David ha guanyat la primera batalla a Goliat (Timofonica 2)

Després de fer tres reclamacions (a Movistar, a atenció al consumidor i a la junta arbitral de consum) i no rebre, de moment, resposta de ningú, sembla que hem resolt la problemàtica de la Timofonica per altres camins (veure post del 10 d’Agost). El dia 30 d’Agost, després de retornar per segona vegada el rebut de mòbil a Movistar, ens tallen la línia del telèfon. Truquem al 609 per explicar el que ha passat i mirar d’arribar a un acord consensuat. Impossible! Els operadors del 609 semblen parets de frontó i algú es comporta com si l’empresa fos seva. Es tanquen en banda i fins i tot algú ens penja el telèfon. Insistim i després d’estar dos hores i mitja penjats del 609 ens atén una operadora que sembla entendre el nostre problema. Després d’explicar per enèsima vegada tot el que ha passat, ens passa amb una assessora de Movistar. Aquesta ens promet estudiar el nostre cas i passar l’informe als seus superiors, però ens diu que no ens poden tornar els diners si abans no hem pagat. Ens diu que paguem, que ens tornaran a donar d’alta i que després ens retornaran els diners. Què fem? Ara tenim nosaltres la paella pel mànec, però si paguem, qui ens assegura que ells compliran la seva paraula? Tenim el nom i el número d’extensió de l’assessora, així que decidim pagar. Ens ha convençut. Parlem amb amics i pares i ens diuen que aquest sol ser el procediment; no et poden tornar uns diners que no has pagat. El divendres passem pel banc i paguem. El dimarts dia 4 de setembre tornem a tenir línia i ens truca l’assessora dient-nos que ens tornen 580 euros dels 640 facturats. L’únic però es que no ens els ingressen directament, sinó que ens els aniran restant de la factura de cada mes. Jo ho considero una petita victòria, però segueix sent injust, perquè en el fons li acabem de fer un préstec de 600 euros a Telefónica que ens retornarà sense interessos. Està clar que Goliat mai perd, però a vegades un petit David li planta cara. Ara tant sols ens queda esperar la factura d’Octubre i veure que tot funciona com ens han promès. Hem vençut o en han pres de nou el pèl? A l’octubre nova entrega d’aquest serial titolat Timofonica.

El dia de la Marmota

Hola companyes i companys! Després d’uns dies desconnectat de la xarxa i gairebé del món, torno a donar senyals de vida. He estat 10 dies a l’Alguer (Sardenya) descansant, caminant per les muntanyes granítiques de l’illa, banyant-me en petites cales rocoses i visitant pobles, ciutats, Nurags i esglésies romàniques. I sí, a l’Alguer es parla català! Parlen un català italianitzat o un italià molt catalanitzat, però si esteu atents al parlar de la gent d’allà (sobretot al mercat, forn de pa, bar d’avis, al autobús…) sentireu un munt de paraules catalanes. A més a més, l’Ajuntament de l’Alguer veu en el català un reclam turístic important, i tot està ple de samarretes del País català de Sardenya, els noms dels carrers estan en català, les explicacions del trenet turístic estan en català....Bé, tot plegat és molt curiós. I poca cosa més. Molta sort a tots en aquest nou curs on tindrem moguda política (estem ja en precampanya encara que les eleccions generals siguin al març), on veurem com es desenvolupa la “diabòlica” assignatura d’Educació per a la ciutadania i on espero i desitjo es resolgui el problema de TV3 al País Valencià. També tindrem ETA, els retards de RENFE i l’arribada de l’AVE a Barcelona, el traspàs de les competències de rodalies a la Generalitat, la bombolla immobiliària que no acaba de rebentar (està clar que els globus de totxo no peten fàcilment), que si el Barça i el Madrid i alguna sorpresa més. No us sembla tot plegat “El dia de la marmota”? Apa gent, sort en el camí!

Timofonica

Aquest mes de juliol hem estat estafats per Movistar d’una manera escandalosa. L’Espe va marxar a Pompeia a treballar a principis de juliol i el dia 3 va trucar a Telefònica per a donar-se d’alta del servei My Europe. Aquest servei consistia en no cobrar-te les trucades en itinerància a canvi d’una quota fixa de 12 euros al mes. D’aquesta manera, jo podia trucar-la cada dia, pagant el preu d’una trucada nacional. Doncs bé, el dia tres es dona d’alta al servei i quan el dia 4 d’Agost arriba a València, veu que la factura del 17 de juny al 17 de juliol puja a 444€ y que la factura dels darrers 13 dies de juliol puja a 210€. En total 650 euros de factura. Evidentment truquem a Telefònica per queixar-nos i ens diuen que no estem donats d’alta al servei My Europe. Com? A partir d’aquí comença el calvari. Reclamació via mail a Telefònica, tot i que tenen la barra de dir-nos que no ens contestaran perquè ells no consideren que hagin fet res malament. Queixa al Defensor del consumidor i per últim, reclamació a la junta Arbitral de Consum. Paral·lelament hem retornat el rebut a Telefònica, que ens el tornarà a enviar i davant la nostra negativa a no pagar més del que ens toca, ens inscriurà en alguna llista de morosos. A més a més, ahir ens arriba la factura de telefònica via correu ordinari, i a dins del sobre hi ha un full de propaganda on s’expliquen les noves tarifes europees arran d’un reglament europeu. Entre aquestes tarifes està la de My Europe i diu que no entrarà en vigor fins al 29 d’Agost. Com? Telefònica ha acceptat donar d’alta al programa My Europe des de principi d’estiu, sense avisar als clients de que les tarifes no s’aplicarien fins al dia 29 d’Agost. D’aquesta manera, molts clients s’han pensat que estaven donats d’alta, han fet us del servei, i ara els demanen una morterada de diners. Per què quan et donaves d’alta a principis de juliol no et deien que el servei entraria en funcionament a partir del dia 29 d’agost? Per què et deien, en canvi, que ja estaves donat d’alta? Et poden donar d’alta d’un servei que no començarà a funcionar fins passat l’estiu i no dir-te-ho? Sabem que és una lluita tipus David contra Goliat. A més a més d’estafats ens sentim humiliats. Esperem que els instruments administratius existents (Junta arbitral de consum) ens doni un cop de mà, per què al cap i a la fi, és la nostra paraula contra la de telefònica. S’admeten suggeriments que ens ajudin a solucionar aquesta estafa.

El PSOE perd el Nord

Aquest cap de setmana he llegit que el comitè executiu del PSOE ha vetat la legitima decisió del Partit Socialista de Navarra de pactar amb Nafarroa Bai per poder formar govern a Navarra. Crec que aquesta decisió, a part de deslegitimar als Socialistes navarresos, no ajuda a entendre com funciona l’Estat Espanyol. El PSOE era, fins l’arribada de Zapatero, un partit Federal. Hi havia el PSC (Catalunya), el PSPV (País Valencià), el PSM (Madrid), el PSIB (Illes Balears), PSN (Navarra), PSE (Euskadi), etc. Cada partit era autònom dins de la seva comunitat i a nivell estatal les decisions les decidia el Comitè Federal del PSOE. Des de l’arribada de Zapatero aquesta autonomia s’està posant en dubte. A Catalunya, Zapatero va xocar amb Maragall obligant-lo a plegar quan hagués pogut obtenir uns resultats electorals molt més bons que els obtinguts per Montilla. I ara, a Navarra, els socialistes Navarresos han arribat a un acord per formar govern amb Nafarroa Bai, i a Madrid no els sembla bé. Com poden posar en dubte la decisió dels socialistes Navarresos? No seran ells qui millor coneixen la idiosincràsia de la comunitat Foral? Com poden anteposar des de Madrid uns interessos electoralistes a una estabilitat política a Navarra? Ell PP està fent una pressió tant forta que està aconseguint que el PSOE es baixi els pantalons i es torni un partit tant centralista com el propi PP. Crec que el federalisme dins del PSOE ha desaparegut. Una llàstima. I tot això per intentar treure un grapat de vots al PP. S’està posant de moda la frase de que ha de governar aquell qui tingui més vots. Perquè no expliquem sincerament com funcionen les eleccions a Espanya? No tenim eleccions presidencialistes, sinó que tenim eleccions parlamentaries, el que implica que no votem un President sinó que votem un parlament i aquest, mitjançant pactes si són necessaris, escull un President. Jo crec que és un bon sistema perquè obliga a dialogar, a crear pactes i a obrir-se de ment. Si a Navarra no hi ha una majoria clara, cal negociar per formar govern. I si la força més votada és incapaç de formar govern perquè no arriba a acords amb la resta de forces polítiques (com passa a Catalunya, Canàries, Illes Balears, Galícia...), no passa res, és del tot legítim que es quedi a l’oposició. Cal potenciar i explicar bé com funcionen les eleccions parlamentaries per no confondre a la societat. És un model d’elecció que implica diàleg, i crec que avui en dia això és molt important. Que ens queda si perdem la força del diàleg?

Sand, Sun and Sex

Em queden 19 dies justos per marxar de vacances. 19 dies que passaran a poc a poc, treballant en una bombolla d’aire condicionat en un cinquè pis de la plaça de l’Ajuntament de València, mentre a fora, un sol de justícia i 35 graus desfan l’asfalt i provoquen les delícies dels milers de turistes que paguen milers d’euros per estirar-se en quatre centímetres quadrats de sorra per poder, de tant en tant, banyar-se en una mar mediterrània que sembla un brou de Nadal. Els turistes nordeuropeus (dels pirineus en amunt) caminen ensenyant unes carns vermelles com llagostins, suen i beuen orxata sense parar. No fan bona cara, estan insolats, però què collons, són les seves vacances i estan feliços de tastar l’arxiconegut “Sand, Sun and Sex” de l’època franquista. De sorra en tenim per donar i per vendre, ara bé, trobar un lloc on poder posar una tovallola ja és més difícil. Estem tant boixos que hi ha gent que matina per poder col·locar el parasol a primera línia de platja, tornar a casa a seguir dormint i al migdia baixar tant content amb la sogra i l’àvia a recuperar l’espai conquerit de matinada. Evidentment de sol també en tenim i molt. Massa. La gent es crema, agafa insolacions, enlloc d’hidratar-se beu cervesa a mansalva, fa la migdiada de 12 a 3 estirats a la platja... tot amb l’objectiu nòrdic de dir: Aquest any em posaré moreno! I res, el 31 d’agost agafen el Ryanair de torn i arriben cremats a casa seva. Cremats de pell i cremats psicològicament. I el pitjor de tot es que el vermell llagosta dura un parell de dies, així que quan arribin de nou a la feina, ningú els dirà: Què moreno estàs! Un fracàs d’estiu i de vacances. La darrera S fa referència al sexe. Segurament el nostre amic europeu ha vingut al mediterrani a buscar principalment festa i sexe i somiant la possibilitat de camelar-se alguna autòctona. Error! El tipus de turisme que li oferim es tant cutre que segurament estarà allotjat en un hotel de 40 plantes envoltat de compatriotes seus. Així que si arriba a mantenir relacions sexuals amb algú (si l’alcohol no li ho impedeix abans) serà, amb tota probabilitat, amb una noia que viu a pocs quilòmetres del seu poble o ciutat, una noia que està vermella com una llagosta, probablement borratxa i segurament somiant que se’n anava al llit amb un autòcton. M’encanten les vacances!

