Èxit social, fracàs polític

Aquest diumenge, en 166 municipis de Catalunya s’ha realitzat una consulta popular per la independència de Catalunya. Estaven convocats a les urnes 700.000 persones, o el que és el mateix, el 10% de la població catalana. Fent un anàlisis crític del que ha succeït aquest diumenge a Catalunya, extrec les següents conclusions: En primer lloc, les consultes populars han estat un èxit social. La capacitat organitzativa de la societat civil catalana ha quedat demostrada. Organitzar i coordinar una consulta popular en 166 municipis no és fàcil i la coordinadora ho ha aconseguit amb nota. Catalunya gaudeix d’una salut associativa envejable. En canvi, al meu entendre, les consultes han estat un fracàs polític. La participació no ha arribat al 30%, tot i que s’ha votat en municipis tradicionalment nacionalistes. De l’àrea metropolitana de Barcelona, on viu el 50% de catalans, tant sols Sant Cugat ha votat. Què passarà si un dia es fa un referèndum a tota Catalunya i també voten les ciutats tradicionalment no nacionalistes? Si en els municipis petits i governats per nacionalistes, la participació ha estat inferior al 30%, que passarà quan votin totes les ciutats? Les consultes han estat un èxit social i un exemple d’educació democràtica i participativa, però han fracassat en l’objectiu polític.

Amb fred, podrem analitzar quina repercusió tindran (si en tenen) aquestes consultes en la sentència del tribunal constitucional sobre l'Estatut d'autonomia i en les properes eleccions al Parlament. Si políticament les consultes han fallat, ha quedat clar, com a mínim, que Catalunya té capacitat d'organitzar-se. I això, en certs sectors, preocupa.

Resultat de les consultes per municipis: http://www.referendumindependencia.cat/main.asp?opc=3

Buscando a Eric, de Ken Loach

Ahir a la tarda vam anar al cinema a veure la darrera pel·lícula de Ken Loach, Buscando a Eric. Com en totes les pel·lícules del director anglès, amb pocs recursos i un guió ben treballat, ens explica coses tant universals com el valor de l'amistat, els amors perduts, els errors que es cometen al llarg de la vida, ens parla del perdó, de la relació pares i fills... tot això en una pel·lícula que utilitza el futbol, i concretament el personatge d’Eric Cantona, com a fil conductor. L’Eric Bishop té una vida personal desastrosa. Casat i separat dos vegades, viu amb dos fillastres que comencen a delinquir i no pot ajudar a la seva filla gran amb el nen que té, perquè això implica veure a la seva primera dona, la Illy, de la qual segueix profundament enamorat. Un dia a casa, fumant-se un porro i meditant sobre com sortir-se’n de tota aquesta espiral negativa, se li apareix l’Eric Cantona, el seu ídol futbolístic. Els consells del futbolista i la relació d’amistat que manté amb els companys de feina i que com ell, són seguidors del Manchester United, el faran tirar endavant i enfrontar-se als seus grans temors.

Com totes les pel·lícules de Ken Loach, molt recomanable!

Podeu veure el trailer de la pel·lícula a:

http://www.youtube.com/watch?v=lbYuefWKOGQ

Contenidors urbans sense contingut

Fa poc m’he llegit el llibre de Francesc Muñoz “Urbanalización, paisajes comunes, lugares globales” i aquest pont de desembre, passejant per València, he pogut corroborar algunes de les hipòtesis del llibre. A València hi ha una sèrie de contenidors que són un reclam pel simple fet d’estar. El contingut o el pla d’usos de l’edifici és secundari o inexistent. Són contenidors sense contingut. Un bon exemple d’això que ús estic parlant és l’edifici Veles e Vents de l’arquitecte David Chipperfield i del grup b720. L’edifici Veles e Vents es va construir farà tres anys amb motiu de la Copa Amèrica i es va convertir en l’edifici estrella de la competició. Doncs bé, tres anys després, l’edifici està abandonat. Les tres plantes que conformen l’edifici estan buides. Ni oficines, ni restaurants, ni bars. Res. Tant sols l’edifici enmig del port. La gent passeja, puja al mirador que hi ha, li fa fotos (l’edifici és maco) i prou. Hi ha un contenidor (l’edifici) però no hi ha contingut (l’edifici està buit i no hi ha cap projecte d’explotació al darrera). Una cosa semblant passa amb el complex de la Ciutat de les Arts i les ciències. Hi ha tal saturació d’edificis espectaculars (Oceanogràfic, Àgora, Museu de la Ciència, Imax, Òpera i umbracle) que la demanda existent de visitants no és suficient per omplir tota l’oferta cultural que es programa. La solució ha estat, com dicta el mercat, buscar el punt d’equilibri entre l’oferta i la demanda. I el punt d’equilibri ha consistit en programar 6 òperes a l’any, amb la qual cosa, de 365 dies que té l’any, només 75 està en ús. La resta de dies, l’edifici està tancat. L’oceanogràfic es veu que funciona mitjanament be (té un contingut i un projecte clar) i el museu de la ciència, el fotografien més per fora que per dins (el projecte museogràfic no està a l’alçada). Es a dir, que valoren més el contenidor que el contingut. Per acabar, l’Àgora és la nova perla del conjunt. De nou un bonic contenidor sense un contingut o pla d’usos definit. Ningú sap per a què servirà i de moment, roman tancat, però molt fotografiat. Les reflexions que ens hem de fer giren entorn a: Compensa tenir contenidors a les ciutats? Es pot quantificar realment l’atracció turística que generen aquest contenidors? Per què no es creen a València contenidors amb un bon contingut? (el Guggenheim de Bilbao és un bon exemple de feina ben feta). Calen tants contenidors a València, o amb un n’hi hagués hagut prou? És aquest el model de ciutat que volem o necessitem?

Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales. Francesc Muñoz. Ed. Gustavo Gili. Barcelona. 2008

Contra les bicicletes a cops de martell

Aquesta setmana el regidor d’enllumenat públic de València (Juan Vicente Jurado), a fet retirar, de mala manera i per personal no autoritzat, sis bicicletes que estaven estacionades en faroles d’un carrer de vianants. Segons he pogut llegir en un article del diari El País, el regidor en qüestió, mentre passejava pel carrer Moratín, ha ordenat als treballadors de l’empresa encarregada del manteniment del enllumenat públic (IMESAPI), trencar a cops de martell els candaus de les bicicletes i enretirar-les de la via pública. Evidentment, quant els vianants han vist que uns operaris d’obra estaven destrossant les bicicletes a cops de martell, ha saltat l’alarma, ha aparegut la policia, la gent s’ha posat a fer fotos i s’ha originat l’escàndol. El senyor Juan Vicente Jurado segueix la doctrina Fraga “la calle es mía”. Vostè és regidor i prou, no és el sheriff de València i com a càrrec públic, ha de saber que els únics agents autoritzats per a retirar els vehicles de la via pública són els policies locals. Primer error, i greu! En segon lloc, li recordo, que l’ajuntament al qual representa (i el seu partit que governa en majoria absoluta) ha aprovat una ordenança de bicicletes on permet estacionar les bicicletes en faroles si no hi ha cap estacionament de bicicletes en 50 metres i si no redueix la visibilitat. Amb la normativa a la mà, les bicicletes que el senyor Jurado ha fet enretirar, estaven ben estacionades. València està construint, aquests últims mesos, desenes de carrils bici, s’ha aprovat una ordenança de circulació i en breu implantarà un sistema de lloguer de bicicleta pública (contracte adjudicat a JC Decaux). En principi, l’Ajuntament està donant els passos adequats per a fomentar l’ús de la bicicleta. Doncs bé, incidents com el d’aquesta setmana estan fora de lloc. Un regidor ha de conèixer la llei i ha de ser el primer en complir-la i fer-la respectar. Si al senyor Jurado no li agrada l’ordenança aprovada perquè permet estacionar les bicicletes en les “seves faroles”, doncs mala sort, l’ha aprovat el seu partit i ha tingut temps suficient per a mostrar el seu desacord. Si els seus companys de partit no han tingut en compte les seves peticions, voldrà dir que no té pes suficient dins del govern municipal i per tant, o plega i se’n va a casa, o respecta l’ordenança existent.

I tant sols un darrer comentari. Si actuen d'aquesta manera tant brutal contra les bicicletes, perquè no fan el mateix amb els cotxes estacionats en doble i tercera fila un dia de partit al voltant del camp del Mestalla?

Foto El País© EDICIONES EL PAÍS, S.L.

L'Estatut

Estava jo reflexionant sobre tot el merder que s’està muntant al voltant de la propera sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i pensava que, com gairebé sempre, amb una mica més de sentit comú, tot hagués pogut ser (o podria ser) molt més senzill. Per un costat, per què el Tribunal Constitucional ha d’emetre sentència després de que l’Estatut hagi estat aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés espanyol, firmat pel Rei i aprovat en referèndum? No hagués estat més fàcil que primer s’hagués emès sentència i després aprovar el text? Possiblement si, però com els senyors i senyores del Constitucional tarden anys (en porten 3) en dictar una sentència (tanta feina tenen?), un polític, que té una visió de govern de quatre anys, no es pot esperar. L’ordre dels factors, en aquest cas, si que altera el producte. Des d’un altre punt de vista, pot un tribunal dictaminar que un text aprovat per dos governs legítims, firmat per un Rei i aprovat pel poble de Catalunya en referèndum és il·legal? Sovint ens diuen que tot objectiu polític s’ha d’aconseguir a partir d’unes eleccions i de l’actuació d’uns polítics escollits democràticament. L’Estatut ha estat aprovat pels representants polítics escollits democràticament i aprovat en referèndum (un acte de participació que s’hauria d’exercir més sovint). És legítim declarar-lo inconstitucional? No farà trontollar la base democràtica del país? Poden 12 jutges anar en contra de la voluntat política de dos governs, un Rei i un poble? Si l’Estatut ens diuen que és inconstitucional, quin camí ens queda, esgotat el de la democràcia?

