Per fi en Clos fa alguna cosa útil

Després d’abandonar l’alcaldia de Barcelona degut al fracàs del Fòrum de les Cultures 2004, l’ex alcalde Clos va trobar feina al Ministeri de Indústria. En Zapatero li salvava el cul i li permetia marxar de Barcelona dient que no plegava, que marxava a fer de Ministre. Una fugida endavant. Doncs bé, durant aquest parells d’anys que porta de Ministre no sé ben bé què ha fet i per tant no sé si ho ha fet bé o no. Si no es parla d’ell pot significar dues coses: Que no fa res o que no fa res malament. Vosaltres mateixos. Ara bé, des del mes de març i arran de l’intent del Govern Valencià de tancar TV3 al País Valencià, el ministre Clos tenia la clau per permetre la reciprocitat de canals entre Catalunya i València. Es a dir, que els catalans puguem veure Canal 9 i punt 2 i que els valencians puguin seguir veient TV3 i C33. Cosa fàcil oi? Doncs jo no les tenia totes. En Clos no es mulla, fa poques declaracions i passa desapercebut. No vol problemes a Madrid, on ha anat a buscar una plàcida jubilació política. Amb el tema de les emissions de TV3 al País Valencià ha estat lent, mai no ha estat clar i ens ha fet dubtar. Però bé, finalment i després de les eleccions (quines pressions haurà rebut per no donar les llicencies abans de les eleccions valencianes?) en Clos ha treballat i ha donat a la Generalitat Valenciana un nou multiplex de canals digitals, que permetrà donar un canal legal a TV3. Ara tant sols queda la firma entre el govern Català i el Valencià per a normalitzar un fet que la política a anormalitzat. I queda per solucionar la multa que la Generalitat Valenciana ha imposat a Acció Cultural per impedir l’accés de la policia als repetidors de TV3 amb l’objectiu de tancar-los. 300.000 euros, que no és poc! Seguirem atents al tema, doncs encara queda camí per recórrer i amb els polítics que tenim, que fan difícil les coses fàcils, pot passar de tot.

Tokio Blues, d’Haruki Murakami

Norveigian Wood és una cançó del Beatles, però també un llibre de l'escriptor japonés Haruki Murakami que no sé per quina raó, aquí s’ha traduït amb el títol de Tokio Blues. El protagonista és un jove de 20 anys, solitari, que viu marcat per la mort d’un amic. Aquesta mort l’afectarà profundament i li provocarà un estrany però fort lligam amb la núvia de l’amic mort i amb una altra noia que coneixerà a la universitat. Les relacions entre aquest triangle de personatges compon un llibre preciós on es reflexiona sobre l’amistat, la mort, el sexe, l’amor i la vida. Fa uns mesos vaig llegir la historia del pájaro que da cuerda al mundo, del mateix Murakami i em va fascinar el seu món. Tokio Blues supera, amb escreix, les expectatives que tenia al començar el llibre. De veritat, feia temps que no llegia un llibre tant impactant, que m'enganxés d’una manera tant forta i que, per tant, vulgui recomanar-vos amb tanta energia. Aneu a una llibreria i compreu-vos Tokio Blues, però vigileu, Haruki Murakami és perillós i enganxa.

Marxa de resistència de Cap de Rec

51 quilòmetres i 5.000 metres de desnivell. Aquest dissabte es celebrava la primera marxa de Resistència de Cap de Rec (Cerdanya), puntuable per a la Copa Catalana i organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat. Després de dos proves pilot per preparar l’organització, aquest dissabte 16 de juny es presentava oficialment. I jo tenia ganes de fer-la! Així que el divendres, amb l’Espe de suporter, vam agafar el cotxe i vam sortir de València direcció a la Cerdanya. Després de cinc hores de cotxe arribàvem a Cap de Rec i sopàvem amb els companys de l’organització. Tothom estava content i nerviós per l’estrena. La participació tot un èxit. Gairebé 300 persones. El dissabte a les sis del matí es donava la sortida. El Fra, el Ferran, el Roger i jo vam fer un bon equip i vam arrencar xerrant i amb els ànims pels núvols. Vam baixar a Viliella, vam remuntar la vall de la Llosa i després de fer 1.100 metres de pujada i quatre hores de caminada, arribàvem al Refugi de l’Illa. Allà el Roger va tirar primer i ja no el vam veure fins a Cap de Rec. Del refugi de l’Illa vam baixar fins a Andorra en unes dues hores i mitja. Més de 1.000 metres de baixada on va haver algun lesionat i gairebé 20 abandonaments al avituallament del dinar. A Andorra, després d’una parada de 30 minuts per fer-nos una botifarra, vam arrencar decidits a arribar fins a Cap de Rec. Per davant, 1.400 metres de pujada i 17 quilòmetres. Les dues hores següents van ser les més dures de tota la marxa. 1.100 metres de pujada brutals. Arribar al Refugi del Perafita va ser dur, però el companyerisme i els ànims que ens anàvem donant tots els participants ens feia tirar amunt. Del Perafita al coll quedaven poc menys de 300 metres, i d’allà baixada fins a Cap de Rec. Arribar al coll va ser un moment d’alegria màxima. Ho havíem aconseguit! La baixada la vam fer ràpida i els 7 quilòmetres de pista des dels llacs de la Pera fins a Cap de Rec també. Arribàvem a Cap de Rec a les 18.44, després de 12 hores i 44 minuts de caminada per uns dels racons més bonics dels Pirineus. El Fra, el Ferran i jo vam arribar junts, cansats, però molt contents.

