Pirineos Sur solopichas festival

Aquest cap de setmana he estat, amb el Ferran, el Fernando i el Sergi al festival Pirineos Sur, que es celebra, des de fa 17 anys, a Sallent de Gállego (Osca). Pels qui no coneixeu el festival, dir-vos que Pirineos Sur no és un festival qualsevol. Dura tres setmanes i la festa grossa es celebra els dijous, divendres, dissabtes i diumenges. Cada dia només hi ha dos concerts, que comencen a les deu i acaben entre la una i les dos. Després, fins a la matinada, festa amb dj’s. Tot això, a la vall del Tena, al cor dels Pirineus d’Osca. Divendres a les deu de la nit vam arribar al camping, vam plantar la tenda i al instant es va posar a ploure. Van caure llamps, trons i molta aigua... tanta que ens vam perdre el primer grup de la nit, els Smood, doncs ens vam quedar aïllats al camping. Quan la tempesta va afluixar, vam encaminar-nos cap al escenari flotant de Lanuza, on tot just començava el concert dels Amadou&Marian, un molt bon grup de Bamako, Mali (tot i que viuen a Paris). Comença la festa! Pirineos Sur és espectacular perquè no està massificat, hi ha molt bon ambient (gent pureta) i acabes coneixent a tots els que estant ballant al teu costat. Està ple de bascos, aragonesos, navarresos (que fugen de San Fermines) i francesos i mentre balles i et fas un rom, vas parlant amb tothom. Els Sergi i jo contemplàvem el panorama, xerràvem i fèiem les funcions de camp base, el Fernando feia de gregari i el Ferran de cap de l’equip. Vam pujar al Tourmalet com ningú, però la derrota va ser espectacular tot i l’esforça de l’equip. Quina gran festa! Amb les primeres llums del dissabte i bastant perjudicats, vam marxar a dormir. Dissabte ens vam llevar a la una. Plovia, així que els plans de fer-se un bany al riu o al pantà es van esvair ràpidament. Vam celebrar una assemblea al bar i vam decidir passar el dia a Jaca. Allà, solomillo (ja no tenim edat per dinar un bocata comprat al Capbrabo), passejada pel centre i descobriment del “ajedrezado jaquense”. A les set de la tarda, tornàvem a estar al camping, migdiada fins a les nou i després passejada pel mercat de Sallent. Un te i un narguile ens va escalfar la panxa i ens va donar forces per atacar de nou l’escenari de Lanuza. Diumenge, amb un sol espectacular, vam anar fent camí de tornada cap casa, amb parada a Riglos per a dinar i contemplar uns mallos de vertigen. La segona parada la vam fer a Saragossa on vam deixar, a la porta de la Expo, al Ferran i la seva motxilla. L’any vinent hi tornem segur! Per qui vulgui visitar el festival: http://www.pirineos-sur.es Per conèixer els Amadou&Marian: http://www.amadou-mariam.com

Els Pets al Summercase

Fa anys que estic dient que Els Pets, si cantessin en anglès (i es canviessin el nom), serien un grup de prestigi dins del món del pop. Els companys de la meva generació se’n riuen perquè tant sols recorden grans clàssics com Qui s’ha llufat, Profilàctic, El vespre o S’ha acabat, però més enllà d’aquestes cançons, Els Pets han evolucionat hi han enregistrat un parell de CD, al meu entendre, molt bons. Sol, de l’any 1999 i Respira, del 2001, són dos peces de pop en català precioses. I els dos darrers treballs, Agost i Com anar al cel i tornar, aguanten el tipus molt dignament. I a poc a poc el temps em va donant la raó. Avui he sabut que aquest mes de juliol, Els Pets, tocaran al festival Summercase, junt amb grups com Blondie, The Verve, Primal Scream, Los Planetas o Antònia Font. Es qüestió de temps que toquin al FIB. Enhorabona!

www.elspets.cat i www.summercase.com

La conquista del Everest, de W.M.Murray (1953)