El temps lliure

Últimament he reflexionat sobre el fet de tenir temps lliure i com s’ha d’aprofitar conscientment aquest temps preuat. Les vacances o els caps de setmana són un invent relativament modern, creat per a que la gent descansi i desconnecti de la feina, però també per ajudar a fer funcionar tot un engranatge d’empreses i serveis. Quants diners gastem en el nostre temps lliure? Quantes coses comprem durant el nostre temps lliure? Si no tinguéssim temps lliure no gastaríem tant i per tant, tot el sistema econòmic s’ensorraria. El percentatge del PIB espanyol que prové del turisme és brutal i el percentatge de població ocupada en el sector turístic és també molt alt. Amb aquestes reflexions em pregunto: El temps lliure ha de ser per a mi o la societat m’autorganitza les vacances? La societat m’empeny a marxar lluny o sóc jo qui conscientment vull marxar lluny? Si el que vull es desconnectar i descansar, no ho faré millor a la Terra Alta que a les Scheyselles, per exemple? Si marxo a Amèrica llatina, no és millor apropar-me a la gent que tancar-me en un ressort del Carib? Hem de tenir present que les vacances no ens son regalades perquè hem estat bona gent, sinó per a contribuir a que l’estructura econòmica mundial funcioni. Això no vol dir que durant les vacances ens haguem de quedar a casa, sinó que hem de ser conscient d’on volem anar, per què volem anar i què volem trobar. De nou, és un tema de consum responsable i de ser conscients de que cada una de les nostres decisions i accions provoquen unes reaccions en cadena que moltes vegades no són les desitjades. Si som conscients de com gastem el nostre temps lliure, gaudirem molt més d’aquest. Bones vacances a tothom. Recomano la lectura del darrer número de la revista Opcions, dedicat al Turisme

Panticosa és un abocador

La setmana passada us parlava de com les obres del balneari de Panticosa (Osca) havien transformat l'espai en un abocador. Doncs bé, com aquesta setmana ha quedat clar que més val una imatge que mil paraules, us penjo una foto del que abans era la font de Sant Agustí.

Aquesta fotografia tant sols posa de manifest allò que molts col·lectius i associacions estan denunciant des de fa mesos: l'urbanisme descontrolat i ferotge de la costa s'està acostant al Pirineu. Veureu com l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra

Patètic

És patètic veure com avui en dia es tanquen revistes perquè critiquen a la monarquia. És patètic veure com la gent critica una portada pel dibuix i no pel text, quan el dibuix representa un acte quotidià de sexe i el text és el que realment critica a la monarquia (el príncep diu que si la Letícia es queda embarassada serà el més semblant a treballar que ha fet mai, perquè cobrarà els 2.500€ que li donarà l’Estat). De nou el sexe com a tabú. Aquesta portada de el Jueves demostra que val més una imatge que mil paraules. El dibuix, que no hauria de ser ofensiu, es converteix en notícia i tothom en parla i en canvi el text, que és realment crític amb la monarquia, passa desapercebut. Fins i tot el jutge del Olmo, un home amb formació i hem se suposar que mitjanament culte, diu que segresta el número del Jueves perquè mostra a la parella reial en una postura denigrant. És denigrant fer l’amor? En canvi no diu res del text. Potser perquè és cert el que diu! Crec que tot plegat ha estat patètic. Patètic el jutge ficant-se en un percal que s’hagués pogut estalviar (no hi havia denúncia de la monarquia). Patètica l’actuació de part de la societat, escandalitzada per un dibuix d’allò més natural i ignorant un text realment potent. Patètica la falta de llibertat per criticar a una monarquia que no fot ni brot. I per últim, patètic el PP criticant el segrest i defensant la llibertat d’expressió en un intent d’atacar al Govern. Què pensaran els dibuixants del Jueves en sentir que tots els pesos pesats del PP defensen aferrissadament la seva revista? Crec que com a regal a tant valuosa ajuda i propaganda, podrien rebre una col·lecció dels números del Jueves de l’època en que l’Aznar era President. Vinyetes d’ell i de la seva Botella, a mansalva! Llavors no reien tant. En definitiva, ha estat tot molt patètic, caspós i lamentable.

Multiactivitat a Pirineos Sur

El Postfordisme ens ha donat temps lliure i això ens ha abocat a una carrera frenètica per a ocupar aquest temps fent activitats d’allò més diverses. Adduït per aquest sistema, aquest cap de setmana llarg que he tingut l’he dedicat a fer una via ferrata, a veure un concert d’Asian Dub Foundation al Festival Pirineos Sur i a fer un intent d’ascensió al pic de l’Infern. Tot això gràcies als 1.140 quilòmetres recorreguts en quatre dies. Anem per pams. Divendres agafo el cotxe des de València i enfilo cap a Saragossa on recullo al Ferran. D’allà ens dirigim a Rodellar, a la Sierra de Guara, on arribem quan ja es fa fosc. Sopem i a dormir. Dissabte al matí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel, esmorzem com a senyors i comencem la via Ferrata del Espolón de la Virgen. És una via ferrata curta, amb una aproximació d’uns 30 minuts i una ascensió d’una hora aproximadament. La via es curta però explosiva. Té un parell de trams molt exposats on estàs, literalment, penjat com un pernil. La tornada a Rodellar la fem baixant per un barranc, curt però bonic. Tres ràpels i arribem al barranc de Mascún, on ens fem un banyet abans de tornar cap a Rodellar. Un cop a Rodellar, cotxe i cap a Sallent de Gàllego, on fan el Festival Pirineos Sur. Arribem a Sandinies (un poblet proper a Sallent) a les 5 de la tarda. El Fra i l’Elena han llogat un apartament per a poder estar còmodes i que el petit Biel es senti com a casa. Mentre els pares aguanten els plors del fill, el Ferran i jo aconseguim fer una migdiada de gairebé dues hores (quins mals amics que som!). Cap allà les vuit marxem cap a la zona d’acampada del festival, a Lanuza. Plantem la tenda al costat d’unes amigues del Ferran i a les 22.00 marxem cap al concert. Descobrim a en Cheb i Sabbah (un DJ d’Algeria molt bo) i ballem com animals amb els Asian Dub Foundation. A les cinc de la matinada i una mica alcoholitzat (els aragonesos només beuen de gots de litre), marxo a dormir. Diumenge al matí és un dia de gossos. Lent despertar, bany al llac per espavilar-se i dinar a Sallent, al mercat del món, on un curry massala entra la mar de bé. A les cinc, el Ferran i jo pugem de nou al cotxe i enfilem cap al Balneari de Panticosa amb la intenció d’arribar a dormir als Ibones Azules, per a l’endemà, pujar als Inferns. Caminada tranquil·la de tres hores fins als llacs, on a les 22.00 ens posem a dormir sota un cel ennuvolat. Dilluns a quarts de sis del matí sona el despertador. Fa molt de vent i el cel està ennuvolat. Decidim esperar. Esperem i el vent no para. Es fan les 9, massa tard per pujar cap a dalt, els Inferns hauran d’esperar. Fem un passeig pels llacs i a mig matí baixem cap a Panticosa. De camí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel que estan jugant en un prat proper al Balneari. Un cop al Balneari de Panticosa, descobrim que el infern és allò i no el cim que volíem fer. Les obres d’ampliació del balneari estan deixant el paratge fet un autèntic abocador. La font de Sant Agustí, per exemple, dóna pena. Una mica putejats, baixem fins al poble de Panticosa, on dinem un bon entrecot abans d’agafar de nou el cotxe i tornar cap a València. Visca el postfordisme! Visca el temps lliure!

El Xoc de civilitzacions com eina per assolir el poder

Des de que l’any 631 morí assassinat Alí, el fill de Mahoma, i vint anys més tard Hussein, fill d’Alí i net de Mahoma, Chiites i Sunites es maten els uns als altres amb l’excusa de ser els legítims descendents de Mahoma. Porten així 1.300 anys. Religió i poder es barregen a les altes esferes, empenyent a la població civil a un odi irracional vers al seu veí, oblidant completament l’inici llunyà i ja absurd del conflicte. No es barallen per Mahoma, es barallen per assolir el poder i que la seva branca islàmica tingui certs privilegis damunt de l’altre branca. A Irlanda del Nord, Catòlics i Protestants s’han estat matant durant anys, quan l’origen del conflicte era territorial, no religiós. Com aquests, podríem trobar milers d’exemples més arreu del món. En nom de les religions s’han fet i es fan les més grans de les barbaritats. En Huntington va parlar del xoc de civilitzacions i en Bush i companyia es van llençar, en públic, a una guerra contra l’Islamisme més radical per salvar la fe catòlica, quan en el fons, el que volien era mantenir el poder energètic mundial. I qui moren no són ells, són soldats joves, amb pocs recursos, molts d’ells immigrants. La classe alta fa la guerra i és la classe baixa qui mor. Igualment passa amb el radicalisme islàmic. Els caps terroristes no són part de la població civil oprimida i pobre. Son membres d’una classe social alta, rica, benestant, amb una ànsia de poder tant o més gran que la dels polítics occidentals. I de nou utilitzen la religió per aconseguir els seus objectius de poder. Els morts d’aquest bàndol són pobres, aturats, gent sense recursos que veuen en el missatge del radicalisme islàmic una porta d’eixida a la seva situació. De nou els poderosos, s’utilitzen de les classes socials més baixes per aconseguir els seus objectius de poder. La solució d’aquest conflicte no serà feina fàcil, però crec que cal desenvolupar dos línies d’actuació extremadament importants. Una primera, corre a càrrec de les pròpies religions. Crec que ja n’hi ha prou de que els governants facin i desfacin en nom de la religió per aconseguir quotes de poder particulars. El silenci els fa partícips d’aquesta guerra. Una segona línia d’actuació hauria de ser la de la població civil. Tant aquí com al món àrab hi ha milers d’associacions que estant fartes de tanta guerra en nom de les religions. La població civil no té per què rebre més per culpa de les ànsies de poder dels polítics mundials. Articular aquesta voluntat social a nivell mundial i donar-li veu és una feina ingent, potser impossible, però seria una gran porta a la pau, i deixaria despullats davant la guerra a aquells que realment la volen.

Sé que escriure sobre aquest tema és complicat i que en tant poques línies pot semblar fins i tot que banalitzi el conflicte al deixar-me de comentar els milers de matisos que envolten tota la problemàtica. No ha estat la meva intenció. Ahir vaig estar rellegint el diari de viatge a Síria de l’estiu passat i vaig recordar com de bé ens va tractar la gent d’allà. Estic convençut que la població Europea té els mateixos interessos, dubtes, pors, alegries i somnis que la població àrab. Som gent treballadora que aprofitem les estones lliures per estar amb la família o per anar a fer una cervesa o un té amb els amics. Som iguals i estem manipulats de la mateixa forma per unes elits que tant sols busquen el seu benefici particular.

Els Besiberris

Aquest cap de setmana he marxat a buscar el silenci al Pirineu i he fet la meva primera ascenció en solitari a un pic de més de 3.000 metres.

L’any 96 (any amunt o any avall) vaig pujar per primera vegada al Besiberri Sud fent de monitor de l’Escola d’Excursionisme i des d’aleshores, no sé ben bé per quin motiu, tinc especial predilecció pels Besiberris i entorns (Punta Alta, Travessani, Estany Negre....).

