III Marxa de Cap de Rec

Aquest dissabte he participat a la III Marxa de resistència de Cap de Rec, organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat i puntuable per a la Copa Catalana de marxes de resistència. Per resumir breument la marxa, us diré que té un recorregut de 51 quilòmetres, 5.100 metres de desnivell acumulat i la pujada amb més desnivell de totes les curses que formen la Copa Catalana: 1.350 metres de desnivell d’una tirada, d’Andorra al coll del Perafita. En total, 2.550 metres de pujada i 2.550 de baixada. Fer la marxa ha estat una experiència gratificant, ja que he gaudit d’un paisatge espectacular. La vall de la Llosa i la vall de Madriu són precioses i al juny, està tot tant verd que enamora. Només per veure el paisatge ja paga la pena fer la marxa. El problema és que són molts quilòmetres i per tant, no pots estirar-te en cada un dels llacs que veus. S’ha d’anar per feina. Hi ha certa presa i com se sol dir... la prisa mata amigo! I aquí es on entra en acció la part freak de la cursa. Hi havia uns 400 inscrits, el 80% dels quals fan tota la Copa catalana, es a dir que cada cap de setmana estant fent patejades de més de 50 quilòmetres. Hi ha gent que va fer la cursa amb 6 hores i la majoria ho van fer entre 10 i 12. La gent corre, van vestits com a marcianos i a Andorra, quan ja portavem caminats 30 quilòmetres i s’acostaven els 1.300 metres de pujada, van treure les farmacioles. Voltarens, aspirines, antiinflamatoris varis, glucoses en pastilla i en ampolles líquides... un arsenal. Enlloc de l’entrepà de botifarra que repartia la família Soto (un avituallament collonut amb entrepans d’embotit, fruita i molts líquids) s’alimentaven de farmaciola. El Fra i jo vam preferir botifarra, pit i collons i amunt! El Fra va apretar i em va esperar al refugi del Perafita, 1000 metres per damunt d’Andorra. Jo, a poc a poc, vaig arribar 45 minuts més tard, però pel camí se’n van quedar uns quants. Aquesta pujada és infernal. Un cop al coll del Perafita i finiquitada la pujada, tant sols ens quedava baixar a Cap de Rec i desmaiar-nos una estona. En total, 13 hores de caminada entre un paisatge preciós i una colla de freaks d’allò més simpàtics. Realment, l’ambient entre la gent i els ànims que entre tots ens donàvem a la pujada, era espectacular. Un molt bon exemple de l’esperit no competitiu d’aquestes marxes.

L’estacionament a València. Utilitzar la crisi per amagar una mala gestió municipal

Llegeixo al diari d’avui que la ciutat de València perd 5 aparcaments soterrats, amb un total de 2.300 places, degut a la crisi econòmica. Diuen que les empreses no poden fer front a les despeses de construcció i explotació dels aparcaments i que per tant, s’ha d’esperar a que la situació millori.

La noticia també diu que un dels fets que ha motivat les empreses a renunciar a la construcció dels aparcaments, és la molt baixa reserva de places que els veïns han fet, el que ha posat en dubte la viabilitat dels projectes. Els constructors i l’equip de govern diuen que la crisi econòmica dificulta la compra d’un aparcament i que per tant, les empreses tampoc volen construir un aparcament per a que aquest es quedi buit.

Jo estic d’acord en que la crisi econòmica dificulta la compra d’una plaça d’estacionament, però crec que el motiu principal de la renúncia a la construcció d’aquests cinc aparcaments, és la laxa política municipal contra la indisciplina d’estacionament. La doble fila és una constant a la ciutat de València, està tolerada i no es multa. Amb aquesta situació de partida, per què cal comprar-se una plaça d’estacionament? Per què m’he de gastar 20.000 euros si puc aparcar on i com en doni la gana?

L’estacionament de l’avinguda Tres Forques fa dos anys que està obert només per a veïns (concessió a 90 anys) i està ocupat al 50%. Si passegeu pels carrers del voltant (carrer Conca per exemple), veureu com la calçada està plena de vehicles estacionats en doble fila.

Així que la crisi afecta a la venda de places d’estacionament, però afecta més encara el fet de que l’ajuntament segueixi permetent la doble fila a tort i a dret. ¿Quin empresari es gastarà diners en construir un aparcament si sap que en tots els carrers del voltant es pot aparcar impunement en doble fila?

Cal enfocar l’arrel del problema i no utilitzar la crisis per amagar una mala gestió municipal.

El barranc del Carrer Ample

El dissabte passat vam fer una bonica excursió al Parc Natural del Port. Amb la intenció d'entrenar una mica per a la marxa de Cap de Rec del dia 13 de juny, el Ferran i jo, acompanyats per l'Espe, l'Oriol i l'Andraina, vam pujar al Port. Vam dormir a casa (a Caro) i l'endemà de bon matí, mentre la resta de l'equip es quedava per casa descansant, el Ferran i jo empreniem la caminada.

De casa (Refugi de Caro) vam seguir el GR-7 fins al refugi de les Clotes (1 hora 30 de caminada). Passat el refugi vam deixar el GR i ens encaminàrem cap a la pista que baixa al Mas de la Franqueta, sota la Punta Serena. Després d'una hora més de caminada arribàrem a l'inici del barranc del carrer Ample. A partir d'aquí, pujada suau però incòmoda pel barranc. Al principi no és molt espectacular, però al final d'un sender, la vall s'obre per tornar a tancar-se de cop, i després d'un revolt, et trobes davant d'un plegament espectacular. L'ambient és una mica "marciano" i per tant és un indret recomanable.

Seguim el barranc amunt fins a sortir a les Rases del Maraco, una carena amb vista a la vall de l'Ebre, on girem a dreta (sudoest) per seguir el GR-7 de retorn al refugi de les Clotes. La volta circular refugi de les Clotes - Barranc - refugi de les Clotes ens ha costat cinc hores i mitja, parant a fer-nos un bocata i gaudint del paisatge. Un cop a les Clotes, una hora i mitja més i de nou a casa. En total, 8 hores i 30 minuts de caminada, un bon entrenament pel dia 13 i unes agulletes el dilluns que no estaven gens malament!

Per cert, al arribar a casa, cerveseta de la bona i fresca!

Cal votar el dia 7 de juny?

El dia 7 de juny hi ha eleccions al Parlament Europeu i per molt que els governs i els Partits Polítics insisteixen en que són unes eleccions importants, una ullada als candidats i al funcionament de la Unió Europea demostren tot el contrari. Primer que res, el parlament europeu sembla una reserva de polítics que ja han complert el seu cicle als respectius països i com els partits no saben on col·locar-los, els envien a Europa. Una jubilació política ben pagada. Mayor Oreja va perdre Euskadi i López Aguilar Canàries, així que la millor solució per aquests personatges, que ja no poden estar en la primera fila de la política espanyola perquè han perdut les seves respectives eleccions, és enviar-los al parlament europeu. Una fugida endavant! Després, si analitzem qui té el vertader poder de decisió en la UE, veiem com no és el parlament Europeu, sinó el Consell europeu, format pels presidents dels estats membres. En les reunions del consell és on decideixen les coses importants, que després, el parlament aprovarà. La presidència del consell rota cada 6 mesos i el cap del consell és el “President de la Unió Europea”, així que del parlament europeu que votem el dia 7, no en surt ni el president. Més coses. Dins de la UE hi ha la Comissió Europea, formada per 27 comissaris escollits pels estats membres, no pel parlament. Un d’aquests comissaris és el president de la Comissió Europea, actualment en Durao Barroso. El parlament Europeu tant sols aprova els nomenaments. Aquest dia 7 tampoc votem els membres de la Comissió Europea. Així que el vertader poder de la UE està en el Consell Europeu i en la Comissió Europea. Cap d’aquests càrrecs es vota en les eleccions del dia 7 de juny. Què fa doncs el Parlament Europeu? Té tres funcions: examinar i adoptar la legislació europea (la que decideix el Consell i la Comissió), aprovar el pressupost (decidit pel Consell i la Comissió) i efectuar un control democràtic de les demés institucions (Consell i Comissió). Per a això calen 750 diputats? Europa si, però no d’aquesta manera.