Aquestes últimes setmanes he estat enganxat al llibre “La conquista del Everest” de W.M.Murray, publicat el juliol de l’any 1.953 (un mes després de que Hillary i Tensing féssin cim). M’ha agradat molt perquè no és un llibre sobre l’ascensió al Everest, sinó una descripció de les 11 expedicions prèvies que van intentar fer cim. El llibre comença narrant com a mitjans del segle XIX, els agrimensors indis i britànics calculaven les alçades dels pics més importants del Himàlaia i com, d’aquesta manera, el 1.853 descobriren que el Chomolungma era la muntanya més alta del planeta. Després vingueren les primeres expedicions de reconeixement del territori. Per on s’havia de fer l’aproximació? Quina era la vall correcta per atacar el cim? Quina cara era la més factible? Les preguntes que avui en dia la majoria d’expedicions no es fan, van haver de ser respostes pels primers expedicionaris. La situació gepolítica mundial va fer que els primers atacs es fessin per l’Índia (des de Dargeling) i Tibet i s’intentés pujar al cim pel collat nord. Així doncs, totes les expedicions que intentaren fer cim durant les dècades dels anys 20 i 30 ho provaren pel collat nord, des de la glacera de Rongbuk. En el record, personatges com Norton, Finch, Bruce, Bullock, Somervell i en Mallory i l’Irving, que van morir mentre intentaven fer cim. (Després de llegir el llibre ho tinc molt clar. No van fer cim). I com no, els Sherpes. Aquestes expedicions portaven fins a 300 sherpes, que arribaven fins a campaments d’alçada superiors als 7.000 metres i que es convertien en peces claus de l’èxit o fracàs de l’aventura. Sempre s’ha parlat de la mort d’en Mallory i l’Irving, però durant aquella dècada, 7 sherpes hi van deixar la pell. La segona guerra mundial va provocar una aturada de deu anys en els intents d’ascensió al Everest. Quan a finals dels anys 40 i inici dels 50 els britànics s’hi van posar de nou, la situació geopolítica mundial era completament diferent. Xina va envair Tibet l’any 50 i tancava l’accés al Everest pel collat nord. Però Nepal s’obria i deixava entrar les primeres expedicions. De nou, van aparèixer expedicions de reconeixement i, per primera vegada, sorgia la possibilitat d’ascendir al cim per la vall del Kombu i el collat sud. Van caldre tres expedicions més fins que el 29 de maig de l’any 1953, en Hillary i el Sherpa Tensing, van coronar el cim. D’aquesta manera es culminava la feina de d’onze expedicions i trenta dos anys de feina per les valls, glaceres i crestes de l’Everest.

Titol original: The history of the Everest, Edita: J.M.Dent&Sons, Ltd. Publicat en castellà per editorial DUX el juliol de 1953 (no tinc notícies de que s’hagi reeditat)

Esquizofrènia lingüística

Que al País Valencià la dreta ha utilitzat la llengua per dividir i vèncer està clar i per tant, no entraré a comentar res perquè la resta del món mundial té clara la unitat de la llengua. Discutir amb gent de dretes sobre la llengua es com jugar al frontó. No es pot i per tant, no cal perdre energies en aquest sentit. Cal tenir-ho clar i fer un ús social de la llengua i qui no ho entengui, que s’hi posi fulles. Però de tant en tant hi ha notícies que cal celebrar i donar a conèixer. Dins d’aquesta espiral esquizofrènica del PP per negar la unitat de la llengua, la conselleria de cultura va invalidar, als llicenciats en Filologia Catalana de la Universitat de València i d’Alacant, el grau mitjà de coneixement del valencià que obtenien en sortir de la facultat. Venia a ser com no reconèixer la titulació. La obtenció del grau mitja (nivell C a Catalunya) és un requisit indispensable per entrar a formar part del cos administratiu del País Valencià. Què passava doncs? Que els pobres llicenciats en Filologia Catalana, per presentar-se a unes oposicions els demanaven que fessin l’examen del grau mitjà de valencià. Una vergonya. Doncs bé, les Universitats en qüestió van denunciar a la conselleria i el Tribunal Superior de Justícia de València ha fallat en favor de les universitat. I no és la primera vegada. Amb aquesta, ja són 15 les sentències del Tribunal Superior de Justícia de València confirmant la unitat de la llengua. N’hi ha una més del Tribunal Constitucional i una altra del Tribunal Suprem. 17 en total. Potser seria hora d’anar finiquitant el tema no? A mi ja em cansa.

