés resposta a la demanda futura que generarà el nou estadi. Després, caldria gestionar les entrades dels afeccionats que vinguin d’altres municipis. Planificar l’estacionament d’autocars potenciant-ne l’ús i gestionar els park and ride existents (el d’Empalme, RTV, Campus...) serien dues eines ben útils per garantir una accessibilitat sostenible al nou Mestalla. Que succeirà quan el nou estadi sigui una realitat? Deixaran estacionar amb total impunitat com fins ara? Potenciaran el vehicle privat fent un gran aparcament al camp, el que assegurarà col·lapses i retencions importants? O apostaran pel transport públic com a única solució de mobilitat, aprofitant la potencialitat d’un estadi dins del nucli urbà? La resposta al setembre del 2009.

Santuario, de William Faulkner

Aquest dies de vacances, entre canelons i carn d’olla, he descobert a en William Faulkner, un escriptor nord americà de principis del segle XX, Nobel de literatura l’any 1949 i contemporani a Hemmingway i Steinbeck. M’he llegit l’obra Santuario i realment és una novel·la angoixant. Des de les primeres pàgines estàs pensant que a la pàgina següent hi haurà un desastre, que tard o d’hora la tragèdia succeirà. Però no. Donant voltes i voltes al text i gràcies a salts temporals i d’escenari, aquesta tragèdia no acaba de succeir. O pitjor encara, saps que ha succeït però no ha estat descrita. La novel·la transcorre entre Memphis y Jefferson, a l’interior dels Estats Units, durant l’època de la Llei seca (l’obra va ser publicada l’any 1931) i narra la història d’una noia jove que per un cúmul de desgràcies va a petar a una casa on fabriquen i trafiquen amb whisky. Allà coincideix amb una sèrie de personatges foscos, desgraciats, sense sort. Les injustícies, les classes socials, els senadors corruptes, l’Amèrica profunda de la llei seca es barregen en Santuario de tal manera que quan comences el llibre tens ganes d’acabar-lo per poder respirar tranquil. Però el llibre acaba, el tanques, i assegut en el sofà, segueixes sense respirar tranquil.

El cotxe del Poble

Aquesta setmana he llegit a les noticies que el Grup indi Tata ha presentat un cotxe que valdrà 1.700 euros (a l’Índia). Aquest cotxe, el més barat del món amb diferència, té una potència de 70 cavalls i 650 centímetres cúbics. Diuen que si aquest cotxe es comercialitzés a Europa, per adaptar-lo a la normativa vigent comunitària, el cost s’incrementaria en 5.500 euros i que per tant, el Cotxe del Poble (aquest és el nom que li han posat) valdria a les nostres terres aproximadament 7.000 euros. Tinc seriosos problemes personals per posicionar-me sobre si aquesta notícia és bona o dolenta. Fer accessible la compra d’un vehicle privat a la gran majoria de les butxaques es pot entendre com la garantia d’accés universal de totes les persones a tot arreu. Això facilitaria l’accés al món laboral a totes aquelles persones que han de renunciar a un lloc de feina perquè no disposen de mitjans mecànics per accedir al lloc de treball (a Europa, majoritàriament dones i immigrants que volen treballar en polígons industrials). Per contra, fer tant accessible el vehicle privat pot crear greus problemes de congestió urbana i caldria valorar els nivells de seguretat d’aquest vehicle, així com les emissions que produeix, que no crec que siguin elevades tenint 70 cavalls i 650 cc. A més a més, aquesta baixada notable del preu del cotxe trenca l’equilibri actual del cost entre transport públic i transport privat. Potser hi ha gent que fent els seus números, pensa que es més barat desplaçar-se en cotxe que en transport públic (fet que ara no passa, sempre i quan tingui l’opció d’escollir mitjà de transport). La solució que se’m planteja es que l’administració pública segueixi recuperant espais urbans per al vianant i que garanteixi una elevada cobertura en transport públic a la major part del territori (nuclis urbans, però també a Polígons industrials). D’aquesta manera, l’aposta de les administracions serà el transport públic i la gestió del trànsit i de l’estacionament als centres urbans, i les empreses automobilístiques hauran de competir per captar el segment de població que per necessitat o per voluntat, vol seguir movent-se en vehicle privat. D’aquesta manera, l’aparició del Cotxe del Poble als mercats Europeus serà tant sols una amenaça per aquelles ciutats que descuidin el transport públic i no tinguin una clara vocació de gestió dels trànsit pensant en els vianants i els mitjans de transport més sostenibles.