La València del Glamour

Estic participant en unes jornades que porten per títol “Repensar la ciutat de València”. Aquestes s’estructuren al voltant d’una xerrada temàtica els dimarts i d'una excursió en bicicleta els dissabtes al matí. Dissabte passat vam fer la València del Glomour, una volta en bicicleta per la ciutat de les Arts i les Ciències, el circuit de Fórmula 1 i el Port de la Copa Amèrica. I és diu la València del Glamour perquè simplement és això, Glamour... fum... boira..., no hi ha contingut, no hi ha ciutat, no s’ha creat barri. Anem per parts. La Ciutats de les Arts i les Ciències, al meu parer, arquitectònicament és espectacular i s’ha convertit en la icona externa de la ciutat de València. Aquest fet no seria negatiu si el cost del artefacte no el paguéssim els contribuents durant els propers cent anys. S’ha convertit en una llosa per a l’administració pública. L’error de la ciutat de les Arts i les ciències és que es va plantejar com un element de marca exterior i prou. Ningú va pensar en el contingut de les coses. El turista passeja pel complex camera en mà i tant sols un percentatge ínfim paga l’entrada per entrar al museu de la ciència. Un museu poc atractiu, que s’ha anat adaptant a poc a poc a l’espai i a la baixa demanda. Tres quarts del mateix amb l’opera. Una ciutat sense tradició operística ha hagut de contractar, a preu de futbolista, un director estranger per a que munti una programació de 10 o 12 actuacions a l’any. Els restants 300 dies de l’any, el palau tancat. I segueix pagant. I com no en tenim prou, estem construint un Àgora (també de Calatrava) amb capacitat per a 5.000 persones. Per a què? Diuen que de moment per a fer un torneig de tenis un cap de setmana. I la resta de l’any? On està el projecte cultural de tot plegat? L’únic que sembla que funciona és l’oceanogràfic, que per casualitats o no, és l’únic edifici que no és de Calatrava. L’edifici de Fèlix Candela té una escala més humana i sobretot, un espai pensat per a un contingut clar.

Al costat de tot aquest complex, s’ha aixecat el PAI de l’Avinguda de França, l’illa més cara de València i a la vegada la més compacta. Tant compacta que té un índex d’edificació superior al legal. (1,23 quan el màxim és 1). I com no, el solar del costat, que anava destinat a equipament públic i que el promotor (Bancaixa) havia d’executar com a càrrega del PAI, segueix albergant una preciosa fàbrica abandonada, amb una estructura de fusta única a Europa. Un potencial equipament que per abandó de funcions de l’administració pública, acabarà caient a terra. Haurem perdut un equipament i una important mostra de patrimoni industrial valencià. Mentrestant, a pocs metres, la ciutat de les Arts i les Ciències va xuclant millons.

Seguim la marxa i ens encaminem cap al port per l’avinguda de Joan Verdaguer. Abans d’arribar a tres naus industrials restaurades per davant i abandonades per darrera (exemple de model de ciutat, glamour, façana...), girem a la dreta i entrem en un solar immens. Pedalegem aproximadament 200 metres entre deixalles d’obra i ens aturem davant d’una doble tanca metàl·lica de més de dos metres d’alt. Hem arribat al circuit de Fórmula 1. Estic convençut que en Fernando Alonso i companyia mai abans havien passejat per un indret urbà tant degradat com aquest. Han asfaltat metres quadrats de solar, entre el barri de Nazaret i el Grau i ja està. Les cameres de televisió ja s’encarregaran de no alçar la vista. Mai havia vist una actuació tant poc integrada en un espai urbà. Un conferenciant del curs parlava de ciutat eventual. I potser té raó. València diuen que és la ciutat dels grans esdeveniments, però potser és pitjor, doncs planificant correctament, d’un esdeveniment en pots treure profit i aquí no n'hem tret res. D'aquí el mot d'eventual, tal com venen les coses se'n van. I si queda alguna cosa, són factures per pagar.

Impactats pel traçat de la Fórmula 1, arribem al Port i passegem pel davant dels boxes. Aquests s’han ubicat als antics tinglados del Port, abans espais oberts, ara espais tancats utilitzats tant sols un cap de setmana a l’any. Com a mínim la restauració exterior està ben aconseguida. Un cop arribats al Port, l’espectacle és dantesc. L’eventualitat de les implantacions brolla per totes les cantonades. Els boxes dels vaixells de la Copa Amèrica són de “quita y pon” i impedeixen al vianant apropar-se al mar. Constitueixen una barrera entre la carretera (no hi ha passeig) i la mar. El passeig, és el circuit de fórmula 1. El visitant del port passeja per l’asfalt del circuit. Per fer-ho més humà, han posat unes jardineres que el dia de les carreres trauran per a que els bòlits puguin anar a 300. L’espai urbà del port és asfalt. No hi ha un passeig agradable, no hi ha permeabilitat amb la mar, no hi ha elements que creïn confort a l’experiència... tot és eventual...i com a tal, esperarem una segona oportunitat per poder fer ciutat de veritat.

Ens ha deixat Mario Benedetti

Ahir ens va deixar Mario Benedetti, el poeta Uruguayà que al meu entendre, va apropar la poesia en llengua castellana a la gent de la meva generació.

En aquestes èpoques de televisió i videoconsoles, on el temps per la lectura sembla que ha quedat reduït als minuts de viatge dins del metro o autobús, i on se sol llegir els pseudodiaris que regalen a les parades de transport públic, una mort com la d'en Mario Benedetti és especialment dolorosa. Vivim accelerats, ens despertem a corre cuita, mengem ràpid perque no tenim temps, per la tarda em d'anar al gimnàs a cuidar el cos... i quan li podem dedicar temps a la lectura? I si no tenim temps per a novel·les, qui té temps per a la poesia? La poesia és un genere maltractat pel públic, per les editorials i pels governs. Però sort que de tant en tant sorgeix un Martí i Pol o un Benedetti.

Amb Benedetti vaig descobrir que hi ha poesia més enllà de Becker, una poesia clara, agradable, tendra, divertida... una poesia que connectava amb el lector. A partir d'avui estem una mica més orfes de poesia.

Vaig a fer-me un te i vaig a sortir a la terrassa a llegir El amor, las mujeres y la vida. Tenia plantejat anar al gimnàs, però que collons, aquesta tarda llegiré poesia.

Si te quiero es porque sos

mi amor mi cómplice y todo

y en la calle codo a codo

somos mucho más que dos

El codi ètic del Partit Popular

El Codi ètic del Partit Popular, presentat a l’abril del 2004, diu textualment en el seu punt vuitè, i fent referència als càrrecs públics, que aquests deuran “Comunicar a la Dirección del Partido Popular y a poner a su disposición el puesto público que desempeñaran, si de la apertura de cualquier procedimiento jurisdiccional puedan derivarse indicios racionales de comisión de un delito”. El PP, coherent al seu codi ètic, ha expulsat del partit als tres diputats de Madrid imputats pel cas Gürtel (Alberto López, Benjamín Martín i Alfredo Bosch). El PP, si vol mantenir aquesta coherència i no entrar a valorar amb diferents vares als seus militants i càrrecs públics, ha de suspendre de militància al President de la Generalitat Valenciana Francisco Camps i al President del PP a València Ricardo Costa, que acaben de ser cridats a declarar, com a imputats, pel mateix cas Gürtel.

Barça - Atletic de Bilbao

Declaració: M’agrada jugar a futbol i també, en temporades com aquesta, veure’l per la tele. A partir d’aquí, crec que estic a anys llums de ser un holigan i també sóc del parer tòpic i típic de que el futbol és l’opi del poble. I enganxats a l’opi hem estat en una setmana de final de Copa. Ahir es va jugar la final, a Mestalla, entre el Barça i el Bilbao. Partidàs i ambient com mai havia vist abans. No havia viscut mai una final i ahir, tot i no tenir entrades per anar al camp, vaig viure tot l’ambient d’un gran partit. I per crear ambient, el que creen els bascos. A l’antic llit del riu Túria es va aixecar una carpa immensa, amb una pantalla gegant, on es servien entrepans, cervesa, vi, calimotxo i sidra. Ambientàs basc a València. Feia 24 anys que els seguidors de l’Atletic no gaudien d’una final i per a la d’ahir van llençar la casa per la finestra. Diuen que fins a 30.000 bilbaïns van venir a València sense entrades. El que vaig viure ahir a la nit no ho havia vist mai abans. Més coses interessants relacionades amb el futbol. Montilla fa quatre anys que es president de la Generalitat de Catalunya i encara no s’havia entrevistat amb el president del País Valencià Francisco Camps. Ahir va ser el moment. Què passa, que si el Barça no arriba a la final i aquesta no es juga a Mestalla, aquests individus segueixen sense parlar-se? Depenem del futbol per a que els polítics s’asseguin a parlar? I com aquest exemple a milers. Consells de direcció que es celebren a València el mateix dia de la final (casualitats?), reunions a València el mateix dimecres, viatges de negocis, reunions, firmes de contractes.... el futbol i una final de copa, és molt més que futbol! Increïble i fins i tot trist, però així és. Per cert, la final la va guanyar el Barça i l’afició del Bilbao ha demostrat ser la millor. 30.000 persones seguint a l'atletic i tots aplaudint l’equip i al Barça al final del partit. Un exemple!

El model de gestió del servei de bicicleta pública a València

A vegades als partits de l’oposició els fa falta una mica de coneixement tècnic en temes concrets, com per exemple la mobilitat, per poder realitzar una oposició dura, constructiva i sobretot, ben fonamentada.

Aquesta setmana, el PSPV de la ciutat de València ha criticat a l’Ajuntament per fer un plec de condicions tècniques que afavoreix a l’empresa JCDecaux per a que sigui l’adjudicatari del servei de préstec de bicicletes. I què?