Joan Miquel Olivé i el seu particular món

Feia alguns mesos que no us parlava de música y no perquè no n’hagi escoltat (he descobert a Leonard Cohen i m’he retrobat amb l’Eric Clapton dels 70) sinó perquè no havia escoltat res que m’empenyés a escriure. Doncs bé, ahir a la nit vaig anar a un concert a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (www.octubre.cat) i m’ho vaig passar realment bé. Des de fa any i mig estic prou enganxat a Antònia Font (sobretot al Rússia), així que no vaig voler perdre’m l’ocasió d’escoltar en directe a Joan Miquel Olivé, guitarrista, lletrista i compositor d’Antònia Font. L’any 2005 va treure un CD en solitari titulat “Surfistes en càmera lenta” i fa pocs dies ha tret un single amb dos cançons noves, sa núvia morta i Hansel i Gretel. Si us agraden les lletres astronàutiques d’Antònia Font, el pop intel·ligent, l’atmosfera espacial i els sons electrònics barrejats amb guitarres, xilofons, teclats i bateria, no deixeu l’oportunitat de veure en directe a Joan Miquel Olivé. Us garanteixo un concert de petit format divertit, alegre i amb un bon rotllo a l’ambient que us semblarà que estigueu tots tancats en una càpsula viatjant cap a Saturn envoltats d’elefants blaus que ploren perquè enyoren Paris. Podeu trobar les dates dels concerts de Joan Miquel Olivé a la mateixa pàgina web d’Antònia Font (www.antoniafontoficial.com)

Carrils bicis que no van enlloc

Si passeges per la ciutat amb ulls curiosos, observant tot allò que t’envolta, pots descobrir barbaritats com la que es pot veure a la foto. Un carril bici que no va enlloc. L’urbanisme actual en molts casos és incongruent i il·lògic. Segurament el regidor de torn o el promotor corresponent justificarà l’actuació d’alguna manera o altre, però als ulls de l’usuari, és una barbaritat. Avui en dia està de moda la sostenibilitat i per tant, els ajuntaments, solen obligar als promotors que desenvolupen Plans Parcials a construir carrils bici. El promotor, davant l’obligatorietat, dissenya quatre línies sense mostrar cap tipus d’interès, simplement per a cobrir l’expedient i que així, el Pla Parcial, sigui aprovat sense problemes. Aquesta dinàmica ens porta a tenir ciutats plenes de carrils bici que no van enlloc. Cada promotor dissenya els seus carrils bici sense tenir present una visió global de la ciutat o sense saber com el promotor del costat planificarà els seus carrils bici. La culpa de tot això la té l’administració, que deixa que les ciutats les planifiquin les promotores, enlloc d’obligar-les a construir sobre un model de ciutat planificat amb consens polític i social. Si les coses es fessin bé, una ciutat tindria planificada una xarxa de carrils bici coherents, útils i ben connectada als centres educatius, comerços i estacions intermodals i s’obligaria als promotors a construir aquests carrils bici planificats, no els que a ells els vingui de gust, que normalment no serveixen per a res i et porten a la tàpia del solar del costat.

El Mondúver

El dissabte al matí vam fer una matinal (llarga) al cim del Mondúver des del poble de Xeresa. El Mondúver és un cim de 841 metres situat a la comarca de la Safor. Des del seu cim es pot veure des de Sagunt a Dènia, 150 quilòmetres de costa mediterrània amb algún racó encara bonic. El març del 2006 un incendi forestal va cremar els boscos de pins del Mondúver i mentre es puja al cim es fa evident el desatre. L’ascenció, d’un parell d’hores, és constant i fins i tot en algun punt hem d’utilitzar les mans. Grimpant arribem al Tossal, un cim situal a l’esquerra del Móndúver. En deu minuts i seguint la carena arribem al Mondúver, des d’on podem contemplar un panorama espectacular. La mar per un cantó i tota la Ribera Alta per l’atre vessant. Deixem el cim (on hi ha un dels repetidors de TV3 al País Valencià) i baixem cap als Frares i el corral de l’Obrer, des d’on enganxarem el camí de pujada per tornar a Xeresa. En total hauem caminat entre quatre i cinc hores, haurem fet més de 800 metres de desnivell i sobretot haurem fet gana per a un bon dinar. I una recomanació: si pugeu al Mondúver amb sol, o matineu molt o poseu-vos gorra i crema solar, perque el sol pica de valent i entre que el paisatge és sec (mediterrani) i que es va cremar fa un any, d’ombra n’hi ha ben poca.

