dimecres, 9 d’abril de 2014

Manel a la sala Noise de València

El dissabte dia 5 d’abril els Manel van presentar el seu tercer àlbum, Atletes baixin de l’escenari, a la sala Noise de València. Ple absolut. Sold out!
Fa gairebé un any vaig ressenyar-vos el nou disc dels Manel, on deia que tot i tenir algunes peces molt bones no estava a l’alçada dels dos precedents. Ara bé, el directe és una altra cosa. Els Manel estan rodats i després de publicar tres àlbums tenen un repertori prou extens com per a muntar un molt bon concert de gairebé dues hores. A més a més han fet canvis molt interessants en el format del directe que els ha fet guanyar intensitat. Si el Atletes baixin de l’escenari ha representat el comiat de l’ukelele per donar pas a l’electricitat, era de calaix que el concert havia de ser dempeus, abandonant el format teatre i asseguts de la gira del 10 Milles per veure una bona armadura. Un encert!
Amb 20 minuts de retard van aparèixer els Manel a l’escenari i sense cap preàmbul van començar a tocar “A veure què en fem”, seguint ràpidament amb “Vés bruixot” i “Ai, Yoko”, tres de les millors cançons del nou àlbum. Després la intensitat va baixar una mica amb “ja era fort”, però la van recuperar amb el “Gran salt” un dels hits del 10 Milles. A partir d’aquí i fins al final del concert es van anar succeint peces dels tres àlbums publicats pels de Barcelona.
En Guillem Gisbert anava passant de la guitarra acústica a l’elèctrica en funció de si la cançó era del disc nou o dels anteriors i ni rastre de l’ukelele en tot el concert. En la següent tanda de cançons van sonar “Deixar-te un dia”, “El Miquel i l’Olga tornen” que va ser molt cantada, “Dona estrangera”, “Desapareixíem lentament” i “banda de rock”. Possiblement va ser la part del concert més plana, però seguidament va sonar “Gent normal”, la gran versió que han fet del “Common people” dels Pulp i es va obrir una segona part del concert molt ben treballada. “Boomerang” i “En la que el Bernat se’t troba” van sonar seguides i es va demostrar que el públic tenia ganes de cantar. “Mort d’un heroi romàntic” i “La cançó del soldadet” van desinflar una mica l’embranzida que havien agafat, però la van recuperar ràpidament amb “Al mar!”, “Benvolgut”, “Quin dia feia amics”, “Un directiu em va acomiadar” (molt millor en directe que en el disc) i “Aniversari”.
La sala Noise estava contenta i amb ganes de més, però després d’Aniversari els Manel es van enretirar i el públic va cantar allò de “una cançoneta més i m’on anenem”. Això dels bisos obligatoris em fa cada vegada més ràbia. Fa anys els bisos eren extres de veritat, i demostraven que el públic s’ho havia passat bé i els músics també i per tant es tocaven algunes peces de més a mode de regal. Avui en dia, a part de per trencar el ritme (i el rotllo) no sé per a què serveixen els bisos. Sigui com sigui, després d’implorar una mica (no molt), els Manel van pujar de nou a l’escenari per tocar “Ai Dolors”, “Nit freda per ser abril” i tancar el concert amb el primer single del Atletes baixin de l’escenari: “Teresa Rampell”.

Una bona nit a la sala Noise que demostra que els Manel ja han après l’ofici, que tenen repertori per construir un gran concert i que el pas de l’acústic a l’elèctric li ha vingut molt bé al seu directe.