Actualment hi ha dos models de gestió de bicicleta pública, el que va associat a la publicitat (model de Sevilla i el que també vol València) o el model de contracte de prestació de serveis de mobilitat (Barcelona o Paterna). València a escollit el model de publicitat i per tant, el plec es el que és, no pot ser diferent, doncs actualment hi ha un contracte en vigor amb una empresa de publicitat. L’única opció seria esperar-se a adjudicar el servei al 2014, quan expira la concessió de publicitat a JCDecaux. Però com les bicis estan de moda, la Rita no es vol esperar 5 anys, així que solució fàcil. Cost zero per a l’ajuntament i concessió per a JCDecaux.

D’aquesta manera, el treball fet per l’oposició és fluix i poc consistent, doncs es limita tant sols a queixar-se del plec, que és el que és i poca cosa més es pot fer. A més a més, l’argument utilitzat és fàcilment refutable (com ja ha fet el partit de govern). El model de València és el mateix que l’utilitzat pel PSOE a Sevilla.

La crítica hauria d’estar enfocada al model de gestió. Per què un model lligat a la publicitat i no un model de prestació de serveis de mobilitat? No està subvencionat el transport públic? Oi que JCDecaux no serà l’encarregat de moure els autobusos de EMT? Per què deixem que una empresa de publicitat gestioni un servei de transport públic com les bicicletes? Aquest ha de ser el debat. Un debat sobre el model escollit, no sobre el plec. Com si els socialistes no redactessin plecs amb noms i cognoms!

Una altre critica podria ser el fet de que es va publicar el plec a la pàgina web municipal i no hi constava la data de lliurament de les ofertes. O que a data d’avui, el plec ja no està penjat de la pàgina web (jo no l’he trobat i fa unes setmanes hi era).

Sort Patxi!

Patxi Lòpez és el nou lehendakari d'Eusakadi i al meu parer ho ha aconseguit passant per damunt de moltes coses, algunes de les quals poden convertir-se en una llosa al llarg d’aquesta legislatura complicada. El primer obstacle és assumir la lendakaritza sabent que no s’ha deixat votar a més de 100.000 persones, o el que és el mateix, el 6% del cens electoral. Aquest fet ho canvia tot. Serveixi d'exempler el cas d'Aralar, que amb 60.000 vots ha aconseguit 4 escons. Sense partits il·legalitzats, el repartiment de diputats hagués estat completament diferent i això, el PSE i el PP ho saben. Un segon obstacle que es trobarà el PSE durant aquesta legislatura és el fet de governar en solitari. Han acceptat els vots del PP per a la investidura però no els han forçat a entrar a formar part del govern. Al meu parer és un error. Posats a governar en minoria, jo hagués deixat sol a Ibarretxe. En Patxi López es cremarà i per a tirar endavant haurà de claudicar davant de moltíssimes peticions del PP. Si l’objectiu era fer fora al PNB, crec que el PSE i PP haguessin hagut de pactar un programa de govern i repartir-se les conselleries. D’aquesta manera el PP té la clau sense governar i qui es crema és el PSE. Legislatura difícil. Sort Patxi!

Emigartes no!

És sabut per tots que les parets en blanc són com folis de paper on la gent, amb més o menys gràcia, expressa les seves idees, desitjos, inquietuds o odis. N’hi ha que fan gràcia i d’altres, com el que us ensenyo avui, que donen pena. És molt recurrent trobar pintades racistes o xenòfobes, però aquesta, al meu entendre, representa molt bé el nivell intel·lectual d’aquest tipus de gent. No té desperdici. Analitzem-la en profunditat. La frase diu: Emigartes no. Primer que res cal esbrinar que pretenia dir l’autor, emigrants o immigrants, doncs emigartes no ho he trobat al diccionari. Hi ha dues opcions. Per la e inicial, crec que volia dir emigrants, així que l’autor de la pintada no està d’acord amb els emigrants. Per alguna estranya raó no vol que els espanyols se’n vagin a viure a algun altre país, o potser, espantat per la quantitat d’estrangers que hi ha al seu poble o barri, ha començat una campanya de repressió contra tota aquella persona “nacional” que intenta emigrar. És rebuscat, però és una opció. La segona opció que tenim, és que l’autor de la pintada hagi confós emigrant amb immigrant. És la versió clàssica del racisme però demostra un nivell intel·lectual molt baix. Si donem per bona aquesta opció, la pintada hauria de ser Inmigrantes no! Així que tenim que el personatge en qüestió odia els immigrants però no sap escriure-ho i ho confon amb els emigrants. Espectacular! Per acabar, a mode de firma, crec que l’artista intenta dibuixar una creu gamada i es clar, també es fa un embolic. Ho intenta, però és incapaç de fer-ho bé. Bé companys, quan em demanin que defineixi als racistes, crec que el primer que diré es que són persones analfabetes, amb poques ganes d’aprendre i normalment amb un coeficient intel·lectual justet. El problema és que de tant en tant n’hi ha un de intel·ligent que s’aprofita de la ignorància de la resta per a treure’n un benefici individual. Aquest és el vertader perill del racisme. Emigrar . v intr 1 Deixar el propi país per anar a viure en un altre. Han emigrat a Alemanya. Immigrar. v intr Arribar en un país, per establir-s'hi, la persona que era establerta en un altre.

Adjudicacions sota sospita

Un dels punts més cridaners alhora de generar corrupteles són les adjudicacions públiques. La majoria de concursos públics tenen nom i cognoms abans de ser adjudicats i moltes vegades, l’empresa que serà adjudicatària, ja porta mesos treballant en el tema. Jo puc entendre que un càrrec públic vulgui donar-li un contracte a alguna empresa de confiança i no només perquè sigui amic seu sinó perquè sap que ho farà bé (si surt malament se la carrega el càrrec públic). Ara bé, cal fer, com a mínim, l’adjudicació com mana la llei. No pot ser que les empreses estiguin treballant abans de que es faci públic el concurs, no pot ser que una empresa faci una baixa temerària i sigui finalment adjudicatària, no pot ser que s’incompleixi la nova llei de contractes i s’obri abans l’oferta econòmica que la tècnica, no pot ser que els modificats s’aprovin amb facilitat.... i no poden ser moltes més coses. Xerrant amb un bon amic, amb el que puc passar-me hores discutint sobre el funcionament de l’administració pública, em va dir que la única fórmula per a que una adjudicació pública fos justa, seria fent un sorteig. S’obre el plec de condicions administratives i tota empresa que compleixi els requisits bàsics (solvència econòmica i tècnica) entre en el “bombo”. Quan m’ho va explicar li vaig dir que no, que segur que hi havia alguna solució més “racional”. Doncs bé, han passat uns mesos i cada vegada estic més convençut de l’opció sorteig. O deixem que l’administració contracti a dit obertament, el que reduiria i agilitzaria els terminis d’adjudicació i redacció dels projectes (el que provocaria un augment brutal de regals, maletes i suborns) o apliquem la llei del sorteig. No hi ha terme mig!

Manel

Sí senyors, gran concert el d’ahir a la nit a la Sala El Loco. Els Manel van omplir la sala el dia de Sant Jordi i ens van regalar un final de diada esplèndid. Jo anava una mica atemorit per la resposta del públic, doncs tenia els meus dubtes de que la sala s’omplís. Però companys i companyes, el boca a boca ha fet feina i no sé ben bé com, els Manel han penjat el cartell de “Sold out”. El concert va estar molt bé. Una hora i mitja que va donar per repassar el seu primer treball sencer (Els millors professors europeus) amb introduccions narrades en forma de contes o històries fictícies dels diferents membres del grup, i tres cançons no incloses al CD, una d’elles una versió de Shakira espectacular! Manel seran (si no ho són ja), el grup revelació de la música cantada en català d’aquest 2009. Històries senzilles, quotidianes, però sempre des d’un punt de vista molt perceptiu. El detall de les situacions del dia a dia, les percepcions més subtils, els temors comuns... Cançons com “En la que el Bernat se’t troba”, “Ai Dolors”, “Al mar”, “Els guapos són els raros”, “Captatio benevolentiae” o “ corranda de la parella estable” són històries en la que molts de nosaltres, al llarg dels anys, ens hem pogut veure reflectits. Preneu nota gent, perquè dels Manel en sentirem a parlar. Doneu-li una ullada al seu myspace, escolteu algunes de les cançons que tenen penjades i mireu quan actuen al vostre poble o al poble veí, doncs estan de gira. http://www.myspace.com/gatmanel

La Festa de la primavera. Aproximació antropològica a la societat murciana.

