Concert d'en Silvio Rodríguez

El divendres pel matí, fent el cafè amb llet amb els companys de la feina i parlant dels plans per al cap de setmana, jo vaig dir que m’he n’anava de concert. Ràpidament un company va dir-me: vas a veure “Heroes del Silencio”? Sorprès, vaig respondre que no, que anava al Palau de Congressos a veure al cantautor Cubà Silvio Rodríguez. Ningú el coneixia! Per la nit, al Palau de Congressos, l’ambient era del tot diferent. Feia un mes que el Silvio havia esgotat les entrades per a l’únic concert a València i es respirava emoció en l’ambient.

Amb puntualitat, el Silvio acompanyat d’una molt bona banda (dos guitarres, un baix, percussió, flauta travessera i clarinet) va començar a cantar molts dels clàssics que l’han convertit en un gran trobador. Va estar cantant dos hores i mitja i un públic entregat hagués volgut que n’haguera cantat dos més com a mínim. Durant els bisos, el públic cridava les cançons que volia sentir, totes diferents, fins que una veu va cridar: “cántalas todas! Amb les llums de l’auditori enceses i el públic d’empeus, en Silvio va cantar quatre o cinc cançons més i molt agraït, va marxar. Va ser un concertàs. A mi m’hagués agradat sentir algunes de les cançons amb les que vaig descobrir al Silvio (Fábula de los tres hermanos), però vaig sentir grans clàssics (La era está pariendo un carazón, Ojalá, Óleo de mujer con sombrero, La maza....) i m’ho vaig passar realment bé. Va ser un molt bon inici de cap de setmana!

Se masca la tragedia!

Cal posar-li lletra al himne espanyol? No, i per molts motius. Primer que res cal preguntar-se: serveix per alguna cosa un himne amb lletra? La meva resposta és que serveix per al mateix que un himne sense lletra, per a res. Per tant no cal remoure la merda. En segon lloc, la música de l’himne espanyol, que em sembla que no pretenen canviar, prové d’una marxa militar, així que posar-li lletra a una música d’origen militar pot ser realment perillós. Un altre motiu, aquest important, és que vistes i comprovades les diverses visions que es tenen d’Espanya, crec que és jugar amb foc voler posar-li lletra a l’himne. No cal. Per últim, val a dir que es vol posar lletra a l’himne per a que els esportistes espanyols el cantin quan guanyin. Ara, quan guanyaven, tots callats i jo pensava que tots contents, però a partir d’ara, quan un guanyi i es quedi callat ja tenim polèmica. Que si no canta perquè és un separatista, un desagraït... Potser s’haurien d’ajuntar els esportistes i demanar que l’himne continués sense lletra. Sigui com sigui, ara només ens queda esperar, veure i escoltar el resultat. Després opinaré. Com a mi m’agrada dir: “se masca la tragedia”. Sincerament, crec que només ens pot salvar que declarin el “concurs” desert i el himne es quedi com fins ara. Tenim coses molt més importants que millorar.

El dia a dia

Aquesta setmana ha començat com qualsevol altra setmana. Rodalies Renfe de Barcelona segueix sent un caos, cada vegada més gran, fins al punt que s’ha arribat a calcular que el trànsit a les entrades de Barcelona ha augmentat un 10%. Per a tirar més llenya al foc, avui, un mitjà de comunicació (la Ser) ha dit que la culpa del caos pot ser de la constructora que està executant les obres de l’AVE a Barcelona. L’empresa constructora és OHL, propietat de Villar Mir (candidat a la presidència del Reial Madrid) i pel que diuen, manté un contenciós amb el Ministeri de Foment per l’expropiació d’unes mines a Galícia valorades en 900 milions d’euros. Diuen que estan provocant el caos a Rodalies Barcelona per a pressionar al govern central en l’afer de la mina gallega. Si el tema és cert, o mitjanament cert, de nou els interessos econòmics d’un privat estan putejant el dia a dia de gairebé 200.000 persones. Sort que en Villar Mir no va guanyar les eleccions del Reial Madrid, sinó el futbol i la política s’haguessin fusionat com mai. Però hi ha més coses en aquesta setmana “dia de la marmota”. Si fa un parell de setmanes va caure el primer monstre immobiliari espanyol i un estàndard del “pilotasso” al País Valencià com era Llanera (amb l’amic Zaplana de Conseller a l’ombra), aquesta setmana ha començat amb el rumor de que la murciana Polaris World està en camí de seguir-li els passos, i farà en breu, suspensió de pagaments. Però amigues i amics, no ens posem tant contents. Els propietaris d’aquestes grans constructores (pagesos que ara condueixen Mercedes) ja s’han forrat i poden viure de rendes el que els queda de vida. Els pisos no baixaran estrepitosament i com sempre, qui patirà de debò la caiguda d’aquests monstres immobiliaris no seran els consellers o presidents d’aquestes empreses, sinó els treballadors que depenien d’ells: paletes, fusters, electricistes...Com sempre, qui acaba perdent és la classe mitjana o baixa. Hi han hagut més temes aquest començament de setmana, com per exemple la presentació en societat de la primera Fabada Asturiana light (té collons!), però com això donaria per a un altre post, ho deixarem aquí, que només estem a dimarts.

