ETA declara l’aturada definitiva de l’acció armada. Km. 0 d’un procés llarg

Aquesta setmana s’ha produït una noticia històrica. ETA ha declarat, en un comunicat, l’aturada definitiva de l’acció armada. Després de mig segle d’atemptats i més de 800 assassinats, arriba l’hora de la raó i la paraula. A partir d’ara la responsabilitat de totes les parts per conduir aquest procés a bon port és màxima.

Aquest anunci no neix de la nit al dia. Bildu s’ha pogut presentar, amb més entrebancs dels desitjables, a les eleccions municipals. La resposta ciutadana cap a la proposta política de Bildu ha estat tant aclaparadora, que ETA ha hagut d’acceptar que la societat basca està cansada de les armes i que la via política té el suport necessari per defensar i aconseguir l’objectiu comú: la independència d’Euskadi. Si la via política està prohibida, només et queda la lluita armada, però ara que la via política s’ha obert (i amb èxit), les armes perden tot el sentit.

Però el camí serà llarg. La via política està oberta però cal tancar ferides, cedir i perdonar. ETA demanarà l’apropament dels presos i possiblement l’excarceració dels presos sense penes per assassinats. Jo ho veig raonable, però caldrà gestionar-ho i explicar-ho bé. Les associacions de víctimes hi diran la seva. Cal escoltar-les i fer-les partícips del procés, però des d’una perspectiva constructiva.

Per gestionar tot aquest procés els dos principals partits polítics espanyols tindran un paper i una responsabilitat històrica cabdal, que haurà d’estar per damunt de qualsevol interès partidista. Per començar, jo arribaria a un pacte per no parlar del tema durant la campanya de les eleccions del 20N. La fulla de ruta ha d’estar clara i consensuada per tots de tal manera que els possibles canvis de govern no trenquin el camí encetat aquesta setmana.

Per últim, ETA ha de seguir donant passos. Un d’important ha de ser l’entrega de les armes i l’anunci de la dissolució de la banda.

Aquest procés, que s’està generant des de fa mesos però que s’ha fet públic aquesta setmana serà llarg (anys). Cal ser pacients. Hi haurà alts i baixos però si actuem amb responsabilitat i sense intentar aprofitar l’ocasió de manera partidista, arribarem a l’escenari desitjat durant tant de temps. Un Euskadi sense terrorisme.

Henry D. Thoreau. L'home que va viure deliberadament

Potser a pocs us sona el nom de Henry D. Thoreau, però gairebé segur que tots haureu escoltat o llegit textos seus, alguns convertits en cèlebres com el que recita Robin Williams a la pel•lícula El Club dels poetes morts: “Fui a los bosques porque quería vivir con un propósito; para hacer frente sólo a los hechos esenciales de la vida, por ver si era capaz de aprender lo que aquélla tuviera por enseñar, y por no descubrir, cuando llegase mi hora, que no había siquiera vivido”.

En Thoreau va ser un personatge nascut a Concord (Massachussets, EEUU) l’any 1817 i se l’associa amb el moviment polític, literari i filosòfic trascendentalista. Va ser un gran defensor de l’abolició de l’esclavatge als EEUU, un precursor del naturalisme i el mentor de Ghandi pel que fa a la resistència i a la desobediència civil (diuen que Ghandi sempre portava el llibre de Thoreau “Del deure de la desobediència civil” sota el braç).

I tot això va fer Thoreau perquè ell no era res. No era mestre, no era filòsof, no era biòleg però alhora era totes aquestes coses i moltes més: fabricant de llapis, agrimensor, conservador de camins rurals, escriptor, excursionista..... En Thoreau va estudiar a Harvard, però després de sortir de la Universitat va descobrir que havia aprés ben poques coses: “Si yo quisiera que un muchacho supiera algo de arte y ciencia no seguiría el proceder común, que consiste en enviarlo con un profesor, donde todo se profesa y practica menos el arte de vivir; donde el mundo es inspeccionado con un telescopio o con un microscopio y nunca con visión natural y se estudia química sin saber cómo se hace el pan”.

Thoreau va voler practicar una vida senzilla i demostrar que amb ben poques coses es podia tirar endavant d’una manera digna. Volia viure cada moment deliberadament. En aquest sentit criticava el deute que tenien els seus veïns amb els bancs, la qual cosa els impedia ser lliures i els empenyia a una vida d’esforços per a pagar, no per a viure. Llegint els textos de Thoreau un se n’adona que no hem avançat gaire. Moltes de les critiques que s’estan fent actualment al mode de vida que portem a occident (vivim de prestat per poder aparentar un nivell de vida que no podem pagar amb el nostre treball), ja les criticava Thoreau a finals del SXIX. Portem 150 anys entrebancant-nos amb la mateixa pedra.

Jo us recomano la lectura dels textos de Thoreau per a que reflexioneu sobre si la vida que porteu és la que voleu, per a que cada decisió que prengueu sigui deliberada i conscient, per a que aprecieu les petites coses, els boscos i potser per a frenar una mica, per viure menys ràpid i més feliços amb menys.

Alguns llibres recomanables:


Walden y Del deber de la desobediencia civil (els dos llibres en un sol volum). H.D.Thoreau. Editorial Juventud. Barcelona. 2010.
Thoreau. Biografía esencial. Antonio Casado da Rocha. Ed. Acuarela Libros. Madrid 2004. Us la podeu descarregar en el següent enllaç: http://www.ehu.es/ias-research/doc/2005_ca_thoreau.pdf
H.D.Thoreau. Textos escollits. A cura d’Antonio Casado da Rocha. Ed Tres i Quatre. Valencia. 2009.

La doble fila a la ciutat de València

Crec que amb el tema de la doble fila ja començo a ser cansí, però també crec que en la insistència està la clau del triomf. No per repetitiu i per tant quotidià, un acte com estacionar en doble fila deixa de ser perjudicial per a la societat.

De fet, moltes vegades penso que prefereixo la doble fila que l’estacionament incontrolat damunt de les voreres o en els passos de vianants i que al cap i a la fi, la doble fila només perjudica al propi cotxe que circula per la calçada. És la seva lluita podríem pensar. Però no, la doble fila té efectes bastant negatius en l’esquema de mobilitat d’una ciutat. Només per citar-ne alguns podríem dir que afecta a la velocitat comercial del transport públic, dificulta la visibilitat dels vianants alhora de creuar el carrer (amb el risc que això comporta) i demostra clarament un mal repartiment de l’espai urbà. Si existeix la doble fila permanent, vol dir que la calçada del carrer està sobredimensionada i que l’espai existent per a permetre la doble fila podria dedicar-se als vianants (ampliant voreres), a les bicicletes (carrils bici) o en últim cas, a augmentar l’oferta d’estacionament regulat (estacionament en bateria).

Així doncs, hem de fer el possible per evitar la doble fila i sobretot quan aquesta impedeix altres usos urbans de la calçada. L’altre dia anava en bici pel carrer Salabert, on l’ajuntament ha pintat un ciclocarrer en doble sentit de circulació i un dels sentits estava totalment inhabilitat per la doble fila. Si l’ajuntament pinta un ciclocarrer ha de fer el possible per a que aquest funcioni i per tant ha de començar a eliminar la doble fila, que en definitiva no significa res més que fer complir la legalitat vigent.

Lecciones de vértigo, de Josele Santiago

Una de les millors sorpreses musicals de l’any ha estat la publicació del quart disc d’estudi del madrileny Josele Santiago. El rock no ha mort!

Lecciones de vértigo està format per 13 peces ben escrites, amb bones melodies, guitarres potents i la veu personal de Josele Santiago. No cal res més per fer bona música, però n’hi ha pocs que sàpiguen fer-ho bé. A vegades allò senzill és molt complicat, però en Josele Santiago l’encerta de ple.

Al meu entendre, dos factors defineixen l’atmosfera de Lecciones de vértigo: El primer es que a Josele li agrada (i escolta) més la música dels anys 50 que la que és fa actualment. El segon es que ha recuperat la Fender Telecaster dels primers anys de Los Enemigos. Amb aquestes dades us podeu fer una bona idea del so del disc: Rock clàssic, pausat però alhora enèrgic.