Per cert, en aquest link us podeu descarregar l'Estatut, que segurament el 80% de la gent que opina a favor o en contra, tant catalans com espanyols, no se l'han llegit

http://www.gencat.cat/generalitat/cat/estatut/

Les radios i els "Singles" que no hi tenien cabuda

Les emissores tradicionals demanen cançons curtes i de tonada fàcil. Tres – quatre minuts de single i poca cosa més. Ara bé, al llarg de la història de la música moderna, hi ha hagut grups que han trencat amb aquesta norma no escrita i s’han presentat a les ràdios amb singles llargs, molt llargs. Aquestes bandes, primer que res, han hagut de convèncer al productor de que la cançó s’ho valia i després, han fet el que han pogut amb les ràdios. Les que han tingut vista, criteri i voluntat, les han fet sonar i n’hi ha hagut d’altres que han comès errors històrics i s’han negat a emetre cançons que amb el pas dels anys han estat “mítiques”. Alguns exemples:

Hurricane de Bob Dylan, sobre la història del boxejador negre Rubin Carter, acusat injustament d’homicidi. La cançó és de l’any 1976, publicada al disc Desire i té una duració de 8 minuts i 33 segons. Telegraph Road, de Dire Straits, publicada al disc Love Over Gold, de l’any 1982. La cançó, que descriu l’evolució d’un poble, té una durada de 14 minuts i 22 segons. El single que va catapultar a la fama als Dire Straits, Sultan of Swing, de l’any 1978 té una durada de 5 minuts i 50 segons. Tampoc va ser fàcil trobar-li un lloc a les ràdios. Bohemian Rapsody, dels Queen. Va ser publicada l’any 1975 al disc A night at the Opera. Tot i no ser excessivament llarga va tenir problemes importants per sonar a les ràdios degut a que barreja l’òpera, un cant a capela i un solo de guitarra al més pur estil heavy. I a més a més dura 6 minuts. Una barreja explosiva per a les ràdios de l’època. L’últim disc d’Extremoduro, La Ley Innata (2008) tant sols té sis cançons. La més curta té una duració de 5 minuts i 49 segons, mentre que la més llarga dura 11 minuts i 43 segons. L’any 1995, Extremoduro publicà el disc “Pedrá”. Aquest disc tant sols tenia una cançó que durava 30 minuts. Qualsevol nit por sortir el sol, de Jaume Sisa, té una duració de 6 minuts i 52 segons.... i és un clàssic.

Bé, la llista podria ser molt més llarga, però aquests títols són els primers que m’han vingut al cap. Potser un altre dia escric un post parlant de les cançons curtes que han marcat una època o una generació....

El deute dels ajuntaments

Aquesta setmana, llegint un article en premsa, he conegut alguns deutes municipals i al calcular el deute per càpita, he pogut extreure algunes conclusions molt interessants.

Madrid. PP. Alberto Ruiz Gallardón. Deute total: 7.126 M€. Deute per càpita: 2.218€. És l’ajuntament amb un major deute públic. La diferència amb el deute de les altres ciutats és abismal! La major part del deute públic de la ciutat de Madrid és fruit de les obres faraòniques de les M que tendeixen a l’infinit. Inversió en infrastructura viària. Saragossa. PSOE. Alberto Belloch. Deute Total: 690M€. Deute per càpita: 1.054€. La segona ciutat amb un major deute per càpita és Saragossa, governada pel PSOE. L’Expo de l’any passat li pesa a la capital aragonesa. València. PP. Rita Barberà. Deute Total: 801M€. Deute per càpita: 1.004€. La tercera ciutat de la llista és València. El motiu? “Los grandes eventos”. Que si la Fórmula 1, la Copa Amèrica, la visita del Papa, l’Àgora i les diferents comisions pagades a un tal “Bigotes”. Sevilla. PSOE. Alfredo Sánchez Monteseirín. Deute Total: 422M€. Deute per càpita: 604€. Quin és el principal motiu de que Sevilla sigui la quarta ciutat més endeutada? Molt possiblement la forta inversió en tramvia i metro que l’ajuntament està fent a la ciutat. Inversió en Transport Públic! Barcelona. PSOE. Jordi Hereu. Deute Total: 770M€. Deute per càpita: 483€. Molt per sota de les altres ciutats es troba Barcelona, governada pel tripartit i amb un deute per càpita gairebé la meitat que el de València. Mitjana capitals de província. Deute Total: 12.846. Deute per càpita 860€.

Algunes reflexions. Fa pocs dies, Aznar reclamava “noves idees i reformes profundes per a superar la crisi econòmica front al socialisme intervencionista i l’increment del deute públic”. Bé, que segueix amb la cantarella del deute 0. Doncs bé, Aznar diu una cosa i els seus col·legues de partit, quan estan al poder, en fan una altra. Sigui com sigui, queda clar que els discursos teòrics del senyor Aznar són això, pura teoria i que els seus companys són els primers en generar deute municipal quan estan al càrrec d’algun ajuntament. I encara podem anar més enllà i analitzar el principal motiu d’aquest deute. Madrid el genera fent infrastructura pels cotxes (pa per avui fam per demà), València en Fòrmules 1 i altres esdeveniments efímers d’un o dos dies de durada. Sevilla, en canvi, amb un deute semblant al de València, inverteix en transport públic. I Barcelona, conté el deute i sembla que és la ciutat que més s’aproxima a les teories econòmiques d’Aznar. Tot plegat, molt interessant! En definitiva, que hi ha dos línies de debat obert. La primera és econòmica i gira entorn al fet de si és positiu o negatiu generar un deute públic. Mirant l’exemple dels nostres ajuntaments, podríem arribar a la conclusió de que si no és positiu, com a mínim és inevitable, i per tant entraríem de ple en el debat sobre el finançament municipal. La segona línea de debat, molt més política, gira entorn al fet de com és justifica el deute. És el mateix generar un deute per càpita de 1.000€ a base de grans esdeveniments que fent-ho construint línies de metro? Jo crec que no!

Els murs

Aquesta setmana se celebra els vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Tots els polítics actuals i els que ho van fer possible aleshores, descriuen el fet com un moment històric per a la llibertat de la humanitat. No hi ha dubte que la caiguda del mur va suposar, per damunt de tot, el retorn a la normalitat per a milers de persones i famílies que van quedar separades dins d’una mateixa ciutat. Després, a més a més, se’n poden extreure altres consideracions: Que si va suposar la fi del comunisme i de la guerra freda, que si va marcar l’inici de la hegemonia americana i del capitalisme com a únic model econòmic vàlid.... Sigui com sigui, sempre és motiu d’alegria que caiguin els murs i per tant, també és bo recordar-ho, per no caure en els mateixos errors. Ara bé, per a ser crítics, m’agradaria fer algunes reflexions que hem venen al cap després de llegir, ahir, un article a Vilaweb. La caiguda del mur de Berlín va suposar, per a una Europa política i econòmica que s’estava consolidant, la peça final d’un trencaclosques que no s’ajustava al model econòmic definit. Amb la caiguda del mur, s’homogeneïtzava el mapa d’Europa i es donava el tret de sortida a la Europa que vivim avui en dia. És per tant, un símbol de llibertat per als europeus, res més. Políticament parlant, no té cap simbolisme més enllà de la construcció europea. Per què doncs, els europeus o occidentals no estem legitimats a exportar la imatge de la caiguda del mur de Berlín com a símbol de llibertat mundial? Perquè avui en dia, a l’any 2009, hi ha més murs aixecats al món que els existents l’any 1989. No estem doncs, anant enrera? Hi ha murs entre Ceuta i Melilla i el Marroc, entre Mèxic i Estats Units, entre la Xipre Grega i la Xipre Turca, entre Palestina i Israel, a Irlanda, per separar Republicans de Unionistes... I n’hi ha més a l’Àfrica i a l’Àsia (entre les Corees, a Caxemira....). Celebrem la caiguda del mur de Berlín en el moment històric que més murs hi ha separant persones. La caiguda del mur de Berlín va ser un èxit per a Europa, però alguns dels murs existents segueixen sent una vergonya per a Europa.