Estratègia per a una majoria absoluta

Ibarretxe planteja un referèndum sobiranista per al País Basc. Ibarretxe sap que el Govern Central no li deixarà tirar endavant la consulta (cosa que no entenc. No estem en democràcia?). Ibarretxe sap que llavors haurà d’avançar les eleccions. Ibarretxe tindrà una arma electoral fantàstica. Ibarretxe arrassarà a les eleccions i serà reelegit Lehendakari, possiblement amb majoria absoluta. El món està boig i funciona del revés. Per un costat, Ibarretxe planteja un referèndum sabent que el què de veritat li interessa es que aquest no es pugui celebrar i per un altre costat, tenim els partits "defensors de la democràcia" negant la paraula al poble. Es que estem tots bojos? I el pobre Mas, copiant la jugada per veure si a la tercera, quarta o quinta, aconseguiex ser President de la Generalitat. Patètic.

Entra en funcionament el TVRCAS de Castelló

La Conselleria d’Infraestructures i Transport de la Generalitat Valenciana, en col·laboració amb l’Ajuntament de Castelló de la Plana, ha implantat el sistema TVRCAS (el primer trolebús d’Espanya) a la capital de la Plana. Aquest primer tram comptarà amb cinc parades, entre elles la de l’estació intermodal de Castelló (Renfe i autobusos interurbans) i la de la UJI (Universitat Jaume I).

El TVRCAS circula per una plataforma reservada, compta amb un guiat òptic que, a més de garantir uns nivells de seguretat alts, facilita l’aproximació a les andanes de les parades i té preferència semafòrica en totes les interseccions. El sistema implantat a Castelló pot combinar l’alimentació elèctrica a través de la catenària amb un motor elècric alimentat amb diesel (Euro IV), la qual cosa li garanteix una flexibilitat molt major que la del tramvia. Aquesta flexibilitat i el cost de construcció i explotació inferior a la d’un sistema tramviari, fan del TVRCAS un sistema de transport idoni per a donar resposta a una demanda com l’existent en una ciutat mitjana com Castelló (150.000 habitants) amb una regió en procés de metropolitanització de més de 300.000 habitants.

Van Morrison

Imagineu-vos que esteu en un petit pub irlandés. Llums càlides, bona companyia, nou músics tocant blues-rock i una veu potent que ho envolta tot. Així és un concert d’en Van Morrison i diumenge, vam poder gaudir-ne d’un a Castelló. Impressionant, de veritat.

A mi m’agrada anar de concerts i el que vaig veure i sentir a Castelló, ha estat del millor que he vist en anys. El so espectacular, cada instrument agafava protagonisme quan calia i cada músic (n’hi havia 9) tocava dos o tres instruments. Ser músic d’en Van Morrison ha de ser un estrés, però formes part d’una de les millors bandes del moment. I les llums perfectes. Un escenari despullat, amb un fons negre, era suficient per a que un joc de llums acompanyés la música sense robar-li gens de protagonisme. En Van Morrison va publicar el primer disc amb la banda Them l’any 1964. Amb 63 anys, 44 de carrera i un nou disc acabat de publicar (Keep it simple), el Lleó de Belfast no necessita dels clàssics per tirar endavant un concert. El cos del concert va ser el darrer treball (us el recomano) i tant sols van sonar dos clàssics, Moondance i Gloria. En Van Morrison es creu el que fa i dalt del escenari ho demostra. Serà antipàtic (no va dir ni hola, ni adeú, ni gràcies) però fa com ningú allò que sap: Cantar i tocar. Si podeu anar a veure’l, no ho dubteu, us agradarà encara que no conegueu cap cançó. Sentir-lo és simplement un plaer.

Retrobada mundial a la Mussara

Aquest cap de setmana ha estat molt actiu. Dissabte al matí vam agafar el cotxe i ens vam encaminar cap a la Mussara, a la serra de Prades, per a celebrar una altra retrobada mundial. L’Oriol, que està vivint a Seattle, ha vingut a passar uns dies i ha estat la millor excusa per a trobar-nos tots de nou: L’ori, l’Anna, la Maia, l’Oriol, la Jana, el Marc, el Hare, l’Andraina, el Ramon, el Fra, l’Elena, el Biel, l’Espe i jo. Quina gentada! Dissabte al migdia vam estar escalant, després vam dinar a l’ombra d’uns pins i per la tarda vam estar caminant un parell d’hores per la Mussara. Per la nit, sopar tipiquíssim al refugi (macarrons i botifarra) i després, cap al poble de la Mussara a fer-nos uns vins i unes misteles per veure sortir la lluna plena darrera del mediterrani. Esplèndid. Diumenge ens vam llevar amb la calma, vam esmorzar a la terrassa del refugi i vam marxar d’excursió cap a l’avenc del Febró. Dins de l’avenc, a la fresca, l’Espe i jo ens acomiadarem del grup. Petons, abraçades i a reveure! Quan fem la propera retrobada?