Aquesta vegada vaig plantejar l’ascenció des del refugi de Conangles (situat pocs quilòmetres per sota de la boca Sud del túnel de Vielha), pujant per la vall de Besiberri i des del coll d’Abellers pujar fins al Besiberri sud. L’excursió en si és preciosa, doncs només per gaudir de la vall de Besiberri ja paga la pena caminar les dues hores fins l’estany. És una vall glacial de manual: Té una forma de "U" perfecta i dos estanys preciosos envoltats d'abets.

A la vora del segon llac (l’Estanyol) hi ha un refugi metàl·lic on vaig fer nit per a l’endemà, ben d’hora, enfilar cap al coll d’Abellers. El dissabte, amb les primeres llums del dia em vaig posar a caminar i a les 9 ja estava al cim del Besiberri sud. Les vistes son impressionants: La Maladeta amb l’Aneto el tens a tocar, veus els Vallhibierna, els estanys de Gemena, l’Estany Negre, el Punta Alta, les Agulles de Travessani, el Montardo...Ho veus tot, i tu tant petit dalt d’un cim immens. Del Besiberri Sud em vaig dirigir entre grans blocs de granit cap al Comoloformo, el cim més alt de la cresta que formen els Besiberris i d’allà vaig grimpar fins a la Punta Passet, el darrer tresmil del dia.

A dos quarts de dotze vaig començar a baixar cap al refugi, satisfet per l’excursió, content per l’experiència de fer un cim en solitari i gaudint d’un paisatge que espero i desitjo ens duri molts anys.

Quan vaig arribar a Conangles, vaig trobar-me amb el Victor i vam passar la tarda xerrant de muntanya i compartint cerveses sota l'ombra d'una fageda. Què més es pot demanar a un cap de setmana?

El Pirineu se'ns mor

S’han carregat el litoral. No han deixat res. La sorra de la platja l’han utilitzat per a fer totxos, i la sorra s’ha acabat. Però encara tenen fam, i ara van a pel Pirineu. Amb l’excusa de fixar la població, de portar benestar a aquesta pobra gent que pateix fred i d’evitar l’èxode de joves cap a les grans capitals, es carregaran el Pirineu de la mateixa manera que s’han carregat el litoral. Ampliaran les pistes d’esquí destrossant valls, turons i cims (total, només hi van excursionistes i això no dóna pasta), construiran grans resorts a peu de pista i camps de golf a les valls. Quan tot el Pirineu estigui completament antropitzat, quan no nevi i les pistes d’esquí no puguin obrir, utilitzarem els remuntadors per pujar a aquells cims on abans pujàvem a peu. Però per als que ens agrada la natura, no hi haurà marxa enrera, i el més greu de tot es que aquests famèlics constructors no veuen que el veritable potencial del Pirineu és la pròpia muntanya, la pau, el silenci, la solitud, el paisatge. A ells, tant sols els interessa vendre pisos, muntar ressorts i embutxacar-se milions d’euros a curt termini. El demés, els és igual. I la culpa de tot això la tenen els governs autonòmics que deixen fer aquestes barbaritats, demostrant molt poca imaginació per solucionar els problemes de la població del Pirineu. El totxo no salvarà a la població del Pirineu. És el propi Pirineu i les seves muntanyes i valls qui salvaran els seus habitants. Tenim present l’exemple de la destrossa del litoral. No caiguem dues vegades en el mateix parany. Encara estem a temps. (Text arran dels brutals plans de creixement de Cerler, Baqueira...)

Per fi en Clos fa alguna cosa útil

Després d’abandonar l’alcaldia de Barcelona degut al fracàs del Fòrum de les Cultures 2004, l’ex alcalde Clos va trobar feina al Ministeri de Indústria. En Zapatero li salvava el cul i li permetia marxar de Barcelona dient que no plegava, que marxava a fer de Ministre. Una fugida endavant. Doncs bé, durant aquest parells d’anys que porta de Ministre no sé ben bé què ha fet i per tant no sé si ho ha fet bé o no. Si no es parla d’ell pot significar dues coses: Que no fa res o que no fa res malament. Vosaltres mateixos. Ara bé, des del mes de març i arran de l’intent del Govern Valencià de tancar TV3 al País Valencià, el ministre Clos tenia la clau per permetre la reciprocitat de canals entre Catalunya i València. Es a dir, que els catalans puguem veure Canal 9 i punt 2 i que els valencians puguin seguir veient TV3 i C33. Cosa fàcil oi? Doncs jo no les tenia totes. En Clos no es mulla, fa poques declaracions i passa desapercebut. No vol problemes a Madrid, on ha anat a buscar una plàcida jubilació política. Amb el tema de les emissions de TV3 al País Valencià ha estat lent, mai no ha estat clar i ens ha fet dubtar. Però bé, finalment i després de les eleccions (quines pressions haurà rebut per no donar les llicencies abans de les eleccions valencianes?) en Clos ha treballat i ha donat a la Generalitat Valenciana un nou multiplex de canals digitals, que permetrà donar un canal legal a TV3. Ara tant sols queda la firma entre el govern Català i el Valencià per a normalitzar un fet que la política a anormalitzat. I queda per solucionar la multa que la Generalitat Valenciana ha imposat a Acció Cultural per impedir l’accés de la policia als repetidors de TV3 amb l’objectiu de tancar-los. 300.000 euros, que no és poc! Seguirem atents al tema, doncs encara queda camí per recórrer i amb els polítics que tenim, que fan difícil les coses fàcils, pot passar de tot.

Tokio Blues, d’Haruki Murakami

Norveigian Wood és una cançó del Beatles, però també un llibre de l'escriptor japonés Haruki Murakami que no sé per quina raó, aquí s’ha traduït amb el títol de Tokio Blues. El protagonista és un jove de 20 anys, solitari, que viu marcat per la mort d’un amic. Aquesta mort l’afectarà profundament i li provocarà un estrany però fort lligam amb la núvia de l’amic mort i amb una altra noia que coneixerà a la universitat. Les relacions entre aquest triangle de personatges compon un llibre preciós on es reflexiona sobre l’amistat, la mort, el sexe, l’amor i la vida. Fa uns mesos vaig llegir la historia del pájaro que da cuerda al mundo, del mateix Murakami i em va fascinar el seu món. Tokio Blues supera, amb escreix, les expectatives que tenia al començar el llibre. De veritat, feia temps que no llegia un llibre tant impactant, que m'enganxés d’una manera tant forta i que, per tant, vulgui recomanar-vos amb tanta energia. Aneu a una llibreria i compreu-vos Tokio Blues, però vigileu, Haruki Murakami és perillós i enganxa.

Marxa de resistència de Cap de Rec

51 quilòmetres i 5.000 metres de desnivell. Aquest dissabte es celebrava la primera marxa de Resistència de Cap de Rec (Cerdanya), puntuable per a la Copa Catalana i organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat. Després de dos proves pilot per preparar l’organització, aquest dissabte 16 de juny es presentava oficialment. I jo tenia ganes de fer-la! Així que el divendres, amb l’Espe de suporter, vam agafar el cotxe i vam sortir de València direcció a la Cerdanya. Després de cinc hores de cotxe arribàvem a Cap de Rec i sopàvem amb els companys de l’organització. Tothom estava content i nerviós per l’estrena. La participació tot un èxit. Gairebé 300 persones. El dissabte a les sis del matí es donava la sortida. El Fra, el Ferran, el Roger i jo vam fer un bon equip i vam arrencar xerrant i amb els ànims pels núvols. Vam baixar a Viliella, vam remuntar la vall de la Llosa i després de fer 1.100 metres de pujada i quatre hores de caminada, arribàvem al Refugi de l’Illa. Allà el Roger va tirar primer i ja no el vam veure fins a Cap de Rec. Del refugi de l’Illa vam baixar fins a Andorra en unes dues hores i mitja. Més de 1.000 metres de baixada on va haver algun lesionat i gairebé 20 abandonaments al avituallament del dinar. A Andorra, després d’una parada de 30 minuts per fer-nos una botifarra, vam arrencar decidits a arribar fins a Cap de Rec. Per davant, 1.400 metres de pujada i 17 quilòmetres. Les dues hores següents van ser les més dures de tota la marxa. 1.100 metres de pujada brutals. Arribar al Refugi del Perafita va ser dur, però el companyerisme i els ànims que ens anàvem donant tots els participants ens feia tirar amunt. Del Perafita al coll quedaven poc menys de 300 metres, i d’allà baixada fins a Cap de Rec. Arribar al coll va ser un moment d’alegria màxima. Ho havíem aconseguit! La baixada la vam fer ràpida i els 7 quilòmetres de pista des dels llacs de la Pera fins a Cap de Rec també. Arribàvem a Cap de Rec a les 18.44, després de 12 hores i 44 minuts de caminada per uns dels racons més bonics dels Pirineus. El Fra, el Ferran i jo vam arribar junts, cansats, però molt contents.

Joan Miquel Olivé i el seu particular món

Feia alguns mesos que no us parlava de música y no perquè no n’hagi escoltat (he descobert a Leonard Cohen i m’he retrobat amb l’Eric Clapton dels 70) sinó perquè no havia escoltat res que m’empenyés a escriure. Doncs bé, ahir a la nit vaig anar a un concert a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (www.octubre.cat) i m’ho vaig passar realment bé. Des de fa any i mig estic prou enganxat a Antònia Font (sobretot al Rússia), així que no vaig voler perdre’m l’ocasió d’escoltar en directe a Joan Miquel Olivé, guitarrista, lletrista i compositor d’Antònia Font. L’any 2005 va treure un CD en solitari titulat “Surfistes en càmera lenta” i fa pocs dies ha tret un single amb dos cançons noves, sa núvia morta i Hansel i Gretel. Si us agraden les lletres astronàutiques d’Antònia Font, el pop intel·ligent, l’atmosfera espacial i els sons electrònics barrejats amb guitarres, xilofons, teclats i bateria, no deixeu l’oportunitat de veure en directe a Joan Miquel Olivé. Us garanteixo un concert de petit format divertit, alegre i amb un bon rotllo a l’ambient que us semblarà que estigueu tots tancats en una càpsula viatjant cap a Saturn envoltats d’elefants blaus que ploren perquè enyoren Paris. Podeu trobar les dates dels concerts de Joan Miquel Olivé a la mateixa pàgina web d’Antònia Font (www.antoniafontoficial.com)

Carrils bicis que no van enlloc

Si passeges per la ciutat amb ulls curiosos, observant tot allò que t’envolta, pots descobrir barbaritats com la que es pot veure a la foto. Un carril bici que no va enlloc. L’urbanisme actual en molts casos és incongruent i il·lògic. Segurament el regidor de torn o el promotor corresponent justificarà l’actuació d’alguna manera o altre, però als ulls de l’usuari, és una barbaritat. Avui en dia està de moda la sostenibilitat i per tant, els ajuntaments, solen obligar als promotors que desenvolupen Plans Parcials a construir carrils bici. El promotor, davant l’obligatorietat, dissenya quatre línies sense mostrar cap tipus d’interès, simplement per a cobrir l’expedient i que així, el Pla Parcial, sigui aprovat sense problemes. Aquesta dinàmica ens porta a tenir ciutats plenes de carrils bici que no van enlloc. Cada promotor dissenya els seus carrils bici sense tenir present una visió global de la ciutat o sense saber com el promotor del costat planificarà els seus carrils bici. La culpa de tot això la té l’administració, que deixa que les ciutats les planifiquin les promotores, enlloc d’obligar-les a construir sobre un model de ciutat planificat amb consens polític i social. Si les coses es fessin bé, una ciutat tindria planificada una xarxa de carrils bici coherents, útils i ben connectada als centres educatius, comerços i estacions intermodals i s’obligaria als promotors a construir aquests carrils bici planificats, no els que a ells els vingui de gust, que normalment no serveixen per a res i et porten a la tàpia del solar del costat.