Dos concerts i una manifestació

La setmana passada va ser moguda culturalment i socialment parlant. Dijous va anar a la sala Wah Wah a escoltar les cançons del darrer treball de Joan Miquel Oliver, Bombón Mallorquin. Els concerts en sales petites cada vegada m’agraden més. Si la sala està plena, el grup amb ganes i el públic entregat, es crea un clima que de cap de les maneres es pot crear en un recinte més gran. I això va passar a la Wah Wah! En Joan Miquel Oliver, acompanyat per en Pere Debon a la bateria i en Toni Pastor al baix i al llaüd, va enganxar al públic amb les seves cançons, més despullades i simples que les que interpreta quan va acompanyat dels Antònia Font. Sa Núvia morta, Hansel i Gretel, Lego o Final feliç van ser la banda sonora d’una bona nit de dijous. Recomanable, ara que encara toca en recintes petits. I divendres, vam anar cap a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, on actuava, per celebrar els Premis Octubre, en Miquel Gil, un mestre. El seu va ser un recital diferent, doncs li van demanar que cantés les cançons que l’han marcat al llarg de la seva vida professional. Així que a través de la veu i la guitarra de Miquel Gil vam fer un viatge cap a la història musical de la nostra terra. Va cantar cançons de Quico Pi de la Serrra, d’Ovidi Montllor, de Raimon, alguna seva i va cantar poemes de d’Enric Casasses entre d'altres. Una meravella! I per acabar, dissabte vam anar a la manifestació contra Camps i la corrupció al País Valencià. Un èxit brutal. Una gentada. Evidentment no érem ni els 50.000 que deia la organització (una associació, diuen, nascuda a través del facebook) ni els 2.000 que deia la poli. Es igual. Allà ens vam reunir una gentada, de colors polítics diferents (també del PP), d’edats diferents i amb motivacions diferents. El crit, però, era comú: Camps dimissió. La gent vol recuperar la dignitat política. Mentrestant, en Camps inaugurava la temporada d’Òpera al palau de les Arts i pocs minuts després, al telenotícies, Canal 9 dedicava 1 minut a la manifestació, per dir que un reduït grup de manifestants amb banderes independentistes protestaven contra el govern de la Generalitat. Es conegut per tothom (s’estudia a les universitats) que Canal 9 manipula la informació, però quan ets protagonista de la manipulació, et quedes de pedra! És increïble.

Democràcia i corrupció

El principal problema de la corrupció de la classe política no és que s’enriqueixin a costa nostra, sinó que dinamiten la confiança de la població en la democràcia, que de moment, és la forma menys dolenta de govern que coneixem. Per a reforçar la democràcia i que la població se la cregui i en confiï, cal actuar en molts fronts, principalment en el polític, el social i el judicial. Políticament, els partits haurien de ser transparents amb els seus comptes (prou de donacions anònimes) i tenir l’acta de renúncia de tota persona electa del partit, per tal de poder expulsar-lo en cas de transfuguisme o imputació per corrupció. Han de perdre el càrrec polític, però també l’escó. Judicialment, els processos oberts per corrupció contra càrrecs electes haurien de ser molt més ràpids del que són actualment. Un procés pot durar anys i això la societat no ho entén. La fiscalia ha de ser ràpida i contundent, doncs ens estem jugant el prestigi de la democràcia. No pot ser que la societat percebi o pensi que els polítics corruptes gaudeixen d’immunitat i que mai paguen pels delictes que cometen. Pel que fa a la societat civil, cal que aquesta sigui més crítica. La frase de bar “si governessin els altres farien el mateix” no mostra res més que una indiferència total cap a la forma de govern que tenim. I això s’ha de canviar, sinó, tendirem cap a una forma de govern que anomenarem democràcia però que no serà res més que una oligarquia “maquillada” de democràcia.

Aquest dissabte 31 d’octubre hi ha un manifestació contra la impunitat de Francesc Camps. A les 18:00 hores a la plaça de Sant Agustí de València. "MANIFESTACIÓ-PROCESSÓ" PER LES VÍCTIMES DE LA CORRUPCIÓ. Reviscolem la democràcia!. Convoca: Col·lectiu contra la corrupció.

" A buen entendedor...

...pocas palabras bastan"

Barack Obama, Nobel de la Pau

Aquest passat divendres esmorzava tranquil·lament a casa escoltant la ràdio, quan de sobte, una notícia d’última hora, em treia del meu estat de pau enmig del cafè amb llet i les torrades. Barack Obama era el nou premi Nobel de la Pau! No hi estic d’acord. I no perquè Barack Obama no hagi fet coses en favor de la Pau, sinó perquè es una persona que acaba de començar. Fa menys d’un any que és president dels Estats Units i al meu entendre, un Nobel de la pau s’ha de donar com a reconeixement d’una trajectòria vital, d’una vida dedicada a la Pau. Potser en Barack Obama és un potencial Nobel de la Pau, però no ha fet mèrits per rebre’l ara. Ha donat passos importants, sobretot en millorar les relacions orient – occident (famós ja el discurs donat fa uns mesos a Egipte), però no és suficient. En Barack Obama, com a president dels EEUU, tindrà pressions importants, lobbies de pressió que li demanaran que actuï de forma políticament poc correcta, haurà de defensar els interessos econòmics americans, moltes vegades en contra d’altres països i haurà de mantenir l’exèrcit més potent del món. En definitiva, que el seu pas per la presidència americana no serà un camí de roses i li costarà fer creïble el premi que li acaben de concedir. Mirat així, podria entendre’s el Nobel de Obama com un premi preventiu. Potser l’acadèmia sueca ha pensat que si aquest home ha vingut amb bones intencions i li concedim el premi, es veurà obligat, moralment, a actuar de forma correcta. Potser els suecs han pensat així, però aleshores, han pecat de ingenuïtat i de manca de visió geopolítica. En Barack Obama tindrà temps suficient per a demostrar-se legítim posseïdor del Nobel de la Pau o per avergonyir a l’acadèmia sueca de la seva decisió. El temps dirà! A més a més, si actua bé, si treballa en favor de la Pau mundial, possiblement en les següents eleccions presidencials no guanyi. Sóc bastant pessimista i aquest Nobel a Obama, per respecte a molts altres Nobels de la Pau, no el trobo adequat. No hi estic d’acord!

Presentació del llibre "Urbanalización" a València

El proper dia 15 d'octubre a València, a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, tindrà lloc el debat sobre les dinàmiques globalitzadores en espais urbans i periurbans i es presentarà el llibre Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales, de Francesc Muñoz.

En paraules de l'autor, geògraf i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona "tot acaba semblant-se. Pertot arreu reconeixem espais configurats idènticament. Els paisatges s'han tornat comuns i els llocs han esdevingut globals"

Muñoz ha batejat aquesta maniobra de copy&paste amb el neologisme encunyat per ell mateix "urbanalització". La construcció d'espais s'ha tornat banal. Afectats per aquest fenomen els espais perden identitat i acaben sent còpies de còpies, cobrint sense límits el territori i imposant els estils de vida que porten associats.

A la presentació del llibre i al debat intervendran: Francesc Muñoz: geògraf, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor del llibre. Josep Ramoneda: director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Joan Romero: catedràtic de Geografia de la Universitat de València. Jordi Bernado: arquitecte i fotògraf.

L'acte tindrà lloc el dia 15 d'octubre a les 19.30 a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Carrer Sant ferran 12, València.

Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales. Editorial Gustavo Gili. Barcelona. 2008

Televisió sense fronteres

Una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) és una iniciativa ciutadana per aconseguir l’aprovació d’una llei mitjançant la recollida de signatures. Els impulsors del projecte presenten la proposta de Llei a la Mesa del Congrés espanyol i a partir d’aquest moment, es disposa d’un màxim de 9 mesos per a recollir un mínim de 500.000 signatures vàlides en el conjunt de l’Estat. Un cop recollides les signatures necessàries, la proposició de Llei es vota en el Congrés i pot ser aprovada o rebutjada. Sindicats, partits i associacions han presentat a València la Iniciativa Legislativa Popular "Per una Televisió Sense Fronteres, per TV3 al País Valencià", impulsada per Acció Cultural del País Valencià. El projecte de llei que es presenta no només pretén resoldre l'intent de tancament de TV3 al País Valencià, sinó que també vol aconseguir el reconeixement dels espais de comunicació català, basc i gallec. S’intenta així, assolir el reconeixement legal de l’existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació. La proposta de llei que es vol presentar no pretén modificar cap llei sinó desenvolupar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (signada pel Govern espanyol el 1992, en època de Felipe Gonzàlez, i ratificada pel Parlament espanyol el 2000, en època de José María Aznar), que en el seu article 12.2 estableix que els governs signants han de garantir la recepció de ràdios i televisions en els territoris que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguin administracions diferents.

Al meu entendre, crec que seria interessant que sense cap tipus de restriccions, des de qualsevol comunitat autònoma es poguès veure qualsevol televisió pública d'arreu de la península. Ara, tenim fins al 10 de març del 2010 per a recollir mig milió de signatures. Hem d’aconseguir que signi tothom, quanta més gent millor. Hem de fer córrer la veu. Són molts els punts on poder signar. A València, entre altres llocs, podeu signar a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) i a Sant Cugat al Club Muntanyenc Sant Cugat (CMSC). Jo també tinc alguns fulls per a signar, així que no hi ha excusa. Els exiliats més enllà de l’Atlàntic tampoc. DNI? Podeu trobar més informació a: http://www.televisiosensefronteres.cat/

Les obres d'estiu i la mobilitat

Entre les obres d’estiu i les obres promogudes pel Plan E, aquests mesos la ciutat de València ha fet algunes actuacions encertades. En primer lloc ha ampliat la xarxa de carrils bici eliminant estacionament o reduint l’ample de la calçada, eliminant així la possibilitat d’estacionar en doble fila. Es troba a faltar que la malla plantejada estigui connectada i tingui continuïtat o que la implantació dels carrils bici es faci en les vies de primer ordre, però bé, esperem que això sigui un primer pas.

Com a punt negatiu, cal dir que el paviment escollit per als carrils bici no és l’adequat. Els carrils bici s’estan pavimentant amb rajoles, un material desaconsellat en el llibre “La bicicleta en la ciudad. Manual de políticas y diseño para favorecer el uso de la bicicleta como medio de transporte”, del Ministeri de Foment. A part de ser un material incòmode per al ciclista, és més car que el formigó. I el pitjor de tot és que els carrils bici existents que estaven pavimentats amb formigó, s’estan pavimentant amb rajoles.