Com ja us he anat comentant últimament, aquest any estic viatjant sovint a Múrcia, doncs estem redactant el Pla Director de la Bicicleta. A part de l’activitat estrictament professional, estic coneixent, a base de passar dies en aquesta ciutat, la manera de ser dels murcians. Be, de fet, crec que aquesta afirmació és agosarada, doncs a mi no m’agrada generalitzar i no crec que és pugui dir que un poble és així o aixà. Generalitzant naixen els tòpics, moltes vegades erronis i a mi m’agradaria estructurar-me una imatge personal dels murcians, lluny dels tòpics i dels perjudicis que tenim. I entenc que aquest acte dependrà de la gent amb la que em creui en el camí, que poden o no representar el prototip Murcià (si és que aquest existeix). Sigui com sigui, a vegades la personalitat d’un poble és veu reflexada en les festes populars. Aquesta setmana a Múrcia s’està celebrant la festa de la primavera i entre els actes a remarcar hi ha la la muntada de “Ventorrillos”. Els Ventorrillos són paradetes on les associacions “huertanas” serveixen tot de plats típics de la zona. És un bon lloc per anar a sopar, descobrir la gastronomia murciana d’horta i pagar uns preus molt populars. La canya de cervesa encara està a 85 cèntims i tot està a petar de gent amb ganes de festa. I tot sopant en un d’aquests Ventorrillos i llegint la carta, me’n dono compte de com de complicat és el vocabulari Murcià. Atenció a alguns dels noms dels plats: zarangollo, michirones, picamorros, vergelitos, paparajotes... A més a més, si a la complexitat dels topònims gastronòmics hi afegim la pèssima pronunciació dels murcians, el resultat és la incomprensió total i absoluta entre el cambrer i el comensal. Sigui com sigui, l’origen d’horta està arrelat en la població murciana i crec que és una cosa de la qual la gent se’n sent orgullosa. I d’això els visitants ens en aprofitem, doncs aquest origen ha generat un gastronomia rica en plats d’horta. Ara bé, en tota festa hi ha algun element extern que s’ha introduït ves a saber com i a poc a poc es va arrelant. El dissabte celebren l’enterrament de la sardina i ho fan cremant-la. Com? En forma de Falla. Si, heu sentit bé, Múrcia planta una Falla en forma de sardina d’uns 20 metres d’altura i el dissabte a la nit la cremen. Ara mateix m’estic llegint un llibre de Joan Fuster titulat “Combustible per a Falles” on el de Sueca descriu com eren les falles a la ciutat de València durant els anys 60. I el que queda molt clar en el llibre és que les falles eren la festa de la capital, no la festa dels pobles. Què diria Fuster si s’alçara de la tomba i descobrira que les falles han arribat a Múrcia?

Morir d'èxit

Hi ha activitats que neixen amb l’esforç d’uns quants (algú en dirà il·luminats), i a mesura que avança el temps i passen els anys, l’activitat es converteix en un acte popular fortament arrelat a la ciutat, poble o comarca. Hi ha milers d’exemples, arreu del pais, d’actes populars que van començar amb una participació simbòlica i que amb el pas dels anys són milers de persones les que participen de l’activitat. Ara bé, hi ha un punt en que la massificació de gent pot ofegar l’activitat. És el que popularment es coneix com morir d’èxit. La feina s’ha fet tant bé i la resposta de la gent ha estat tant bona, que la participació ha desbordat les previsions o capacitat de l’organització. I el més difícil de tot això és trobar la manera de controlar-ho sense perdre l’essència i la identitat de l’esdeveniment. Com posar límit a un esdeveniment que s’ha convertit en popular? Aquest cap de setmana hem gaudit de dos esdeveniments que estant a punt de morir d’èxit. El primer va ser la marxa a peu al Camp de Morvedre, una caminada popular de 16 quilòmetres que aquest any celebrava la vuitena edició. Van començar amb 400 participants aproximadament i aquest any ja n’erem 1.100. Cues als senders, cues a les pujades.... més que una marxa a peu semblava una romeria. Per sort, l’ambient festiu que envolta la marxa (xocolatada a l’inici, músics tocant en directe durant la marxa i un dinar popular al final de la marxa) fa que la massificació es relativitzi. Això si, crec que ha arribat l’hora de que es plantegin com solucionar els col·lapses durant la marxa i tenen el repte d’aconseguir-ho sense perdre el caràcter popular de la mateixa. De ben segur que ho resoldran amb èxit! L’altre acte que ha mort d’èxit és la fira de caves, vins, licors i aliments tradicionals, que es celebra cada any a l’antic llit del riu Túria. Aquest dissabte hi vam anar amb la intenció de catar uns vins i fer-nos unes tapes per sopar i les cues van ser del tot exagerades. Més de 30 minuts de cua per aconseguir una tapa trista i pobre. La qualitat ha baixat proporcionalment a l’èxit d’assistència. Ja no es fan cates ni degustacions... la gent fa cua per a menjar-se qualsevol cosa. L’èxit ha matat la fira i en aquest cas si que no hi ha solució...

http://marxapeu.net/

Diumenge de Rams

Hi havia una vegada un petit llogarret a la vora d’un riu d’aigües clares, envoltat de camps d’arrossos i d’horta. Els habitants del poble vivien principalment de l’agricultura, cultivant arròs, fent planter d’arròs i cultivant a l’horta tot tipus de verdures, sobretot enciams. Quan l’hivern acabava i ja havien estrenat la primavera, amb els camps d’arrossos ja ben inundats, es dedicaven de manera intensa a cuidar l’horta. Els llauradors, abans de que sortís el sol, marxaven, aixada en mà, cap als camps. Ho feien a peu, en bicicleta, en mula o qui s’ho podia permetre, en motocicleta. Enmig de tanta feina i dedicació al camp arribava, sense adonar-se’n, diumenge de Rams. Diumenge de Rams significava l’inici no escrit del bon temps. A partir de diumenge de Rams, el temps canviava, el sol començava a apretar, es guardaven els jerseis de llana a l’armari, es trien les camises de cotó i els més petits començaven a menjar-se els primers gelats. Però diumenge de Rams era molt més que tot això. Al poble, es celebrava la fira agrícola i això volia dir que tota la comarca vindria al poble. Els carrers s’omplirien de gent mudada, famílies senceres que venien d’altres pobles en carros a vendre o a comprar tot el que la fira els podia oferir. Era moment de gresca, de xerrades, de prendre cassalla al bar i de retrobar-se amb vells amics. També era el moment d’enamorar i enamorar-se, de trobar aquella noia que al poble no existia. Però per què tanta gent en una fira d’un poble tant petit com aquest? El motiu de tant rebombori no era la fira en si, sinó el concurs que s’hi celebrava. Una vegada a l’any, el diumenge de Rams pel matí, al poble es celebrava el concurs d’enciams. Llauradors de tota la comarca venien amb els seus millors enciams, grans, verds, plens de vida…. A la muntanyeta, al camí que puja cap a Santa Bàrbara, tots els participants posaven, damunt d’uns taulons de fusta, les seves peces més boniques. Tots els llauradors cuidaven els enciams com si fossin peces delicades de vidre. Els netejaven la terra, els treien els cargols que hi havien entre les fulles, els humitejaven per a que brillessin com ho fan de matinada degut a la rosada… Abans de missa de dos, el jurat llegia el veredicte, un veredicte difícil, ajustat i a vegades criticat, però sempre celebrat per tothom. Ja hi havia guanyador del concurs d’enciams, un llaurador que aquell mateix dia marxaria a casa amb el carro buit i les butxaques plenes. Li prendrien els enciams de les mans, doncs aquella setmana, tothom voldria les amanides amb l’enciam del llaurador guanyador. I així passaven els anys. Arribava l’estiu i tornava la feina als arrossars, a la tardor el camp d’arròs estava sec fins que es tornava a omplir d’aigua a finals de l’hivern. I quan l’arròs deixava una mica de temps, tocava encarregar-se de l’horta. El camp és un no parar, faci fred o calor, sigui estiu o primavera, sigui dimarts o diumenge. I de sobte, una altre vegada Diumenge de Rams. Però amb el pas del temps les coses van canviar. Els tarongers van substituir l’arròs i d’horta en va quedar ben poca. Entre taronges i finques, l’arròs va desaparèixer i l’horta va reduir-se a la mínima expressió. Però la festa de diumenge de rams seguia vivia. Era l’excusa per trobar-se, per sortir a passejar, per celebrar que arribava el bon temps, per fer el canvi d’armari…. Així que ara, molts anys després de que els llauradors de la comarca vinguessin al poble en carros a ensenyar-nos els seus enciams, les entitats del poble segueixen la tradició i el camí que puja cap a Santa Bàrbara, encara ara, cada matí de diumenge de Rams, s’omple d’enciams.

Estels del sud

Del 18 al 22 de març l’Espe i jo hem completat la ruta “Estels del Sud”, una travessa de cinc dies pel massis del Parc Natural de Els Ports, a cavall de Tarragona, Terol i Castelló. És una travessa dura (7-9 hores de caminada al dia), però molt recomanable. Els dos primers dies recorres la serra pel nord, de Paüls a Arnes i de Arnes a Beseit, passant per sota de les roques d’en Benet, pujant al cim del Penyagalera i travessant barrancs tant espectaculars com el d’Arnes o el riu de les Valls o l’Ulldemó. El tercer dia t’endinses al parc natural a través del barranc del Parrissal. A l’estiu pots creuar l’estret nedant, però per aquestes dates, el fred t’obliga a grimpar pel pas del Romeret, una via ferrata d’aquelles que es fan bé però no t’equivoquis! El quart dia és més tranquil i carenejant, pujant i baixant, travesses el Port per dins, des del refugi de la Fontferrera al refugi de Caro. Per acabar, l’últim dia baixes del Port cap a Paüls, travessant les Foies i les rases del Maraco. Si disposeu de cinc dies, és una travessa que us recomano de veritat. Coneixereu un indret espectacular, variat i depenent de l’època de l’any, podreu fer parades per a banyar-vos en cada un dels barrancs que creueu. A l'estiu potser farà massa calor, però teniu el bany assegurat. I si voleu apretar, hi ha gent que la fa en tres o quatre dies.... aquí que cadascú decideixi què vol fer i com ho vol fer.