El Mondúver

El dissabte al matí vam fer una matinal (llarga) al cim del Mondúver des del poble de Xeresa. El Mondúver és un cim de 841 metres situat a la comarca de la Safor. Des del seu cim es pot veure des de Sagunt a Dènia, 150 quilòmetres de costa mediterrània amb algún racó encara bonic. El març del 2006 un incendi forestal va cremar els boscos de pins del Mondúver i mentre es puja al cim es fa evident el desatre. L’ascenció, d’un parell d’hores, és constant i fins i tot en algun punt hem d’utilitzar les mans. Grimpant arribem al Tossal, un cim situal a l’esquerra del Móndúver. En deu minuts i seguint la carena arribem al Mondúver, des d’on podem contemplar un panorama espectacular. La mar per un cantó i tota la Ribera Alta per l’atre vessant. Deixem el cim (on hi ha un dels repetidors de TV3 al País Valencià) i baixem cap als Frares i el corral de l’Obrer, des d’on enganxarem el camí de pujada per tornar a Xeresa. En total hauem caminat entre quatre i cinc hores, haurem fet més de 800 metres de desnivell i sobretot haurem fet gana per a un bon dinar. I una recomanació: si pugeu al Mondúver amb sol, o matineu molt o poseu-vos gorra i crema solar, perque el sol pica de valent i entre que el paisatge és sec (mediterrani) i que es va cremar fa un any, d’ombra n’hi ha ben poca.

Es què som tots gilipolles?

Després de veure els resultats electorals d’ahir tant sols puc preguntar-me: Es què som tots gilipolles? Com pot ser que a Sant Cugat CiU hagi tret majoria absoluta? Es que a la gent tant sols l’interessa la imatge? Tant sols volen gespa i poder dir pel món que viuen a la ciutat més verda del món mundial? Un desastre que tard o d’hora ens passarà factura a tots els santcugatencs. I segur que aleshores no serà CiU qui ho haurà d’arreglar. Ells es penjaran les medalles i el marró se’l menjarà un altre partit. I al País Valencià? Després dels casos de corrupció urbanística, xantatge, destrossa del territori, abusos.... va i treuen majoria absoluta, com si aquí no hagués passat res. Carta blanca per seguir fent el mateix quatre anys més. I a l’ajuntament de València igual. A la merda el Cabanyal, el Carme seguirà caient-se a trossos i mentrestant els motors de la F1 cremaran benzina pels nous carrers del Port. I el pitjor de tot es que estem legitimant majories absolutes amb un suport real del 20–30% de l’electorat. L’abstenció del 40-50% és un greu problema per a la democràcia. Si el poble es qui té el poder i mitjançant el vot el cedeix al govern, com pot governar un partit si la majoria del poble no vota? Són legitimes unes eleccions amb una participació inferior al 50%? La gent ja no creu en aquesta manera de fer. Hem de ser enginyosos i reinventar el sistema, sinó la democràcia s’adormirà i funcionarem amb una inèrcia que potser a algun partit ja li anirà bé, però que per a la població civil significarà la fi de la democràcia. I el pitjor de tot es que arribem a aquest punt sense ser-ne conscients i quan vulguem despertar-nos ja sigui massa tard.

IES nº 5 de Torrevella

Avui per motius de feina he anat a treballar a Elx. A l’hora de dinar, com ja tenia la feina enllestida, he decidit fer una visita a l’amic Sergi, que està fent de professor de català a l’IES nº 5 de Torrevella (si, Torrevieja, allà on el 1,2,3 regalava apartaments). Doncs bé, després de la visita crec que caldria retre un sincer homenatge a tots els professors interins que estant exiliats al Sud donant classe a Torrevella.

Ja és simptomàtic que els instituts no tinguin nom. Van numerats de l’u al cinc, així de fred, així de impersonal. Doncs bé, el pitjor de tot no és això, sinó el fet que la totalitat de l’institut està fet de barracons. No hi ha un sol totxo, i mira que ha Torrevella la construcció ha florit fins i tot sota les pedres. Han construït allà on han volgut però han oblidat la construcció d’allò que ajuda a fonamentar la societat: les escoles i instituts. A la dreta ja li va bé que el futur de la nostra societat no aprengui a pensar. D’aquesta manera la situació del professorat a Torrevella és insuportable. Treballen en barracons que quan plou o bufa vent tot trontolla, no poden fer fotocòpies per falta de pressupost i no hi ha connexió a internet en cap ordinador de l’IES. Com es pot donar classe així? Com pretenen que el professorat estigui motivat? I si la situació de base és ja deplorable, els professors de català ho tenen encara pitjor. De 20 alumnes, en poden tenir 10 o 15 exempts de català. Són, la majoria, immigrants de l’Est que no entenen el català i segons la llei valenciana poden estar dos anys sense examinar-se de l’assignatura. Com es pot donar classe a cinc persones si en tens 15 que no tenen per què escoltar-te? Crec que és impossible donar classes en aquestes condicions, però ells i elles persisteixen. El Sergi deia que baixar a Torrevella era com fer el servei militar, un pas que tot professor de català al País Valencià ha de passar. I aquí no hi ha possibilitat de prestació social substitutòria. Torrevella o atur. Potser, si no fos per ells, la llengua catalana a Torrevella ja no existiria. Està en perill de mort i tanmateix, la remor persisteix.

L’aplicació parcial de la llei de partits

La llei de partits no és una llei per dir qui pot presentar-se a unes eleccions i qui no. És una llei feta per a que els partits que substitueixen a Batasuna no puguin presentar-se a les eleccions. Una mostra clara d’aquesta parcialitat a l’hora d’entendre i aplicar la llei de partits la trobem a Xiva, un poble del País Valencià, on el cap de llista d’Alianza Nacional és l’assassí de Guillem Agulló. En Pedro Cuevas va assassinar, per motius polítics, a Guillem Agulló l’any 93 i va ser comdemnat a 14 anys de presó. Aquest personatge tant sols va passar quatre anys entre reixes i ara es presenta com a cap de llista del partit ultradretà. La meva pregunta és: si s’il·legalitza Batasuna per estar relacionada amb ETA, no es pot il·legalitzar AN per estar relacionada amb assassinats feixistes? A mi la llei de partits no m’agrada i per tant deixaria que tothom es presentés. Que sigui el poble qui decideixi. Ara bé, si acceptem la llei i l’apliquem, apliquem-la per a tots els casos, no només per anar en contra de Batasuna.

La guitarra

Avui, després de molts mesos, he tocat de nou la guitarra. He arribat a casa d’hora, m’he relaxat, m’he fet un suc de préssec i quan he entrat a l’habitació per a canviar-me, allà l’he vist, en un racó dins d’una funda negra. L’he tret a poc a poc, amb la delicadesa que hom usa per no trencar quelcom antic i l’he agafada amb fermesa. La mà esquerra al màstil i el braç dret damunt de la caixa per a poder rascar unes cordes velles. Sempre començo amb els acords d’El vespre. Do, Sol, Re, Lam i Fa. Un clàssic que em serveix per trencar el gel i observar si la guitarra està afinada o no. No tinc molt bona oïda, així que si he d’afinar-la, uso una maquineta a piles. Després agafo el cançoner, un de molt gros que vaig muntar un estiu recopilant els cançoners de campaments i un de l’Eloi, amb dibuixos i tot. Passo les pàgines i veig a en Llach, els Esquirols, Lax’N’Busto, Els Pets, Sopa de Cabra, Loquillo, Silvio Rodriquez, Bob Dylan, cançons infantils i populars... Obro el cançoner a l’atzar i intento tocar allò que surt. Sóc molt dolent amb la guitarra, però em defenso amb els acords majors i algun de menor. Mai he fet classes de guitarra i els meus mestres han estat els amics que la tocaven les nits de campament. Estic assegut tranquil·lament a la terrassa de casa, veient com el sol de Maig es pon i les imatges d’uns campaments, d’unes trobades, passen alegrement per la meva ment mentre rasco quatre acords fàcils que em recorden aquells moments. No sé si és la guitarra o el cançoner qui em transporta a aquells temps o és la conjunció de tot plegat. Guitarra i cançoner, de fet, van junts de la mà allà on vaig i encara que sembli que els tinc oblidats, de tant en tant surten de la funda negra i viatgem plegats, des de la terrassa, per les valls dels Pirineus.

El xantatge val 104 milions d’euros

El xantatge val 104 milions d’euros de l’arca pública. Això és el que haurà de pagar la Generalitat Valenciana a l’Ecclestone si el PP torna a guanyar les eleccions. És un escàndol que el PP supediti la celebració del Gran Premi de Fórmula 1 a València a una victòria electoral seva el dia 27 i que això ho ratifiqui públicament, el dia abans d’entrar en campanya, el propi patró de la fórmula 1. Fer un gran premi de Fórmula 1 en un circuit urbà és caduc i més tenint un circuit a poc menys de 25 quilòmetres, com és el cas, però el que m’interessa no és la idoneïtat o no de fer un Gran Premi urbà sinó la vessant política i urbanística de l’esdeveniment. València ha pagat 90 milions per tenir la Copa Amèrica, un esdeveniment que durarà un parell de mesos i que més o menys, amb major o menor encert, ha servit per millorar el Port. Ara es volen gastar 104 milions per poder celebrar 4 grans premis de Fórmula 1 i amb l’excusa reordenar l’espai comprés entre la ciutat de les Arts i les Ciències i el Port. Jo crec que amb els 104 milions que es gastaran, es podria reordenar la zona sense la necessitat de fer un Gran Premi i a més a més donaria per arreglar el Carme, el barri més emblemàtic i amb més potencial de València i el que està més oblidat per l’administració local. Tot acaba sent una qüestió política. La manera de fer del PP es reordenar un espai urbà aprofitant un gran esdeveniment. Aquest gran esdeveniment (Copa Amèrica o Gran Premi de Fórmula 1) val vora 100 milions. Una part serà pagada per sponsors però l’administració se’n ha de gastar uns quants més per reordenar el barri. Els beneficis que diuen que obtindrà la ciutat seran els que es puguin generar durant els dies que duri l’esdeveniment i que seran principalment en el ram de l’hosteleria i la restauració. Els altres negocis del barri perdran degut a les aglomeracions, talls de circulació, restriccions, etc. L’herència final a mig termini és un barri reordenat i punt. Un altre manera de fer és reordenar el barri pensant en la gent que viurà i treballarà allà. Els diners que es gasta l’administració són inferiors als gastats en el model de grans esdeveniments i el resultat a mig termini és millor, doncs s’obté igualment un barri, però també s’exploten les potencialitats a llarg termini (la fórmula 1 dura 1 setmana a l’any, un barri amb vida dura 365 dies a l’any). Al cap i a la fi són models de fer ciutat . El model de grans esdeveniment que ven una ciutat aparador oblidant les persones que viuen en ella vers el model de ciutat feta de barris, on el millor aparador exterior són les pròpies potencialitats de cadascun dels barris que conformen una ciutat amb identitat pròpia. Tant sols em queda l’esperança de que el dia 27 de Maig la gent sigui més intel·ligent del que els polítics creuen i no votin en clau de “volem o no un circuit de Fórmula 1” i ho facin pensant en quin model de ciutat volen.