Un altre punt positiu de les obres d’estiu o les del Plan E ha estat l’ampliació de les voreres, eliminant espai d’estacionament i de circulació, d’alguns carrers del centre. Sembla una aposta clara pel vianant i per reduir la presència del vehicle privat al centre de la ciutat. Enhorabona! Ara bé, esperem que aquesta política es faci extensiva als barris i serveixi per a millorar l’espai públic de tota la ciutat. I aquí es on es troba a faltar coordinació entre les diferents obres. En molts carrers s’ha canviat el clavegueram i hagués estat una oportunitat magnífica per a modificar la secció, ampliant voreres i eliminant la possibilitat d’estacionar en segona fila. Suposo que no hi havia pressupost per a tant, però posats a fer obres i a tancar els carrers durant mesos, es pot considerar una oportunitat perduda.

Sigui com sigui i amb certs clarobscurs, la ciutat de València ha aprofitat les obres d’estiu i del Plan E per a fer tímids avanços en temes de mobilitat ciclista i de vianants.

Leonard Cohen

Feia dies que volia parlar sobre en Leonard Cohen, però enmig de la voràgine setmanal, no havia trobat el moment de pau per dedicar-li unes ratlles al cantautor – poeta canadenc. Abans de l’inici del concert fallit d'en Cohen a València, amb els amics parlàvem, en broma, de fer-li un monument a la ex-manàger del cantant. Gràcies a ella i als tres milions d’euros que li ha robat, el cantautor ha hagut de pujar-se de nou als escenaris per a recuperar els diners que li garantien una plàcida jubilació. Gràcies a ella, la generació que era menor d’edat quan en Cohen va abandonar els escenaris, el pot gaudir ara amb trenta anys passats. En Cohen es va pujar per última vegada a un escenari amb 60 anys. Era l’any 1.994. L’any passat, amb la intenció de recuperar caixa, tornava als escenaris. La setmana passada, el dia 21 de setembre, celebrava al escenari del palau Sant Jordi de Barcelona, 75 anys. Els que hi van ser, la premsa i la crítica, diuen que el recital, de tres hores, va ser magnífic! Abans però, el divendres 18 de setembre, en Cohen es pujava a l’escenari del velòdrom Lluis Puig de València, davant de 3.000 incondicionals. La mitjana d’edat rondava els quaranta i més d’una família venia al complet. Concert multigeneracional per gaudir d’un cantant amb més de 40 anys de carrera. Algú va dir fa poc, que era un privilegi poder ser contemporani a Leonard Cohen. Hi havia ganes de Cohen al velòdrom, sabíem tots que era l'última oportunitat i per a molts, la primera i última. Seria una gran nit, màgica, plena de clàssics, d’emoció i qui sap si d’alguna llàgrima. Amb tant sols cinc minuts de retard, un elegant Cohen, com sempre amb barret, va pujar-se dalt de l’escenari acompanyat per cinc músics i tres coristes. Sense dir res, va començar a cantar Ain’t no cure for love, que va empalmar amb The future i Dance me to the end of love. Sonava perfecte, la veu greu, les llums càlides.... En Leonard Cohen de tant en tant s’ajupia, s’alçava, però tot sonava i semblava perfecte. Al final de la quarta cançó (Bird on a wire) i mentre en Mas feia un solo de guitarra, en Cohen es recolzava sobre la tarima de la bateria. I en aquest moment, es desmaiava. Queia com un plom damunt de l’escenari. El públic emmudia. Ràpidament les coristes i el guitarrista l’agafaren i el tragueren de l’escenari enmig d’una gran ovació del públic. Nervis, incertesa, dubtes.... A les onze de la nit, després d’una hora d’espera, el guitarrista Mas ens comunica que el concert es cancel·la. En Cohen ha patit un tall de digestió i tot i que es troba bé, els metges li recomanen cancel·lar l’actuació i descansar. Decepció entre els assistents. Amb cares llargues, el públic encara les portes de sortida del velòdrom. La gent ja no fa bromes amb la ex – mànager. Com una persona pot robar-li els estalvis a un avi de 75 anys? Deu estar d’humor en Cohen per pujar-se als escenaris després d’aquesta estafa? Li ha retrobat el gust a actuar, o tant sols pensa en acabar i retirar-se de nou?

I només un però. Si en Cohen s’hagués desmaiat a Barcelona o Madrid, possiblement s’hagués trobat una nova data per a l’actuació. A València, ens hem quedat amb quatre cançons i les ganes de més. Seguirem escoltant-lo les nits fredes d'hivern!

Lectures d'estiu

Aquests mesos d’estiu, tot i fer tant sols una setmana de vacances, he aprofitat l’aire condicionat del bus i la fresca del capvespre a la terrassa, per llegir un parell de llibres interessants i que, per motius diferents, us recomano.

El primer es La Barraca, de Vicente Blasco Ibáñez. Publicat l’any 1.898, retrata d’una forma crua la vida a l’horta valenciana, les tensions entre els camperols i els terratinents i entre la gent d’horta i els nouvinguts. Aquest triangle de tensions i odis es manté durant tota la novel·la, esdevenint al final, inevitablement, la tragèdia. Amb grans descripcions naturalistes de l’horta valenciana, la novel·la és llegeix ràpid, enganxa i fins i tot es pateix per gairebé tots els personatges. Tret dels terratinents, la resta de personatges són camperols d’horta, pobres, algun més humil que l’altre, però gent de camp que treballa la terra de sol a sol. I tota l’horta està unida contra els terratinents i contra una família nouvinguda que ha ocupat una barraca i unes terres que feia anys que estaven abandonades. I aquí comença el conflicte de l’horta contra els nouvinguts, però també de l’horta cap als terratinents. Un bon llibre d'un referent cultural i polític (republicà) de la València de principis del SXX. Com a reflexió final, m’ha quedat el mal regust de boca de no saber, avui en dia, contra qui lluitem. Abans, l’enemic tenia cara i nom i el motiu de lluita social era molt clar. Avui en dia, no sabem qui te la culpa del que passa (Govern, empreses...) i per tant, la societat s’adorm, s’abandona, s’acomoda... i perd!

El segon llibre que us vull recomanar, radicalment diferent al primer, és La Isla de Arturo, de Elsa Morante. En aquest cas també hi ha un motiu de lluita, però personal, la lluita interna d’un adolescent que viu gairebé sol en una illa i descobreix l’amor cap a una dona impossible: La seva madrastra. És una novel·la iniciàtica, on el protagonista ens descriu, en primera persona, les seves desventures, els seus temors, il·lusions i desenganys. La novel·la comença amb la il·lusió del nen per viatjar, per seguir els passos dels seu pare, que te idealitzat i a mesura que passen els mesos i amb l’arribada de Nunzziata (la madrastra), aquesta il·lusió es transforma en angoixa per un amor impossible i l’illa comença a convertir-se en una petita presó.

La Barraca. Vicente Blasco Ibáñez. Ed. Cátedra

La Isla de Arturo. Elsa Morante. Ed. Espasa Calpe-Relecturas Narrativa

El Castell de Guadalest

Aquest cap de setmana hem marxat a Guadalest, la Marina Baixa, a descansar, a desconnectar i a conèixer l'interior d'Alacant. Ens hem allotjat a la casa rural el Molinet del Governador, situada entre Callosa d'en Sarrià i Guadalest i des d'allà, hem visitat el poblet del Castell de Guadalest i l'embassament del mateix nom.

Aquests pobles es troben situats en una llarga i estreta vall, dominats per la serra d'Aitana al sud i la Serrella al nord. El paisatge calcari, ple d'oliveres i nisprers és prou mediterrani, però la imatge de penyassegats per damunt dels 1.200 metres que cauen des de les serres cap a la vall, dóna al paisatge un aire "muntanyenc".

Dissabte al matí vam estar passejant pel Castell de Guadalest, un petit poble amb un castell d'orígen morisc enfilat dalt d'una cinglera, la qual dóna accès al poble a través d'un túnel per a vianants. El poble està molt ben conservat, el paisatge és realment impressionant. L'únic problema és que és un poblet molt turístic i està ple de gent que va de visita. Fins aquí seria tot prou normal, el que passa és que el poble no ha sabut controlar aquest turisme ni la qualitat de les tendes i comerços que hi proliferen. No pot ser que en un indret tant bonic com Guadalest et trobis que a les botigues et venen bats de beisbol del Liverpool. I pel que fa als bars, no n'hem trobat cap de descent. Tots de tapes, entrepans i plats combinats. Què se n'ha fet de la gastromia de la zona? Guadalest paga la pena una visita, però recomanem anar a dinar a Benimantell, el poble del costat, on podreu gaudir d'una olleta o d'una bona carn a la brasa.

Per cert, l'home de la casa rural ens va dir que Guadalest era, després de Santillana del Mar, el poble més visitat d'Espanya. Bé, no hi ha res com valorar i estimar el que tenim a prop, però tampoc està de més voltar i conèixer món per poder ser crític amb el que tenim a casa.

Diumenge vam estar passejant pels voltants del embassament i vam caminar una estona per la Serrella, però uns núvols grisos ens van fer girar cua i tornar cap al Molinet. Mentre dinàvem, una tempesta amb granissada, llamps i trons ens acomiadava de la Marina Baixa.

Fins a la propera!