El Tractat de la Unió Europea, amb nocturnitat i traïdoria

Ja està, ja ho tenen fet. Aquesta nit s’ha aprovat el Tractat de la Unió Europea que substitueix la Constitució Europea, aquella que França i Holanda, en referèndum, vam votar negativament a la seva aprovació. El nom és menys pompós, menys ambiciós, però estic segur que el text de fons, el important, no haurà canviat gens. Bill Gates ens ho ha posat fàcil: Còpia i enganxa. Quan estigui definitivament aprovat el text (13 de novembre) me’l baixaré d’Internet i compararé. Ja us explicaré si és molt diferent o no a la fallida constitució. Però al que anava. Aquest text, que han aprovat els eurodiputats, ens el endollaran sense preguntar-nos tant sols si el volem o no. Espanya, per exemple, va celebrar un referèndum i vam votar que ja ens estava bé la constitució plantejada. És legal ara, que ens canviïn allò que vam votar per un altre text? Estic convençut que en Zapatero, si li pregunten pel tema, respondrà que en el fons el text és el mateix. I els Francesos i Holandesos? Ells van votar que no a la constitució i ara se’ls nega el dret a votar aquest nou Tractat. De què tenen por, de que tornin a votar que no? Aquesta és la seva democràcia? No serà que no ens expliquen prou bé de què va tot això? No serà que ens volen colar coses que no són del tot positives per a la igualtat social? Per últim, a l’article del diari El País on he llegit la notícia, deien que l’últim escull que li quedava al Tractat per ser aprovat, eren les fortes pressions que estava reben el Primer Ministre Britànic, Gordon Brown, per sotmetre el text a referèndum. Com si tinguessin clar que si el votem en referèndum no l’aprovem segur! Potser per això, tots els governs del països membres de la UE l’aprovaran als seus Parlaments, sense preguntar a la societat si aquest Tractat ens agrada o no. Fantàstic.

Tengo una pregunta para usted

Acabo de veure el programa de Televisió espanyola “tengo una pregunta para usted” i m’ha sorprès el gran desconeixement de Catalunya que tenen els espanyols. Avui 100 persones entrevistaven a Llamazares, a Duran i Lleida i al Carod Rovira. No sé si és una qüestió de casting o de ignorància, però la part de l’entrevista al líder d’Esquerra Republicana ha estat escandalós, ple de tòpics d’èpoques en blanc i negre i d’un nacionalisme espanyol que espanta. Cada vegada tinc més clar que mai s’arribarà a posar d’acord a la societat sobre quin model d’Espanya volem. Uns entenem Espanya com un Estat Plurinacional o Federal mentre que els altres l’entenen com una unitat homogènia. Agafant com a punt de partida del debat, què és Espanya i com està o hauria d’estar estructurada política i administrativament, la població comença a vomitar els tòpics que sent pels mitjans de comunicació afins a les seves idees i realment serveix per a demostrar i deixar ben clar que Espanya, si alguna cosa no és, és un territori homogeni.

L’única esperança que em queda després de veure el programa és pensar que el responsable de casting és un crak, que ha escollit a la gent pensant en crear tensió i espectació i que per tant, dins de la societat espanyola encara hi ha algú que entén que és Catalunya. I ara em pregunto, si no sabem que és Espanya, sabem que és Catalunya? Aquí, igual que en el cas espanyol, cadascú tindrà el seu model de pais al cap, i possiblement tampoc ens posarem d’acord tots, però el que no s’ha de posar en dubte mai són coses tant escencials com la realitat de la llengua catalana i el respecte pel seu ús. Hi ha uns mínims que s’han de deixar clars per a poder començar qualsevol debat, i si ja no ens posem d’acord en aceptar uns mínims, malament anem. En Carod Rovira no és sant de la meva devoció, però avui s’ha guanyat un tros de cel aguantant el que li ha caigut al damunt, responent amb claretat i sobretot, intentant ser didàctic i fent entendre a aquesta Espanya rància, que Catalunya no és un monstre.