Què fer i no fer amb les calçades de 4,5 metres. Opcions polítiques

Ahir, uns dies després d’escriure sobre la barbaritat de fer carrils de sentit únic de circulació de 4,5 metres d’amplada, vaig poder observar quina solució adopta l’administració pública per solucionar la pífia feta amb anterioritat. El carrer Lladró i Mallí, de València, és de sentit únic de circulació i té una calçada de 10 metres. En aquest carrer es permetia estacionar en cordó a banda i banda de la calçada i per tant, quedava un carril de circulació de 5 metres. La doble fila era el pa de cada dia i la sensació de caos era general. La solució ha estat fàcil. L’administració ha pensat: si hi ha doble fila es que hi ha dèficit d’estacionament i com tenim metres de calçada de sobra, farem estacionament en bateria al costat dret. Un desastre. L’estacionament en bateria dins de zones urbanes no és bo, ni per disseny ni per seguretat. Les maniobres d’estacionament són dificultoses i si estaciona un vehicle llarg, pot dificultar enormement la circulació. Personalment crec que la solució és ampliar voreres i deixar l’espai necessari per a l’estacionament en cordó i els 3 metres de carril de circulació. Evidentment, a curt termini, és una solució més cara, però reordena el carrer d’una forma coherent i al cap i a la fi, ajuda a retornar l’espai públic a les persones, els vertaders protagonistes de les ciutats. Són opcions polítiques de model de ciutat. O s’aposta pel cotxe o s’aposta pel vianant. El millor de tot es que l’asfalt del carrer Lladró i Mallí està acabat de pintar per a permetre l’estacionament en bateria i els vehicles segueixen estacionant en cordó i en doble fila. Seran més llestos els veïns que l’administració?

Temeritats en el Reglament de Planejament valencià

Un carril d’autopista té 3,5 metres d’ample. Un carril de l’eixample de Barcelona pot tenir entre 2,80 i 3 metres d’ample. Si volem permetre velocitats elevades hem de fer que el carril de circulació sigui el més ample possible, doncs quan més correm, la sensació d’estretament del carril és major. Per tant, a carrils més amples més velocitat. Ara bé, quan s’urbanitza un sector nou es jerarquitza la xarxa viària i es creen carrers per estar i carrers per passar. Els carrers d’estar poden ser de plataforma única, zones 30, zones de prioritat invertida, etc. Sigui quina sigui la tipologia del carrer, són zones on el vianant té preferència sobre el vehicle o on la prioritat és compartida. En canvi, les vies d’estar són vies estructurants del trànsit, però com són trams urbans, la velocitat no pot ser mai superior als 50 quilòmetres hora. Doncs aquí bé la incongruència urbanística que us vull comentar. El Reglament de Planejament de la Generalitat Valenciana (23/5/2006) en la seva pàgina 101, punt e, diu: Les calçades destinades a la circulació de vehicles tindran una amplada mínima de 4,5 metres en els vials de sentit únic de circulació i de 6 en els de doble sentit. No és això incongruent? No és temerari fer un carril de 4,5 metres on els vehicles puguin anar a 150 km/h ? (els carrils proposats són més amples que els de l’autopista). No és incongruent que si es fa un sol carril l’amplada hagi de ser de 4,5 metres i en canvi si se’n fan dos aquesta hagi de ser de 6 (3+3)? Aquest punt del Reglament d’urbanisme és temerari. A més a més, i coneixent als valencians, el que implica fer un carril de circulació de 4,5 metres es que o vagin a 150 km/h o que es permeti la doble fila d’estacionament. Si s’estaciona en doble fila en un carrer de 4,5 metres, encara queden 2,5 metres de carril, on un vehicle a poc a poc i amb traça, pot passar. Fora d’autopistes no haurien d’existir carrils de més de 3 metres. I punt!

PD: si no he entés bé el Reglament i algú hem pot justificar el per què d'aquests 4,5 metres, el convido a una cervesa ara que ve el bon temps!

Vinya Rock 2007 o qui diu que al País Valencià falta aigua?

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Benicàssim (Castelló) el festival de música Vinya Rock. Tres dies de concerts amb un cartell que convidava, després de molts anys, a tornar a fer la motxilla per marxar de festival: Manu Chao, Fermín Muguruza, Los Suaves, La Troba Kung Fu, G5, Ojos de Brujo, Macaco, Obrint Pas, Potato i un llarg etcètera. Com ja tenim una edat, vam aprofitar que els tiets de l’Espe viuen a Castelló per instal·lar-nos a casa seva i deixar la tenda de campanya per a millors ocasions. Aquesta decisió, aparentment banal, ens va salvar el cap de setmana. La nit del divendres al dissabte la puja ja ho va enfangar tot i, de camí al festival, ja es podien contar per desenes les tendes destrossades. L’alcohol i les drogues barrejades amb tempesta no són bones companyes d’acampada. Dissabte al vespre va començar a ploure d’hora i ja no va parar. El concert de Los Suaves, mític sota la pluja, va servir per a mullar-nos fins als calçotets i decidir que ja en teníem prou. Eren les 11 de la nit, plovia a bots i barrals i fins i tot es va apagar la llum dels escenaris. Allò era el caos! L’endemà ens assabentarem que els concerts es van acabar suspenent i que l’horari dels concerts de diumenge tenia petites modificacions. L’espectacle de les tendes d’acampada el diumenge al matí era dantesc. Tendes plantades dins de bassals com mars, tendes destrossades dins del fang.... la gent caminava mullada i bruta de fang fins a les orelles, els xinos i les botigues de “todo a 100” ho havien venut tot: xancles, capelines, sabates... tothom sobrevivia i vestia com podia o amb el que li quedava. Tot i això, la moral no defallia i els concerts de diumenge estaven plens de gom a gom. Més de 40.000 persones que van sobreviure al diluvi amb humor, ballaven i cantaven bruts de fang, bevent cervesa i com si allà no haguera passat res. I es que un festival és un festival i si a més a més plou, el festival és torna mític.

La política del sòl del PP

Ahir a la nit vaig estar veient una estona el programa de TV1 on 100 persones entrevistaven a Mariano Rajoy. En un moment de l’entrevista li van preguntar que faria si fos president d’Espanya per a modificar l’actual rumb incontrolat de l’urbanisme. La resposta em va deixar glaçat. No sóc un expert en urbanisme ni en ordenació territorial, però la planificació de la mobilitat té molt a veure amb el territori i per tant crec que, com a mínim, puc opinar i fer-me una idea de com van les coses. Amb aquesta petita experiència acumulada, la resposta d’en Rajoy la trobo temerària. Segons el cap de l’oposició, la solució és liberalitzar el sòl, mantenir les zones protegides i aplicar el sentit comú. Anem per parts: Liberalitzar el sòl: No sé quin percentatge de sòl és públic i quin privat, però sé que a Catalunya, un percentatge molt elevat del sòl és privat. Què vol dir liberalitzar el sòl? Jo en el meu sòl puc fer el que em doni la gana, sempre i quan no estigui protegit? I amb el sòl públic, que hem de fer, vendre’l? Qui farà aleshores hospitals, escoles i infrastructures? Ho privatitzarem tot? Quin paper tindran aleshores els PGOU? On quedarà la idea de planificar el territori? Un exemple: Tinc un terreny a Espot, al costat del límit del Parc Nacional d’Aigüestortes. Com el terreny es meu i no està en zona protegida, puc construir-me una finca de 20 plantes allà mateix? Crec que l’ordenació territorial ja funciona prou malament en mans municipals degut a la falta de pressupost, com per a que ara obrim la veda a que cadascú, en el seu terreny, faci el que li vingui de gust. L’any 1.996 el PP va aprovar una llei per augmentar el sòl urbanitzable. Deien que a l’augmentar l’oferta del sòl els preus baixarien. Han fracassat! Prou d’invents amb el sòl. El territori és un bé comú i com a tal l’hem d’entendre i ordenar-lo. Mantenir les zones protegides: Aquesta frase em sona a que ja s’ha protegit tot el que s’havia de protegir i per tant, la resta del territori, el podem omplir de totxos. Si es liberalitza el sòl, ningú voldrà que es protegeixi el seu territori. Avui en dia és dificultós protegir qualsevol zona. La pressió urbanística és important i la majoria de propietaris prefereixen una reclasificació cap a sòl urbà que cap a sòl protegit. Que passarà amb la liberalització del sòl? Com el sòl en qüestió no estaria protegit, la decisió seria del propietari i el totxo guanyaria sempre. Amb la liberalització del sòl, la creació de nous espais protegits seria gairebé impossible. Sentit comú: Estaria molt bé que el món funciones amb el sentit comú. Sense lleis, sense normes, només amb el sentit comú de cadascú, individual, no col·lectiu. D’això se’n diu anarquia i a mi em sembla bé, fins i tot òptim, però quan ho sento dir d’algú del PP em poso a tremolar. Com vol el PP que l’ordenació territorial funcioni amb sentit comú, veient tot el que han fet? (Benidorm, Marina D’or, Múrcia, Madrid......). Si el sentit comú que volen aplicar és el que han aplicat allà on han governat, prefereixo les normes i les lleis.

Acupuntura urbana

Un amic em va recomanar fa uns mesos un llibre de títol suggeridor: Acupuntura Urbana. L’autor és l’urbanista brasiler Jaime Lerner, el que fou alcalde de la ciutat de Curitiba y artífex de les nombroses actuacions que han fet famosa la ciutat. Amb un text planer i en format de capítols molt curts (2-3 pàgines), en Jaime Lerner ens explica diferents actuacions per millorar una ciutat, un barri o un carrer. Petites actuacions que donen grans resultats, actuacions que tenen a veure amb la gent, la música, el soroll, el silenci, les olors, les imatges, la identitat, i que estan molt allunyades de les grans obres faraòniques, cares i fora de lloc. Proposa petites actuacions (acupuntura) que serveixen per a regenerar una zona o eliminar un problema, actuacions que funcionen com a catalitzadors per a millorar diferents disfuncionalitats. El text és clar, senzill i entenedor i la idea principal es podria resumir amb una frase de l’autor que diu: les ciutats necessiten menys creadors de complexitats i més filòsofs. Molt recomanable per a urbanistes i per a tots els amants de les ciutats, doncs els diferents capítols del llibre es succeeixen en diferents ciutats del món, des de Curitiba a Beijing, de Paris a Barcelona....