Una de referèndums

El dia 13 de setembre està previst que a Arenys de Munt es celebri un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. L’associació que ho organitza és la MAPA (Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació) i l’Ajuntament hi ha donat suport públicament amb un acord al ple municipal. Fins aquí tot bé. Jornada lúdico festiva sense cap altre interès, doncs el resultat del referèndum no és vinculant per a ningú. Com a molt, pot tenir un cert pes simbòlic per als arenyencs i arenyenques i poca cosa més. Ara bé, el jutjat contenciós administratiu de Barcelona ha anul·lat l’acord del ple perquè diu que envaeix competències del govern central (convocar referèndums). Quina sucada de pota! De que li serveix anul·lar l’acord del ple si el referèndum el convoca i organitza una associació? Els membres de l’associació deuen estar tant contents com quan et toca la grossa de Nadal. Són notícia fins i tot en els diaris d’àmbit estatal. El referèndum es farà igualment, però enlloc de votar a la biblioteca o a l’ajuntament, es votarà a la plaça o al carrer. No cal donar-li més voltes ni intentar prohibir una cosa que no té cap valor legal. És una festa, una consulta popular que organitza un col·lectiu i ja està. Per què és fiquen els jutges en aquests merders i a més a més d’una forma tant barroera i tant poc útil per als interessos dels nacionalistes espanyols? Tanta por tenen a que la gent s’expressi? A més a més, si llegim la definició que fa de referèndum el “diccionario de la lengua española” tenim: Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone. Està clar que el que es fa a Arenys no és un referèndum, doncs no és cap procés jurídic. Per tant, el jutge que ha anul·lat l’acord del ple ho ha fet pensant que s’estava proposant la celebració d’un referèndum quan veritablement s’està proposant una enquesta sense valor legal. Per tant, jurídicament, no és un referèndum. Més coses i incongruències. Si seguim el fals supòsit de que a Arenys es celebrarà un referèndum, l’article 149 punt 32 de la Constitució espanyola diu que és competència de l’Estat donar les autoritzacions per a la realització de les consultes populars en forma de referèndum. Doncs bé, a la Universitat, m’ensenyaren que l’Estat està format pel Govern central, els governs autonòmics i els governs locals. No hauria de dir l’article 149 que la competència és del govern central? Si diu que la competència és de l’Estat, els ajuntaments no són Estat? Per acabar i per posar una mica de sentit comú, que en falta i molt, trobo que hi ha certs sectors polítics i socials amb molta por de preguntar a la societat civil certes coses. Preguntar no fa mal, educa en el procés de participació democràtica i legitima les decisions polítiques. Podríem prendre nota del que fan a Suïssa o als Estats Units.

Bachimala

Aquest cap de setmana he estat al Pirineu amb el Fra i l’Ori, fent muntanya, caminant, escalant una miqueta, banyant-nos als rius i convivint dos dies, que ens venia molt de gust. Divendres al vespre ens vam trobar a Ainsa i vam pujar en cotxe fins al refugi de Tabernes (1.700 m), a la Vall de Gistau. Allà muntarem la tenda i sopàrem en companyia d’una desvergonyida guineu que ens volia robar l’entrepà. L’endemà ens vam aixecar d’hora i a les 5.30 del matí ja estàvem caminant cap al Bachimala. La idea inicial era que tots tres féssim la cresta del Bachimala, que enllaça Los Picos de la Pez amb el Bachimala i la Punta del Sabre, però cap allà els 2.100 metres, vaig veure que anava prou més lent que els meus companys i vaig decidir pujar al Bachimala per la via normal, deixant que l’Ori i el Fra seguissin a bon ritme cap a la cresta. En una cresta s’ha de ser ràpid i àgil i jo no tenia el dia. Així que xino xano vaig enfilar-me cap al cim del Bachimala (3.174 metres), on vaig arribar a les 12 del migdia. Menjant festucs vaig estar observant com el Fra i l’Oriol avançaven a bon ritme per la cresta, fins que passats uns minuts de la una de la tarda, feien cim. Al cim, i per a que després diguin que el món no és petit, ens vam trobar amb el Jesús Gracia. Redéu, quina casualitat! Cap allà les dues vam emprendre el llarg camí de baixada. 1400 metres de forta pendent fins al refugi de Tabernes, on vam arribar a les 5.30 de la tarda, prèvia parada al riu per a remullar peus i cul. Per celebrar-ho, vam baixar al camping de la Virgen Blanca a fer-nos unes cervesa i per a sopar, un bon somontano per acompanyar l’entrepà, el vi amb essència de Pirineus. L’endemà el Fra ens va despertar a les 7.30 del matí, encara no sabem ben bé per què. Doncs així, de bon matí, com a bons muntanyencs que som, vam agafar el cotxe i ens encaminarem cap a Ligüerre de Cinca amb la intenció d’escalar unes hores. Ens vam perdre i vam descobrir carreteres, pobles i paisatges molt interessants i pintorescos, però vam acabar plantant-nos a peu de via a les 12 del migdia, sota un sol d’agost de justícia. Vam fer tres vies i abans de caure deshidratats i insolats, vam decidir baixar a remullar el cul al pantà de Grado. Quin bany! Per acomiadar el cap de setmana, dinar, clareta i gairebé sis hores de cotxe fins a València. Companys, quan tornem a coincidir els tres, hem de muntar una sortida plegats encara que sigui a Collserola! M’ho he passat molt be!

Sembla mentida...

Fa uns dies escrivia sobre la fòrmula 1 a València i vaticinava, segons el meu punt de vista, la fi del circ a la ciutat del Túria. La crisi econòmica, la poca afluència de públic, la necessitat imperiosa d’un Fernando Alonso per omplir les graderies, la mentida de Schumacher, les pèrdues milionàries per a l’empresa Valmor Sport, el cost desorbitat de tot plegat ... tot això feia pensar en una retirada, en una plegada de veles. Doncs no. Sóc un pardal i un innocent. Enlloc de plegar veles, el Consell ha decidit que com tot això és deficitari i l’empresa Valmor Sport no pot (o no vol) pagar-ho, la mateixa administració valenciana farà front als 90 milions d’euros de cànon (directes a la butxaca del senyor Ecclestone) per a poder seguir amb el circ dels cotxets cinc anys més. L’empresa Valmor Sport ha declarat que en cas de tenir beneficis, els donarà a la Generalitat. Però senyors, és això seriós? Però quin xollo d’empresa han muntat aquests de Valmor? Resulta que organitzen la Fòrmula 1 a València però el GTP els hi paga la construcció del circuit i la Generalitat el cànon de 18 – 26 milions a l’any (no queda clar quants milions són) i ells ha cobrar els drets de imatge, televisió i entrades. Què collons paguen? El muntatge de les graderies? Jo vull ser empresari, que la Generalitat m’ho pagui tot i jo ha cobrar. Si després de tot, un cop cobrat un bon sou, etc, em sobra alguna cosa, doncs ja li tornaré a l’administració la calderilla. Ja tarda l’oposició ha demanar el contracte entre Generalitat i Valmor Sport, ha demanar els números oficials del preu del cànon, ha demanar una auditoria del Gran Premi de l’any passat i d’aquest any.... si l’administració es deixarà 90 milions, els números han de ser clars, molt clars. I tot plegat fa pudor. Qui és Valmor Sport? El senyor Aspar, el senyor Roig i Bancaixa. Qui presideix Bancaixa? El senyor Olivas. Qui és Olivas? El ex-President de la Generalitat, que va governar menys de mig any entre Zaplana i Camps. No serà que hi ha molta pasta a repartir i molts favors que pagar? I si amb la Fòrmula 1 no n’hi havia preu, el Consell (que li deu sobrar la pasta en temps de crisi) ha avalat 72 milions d’euros al València Club de Futbol, per a que el Consell d’administració actual pugui fer front a l’ampliació de capital. Festival! La Generalitat avalant una pasta a un grup de gestors privats que en el darrers anys només han fet que pifiar-la i saquejar les arques del club. Quina garantia ha demanat la Generalitat? Demà aniré al banc per a comprar-me un pis i demanaré que m’avali la Generalitat? Per què al valència CF si i a mi no? Jo demano menys diners i sóc infinitament més seriós que tots els dirigents del València plegats. Després d’aquesta setmana de despropòsits només em falta sentir que l’Ajuntament de València pagarà la construcció del camp del nou Mestalla, que porta quatre mesos amb les obres parades per falta de diners. Vivim en un país amb una falta de crítica alarmant i els polítics, d'això, se'n aprofiten.

Napoli

S’han acabat les vacances, aquest any curtes, molt curtes. A part de descansar un parell de dies pel Port i per Alberic, he estat cinc dies a Nàpols, aquella ciutat del sud d’Itàlia que tant em fascina. Nàpols és una ciutat de contrastos, és una ciutat a mig camí d’Europa i del Magrib. Si el mediterrani hagués de tenir una capital que representés les dues ribes d’aquest petit mar càlid jo votaria, sense cap mena de dubte, per Nàpols. La gent diu que Itàlia es divideix en dos, el nord i el sud i que la línia fronterera es troba a Roma. La capital del nord és Milà i la del sud Nàpols. Les diferències entre una ciutat i l’altre són tant grans que Milà la podríem comparar amb una ciutat germànica i Nàpols amb una del Magrib. La ciutat de Nàpols està plena de gent per tot arreu. La població fa molta vida al carrer, com es feia fa anys als pobles. Quan cau el sol, els carrers s’omplen de gent que s’asseu a xerrar i la ciutat desperta. Les botigues obren fins tard abocant tots els productes al carrer i les parades de menjar per emportar, amb els aparadors portàtils de vidre, es multipliquen per totes les cantonades. Trossos de pizzes, arancinis, calzones, prosciuto e mozzarella...tot acompanyat d’una bona cervesa. L’altre cosa típica de Nàpols és la circulació. Diuen que els italians condueixen malament i jo crec que la mala fama la tenen per culpa dels napolitans. És la única ciutat del món (junt amb València) on he vist un cotxe, a ple dia, circulant tranquil·lament per la vorera. A part d’això, les retencions són constants i la prioritat del transport públic és nul·la, fins a l’extrem que la plataforma del tramvia i trolebús també és utilitzada pels cotxes. I tot i el caos existent i la lentitud de les obres (la plaça de l’estació porta més de cinc anys d’obres), la ciutat va rodant, va funcionant. Nàpols té el seu ritme fora de tota lògica capitalista occidental. Tot això passa a la ciutat de Nàpols, però més enllà dels límits municipals, hi ha una àrea metropolitana de gairebé quatre milions d’habitants on les diferències són espectaculars. Podem trobar zones de luxe com l’illa de Capri o Sorrento o pobles completament abandonats per l’administració com Boscotrecase o Torre Annunziata. I enmig de tot això, d’aquesta maranya de pobles que conformen l’àrea metropolitana de Nàpols, està Pompeia, el jaciment romà per excel·lència, excursió obligada per tot turista que visiti la zona, fins i tot abans que la pròpia ciutat de Nàpols. I així és Nàpols, ciutat de contrastos, palaus luxosos i carrers bruts, iots blancs i cotxes abandonats, turistes rics i àvies demanant diners, social, roja, sindicalista i governada per polítics venuts a la màfia, Europa i Magrib, un fort pes històric i un present que no avança....És el mirall de la mediterrània.