Llums de colors

Aquest darrer cap de setmana llarg (el 9 d'octubre és festa al País Valencià, doncs es celebra l'entrada d'en Jaume I a la ciutat de València) hem estat amb una colla d'amics a Ports de Beseït, intentant trobar bolets. El resum d'aquests quatre dies de convivència us l'explico a travès d'una cançó d'en Roger Mas (www.rogermas.net), titolada Llums de Colors (la flor de la consciència):

Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Fanals prohibits, músics sords, arbres petits, negres corbs. Gemecs i crits, peus xops, fan les nits dels ocells morts. Ullals sublims, una cançó, perversos crims, mel i mató. La son als llims, crema el carbó, el senyal de Caïm corona el balcó. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Estricta demència, jo no ho crec, sobtada incoherència, el gust del bolet. Santa innocència, el sol solet, aquesta és l'herència del follet. La bogeria, experiència liminar més aviat diria... Ell no ho sabia, saber crepuscular, això seria, espectacular. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. lluna plena, sina tendra, estreta esquena, humida terra. Banyada arena, pols de cendra, fosca carena al cel s'aferra. Coïssor i tardor, núvols freds, claror i calor, vint-i-tres sets. Sabó i perdó, no nego els fets, ni sí ni no dels meus secrets. Llums de fosfens, escales al cel, viatges eterns, a cavall d'estels. Màgics bolets, sagrats esperits, revelen secrets del fons de les nits. Proeses èpiques, terres promeses, esfèriques, deeses esteses. Set ètiques, 7.000 cerveses, dones histèriques es creuen alteses. Teixons i falcons, trons i escurçons, ponts i pinyons, moixons i llobatons. Tritons i pendons, coloms i gatons, suaus petons entendreixen el fons. Llums de fosfens, escales al cel, viatges eterns, a cavall d'estels. Màgics bolets, sagrats esperits, revelen secrets del fons de les nits. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Tèbia saor, dolç caramel, l'amarg sabor de l'antic saber.

Referèndums

Els referèndums serveixen per a que els governs preguntin als ciutadans sobre qüestions d’interès. A Suïssa, per exemple, cada any es realitzen tres referèndums amb tres preguntes cadascú. En total 9 preguntes a l’any. A Espanya no només no se’n fan, sinó que està prohibit que els governs autonòmics o locals en facin. A Espanya només pot convocar un Referèndum el Govern Central, quan l’Estat el formen tant el Govern central com l’autonòmic i el local. Actualment tenim dos situacions polítiques que tenen com a rerafons la celebració de Referèndums. Per un costat l’intent d’Ibarretxe de realitzar una consulta al poble basc sobre l’autodeterminació. Crec que el debat polític hauria de girar entorn a la situació política actual i a si es donen o no les condicions polítiques i socials per a realitzar el referèndum. No s’hauria de posar mai en dubte la legitimitat de que un govern autonòmic (que forma part de l’Estat), pugui realitzar un referèndum. Paral·lelament tenim el tema de la constitució Europea. Quan va estar llesta es va fer una gran campanya per a votar-la en referèndum, i a França i Holanda, els ciutadans van dir NO. Això va portar a la Unió Europea a una crisis política important, que s’ha solucionat transformant el borrador de constitució en Decret o Tractat. I per assegurar-se que ara s’aprovarà, cap govern el sotmetrà a Referèndum. Es a dir, que com el poble europeu ha dit que no li agrada el text constitucional, la solució no és canviar el text, sinó eliminar l’opció de votar-lo. Això m’obre dos possibilitats de reflexió: la primera es que saben que el text no és bo per a la ciutadania i que per tant millor que no el votin. I la segona és que es pensen que som idiotes i que no sabem votar, i que per tant, per evitar possibles interferències de l’extrema esquerra, ja l’aproven ells solets. M’encanta la seva democràcia. Tot per al poble però sense el poble!