Feu-vos amb el disc i escolteu-lo tranquil•lament però amb el volum alt, al cotxe conduint per una petita carretera comarcal un vespre fosc o a la terrassa un capvespre fent una cervesa i gaudint dels primers vents frescos de tardor.

Sort que de veritat, el rock no ha mort!

Crisi i sistema, un article de Manuel Castells

És una pena que articles com el de Manuel Castells publicat a La Vanguardia el passat 30 de juliol és publiquin a l’estiu, quan la població està més pendent del temps que farà que no pas d’una crisi econòmica que a poc a poc ens va engolint a tots. Però potser per aquest motiu publiquen les coses quan les publiquen. En Castells carrega en aquest article contra les institucions financeres i els governs, però també contra els mitjans de comunicació. I no és qüestió de tirar-se pedres sobre el taulat, deu pensar el director de La Vanguardia, el Comte de Godó.

Però Internet i les xarxes socials fan circular allò que potser alguns pretenen amagar (i d’això en Manuel Castells en sap un cabàs) i encara que amb certa lentitud, els articles que ajuden a entendre el que està passant des d’un punt de vista no oficial, acaben arribant i la població es carrega d’arguments per indignar-se cada vegada més. Quan es trencarà la corda que estem tensant? S’acabarà trencant o el “sistema” trobarà la fórmula per destensar-la i adormir-nos de nou?

L’article en qüestió (crisis y sistema) parteix de la base de que la crisi no és crisi per al sistema, ja que el capital financer sempre surt guanyant, imposant la vertadera crisi a persones i governs. La crisi no és una patologia del sistema sinó el resultat d’aquest capitalisme. A partir d’aquestes reflexions inicials, l’article explica la crisis del deute i com amb aquest sistema hem arribat a trobar normal que els bancs només hagin de disposar d’un 3% del capital que deuen per ser considerats solvents. El 97% restant del capital circula, es dilueix, es converteix en deute, s’assegura, vola, s’esfuma sense cap tipus de regulació nacional o internacional. Però no hi ha risc, perquè en cas de pèrdues, els governs sempre paguen perquè no poden permetre que un sistema tant gran s’enfonsi. I afegeix una reflexió interessantíssima: A aquesta situació hem arribat degut al model consumista que busca sentit a la vida comprant-la de prestat. I aquí entren en joc les hipoteques i el somnis imposats de milions de persones de viure per damunt de les seves possibilitats. I així vam entrar en una espiral especulativa, de compra i assegurança del deute que ho va engolir tot i quan el monstre va rebentar, els governs van haver de pagar. I per a pagar a les institucions financeres van haver de deixar d’invertir en infraestructures, educació, sanitat.... per salvar al monstre, han matat al poble, que l’han deixat amb una taxa d’atur superior al 20% (i pujant) i amb un estat del benestar pitjor del que tenia (crisi política). I amb tot això no només han salvat al monstre, sinó que aquest està registrant uns guanys espectaculars.

I així s’ha trencat el vincle entre ciutadania i governants, generant una situació delicada i tensa. El poble ha vist que els governs defensen abans a les institucions financeres, tot i actuar de manera negligent, que al poble que els ha escollit. Pot ser que l’única manera de que la corda no es trenqui (amb conseqüències violentes imprevisibles) sigui que els polítics i els governs es rebel•lin contra els vertaders causants del mal, les institucions financeres i s’alineïn amb la societat civil, la única que de moment està pagant les conseqüències d’un sistema massa desregulat, poc transparent i cada vegada menys democràtic.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110730/54193593861/crisis-y-sistema.html

Riña de Gatos. Madrid 1936, d'Eduardo Mendoza

Vagi per davant que cada vegada que l’Eduardo Mendoza pública un llibre intento llegir-lo, doncs és un dels escriptors en llengua castellana que més segueixo. Llibres com La ciudad de los prodigios, El laberinto de las aceitunas, Sin noticies de Gurb o El asombroso viaje de Pomponio Flato són magnífiques novel•les que alhora serveixen per entendre l’univers literari d’en Mendoza, que pot anar de la novel•la de ficció històrica a la més desternillant història d’extraterrestres.

En aquest cas, Riña de gatos. Madrid 1936, s’engloba dins de les novel•les de ficció històrica. A partir de la situació política i social que es vivia a Madrid l’any 1936, l’Eduardo Mendoza traça una historia on personatges reals es barregen amb personatges ficticis per descriure una rocambolesca historia d’espionatge, amors impossibles i intrigues polítiques. La taxació d’un quadre per part d’un historiador de l’art anglès és el punt d’unió i fil conductor de tot plegat. Entorn a Anthony Whitelands gira una història que a mesura que passes les pàgines és va complicant i els fils entrellaçant.

Tot comença amb la necessitat del marqués de la Igualada de vendre un quadre per poder emigrar a l’estranger davant l’imminent revolta que patirà Espanya. El Sr. Whitelands és l’encarregat de viatjar a Madrid per valorar el quadre. Feina fàcil. Però la cosa és complica quan personatges com Primo de Rivera (cap de la Falange) o el General Francisco Franco vistent el palauet del marqués per tramar, cadascú a la seva manera, la caiguda de la segona República. Sense voler-ho, el senyor Whitelands es veurà envoltat enmig d’una trama de conspiracions polítiques per fer caure el govern, es creuarà amb l’espionatge rus (no volen a Espanya un nou Mussolini o Hitler) amb l’anglès (no volen una Espanya comunista) i amb el cos de seguretat de la República.

Riña de Gatos. Madrid 1936 és un llibre entretingut, escrit pensant en construir un Best Seller o qui sap si sabent ja que seria el guanyador del Planeta 2010. A vegades li manca l’espontaneïtat que desprenen altres novel•les de Mendoza però no és un mal llibre. És llegeix bé i ràpid, enganxa, té ritme i moments divertits. Si el classifiquem com a Best Seller és molt millor que, per exemple, “El Celler” de Noah Gordon però bastant més fluix que “La Ciudad de los prodigios”, llibre amb el qual algú ha intentat comparar aquesta darrera obra de Mendoza. Per a seguidors d’en Mendoza i/o per a amants de la novel•la històrica.

Riña de Gatos. Madrid 1936. Eduardo Mendoza (2010). Editorial Planeta. Barcelona

Limitar el dèficit: La solució fàcil

Aquests darrers dies d’estiu només és parla de la modificació de la constitució espanyola després de 30 anys d’immobilisme. Moltes vegades s’ha encès el debat de modificar la constitució del 78, sobre tot per posar al dia la monarquia (eliminar la supremacia masculina per accedir a la corona) o per convertir el Senat en un vertader òrgan territorial. Però l’obligació de votar en referèndum aquestes modificacions constitucionals (cosa que provoca pànic als polítics) i les diferències de postura entre els dos partits polítics principals, han provocat que seguim amb una carta magna del tot desfasada (sabeu que la paraula Europa, Parlament Europeu o constitució Europea no surt a la constitució?)

Ara bé, ha hagut d’aparèixer una crisi econòmica greu i un toc d’atenció d’Alemanya per a que el PSOE i el PP, en qüestió de dies, es posin d’acord en modificar la constitució i no sabem ben bé per què, sense necessitat de referèndum. L’objectiu del PSOE i el PP és fixar, a la constitució, un límit de dèficit autonòmic. No tinc arguments suficients per postular-me a favor o en contra de la mesura, però crec que ve a demostrar que fins i tot els propis polítics no se’n fien de la classe dirigent. Si tinguéssim uns polítics responsables, que anteposessin el bé comú dels ciutadans que representen al bé partidista (propi o del partit), modificacions com aquesta no farien falta. Els governs autonòmics haurien de ser prou responsables per a saber fins on poden endeutar-se, però com l’actual crisi ens ha demostrat que no és així, "papa" govern central (i Alemanya), ens ha donat un toc d’atenció i ara ens controlarà el que gastem. Ens està ben guanyat!