Receptes d'estiu

Us adjunto dos receptes que us ajudaran a passar millor l’estiu. Gaspatxo Per a fer un bon Gaspatxo necessiteu: ½ quilo de tomàquets madurs, ½ cogombre o un de sencer si es petit, 1 pebrot verd no molt gran, una dent d’all, 100 grams de molla de pa (millor si és pa sec), quatre cullerades soperes d’oli, dues cullerades soperes de vinagre i 1,5 litres d’aigua. Els tomàquets es pelen (es poden escaldar per treure la pell més fàcilment), es talla el cogombre i el pebrot a trossets petits i s’afegeix la dent d’all. La molla de pa sec es posa a remullar i quan ja esta tova s’afegeix a la verdura tallada. S’afegeix l’aigua, l’oli i el vinagre i es passa tot pel turmix. Fàcil oi? La idea es tallar-ho tot, ajuntar-ho tot i passar-ho pel turmix. A partir d’aquí hi ha variants mils. Poc o més vinagre, amb pa o sense pa.... Llet merengada Per a fer llet merengada necessiteu: 1 litre de llet, un tros de canyella, un tros de pell de llimona, una clara d’ou i 12 cullerades de postre de sucre. Poseu a bullir la llet amb la canyella i la pell de llimona. Manteniu-ho bullint cinc minuts. Després ho deixeu refredar. Mentre es refreda la llet, munteu la clara d’ou fins a punt de neu i quan ho tingueu, ho afegiu a la llet junt amb les 12 cullerades de sucre. Col·loqueu el recipient al congelador i al cap d’un parell d’hores (depenent del congelador), quan encara no estigui completament congelat, ho traieu del congelador i ho passeu pel turmix. Després ho podeu guardar a la nevera o al congelador depenent de com us agradi de fred i de textura. Bon profit i bones vacances!

Spotify

Darrera d’aquestes sigles s’amaga un dels últims invents de la xarxa per a gaudir, gratuïtament, de tota la música del món mundial i sembla ser, que aquesta vegada, de forma legal. La publicitat paga, tu t’he l’empasses cada tres cançons i mentrestant... música gratuïta. El dia que la publicitat se’n vagi a norris, crec que el sistema entrarà profundament en crisi. Sembla ser que tot ho paga la publicitat i d’aquesta manera tenim, gratuïtament i com els romans “panem et circenses”. Però be, analitzem el Spotify. Hi ha una munt de música... gairebé tota. Els clàssics estan tots, nacionals, internacionals, famosos, menys famosos... només si busques amb mala llet i amb la intenció de trobar algun artista que no hi sigui, pots amb el sistema. Els Esquirols, per exemple no hi son! Jo em considero un bitxo estrany perquè encara compro música. Tinc ganes de conèixer algun artista, em passo per la botiga (si aquell lloc estrany on hi ha caixes de plàstic amb el CD original a dins, normalment amb un llibret) i aquella tarda, a casa, em deixo portar pels sons de la nova adquisició. Ara em puc deixar portar amb el Spotify i comprar-me tant sols els discs de les meves bandes incondicionals. Amb això se’ns obre un univers infinit de música i aquí pot estar el problema del Spotify. No hi ha ningú capaç d’assimilar tanta música! Engegues l’ordinador, mires la pantalla d’inici del Spotify i penses: Què vull escoltar? I com no tens l’univers d’elecció acotat, com passa quan mires la discoteca de casa, et satures. Et penses que ho tens tot i a la vegada no tens res. Tot és efímer. I aquí està el quid de la qüestió. La música s’ha transformat en un producte efímer i de mala qualitat. Ja ningú gaudeix de tenir un CD a les mans, llegir-se el llibret o comentar el disseny de la portada. I pitjor és que ja no interessa un àlbum de 10 o 12 cançons. La gent vol peces soltes, una cançó d’aquí, una cançó d’allà. Es perd així l’oportunitat d’escoltar un àlbum amb continuïtat, de sentir una història, d’apreciar una obra artística. Per això triomfa el Spotify. Música efímera, sense format, sense text, ràpida i gratuïta. On queda l’art? El format ja no importa, ha perdut valor artístic, tant se val que sigui un CD, en MP3 o amb l’Spotify. Per als que ens agrada la música com a expressió artística, tant sols ens queden els concerts. Fins quan?

La F1 a València. Un despropòsit

A mitjans d’agost es celebra a València el Gran premi d’Europa de Fórmula 1. A dia d’avui, i quan tant sols falten vint dies per a la celebració de la carrera, només s’han venut 30.000 entrades de les 75.000 disponibles (l’any passat havia un aforament de 112.000 espectadors). Per acabar de donar un impuls a la venda d’entrades, han anunciat que Renault i per tant Fernandito Alonso, no podrà còrrer a València perquè a Hongria han fet alguna cosa que no tocava i els han sancionat. Per animar el cotarro i intenar vendre alguna cosa més, Ferrari li ha preguntat a Schumacher si li ve de gust corre. Té 40 anys i en fa tres o quatre que no competeix. Tot plegat molt professional. Un despropòsit. A aquest pas, hi hauran més pilots, mecànics i convidats que espectadors. Suposo que si tenen una mica de vista es posaran a regalar entrades a tort i a dret per tal de que les imatges de TV mostrin unes grades amb una mica de color. Prou trist i lleig és el recorregut “urbà” com per a que les graderies es vegin buides. S'adjunta foto del circuit al seu pas per un magnífic solar ple de merda. Sigui com sigui, espero que la reflexió final sigui plegar veles. València té un contracte de 6 anys amb el senyor Ecclestone, però amb tant sols dos anys, s’està veient que això de la Fórmula 1 no és tant rentable com es pensaven. L’any passat es van perdre 3 milions d’euros (declarats) i per cada Gran Premi es paguen 26 milions al senyor Ecclestone. I el pitjor de tot és que la ciutadania no sap ben be qui paga i perd els diners, si l’administració pública o l’empresa privada organitzadora (Valmor Sports), adjudicatària de tot el “tinglado” a dit, sense concurs públic. Estic gairebé convençut que aquest agost serà l’últim amb Gran Premi a València. Això si, segur que s’inventen qualsevol excusa per tancar la paradeta sortint per la porta gran. Sigui com sigui, el que han de fer és plegar, deixar de fer el ridícul i gastar-se els diners en coses més útils per a la ciutat.

Es crema el Port

Quan la força de la naturalesa es mostra amb virulència, l’ésser humà tant sols pot callar i esperar. Som molt poca cosa, petits, insignificants. Una riuada ens arrenca de casa, un terratrèmol converteix la ciutat en un castell de cartes, un huracà transforma en plomes allò més pesat i un incendi forestal s’ho menja tot. Aquesta setmana s’ha celebrat l’efemèride de l’arribada de l’home a la lluna, però som incapaços de controlar un incendi forestal a Horta de Sant Joan. Ja han mort cinc bombers i s’han cremat 1.200 hectàrees de Parc Natural del Port. S’estan cremant les faldes del Port (allà he après a anar amb bici i a gaudir de la muntanya), el barranc de Canaletes, els voltants de les Roques d’en Benet (inspiradores del primer cubisme de Picasso), el paisatge de Prat de Comte i Horta de Sant Joan i ves a saber quants racons més. S’està cremant un patrimoni natural que no té preu, que no recuperarem mai. Al mes de març, amb l’Espe, vam estar cinc dies fent la travessa Estels del Sud. L’etapa de Paüls a Arnes era preciosa. Paisatge dur, pins blancs, ametllers, oliveres, conglomerat, barrancs estrets i rius d’aigua clara, masos abandonats que amb silenci recorden com de dur és el camp. Doncs aquest paisatge, aquesta part de la nostra història, se’ns crema. I no hi ha marxa enrera.

Xesco Boix. 25 anys

El 21 de juliol de 1984 moria, a Malgrat de Mar, en Xesco Boix. Ara fa 25 anys. I com passa el temps. En Xesco va néixer a Barcelona l’any 1946 i amb 17 va marxar a estudiar als Estats Units. Era l’any 63 i allà va entrar en contacte amb gent tant influent com Bob Dylan, Joan Baez i sobretot Pete Seeger. Després d’un any als Estats Units, retorna a Catalunya per començar els estudis de pedagogia. Arriba a casa amb la música de protesta social a flor de pell i a terres catalanes, amb una societat que políticament i culturalment comença a mobilitzar-se, sorgeix la Nova Cançó. En Xesco crea, amb músics com Pau Riba, Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet o Jaume Arnella, el Grup de Folk. La influència americana és clara. D’aquesta primera època del Grup de Folk són les primeres traduccions al català de les cançons de Dylan, Baez i Seeger.