El somni s'ha fet realitat

Aquest mes de setembre el meu somni de convertir-me en jugador de futbol professional s’ha fet realitat. Estic jugant a futbol en horari laboral i m’estan pagant! Si companys, estic en una empresa on fan coses molt rares. Al juliol ens van pagar a 100 persones un viatge a Barcelona “por todo lo alto” per a explicar-nos als novatos de què anava l’empresa. Hotel i xerrada i dinar al Princesa Sofia (multiplicat per 100 igual a un pastón). Doncs bé, el dia 28 celebren el que ells anomenen San Idom, la festa de l’empresa (oi que no sona molt laic?) i s’han muntat una sèrie d’activitats esportives. Entre aquestes activitats està la lliga de futbol entre departaments, que es juga en horari laboral i mantenint, òbviament, el sou a final de mes. Per tant, m’estan pagant per jugar a futbol! (d’aquí una estona juguem les semis contra arquitectura). I per acabar, el dia 28 (divendres) no es treballa i ens passem tot el dia de parranda. Pel matí finals esportives, de parxís, dominó..., pica pica al migdia i després tothom a casa a canviar-se per anar a missa a l’església de San Josemaria (si d’Escrivà!). Diuen que l’assistència és obligatòria i ningú es queixa. Desitjo que algun dia el Director General sigui musulmà i ens obligui a anar a tots a la mesquita, a veure què opina la gent. Jo intentaré buscar-me un bar al costat de l’església i passar desapercebut, doncs en una parròquia de l’opus no vull posar-hi els peus. La meva religió m’ho prohibeix. I per la nit, tots a sopar en un mega hotel super luxos. 200 persones sopant un menú de gairebé 100 euros! Cal una despesa tant gran? Es que estem tots bojos?

Muixeranga d’Algemesí i Mim de Sueca

No sé si degut a l’empenta de l’activitat d’estiu o a que no volem caure en la crua realitat de que el curs comença de nou, el mes de setembre està ple de festes majors i d’activitats culturals. El cap de setmana passat vam anar a Algemesí, on celebraven la seva festa grossa. El més característic d’aquesta festa és la processó que fan dedicada a Nostra senyora de la Salut, i el que ha fet famosa aquesta processó és la Muixeranga, els castells del país Valencià. Davant de l’anda, desfilen les dos colles castelleres d’Algemesí i durant tota la tarda i nit (de 7 a 3), van caminant pels carrers del poble aixecant castells de sis. La processó la complementen músics, dansaires, bastoners, nens narrant miracles....És una bonica festa, on tot el poble d’Algemesí hi participa activament. I aquest cap de setmana hem estat a Sueca, el poble on va néixer en Joan Fuster i on es celebrava el Mim, un festival de teatre al carrer. Vam passejar pel carrer i vam veure un espectacle d’acrobàcies humanes prou bo i la processó de l’Arròs, que no sé si la celebraven aquest cap de setmana perquè tocava o perquè estava inclòs en el programa teatral. I per la nit vam anar a veure el darrer espectacle de la Fura dels Baus, Imperium, una crítica al poder, al món violent i a la corrupció. Molt recomanable. Bé gent, aquests caps de setmana culturals em serveixen per a ser conscient de que hi ha món més enllà de l’oficina i per a conèixer una mica millor el País Valencià.

(La foto és del Miquel Vallmitjana, que com jo, està descobrint el País Valencià)

Un any de Bloc

Avui fa un any que vaig començar a escriure el bloc. Tot va començar com un intent egoista de no treballar gratuïtament durant les dues hores que tenia per a menjar a la feina. Així doncs, puc assegurar que tinc un bloc per culpa de l’horari partit d’aquesta societat, que m’imposa un horari esclau de 9 a 14 i de 16 a 19. Amb aquesta intenció i la d’escriure, vaig començar l’aventura blocaire. I xino xano ja ha fet un any. Vaig començar-la compartint pis amb l’Oriol i ara comparteixo el dia a dia amb l’Espe, vivint a Sant Cugat i ara visc a València, treballant a Doymo i ara treballo a IDOM, baixant cada quinze dies a València i ara pujo un cop al mes a Barcelona. Quantes voltes en un any no? Bé gent, que m’ho he passat molt bé i espero seguir gaudint de l’experiència!