Un altre debat es saber si aquesta és la millor manera de controlar el dèficit autonòmic. Jo crec que no. Penso que és la solució més fàcil per als dos partits polítics principals i la que menys implicació té per als polítics que avui en dia estan a primera fila. Sempre he pensat que la millor manera de controlar el dèficit (sigui autonòmic o municipal) és comparar el pressupost aprovat amb la liquidació anual. Veure quina conselleria ha gastat més del que tenia pressupostat, veure d’on ha tret aquests diners de més i demanar les responsabilitats corresponents (polítiques o judicials).

A més a més, hi ha milers de petits canvis en la gestió del dia a dia que ajudarien a controlar la despesa pública. El que passa és que aquests impliquen directament als polítics actuals i a la seva manera de fer, i això és el que no volen conviar. És més rimbombant modificar la constitució que no pas limitar el número d’assessors a sou públic d’un President de la Diputació (El Sr. Fabra tenia 33 assessors a la Diputació de Castelló). És més rimbombant modificar la constitució que no pas jutjar al polític que gasti més del que té pressupostat. És més rimbombant modificar la Constitució que no pas jutjar al polític que fa una infraestructura sense estudi de viabilitat (varies línies d’AVE, Aeroport d’Alguaire, Castelló, ...). És més rimbombant modificar la constitució que no pas limitar per llei els sous dels alcaldes i regidors municipals...

Crec que per a sortir de la crisi i posar una mica d’ordre al sostre de dèficit autonòmic no feia falta modificar la constitució. Hi ha accions més terrenals que crec que ajudarien molt més a l’objectiu d’ajustar el dèficit. I la constitució canviem-la per a coses importants (senat, l’encaix d’Espanya dins d’Europa i per a convertir-nos, algun dia, en República). I votem-ho sempre en referèndum!

El Papa, l'Estat i els grans esdeveniments

Aquesta setmana s’està parlant molt de la visita de B-16 (com l’anomena Maruja Torres) a Madrid. Hi ha ferotges detractors i acèrrims defensors de la visita papal amb motiu de les trobades mundials de la joventut. I com quan es parla de futbol, sembla que la cosa surt de mare i els argumentaris d’uns i altres, flaquegen per tot arreu.

Jo que sóc pragmàtic i agnòstic m’agrada analitzar la situació amb una mica de fredor i preguntar-me el per què de tant de rebombori. I crec que el motiu de tot plegat és la falta de transparència, d’uns i altres, pel que fa al cost de la visita. En un principi es va dir que la visita li costaria a l’arca pública 50 milions d’euros, ara diuen que res, que tot ho paguen les empreses patrocinadores. La resposta del senyor Rouco Varela a la pregunta del cost públic de la visita de B-16 tampoc va ajudar. Va respondre que els joves s’han pagat el viatge i que dormen per terra en cases d’acollida. Si molt bé, perfecte, però qui paga els equips de so, els urinaris, les hores extra de la policia, ambulàncies, seguretat privada, protecció civil...

Al final et diuen que la visita generarà tants diners a la ciutat de Madrid que compensa la despesa pública. Es a dir, que porten a B-16 com qui contracta als Rollings, als U2 o organitza un campionat de F1. Ara bé, cap universitat ha estat capaç de comptabilitzar de manera creïble els beneficis que aporta un gran esdeveniment a una ciutat. És un manà que no es pot valorar. A mi tant se’m en dona que portin al Papa o als Rollings , tot i que prefereixo sentir a ses satàniques majestats que a sa santedad, però el que vull saber és que li costa a l’arca pública tant de “festejo”.

Tot seria molt més fàcil si l’administració (govern central, govern autònom i ajuntament de Madrid) i la conferència episcopal fossin transparents. Què costa dir què paga cadascú? És aquesta falta de transparència el que genera combustible per a la discussió i provoca que els arguments d’uns i altres no se sostinguin per enlloc.

Un altre tema important de discussió és el paper d’un estat laic davant la visita d’un papa. B-16 a més a més de cap de l’església catòlica és cap d’un Estat (el Vaticà) i per tant, per protocol, el President d’Espanya ha de rebre’l. Però seria suficient amb una reunió d’un parell d’hores a la Moncloa i la resta dels dies, deixar que B-16 es dediqués als seus afers. Però vista la col•laboració de l’Estat amb la conferència episcopal, cal preguntar-se fins a quin punt l’administració d’un estat laic ha de col•laborar en les activitats de l’església catòlica. Jo crec que aquí és on es barreja de manera inadequada Estat i església. Un Estat laic hauria de separar més clarament les relacions amb l’església. Deixar fer però sense implicar-se en l’organització. O deixar ben clar quins criteris utilitza l’estat per decidir si s’implica o no en un gran esdeveniment. Per què facilita la visita de B-16 i no la trobada a Madrid de tots els indignats de la península?

Així que tota la polèmica s’acabaria amb transparència (qui paga què) i claredat de criteris (què subvenciona l’Estat). El problema es que el tema s’ha polititzat i mentre les administracions del PP es bolquen amb la visita, el PSOE no sap quina cara posar. I quan un tema es polititza, la raó per a una discussió serena ja no hi té cabuda. I l’església tant contenta!

Vacances

Després de dos mesos bastants intensos de treball a Mèxic i tres viatges intercontinentals ha arribat l’hora d’aturar-se una mica i ser amo i senyor del meu temps.

Jo sempre he dit que el millor de les vacances és el fet de poder decidir per mi mateix que faig amb el meu temps. No tenir horaris i poder decidir sobre la marxa i en funció del meu estat d’ànim, o del que estigui vivint en cada moment, el que vull fer.

El dissabte arribo a València, diumenge faré un parell de rentadores i dilluns marxem tota la família cap al Parc Natural del Alto Tajo, a Guadalajara. Hem llogat una casa rural a Orea, on ens dedicarem bàsicament a estar junts i a recuperar les hores que no hem passat plegats aquest darrers mesos. La Neus ens despertarà abans de les 8, esmorzarem tranquil•lament, passejarem i descobrirem les muntanyes i rierols del Parc Natural, visitarem poblets petits i gaudirem de la gastronomia de la zona. Què més es pot demanar a unes vacances?

http://www.parquenaturalaltotajo.es/

Benicàssim, festivals d'estiu i l'ús de la llengua

Benicàssim s’ha convertit en un municipi associat als festivals d’estiu, fins al punt que si busqueu al Google Benicàssim, la primera entrada que us surt és la del Festival Internacional de Benicàssim (FIB).

Ara bé, si analitzem la relació d’aquests mega esdeveniments musicals amb l’entorn geogràfic on es duen a terme, veiem que aquesta és inexistent. El FIB es fa a Benicàssim com es podria fer a Màlaga, Cadis o a Nàpols. La decisió de fer-ho a Benicàssim respon senzillament a un tema infraestructural i econòmic.

I aquesta nul•la relació dels festivals internacionals amb l’entorn geogràfic és especialment greu en l’ús de la llengua. El FIB, per exemple, només té la pàgina web en castellà i anglès i aquest any aplaudíem que després d’aproximadament 20 edicions, tocava el primer grup que cantava en català. Els Antònia Font.

Aquest agost és celebra a Benicàssim, per segona vegada, la 18 edició del Rototom Sunsplash (abans es feia a un poblet d’Itàlia i els van fer fora per fumar massa marihuana). Els rastafaris deuen ser una mica més sensibles a la realitat de l’espai geogràfic on estan o com a mínim més respectuosos amb els assistents del festival, doncs la pàgina web està en 6 idiomes. En català no. Ara bé, remenant el programa del festival he trobat una cosa que m’ha alegrat i que em confirma que els rastafaris em cauen bastant millor que els popies anglosaxons del FIB. El divendres dia 19 agost, el programa del Lion Stage (el segon escenari) porta per títol Artistes valencians contra el racisme i de 20.00 a 4.00 hores tocaran artistes de la terra com Aspenkat, Benimaklet Klub Ska o KiSap.