Irlanda ha dit no

Irlanda ha dit no. De nou, l’intent de Constitució Europea (ara Tractat de Lisboa) ha fracassat. Si fa uns anys va ser França la que va dir no, i va obligar a retirar la proposta de constitució, ara és Irlanda la que fa trontollar a la Unió Europea. Després del no a la Constitució Europea, el Parlament Europeu va modificar quatre ratlles del text original, li va canviar el nom i va recomanar que aquest nou tractat s’aprovés directament als parlaments, sense fer la consulta prèvia a la ciutadania (referèndum). De què tenen por? Per sort, algún país sensat ha decidit fer un referèndum per aprovar, o no, el tractat de Lisboa i de nou, la patacada als dirigents europeus ha estat monumental.

Crec que enlloc de intentar aprovar una cosa tant important com una constitució europea amb nocturnitat, sense participació i de manera poc democràtica, haurien de replantejar-se si realment volen una Europa Unida políticament. La Unió Econòmica l’han aconseguida (els diners mouen muntanyes), però per què fracasen en la Unió Política? El no de Irlanda hauria de servir per reflexionar i canviar dinàmiques dins del Parlament Europeu. La societat té el sentiment europeu. Fem-la participar del procés d'unió i potser, aleshores, el vot serà favorable.

El Culfreda

El 7 i 8 de juny, l'Oriol, l'Andraina, l'Espe i jo, vam intentar pujar al Culfreda, un cim de 3000 metres situat a la vall del Cinqueta, a Osca. Dissabte vam deixar el cotxe al refugi de Tabernes i vam pujar a plantar la tenda a 2000 metres (2 hores de caminada), amb l’objectiu de reduir el temps d’ascenció al cim l’endemà. Doncs bé, abans d’assolir la cota 2000 ja estavem trepitjant neu. Durant la nit, va nevar. Diumenge, òbviament no vam fer el cim. No anavem preparats per tanta neu, doncs normalment un mes de juny el pirineu està més pelat. Sigui com sigui, hi ha una reserva d’aigua brutal per a uns quants mesos. Diumenge, veient que no podríem fer cim, vam caminar fins a un sortint rocós de la carena que pujar al Puerto de la Madera i des d’allà, vam contemplar les magnífiques vistes del Culfreda, del Bachimala i dels Postes. Hem fet el primer contacte amb el Pirineu d'aquesta temporada!

65 hores setmanals

Ahir a la nit, el Consell de Ministres de la Unió Europea va aprovar ampliar de 48 a 65 hores la setmana laboral. Una salvatjada. Ara ho ha d’aprovar el Parlament Europeu (que ho farà segur) i per a que es pugui aplicar, cal que cada país membre ho aprovi individualment. Espanya ja ha dit que no ho aprovarà, que aquesta llei és un retrocés en els drets socials dels treballadors. En canvi, Alemanya i Anglaterra estan a favor i, segurament, ho aprovaran. La meva reflexió sobre el tema és més malèfica. Mentre aquí estem lluitant per conciliar la vida laboral amb la vida personal, la Unió Europea aprova una llei que permet jornades laborals de 13 hores. Com s’explica aquesta contradicció? Crec que el que el Parlament Europeu pretén, es pressionar als nous països membres de la Unió Europea (i els candidats com Turquia) per a que es converteixin en la factoria barata d’Europa. Els països de l’est, amb salaris més baixos, seran els que es veuran obligats a aprovar aquestes jornades maratonianes, per tal de que la producció de les grans empreses que es deslocalitzen cap a aquests països, augmentin els seus beneficis. Diuen que tot dependrà d’un acord entre empresa i treballador. Jo imagino el diàleg de la següent manera: - Et va bé fer una jornada de 13 hores? - No, prefereixo fer-ne 8 – Molt bé, doncs cap a casa, aquí no treballes.