Llibres i música d'estiu

Aquest estiu ha estat un període de lectura actiu. He llegit un petit romanç d’Antonio Tabucchi titolat “Gli ultimi tre giorni di Fernando Pessoa” i m’he enfrontat amb la biografia d’Ernesto “Che” Guevara, del periodista Jon Lee Anderson. La biografia del Che m’ha agradat especialment perque m’ha premés conèixer un personatge molt més complet del que la societat actual ens mostra. Un personatge amb uns ideals polítics i socials tant clars que va anteposar el seu propi benestar a la consecució d’aquests principis. Crec que avui en dia, en un món tant capitalista com el nostre, tant competitiu, on es prima l’èxit individual enfront del bé col·lectiu, hi ha poquíssima gent disposada a donar-ho tot per aconseguir que la societat funcioni millor. El Che, a la seva manera, ho va fer i per això mereix el meu respecte. Musicalment també ha estat un mes mogut. A més a més del concert d’Asian Dub Foundation i de Cheb i Sabaah al festival Pirineos Sur, l’estiu s’ha acabat amb l’últim CD de Manu Chao, la Radiolina i amb el descobriment de Khaled. En Manu Chao ha publicat el seu quart disc d’estudi des de que va abandonar Mano Negra i el resultat és un disc més mogut que els anteriors, recuperant l’energia del directe. De fet, per als que hem seguit en Manu Chao i l’hem pogut veure en concert, moltes de les cançons de La Radolina sonen des de fa mesos en directe i per tant, el disc més que una sorpresa amb cançons noves és un petit recopilatori de les cançons inèdites tocades en els concerts. La crítica segurament dirà que en Manu es repeteix i que sona com sempre (cert), però hi ha un petit gir. En Manu Chao s’activa, grava un disc ràpid, amb ritmes propers al punk i recuperant en certa manera l’estil Mano Negra. A mi m’agrada! I després he descobert a en Khaled, l’artífex d’apropar el rai (música d’origen algerià) a occident. Bons instrumentistes i una veu que ens acosta a un magrib que dona el salt cap a la ribera nord de la mediterrània. Una bona troballa.

El projecte d'en Victor Grau fet realitat

En Victor Grau ha acabat el seu projecte. Ha pujat tots els tresmils del Pirineu en solitari i en 31 dies (repartits en un any). És un crak! Us adjunto dos links apareguts a Barrabes i a Desnivel on s'explica el seu projecte. Us recomano una visita a la seva web per veure en detall les jornades i gaudir de les fotos (veure webs i blocs amics). http://www.barrabes.com http://www.desnivel.com Si tardeu uns dies en mirar-ho tambe les podeu trobar aqui: http://www.barrabes.com/noticias/articulos.asp?id_articulo=5303 http://desnivel.com/object.php?o=16057

David ha guanyat la primera batalla a Goliat (Timofonica 2)

Després de fer tres reclamacions (a Movistar, a atenció al consumidor i a la junta arbitral de consum) i no rebre, de moment, resposta de ningú, sembla que hem resolt la problemàtica de la Timofonica per altres camins (veure post del 10 d’Agost). El dia 30 d’Agost, després de retornar per segona vegada el rebut de mòbil a Movistar, ens tallen la línia del telèfon. Truquem al 609 per explicar el que ha passat i mirar d’arribar a un acord consensuat. Impossible! Els operadors del 609 semblen parets de frontó i algú es comporta com si l’empresa fos seva. Es tanquen en banda i fins i tot algú ens penja el telèfon. Insistim i després d’estar dos hores i mitja penjats del 609 ens atén una operadora que sembla entendre el nostre problema. Després d’explicar per enèsima vegada tot el que ha passat, ens passa amb una assessora de Movistar. Aquesta ens promet estudiar el nostre cas i passar l’informe als seus superiors, però ens diu que no ens poden tornar els diners si abans no hem pagat. Ens diu que paguem, que ens tornaran a donar d’alta i que després ens retornaran els diners. Què fem? Ara tenim nosaltres la paella pel mànec, però si paguem, qui ens assegura que ells compliran la seva paraula? Tenim el nom i el número d’extensió de l’assessora, així que decidim pagar. Ens ha convençut. Parlem amb amics i pares i ens diuen que aquest sol ser el procediment; no et poden tornar uns diners que no has pagat. El divendres passem pel banc i paguem. El dimarts dia 4 de setembre tornem a tenir línia i ens truca l’assessora dient-nos que ens tornen 580 euros dels 640 facturats. L’únic però es que no ens els ingressen directament, sinó que ens els aniran restant de la factura de cada mes. Jo ho considero una petita victòria, però segueix sent injust, perquè en el fons li acabem de fer un préstec de 600 euros a Telefónica que ens retornarà sense interessos. Està clar que Goliat mai perd, però a vegades un petit David li planta cara. Ara tant sols ens queda esperar la factura d’Octubre i veure que tot funciona com ens han promès. Hem vençut o en han pres de nou el pèl? A l’octubre nova entrega d’aquest serial titolat Timofonica.