Es què som tots gilipolles?

Després de veure els resultats electorals d’ahir tant sols puc preguntar-me: Es què som tots gilipolles? Com pot ser que a Sant Cugat CiU hagi tret majoria absoluta? Es que a la gent tant sols l’interessa la imatge? Tant sols volen gespa i poder dir pel món que viuen a la ciutat més verda del món mundial? Un desastre que tard o d’hora ens passarà factura a tots els santcugatencs. I segur que aleshores no serà CiU qui ho haurà d’arreglar. Ells es penjaran les medalles i el marró se’l menjarà un altre partit. I al País Valencià? Després dels casos de corrupció urbanística, xantatge, destrossa del territori, abusos.... va i treuen majoria absoluta, com si aquí no hagués passat res. Carta blanca per seguir fent el mateix quatre anys més. I a l’ajuntament de València igual. A la merda el Cabanyal, el Carme seguirà caient-se a trossos i mentrestant els motors de la F1 cremaran benzina pels nous carrers del Port. I el pitjor de tot es que estem legitimant majories absolutes amb un suport real del 20–30% de l’electorat. L’abstenció del 40-50% és un greu problema per a la democràcia. Si el poble es qui té el poder i mitjançant el vot el cedeix al govern, com pot governar un partit si la majoria del poble no vota? Són legitimes unes eleccions amb una participació inferior al 50%? La gent ja no creu en aquesta manera de fer. Hem de ser enginyosos i reinventar el sistema, sinó la democràcia s’adormirà i funcionarem amb una inèrcia que potser a algun partit ja li anirà bé, però que per a la població civil significarà la fi de la democràcia. I el pitjor de tot es que arribem a aquest punt sense ser-ne conscients i quan vulguem despertar-nos ja sigui massa tard.

IES nº 5 de Torrevella

Avui per motius de feina he anat a treballar a Elx. A l’hora de dinar, com ja tenia la feina enllestida, he decidit fer una visita a l’amic Sergi, que està fent de professor de català a l’IES nº 5 de Torrevella (si, Torrevieja, allà on el 1,2,3 regalava apartaments). Doncs bé, després de la visita crec que caldria retre un sincer homenatge a tots els professors interins que estant exiliats al Sud donant classe a Torrevella.

Ja és simptomàtic que els instituts no tinguin nom. Van numerats de l’u al cinc, així de fred, així de impersonal. Doncs bé, el pitjor de tot no és això, sinó el fet que la totalitat de l’institut està fet de barracons. No hi ha un sol totxo, i mira que ha Torrevella la construcció ha florit fins i tot sota les pedres. Han construït allà on han volgut però han oblidat la construcció d’allò que ajuda a fonamentar la societat: les escoles i instituts. A la dreta ja li va bé que el futur de la nostra societat no aprengui a pensar. D’aquesta manera la situació del professorat a Torrevella és insuportable. Treballen en barracons que quan plou o bufa vent tot trontolla, no poden fer fotocòpies per falta de pressupost i no hi ha connexió a internet en cap ordinador de l’IES. Com es pot donar classe així? Com pretenen que el professorat estigui motivat? I si la situació de base és ja deplorable, els professors de català ho tenen encara pitjor. De 20 alumnes, en poden tenir 10 o 15 exempts de català. Són, la majoria, immigrants de l’Est que no entenen el català i segons la llei valenciana poden estar dos anys sense examinar-se de l’assignatura. Com es pot donar classe a cinc persones si en tens 15 que no tenen per què escoltar-te? Crec que és impossible donar classes en aquestes condicions, però ells i elles persisteixen. El Sergi deia que baixar a Torrevella era com fer el servei militar, un pas que tot professor de català al País Valencià ha de passar. I aquí no hi ha possibilitat de prestació social substitutòria. Torrevella o atur. Potser, si no fos per ells, la llengua catalana a Torrevella ja no existiria. Està en perill de mort i tanmateix, la remor persisteix.