El circuit de fórmula 1 a València

El 24 d’Agost d’aquest 2008 es celebrarà a València un Gran Premi de Fórmula 1. La firma del contracte entre l’administració local i el senyor Ecclestone (propietari de la F1) es va celebrar uns dies abans de les eleccions autonòmiques i municipals, en plena campanya electoral (maig 2007). Abans, el 30 de març del 2007 es publicava el plec per a la redacció del projecte d’obra del circuit amb el títol: “Redacción del proyecto de conexión de la Alameda y avenida de Francia con la Marina Real Juan Carlos I y el acceso Norte al puerto y su compatibilidad con la celebración de eventos deportivos en Valencia” (Res d’anomenar la Fórmula 1). L’import de licitació del projecte d’obra era de 2.450.000 euros. En tant sols set mesos, la Generalitat Valenciana adjudicava la redacció del Projecte d’obra, l’empresa adjudicatària redactava el projecte, es licitaven i adjudicaven les obres i l’u d’octubre del 2007 començaven les obres del circuit de Fórmula 1 a la ciutat de València (41,2 milions d’euros es el cost previst de les obres). Per aconseguir tot això en tant poc temps, l’empresa adjudicatària del projecte d’obra feia mesos que treballava amb el circuit (abans de l’adjudicació pública), el que vol dir que la firma del contracte amb l’Ecclestone es va realitzar molt abans i que tant sols per interessos partidistes i amb objectius electoralistes, es va retardar fins uns dies abans de les eleccions. Per últim, al desembre del 2007 s’han licitat les obres de construcció del Padok, amb un preu de 3,1 milions d’euros. Tot plegat puja a 46,8 milions d’euros, més el cànon que la Generalitat ha pagat al Ecclestone per a celebrar l’esdeveniment (26 milions d’euros per cada Gran Premi que es celebri). En total 72,8 milions d’euros! A més a més, amb tanta presa, el circuit urbà de fórmula 1 no comptarà amb l’estudi d’impacte ambiental que hauria de tenir. Com no s’ha licitat com a tal, sinó com una connexió urbana entre dos avingudes, la Generalitat opina que tal estudi no és necessari. L’Associació Fórmula Verda ha denunciat els fets a Bruseles i la Unió Europea ha admès a tràmit la denuncia. Interessos electoralistes, concursos públics adjudicats abans de publicar les licitacions d’obres, manca d’estudis ambientals i un cost difícil de justificar (72,8 milions d’euros) són només alguns dels despropòsits que ha provocat el futur Gran Premi de fórmula 1 a la ciutat de València.

Reflexions de precampanya

Queden poc més de dos mesos per a les eleccions generals i ja estem en període de rebaixes polítiques (tots prometen coses fantàstiques en cas de guanyar). Les eleccions de març són importants, tant per al PSOE com per al PP. Els primers per consolidar un projecte que va començar generant esperances i que està acabant generant desil·lusió. Pels segons és important perquè la triada Rajoy, Acebes i Zaplana es juguen el seu futur polític. Una segona derrota suposaria el punt i final de la seva carrera política. Zapatero va començar a governar sent un president federalista, amb una idea d’Espanya prou plural, però ha acabat fent fora a Maragall, prohibint un govern d’esquerres a Navarra i recuperant a Bono per a fer-lo president del Congrés. Anem apanyats! El PP no està millor. Amb personatges que pertanyen al passat com Acebes i Zaplana (i també Rajoy), sobreviuen gràcies a que el PSOE és un partit fet de federacions i existeixen notables diferencies entre una federació i una altra. A més a més, l’oposició ferotge i l’atac constant a les negociacions amb ETA, han aconseguit que l’Espanya més rància estigui en peu de guerra, però que una altra part important de centre comenci a estar cansada de tanta ETA i 11M i trobi a faltar idees constructives per a governar. De tota aquesta batalla bipartidista, qui en sortirà guanyant serà Esquerra Unida, que recuperarà el vot útil que les passades eleccions va votar PSOE i que ara, descontent, tornarà a votar EUiA. El PSOE ha aprovat lleis importants i de caire social que cal reconèixer (llei de dependència per exemple), però tinc la sensació que s’ha deixat portar per la pressió exercida per l’oposició del PP. Els tres mesos que ens queden de precampanya i campanya seran horrorosos. No sentirem discursos constructius ni debats sobre les idees polítiques de cadascú (potser només a les 12 de la nit i al 33). Sentirem només retrets, insults, desqualificacions personals i promeses electorals de poc contingut polític. Amb aquest panorama qui guanyarà les eleccions? Jo crec que el PSOE, però per guanyar ha de treure uns bons resultats a Catalunya i això ja no ho tinc tant clar. Caldrà veure com afecta el caos ferroviari a l’hora de votar i quin és el grau de mobilització de l’electorat del cinturó roig barceloní. Després caldrà analitzar els possible pactes de govern, però d’això us en escriure quatre ratlles en un altre post.