El dia de la Marmota

Hola companyes i companys! Després d’uns dies desconnectat de la xarxa i gairebé del món, torno a donar senyals de vida. He estat 10 dies a l’Alguer (Sardenya) descansant, caminant per les muntanyes granítiques de l’illa, banyant-me en petites cales rocoses i visitant pobles, ciutats, Nurags i esglésies romàniques. I sí, a l’Alguer es parla català! Parlen un català italianitzat o un italià molt catalanitzat, però si esteu atents al parlar de la gent d’allà (sobretot al mercat, forn de pa, bar d’avis, al autobús…) sentireu un munt de paraules catalanes. A més a més, l’Ajuntament de l’Alguer veu en el català un reclam turístic important, i tot està ple de samarretes del País català de Sardenya, els noms dels carrers estan en català, les explicacions del trenet turístic estan en català....Bé, tot plegat és molt curiós. I poca cosa més. Molta sort a tots en aquest nou curs on tindrem moguda política (estem ja en precampanya encara que les eleccions generals siguin al març), on veurem com es desenvolupa la “diabòlica” assignatura d’Educació per a la ciutadania i on espero i desitjo es resolgui el problema de TV3 al País Valencià. També tindrem ETA, els retards de RENFE i l’arribada de l’AVE a Barcelona, el traspàs de les competències de rodalies a la Generalitat, la bombolla immobiliària que no acaba de rebentar (està clar que els globus de totxo no peten fàcilment), que si el Barça i el Madrid i alguna sorpresa més. No us sembla tot plegat “El dia de la marmota”? Apa gent, sort en el camí!

Timofonica

Aquest mes de juliol hem estat estafats per Movistar d’una manera escandalosa. L’Espe va marxar a Pompeia a treballar a principis de juliol i el dia 3 va trucar a Telefònica per a donar-se d’alta del servei My Europe. Aquest servei consistia en no cobrar-te les trucades en itinerància a canvi d’una quota fixa de 12 euros al mes. D’aquesta manera, jo podia trucar-la cada dia, pagant el preu d’una trucada nacional. Doncs bé, el dia tres es dona d’alta al servei i quan el dia 4 d’Agost arriba a València, veu que la factura del 17 de juny al 17 de juliol puja a 444€ y que la factura dels darrers 13 dies de juliol puja a 210€. En total 650 euros de factura. Evidentment truquem a Telefònica per queixar-nos i ens diuen que no estem donats d’alta al servei My Europe. Com? A partir d’aquí comença el calvari. Reclamació via mail a Telefònica, tot i que tenen la barra de dir-nos que no ens contestaran perquè ells no consideren que hagin fet res malament. Queixa al Defensor del consumidor i per últim, reclamació a la junta Arbitral de Consum. Paral·lelament hem retornat el rebut a Telefònica, que ens el tornarà a enviar i davant la nostra negativa a no pagar més del que ens toca, ens inscriurà en alguna llista de morosos. A més a més, ahir ens arriba la factura de telefònica via correu ordinari, i a dins del sobre hi ha un full de propaganda on s’expliquen les noves tarifes europees arran d’un reglament europeu. Entre aquestes tarifes està la de My Europe i diu que no entrarà en vigor fins al 29 d’Agost. Com? Telefònica ha acceptat donar d’alta al programa My Europe des de principi d’estiu, sense avisar als clients de que les tarifes no s’aplicarien fins al dia 29 d’Agost. D’aquesta manera, molts clients s’han pensat que estaven donats d’alta, han fet us del servei, i ara els demanen una morterada de diners. Per què quan et donaves d’alta a principis de juliol no et deien que el servei entraria en funcionament a partir del dia 29 d’agost? Per què et deien, en canvi, que ja estaves donat d’alta? Et poden donar d’alta d’un servei que no començarà a funcionar fins passat l’estiu i no dir-te-ho? Sabem que és una lluita tipus David contra Goliat. A més a més d’estafats ens sentim humiliats. Esperem que els instruments administratius existents (Junta arbitral de consum) ens doni un cop de mà, per què al cap i a la fi, és la nostra paraula contra la de telefònica. S’admeten suggeriments que ens ajudin a solucionar aquesta estafa.