Una bona manera de fer lligams entre els organitzadors del festival i la cultura musical valenciana. Actituds com aquestes trobo que són d’agrair. En Camps hagués dit que el FIB aporta milions d’euros a la Comunitat. Jo dic que el Rototom dóna l’oportunitat, a artistes valencians, de tocar en un festival internacional.

http://www.rototomsunsplash.com/es/programa/musica/lion-stage

De dioses y hombres

Ahir vaig anar al cinema a veure una d’aquelles pel•lícules que conviden a la reflexió. De dioses y hombres (Des hommes et des dieux, França, 2010), del director francès Xavier Beauvois narra la història real de 8 monjos que van ser segrestats i assassinats a Algèria l’any 1995. Però en el fons la pel•lícula no tracta d’això. El fet real, el segrest, és l’excusa per reflexionar sobre les relacions humanes, els fanatismes i l’amor.

L’inici de la cinta ens mostra la normal relació entre els monjos cristians i els habitants musulmans del poble algerià. Els monjos es dediquen a cultivar la terra, a fabricar mel que després venen en el mercat i a donar servei sanitari. Per als habitants del poble, els monjos són un referent, i no només per l’ajut sanitari, sinó perquè han format part del poble des de fa anys i els consideren uns veïns més. I cadascú amb la seva religió, el que no suposa cap problema de convivència.

Però els problemes arriben al poble quan un grup terrorista algerià assassina a uns treballadors europeus. A partir d’aquest moment, els monjos se senten amenaçats i el govern algerià els ofereix protecció militar. Ells la rebutgen dient que això alteraria la relació amb el poble i que l’església és un lloc de Pau on les armes no hi tenen cabuda. Més tard, el mateix govern els convida a marxar, a tornar-se’n a Europa i també rebutgen l’oferiment. A partir d’aquest moment la tensió augmenta. Els habitants del poble pateixen per tot el que està passant i volen que els monjos es quedin i els monjos reflexionen sobre que és el que han de fer. Quin és el seu paper? És en aquest punt de la pel•lícula quan es plantegen les reflexions més interessants. Per què sorgeix aquest fanatisme religiós? És religiós o la religió és l’excusa? Quin és principal motiu que impulsa a uns joves a empènyer les armes contra els europeus? Quina part de culpa té Europa? Què va fer malament Europa durant el postcolonialisme? Per què sempre generalitzem i parlem de terrorisme islàmic? Per què no pensem mai amb els habitants dels pobles del magreb que també volen viure en pau i rebutgen el terrorisme?

Totes aquestes reflexions et van passant pel cap mentre veus com els monjos, a poc a poc, decideixen quedar-se al poble, un poble que de sobte viu militaritzat, el que provoca, tant als monjos com als habitants, tanta o més por que la presència dels terroristes.

Després succeeix el que ja sabem. El segrest i l’assassinat.

Telefónica practica la rapinya

Aquest migdia estava a l’oficina capficat amb les meves coses, preparant una reunió de consorci i donant-li forma a la xarxa de carreteres de Mèxic quan de sobte ha sonat la melodia de Mundian to back ke que tinc al mòbil. He despenjat i era una operadora de telefónica. Primer que res he pensat que anava a oferir-me algun tipus de producte per a que les trucades de Mèxic a Europa em sortissin més barates o potser m’anava a fer una enquesta de satisfacció o qualsevol cosa similar.

Doncs no, ha estat molt més violent. La dona m’ha preguntat si estava a Mèxic a la qual cosa he respost que òbviament, com ella ja deuria saber al veure la llista de les meves trucades. Posteriorment m’ha dit que la meva despesa teléfonica estava sent, aquest mes, molt superior a la meva mitjana de consum i que per tant em demanava un avanç de 200 euros. He flipat. Li he respòs que de cap manera li anava a autoritzar un avançament. Li he dit amb un to de veu enfadat que fa més de 7 anys que tinc el rebut del mòbil domiciliat i que quan arribi el moment de facturar (d’aquí a tres dies senyors, que estem a dia 27 de juliol), que es cobrin el que correspongui, però que de cap manera anava jo a avançar diners a Telefónica.

Jo crec que la dona no s’esperava la meva resposta o potser no se l’esperava amb un to tant enèrgic. Sigui com sigui, la dona, amb un to ja menys convincent m’ha dit que si no autoritzava l’avançament de 200 euros podien tallar-me la línia. Aquí si que ja he flipat. Li he repetit que porto 7 anys amb Telefónica, que sempre he pagat religiosament, que quan he estat a Itàlia o Perú també he tingut factures altes i mai m'havien demanat avançaments i que si ara dubtaven de la meva solvència per una factura de 200 euros i em tallaven la línia, em canviava de companyia. El meu to de veu ha passat d’enfadat a emprenyat i la dona no ha insistit més.

Després en fred he pensat ¿Què potser tenen problemes econòmics? És molt cutre que telefònica em truqui demanant-me que li avanci 200 euros. Quina imatge estan donant com a empresa? Pot ser que amb la crisi econòmica estiguin acumulant milers d’impagats? El 2010 Telefonica va tenir uns beneficis de 10.000 milions d’euros, un 30% més que l’any 2009, així que justos de pasta no van. Tot i això, han aprovat un ERE per acomiadar a 2.000 persones a tot l’estat. S’ha de fer caixa com sigui! Doncs si, com ells creguin, però no a costa meva. Quina vergonya i quina imatge d’empresa més deplorable i rapinyaire!

Recuperem les biblioteques

Aquest migdia, sense voler-ho, he acabat dins de la biblioteca Nacional Vasconcellos remenant i llegint llibres antics sobre planificació del transport. I la sensació ha estat magnífica.

Devia fer aproximadament quatre anys que no posava els peus a una biblioteca (si, ho reconec) i recuperar la sensació de passejar entre milers d’estanteries plenes de llibres, buscant-ne un que em crides l’atenció, remenant i olorant (si, les biblioteques fan olor a paper vell) ha estat magnífic.

Després de rebuscar una bona estona he escollit dos llibres (Las incógnitas del tráfico urbano, de Ceccareli – 1968 i Manual de transporte urbano, de J. Dickey – 1977) i m’he assegut en una de les cadires que hi havia al voltant d’una gran taula. Acompanyat pel silenci regnant a la sala, he obert el llibre de Ceccareli i m’he posat a fullejar-lo, primer l’índex i després aquells capítols que més em cridaven l’atenció.

M’encanta llegir al 2011 llibres sobre la planificació urbana del transport escrits a finals dels 60. Es començava a posar en crisi el paper de l’automòbil, però sense saber ben bé quines havien de ser les solucions (expandir la ciutat, tallar carrers, potenciar el transport públic, fer més autopistes, la solució havia de ser tecnològica o urbanística?...). El debat, els anàlisis i les solucions plantejades són d’allò més interessants, a vegades en consonància amb el que estem fent avui en dia però d’altres vegades del tot equivocades. Per a mi el més interessant d’aquests llibres és el debat que van generar i la llavor que van plantar, que avui, més de 40 anys després, encara estem regant. Al meu entendre aquests debats de finals dels 60 (informe Buchanan) marquen l’inici de la fi de l’hegemonia del vehicle privat. I ens està costant Déu i ajuda (més de 40 anys) canviar el xip.

Embotit dins de la història de la planificació del transport m’he passat gairebé dues hores. Al sortir de la biblioteca he reflexionat sobre la pèrdua de l’hàbit d’anar a les biblioteques. Sembla ser que Internet i la wikipedia han acabat amb elles. Internet és una bona eina, però són tantes les fonts d’informació que ens solem quedar amb dades superficials i a vegades sense contrastar. Agafar un llibre i explorar-lo durant un matí és més enriquidor. Proveu-ho, recupereu les biblioteques! I no només es tracta d’anar a la biblioteca per a cercar fonts d’informació, sinó de recuperar les sensacions que es perceben en una biblioteca, el fet de remenar llibres, tocar-los, fullejar-los, olorar-los, sentir el silenci de la lectura.

http://www.bibliotecavasconcelos.gob.mx/index.php

Las incógnitas del tráfico urbano (1968). Ceccarelli et al. Ed. Gustavo Gili

Manual del transporte urbano (1977). J. Dickey. Instituto de estudios de administración local

El Tráfico en las ciudades (1963, edició castellana 1973). Buchanan C. Ed. Tecnos

Un parell de recomanacions literàries

Aquest passat més de juny m’he llegit dos llibres ben diferents que m’agradaria recomanar-vos. Per un costat “La conjura de los necios” de l’escriptor de Nova Orleans John Kennedy Toole. Escrita el 1962, en J.K.Toole no va arribar a veure la novel•la publicada, doncs es suïcidà l’any 1969. La persistència de la seva mare per veure publicada la novel•la del seu fill es va veure recompensada l’any 1980, quan es publicà, finalment, “La Conjura de los necios”.