Excursió pel Cabo de Gata: Genoveses - Mónsul

Aquesta Setmana Santa he estat a Cabo de Gata, un parc natural costaner situat a la provincia d’Almeria (Andalusia) i declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO. Cabo de Gata es caracteritza per ser un espai desèrtic, amb roques sedimentàries i volcàniques i una vegetació plena d’atzavares i figues paleres. Ara, per Pasqua, és un molt bon moment per conèixer el parc, doncs la calor no és intensa i es poden fer nombroses excursions, tant per l’interior com vora mar. L’excursió que us proposo és a vora mar i permet descobrir cales solitaries de sorra fina envoltades de roques volcàniques de formes estranyes. És un curt passeig, que a bon ritme es pot completar en menys de dues hores, però si anem contemplant paisatge, fent algun bany i admirant els bassalts que ens envolten, podem passar-nos-hi el dia. L’excursió comença al Poble de San José i per la platja i seguint les indicacions ens encaminarem a la platja de los Genoveses (on també podem deixar el cotxe). A partir d’aquí, comença un itinerari màgic, on es barreja senzillament l’aigua de mar amb la sorra, la sorra amb les roques volcàniques i les roques amb els precipicis. I a l’interior, on en altres indrets hi han hotels, les atzavares altes i les figues grosses. Des de la platja dels Genovesos seguim un itinerari marcat cap al Sud, paral·lel a la platja que a poc a poc agafa alçada. Als 10 minuts, el sender es desviarà cap al mar i un altre trencall seguirà guanyant alçada cap a l’interior. Els dos itineraris duen a la platja de Mónsul, un per la carena i l’altre per la costa, platja a platja. Nosaltres agafarem el camí de l’esquerra i baixarem cap a la platja. Creuarem la cala Amarilla i les platges del Barronal. Seguirem sempre per la línia de costa, saltant de roca en roca, jugant amb l’aigua i fent boulder a les parets de la platja. Així, a poc a poc i fascinats pel paisatge i la tranquilitat de l’indret, arribarem a la platja de Mónsul, on en Sean Conery fent de pare d’Indiana Jones va fer caure un avió de combat amb l’ajuda d’un paraigües i unes gavines. A Mónsul hi ha un aparcament des d’on, fàcilment i fent auto stop, podrem tornar cap a Sant José. Qui tingui ganes de caminar més pot tornar cap a la platja de los Genoveses seguint la carena, fent així un itinerari circular d’alló més complet. http://www.parquenatural.com/

Cabo de Gata

Marxo cap al desert, allà on la sorra és sòl i el sol és mort, allà on l’aigua és vida i la vida és poca, allà on l’aire és brisa i la brisa és salada, Marxo a Cabo de Gata, a buscar la lluna, a buscar les pedres, a buscar el vent, a buscar l’aigua, a buscar la vida, a buscar les plantes.

El poble

Hi havia una vegada, un petit municipi situat a la vora d’un mar càlid, on tranquil·lament vivien del camp i de la mar els seus poc més de 1.500 habitants. El municipi, a poc a poc anava creixent, al ritme natural d’una població petita, sense ensurts ni rebomboris. Creixia perquè la cooperativa es feia gran i les collites anaven bé, perquè s’instal·lava una fàbrica i es creaven llocs de treball, perquè és millorava una carretera i algú de ciutat volia apropar-se a viure a un ambient més rural. Tots aquests creixements tenien lloc dins del nucli urbà, es mantenia el model i l’estructura de poble dens i es preservava l’entorn natural, a l’est el camp i a l’oest la falda de la muntanya. Tots els creixements, petits i controlats, es feien al voltant de la carretera, punt d’entrada i sortida del poble. Va arribar un dia que el batlle, per vell, va plegar i les eleccions les va guanyar l’home fosc del poble. Aquest home mai havia ajudat al pare en les dures feines del camp, no s’havia llevat mai a les 5 del matí per evitar el sol del migdia mentre es treballava la terra i es bevia la cassalla els diumenges abans d’entrar a missa de 12. Era un desertor de la falç i tenia en ment un projecte per acabar amb un poble que li semblava avorrit, lleig, vell i ple de gent de camp sense cap mena de modals. Ell volia convertir el seu poble en una ciutat moderna. Va viatjar a ciutat, on va conèixer homes més foscos que ràpidament li juraren amistat, el convidaren a dinar a restaurants luxosos i li regalaren rellotges i cotxe, tot dient-li que si confiava en ells, el seu petit poble aviat seria la capital d’un territori modern. El batlle estava enlluernat i confiava en aquests nous amics que tant bé l’estaven tractant. Deixà que redactaren el nou Pla General d’Ordenació Urbana, doncs deien que era l’eina essencial per a modernitzar el poble. L’horta i la muntanya serien ben aviat zones residencials de luxe, els anglesos vindrien enlluernats per la proximitat de la mar i la verdor d’un camp de golf al peu d’una bonica muntanya i els habitants del poble s’enriquirien sense haver d’embrutar-se mai més les mans de terra. El poble, ignorant el que succeïa, veia com de sobte uns homes amb corbata els hi donaven bastants diners pel camp. El llaurador, d’una mitjana de 60 anys i amb els fills a ciutat estudiant, veia com la jubilació se li feia una mica més dolça. Fa mal, pensava, vendre els camps de la família però el fill no sé si voldrà seguir treballant el camp, la competència exterior cada vegada és més forta, cada vegada em compren els productes a un preu molt més baix... Jo ja estic cansat! Amb el cor en un puny i els ulls plorosos, acabava venent els camps. Als pocs mesos s’aprovava el PGOU i els camps passaven a ser urbanitzables i el seu valor es multiplicava per tots aquells zeros que vulgueu posar-hi al darrera. El poble que abans tenia 1.500 habitants i poc més de 800 cases, aviat tindria 6.500 habitatges més, tots dispersos per aquells camps on anys enrera es va llaurar la història d’un poble que l’especulació i la maldat dels polítics ha destrossat. Això tant sols és un conte d’un poble imaginari, tot i que seria capaç de posar més d’un nom real al poble i al batlle. Ens han venut els nostres pobles amb l’excusa del progrés i què ens ha quedat? Ràbia i impotència!

La presència de Batasuna a les eleccions del 27 de Maig

Estem a dos mesos de les eleccions municipals i encara no sabem si Batasuna podrà participar, com a tal i de forma legal, als comicis del mes de Maig. Sóc del parer que s’ha de donar veu a tota formació política, sigui del nostre gust o no. D’això se’n diu pluralitat i agradi o no, vivim en un món plural, amb idees plurals i maneres d’entendre la vida plurals, encara que certs sectors no ho vulguin entendre i potenciïn aquest pensament únic d’encefalograma pla. El govern Espanyol ha de permetre que Batasuna participi a les eleccions. Per què? A les eleccions al parlament basc del 1998, Batasuna va obtenir el 18% del vots, el 2001 va baixar fins al 10% (7 diputats) i a les darreres, les del 2005 i sota les sigles del Partit Comunista de les Terres Basques, va obtenir un 12% i 9 diputats (150.000 vots). Aquestes xifres deixen clar que el suport del poble basc a Batasuna no és minoritari ni residual. I aquest votants han de poder tenir una opció política per a votar. No els podem negar el vot. Que et queda si et neguen el vot i la paraula? Com es pot entendre un procés de Pau si no permetem que la branca política del grup terrorista es presenti a les eleccions? Si el govern espanyol actués intel·ligentment, hauria de permetre la participació de Batasuna a les eleccions. Si no ho permet, Batasuna s’acabarà presentant sota qualsevol altre nom i al final, el govern central no haurà fet bé ni una cosa ni l’altra. Més val ser valent i coherent amb les idees que deixar que les escletxes legals facin la feina que tu no vols fer.

"Estos rojos del PP"

Els del PP es manifesten gairebé cada cap de setmana, el cap de l’oposició al govern li fa boicot a PRISA, (fins al maig, doncs segur que no té collons de no emetre publicitat durant la campanya de les eleccions municipals), els del PP de València aturen les obres d’una desaladora per impacte ambiental (i Benidorm, Marina d’or....), Aznar segueix dient que perilla la unitat de Espanya i el Losantos fa anys que diu que Espanya corre perill de Balcanització. En Piqué no sé que diu, però vist des de Catalunya deu flipar i segur que quan se’n va a dormir pensa en afiliar-se a Ciutadans o trucar a l’amic Gallardon i fundar un partit de centre. Però en Gallardon ja en té prou amb l’Esperanza, aquella listilla que quan era ministra de Cultura es pensava que el nobel de Literatura Saramago era una dona (Sara Mago) i que tots pensàvem que Tonino (CQC) havia aconseguit enfonsar-la políticament. Doncs no, hay que joderse tot i que la prefereixo de presidenta de la comunitat de Madrid que de ministra, així a mi no em toca els ous (paciencia compañeros madrileños, a lo mejor os abandona para hacerse cargo del partido cuando Rajoy se vuelva loco un rato). La resta del PP segueixen pensant tant sols en el complot – cop d’Estat que els va treure del poder el 14M. La conspiració ETA – AL Qaeda – Zapatero. Segur que l’Acebes i el Zaplana acaben dient que Bin Laden és basc i ZP afgà i que per tant la dinamita la va portar a Atocha Ali Babà via Bilbao i calle Ferraz. I es clar, amb aquest panorama els del PSOE flipen. Que han de dir? No havíem quedat que era l’esquerra la que sempre estava putejada, a l’oposició quan no a la clandestinitat i que l’enemic era la dreta governant (primer dictatorialment i més tard democraticament però amb el mateix “talante dialogante”?). No era l’esquerra la que es manifestava i la dreta la que deia que eran cuatro rojos con pancartas? Ens hem tornat tots bojos i si encara queda algú amb un dit de seny al cap, deu ser que ni mira la tele, ni llegeix diaris, ni escolta la ràdio i fins i tot no es deu fer ni cafès ni canyes als bars. Deu viure amagat en una cova del pirineu. Quina sort!

Les Falles

Aquest cap de setmana s’han celebrat les Falles i com a nouvingut a València però sense pertànyer a cap casal faller, em permeto la llicència d’opinar. Les falles originàriament estàven pensades per a queixar-se, irònicament, del que succeïa al món en general i al poble en particular. Es creaven uns ninots que representaven els personatges més populars del poble i mitjançant imatges i textos es feia critica. Avui les falles, sobretot les de més pressupost, s’han “Disneylanitzat”. Es creen falles immenses sense cap tipus de crítica o una amb una crítica tant passada per aigua que no fa ni gràcia. Ara, el més important es veure qui la fa més gran i qui es gasta més diners. La guanyadora d’enguany s’ha gastat la friolera i fins i tot immoral quantitat de 700.000 euros per a fer una falla gran, molt gran i d’estil Disney. Gairebé totes iguals, amb els mateixos traços, les mateixes formes i els mateixos colors. Però com a la ciutat de València hi han 700 falles i és una ciutat plural i diversa, encara hi ha algun barri que guarda l’escència de la festa i aixeca falles originals, innovadores i crítiques. Aquest any, i ja va sent habitual, la falla del carrer Corona (davant del museu de la Beneficencia) ha estat la que més m’ha agradat. La falla representava, sencillament, un pit. Però era original perque estava feta de fusta, com antigament les feien totes abans de que el porexpan jubilés la fusta de pi i el fum blanc del arbre mediterrani fos substituït pel negre i toxic del derivat del petroli. La nit de la cremada incompleix el protocol de Kioto d’una manera alarmant, però a veure qui s’atreveix a denunciar-ho. Bé, tornant a la falla del carrer Corona, el pit en qüestió feia referència a un pit dissenyat pel cineasta Luis Berlanga durant el Franquisme. Evidentment la censura de l’època va prohibir aixecar la falla, però ara, més de 40 anys després, han recuperat la idea i l’han aixecat. Homenatge al cinema? Denúncia a la censura actual? Sigui el que sigui, ha estat la falla més interessant de les que he vist. I s’ha de dir que han estat poques les que he vist, doncs el cap de setmana de més moguda m’he refugiat a Ports de Beseït, a la muntanya, a celebrar que entrava a la trentena.