Aparcar en doble fila és legal a València

Aquest dissabte he tingut la confirmació oficial de que és legal aparcar en doble fila als carrers de la ciutat de València. La policia local de València ha enganxat pels carrers del barri un cartell on diu: "Estacionamiento prohibido en doble fila el 1 de junio de 2008". Aquesta prohibició d'aparcament puntual en doble fila porta implícita la possibilitat legal d'aparcar en doble fila la resta dels dies de l'any. Un vergonya!

Els he vist

Van de negre. En cotxe. S'aturen enmig del carril bus i ho veuen tot. Ells comencen a ser els nostres ulls, tant a la feina com a casa. La nostra vida és impensable sense la seva existència. Com ens ho feiem abans? L'any 1949 (en plena guerra freda) s'editava 1984. Comença a ser un tòpic relacionar-ho tot amb la novel·la d'Orwell, però ell va predir que en un futur no molt llunyà, algú, un Gran Germà, ens vigilaria. Doncs només s'ha equivocat de 15 anys i la realitat, de nou, ha superat la ficció. No només hi ha UN Gran Germà que ho vigila tot, sinó que n'hi ha MOLTS (Governs, Organismes Internaionals, Bancs, grans empreses privades...) i molts més interessats en accedir a aquest poder a qualsevol preu (empreses sobretot). I per a disimular i fer-ho més "democràtic" han inventat el Google Earth, una eina que ens permet des de casa o des de la feina, excercir de Gran Germà. Ens han deixat un joguet i ens sentim poderosos. Però tant sols és un joguet. La màquina de veritat la tenen ells i no ens deixaran jugar mai a tots. La guerra de veritat serà entre els poderosos Grans Germans. Això si, nosaltres ho podrem veure en temps real des del nostre joguet.

L'home maleta

Aquest cony de temps em posa malalt. Ara fa fred, ara fa calor i sempre inversament al temps que fa, ara agafo l’abric, ara agafo la jaqueta. El resultat d’aquesta combinació errònia de temps i moda fa que ara sui, ara em peli de fred. Sembla senzill però el número de combinacions possibles és alta i per tant, la probabilitat d’encertar i no constipar-se és baixa. Si això li afegim que el temps es canviant segons l’hora del dia i que normalment a l’armari tenim més d’un abric (hivern, primavera, estiu, entretemps....), les possibles combinacions tendeixen cap a l’infinit i per tant, passo fred al matí i suo al migdia. No l’encerto mai. Una bona solució seria sortir de casa amb una gran maleta. Sortiria amb l’abric posat i dalt del bus me’l canviaria per una jaqueta d’estiu. Un cop a la plaça de l’Ajuntament, guardaria la jaqueta d’estiu i em posaria una caçadora de pana. A l’oficina ho guardaria tot a la maleta i treballaria tant sols amb la camisa. Si plogués, tindria a mà el Gore-text i si fes vent, el wind-stopped. A més a més, anar a treballar amb una gran maleta em serviria per a guardar l’entrepà de l’esmorzar, el termo amb el cafè amb llet, el tuperware amb el dinar....També m’hi cabria el llibre que sempre porto al damunt, i el diari, i la camera de fotos....seria l’home maleta.

Tornen

Divendres va venir a València la Tere, i quatre amigues més, per veure el primer concert de la Gira “La Lengua Popular” de l’Andrés Calamaro. Fracàs absolut, doncs va ploure i van suspendre el concert. Així que el cap de setmana l’hem passat per casa descansant, veient caure la pluja, dormint, menjant, xerrant i remenant a internet futurs concerts. La més gran de les troballes ha estat el retorn d’Extremoduro. Feu una visita a la seva pàgina web (http://www.extremoduro.com/), no te desperdici. Us adjunto algunes de les perles que es poden llegir. Pures declaracions de principis:

¿El disco? Cuando esté terminado, saldrá. Que las prisas no son buenas.

Aunque no nos guste la palabra "oficial", es la mejor manera que hemos encontrado de deciros que éstos y sólo éstos, son los discos que ha hecho el grupo. Los demás discos vendidos como Extremoduro son una puta mierda, con canciones que ya están en otros discos, portadas que no hemos hecho, pruebas previas a nuestras grabaciones, etc. Estos discos, que no reconocemos como nuestros, son una muestra del lado oscuro de la industria discográfica.

Res, que Extremoduro torna a la carretera i a la càrrega. Haurem d’anar a veure’ls, no?