El PSOE perd el Nord

Aquest cap de setmana he llegit que el comitè executiu del PSOE ha vetat la legitima decisió del Partit Socialista de Navarra de pactar amb Nafarroa Bai per poder formar govern a Navarra. Crec que aquesta decisió, a part de deslegitimar als Socialistes navarresos, no ajuda a entendre com funciona l’Estat Espanyol. El PSOE era, fins l’arribada de Zapatero, un partit Federal. Hi havia el PSC (Catalunya), el PSPV (País Valencià), el PSM (Madrid), el PSIB (Illes Balears), PSN (Navarra), PSE (Euskadi), etc. Cada partit era autònom dins de la seva comunitat i a nivell estatal les decisions les decidia el Comitè Federal del PSOE. Des de l’arribada de Zapatero aquesta autonomia s’està posant en dubte. A Catalunya, Zapatero va xocar amb Maragall obligant-lo a plegar quan hagués pogut obtenir uns resultats electorals molt més bons que els obtinguts per Montilla. I ara, a Navarra, els socialistes Navarresos han arribat a un acord per formar govern amb Nafarroa Bai, i a Madrid no els sembla bé. Com poden posar en dubte la decisió dels socialistes Navarresos? No seran ells qui millor coneixen la idiosincràsia de la comunitat Foral? Com poden anteposar des de Madrid uns interessos electoralistes a una estabilitat política a Navarra? Ell PP està fent una pressió tant forta que està aconseguint que el PSOE es baixi els pantalons i es torni un partit tant centralista com el propi PP. Crec que el federalisme dins del PSOE ha desaparegut. Una llàstima. I tot això per intentar treure un grapat de vots al PP. S’està posant de moda la frase de que ha de governar aquell qui tingui més vots. Perquè no expliquem sincerament com funcionen les eleccions a Espanya? No tenim eleccions presidencialistes, sinó que tenim eleccions parlamentaries, el que implica que no votem un President sinó que votem un parlament i aquest, mitjançant pactes si són necessaris, escull un President. Jo crec que és un bon sistema perquè obliga a dialogar, a crear pactes i a obrir-se de ment. Si a Navarra no hi ha una majoria clara, cal negociar per formar govern. I si la força més votada és incapaç de formar govern perquè no arriba a acords amb la resta de forces polítiques (com passa a Catalunya, Canàries, Illes Balears, Galícia...), no passa res, és del tot legítim que es quedi a l’oposició. Cal potenciar i explicar bé com funcionen les eleccions parlamentaries per no confondre a la societat. És un model d’elecció que implica diàleg, i crec que avui en dia això és molt important. Que ens queda si perdem la força del diàleg?

Sand, Sun and Sex

Em queden 19 dies justos per marxar de vacances. 19 dies que passaran a poc a poc, treballant en una bombolla d’aire condicionat en un cinquè pis de la plaça de l’Ajuntament de València, mentre a fora, un sol de justícia i 35 graus desfan l’asfalt i provoquen les delícies dels milers de turistes que paguen milers d’euros per estirar-se en quatre centímetres quadrats de sorra per poder, de tant en tant, banyar-se en una mar mediterrània que sembla un brou de Nadal. Els turistes nordeuropeus (dels pirineus en amunt) caminen ensenyant unes carns vermelles com llagostins, suen i beuen orxata sense parar. No fan bona cara, estan insolats, però què collons, són les seves vacances i estan feliços de tastar l’arxiconegut “Sand, Sun and Sex” de l’època franquista. De sorra en tenim per donar i per vendre, ara bé, trobar un lloc on poder posar una tovallola ja és més difícil. Estem tant boixos que hi ha gent que matina per poder col·locar el parasol a primera línia de platja, tornar a casa a seguir dormint i al migdia baixar tant content amb la sogra i l’àvia a recuperar l’espai conquerit de matinada. Evidentment de sol també en tenim i molt. Massa. La gent es crema, agafa insolacions, enlloc d’hidratar-se beu cervesa a mansalva, fa la migdiada de 12 a 3 estirats a la platja... tot amb l’objectiu nòrdic de dir: Aquest any em posaré moreno! I res, el 31 d’agost agafen el Ryanair de torn i arriben cremats a casa seva. Cremats de pell i cremats psicològicament. I el pitjor de tot es que el vermell llagosta dura un parell de dies, així que quan arribin de nou a la feina, ningú els dirà: Què moreno estàs! Un fracàs d’estiu i de vacances. La darrera S fa referència al sexe. Segurament el nostre amic europeu ha vingut al mediterrani a buscar principalment festa i sexe i somiant la possibilitat de camelar-se alguna autòctona. Error! El tipus de turisme que li oferim es tant cutre que segurament estarà allotjat en un hotel de 40 plantes envoltat de compatriotes seus. Així que si arriba a mantenir relacions sexuals amb algú (si l’alcohol no li ho impedeix abans) serà, amb tota probabilitat, amb una noia que viu a pocs quilòmetres del seu poble o ciutat, una noia que està vermella com una llagosta, probablement borratxa i segurament somiant que se’n anava al llit amb un autòcton. M’encanten les vacances!