El protagonista de la novel•la, Ignatius J. Reilly és un home de 30 anys, llicenciat, enfrontat a tot el sistema que l’envolta i que conviu amb la seva mare superprotectora i alcohòlica. Degut a un accident de trànsit i a les fortes multes que han de pagar, Ignatius es veu obligat a buscar feina. La deessa de la fortuna l’empeny costa a baix i mentre de nit escriu la seva visió del món en “quaderns Gran jefe”, de dia conviu i lluita amb multitud de personatges de Nova Orleans els quals desprècia per la seva actitud poc decent i falta de teologia i geometria. Per contra, a ell el veuen com un inadaptat i el van fent fora de tots els llocs de treball pels quals va passant. La Conjura de los necios construeix un dels personatges més estrambòtics que jo hagi conegut mai en el món de la literatura.

L’altre llibre que m’he llegit és “Por quién doblan las campanas” del guanyador del Nobel de literatura l’any 1954 Ernest Hemingway. Aquest llibre neix de les vivències de l’escriptor americà com a corresponsal a la guerra civil espanyola. Ell llibre narra tres dies de la guerra civil, durant els quals, el dinamiter Robert Jordan conviu amb un grup de guerrillers a la serra de Guadarrama, darrera de les línies feixistes. L’objectiu d’en Robert és dinamitar un pont per tal de facilitar l’ofensiva republicana sobre Segovia. Durant aquest tres dies, en Robert coneixerà l’amor, però també serà conscient dels odis entre els guerrillers, de la poca formació militar que tenen, de les pors, de les poques probabilitats d’èxit...Un bon llibre per conèixer, des d’un punt de vista literari, el que va ser la guerra civil espanyola i per entendre el perquè dels odis que encara perduren (hi ha dos capítols certament esfereïdors).

La conjura de los necios (1980). J.K. Toole. Ed. Quinteto

Por quién doblan las campanas (1940). E. Hemingway. Ed.Debolsillo

Estació de l'AVE a Requena. Un despropòsit

Llegeixo al diari d’avui (Las Provincias), que l’ajuntament de Requena demanarà a Renfe que baixi el preu de l’AVE per tal de que la parada de Requena - Utiel tingui més passatgers. D’aquest titular se’n poden fer tres reflexions molt interessants per posar en dubte l’estratègia nacional d’Alta velocitat: Cal que l’Ave sigui tant car? Cal ubicar les parades lluny dels centres urbans? Cal que ciutats de 20.000 habitants tinguin parada d’AVE?

L’estació de Requena registra una mitjana diària de 40 passatgers al dia (20 de pujada i 20 de baixada). Aquesta demanda gairebé nul•la ha provocat que la concessió de transport públic que connectava Requena amb la parada d’AVE, hagi decidit abandonar la concessió per les pèrdues provocades. El problema, a part de cost, és que l’estació nova de l’AVE està a 6 quilòmetres del centre de la ciutat. El trajecte Requena – València té una durada de 24 minuts i un cost de 50 euros (30 amb tarifa web) anada i tornada.

Tot plegat és un despropòsit. Requena és un municipi de 21.000 habitants, amb una bona connexió a València per carretera (1 hora per l’autovia A-3) i connectada a la capital del Túria mitjançant la línia C2 de Rodalies Renfe (El trajecte dura 1 hora 15 minuts i el cost és de 7,25€ anada i tornada). Ningú pot esperar que un municipi de 21.000 habitants, amb una economia local assentada, generi una demanda espectacular cap a València. Què volen, que les àvies de Requena vagin a comprar al Mercat Central de València? Què deia l’estudi de demanda?

L’AVE ha de ser un tren que connecti les principals ciutats de país (València, Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa, Sevilla i poca més) en forma de malla (no radial cap a Madrid) i no un tren que pari en ciutats de 20.000 habitants. No és eficient i la viabilitat econòmica és més que dubtosa. Per què té Requena parada d’AVE? Les connexions amb les ciutats mitjanes s’han de fer potenciant el tren de rodalies i no pensant en l’AVE, que hauria de tenir un objectiu (i per tant una demanda i un perfil d’usuari) completament diferent.

Els dirigents de Requena no han de demanar rebaixar els preus de l’AVE (que també, no pot ser que tinguem l’alta velocitat més cara d’Europa), sinó potenciar un servei de rodalies que hauria de ser més eficient, doncs dona servei al nucli de la ciutat. Per cert, seria molt interessant veure quanta gent utilitza cada dia el rodalies de Requena a València i comparar-ho amb la demanda de l’AVE. Després podríem comparar la inversió en cada una de les línies i veure els € per passatgers invertits en cada un dels sistemes. Estic segur que el resultat faria por!. Potser d’aquest estudi, se’n podria fer una profunda reflexió sobre com de malament estem planificant el servei ferroviari.

Inside Job i la crisi econòmica europea

Aquesta setmana he vist la pel•lícula Inside Job (un documental sobre la crisi econòmica actual) i tot i que està molt centrada als Estats Units, crec que hi ha coses molt extrapolables a Europa. El documental investiga la relació entre les grans empreses de certificació de risc (Moodys, Standard & Poors...), els principals bancs i entitats financeres, el govern americà i el paper de tots ells en la crisi econòmica actual. El documental demostra l’estreta relació entre entitats financeres i empreses de certificació per a enriquir-se a partir del sistema hipotecari i com el govern americà anava desregulant el sistema per a facilitar la feina d’aquestes empreses, tot i els constants avisos que rebia per part d’altres actors de que això suposava un risc enorme per als sistema econòmic americà i mundial. I si suposava un risc, per què el govern americà desregulava el sistema? Aquí es on entren en joc els interessos econòmics individuals. Molts dels assessors del govern americà provenen d’aquestes empreses i hi ha en joc bonificacions milionàries. De la mateixa manera que les principals universitats americanes també s’han vist esquitxades al sorgir importants conflictes d’interessos (molts catedràtics d’economia reben elevats ingressos d’entitats financeres i certificadores per generar documents i estudis favorables als seus interessos). Està tot tant ben lligat i estructurat i hi ha tants diners pel mig, que l’interès general no compta. Es privatitzen els beneficis i si la cosa va malament (com a acabat passant), es socialitzen les pèrdues.

Bancs, entitats financeres, entitats certificadores, universitats i polítics van tots a una, seguits per un interès econòmica individual que anteposen a l’interès del país. Passa el mateix a Europa o a Espanya? Vull pensar que no tant, però tampoc vull pecar de pardal! Aquests darrers mesos, les mateixes empreses certificadores de risc que van propiciar la crisi econòmica (donant puntuacions molt bones a bancs que al dia següent quebraven), estan donant opinions - certificacions molt dolentes a certs països (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya) provocant una desconfiança en el mercat i un encariment del deute d’aquests països. Alguns d’aquests països, després d’un bombardeig continu per part de les empreses certificadores, han hagut de ser rescatats, acceptant condicions de retall social espectaculars. Per què una empresa privada, amb uns interessos més que dubtosos, té el poder de fer trontollar l’economia d’un país? Qui està guanyant amb tot això? Qui guanya amb el rescat d’un país? Qui controla el FMI? Quina relació hi ha entre el FMI i les empreses certificadores? Per què un país no pot tenir sobirania econòmica? O si que la té però no l’exercita pels interessos privats existents?