Ciutats invisibles

Aquestes darreres dues setmanes he visitat dos ciutats conegudes però poc viscudes. I faig la diferència perquè Terol i Múrcia a tots ens sonen, però les coneixem? Són ciutats invisibles. Terol era un petit nucli urbà situat damunt d’un turó envoltat de barrancs. Va créixer sense cap tipus d’ordre i ara és una ciutat que s’estén entre turons i barrancs. És una ciutat incòmoda, amb pendents grans i escales i carrers que pugen i baixen sense cap tipus d’ordre. I com hi ha desnivells tant forts, tot i ser una ciutat petita i compacta, el cotxe és el rei. Tant sols l’antic centre urbà dalt del turó (tot per a vianants) s’ha adaptat als temps moderns. La resta de la ciutat segueix reclamant allò de “Teruel existe” per veure si cau alguna subvenció espectacular que pugui posar una mica d’ordre a aquesta ciutat caòtica. De moment, els diners que han arribat de fora no han estat ben utilitzats. Fa poc més d’un mes van inaugurar la ronda de barris, una nova autovia que en teoria ha de treure el trànsit de pas de Terol, que és inexistent perquè ja funciona la autovia València – Saragossa, que passa pel costat de la ciutat. Un desastre digne de veure. Us ho recomano. L’altre ciutat invisible que he visitat és Múrcia. Com qui no vol la cosa, la capital murciana ha crescut fins arribar a ser la setena ciutat més poblada d’Espanya (430.000 habitants). De nou, el creixement desmesurat d’aquestes darreres dècades ha destrossat el territori. Múrcia és un caos, una ciutat lletja que no convida a entrar-hi. Autopistes i autovies esquarteren els voltants de la ciutat, grans centres comercials envolten els accessos i milers d’urbanitzacions difuminen els límits de la ciutat. Però un cop superada aquesta teranyina, un centre històric molt ben conservat i perfectament peatonalitzat ens dona la benvinguda. De nou trobem una ciutat lletja amb un centre bonic. Arreglem els centres alhora que seguim destrossant els extraradis. Perfecte! “Pa per avui, fam per demà”.

Berlín

Aquest pont de l’u del maig l’hem passat en família a Berlín. D’aquesta ciutat se’n podrien dir moltes coses, algunes de maques i altres de lletges, però en línies generals Berlín és una ciutat que m’ha sorprés molt gratament. De les poques coses que hem pogut veure amb dos dies i mig em quedo amb la sensació de que Berlín és una ciutat que respira, que tot i viure 3,5 milions de persones, la ciutat no és asfixiant. Està plena de voreres amples, pocs cotxes, moltes bicis, molts parcs... és una ciutat agradable per passejer-la i suposo que també per viure-la. El transport públic funciona perfectament i tot i patir les vagues de l’u de maig, la freqüència de pas del metro en dia festiu era de 8 minuts. Avui quan hem arribat a l’aeroport del Prat, hem esperat 30 minuts a que sortis un tren cap a Sants. I passejant per Berlín he sigut conscient de la quantitat de llum que tenen les nostres ciutats. A València o Barcelona tenim una contaminació lumínica brutal! Potser que ens ho plantegem no? Res, que m’ha agradat molt aquest primer contacte amb Berlín. Hem vist un Kreuzberg combatiu i festiu un u de maig (no havia vist mai tants escenaris funcionant a la vegada, un vertader festival urbà), hem passejat per Scheunenvertel en plena bienal d’art, hem gaudit de Prenzlauer i ens hem fet les fotos típiques “yo he estado en Berlín” a la porta de Brandenburg, al Reichstag, a Alexanderplatz i en diferents trams de l’antic mur de Berlín.

Abril, Sant Jordi i el 25

Aquesta setmana ha estat culturalment activa. El dimecres vam celebrar Sant Jordi en la intimitat. Aquí a València no es celebra la diada de Sant Jordi de forma multitudinària, però com es el dia Internacional del llibre, la gran majoria de llibreries posen paradetes al carrer, així que a la meva manera vaig celebrar Sant Jordi. Vaig voltar i remenar llibres com cada any i també vaig comprar les roses que ara donen color al menjador de casa. I abans de sopar, l’entrega dels llibres. Quina emoció! Entre l’Espe i jo ens vam regalar: El misteri de l’amor, d’en Joan Miquel Oliver, Viaje a Oriente, d’en Herman Hesse, La noia dels seus somnis, de Donna Leon, El asombroso viaje de Pomponio Flato, d’Eduardo Mendoza i Poesia completa d’en Miquel Martí i Pol. Visca Sant Jordi allà on siguem! I avui dissabte marxem a Alacant, on enguany es celebra la diada del 25 d’abril, que commemora la derrota d’Almansa, de ja fa 301 anys. Aquest any, enlloc de manifestar-nos pels carrers de València ho farem per Alacant, per protestar contra el tancament de les emissions de TV3 en aquella província. Han passat 300 anys, però la llibertat d’expressió seguiex sent un bé en perill d’extinció. I per la nit, concert de Mugroman, la Gossa Sorda, Betagarri, la Troba Kung Fú i Antònia Font. Concertàs!