Les televisions autonòmiques en un país de bojos

Llegeixo perplex que la Generalitat Valenciana vol demanar judicialment el tancament de les emissions de TV3 i C33 al país Valencià. Estem en un país de bojos! En qualsevol altre indret de món on dos territoris comparteixen un idioma, estic segur que poden veure les televisions respectives sense problemes ni interferències polítiques. Si Espanya fos un país normal, al País Valencià s’hauria de veure TV3 i C33 sense problemes i a Catalunya s’hauria de poder veure Canal 9 i Punt 2 (cosa que ningú demana). I encara podem anar més enllà. Per què des de casa meva no puc veure Euskal Televista, la televisió Gallega, Canal Sur, o qualsevol altre canal autonòmic, i en canvi puc accedir a mil canals internacionals? Per què és més fàcil veure la BBC o la RAI 1 que Canal 9 a Catalunya? Si volem que les diferencies territorials siguin potencialitats que enriqueixin el conjunt de la societat i no barreres que potenciïn l’odi (com pretén la dreta espanyolista més rància), no seria bo que des de qualsevol punt d’Espanya es poguessin veure tots els canals autonòmics? I seguint la mateixa línia, si la Constitució espanyola reconeix el Gallec, l’Euskera i el Català com a llengües oficials de l’Estat, per què no se’n pot fer ús al Congrés de Diputats? No és un problema tècnic ni pressupostari. Igual que en el cas de les televisions autonòmiques, és un problema polític fruit de la situació anòmala en la que viu sumida el país.

Falta, simplement, sentit comú.

L’excursió de Març 2007. Talaixà. Alta Garrotxa

Amb les ganes de caminar que tinc i amb l’horitzó posat al dia 16 de juny (Marxa de resistència de Cap de Rec), inauguro una secció de ressenyes excursionistes. I per començar, que millor que una caminada per l’Alta Garrotxa? Els dies 3 i 4 de març vam marxar amb la família a Montagut, a passar el cap de setmana a una casa rural (Mas l’Era, molt recomanable). El dissabte al matí vam alçar-nos tranquil·lament i vam anar cap a Sadernes. Allà les 11 vam començar a caminar, riu amunt, contemplant les gorges d’aigua fresca i els tallats alts i verticals. A l’alçada del pont de Sant Valentí vam creuar el riu a l’esquerra i vam començar a pujar direcció a Talaixà. En un parell d’hores llargues vam arribar al poble abandonat de Talaixà. Està situat en un coll des d‘on es pot observar la Vall d’Oix per un costat i la vall de Sadernes per l’altre. El solet acompanyava, així que vam dinar sota d’uns pins i vam fer la bacaineta. A les tres de la tarda vam agafar el GR-11 que ens duria fins a Sant Aniol d’Aguja. Aquest tram de GR és molt espectacular. És un senderol estret que circula per l’única feixa de verd que hi ha en una paret vertical. De sobte el senderol perd alçada i arribem a Sant Aniol, un pla amb una font i una església abandonada. Vam omplir les cantimplores, vam fer un mos de xocolata i reprenguerem el camí de tornada a Sadernes, tot seguint el curs del riu. Aquest tram és agradable, vas creuant el riu de costat a costat i el camí es fa molt entretingut. A les 7 de la tarda, i després de caminar 6 hores, arribem de nou a Sadernes.

I per la nit i per a celebrar-ho, concert de Chocadelia a Olot, amb la sempre espectacular i engrescadora companyia de l’autòcton Toni. Gràcies company!

El llibre i el disc de Març 07

Aquesta vegada us vull recomanar un llibre clàssic que potser molts de vosaltres ja haureu llegit, però que jo he descobert al llindar dels 30. És “El viejo y el mar” d’Ernest Hemingway. És un llibre d’una senzillesa alarmant, escrit com si ho haguera fet el mateix vell pescador mentre lluita contra el peix. El vell, el peix, els taurons i la mar. No fa falta res més per a descriure aquesta lluita a vida o mort entre un vell i un peix. Però alhora és una lluita de respecte, respecte a unes actituds, a un peix i a una forma de viure la vida. Jo ho he comparat a l’esforç que fa l’alpinista quan es troba en condicions extremes i lluita ell sol amb la muntanya, respectant-la alhora que intenta vèncer-la. Descobrir Hemingway ha estat una gran troballa. A la tauleta del menjador ja m’espera “Por quién doblan las campanas”.

Pel que al disc del mes vull recomanar-vos “Clavell Morenet” del grup La Troba Kung – fu. En aquest nou projecte d’en Joan, ex Dusminguet, la música que surt de l’acordió destil·la rumba amb un toc de música tradicional, unes pinzellades de reagge i molt molt de sabor a festa! Evidentment el so de Dusminguet està present, però no és un Postrof, ni un Vafalungo ni molt menys un Go. És un nou projecte, amb reminiscències dusmingueteres però amb aires nous i músics nous. Només repeteix les ganes de festa. I menció especial per al llibret que acompanya al CD Original. Amb llibrets com aquest (gairebé 100 pàgines), paga la pena comprar-se el disc!

www.latrobakungfu.net

Des de València

Després d’uns dies d’absència per motius de trasllat, retorno al bloc per explicar-vos com em va la vida a la capital del Túria. M’he posat a viure amb l’Espe al pis que té al barri de Patraix, a 20 minuts a peu del centre de València. Pels matins vaig a la feina amb Bus, però per les tardes, quan plego de treballar i vull que em toqui l’aire, me’n torno a peu. El pis on vivim deu ser dels anys 50 o 60 però el van reformar gairebé tot l’any passat. Ara estem demanant pressupostos per reformar la cuina, però veient els preus que ens demanen, em sembla que seguirem una temporada més amb la cuina vella. Jo, després de rebre dos pressupostos, cada dia la trobo més maca i fins i tot moderna. El pis és lluminòs (un sisé), amb una terrassa gran, un menjador ampli, un bany generòs i dos habitacions petites però acollidores. Quan vingueu de visita a València ja veureu! Pel que fa a la ciutat, no ha canviat gaire des de l’any 2003, quan hi vaig viure gaudint d’una beca Sèneca. Fa el mateix bon temps (22 graus al febrer), té el mateix caos d’aparcament i ara, per falles, tornar a estar tot genialment potes enlaire i amb un tuf a polvora constant. Durant Falles la ciutat es transforma en una ciutat per a vianants, doncs cada quatre cantonades hi ha una Falla i per tant el carrer tallat. No sé si hi ha un pla de mobilitat especial per Falles o deixen que el trànsit s’autorreguli, però sigui com sigui, tothom va a peu, be perque li ve de gust o bé perque no li queda més remei. Però ningú protesta. Pel que fa a la feina, m’he incorporat a treballar a IDOM, una empresa molt gran, d’orígen basc, però amb seus a València, Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa.... i no sé encara on més! A València som 150 persones, així que a hores d’ara no conec encara ni al 90% dels companys i companyes de feina. Aixó si, conec als quatre que formen l’equip de consultoria i transport i de moment, amb aixó faig.

Bé gent, una abraçada a totes i a tots

Helicòpters a l'Everest

He llegit un article on es diu que s’ha inventat un helicòpter no tripulat que pot realitzar rescats de muntanya fins a 9.000 metres d’alçada. Es a dir, a tot arreu, fins i tot al cim de l’Everest. Si avui en dia ens queixem de que l’Everest s’ha comercialitzat, que qualsevol ric pagant 60.000 euros pot intentar pujar al cim més alt del món sense haver-se posat uns grampons abans, tot i saber que per sobre dels 6.000 metres no el podran rescatar, no empitjorarà la situació el fet de que et puguin rescatar a qualsevol alçada? Jo crec que tècnicament és un bon avanç, però que la seva existència no ha d’anar lligada al fet de pensar que ara, a l’Everest, pot pujar tothom. Si l’Himalaya ja està massificat, l’helicòpter no ha d’empitjorar la situació actual. Cal restringir l’accés a les grans muntanyes per seguretat i per preservar el medi i cal que la barrera no sigui estrictament econòmica, sinó també per coneixements. Simplement tenint el respecte que una muntanya com l’Everest és mereix, la situació milloraria i l’existència d’un helicòpter com el inventat, no causaria el debat que ha generat.

El trasllat

Com ja sabreu la majoria, marxo a viure a València. Després de tres anys treballant a Barcelona i viatjant els caps de setmana amunt i avall per raons d’amor, m’ha sortit l’oportunitat laboral de marxa a treballar a València i així poder, definitivament, “casar-me”. Canviar de ciutat implica moltes coses. En el meu cas allunyar-me de la família, els amics, el meu poble... i dic allunyar-me perque no vull dir deixar, paraula que utilitza molta gent per referir-se a aquest procés. Els amics són amics perque ho són, no perque viuen al mateix poble, així que faré l’esforç necessari per a que sentin que encara hi sóc. En Raimon deia que qui perd els orígens perd la identitat. Jo procuraré no perdré els meus orígens, alhora que intentaré clavar arrels allà on vaig. Curiosament, la comarca de València és l’Horta. Bon lloc per clavar arrels, no penseu? I per últim queda la part purament física d’aquest procés, que és el trasllat. Posar en caixes la teva vida. Dos motxilles de roba, dos caixes de música i moltes més de llibres, dos quadres i els àlbums de fotos. I ja està. Així escrit sembla poca cosa, però buidar una habitació no és fàcil. Surten coses de tota arreu. Intentes fer neteja, però et surt la vena nostàlgica i acabes tirant-ho tot dins d’una caixa. Al cap i a la fi un és un per allò que és i per allò que fa que sigui (amics, família, fotos, llibres, música...).

El llibre i el disc de Febrer

Aquest mes de Gener he anat especialment de bòlit i he tingut poc temps per llegir i descobrir nous grups de música. Tot i això m’atreveixo a fer dos recomanacions. La recomanació literària és una aposta segura. M’estic llegint El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez. Què dir d’aquest escriptor colombià? Ningú com ell descriu millor les històries d’amor impossibles, les casualitats de la vida, les decisions que es prenen en un minut i et repercuteixen durant la resta de la teva vida. El amor en los tiempos del cólera és la història d’amor impossible entre Florentino Ariza i Fermina Daza, que està feliçment casada amb el metge Juvenal Urbino, però a la vegada és la història d’un poble del carib, d’un temps passat, d’unes relacions humanes... és el món exquisit d’en García Márquez. Pel que fa a la música, he descobert una cantant de l’Alguer que pinta molt bé. No he tingut molt temps d’escoltar-la amb tranquil·litat, que és el que requereix el seu últim CD, Aquamare, però segur que quan trobi un moment de repòs, la Franca Masu em sorprendrà. http://www.francamasu.com/

La Serra de Tramuntana

Les passades vacances de Nadal (que lluny que es veuen ja!) vaig estar sis dies a Sóller (Mallorca) amb un grup d’amics del País Valencià. Feia quinze anys que no viatjava a l’illa de Mallorca i la imatge que en tenia estava distorsionada per la propaganda del turisme de massa. Per mi, l’illa de Mallorca eren grans hotels, pobles petits que s’han tornat grans a base d’apartaments, grans discoteques i platges grans i abarrotades. Doncs bé, jo que no sóc home de mar, he descobert un indret a voramar preciós: Està a l’illa de Mallorca i es diu Serra de Tramuntana. El fet de viatjar durant el mes de Desembre ha fet que el territori estigui menys massificat i que per tant tingui un encant que a l’estiu, potser no té. El poble de Sóller és petit i encantador i sembla que per ell els anys no passin. I el Port de Sóller semblava un poble fantasma, ple d’hotels buits i restaurants tancats, però tot i això, el paisatge que l’envoltava tenia un encant. Aquest paisatge és diu serra de Tramuntana. Del mar al Puig de l’Ofre, 1.096 metres de desnivell, que es poden salvar per senders costeruts i camins empedrats. Dels tarongers a les oliveres i de les alzines als pins. Un paisatge mediterrani en un ambient pirenaic. Quan estàs al coll de l’Ofre i veus el Puig Major la sensació és d’estar al Pirineu, tot i que les alzines enganyen. Quan arribes al cim del Puig de l’Ofre i veus la mediterrània que envolta l’illa....increïble. M’he reconciliat amb l’illa de Mallorca, he descobert la Serra de Tramuntana i he conegut un grup de gent ben maco (Víctor, gràcies per la casa). Ja ho sabeu, si aneu a Mallorca a remullar el cul, no deixeu d’estirar les cames per la Serra de Tramuntana. Ho agraireu!