No sé companys, crec que amb aquesta crisi uns pocs estan guanyant molt i la societat està perdent molt. Sento que ens estan prenent el pel.

Referèndums, independència i federalisme

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha publicat els resultats d’una enquesta (una mostra de 2.500 persones i un marge d’error del 2,5%) sobre què votarien els catalans en un referèndum sobre la independència. Evidentment d’una enquesta se’n poden fer moltes lectures, però en aquest cas n’hi ha dos de molt clares, que en certa mesura es contradiuen.

Per un costat, el 42,9% dels enquestats votaria afirmativament en un referèndum sobre la independència, mentre que tant sols un 28% votaria en contra. Un 23% s’abstindria i tant sols un 4,4% es mostren indecisos. Per aquest costat, la voluntat d’independència de la ciutadania està clara. No és majoritària, però supera àmpliament als partidaris del no.

Ara bé, quan es pregunta als enquestats quin és el seu model d’estat preferit, els partidaris de la independència baixen fins a un 25,5%. Un 31,8% declaren que volen seguir sent una autonomia d’Espanya i un 33% es declara partidari d’un model d’Estat federalista.

Com és que en un referèndum un 43% es declararia partidari de la independència i quan es pregunta pel model d’estat preferit, aquest percentatge es redueix en 18 punts? Com és que el model d’estat preferit pels catalans, el federalisme, està pràcticament mort i enterrat?

Es en la lectura d’aquestes dos paràmetres on cal fer anàlisis i valoracions. Possiblement la crisi econòmica, el model d’estat cada vegada més centralista imposat pels diferents governs centrals (almenys en el tema d’infraestructures) i el continu atac a Catalunya per part de la caverna mediàtica espanyola, fa que l’opció de la independència prengui força. A més a més, en un referèndum votes que si o què no. No hi ha possibilitat de posicions intermitges.

En canvi, aquestes posicions intermitges si que apareixen quan és defineixen les preferències pel model d’Estat. En aquest cas, la creació d’un Estat federal pren força (opció majoritària), el que implica que molts partidaris del sí en un referèndum, s’inclinarien per un model d’Estat federal. Voten sí a la independència en un referèndum perquè veuen la necessitat de canvi i prefereixen la independència a seguir com estan fins ara, però si poguessin definir el model d’estat, optarien per un estat federal.

Això demostra que el que realment vol la majoria (més del 60% dels enquestats) és canviar la relació existent entre Espanya i Catalunya. La majoria de catalans no se sent còmode amb la relació actual i veuen la necessitat d’un canvi.

El PSC, principal valedor teòric del federalisme, ha eliminat del front polític als principals promotors i ideòlegs del federalisme (Maragall a Catalunya, Romero a València) imposant un lideratge autonòmic clàssic (Montilla, Chacón...). El PSC ja no parla de Federalisme, quan un 33% dels catalans es demostra partidari d’aquest model d’Estat.

Al quedar eliminada (i enterrada) l’opció federalista, l’única opció política que implica un canvi de la situació actual (demanada pel 60% dels catalans) és la independència, encara que no sigui el model d’Estat desitjat per la majoria.

Alguns links interessants:

Reportatge Catalunya i Espanya. La visió d’un anglès: http://vimeo.com/24052492

Espanya inacabada. Joan Romero. Ed. UV. 2005

La paradoxa de l'Skype

A DF tothom té Skype i s’utilitza d’una manera completament descontrolada, fins al punt d’arribar a anul·lar la interacció entre les persones. I que consti que a mi m’agrada molt l’Skype, doncs hem permet fer vidoconferències amb la família i sentir-los una mica més propers.

Per què ho dic? Al departament de consultoria de l’oficina de Mèxic som aproximadament 20 persones, asseguts en dos fileres de taules enfrontades, es a dir, quatre línies de 5 persones aproximadament. Doncs bé, quan algú li ha de dir alguna cosa a una persona que no està asseguda al seu costat, enlloc d’alçar-se i comunicar-se verbalment, ho fa via el xat de l’skype. I és molt curiós, perquè en un reduït espai de 50 – 60 metres quadrats, el silenci és gairebé absolut, però a través de la xarxa hi ha un xivarri ensordidor. L’Skype treu fum, tothom té la finestreta de l’Skype oberta i els senyals lluminosos taronges de “conversa nova” van que volen.

El que hauria de ser una eina de comunicació per facilitar els contactes de llarga distància, es converteix en una eina pensada per a maximitzar el rendiment del treballador. Ja no farà falta que els treballadors parlin i s’aixequin de les seves cadires per comunicar-se. Sense deixar de mirar la pantalla de l’ordinador, sense desconnectar de la feina, podran preguntar dubtes i comentar estratègies. Henry Ford estaria encantadíssim amb l'invent!

O ben mirat, aquesta pràctica Skypeiana ens durà a la ineficiència més absoluta. Cap empresa toleraria tenir als seus treballadors de xerrera tot el dia a la cafeteria de l’oficina. Doncs bé, l’skype permet aquesta conversa de manera silenciosa i amagada. Tothom sembla que treballa, capficat de cara a l’ordinador, però en el fons, estan tots comentant el partit de futbol del cap de setmana passat o planificant on aniran de festa el proper divendres. I per això acaben sortint de l’oficina més tard de les nou de la nit.Evidentment i com en totes les coses, cadascú ha de trobar la mesura justa en l’ús de les noves tecnologies. Afegeixo aquest post perquè a mi m’ha sobtat aquest ús indiscriminat de l’Skype. Potser perquè sóc un homes més de paraula, de conversa, de taula, cervesa i sobretaula. Per què xatejar amb una persona que tens asseguda al davant, quant pots utilitzar la paraula? Quina gran paradoxa, en una de les ciutats més grans del món, el silenci s'imposa a la paraula!

IU i Extremadura

Des de la llunyania segueixo amb interès el que està succeint a la península i a part de tot el que va lligat al moviment 15M, aquesta setmana m’ha sobtat la reacció d’en Cayo Lara contra la direcció de Izquierda Unida a Extremadura. L’agrupació extremenya ha decidit no donar el vot per a la investidura, com a President autonòmic, al candidat del PSOE i per tant, el candidat del PP serà escollit President d’Extremadura. Així ho han decidit els militants extremenys i no entenc com en Cayo Lara no hi està d’acord. A mi em sembla bona idea per dues raons:

Per un costat comença a estar molt bé que el PSOE entengui que el suport d’IU no és gratuït i que per a tenir-lo, s’ho han de treballar. Per un altre costat, trobo molt interessant que el PP governi amb minoria, el que obligarà al partit de dretes a pactar cada una de les lleis que vulgui tirar endavant. I haurà de pactar-les amb el PSOE o amb IU. El PP haurà de fer un exercici de diàleg que no va amb la seva manera de fer les coses. Us imagineu en Camps o la Rita amb la necessitat de pactar amb IU o Compromís per a tirar endavant qualsevol iniciativa? Que bonic que seria... ja no demano que no governin, simplement que es vegin obligats a dialogar i a pactar!

Bé, seguirem amb atenció com se’n surt el PP extremeny. I mentrestant, que el PSOE es replantegi que ha fet malament.

Gastronomia mexicana

Una de les coses més interessants de conèixer altres països i cultures és endinsar-se en l’art del seus fogons. Crec que a través de la gastronomia d’un país (o regió) podem apropar-nos una mica més a la cultura que ens està acollint.

A Mèxic és pot menjar bé, però bona part de la societat està adquirint hàbits gastronòmics propis del veí del nord, els Estats Units, i això ha comportat que en pocs anys, Mèxic s’hagi convertit en el segon país del món pel que fa a obesitat (i el problema és especialment crític amb els joves).