El temps lliure

Últimament he reflexionat sobre el fet de tenir temps lliure i com s’ha d’aprofitar conscientment aquest temps preuat. Les vacances o els caps de setmana són un invent relativament modern, creat per a que la gent descansi i desconnecti de la feina, però també per ajudar a fer funcionar tot un engranatge d’empreses i serveis. Quants diners gastem en el nostre temps lliure? Quantes coses comprem durant el nostre temps lliure? Si no tinguéssim temps lliure no gastaríem tant i per tant, tot el sistema econòmic s’ensorraria. El percentatge del PIB espanyol que prové del turisme és brutal i el percentatge de població ocupada en el sector turístic és també molt alt. Amb aquestes reflexions em pregunto: El temps lliure ha de ser per a mi o la societat m’autorganitza les vacances? La societat m’empeny a marxar lluny o sóc jo qui conscientment vull marxar lluny? Si el que vull es desconnectar i descansar, no ho faré millor a la Terra Alta que a les Scheyselles, per exemple? Si marxo a Amèrica llatina, no és millor apropar-me a la gent que tancar-me en un ressort del Carib? Hem de tenir present que les vacances no ens son regalades perquè hem estat bona gent, sinó per a contribuir a que l’estructura econòmica mundial funcioni. Això no vol dir que durant les vacances ens haguem de quedar a casa, sinó que hem de ser conscient d’on volem anar, per què volem anar i què volem trobar. De nou, és un tema de consum responsable i de ser conscients de que cada una de les nostres decisions i accions provoquen unes reaccions en cadena que moltes vegades no són les desitjades. Si som conscients de com gastem el nostre temps lliure, gaudirem molt més d’aquest. Bones vacances a tothom. Recomano la lectura del darrer número de la revista Opcions, dedicat al Turisme

Panticosa és un abocador

La setmana passada us parlava de com les obres del balneari de Panticosa (Osca) havien transformat l'espai en un abocador. Doncs bé, com aquesta setmana ha quedat clar que més val una imatge que mil paraules, us penjo una foto del que abans era la font de Sant Agustí.

Aquesta fotografia tant sols posa de manifest allò que molts col·lectius i associacions estan denunciant des de fa mesos: l'urbanisme descontrolat i ferotge de la costa s'està acostant al Pirineu. Veureu com l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra

Patètic

És patètic veure com avui en dia es tanquen revistes perquè critiquen a la monarquia. És patètic veure com la gent critica una portada pel dibuix i no pel text, quan el dibuix representa un acte quotidià de sexe i el text és el que realment critica a la monarquia (el príncep diu que si la Letícia es queda embarassada serà el més semblant a treballar que ha fet mai, perquè cobrarà els 2.500€ que li donarà l’Estat). De nou el sexe com a tabú. Aquesta portada de el Jueves demostra que val més una imatge que mil paraules. El dibuix, que no hauria de ser ofensiu, es converteix en notícia i tothom en parla i en canvi el text, que és realment crític amb la monarquia, passa desapercebut. Fins i tot el jutge del Olmo, un home amb formació i hem se suposar que mitjanament culte, diu que segresta el número del Jueves perquè mostra a la parella reial en una postura denigrant. És denigrant fer l’amor? En canvi no diu res del text. Potser perquè és cert el que diu! Crec que tot plegat ha estat patètic. Patètic el jutge ficant-se en un percal que s’hagués pogut estalviar (no hi havia denúncia de la monarquia). Patètica l’actuació de part de la societat, escandalitzada per un dibuix d’allò més natural i ignorant un text realment potent. Patètica la falta de llibertat per criticar a una monarquia que no fot ni brot. I per últim, patètic el PP criticant el segrest i defensant la llibertat d’expressió en un intent d’atacar al Govern. Què pensaran els dibuixants del Jueves en sentir que tots els pesos pesats del PP defensen aferrissadament la seva revista? Crec que com a regal a tant valuosa ajuda i propaganda, podrien rebre una col·lecció dels números del Jueves de l’època en que l’Aznar era President. Vinyetes d’ell i de la seva Botella, a mansalva! Llavors no reien tant. En definitiva, ha estat tot molt patètic, caspós i lamentable.