I l'allotjament està molt bé. Als pobles de Paüls, Arnes i Beseit es dorm en allotjaments rurals i dins del Parc, als dos refugis guardats que hi ha, el de la Fontferrera i el de Caro. Bon sopar, esmorzars descents i picnics amb entrepans, fruites, fruits secs i xocolates, el que et permet fer la travessa amb una motxilla petita (30 litres).

Res gent, si teniu ganes de conèixer el Parc Natural dels Ports, Estels del Sud és una molt bona manera de fer-ho.

Ex Libris

Caludi Ptolomeu, fou un geògraf, astrònom, químic i matemàtic, nascut a Toleimada l’any 100 i mort a Alexandria, Egipte, l’any 170. Es considerat com un dels pares de la geografia, doncs a la seva gran obra titulada "Geografia" descriu, amb gran detall, el món conegut de la seva època. Per a poder representar la superfície esfèrica del globus sobre una superfície plana, en Ptolomeu va inventar-se un sistema de projeccions, en que els paral·lels són cercles al voltant del Pol Nord i els meridians línies rectes que convergeixen en el Pol. Amb aquesta tècnica va arribar a descriure el mediterrani i part del món conegut amb un detall excel·lent i els seus mapes van ser copiats, durant anys, pels seus deixebles. Jo associo a Ptolomeu amb la feina de conèixer món, de descriure les ciutats, els paisatges i les persones que conformen el caràcter de cada una de les ciutats, potser d’unir cultures. Pel meu aniversari l'Espe m'ha regalat un Ex-Libris. El dibuix és un dels mapes fets per Ptolomeu. Diuen que un Ex Libris ha de ser com una carta de presentació d’un mateix, ha de ser un dibuix o text amb el qual et sentis identificat. Ptolomeu, a més a més de ser geògraf, era un viatjant i possiblement un enamorat de la mediterrània. I jo també ho sóc, de geògraf, d’enamorat de les dues ribes de la mediterrània i de viatjant.

Per Falles... a la muntanya!

Aquestes darreres setmanes he anat una mica "de cul", molta feina, viatges a Múrcia, a Sevilla, cap de setmana amunt i a vall per motius personals... L'Espe i jo necessitem parar, relaxar-nos i desconectar una mica. I que millor que aprofitar la setmana de Falles per marxar de València, abandonar la voràgine de gent i aïllar-nos del món mundial enmig de les muntanyes.

Doncs això farem. Dimarts marxem cap a Paüls, un poble de 600 habitants de la comarca del Baix Ebre, situat a les faldes del Parc Natural del Port de Beseït. Allà començarem la ruta "Estels del Sud", una volta circular de cinc dies, que passant per Arnes, Beseït, la Font Ferrera i Caro, ens permetrà conèixer un dels indrets més dsesconeguts de Catalunya, Aragó i el País Valencià. Prometo crònica i fotos de la ruta!

Que tingueu bona setmana i una molt bona entrada a la primavera!

Us adjunto el link de la travessa

http://www.estelsdelsud.com

Indisciplina policial

A la Gran Vía Marqués del Túria amb el carrer Conca hi ha la comissaria de la policia Nacional. Doncs bé, cada día, matí o tarda, hi ha un o dos cotxes aparcats damunt de la vorera. Un Peugot 206 i/o un Citroen C4. Tenen el detall de no estacionar damunt del carril bici, però ho fan constantment damunt de la vorera.

Potser seria el moment de que algú els fes saber que la vorera és per a passejar, no per estacionar i que l'ordenança de circulació l'ha de complir tothom, els cossos policials també.

Pla de mobilitat a l’Àrea Metropolitana i implantació del sistema de bicicleta pública

La Conselleria d’Infrastructures i Transports de la Generalitat Valenciana està en procés d’adjudicar l’estudi de mobilitat de l’Àrea Metropolitana de València. El preu del concurs (200.000) no és per tirar a coets doncs amb aquest pressupost no es pot fer un treball de camp en condicions. Per a un univers de població de més d’un milió d’habitants, farien falta 400.000 euros per a fer una enquesta de mobilitat amb cara i ulls. Sigui com sigui, això indica que comença ha haver, dins de la conselleria, una necessitat de planificar la mobilitat a nivell d’àrea metropolitana i aquesta actitud, ja és per a celebrar. Ara tant sols falta que s’ho creguin i que hi destinin els recursos necessaris per fer una feina ben feta.

Paral·lelament, l’Ajuntament de València ha publicat els plecs de condicions tècniques i administratives per adjudicar la gestió del servei de bicicleta pública a la ciutat. El títol del plec s’assembla més a una llista de la compra a l’IKEA que a un plec de bicicleta pública, doncs han lligat la implantació de la bicicleta a la publicitat urbana. El títol del plec és: instalación, gestión y mantenimiento en el dominio público municipal de un sistema de transporte público individualizado mediante la puesta a disposición al público de 2500 bicicletas y la implantación de 250 paradas para su estacionamiento, así como información institucional e información horaria y de temperatura, mediante soportes de mobiliario urbano para uso publicitario.

Sigui com sigui, els requisits de partida semblen correctes (2.500 bicicletes i 250 parades) i tant sols ens queda esperar que la gestió i el manteniment també ho siguin.

El més segur és que el concurs el guanyi JCDecaux, que són els mateixos que gestionen amb èxit el servei de bicicleta pública a Sevilla. L’únic dubte que em queda, és el fet que estigui lligat a la publicitat. És el millor model? Cal lligar la gestió de la mobilitat a la publicitat o hauria de ser un recurs més per a finançar el sistema? El resultats diran!

Recomanacions musicals

Fa temps que no comento les últimes adquisicions musicals, així que us vaig a fer algunes recomanacions. Des de fa un temps estic escoltant bastant a en Jack Johnson. No sé ben be que fa o com ho fa aquest personatge de Hawaii, però té el do de transmetre un bon rotllo increïble. Arribes a casa cansat de la feina, li dones al play de l’equip de música i ja està, l’estat d’ànim millora amb una música suau i agradable. L’últim CD, Sleep through the static. Farà tres o quatre anys, vaig descobrir a Amadou&Marian i l’any passat, al festival Pirineos Sur vaig tenir l’oportunitat de veure’ls en directe. El disc Dimanche a Bamako els va fer mitjanament coneguts l’any 2005. La producció de Manu Chao era evident i tot i ser un bon disc, es notava massa la mà de l’ex-Mano Negra (per a bé i per a dolent). Ara, amb nou productor, presenten Welcom to Mali. El so Manu Chao desapareix i potser per això, aquest darrer disc és més Amadou&Mariam en estat pur. Músiques de l’Àfrica i occident barrejades amb gust i ritme. Khaled és un músic argelià afincat a Paris, que des de fa anys ens fa ballar al ritme del rai, i per això se’l coneix com a rei del Rai. L’any 2008 ha publicat un recopilatori (Best of Khaled), un CD esplèndid per descobrir i aprofundir en el coneixement (i divertiment) d’aquests ritmes tant característics d’argèlia i que en Khaled, tant sàbiament, barreja amb músiques occidentals. En definitiva, músiques del mediterrani! No sé si per gust, tradició o veneració, cada vegada que Macaco treu un CD nou, jo me’l compro. Sempre diré que es troba a faltar part de la banda originària (sobretot a Martín Fucks), però en Dani ha sabut mantenir el tipus. Aquesta setmana acaba de publicar el cinquè disc de la seva carrera, Puerto presente. Amb col·laboradors de luxe, Macaco presenta un disc optimista (potser en excés) amb els ritmes i la veu de sempre, que al cap i a la fi, son els trets diferencials d’aquesta banda. L’he escoltat un parell de vegades així que encara estic en procés d’assimilació. I per últim Manel i el seu primer treball Els millors professors europeus. D’ells ús en parlaré en un post del proper mes d’abril, doncs venen a tocar a València i allà estaré, atent i a punt per redactar-vos la crònica del concert. Apa, aneu de compres o feu servir l’emule, però que no us enxampin!