A DF, les grans distàncies que s’han de recórrer entre casa i el lloc de treball fa que la gran majoria de ciutadans dinin a la feina i molt pocs, es porten el dinar cuinat de casa. Per tant, tots a dinar al carrer. Per això han proliferat els llocs de dinar ràpid, que en bona mesura estan acabant amb la cultura del bon menjar, d’assentar-se a taula. A DF, pots dinar al carrer uns tacos per poc menys de 50 pesos (3 euros) o un entrepà i una beguda per 80 pesos. Ara bé, també hi ha un munt de restaurants interessants a preus assequibles (150 - 300 pesos – 9 -18 euros), així que el principal problema crec que és cultural. Mèxic s’està americanitzant i es veu no només en els hàbits alimentaris, sinó en la mida de les coses. Molt sovint, quant surto de l’hotel al matí, esmorzo un batut en algunes de les moltes paradetes que hi ha al carrer, i la mida petita és de ¾ de litre (14 pesos). A Mèxic, tot és molt gran!

Bé us passo a descriure algunes coses bones de la gastronomia mexicana. Anem per parts:

Per picar o com a entrants s’han de provar les “quesadillas”, els “tacos” o les “sopes”. Les quesadillas són empanades fregides, normalment farcides de formatge encara que també es poden trobar farcides de carn o verdures. Els tacos són els clàssics rollitos mexicans que ens venen als súpers europeus (“tortitas de maiz”), doblegats i plens, normalment, de carn en salsa. Per últim, les sopes són els mateixos rollitos, sense doblegar, amb carn, verdures i formatge per damunt. Les varietats poden ser múltiples... Aquests entrants els pots comprar pel carrer per menjar-te’ls mentre passeges (20 pesos) o també com a entrants als restaurants. Als restaurants, com a entrants, sempre hi ha un plat de guacamole (a vegades picant) o altres salses acompanyades per “tortitas de maiz”

Pel que fa als plats principals, com a gairebé tot arreu, es divideixen en plats de cullera, carn o peix. Per menjar amb cullera està espectacular el “pozole de maciza”. A mi que les sopes i potajes m’agraden, el pozole no és més que una sopa amb moltes verdures i carn de vedella. La verdura principal del pozole és un gra de blat de moro immens, de la mida d’un cigró. Pel que fa a les carns, les cuinen molt a la planxa o a la brasa, tant carn vermella com pollastres i solen anar acompanyades de verdures. Un plat típic de carn és la enchilada. Aquest plat consisteix en farcir un rollito de blat de moro de carn i acompanyar-ho amb una gran varietat de salses. És més gran, més complet i més elaborat que els tacos. I per acabar el peix. El peix principal a Mèxic és el Guachinango, un peix del pacífic que cuinat a la planxa està molt bo.

Pel que fa als postres no us puc dir molta cosa. Per mi, el millor dels postres mexicans són les fruites i la seva gran varietat. I en aquesta línia, els jugos, aguas o liquados, són una bona manera de consumir fruita.

I per acabar, la beguda. Com he comentat abans, hi ha milers d’oportunitats de beure un bon batut o suc a preus molt econòmics (14 soles) així que cal aprofitar-ho. Si entrem en el món de les begudes alcohòliques cal remarcar la cervesa i el tequila (les margarites no les he provat així que no opino). De cerveses produïdes a Mèxic n'hi ha unes quantes (Sol, Pacífico, Bohemia, Corona....) i una manera curiosa de consumir-les es fent una michelada. Una michelada no és més que servir una cervesa “lager” en una copa gran amb tres o quatre dits de suc de llimona natural i sal. El primer glop se’t fa estrany però després la combinació amb la llimona i la sal la fa molt refrescant. I per acabar, el tequila. Jo no sóc de tequiles i crec que no en prenia des d’alguna festa de cap d’any de ja fa temps, quan algú que no vull anomenar, quan ja clarejava, cridava: Tequiles! Doncs bé, sense comparació. A mitja setmana vam anar a dinar al restaurant Diana de l’hotel St. Regis i a part de menjar-me un guachinango embolicat amb una fulla de panotxa de blat de moro espectacular, vaig provar un tequila realment bo, un Don Julio Reposado! Quan vam arribar al restaurant, el director de l’àrea de consultoria demana, com a entrants per a tots, uns tequiles. Jo pensava: impossible! Doncs no companys, busqueu-lo i proveu-lo... a mi m’ha canviat la visió que tenia dels tequiles (encara que segueixo preferint els jugos de fruites i les cerveses).

Distrito Federal - DF

Avui fa una setmana que estic a Distrito Federal (DF) i ja em veig capaç d’escriure una mica sobre aquesta megalopolis de 25 milions d’habitants (oficials).

Primer que res, quan estas passejant pels carrers, no acabes de ser concient de les dimensions de la ciutat, tot i que pel bullici de gent que hi ha a tot arreu i pels gratacels que s’alcen al barri financer, pots entreveure que estas en una gran ciutat, encara que mai diries que té 25 milions d’habitants.Tant sols quan t’enfiles per damunt d’una planta 10 d’un edifici ets conscient que la ciutat és infinita, que és una ciutat sense límits. I axó és encara més exagerat de nit. De nit, des del gimnàs de l’hotel a la planta 15, sembla que el món s’hagi invertit i que el cel ple d’estrelles estigui als teus peus, mentre que per damunt del teu cap no hi ha res més que foscor. És espectacular veure un mar de llums infinit…..

La zona on estic allotjat, barri Rosa – Cuauthémoc, està molt a prop del Paseo de la Reforma, el principal eix de negocis de DF i on tinc l’oficina. Aquí hi ha gratacels altíssims, tothom va encorbatat, hi ha un munt de restaurants i cafès, hotels, oficines… i les voreres plenes de gent que corre amunt i avall. El diumenge pel matí, el Paseo de la Reforma queda tallat i milers de famílies mexicanes aprofiten per córrer i anar en bici al llarg d’aquests passeig, que connecta amb el parc més important de la ciutat, el Bosque de Chapultepec.

El centre de Mèxic, urbanísticament parlant no és espectacular. Està format per una malla quadriculada de carrers amb edificis alts, alguns colonials, però no s’entreveu, enlloc, una malla o reducte de carrers antics. Es el que té ser de la mediterrània, que ens agraden els casc antics angostos, de carrers petits i assolellats.

Ara bé, al centre de Mèxic hi ha quatre o cinc perles arquitectòniques que cal mencionar. Laprimera es la gran plaça del Zócalo, que si li traguessin algun dels 6 carrils de circulació que té, seria molt més agradable. Al ser una plaça tant gran és el lloc idoni per a fer concerts, manifestacions….A l’est de la placa del Zócalo hi ha el Palacio Nacional, amb els espectaculars murals de Diego Rivera representant la história de Mèxic. Només per veure’ls, ja paga la pena entrar al Palau. Al nord del Zócalo hi ha la catedral. Molt barroca i com ja sabeu, a mi el barroc no m’agrada, així que visita ràpida i de nou al carrer. Entre la catedral i el Palau hi ha el Templo Mayor, l’únic jaciment azteca de Tenochtitlán que queda a la ciutat. Hernán Cortés, se’l va carregar. I parlant del famós conqueridor, es digne de visitar els dos claustres de l’Hospital de Jesús, fundat per Cortés. Aquest personatge està enterrat a l’església del costat, sense cap floritura. Suposo que institucionalment no saben que fer amb les seves restes i allà les tenen.

Un cop vist el que arquitectònicament s’ha de veure la primera vegada que es trepitja DF, em vaig dedicar a passejar pel centre, pels principals carrers comercials darrera del Palau Nacional (Moneda, Corregidoria, Roldán...) i els que connecten el Zócalo amb l’Alameda (Cinco de Mayo, Bolívar, Guatemala, Allende..). Els primers són comerços de roba, menjar, teles, negocis molt populars, mentre que els segons estan dirigits a la classe benestant mexicana. En aquest darrers, les actuacions musicals al carrer (bandes amb bateria inclosa) eren constants. Em va sorprendre, sobretot, la quantitat de gent que hi ha al carrer i la vida que es respira. Per acabar el dia, vaig dirigir-me cap a la plaça Garibaldi, punt de trobada de Mariachis. I allà estaven ells, tots xulos i ben vestits, a l’espera de que alguna parella d’enamorats els contractes per a cantar alguna cançó d’amor!