Espanya inacabada

Ahir a la tarda es va presentar al Museu d’Història de Catalunya el nou llibre del Catedràtic de Geografia humana Joan Romero, que porta per títol Espanya inacabada. Quan vaig estudiar a València vaig tenir l’ocasió de tenir de professor de Geografia política a en Joan Romero i va ser un plaer. Discutíem molt sobre el model d’estat espanyol (federalisme, nacionalismes perifèrics i centrals), sobre l’estat del benestar, sobre les competències autonòmiques, sobre l’estructura de les administracions públiques, etc. A mi tots aquests temes m’agraden molt i durant aquell curs m’ho vaig passar molt bé perquè a classe debatíem i a casa s’havia de llegir i escriure molt. Ara, en Joan Romero ha escrit un llibre on parla de totes aquestes coses. Ell és un federalista declarat, que no nacionalista, i amb aquest llibre intenta posar una mica d’ordre intel·lectual en aquest país on parlar de Federalisme i de model d’estat, a vegades implica ser acusat de separatista - nacionalista per un sector polític i per algun mitjà de comunicació.

Ha mort Ryszard Kapuscinski

Aquest matí, fullejant un d’aquests diaris que donen al tren, m’he assabentat de la mort del periodista i escriptor polac Ryszard Kapuscinski. Jo tant sols m’he llegit un llibre seu, Eben, però em va agradar tant, que crec que des d’aleshores m’he mirat l’Àfrica amb uns altres ulls. Crec que em vaig llegir Eben a quart de Geografia, quan estava fent l’assignatura de geografia d’África. El professor ens va recomanar llegir un llibre sobre el conflicte a Sierra Leone, on es descrivia tota la problemàtica dels nens soldats, però remenant la biblioteca de casa els pares (lloc de grans troballes literàries), vaig trobar-me amb Eben. Aquest llibre descriu Àfrica defugint dels tòpics, descrivint el dia a dia de la gent i les corrupteles polítiques. Descriu el procés de descolonització, alhora que et submergeix en la vida de ciutats i pobles. És un llibre on amb senzillesa es barreja de la millor manera possible literatura geogràfica, política, històrica i periodística. Tot això feia Kapuscinki. I ho feia molt bé. Avui, a l’edat de 74 anys ha mort a Polonia. Potser és un tòpic, però per sort, quan mor un escriptor ens queden els seus llibres que, normalment, són una part importantíssima i immortal d’ells.

Enllaços de la notícia de la mort de Kapuscinsky a: www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2243794 www.elpais.com/todosobre/persona/Kapuscinski/Ryszard/2926

Tinc un nus a la panxa

Tinc un nus a la panxa que no és d’amor. Tampoc és una gastroenteritis ni una apendicitis. Aquesta ja m’he la van traure i no en puc tenir cap altra. És un dolor que físicament és suportable, però que mentalment va repicant l’estómac sense parar. Quan es fan entrevistes de treball per caviar de feina, quan has de marxar de la feina en horari laboral per fer-les, quan no pots explicar-ho a ningú i has de callar i viure amb això, comença aquest mal de panxa. Si a més a més, aquesta possibilitat de canvi de feina implica canviar de ciutat, aquest mal de panxa s’aguditza. Penses que això implica deixar la teva ciutat, els teus amics, la família, tots els temes socials que tens oberts... canviar radicalment de vida. Però quan la voluntat empeny amb força les ganes de canvi, és que hi ha quelcom que contraresta el mal de panxa. Serà l’amor?

El procés de Pau

Davant de l’atemptat d’ETA a Barajas i de la més que possible ruptura de les converses entre Govern i la banda armada, hem pregunto: · Com es pot destrossar un aparcament de cinc plantes, matar a dos persones i dir que l’alto al foc segueix vigent? No seria més coherent demanar que el procés de Pau segueixi obert? · Suportarà el Govern aquest gir d’ETA i intentarà seguir negociant o per contra s’espantarà davant la reacció de la dreta i abandonarà el procés? · Com actuarà el PP? Com influenciarà en tot aquest procés el fet que d’aquí a poc més d’un any hi hagi eleccions generals? Seran capaços de no anteposar interessos partidistes a uns interessos generals? Sovint em plantejo el problema políticomilitar del país Basc i penso que ETA fa poc per arribar a uns acords de Pau, però que els partits polítics fan molt menys encara. No es pot plantejar una negociació de Pau amb vistes a obtenir una arma electoral de cara a unes eleccions generals. Es necessita un acord entre tots els partits polítics. Un acord madur que estigui per damunt dels quatre anys de legislatura i que sigui un full de ruta útil per qualsevol partit que estigui al Govern, tenint clar que el problema basc no només es solucionarà policialment. S’ha de parlar, baixar del burro, perdonar, no sentir-se guanyador ni vençut i negociar. Crec que actualment, a pocs mesos d’importants eleccions municipals i autonòmiques i a poc més d’un any d’unes eleccions generals, no hi ha el clima polític adient ni la maduresa suficient per a que els principals partits polítics plantegin una negociació de Pau amb ETA. La bomba d’ETA a Barajas és el resultat final d’una treva i d’unes negociacions on tots els actors partícips (ETA, polítics i societat civil) estaven verds. A veure si el temps ens fa madurar a tots.

Consumir durant les rebaixes

He llegit un article sobre el “Informe Retrato Consumidor 2007” fet per la consultora RMG & Asociados, on es diu que un 53% dels consumidors compra productes que no necessita. M’encanta que en els mitjans de comunicació generalistes surtin articles denunciant el consum compulsiu. Ara que venen les rebaixes, sembla que haguem de comprar per nassos. Hem de canviar tot l’armari, de dalt a baix. Jo crec que les rebaixes són bones per comprar aquelles coses que realment necessites. Però tant sols allò que un necessita, i si no és necessita res, doncs no cal comprar res. De moment no és obligatori anar de rebaixes! Així que companyes i companys, penseu realment si us fa falta alguna cosa abans d’entrar en una botiga atapeïda de compradors compulsius. Potser, si no necessiteu res i us quedeu per casa llegint o en un bar compartint una cervesa, guanyeu una tarda i us estalvieu un mal de cap.

El llibre i el disc del mes (Gener)

El llibre que he llegit aquestes vacances de Nadal porta per títol “Muerte en la Fenice” i és de l’escriptora Nordamericana, però resident a Itàlia des de fa 25 anys, Donna Leon. És un llibre de Novela negra ambientat a Venècia. De petit vaig devorar llibres de l’Agatha Christie fins que vaig llegir a Patricia Highsmith, que hem va semblar tant brutal que vaig ser incapaç de retornar a l’Agatha Christie. I vaig deixar el gènere, fins que ara, uns quants anys més tard, m’ha caigut a les mans aquest llibre ambientat a la Venècia que tant m’estimo. La trama del llibre és bona i el desenllaç és imaginatiu. Pel que fa a l’ambientació, descriu d’una forma molt natural la ciutat de Venècia, tractant-la com si fos una ciutat més, però mostrant molt clarament les seves particularitats, tant urbanes com dels habitants autòctons de l’illa. I com a punt no sé si negatiu o positiu, el policia Brunetti és un poli tant bo que t’acaba caient bé. És massa perfecte per ser un poli. A mode de resum, és un llibre entretingut, que et manté la intriga fins al final però potser li manca intensitat, no pateixes en cap moment perquè tots els personatges són bons, massa bons. I pel que fa al CD, el Tio de Nadal m’ha portat el disc enregistrat pel G5 i titulat Tucaratupapi. És un CD experimental on es barreja la rumba, el flamenc, la percusió i la festivitat de Kiko Veneno, Muchachito Bombo Infierno, Delinqüentes i Tomasito. Una curiositat que no sé si tindrem l’oportunitat de veure en concert però que escoltat a casa et posa les piles.

Hem acabat malament l'any

Hem acabat l’any de la pitjor manera possible. El tribunal de Justícia de l’Iraq ha executat la sentència dictada sobre Sadam Hussein i l’han penjat. Han convertit en màrtir a un dictador. No hagués estat millor condemnar-lo a passar-se un munt d’anys a la presó? No s’hagués matat a una persona en nom de la llei i s’haguessin estalviat un màrtir. I a més a més, quin benefici en traurà l’Iraq d’aquest acte? El país està pitjor que quan governava el Sadam, ja han mort 3.000 soldats americans i no se sap quants milers de civils iraquians. Haver executat a Sadam millorarà la situació? Segur que no (ho ha dit fins i tot el Bush). I el mateix dia, unes hores més tard, ETA rebenta l’aparcament de la terminal T4 de l’aeroport de Barajas, a Madrid. De nou, entre uns i altres, hem estat incapaços de crear un clima adient per a acabar amb la violència al País Basc. Crec que el Govern no ha donat els passos necessaris, ETA no ha sabut adaptar-se i l’oposició estava més interessada en obtenir un benefici polític desgastant el govern que no pas donant suport al procés. I es clar, si no hi ha un interès comú, si es prioritza els interessos partidistes per damunt dels col·lectius, és impossible que una treva arribi a bon port. Espero, tot i que de cara a la galeria les negociacions estiguin trencades, que els ponts de diàlegs creats segueixin funcionant i que aquest atemptat no sigui el punt i final d’un intent d’acabar políticament amb ETA. Així que hem acabat l’any de la pitjor manera possible i no és que vulgui ser pessimista, però veient com van les coses, estic segur que aquest 2007 tindrem el mateix panorama. Per molta Pau que demanem cada Cap d’any, si els interessos i prioritats mundials no canvien, seguiran havent guerres legals i il·legals, Estats terroristes que ataquen de manera preventiva i Estats terroristes que són atacats preventivament. I sempre, en tots els casos, la societat civil que intenta sobreviure fent el seu dia a dia, serà la que rebrà, mentre els qui fan la guerra, es refugien en grans despatxos lluny de les bombes.

Vist el que ens espera, tant sols demano i us desitjo per a aquest 2007 molta sort en el camí.