www.jackjohnsonmusic.com

www.amadou-mariam.com

http://khaled-lesite.artistes.universalmusic.fr/

www.macaco.to

http://es.myspace.com/gatmanel

El Montrotón

Aquest cap de setmana hem marxat a Yàtova a celebrar el comiat de soltera de Mila. Ella i Carlos han muntat un comiat com Déu mana, res de nois per un lloc i noies per un altre. El dissabte a dinar ens vam ajuntar més de 40 persones, paella per a tothom i per la tarda, partides de ping pong i a preparar les representacions teatrals que la gent s’havia currat. Després de sopar, espectacle, teatre, música i festa! Ja que estàvem a Yàtova, comarca de la Hoya de Bunyol, l’Espe i jo vam decidir matinar i pujar al Montrotón, un cim de 700 metres que vigila el municipi. Així que diumenge, amb son i mentre tothom encara dormia, l’Espe i jo ens llevàrem, esmorzàrem alguna cosa, preparàrem uns entrepans i sortirem a caminar. Després de perdre’ns pels carrers de Yàtova, arribem al cementiri, aparquem el cotxe i comencem a caminar. El camí comença suau, seguint uns minuts una carretera asfaltada, que deixem aviat per agafar un sender que puja fins a un coll. Des del coll, hi ha un sender clar amb un cartell que posa Montrotón, però a l’Espe i a mi ens va fer gràcia pujar per la carena, seguint uns indicis de camí que des del coll enfilava directament cap al cim. Els primers metres el camí va ser clar, però després es difuminava enmig d’argelagues que ens destrossaven les cames. Avançant com podíem i grimpant un parell de trams, ens menys d’una hora vam ser al cim. Allà, l’entrepà de rigor i a gaudir de les vistes i del sol! Per tornar, vam buscar el sender tradicional, que des del cim, baixa cap al sud. Aquest està molt ben marcat i en mitja hora estàvem de nou al coll, sense esgarrapades d’argelagues ni grimpades. A les dues estàvem de nou al cotxe (tres hores de caminada), a les tres a casa, dinar, dutxa i, sense voler, migdia fins a les 8 del vespre per recuperar-nos, bàsicament, de la festa del dissabte!

Avui què toca?

Estem sotmesos a un bombardeig de notícies constant, que ens impedeix, junt amb la voràgine de la feina, prendre’ns uns minuts (o unes hores) a reflexionar sobre tot el que està passant, a contrarestar la informació llegint mitjans de comunicació diversos i a dibuixar una realitat (la nostra) de tot el que ens envolta. Aquest darrer mes ha estat especialment ric en notícies interessants. Tot va començar amb la trama d’espionatge dins del Partit Popular de Madrid. Trifurques, interessos, poder, successions... semblava talment l’argument d’una bona novel·la negra. Però de cop i volta l’interès de la premsa canvia. Ara ens interessa la trama de corrupció vinculada al PP de Madrid i València, descoberta pel superjutge Garzón. Que si Orange Market, el Bigotes, l’amic de l’un, l’amic de l’altre, els contractes que t’he adjudicat a dit, que si tu ets amic d’un, que si jo no el conec... en política avui ets amic meu i demà ni et conec. I envoltant tot això la crisi, què si no es venen suficients cotxes (perfecte per assolir els objectius de Kyoto, hem de ser positius no?), que si les vendes d’habitatges cauen.... que si caceres inoportunes... i el més fort de tot, la policia sortint a patrullar amb la llista de la compra: Avui hem de detenir a 20 immigrants marroquins, 15 de nigerians i 3 de equatorians! I encara hi ha més coses. Enmig de tot això, campanya electoral a Galícia i a Euskadi, on en 15 dies escullen al President autonòmic de torn. Què dir d’un país que celebra eleccions i no deixa que hi participin totes les forces polítiques? Després ens queixarem de la democràcia d’Iran, de Venezuela.... per què critiquem el que tenim tant lluny i som incapaços de fer autocrítica d’allò que tenim tant a prop? Per què el que demanem per uns països no ho volem per al nostre? En fi, tot és molt efímer. Com la informació, com l’interès del lector de diaris, que oblida el que va llegir ahir quan obre el diari d’avui, fent-se un cafè amb llet al bar. I jo, sense temps de pair notícies, reflexionar, pensar i escriure.

Planeta de ciutats misèria

En els països occidentals, moltes vegades caiem en la utopia de pensar com seran les ciutats del futur. Pensem en ciutats jardí, amb espais oberts, amb edificis blancs supermoderns, amb transports ecològics, sense cotxes… Doncs bé, la realitat té una cara ben diferent. L’any 1950 tant sols Nova York superava els 10 milions d’habitants. L’any 2004 hi havia al món 20 ciutats que superaven aquesta barrera i totes (tret de Nova York) es troben en països en vies de desenvolupament, sobretot a Xina, Àfrica i Amèrica llatina, on l’estat no ha volgut o no ha pogut garantir les necessitats dels nouvinguts, que s’han instal·lat com han pogut i on han pogut. Han nascut així les ciutats hiperdegradades, el vertader rostre de les ciutats del segle XXI. Ciutats com Karachi, Dacca, Yakarta, Lagos, Teheran... que ens costaria ubicar-les en un mapa, superen els 10 milions d’habitants. Però aquestes 20 mega ciutats tants sols són la punta del iceberg. Es calcula que aproximadament 1.000 millons de persones viuen en zones urbanes hiperdegradades, una xifra que supera la població d’Europa i Estats Units junta. Només a l’Àfrica nergra, 332 millons de persones viuran dins de les àrees urbanes hiperdegradades. Tota aquesta informació l’he descobert llegint el llibre de Mike Davis, Planeta de ciudades miseria (Planet of slums), un llibre colpidor que amb moltes cites i dades, ens mostra la cara menys coneguda de les ciutats del món, aquelles ciutats allunyades del disseny, del turisme, del benestar.....però que són el sostre de la majoria de població urbana mundial. Com hem arribat a aquesta situació? Una de les causes ha estat la política agrària del BM i del FMI, encaminada a liberalitzar el camp, que ha obligat a petits propietaris (tots els treballadors dels països en vies de desenvolupament) a abandonar les seves terres i marxar cap a les ciutats a buscar altres oportunitats. I allà s’han trobat amb administracions que no han sabut o no han pogut planificar la ciutat i els serveis necessaris per donar resposta a aquest procés.

“Así pues, las ciudades del futuro se encuentran lejos del cristal y del acero con que las imaginaban generaciones aneteriores de urbanistas: La realidad nos presenta un panorama de ladrillo sin cocer, paja, plástico reutilizado, bloques de cemento y tablones de madera. En lugar de ciudades de luz elevándose hacia el cielo, la mayor parte del mundo urbano del siglo XXI se mueve en la miseria, rodeado de contaminación, desehechos y podedumbre” Mike Davis, Planeta de ciudades miseria. Ed. Foca 2007.

Original: Planet of slums. Ed. Verso 2006

El David de Vilafranca no entrarà a la presó

Finalment s’ha imposat el sentit comú i el David no ingressarà a la presó. Un recurs presentat a l’Audiència Provincial de Barcelona ha revocat la resolució del jutjat penal de Barcelona, reconeixent que les causes que se li imputen han prescrit i que per tant, queda extingida la seva responsabilitat criminal. Per més info veure el post del 9 de gener o el bloc: http://davidvilafranca.blogspot.com/

Una pregunta incòmoda

Ahir a la nit em vaig empassar, gairebé sencer, el programa “tengo una pregunta para usted” que la TV1 va fer al President Zapatero. El programa en si no és molt interessant perquè la gent pregunta una cosa i el President respon el que li dona la gana, agafant com a base la pregunta del espectador. És un aparador per a que el President expliqui les seves idees. Ara bé, sempre hi ha alguna pregunta incòmoda i per a mi, aquesta vegada n’hi ha hagut una de molt incòmoda, tant incòmoda que ni la premsa se’n ha fet ressò. Un traductor li va preguntar sobre el comerç d’armes i sobre la incongruència de que un país que porta com a bandera la Pau, sigui una potencia exportadora d’armes. En Zapatero es va posar visiblement incòmode, segurament no havia preparat una pregunta així i no tenia dades. El noi va apretar al President dient-li que Espanya havia venut armes a Israel i si sabia quants Palestins havien matat les armes espanyoles. Sota aquesta pressió Zapatero va cometre, al meu entendre, dos errors greus. El primer va ser dir que el comerç d’armes entre Espanya i Israel era insignificant, de menys d’un milió d’euros, sense tenir les dades clares. Després es va atrevir a dir que segurament, les armes no havien estat utilitzades en aquesta guerra i que per tant, no havien mort Palestins. Jo, que sóc molt curiós, m’he descarregat de la pàgina web d’Amnistia Internacional l’informe anual que elaboren diverses ONG (AI, Intermon-Oxfam, Geenpeace i la Fundació per la Pau) i que porta per títol “Analisis de las exportaciones españolas de armamento 2007. Continuan las transferencias irresponsables de armas”. Algunes dades: Espanya és un dels 10 majors exportadors d’armes mundials, facturant anualment 932 milions d’euros (2007), amb increments anuals superiors al 10%. El 70% de les exportacions van dirigides a països de l’OTAN i de la UE, però hi ha un 30% d’aquestes exportacions que va a destinacions preocupants (incompleixen el codi de conducta de la UE hi la pròpia legislació espanyola). Entre aquest països, l’informe inclou a Israel. Espanya exporta a Israel material militar valorat en 1,5 milions d’euros, principalment equips d’imatge, armes de foc de baix calibre, materials energètics, bombes, coets, torpedos i míssils. Està clar que Israel no és el principal client espanyol en la venta d’armes, però si que compra armes que maten. Si no, per a què es fan les armes?