Al maig del 68, es celebra el festival de Folk i 10.000 persones es donen cita al Parc de la Ciutadella per cantar, durant 9 hores, les cançons del grup. En paraules d’en Xesco "Tots el que hi vam participar teníem el convenciment que amb la nostra tasca podíem canviar les coses, tots nosaltres érem plens de sentiments revolucionaris, d’ànsies de llibertat...sota la mirada dels grisos de sempre, que ho veien i no s’ho acabaven de creure...era com una sola veu escampant un bon grapat de cançons...allí es creà un oasi de llibertat. Aquell dia crèiem que tot era possible". El grup de Folk va continuar treballant durant dos anys i després cadascú va emprendre els seu camí en solitari. En Xesco Boix, atret per la pedagogia, va encaminar la seva carrera musical cap a l’animació. L’any 1971 fundà, amb en Jordi Roure, el grup Ara va de bó. El pas del temps i la seva experiència van convertir en Xesco Boix en un dels millors animadors infantils d'Europa, va crear un model d'animador i una filosofia de vida que el convertiren en mestre d'altres animadors que, 25 anys més tard, segueixen el seu camí. Jo recordo cantar en Xesco Boix a casa i després als campaments d’estiu. Cançons infantils primer amb els LP d’Ara va de Bó, que encara deuen estar per casa i després les versions de Dylan al cançoner d’estiu. I m’agradava. I com aquest juliol es celebren els 25 anys de la mort d'en Xesco Boix, aquí va el meu granet de sorra, el meu petit homenatge. Sempre és un bon moment per recordar un músic que, enlloc de dedicar-se als grans, va dedicar part de la seva vida als infants.

I com no es pot fer un post per explicar tota la biografia i discografia d'en Xesco Boix, us paso uns quants links interessants: http://www.xesco.cat/ - biografia (d’on jo he extret el post), discografia, contes, material didàctic, links... la pàgina per excel·lència!

http://www.vilaweb.tv/?video=5740 - Vídeo “25 anys Xesco Boix: Vull ser lliure” a Vilaweb.

http://vol-oreneta.blogspot.com/ - Blog de Jordi Roura (membre de Ara va de Bo) sobre Xesco Boix

El número de juliol de la revista Enderrock també ha publicat un número especial centrat en la figura d’en Xesco Boix, amb el DVD “25 anys Xesco Boix. Vull ser lliure”

Pirineos Sur 2009

De nou, el Festival Pirineos Sur es converteix en una bona excusa (i ja en van quatre) per escapar-se al Pirineu un parell de dies i muntar unes jornades de multiactivitat d’allò més divertides. Divendres, després de treballar, enfilo l’autovia de Mudèjar tot escoltant Lou Reed i a les nou del vespre ja estic a Rodellar, enmig de la Sierra de Guara. Busco un lloc amb vistes, planto la tenda i me’n vaig a una terrassa a fer-me una cervesa, a llegir i a esperar al Ferran, que arriba una mica més tard. Dissabte al mati esmorzem al camping de Rodellar tot llegint les ressenyes d’escalada de la zona. Ens decidim pel sector “La Fuente” i abans de les 12 ja estem amb els peus de gat i els arnesos penjats de les parets calcàries del barranc de Mascún. Treballem tres vies divertides, d’uns 15 – 20 metres i d’un grau màxim de 5+. Disfrutones! Després d’escalar, bany al riu (quin fred redéu), cotxe i cap a Sallent de Gàllego a gaudir del Festival de música Pirineos sur 2009. Abans, però, parada tècnica a Sabiñanigo per recollir al Fernando i a la Susana. Ja hi som tots, comença la festa! I ara us dono unes bones raons per anar al festival: La mitjana d’edat està per damunt dels 30, no està massificat, l’entrada val 20 euros, el cubata val 6 euros, no fa calor, la programació es bona, hi ha bon ambient.... Dissabte per la nit vam gaudir de l’espectacle Casser le mur, una producció del festival Pirineos sur i L’Boulevard Festival de Casablanca. Primer van tocar Nass El Ghiwane i Jil Jilala, dos bandes que naixen al Marroc als anys 70 i que van revolucionar el panorama musical al país veí, sobretot per l’atreviment de les seves lletres. Jo els vaig trobar, musicalment, massa clàssics i com les lletres no les entenia, doncs em vaig quedar una mica a mitges. Però vam escalfar motors, i després va pujar a l’escenari una superbanda de 14 músics. El grup Biella Nuei (d’Aragó), el grup Azawan (Marroc) i el DJ marroquí Mood, han format una banda i un espectacle que et fa ballar des del Pirineu aragonès a les muntanyes de l’Atlas. Ritmes berebers, marroquins, sons tradicionals aragonesos... tot una barreja per ballar i ballar! Molt bon concert. Farà falta veure com això es tradueix en un CD i quina continuïtat pot tenir com a banda. En directe, molt recomanable. El 19 de setembre actuen al Mercat de la Música Viva de Vic. Preneu nota. I després festa fins a les 6 amb Dj Panoja i DJ Wagner Pa (Brazuca Matraca). Diumenge al migdia cafè al bar de Lanuza i bany al pantà per despertar-se. Per dinar, entrecot al roquefort a Panticosa i per pair, cinc hores de cotxe fins a València, tot escoltant en Calamaro, en Bowie, en Lou Red...

http://www.biellanuei.com/azawan.html

http://www.myspace.com/casserlemur

Redefinint el concepte de desenvolupament sostenible

El G-8 va anunciar l’altre dia que de cara el 2050 es comprometen a reduir el CO2 en un 80%. Això es com dir que jo de cara al 2050 em comprometo a saber volar. Per al 2050 queden 40 anys. Berlusconi, Merkel, Brown i la majoria de polítics presents a la cimera del G8 estaran ja morts. Si tot va bé, jo tindré 72 anys. Quina compromís polític és aquell que s’ha d'avaluar quan tu ja no hi ets? A mi em sona més a una necessitat de desentendre’s del problema, d’una sortida endavant, que no pas d’una proposta realista. Ni som capaços, ara per ara, de reduir en un 80% les emissions, ni és raonable plantejar-ho per a un horitzó de 40 anys. Això equivaldrà a que seguirem igual, emetent cada vegada més i que ja pensarem com solucionar el problema quan ens acostem al 2050. I seran uns altres els que hauran d’afrontar el problema. No seria més realista i factible plantejar-nos una reducció del 15-20% de cara al 2020? Jo crec que si, però no interessa perquè això implicaria, de veritat, posar-nos a treballar: canviar el model econòmic, el model de consum, el model de valors, el concepte de desenvolupament... Anem malament i per tant, deixem la feina per a les següents generacions. És el camí més fàcil i còmode. Vist això, jo redefiniria el concepte de sostenibilitat, tant maltractat a Aquila aquests dies. La nova definició podria ser: El desenvolupament sostenible es aquell que és capaç de satisfer les necessitats actuals, deixant per a les generacions futures la decisió de comprometre o no els recursos i possibilitats de les seves futures generacions.

Ortografia urbana

Si fa poques setmanes analitzava un text escrit en una paret del carrer (emigartes no), avui reflexiono sobre una greu falta ortogràfica detectada en el cartell anunciador del taller mecànic de sota de casa. En aquest cartell, a part d’anunciar “detector radar Guardia civil”, que no tinc molt clar que sigui legal, anuncia "Detector aprosimacion marcha atras sonoro" Si, tal com sona, aproximación amb S! (Accents a part) La pintada de l’altre dia era greu perquè demostrava la incultura de l’autor, però aquest cartell demostra una manca d’interès col·lectiu per l’ortografia, doncs el cartell en qüestió no l’ha editat en Manolo, el cap del taller. Estic segur que en Manolo li va passar el text al dissenyador gràfic, aquest va fer la proposta de disseny i la va enviar a la impremta. Com a mínim, el text ha passat per tres mans i cap d’aquests personatges ha caigut en un error ortogràfic tan greu. Fer faltes d’ortografia és humà, però en un cartell anunciador d’un establiment, hauria d’estar prohibit! Demostra, simplement, un gran desinterès per la llengua i una manca de professionalitat important.

Passejant per la ciutat amb ulls oberts, es veuen coses molt interessants!