Repressió olímpica

La moralitat i ètica budista es recolza en els principis de no ocasionar dany (ahimsa) i la moderació (el camí del mig). Si donem per fet que tot budista (sobretot si és monjo) intentarà seguir aquests principis, costa d’entendre les acusacions dels govern xinès de que els monjos budistes van realitzar accions violentes durant les manifestacions de fa unes setmanes al Tibet. De la policia, me’n fio poc, així que quan vaig llegir als diaris que els monjos van tenir un comportament violent i que per això la policia va respondre amb molta duresa i contundència, assassinat a un número indeterminat de manifestants, no em vaig acabar de creure la versió oficial. Aquesta setmana, m’han enviat una fotografia on es veu a la policia xinesa carregant vestits de monjos budistes. La foto ens fa pensar que policies vestits de budistes van rebentar la manifestació per permetre a la policia actuar amb total impunitat. Aquesta fotografia m’ha recordat les manifestacions contra la cimera Europea de Barcelona l’any 2001. En aquella manifestació, es van fotografiar a policies nacionals vestits de carrer i amb estelades que els tapaven la cara, trencant aparadors. Se’ls va descobrir quan, després de la manifestació, entraven tots contents a les furgonetes de policia sense treure’s l’estelada del coll. Un error que, al cap i a la fi, la gran majoria de societat va obviar (o ens van fer obviar). Potser la Xina actua igual. Abans de les olimpíades de Barcelona 92 la repressió contra els moviments socials (sobretot independentistes i ocupes) va ser brutal, fins i tot amb detencions que ara, 15 anys després, el tribunal superior de justícia ha declarat il·legals. Pot ser que dins del moviment olímpic s’exportin les tècniques de repressió social? Està clar que a la Xina han de canviar moltes coses, però i el Comitè Olímpic? Ha de quedar net? Quin paper hi juga? Unes olimpíades generen una morterada de milions i és un bon regal per a un país que, com la Xina, s’està obrint a les bondats del capitalisme. Per què doncs aquesta doble moral? Per què algun president (Sarkosi o Brown) ha dit que no anirà a la inauguració olímpica perquè el govern xinès vulnera els drets humans i en canvi facilita tot tipus de comerç amb Xina? Hi ha una doble moral que fa pudor. O tot ho res. Igual que ara es denuncia a la Xina, cal denunciar el comportament del Comitè Olímpic Internacional i d’alguns dels polítics que tenim. No es pot donar la ma dreta i amagar l’esquerra. I mentrestant, com sempre, les minories son les que reben. En aquest cas, molts dels habitants del Tibet (territori envaït per Xina l’any 1950).

La banda nos visita

Diumenge al vespre vam anar al cinema a veure una pel·lícula molt interessant i que us vull recomanar. Vam veure “La banda nos visita” de l’israelià Eran Kolirin. La peli narra la història d’una banda de músics de l’exèrcit Egipci que se’n va a Israel a tocar a un centre cultural àrab. Quan arriben a l’aeroport de Tel Aviv no els espera ningú i decideixen arribar al poble de l’actuació per si sols. I es perden. Van a parar a una ciutat israeliana desolada, enmig del desert, on es troben amb uns personatges que els acullen de la millor manera que poden. D’aquesta situació naixen històries tendres de personatges solitaris i tristos, però amb moltes ganes d’estimar. Al llarg de la pel·lícula es despullen uns personatges d’allò més humans. La condició humana no entén de fronteres i els sentiments són universals. L’amor, l’amistat, la solitud.....els éssers humans som més semblants dels que ens pensem. Els àrabs i els israelins també. I aixó queda molt ben reflexat a La banda nos visita. http://www.thebandsvisit.com