Espanya guanya anualment 1.000 milions d’euros en venta d’armes, dels quals 300, provenen de països que incompleixen totes les garanties de seguretat europees. El negoci de les armes és tant potent i està tant mal vist, que al President li incomoda parlar-ne i als mitjans de comunicació fer-ne el pertinent ressò mediàtic. Una cosa és incòmoda quan saps que el que estàs fent no està bé. I el President estava incòmode! Podeu descarregar-vos l’informe a : http://www.controlarms.org/es/descarga/informe17.htm

Què va primer, l'oferta o la demanda. Reclamació a Metrovalència

El dia 31 de desembre vaig posar una reclamació a metro València per reduir el servei durant la nit de cap d'any. Aquella nit, el servei que donava metro València era inferior al d'un diumenge normal, quan la majoria de ciutats del món, augmenten la freqüència per donar un servei òptim durant una nit de molt moviment.

Aquesta setmana he rebut l'explicació de FGV. En una carta breu, se'm comunica que "los horarios de circulación de trenes en días festivos se establecen en función del número y demanda de usuarios". És obvi que si no hi ha una oferta adequada, la demanda serà baixa. Ara bé, si no hi ha oferta, no vol dir que no hi hagi demanda, sinó que la demanda existent, s'ha de buscar un altre mode de transport (el cotxe, instrument perfectament perillòs per moure's una nit de cap d'any).

Per últim, la carta diu: "Ésta es una empresa que se nutre de fondos públicos para poder prestar sus servicios de transporte colectivo. Es por tanto nuestra obligación hacer un uso eficaz de los presupuestos, evitando dispendios inecesarios". És a dir, que segons FGV, donar un servei una nit de Cap any és fer un dispendi inecessari. És clar, per què gastar-me els diners públics si tothom te cotxe? 

La demanda hi és i aquesta mentalitat de FGV no em sembla la més adequada per a gestionar un metro. La demanda es crea i es crea potenciant l'oferta en transport públic (alhora que es restringeix l'ús del vehicle privat).

L'hora del lector

Els dijous a la nit, al canal 33, fan l’hora del lector, un programa conduit per Emili Manzano. I què fan? Parlen de llibres. Res més, així de sencill, així d’espectacular! Ahir, mirant-lo, reflexionava com n’és de fàcil fer un programa bo si realment hi ha voluntat. Fent un zapping per comparar la graella d'ahir a la nit, tret de dos canals que feien pel·lícules (ja no entraré a avaluar si eren bones o no), la resta de programació era lamentable. Així que entre tant programa “basura” al 33 hi ha un oasis de cultura, de pau, de tranquilitat, de conversa sense crits, on recomenen lectures diverses. Sí, recomanen llibres! I a demès, fan algún concurs, i si truques i l’encertes, et regalen llibres, res de 10.000 euros per enviar un SMS mentre mires un partit de futbol o contestes a preguntes per a deficients mentals. Potencien la lectura i avui en dia, això és tot un atreviment.

Si us agrada la lectura, us recomano l'hora del lector, els dijous a la nit al 33. Televisió pública de veritat!

http://blogs.ccrtvi.com/elsenyorboix.php?itemid=18722

La defensa terrorista com estratègia territorial

Aquest cap de setmana s’ha arribat a un “alto al foc” entre el govern de Israel i Hamas. Un alto al foc que es tornarà a trencar i es tornarà a firmar. Entre una cosa i l’altre tornarà a haver-hi 1.500 morts i com sempre, la majoria d’ells civils palestins. A mode de reflexió, tant sols volia penjar aquest plànol de l’evolució històrica (dels darrers 60 anys) de les fronteres entre Israel i Palestina. Un podria pensar, pel que llegeix als diaris generalistes, que Israel ataca Palestina per defensar-se dels atacs terroristes de Hamas. Però si analitzem amb certa visió critica els plànols, el que descobrim és una clara estratègia de divisió territorial de Palestina (divide y venceras) i una ocupació de llocs simbòlics (Jerusalem) i estratègics (front mediterrani, alts de Golan, frontera amb Egipte, accés al mar Mort...). Així doncs, com sempre, amb l’excusa del xoc entre religions, amb l’excusa dels atacs terroristes, un país sobirà està envaint un altre país, incomplint totes les resolucions de Nacions Unides.

És un clar exemple de com s'utilitza el terrorisme com excusa per assolir una estratègia territorial expansionista. Al segle XXI, hi han formes més diplomàtiques de combatre el terrorisme (suport a grups polítics moderats, cooperació, inversió econòmica, cultural i social...)

La hipocresia del futbol

No s'entèn que a Kanouté, jugador de futbol del Sevilla, se l'hagi multat amb 3.000 euros per ensenyar una samarreta on es podia llegir "Palestina".

On queda la llibertat d'expressió?

Els futbolistes són homes anuncis, tothom paga per a que les estrelles portin la seva publicitat impressa en samarretes, botes, mitjons; els estadis estan plens de publicitat i les televisions paguen el que no està escrit. I quan sorgeix un brot d'espontanietat, solidari, un gest senzill i ple d'emotivitat, es penalitza.

Estem fatal!

La targeta Mobilis

Aquest passat 1 de gener es va posar en funcionament a l’àrea metropolitana de València la targeta de transport sense contacte mobilis.

La primera millora d’aquesta targeta és el temps que es guanya en la cancel·lació dels viatges, doncs al ser un sistema de validació sense contacte, el procés és molt ràpid. La reducció de cues al bus i al metro serà notable.

Un segon avantatge d’aquesta targeta mobilis és el fet de que en una sola targeta pots tenir carregats els títols de transport que necessitis. El pas d’un procés de validació mecànic a un de digital (gràcies a un xip que incorpora la targeta) és un gran avanç, que ens permetrà gaudir de les facilitats que ens pot aportar aquesta tecnologia.

Des d’un punt de vista més tècnic, la targeta mobilis ens podrà donar informació sobre les principals pautes de mobilitat de la població. Es podrà extreure informació de puja i baixa, muntar una matriu origen destinació, dimensionar les hores puntes... tota una sèrie de informació que pot ser de gran utilitat per a planificar i gestionar la xarxa de transport públic.

Ara bé, al meu entendre cal donar un pas més i instaurar una integració tarifària a tota l’àrea metropolitana de València, que permeti a la població agafar, amb qualsevol tipus de títol de transport, tant el metro com el bus i el tramvia.

Quan existeixi aquesta integració tarifària, la targeta mobilis tindrà ple sentit.

L'aniversari de l'Espe

Aquest cap de setmana hem celebrat a Alberic els 30 anys de l'Espe. Dissabte al migdia ens vam reunir a la casa de la muntanya 35 persones, per xerrar, menjar, escoltar contes i estirar-li les orelles a l'Espe! A partir de la una els amics van anar arribant i contra tot pronòstic, el sol els donà la benvinguda. La primera cervesa la vam fer a fora i cap allà les tres, quan ja estàvem tots, entràrem a dins la casa a dinar. Allà ens esperaven un munt d'entrepans, coques de ceba, d'espinacs, humus, patates, olives, taronges, vi, cervesa i mistela!

Amb la panxa plena va començar l'espectacle. El Mag Dexter ens va fer un parell de trucs de màgia (un amb cordes i un altre amb cartes) espectaculars. Com ho fa? Serà l'ajuda del "Pato Carlos Huevos"?

Després d'en Dexter arribà l'hora dels contacontes. El Gran Jordiet va començar la sessió explicant un conte sobre un ocell i un conill i ràpidament donà entrada a Gamba&Ginny, una contacontes i un clown de Madrid que fan un espectacle molt bo. Com aquella mateixa nit actuaven a Alberic, en Jordi (Gran Jordiet) que els coneix, els va convidar a apuntar-se a la festa. Gamba&Ginny ens explicaren un conte d'amor entre dos personatges ben curiosos pujats d'alt d'uns cavalls. Després, li tocà el torn a Kaos, un contacontes Colombià afincat des de fa anys a Elx. Té una soltura de paraula brutal i una facilitat d'improvisació espectacular. Per acabar la sessió de contes, el Gran Jordiet ens va explicar un conte d'una doncella, un cavaller i un drac, amb un final gens convencional.

La resta de la tarda la passarem d'allò més a gust, xerrant, picant alguna cosa, bevent vi i mistela i tots ben calents a la vora del foc.

Per donar-li una ullada:

http://perso.wanadoo.es/elgranjordiet/jordiet_val.htm

http://www.juangamba.net/

http://www.magicdexter.es/

El David de Vilafranca

Tenim una parella d'amics que viuen a Vilafranca i al germà d'ell, la justícia li n'ha fet una de ben grossa. Us explico breument el que ha passat i si en voleu saber més, la xarxa en va plena.