L’aplicació parcial de la llei de partits

La llei de partits no és una llei per dir qui pot presentar-se a unes eleccions i qui no. És una llei feta per a que els partits que substitueixen a Batasuna no puguin presentar-se a les eleccions. Una mostra clara d’aquesta parcialitat a l’hora d’entendre i aplicar la llei de partits la trobem a Xiva, un poble del País Valencià, on el cap de llista d’Alianza Nacional és l’assassí de Guillem Agulló. En Pedro Cuevas va assassinar, per motius polítics, a Guillem Agulló l’any 93 i va ser comdemnat a 14 anys de presó. Aquest personatge tant sols va passar quatre anys entre reixes i ara es presenta com a cap de llista del partit ultradretà. La meva pregunta és: si s’il·legalitza Batasuna per estar relacionada amb ETA, no es pot il·legalitzar AN per estar relacionada amb assassinats feixistes? A mi la llei de partits no m’agrada i per tant deixaria que tothom es presentés. Que sigui el poble qui decideixi. Ara bé, si acceptem la llei i l’apliquem, apliquem-la per a tots els casos, no només per anar en contra de Batasuna.

La guitarra

Avui, després de molts mesos, he tocat de nou la guitarra. He arribat a casa d’hora, m’he relaxat, m’he fet un suc de préssec i quan he entrat a l’habitació per a canviar-me, allà l’he vist, en un racó dins d’una funda negra. L’he tret a poc a poc, amb la delicadesa que hom usa per no trencar quelcom antic i l’he agafada amb fermesa. La mà esquerra al màstil i el braç dret damunt de la caixa per a poder rascar unes cordes velles. Sempre començo amb els acords d’El vespre. Do, Sol, Re, Lam i Fa. Un clàssic que em serveix per trencar el gel i observar si la guitarra està afinada o no. No tinc molt bona oïda, així que si he d’afinar-la, uso una maquineta a piles. Després agafo el cançoner, un de molt gros que vaig muntar un estiu recopilant els cançoners de campaments i un de l’Eloi, amb dibuixos i tot. Passo les pàgines i veig a en Llach, els Esquirols, Lax’N’Busto, Els Pets, Sopa de Cabra, Loquillo, Silvio Rodriquez, Bob Dylan, cançons infantils i populars... Obro el cançoner a l’atzar i intento tocar allò que surt. Sóc molt dolent amb la guitarra, però em defenso amb els acords majors i algun de menor. Mai he fet classes de guitarra i els meus mestres han estat els amics que la tocaven les nits de campament. Estic assegut tranquil·lament a la terrassa de casa, veient com el sol de Maig es pon i les imatges d’uns campaments, d’unes trobades, passen alegrement per la meva ment mentre rasco quatre acords fàcils que em recorden aquells moments. No sé si és la guitarra o el cançoner qui em transporta a aquells temps o és la conjunció de tot plegat. Guitarra i cançoner, de fet, van junts de la mà allà on vaig i encara que sembli que els tinc oblidats, de tant en tant surten de la funda negra i viatgem plegats, des de la terrassa, per les valls dels Pirineus.

El xantatge val 104 milions d’euros

El xantatge val 104 milions d’euros de l’arca pública. Això és el que haurà de pagar la Generalitat Valenciana a l’Ecclestone si el PP torna a guanyar les eleccions. És un escàndol que el PP supediti la celebració del Gran Premi de Fórmula 1 a València a una victòria electoral seva el dia 27 i que això ho ratifiqui públicament, el dia abans d’entrar en campanya, el propi patró de la fórmula 1. Fer un gran premi de Fórmula 1 en un circuit urbà és caduc i més tenint un circuit a poc menys de 25 quilòmetres, com és el cas, però el que m’interessa no és la idoneïtat o no de fer un Gran Premi urbà sinó la vessant política i urbanística de l’esdeveniment. València ha pagat 90 milions per tenir la Copa Amèrica, un esdeveniment que durarà un parell de mesos i que més o menys, amb major o menor encert, ha servit per millorar el Port. Ara es volen gastar 104 milions per poder celebrar 4 grans premis de Fórmula 1 i amb l’excusa reordenar l’espai comprés entre la ciutat de les Arts i les Ciències i el Port. Jo crec que amb els 104 milions que es gastaran, es podria reordenar la zona sense la necessitat de fer un Gran Premi i a més a més donaria per arreglar el Carme, el barri més emblemàtic i amb més potencial de València i el que està més oblidat per l’administració local. Tot acaba sent una qüestió política. La manera de fer del PP es reordenar un espai urbà aprofitant un gran esdeveniment. Aquest gran esdeveniment (Copa Amèrica o Gran Premi de Fórmula 1) val vora 100 milions. Una part serà pagada per sponsors però l’administració se’n ha de gastar uns quants més per reordenar el barri. Els beneficis que diuen que obtindrà la ciutat seran els que es puguin generar durant els dies que duri l’esdeveniment i que seran principalment en el ram de l’hosteleria i la restauració. Els altres negocis del barri perdran degut a les aglomeracions, talls de circulació, restriccions, etc. L’herència final a mig termini és un barri reordenat i punt. Un altre manera de fer és reordenar el barri pensant en la gent que viurà i treballarà allà. Els diners que es gasta l’administració són inferiors als gastats en el model de grans esdeveniments i el resultat a mig termini és millor, doncs s’obté igualment un barri, però també s’exploten les potencialitats a llarg termini (la fórmula 1 dura 1 setmana a l’any, un barri amb vida dura 365 dies a l’any). Al cap i a la fi són models de fer ciutat . El model de grans esdeveniment que ven una ciutat aparador oblidant les persones que viuen en ella vers el model de ciutat feta de barris, on el millor aparador exterior són les pròpies potencialitats de cadascun dels barris que conformen una ciutat amb identitat pròpia. Tant sols em queda l’esperança de que el dia 27 de Maig la gent sigui més intel·ligent del que els polítics creuen i no votin en clau de “volem o no un circuit de Fórmula 1” i ho facin pensant en quin model de ciutat volen.