Per moure’m per Mèxic, el sistema de metro va molt bé. Es ràpid, molt econòmic (un bitllet senzill 20 cèntims d’euro) i t’entretens molt, doncs en cada parada entre algú a vendre’t alguna cosa, des de coses de menjar a música. La SGAE aquí es posaria dels nervis. Entra al metro un noi amb una motxilla – altaveu, endolla la música a tot drap i et ven CD’s en MP3 amb la millor música hispanoamericana, rock, balades....Tot per 10 pesos (0,60 cèntims d’euro). Per cert, el metro de Mèxic té les rodes neumàtiques!

El diumenge el vaig dedicar al museu d’Antropologia. Arquitectònicament és espectacular (pot fins i tot eclipsar el contingut del museu) i didàcticament també està molt ben dissenyat. L’únic problema es la mida. És tant gran que no ets capaç d’assimilar el que allà hi ha en un matí o un dia. Del Museu d’antropologia, vaig dirigir-me cap a la parada de metro de Constituyentes, tot creuant el Bosque de Chapultepec. Vaig anar al barri de Coyoacán, un bonic barri de cases baixes pintades de colors càlids i places plenes de gent. Després d’un bon dinar reparador, vaig anar a visitar la casa Azul, la casa museu on vivien Frida Kalho i Diego Rivera. Allà hi ha una petita mostra d’obres seves i es pot visitar les estances on feien vida (cuina, habitacions, estudi...). És una vista recomanable, tant com la que cal fer a la casa de l’exili de León Trotsky. Trotsky es va exiliar e l’URSS quan Stalin va accedir al poder i la Frida Kalho i en Diego Rivera l’acolliren a la casa Azul. Un any després, 1940, es mudava a una casa propera, al mateix barri de Coyoacan. A la casa museu de Trotsky es pot veure un recull de fotos i cartells de l’ideòleg soviètic durant la seva estada a Mèxic, així com les dependències de la casa. En l’estudi d’aquesta casa va ser on en Ramon Mercader va assassinar a en Trotsky d’un cop un piolet al cap. Les restes del polític soviètic estan enterrades al pati de la casa. Per acabar la jornada a Coyoacan, un “jugo” al mercat del barri i una passejada cap al metro a través del parc de Viveros.

Bons moments per a la música en català

Els Manel el cap de setmana passat al TEM del Cabanyal, València

Als anys 90 arrasaven Sopa de Cabra, Els Pets, Lax’n’Busto, Sangraït i Sau. Era el boom de l’anomenat Rock en català. Però no sé sap ben be per què, aquests grups no van aconseguir superar les barreres lingüístiques i el reconeixement fora de les fronteres catalanes va ser mínim (A els Pets els segueix costant omplir una sala petita a València i a Madrid no hi van).

Vint anys després del macroconcert al Palau Sant Jordi, la premsa espanyola descobreix i parla del fenomen dels grups que canten en català. Els Antònia Font, els Manel i Els Amics de les Arts en tenen la culpa. A poc a poc, amb menys rebombori mediàtic i amb bones cançons, aquests grups han aconseguit triomfar a Catalunya i a Espanya. Han superat la barrera lingüística amb aparent normalitat.

Els Antònia Font van ser els primers d’aquesta nova fornada (el primer disc és del 1999) i al meu entendre, són els més complets. El darrer treball (Lamparetes) el trobo preciós i ha pagat la pena esperar 5 anys per a poder-lo escoltar. Els Manel han aconseguit publicar un segon CD (10 milles per veure una bona armadura) que aguanta molt dignament el tipus, després de revolucionar el panorama musical català amb el seu primer treball “Els millors professors europeus”. Per al meu gust, Els Amics de les Arts són excessivament popies, però amb algunes peces notables (Jean-Luc, 4-4-3, Armengol) del seu segon treball, Bed&Breakfast. Crec que els ha anat molt bé l’èxit precedent dels Manel per a fer-se un lloc.

Possiblement aquesta fornada de noves bandes (n’he comentat tres però la llista és més llarga) no hagués estat possible sense l’existència prèvia dels Sopa de Cabra, Els Pets, Sau o Lax’n’Busto, de la mateixa manera que aquests li deuen molt a en Llach, Serrat, Sisa o Riba. Potser només es tracta d’un procés natural i generacional i no cal donar-hi més voltes.

Però en 20 anys han canviat moltes coses. Un factor a tenir en compte és l’aparició d’Internet. Abans hi havia les ràdios (ara també), però Internet ha revolucionat el món i ha trencat les fronteres (lingüístiques també). A principis dels 90 Internet era una quimera, ara és una eina de promoció vital per a qualsevol grup. Per contra, els Pets van vendre 100.000 copies del disc Bon dia i 60.000 del Sol. Els Manel, amb tot l’enrenou que han generat i tot i ampliar el mercat a la totalitat de l’estat espanyol, “només” han venut 40.000 còpies del 10 milles (nº 1 de vendes a l’estat espanyol). Una proesa amb els temps que corren. És comparable doncs, l’èxit dels Manel amb l’obtingut per Els Pets?

No crec que puguem comparar. Ni cal fer-ho. Hem d’estar contents de que la música feta a casa tingui bona salut i que sigui valorada més enllà de les fronteres lingüístiques. Potser, com succeeix amb la música anglosaxona, ja no hi ha fronteres lingüístiques per a la música. Seria una bona mostra de normalitat. Així que ara que s’acosta l’estiu, busqueu els concerts de festa major.... i a ballar!

Lamparetes.2011 Antònia Font. www.antoniafontoficial.com

10 milles per veure una bona armadura. 2011.Manel. www.manelweb.com

Bed&breakfast. 2009. Els amics de les arts. www.elsamicsdelesarts.cat

Reflexions postelectorals: Futur fosc amb alguna petita escletxa de llum

He intentat reflexionar sobre el resultat de les eleccions i no hi veig molta llum. El PP ha arrasat al País Valencià de forma contundent. Sense pal·liatius. Hi ha optimistes que diuen que això és l’inici del fi, que el PP ha començat a perdre vots (70.000, 30.000 dels quals ha València). Jo tant sols veig que governarà amb majoria absoluta la Generalitat i les tres capitals de província. I el PSPV ha perdut més de 200.000 vots.

L’única cosa per a celebrar és que el PP i el PSPV no estaran sols a les Corts. La coalició Comprimís i EUPV hi estaran representats. El mateix passarà a l’ajuntament de València. Espero que això serveixi per a que el PP es trobi amb una oposició ferma, constructiva i coherent, que obligui a la dreta ha haver de discutir i defensar tot el que proposa i aprova.

A partir d’ara m’agradarà veure com el PP gestiona el govern d’un País Valencià amb més d’un 20% d’aturats i sense indicis de sortir aviat d’una profunda crisis econòmica. Crec, sincerament, que el pitjor està per arribar.

A més, haurem de veure com reacciona en Camps quan el jutgi el condemni per corrupció, a ell o als seus col·laboradors. Jo crec que dimitirà dient que el condemnen els socialistes, però que el poble valencià, a les urnes, l’ha absolt. Ens esperen temps difícils, molt difícils!

A Catalunya la cosa tampoc està per llançar coets. En un moment de profunda crisi econòmica i amb un percentatge d’atur proper al 20%, l’entrada d’un govern de dretes no és esperançador per als drets socials. Ja veurem com en Mas dirigeix l’hegemonia convergent a tota Catalunya. I compte amb la pujada de Plataforma per Catalunya. En temps de crisi el discurs xenòfob funciona i al senyor Anglada (i al PP de Badalona) li ha donat bons resultats.

I una cosa per a celebrar. El resultat obtingut per Bildu és un clar indicador de la voluntat del poble Basc. Diran el que voldran, però a Bildu l’han votat 276.000 persones (el 25% dels electors), gairebé el mateix percentatge que al PNV (30%). A aquesta quantitat de gent no se li pot negar l’opció de votar a una formació abertzale. Espero que això sigui l’inici d’un període de normalitat política que porti a la fi del terrorisme d’ETA. Si obrim la via política, facilitem el tancament de la via armada.