El 12 d'octubre de 1998 (fa més de 10 anys), la polícia va detenir al David durant una manifestació antifeixista. Com la sentència resultant del judici va ser inferior als dos anys de presó, en David no havia d'entrar en cap centre penitenciari i el noi va seguir fent la seva vida. Més tard, el jutge afegeix a la sentència els antecedents del David per insumís (de l'any 1993) i per tant, condemna de dos anys amb antecedents, cap a la presó.

Segons la polícia, al maig del 2008 es decreta una ordre de recerca i captura (mai notificada al David) i la nit de reis del 2009, el detenen a Vilafranca.

En definitiva, una sucada de pota més de la justícia. Com pretenen posar a la presó a un jove per uns fets ocorreguts l'any 1998, utilitzant com a antecedents uns fets de l'any 1993 que el codi penal actual ja no té tipificats com a delicte? És que encara és delicte la insumissió quan la mili ja no és obligatòria?

Amb deu i quinze anys cada una de les sentències... no hauran prescrit ja?

Per què tant esforç en detenir al David quan tenim especimens en llibertat com Fabra, Fraga, Roldán..... Cada vegada ens creiem menys aquesta justícia!

Més informació a:

http://davidvilafranca.blogspot.com/

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3321789

http://www.alertasolidaria.org/

http://www.endavant.org/

El Port

Tres dies de descans, silenci, desconnexió, caminades per la muntanya, lectura i bons menjars a la vora del foc. D'això se'n diu començar l'any amb bon peu.

La boira ens dóna la benvinguda a l'any 2009.

Ca Revolta

La nit de cap d'any l'hem passat a Ca Revolta, un centre cultural situat entre el barri de Velluters i el Carme. Ca Revolta porta obert uns quants anys i tot i els problemes que ha tingut amb algún veí i l'Ajuntament, manté una programació cultural (exposicions, concerts, cursos, teatre....) d'allò més atractiva. De fet, Ca Revolta (i l'OCCC) és com un oasis cultural enmig de la cultura institucional imposada pel govern municipal.

L'edifici on s'ubica Ca Revolta és un gran edifici vell, molt ben restaurat. A la planta baixa hi ha el bar i la sala de concerts - teatre. Al pis de dalt hi han les diferents sales on es realitzen els cursos, jornades, reunions d'entitats....

Així que amb aquest col·lectiu hem entrat al 2009. A les 10 vam començar a sopar, a les 12 vam menjar-nos el raïm i cap a la una vam baixar al bar. Més tard entràrem a la sala de concerts, on el Xavi punxava aquella música que tant ens ha marcat als de la meva generació: Dusminguet, Amparanoia, Mano Negra, Ojos de Brujo, Sargento Garcia, Obrint Pas,Tonino Carotone....

Molt bon 2009 a tots i totes!

Doneu-li una ullada a la pàgina web de Ca Revolta, us agradarà: www.carevolta.org

El Reial Decret Llei (Plan E de Zapatero) i la mobilitat a València

El divendres passat dia 19 de desembre, l’ajuntament de València va fer pública la llista de projectes que executarà amb els diners que li corresponen del famós Reial Decret Llei, aprovat pel govern central
Dels aproximadament 143 milions d’euros que li corresponen a la ciutat de València, 10,2 (7,1% del total) estaran destinats a millorar la mobilitat de la ciutat. Les actuacions proposades van encaminades a renovar els carrils bici, els carrils bus i a implantar pannells de informació.

No ho trobo malament, però m’agradaria recalcar que per molts carrils bus que fem, si no gestionem la mobilitat correctament i de manera global, els carrils bus serviran per al mateix que ara, per a gairebé res. A més a més de planificar cal gestionar i això implica acabar amb la indisciplina, restringir l’espai i l’accés amb vehicle privat al centre, potenciar l’ús del transport públic, organitzar l’estacionament.... s’ha de fer molt més que pintar de nou els carrils bus. S’ha de planificar i sobretot, gestionar

Josele Santiago

Avui una recomanació musical, Josele Santiago.

Instruccions: Agafeu de la vostra discoteca el CD "Nada" de Los Enemigos, publicat l'any 1998. Si no el teniu us el compreu o us el baixeu de l'emule. Poseu-lo a tot drap i lamenteu-vos de no poder veure aquesta banda en directe. Van plegar el 2002.

Ara bé, la música com el bon vi, amb el temps canvia. Agafa noves sonoritats, madura i es transforma en un projecte nou però amb cert regust a allò que era abans. Josele Santiago, lletrista, compositor i cantant de los Enemigos, està fent carrera en solitari i ja ha publicat tres discs. Sonen més tranquils, menys elèctrics, més acústics i amb un cert regust a jazz. Josele s'ha fet gran i s'ha calmat.

Ara bé, en directe la cosa canvia. Les cançons del nou disc, Loco Encontrao, sonen menys jazístiques i el format s'aproxima més a un concert de Rock. Dos guitarres, un teclat - piano, un baix i una bateria. L'espectacle que ens presenta Josele Santiago cabalga entre els concerts de rock de Los Enemigos i la versió més tranquil·la dels seus discs en solitari.

A mi em va agradar molt, molt més que els discs en solitari i possiblement menys que un concert de Los Enemigos, però com que no he tingut l'oportunitat de veure'ls, em quedaré amb el dubte. De fet, durant el concert, un espontani li va demanar a Josele una cançó de Los Enemigos dient-li que no els havia vist mai. Josele li respongué: Yo tampoco he visto a Camarón!

www.joselesantiagoweb.com

The fall

Ahir a la nit vaig anar al cinema a veure The Fall (traduïda aquí com “El sueño de Alexandria”), del director indi Tarsem Singh. La pel·lícula és de l’any 2006 i l’any següent, el 2007, va ser premiada com a millor pel·lícula fantàstica al festival de cinema de Sitges. Així que amb dos anys de retard s’estrena The Fall a casa nostra. Un actor de doblatge està greument ferit en un hospital de Los Angeles i mitjançant un conte, es farà amic d’una nena que també està a l’hospital. A partir del conte que explica l’actor sobre cinc herois que viatgen plegats per venjar-se d’un enemic comú, realitat i ficció s’enllaçaran fins a tal punt que a vegades no saps si el que està passant al conte és realitat o ficció. The Fall és un viatge a la imaginació, a la crueltat de la vida, a les ganes de viure i a l’amistat. I tot això viatjant per desenes de localitzacions repartides arreu del món: Índia, Anglaterra, Bali, Sud Àfrica, Argentina, Xile..... Per passar un bon moment. A mi m’ha recordat a Big Fish, de Tim Burton.

Descobrint arquitectures abandonades de la Guerra Civil

Aquest matí de diumenge hem fet una petita sortida per recuperar la memòria històrica. Hem estat al Grau Vell de Sagunt i a Puçol. Al Grau Vell, un poble marítim al costat del Port de Sagunt, hem visitat els refugis vigia de la guerra civil. En un petit replà a la vora del mar, hi ha cinc o sis petits refugis de formigó, tots abandonats i plens d’herbes i brutícia. És una pena com d’abandonada està aquesta part de costa, encara relativament verge tot i que el paisatge que l’envolta és molt industrial. Al costat dels refugis de la guerra civil hi ha el port íber i romà del Grau Vell, tot ocupat per plantes. Està completament abandonat! Uns metres més enllà trobem el poble de Grau Vell, amb un petit carrer molt mariner i una torre de vigilància perfectament conservada del segle XV. I si continuem més cap al sud, abans d’arribar a Puçol trobem la marjal del Moro, plena d’aus que paren a descansar camí d’Àfrica. Aquesta Marjal està protegida i relativament ben conservda, tot i que amenaçada per tots els costats. És de llibre que s’hauria d’actuar en tota aquesta franja marítima, des del Port de Sagunt a Puçol, reforçant els elements culturals i naturals que en tant poc espai podem trobar: Els refugis de la guerra civil, el port íber i romà, Grau Vell i la seva Torre i la Marjal del Moro. Potenciar un itinerari peatonal o ciclista que unís aquests elements seria relativament econòmic i posaria en valor un patrimoni històric i natural que ara per ara està abandonat. Després d’aquesta visita marítima hem marxat cap a l’interior i entre Puçol, Rafelbunyol i el Puig hem visitat uns nius d’ametralladora que serviren per defensar la València republicana de l’atac franquista. Aquests nius, situats en un petit turó a la vora de la via del tren, també estan abandonats i bruts i si no s’hi actua aviat, desapareixeran menjats pel temps. Dalt del turó hi ha una plaça amb una verge i és un molt bon mirador de la comarca. És un lloc amb un cert manteniment, així que mantenir els nius d'ametralladora, un cop restaurats, no suposaria molta feina més. A més a més, el carril bici que uneix València amb Rafelbunyol i Puçol, passa al costat d’aquest turó i no costaria res senyalar-ho i fer un manteniment mínim dels nius d’ametralladora. Recuperar elements històrics que ajudin a entendre la nostra història recent no és car, és tant sols qüestió de voluntat.