Què fer i no fer amb les calçades de 4,5 metres. Opcions polítiques

Ahir, uns dies després d’escriure sobre la barbaritat de fer carrils de sentit únic de circulació de 4,5 metres d’amplada, vaig poder observar quina solució adopta l’administració pública per solucionar la pífia feta amb anterioritat. El carrer Lladró i Mallí, de València, és de sentit únic de circulació i té una calçada de 10 metres. En aquest carrer es permetia estacionar en cordó a banda i banda de la calçada i per tant, quedava un carril de circulació de 5 metres. La doble fila era el pa de cada dia i la sensació de caos era general. La solució ha estat fàcil. L’administració ha pensat: si hi ha doble fila es que hi ha dèficit d’estacionament i com tenim metres de calçada de sobra, farem estacionament en bateria al costat dret. Un desastre. L’estacionament en bateria dins de zones urbanes no és bo, ni per disseny ni per seguretat. Les maniobres d’estacionament són dificultoses i si estaciona un vehicle llarg, pot dificultar enormement la circulació. Personalment crec que la solució és ampliar voreres i deixar l’espai necessari per a l’estacionament en cordó i els 3 metres de carril de circulació. Evidentment, a curt termini, és una solució més cara, però reordena el carrer d’una forma coherent i al cap i a la fi, ajuda a retornar l’espai públic a les persones, els vertaders protagonistes de les ciutats. Són opcions polítiques de model de ciutat. O s’aposta pel cotxe o s’aposta pel vianant. El millor de tot es que l’asfalt del carrer Lladró i Mallí està acabat de pintar per a permetre l’estacionament en bateria i els vehicles segueixen estacionant en cordó i en doble fila. Seran més llestos els veïns que l’administració?

Temeritats en el Reglament de Planejament valencià

Un carril d’autopista té 3,5 metres d’ample. Un carril de l’eixample de Barcelona pot tenir entre 2,80 i 3 metres d’ample. Si volem permetre velocitats elevades hem de fer que el carril de circulació sigui el més ample possible, doncs quan més correm, la sensació d’estretament del carril és major. Per tant, a carrils més amples més velocitat. Ara bé, quan s’urbanitza un sector nou es jerarquitza la xarxa viària i es creen carrers per estar i carrers per passar. Els carrers d’estar poden ser de plataforma única, zones 30, zones de prioritat invertida, etc. Sigui quina sigui la tipologia del carrer, són zones on el vianant té preferència sobre el vehicle o on la prioritat és compartida. En canvi, les vies d’estar són vies estructurants del trànsit, però com són trams urbans, la velocitat no pot ser mai superior als 50 quilòmetres hora. Doncs aquí bé la incongruència urbanística que us vull comentar. El Reglament de Planejament de la Generalitat Valenciana (23/5/2006) en la seva pàgina 101, punt e, diu: Les calçades destinades a la circulació de vehicles tindran una amplada mínima de 4,5 metres en els vials de sentit únic de circulació i de 6 en els de doble sentit. No és això incongruent? No és temerari fer un carril de 4,5 metres on els vehicles puguin anar a 150 km/h ? (els carrils proposats són més amples que els de l’autopista). No és incongruent que si es fa un sol carril l’amplada hagi de ser de 4,5 metres i en canvi si se’n fan dos aquesta hagi de ser de 6 (3+3)? Aquest punt del Reglament d’urbanisme és temerari. A més a més, i coneixent als valencians, el que implica fer un carril de circulació de 4,5 metres es que o vagin a 150 km/h o que es permeti la doble fila d’estacionament. Si s’estaciona en doble fila en un carrer de 4,5 metres, encara queden 2,5 metres de carril, on un vehicle a poc a poc i amb traça, pot passar. Fora d’autopistes no haurien d’existir carrils de més de 3 metres. I punt!

PD: si no he entés bé el Reglament i algú hem pot justificar el per què d'aquests 4,5 metres, el convido a una cervesa ara que ve el bon temps!