Juliol mediterrani

T’aixeques pel mati adormit després de que el despertador hagi sonat dos o tres vegades. Un acte tant quotidià com pot ser dutxar-se o fer-se un got de llet et suposa un gran esforç i una suada important. Normalment vas a la feina a peu. Vint minuts de passejada que et serveixen per ser conscient de que el dia ha començat. Ara és impossible. La calor i la humitat fan que l’agradable passejada es converteixi en un mal son. Decideixes anar amb bus. El 71, que ara a l’estiu passa cada 15 minuts. L’espera a la parada és un suplici i quan ets dalt del bus, embotit entre milers de dones (els homes no van en bus), t’adones que la temporada d’estiu només ha començat per als de l’EMT. La resta del món, al juliol, treballa. Cansat i potser encara adormit, arribes a la feina. Obres la porta i una bocanada d’aire fresc et dona la benvinguda. L’aire condicionat s’ha inventat per a mantenir el nivell de productivitat a les empreses! No és un invent per millorar la qualitat de vida de la població. En un ambient primaveral ( a vegades generador de conflictes) passes el matí, però quan a les dues de la tarda surts al carrer per a marxar a casa a dinar, l’impacte físic és espectacular. Els 35 graus i la humitat del 80 – 90% és una hòstia a la cara amb totes les de la llei. Només de pensar en caminar vint minuts fins a casa, ja et provoca una suada important. Però camines, lent però sense parar, perseguint ombres, parant a comprar el pa, respirant a poc a poc. Arribes a casa xop, et canvies, et poses en calçotets, et rentes la cara, et beus un got d’aigua fresca i crides ben fort: aquest no és el meu clima! El repòs a casa et senta bé, però quan te’n adones, has de marxar de nou, amb la mateixa calor però a més a més amb la panxa plena. Penses en marxar caminant o agafar el bus. La idea d’arribar a la feina tot suat no et motiva, així que decideixes passar calor a la parada i esperar el bus. Es repeteix l’escena del matí. Per sort, quan a les vuit del vespre surts al carrer, la temperatura ha baixat a 30, però la humitat es manté alta. Camines cap a casa i segueixes suant, però com saps que la jornada ja s’ha acabat, la suor té un altre significat, no emprenya tant. Arribes a casa, et canvies de nou, et rentes la cara i surts a la terrassa a llegir tot fen-te una cervesa ben fresca. Segueix sense ser el teu clima, però has resistit un dia més i ja queda un menys per a la tardor!

Senyalització orientativa a l'estació de Metro de Beniferri: un nyap!

Farà dos o tres mesos que han inaugurat la nova estació de la L1 de metro de Beniferri. Les obres han consistit en fer l'estació accessible i ampliar el vestíbul i realment ha quedat molt bé. Ara bé, com moltes altres vegades i degut a la legislació existent, hi ha un detall important que falla: la senyalització orientativa.

Quan arribes al vestíbul hi ha dos cartells nous, bonics i grans que t'indiquen el nom dels carrers de les dos sortides. Això no serveix per res, doncs la gent que utilitza esporàdicament aquella parada ho fa buscant equipaments molt concrets, com pot ser el Media Mark. Doncs bé, els cartells d'informació orientativa no l'anomenen i la gent es desorienta. O es desorientava i cada tres per quatre anaven a les guixetes a preguntar quina era la sortida del centre comercial.

La solució, dos mesos després d'haver inaugurat una estació que ha costat una milionada, ha estat penjar un DIN-4 amb celo, explicant el que realment vol saber la gent. Quina és la sortida del Media Mark.

No seria difícil arribar a un acord amb el Media Mark per a que pagués els cartells de senyalització. D'aquesta manera es donaria un bon servei i l'estació, que és nova, seria completament funcional i accessible.

Mobilitat i decreixement

Aquesta setmana m’he comprat un bitllet d’avió i per compensar el que contaminaré, em proposen que pagui dos euros per a que no sé quina ONG planti un arbre al Delta del Llobregat. Estem de conya o què? Fins on hem arribat? Ens movem massa per què volem, per què podem o per què ens obliguen? Aquesta setmana faré aproximadament 2.500 quilòmetres per motius diversos i evidentment no és molt productiu doncs representa passar-me un munt d’hores dalt d’un cotxe, tren o avió. Cal moure’s tant? La facilitat de mobilitat ens obliga a plantejar-nos desplaçaments que abans eren impensables. Pujar i baixar de Barcelona a Múrcia en un dia, per exemple, fa uns anys era inimaginable. Ara, a més a més de ser possible, és barato: 83€. Per a una empresa, “la torna”. El que passa es que tinc seriosos dubtes de si aixó és bo o no. No és sostenible, però et permet estar allà on vols, no és productiu però si que produeix, no és lògic però és real... Fa poc em vaig llegir un llibre titulat “Petit tractat del decreixement serè” de Serge Latouche. Tampoc en vaig treure aigua clara. Més idees, més caos. El fons, revolucionari, molt interessant, la posada en pràctica difícil. Potser per això diuen que la societat del decreixement ha de ser revolucionària. El pas d’un model de societat a un altre, ha estat i serà, novament, revolucionari. En el fons, el que compta, és l'actitud ferma i decidida de l'acció individual. Potser el pas intermig per arribar a una societat del decreixement passa per un consum conscient i responsable. No és la revolució, però és un pas endavant. Doncs potser amb la mobilitat passarà el mateix. Igual que el cotxe va canviar el model de fer ciutat als anys 40 i això va suposar un canvi de paradigma en molts camps (econòmic, social, arquitectònic, industrial, urbanístic, geogràfic...), hem d’esperar que arribi un nou canvi de paradigma. Ara crec que estem a mig camí. Comencen els dubtes, les preguntes, les queixes, les accions aïllades, les empreses van perdudes i et proposen plantar arbres... Però quin serà el vertader catalitzador? Aquesta és la pregunta. Serà la gasolina a 5 euros el litre? Serà una crisi energètica? Serà una III Guerra Mundial? Serà una crisi alimentària? Fins que aquest catalitzador no entri a formar part de l’equació, seguirem igual. Tindrem dubtes, aconseguirem petits avanços, algun retrocés... El que està en crisi no és la sostenibilitat del planeta sinó el propi sistema, que no és sostenible. Més, més, més, més, més... Quin gran embolic!

Petit tractat del decreixement serè, de Serge Latouche. Ed. Tres i Quatre i Institut del Territori. 2009

III Marxa de Cap de Rec

Aquest dissabte he participat a la III Marxa de resistència de Cap de Rec, organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat i puntuable per a la Copa Catalana de marxes de resistència. Per resumir breument la marxa, us diré que té un recorregut de 51 quilòmetres, 5.100 metres de desnivell acumulat i la pujada amb més desnivell de totes les curses que formen la Copa Catalana: 1.350 metres de desnivell d’una tirada, d’Andorra al coll del Perafita. En total, 2.550 metres de pujada i 2.550 de baixada. Fer la marxa ha estat una experiència gratificant, ja que he gaudit d’un paisatge espectacular. La vall de la Llosa i la vall de Madriu són precioses i al juny, està tot tant verd que enamora. Només per veure el paisatge ja paga la pena fer la marxa. El problema és que són molts quilòmetres i per tant, no pots estirar-te en cada un dels llacs que veus. S’ha d’anar per feina. Hi ha certa presa i com se sol dir... la prisa mata amigo! I aquí es on entra en acció la part freak de la cursa. Hi havia uns 400 inscrits, el 80% dels quals fan tota la Copa catalana, es a dir que cada cap de setmana estant fent patejades de més de 50 quilòmetres. Hi ha gent que va fer la cursa amb 6 hores i la majoria ho van fer entre 10 i 12. La gent corre, van vestits com a marcianos i a Andorra, quan ja portavem caminats 30 quilòmetres i s’acostaven els 1.300 metres de pujada, van treure les farmacioles. Voltarens, aspirines, antiinflamatoris varis, glucoses en pastilla i en ampolles líquides... un arsenal. Enlloc de l’entrepà de botifarra que repartia la família Soto (un avituallament collonut amb entrepans d’embotit, fruita i molts líquids) s’alimentaven de farmaciola. El Fra i jo vam preferir botifarra, pit i collons i amunt! El Fra va apretar i em va esperar al refugi del Perafita, 1000 metres per damunt d’Andorra. Jo, a poc a poc, vaig arribar 45 minuts més tard, però pel camí se’n van quedar uns quants. Aquesta pujada és infernal. Un cop al coll del Perafita i finiquitada la pujada, tant sols ens quedava baixar a Cap de Rec i desmaiar-nos una estona. En total, 13 hores de caminada entre un paisatge preciós i una colla de freaks d’allò més simpàtics. Realment, l’ambient entre la gent i els ànims que entre tots ens donàvem a la pujada, era espectacular. Un molt bon exemple de l’esperit no competitiu d’aquestes marxes.

L’estacionament a València. Utilitzar la crisi per amagar una mala gestió municipal

Llegeixo al diari d’avui que la ciutat de València perd 5 aparcaments soterrats, amb un total de 2.300 places, degut a la crisi econòmica. Diuen que les empreses no poden fer front a les despeses de construcció i explotació dels aparcaments i que per tant, s’ha d’esperar a que la situació millori.

La noticia també diu que un dels fets que ha motivat les empreses a renunciar a la construcció dels aparcaments, és la molt baixa reserva de places que els veïns han fet, el que ha posat en dubte la viabilitat dels projectes. Els constructors i l’equip de govern diuen que la crisi econòmica dificulta la compra d’un aparcament i que per tant, les empreses tampoc volen construir un aparcament per a que aquest es quedi buit.

Jo estic d’acord en que la crisi econòmica dificulta la compra d’una plaça d’estacionament, però crec que el motiu principal de la renúncia a la construcció d’aquests cinc aparcaments, és la laxa política municipal contra la indisciplina d’estacionament. La doble fila és una constant a la ciutat de València, està tolerada i no es multa. Amb aquesta situació de partida, per què cal comprar-se una plaça d’estacionament? Per què m’he de gastar 20.000 euros si puc aparcar on i com en doni la gana?

L’estacionament de l’avinguda Tres Forques fa dos anys que està obert només per a veïns (concessió a 90 anys) i està ocupat al 50%. Si passegeu pels carrers del voltant (carrer Conca per exemple), veureu com la calçada està plena de vehicles estacionats en doble fila.

Així que la crisi afecta a la venda de places d’estacionament, però afecta més encara el fet de que l’ajuntament segueixi permetent la doble fila a tort i a dret. ¿Quin empresari es gastarà diners en construir un aparcament si sap que en tots els carrers del voltant es pot aparcar impunement en doble fila?

Cal enfocar l’arrel del problema i no utilitzar la crisis per amagar una mala gestió municipal.