Vinya Rock 2007 o qui diu que al País Valencià falta aigua?

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Benicàssim (Castelló) el festival de música Vinya Rock. Tres dies de concerts amb un cartell que convidava, després de molts anys, a tornar a fer la motxilla per marxar de festival: Manu Chao, Fermín Muguruza, Los Suaves, La Troba Kung Fu, G5, Ojos de Brujo, Macaco, Obrint Pas, Potato i un llarg etcètera. Com ja tenim una edat, vam aprofitar que els tiets de l’Espe viuen a Castelló per instal·lar-nos a casa seva i deixar la tenda de campanya per a millors ocasions. Aquesta decisió, aparentment banal, ens va salvar el cap de setmana. La nit del divendres al dissabte la puja ja ho va enfangar tot i, de camí al festival, ja es podien contar per desenes les tendes destrossades. L’alcohol i les drogues barrejades amb tempesta no són bones companyes d’acampada. Dissabte al vespre va començar a ploure d’hora i ja no va parar. El concert de Los Suaves, mític sota la pluja, va servir per a mullar-nos fins als calçotets i decidir que ja en teníem prou. Eren les 11 de la nit, plovia a bots i barrals i fins i tot es va apagar la llum dels escenaris. Allò era el caos! L’endemà ens assabentarem que els concerts es van acabar suspenent i que l’horari dels concerts de diumenge tenia petites modificacions. L’espectacle de les tendes d’acampada el diumenge al matí era dantesc. Tendes plantades dins de bassals com mars, tendes destrossades dins del fang.... la gent caminava mullada i bruta de fang fins a les orelles, els xinos i les botigues de “todo a 100” ho havien venut tot: xancles, capelines, sabates... tothom sobrevivia i vestia com podia o amb el que li quedava. Tot i això, la moral no defallia i els concerts de diumenge estaven plens de gom a gom. Més de 40.000 persones que van sobreviure al diluvi amb humor, ballaven i cantaven bruts de fang, bevent cervesa i com si allà no haguera passat res. I es que un festival és un festival i si a més a més plou, el festival és torna mític.

La política del sòl del PP

Ahir a la nit vaig estar veient una estona el programa de TV1 on 100 persones entrevistaven a Mariano Rajoy. En un moment de l’entrevista li van preguntar que faria si fos president d’Espanya per a modificar l’actual rumb incontrolat de l’urbanisme. La resposta em va deixar glaçat. No sóc un expert en urbanisme ni en ordenació territorial, però la planificació de la mobilitat té molt a veure amb el territori i per tant crec que, com a mínim, puc opinar i fer-me una idea de com van les coses. Amb aquesta petita experiència acumulada, la resposta d’en Rajoy la trobo temerària. Segons el cap de l’oposició, la solució és liberalitzar el sòl, mantenir les zones protegides i aplicar el sentit comú. Anem per parts: Liberalitzar el sòl: No sé quin percentatge de sòl és públic i quin privat, però sé que a Catalunya, un percentatge molt elevat del sòl és privat. Què vol dir liberalitzar el sòl? Jo en el meu sòl puc fer el que em doni la gana, sempre i quan no estigui protegit? I amb el sòl públic, que hem de fer, vendre’l? Qui farà aleshores hospitals, escoles i infrastructures? Ho privatitzarem tot? Quin paper tindran aleshores els PGOU? On quedarà la idea de planificar el territori? Un exemple: Tinc un terreny a Espot, al costat del límit del Parc Nacional d’Aigüestortes. Com el terreny es meu i no està en zona protegida, puc construir-me una finca de 20 plantes allà mateix? Crec que l’ordenació territorial ja funciona prou malament en mans municipals degut a la falta de pressupost, com per a que ara obrim la veda a que cadascú, en el seu terreny, faci el que li vingui de gust. L’any 1.996 el PP va aprovar una llei per augmentar el sòl urbanitzable. Deien que a l’augmentar l’oferta del sòl els preus baixarien. Han fracassat! Prou d’invents amb el sòl. El territori és un bé comú i com a tal l’hem d’entendre i ordenar-lo. Mantenir les zones protegides: Aquesta frase em sona a que ja s’ha protegit tot el que s’havia de protegir i per tant, la resta del territori, el podem omplir de totxos. Si es liberalitza el sòl, ningú voldrà que es protegeixi el seu territori. Avui en dia és dificultós protegir qualsevol zona. La pressió urbanística és important i la majoria de propietaris prefereixen una reclasificació cap a sòl urbà que cap a sòl protegit. Que passarà amb la liberalització del sòl? Com el sòl en qüestió no estaria protegit, la decisió seria del propietari i el totxo guanyaria sempre. Amb la liberalització del sòl, la creació de nous espais protegits seria gairebé impossible. Sentit comú: Estaria molt bé que el món funciones amb el sentit comú. Sense lleis, sense normes, només amb el sentit comú de cadascú, individual, no col·lectiu. D’això se’n diu anarquia i a mi em sembla bé, fins i tot òptim, però quan ho sento dir d’algú del PP em poso a tremolar. Com vol el PP que l’ordenació territorial funcioni amb sentit comú, veient tot el que han fet? (Benidorm, Marina D’or, Múrcia, Madrid......). Si el sentit comú que volen aplicar és el que han aplicat allà on han governat, prefereixo les normes i les lleis.

Acupuntura urbana

Un amic em va recomanar fa uns mesos un llibre de títol suggeridor: Acupuntura Urbana. L’autor és l’urbanista brasiler Jaime Lerner, el que fou alcalde de la ciutat de Curitiba y artífex de les nombroses actuacions que han fet famosa la ciutat. Amb un text planer i en format de capítols molt curts (2-3 pàgines), en Jaime Lerner ens explica diferents actuacions per millorar una ciutat, un barri o un carrer. Petites actuacions que donen grans resultats, actuacions que tenen a veure amb la gent, la música, el soroll, el silenci, les olors, les imatges, la identitat, i que estan molt allunyades de les grans obres faraòniques, cares i fora de lloc. Proposa petites actuacions (acupuntura) que serveixen per a regenerar una zona o eliminar un problema, actuacions que funcionen com a catalitzadors per a millorar diferents disfuncionalitats. El text és clar, senzill i entenedor i la idea principal es podria resumir amb una frase de l’autor que diu: les ciutats necessiten menys creadors de complexitats i més filòsofs. Molt recomanable per a urbanistes i per a tots els amants de les ciutats, doncs els diferents capítols del llibre es succeeixen en diferents ciutats del món, des de Curitiba a Beijing, de Paris a Barcelona....

Excursió pel Cabo de Gata: Genoveses - Mónsul

Aquesta Setmana Santa he estat a Cabo de Gata, un parc natural costaner situat a la provincia d’Almeria (Andalusia) i declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO. Cabo de Gata es caracteritza per ser un espai desèrtic, amb roques sedimentàries i volcàniques i una vegetació plena d’atzavares i figues paleres. Ara, per Pasqua, és un molt bon moment per conèixer el parc, doncs la calor no és intensa i es poden fer nombroses excursions, tant per l’interior com vora mar. L’excursió que us proposo és a vora mar i permet descobrir cales solitaries de sorra fina envoltades de roques volcàniques de formes estranyes. És un curt passeig, que a bon ritme es pot completar en menys de dues hores, però si anem contemplant paisatge, fent algun bany i admirant els bassalts que ens envolten, podem passar-nos-hi el dia. L’excursió comença al Poble de San José i per la platja i seguint les indicacions ens encaminarem a la platja de los Genoveses (on també podem deixar el cotxe). A partir d’aquí, comença un itinerari màgic, on es barreja senzillament l’aigua de mar amb la sorra, la sorra amb les roques volcàniques i les roques amb els precipicis. I a l’interior, on en altres indrets hi han hotels, les atzavares altes i les figues grosses. Des de la platja dels Genovesos seguim un itinerari marcat cap al Sud, paral·lel a la platja que a poc a poc agafa alçada. Als 10 minuts, el sender es desviarà cap al mar i un altre trencall seguirà guanyant alçada cap a l’interior. Els dos itineraris duen a la platja de Mónsul, un per la carena i l’altre per la costa, platja a platja. Nosaltres agafarem el camí de l’esquerra i baixarem cap a la platja. Creuarem la cala Amarilla i les platges del Barronal. Seguirem sempre per la línia de costa, saltant de roca en roca, jugant amb l’aigua i fent boulder a les parets de la platja. Així, a poc a poc i fascinats pel paisatge i la tranquilitat de l’indret, arribarem a la platja de Mónsul, on en Sean Conery fent de pare d’Indiana Jones va fer caure un avió de combat amb l’ajuda d’un paraigües i unes gavines. A Mónsul hi ha un aparcament des d’on, fàcilment i fent auto stop, podrem tornar cap a Sant José. Qui tingui ganes de caminar més pot tornar cap a la platja de los Genoveses seguint la carena, fent així un itinerari circular d’alló més complet. http://www.parquenatural.com/

Cabo de Gata

Marxo cap al desert, allà on la sorra és sòl i el sol és mort, allà on l’aigua és vida i la vida és poca, allà on l’aire és brisa i la brisa és salada, Marxo a Cabo de Gata, a buscar la lluna, a buscar les pedres, a buscar el vent, a buscar l’aigua, a buscar la vida, a buscar les plantes.

El poble

Hi havia una vegada, un petit municipi situat a la vora d’un mar càlid, on tranquil·lament vivien del camp i de la mar els seus poc més de 1.500 habitants. El municipi, a poc a poc anava creixent, al ritme natural d’una població petita, sense ensurts ni rebomboris. Creixia perquè la cooperativa es feia gran i les collites anaven bé, perquè s’instal·lava una fàbrica i es creaven llocs de treball, perquè és millorava una carretera i algú de ciutat volia apropar-se a viure a un ambient més rural. Tots aquests creixements tenien lloc dins del nucli urbà, es mantenia el model i l’estructura de poble dens i es preservava l’entorn natural, a l’est el camp i a l’oest la falda de la muntanya. Tots els creixements, petits i controlats, es feien al voltant de la carretera, punt d’entrada i sortida del poble. Va arribar un dia que el batlle, per vell, va plegar i les eleccions les va guanyar l’home fosc del poble. Aquest home mai havia ajudat al pare en les dures feines del camp, no s’havia llevat mai a les 5 del matí per evitar el sol del migdia mentre es treballava la terra i es bevia la cassalla els diumenges abans d’entrar a missa de 12. Era un desertor de la falç i tenia en ment un projecte per acabar amb un poble que li semblava avorrit, lleig, vell i ple de gent de camp sense cap mena de modals. Ell volia convertir el seu poble en una ciutat moderna. Va viatjar a ciutat, on va conèixer homes més foscos que ràpidament li juraren amistat, el convidaren a dinar a restaurants luxosos i li regalaren rellotges i cotxe, tot dient-li que si confiava en ells, el seu petit poble aviat seria la capital d’un territori modern. El batlle estava enlluernat i confiava en aquests nous amics que tant bé l’estaven tractant. Deixà que redactaren el nou Pla General d’Ordenació Urbana, doncs deien que era l’eina essencial per a modernitzar el poble. L’horta i la muntanya serien ben aviat zones residencials de luxe, els anglesos vindrien enlluernats per la proximitat de la mar i la verdor d’un camp de golf al peu d’una bonica muntanya i els habitants del poble s’enriquirien sense haver d’embrutar-se mai més les mans de terra. El poble, ignorant el que succeïa, veia com de sobte uns homes amb corbata els hi donaven bastants diners pel camp. El llaurador, d’una mitjana de 60 anys i amb els fills a ciutat estudiant, veia com la jubilació se li feia una mica més dolça. Fa mal, pensava, vendre els camps de la família però el fill no sé si voldrà seguir treballant el camp, la competència exterior cada vegada és més forta, cada vegada em compren els productes a un preu molt més baix... Jo ja estic cansat! Amb el cor en un puny i els ulls plorosos, acabava venent els camps. Als pocs mesos s’aprovava el PGOU i els camps passaven a ser urbanitzables i el seu valor es multiplicava per tots aquells zeros que vulgueu posar-hi al darrera. El poble que abans tenia 1.500 habitants i poc més de 800 cases, aviat tindria 6.500 habitatges més, tots dispersos per aquells camps on anys enrera es va llaurar la història d’un poble que l’especulació i la maldat dels polítics ha destrossat. Això tant sols és un conte d’un poble imaginari, tot i que seria capaç de posar més d’un nom real al poble i al batlle. Ens han venut els nostres pobles amb l’excusa del progrés i què ens ha quedat? Ràbia i impotència!

La presència de Batasuna a les eleccions del 27 de Maig

Estem a dos mesos de les eleccions municipals i encara no sabem si Batasuna podrà participar, com a tal i de forma legal, als comicis del mes de Maig. Sóc del parer que s’ha de donar veu a tota formació política, sigui del nostre gust o no. D’això se’n diu pluralitat i agradi o no, vivim en un món plural, amb idees plurals i maneres d’entendre la vida plurals, encara que certs sectors no ho vulguin entendre i potenciïn aquest pensament únic d’encefalograma pla. El govern Espanyol ha de permetre que Batasuna participi a les eleccions. Per què? A les eleccions al parlament basc del 1998, Batasuna va obtenir el 18% del vots, el 2001 va baixar fins al 10% (7 diputats) i a les darreres, les del 2005 i sota les sigles del Partit Comunista de les Terres Basques, va obtenir un 12% i 9 diputats (150.000 vots). Aquestes xifres deixen clar que el suport del poble basc a Batasuna no és minoritari ni residual. I aquest votants han de poder tenir una opció política per a votar. No els podem negar el vot. Que et queda si et neguen el vot i la paraula? Com es pot entendre un procés de Pau si no permetem que la branca política del grup terrorista es presenti a les eleccions? Si el govern espanyol actués intel·ligentment, hauria de permetre la participació de Batasuna a les eleccions. Si no ho permet, Batasuna s’acabarà presentant sota qualsevol altre nom i al final, el govern central no haurà fet bé ni una cosa ni l’altra. Més val ser valent i coherent amb les idees que deixar que les escletxes legals facin la feina que tu no vols fer.